premi i vinc a Barcelona!

ESTIMATS!!
avui ens han dit que la marta (abad, que també està a Suècia, però que no és la MArta, Mateos, que està vivint a Göteborg...) i jo....hem guanyat el primer premi de "el premio del prontuario SIKA",

Primer premi .3000 -tres-mil- euros
el premi en qüestió consistia en resoldre dos problemes sobre resistència de materials i coles d'enganxar -a això es dedica SIKA-...ens hi vam presentar el juny passat....i...avui ens han trucat.
jejejejajjaajaja

a part de compartir aquesta alegria, també compartir la llista de -estic-a-punt-de-cagar-la-pero-al-final-tinc-sort del dia, que ha estat llarga, intensa, i extensa.

Quasi la Cago però al final No (d'ara endavant, QLCPAFN)) número 1

Hem d'anar a recollir el premi a Madrid el dimarts, cosa que, com que la Marta també està a Suècia i no hi pot anar, tenia més sentit que jo allargués la meva estada a barcelona i perdés el meu bitllet de tornada a Göteborg –que jo pensava que era per dimarts-

Això ha desencadenat una sèrie de trucades, de mirar vols, etc…per
tornar més tard-, i una sèrie de trucades a la noia de Madrid per veure si em podien pagar el bitllet Madrid Göteborg directament (no poden, només paguen Bcn-Madrid-Bcn)
després d'analitzar mil possibilitats, la Marta ha proposat de mirar quant costava canviar el bitllet (cosa que, tractant-se de Ryanair, no se m'havia acudit) I en intentar canviar-ho m'he adonat que...txatxáaan.....el bitllet és per dijous!
La sort m'ha somrigut...pels pèls.
Estic segura que si no arriba a ser per aquest premi m'hagués plantat el dimarts a girona amb les maletes, la sangria, el vi i tot i tot...
Bé, i si no arriba a ser per la Marta compro un altre bitllet per dijous, donant
per perdut el de dimarts...M'hagués agradat veure la cara de la noia -no sé per què, me l'imagino dona- del mostrador en donar-li el meu DNI i veure que tinc dues bitllets amb el mateix nom. Bé, i encara m'hagués agradat més veure la meva cara....

I sense comptar el que he marejat la noia de Madrid, per al final acabar-li dient "esto....al final no te preocupes...."

QLCPAFN número 2
tornant de BArcelona me'n vaig a Gävle a veure la MArta, i d'allà empalmo amb un viatgillo de 3 dies amb ma mare i una amiga per una illa -illota- sueca que hi ha al mig del mar Bàltic, Gotland (al nord del qual el BErgman vivia o feia pel·lícules)

Per al tren fins a Gävle m'havien de fer arribar el bitllet a casa, però no m'havia arribat...ni la factura tampoc, i com que arribo un dia abans de marxar -perquè arribo dijous, i no dimarts com pensava- el tema era preocupant.
Truco, em barallo amb un contestador suec (que em demanava que digués, en suec, el número de la meva reserva, dient noms propis per a les lletres -David Karen 456...- Molt bé...però....com enfrontar la Q i la Z que tenia a la meva reserva??????? Busca google "swedish names"...El David m'ha comentat que a ell també li va passar, i que parlant-ho amb suecs es veu que ells saben uns "noms estàndards" per aquestes situacions. Colla de freaks planificadors )
En fi. Finalment, parlo amb l'operadora.
T'ho vam enviar a casa, a l'adreça...
i em dóna una adreça equivocada.
M'hagués agradat molt pensar que són ells qui es van equivocar en apuntar-la....però el meu historial em pesa massa
En fi. Al final, arreglat

QLCPAFN número 3
per a la visita de ma mare vaig agafar una habitació a Visby, Capital de Gotland.
Vaig rebre per email les dades de la reserva, i jo vinga a mirar i mirar on podia pagar, com confirmar la reserva -quedar-se sense habitació a Visby a l'hivern no sembla bona idea-, mirar els links de la web...
Total, que al final truco, i la dona amable de l'altra banda del telefon em demana la reserva...
li dic...i em contesta...
"mmm...veig aquí que ens vas donar la teva targeta de crèdit"...
a lo qual li he contestat un discret...."ara que ho dius"
Cosa que a part de fer-me riure (en portava ja masses per un sol dia), m'ha preocupat....amb quina tranquil·litat dono el número de targeta, i amb quina facilitat me n'oblido...
suposo que és per això dels 1500 euros que d'aquí poc s'ingressaran trinco trinco al meu compte... :)
jejeje
visca visca

així que, amics, demà divendres -si déu vol, però ho dic flueixet perquè em faig més por que una pedregada- a les 7:30 del matí m'enlairaré per anar cap a BArcelona...Fins dijous
visca
petons
milena

sabies què...
les probabilitats que li passis tot això en un sol dia a un suec són de l'ordre de 0,0002%
les probabilitats que li passi tot això a una noia de Barcelona, tenint en compte que ja ha passat, són de l'100%

Moraleja 1. si ets una noia de Barcelona, vigila
moraleja 2. la MArta i jo hem guanyat 3000 euros!!!!!!!!!!!
moraleja 3: si pots, presenta't a SIKA

El sabies què dels problemes domèstics

Sabies què....

A Suècia el tema de l'habitatge és prou interessant...

segons el fulletó que em va donar un amable noi que em va venir a picar a la porta per preguntar-me si em volia fer membre de la swedish union of tenants", que no sé si es podria traduir com l'associació de veïns, sindicat de veïns, sindicat de llogaters....erl concepte, però, queda clar.

Doncs, segons el fulletó aquest, l'1% de l'habitatge és public, i el 22% és municipal i el 18% són cooperatives (amb ànim de lucre)....i 17% de l'habitatge és de companyies privades, i el 42% són habitatges unifamiliars.

No sé com deuen ser a casa nostra, aquestes estadístiques....bé, per una banda el 80% de la gent és propietària dels seus habitatges, a Espanya, en un dels percentatges més alts d'Europa, com sabem (sinó per culturilla, perquè el meu PFC va de temes del ram...i, per cert, com a estadística que també em sembla molt interessant, el 30% dels habitatges a Espanya són buits o segones residències....per comparar, a UK és el 2%, la gent al·lucina quan dic el 30% d'Espanya –si bé, és cert, només en els cercles de feina....no ho he intentat mai, però imagino que la resposta d'un hipotètic interlocutor a la foscor de la discoteca, cervesa en mà en dir-li aquesta estadística seria molt més freda....–dic cervesa perquè els cubates crec que són prohibitivament cars, tot i que encara no m'he atrevit a intentar-ho…-)

Un tema també interessant és que de vegades quan compres un pis no compres ben bé un pis, sinó compres "el dret a viure-hi", però a fectes pràctics és exactament el mateix, diria....cosa que porta a la pregunta lògica de "i si és el mateix, perquè li diuen diferent"?

JO me l'he formulada molts cops. I fins i tot l'he formulada en veu alta....però no ho he aconseguit aclarir (l'últim cop estàvem en una conversa i veient que tots els estrangers excepte jo semblaven haver-ho entès, i després de demanar per tercer cop que m'ho tornessin a explicar, vaig optar pel clàssic "ahh, vale", en una barreja de no fer-me pesada i de dissimular les meves limitacions comprensives, mentre esperava que ningú s'adonés de l'interrogant que tenia dibuixat als ulls...clar que, ben mirat, és per actituds així que l'emperador del conte es passejava despullat entre la multitud....)

En fi. Diria que la qüestió és que els edificis són propietats de cooperatives de propietaris, i que els hi compres a elles –les cooperatives-...però de fet no és teu, tot i que el pots vendre (bé, pots vendre el dret a viure-hi), el pots llogar –diria- el pots reformar i tot el que es pot fer en un pis.

I tornant als propietaris dels edificis....la manera de trobar apartaments per aquí normalment és anar a una de les dues companyies –publiques?- que hi ha a Goteborg...bé, n'hi ha una tercera, SGS, que és només per estudiants, i que és molt més cara que la resta –en una lògica sorprenent poc pròpia de SUècia-. De fet, el meu pis de 20 m2 val uns 300 euros al mes, que és molt car pels estàndars d'aquí. Però bé....jo no pago :)

Després també hi ha unes limitacions amb el lloguer. TU no pots rellogar el teu pis...més d'un temps determinat. I per llogar-lo has de justificar per què el vols llogar. Entenc que si t'ho fan justificar no s'accepten motius com "perquè sí", o "per fer pasta", sinó qeu han de ser de l'estil "me'n vaig a fer una estada fora de 6 mesos i tornaré després". I, sempre, amb limitacions, de poder-lo rellogar com a molt durant 2 anys

Quasi com a casa –mai més ben dit- nostra, vaja.

Pd. tot el que he dit està subjecte a incorreccions. Que el David o alguna Marta si vol corregiran. I, si non e vero e ben trobato....(una de les últimes incorporacions en la meva vida social és un italià, i clar, en alguna cosa s'havia de notar -pasta, pizza, birra, si non e vero e ben trobato,mascarpone...)

problemes domestics 1

vinc a barcelona el 7 de març, fins el 11....més detalls en propers mails (per concretar els colors de la pancarta a la rebuda a l'aeroport, etc)....

(això era pels que llegiu només les 2 primeres línies...la resta us la podeu saltar :)

A Göteborg costa molt trobar-hi apartaments de lloguer. PEr això, el departament té 3 apartaments llogats normalment, que lloga a la gent que ve, per faciltar les coses. EL meu xollo és que m'hi deixen estar gratis –cosa que he anat veient que és l'excepció-

L'altre dia em van venir a arreglar un parell de coses. Tot molt eficient. Comentar-li a l'administrativa del departament, una trucada seva, em truquen al mòbil, quedem per l'endemà entre 10 i 11, l'endemà a les 10:30 es planta un jove caches a casa meva....

En entrar el jove catxes es va descalçar, en un gest reflex, entenc, com a suec...En aquell moment, però, no vaig processar que era el seu gest reflex....suposo que com a sudeuropea (sempre em costa això de definir-me....sóc barcelonina? catalana? espanyola? península-ibèrico-habitant? sudeuropea? no-escandinava-però-temporalment-immigrant? occidental? terrícola?)

bé, deixem-ho amb que com a persona-procedent-d'una-país-on-no-t'acostumes-a-descalçar-quan-arribes-a-les-cases em va fer gràcia el gest venint d'un tio amb mono de treball una mica brut, i un cinturó amb tornavisos, claus allen i altres estris....i que, inconscientment, víctima de les campanyes publicitàries de cocacola light amb els descarregadors catxes traient-se la samarreta davant les mirades de fruïció d'oficinistes -dones- em vaig sentir decebuda quan es va quedar totalment vestit, però en mitjons, preguntant-me què havia de fer.

Un cop més, es demostra que la publicitat perveteix les ments més innocents...(és que estic llegint "no logo" i estic amb la publicitat i les marques que no puc pensar en res més...perquè pel que fa amics i sortir de festa es va fent, però amb moderació....ara, d'aquesta estada a Suècia tornaré feta una culturetes i una crack –com qui diu- de l'acordió....)

En fi. Fins aquí el comentari de l'anècdota. Tota una pàgina. Sense explicar res trascendental. Això demostra que quan no aconsegueixo establir conversa amb un suec, el problema és seu, perquè jo de fotre el rollo en sé un rato :)

salute!

milena

Pd. si algú encara en dubta de la perversió a què ens aboca la publicitat, podríem fer la prova de dir "busco a Jacques" en algun lloc...a veure quanta gent pensa en una mare desesperada que ha perdut el seu fill Jacques, i quanta gent pensa en una dona vestida de cuir, cara indeterminada i pits grans que s'està descordant la cremallera del mono ultra cenyit que porta, en un dels anuncis més gratuïtament sexuals que recordo –però que, suposo, el sol fet que ja formi part de l'imaginari col·lectiu és un triomf dels publicistes que el van idear....

tornada de nadal

durant aquest mes que fa que he tornat m’he dedicat a estar amb amics de barcelona que m’han visitat, en tres packs diferents, PACK1 Macarena i Joan, pack 2: Mireia Salvat, Pack 3 germanes Esquerra (Agnès i Anna)
(amics visitants: Nuria, Agustin, Ariadna, Simon, Macarena, Joan, Mireia, Agnès, Anna...perdoneu que us posi en packs com si fóssiu vulgars ampolles de cocacola, però és perquè la gent ho entengui. PEr mi cada una de les vostres visites ha estat un regal –que ho digui en cursi no vol dir que no ho digui en sèrio- )

Això ha tingut moltes conseqüències. Físiques, emocionals, de feina....Els més cansats han estat els dos primers. Primer, la macarena i el Joan, que em van obligar a sortir molt i a beure el ron que ells havien portat. Fins i tot en dilluns! (que fos el meu aniversari no els excusa) Cansadíssim. DEsprés la mireia, que la primer nit em va obligar a beure fins les 6 de la matinada –havent de projectar el dia següent-. EL balanç d’aquella primera nit van ser dues ampolles de vi –que ella havia portat- i uns quants gots de ron. I un dia següent de projecte terrible. Per sort l’Agnès i l’Anna es van comportar i la seva visita no m’ha deixat seqüeles físiques tan grans, en part perquè la primera nit l’agnès va provar l’snus i...es va acabar trobant molt malament (pels que vau viure el meu cap d’any, doncs: sí, l’snus pot tenir efectes xungos. La meva regressió a l’adolescència de cap d’any, doncs, té una explicació)
Tot plegat també ha deixat algunes escenes divertides, com, per exemple, quan després d’aquella nit de vi, ron i conversa amb la mireia havien de venir a mirar no sé què de la ventilació. No vaig tenir la sort de veure la reacció,en entrar, al pis dels ventiladors - es deuen dir així, no, els que controlen la ventilació?-, aquesta sort només la va tenir la Mireia. De fet .quan jo marxava em va semblar que estaven arribant, però vaig decidir deixar-li com a regal a ella. No sé què devien pensar quan un cuerpo de cabell arrissat, ulls de clapada i alè de vi els va obrir pas a un apartament de 20m2 que semblava una espècie de camp de batalla –tot i que jo previsora havia amagat les ampolles buides-, tot desordenat, un sac de dormir a terra...En fi. Sé que la mireia va apreciar el meu regal –així m’ho va fer notar amb els insults pertinents quan ens vam tornar a veure-.
Tantes visites han tingut altres seqüeles –a part, es clar, de grans moments compartits amb els visitants, com sabem- però que explicaré més endavant...


SAbies què
Tot país té els seus estigmes. Els italians mengen pasta, els francesos són rancis, els alemanys cap quadrats, els espanyols fan la siesta (un cop em van preguntar, aquí, si era veritat que era un dret constitucional, a Espanya)...i els suecs són freds.
Esperant-me gent freda, doncs, inicialment me’n vaig endur una sorpresa molt agradable. Tothom al departament em semblava molt amable, era fàcil parlar amb la gent...
Hi ha elements, però, que van indicant allò de que si el rio suena es que agua lleva.La relació amb els companys de departament no semblava evolucionar. Això també es podria deure a que simplement siguin companys de despatx. Podria ser…
Hi va haver un altre element que em va rallar durant un temps. L’administrativa del departament, de nom Inger. Jo hi havia parlat, al principi, quan després de caps de setmana de soledat m’havia pensat de canviar de pis. Quan parlava amb ella es mostrava molt càlida, molt comprensiva i preocupada per la meva solitud, maternal, quasi. I després, mai més no em tornava a dir res fins que no tornava jo a anar a parlar amb ella, que es tornava a mostrar càlida, maternal i preocupada per mi.
I l’enigma és: com és de veritat l’inger? és freda? maternal? perquè tracta la Milena amb fredor a voltes, a voltes amb la calidesa pròpia d’una mare?
I la solució:
és sueca.
I?
doncs que aquí no es porta això de preguntar.
Així és, amics. Els suecs no pregunten. AIxí com per nosaltres no preguntar és de mala educació (que no t’importa, el que em passi a mi?) , per ells preguntar ho és. Si vols ho explicaràs. SI no, no.
El cas extrem el podria explicar el David. Però com que ell en aquesta història no és més que un simple lector, us ho explicaré jo.
Quan portava poc temps aquí va caure de la bici (en un dels molts elements que ens porten a pensar que duem vides paral•leles, decalades 7 anys en el temps)- Ell, en comptes d’insensibilitzar-se el nas, es va partir la cella. I va anar el dilluns a treballar amb la cara feta un mapa i punts.
El Filip –tutor dels dos, i bellíssima persona- va anar a parlar amb ell al despatx. Tot i una primera reacció de sorpresa en veure les tonalitats liloso-morades repartides per tota la cara , va començar a parlar de feina com si no hagués passat res. Fins que al final, després de mitja hora parlant, el David, ja mosca (estaves mosca, oi?) li va dir “és que vaig caure de la bici”, a lo qual el Filip va reaccionar fent veure que llavors se n’adonava (de l’estil “sí, ara que ho dius, veig que tens alguna cosa”), quan era impossible que no se n’hagués adonat fins llavors.

Una altra ocasió per comprovar això la vaig tenir tornant de barcelona després de NAdal. Primer dia al departament. Hola. HOla. Ja està. Com si ens haguéssim vist el dia abans. COm si no hagués estat 3 setmanes fora.
SI no portés un cert temps d’entrenament m’hagués mosquejat. RANCIS. Ni un “què tal per barcelona?” ni un “com han anat les vacances”?
(cal dir que després, en petit comitè, algun suec m’ha fet aquestes preguntes que a casa nostra formen part de les normes bàsiques d’educació. Però no ho digueu. No m’agradaria buscar-li problemes)

Això té uns clars avantatges....mai no cal inventar excuses.

NOTA: per fer aquest estudi no s’ha maltractat cap suec. Els resultats de l’estudi (per tant?) no són aplicables al 100% dels suecs. La realitat és –per sort- més complexa. Hi ha suecs que pregunten. Hi ha espanyols que no fan la siesta. Hi ha francesos que no són rancis. Hi ha alemanys que no són cap quadrats.
Això sí: tots els italians mengen pasta.

QED

despedida....Michael Collins

amics,
diu ryanair que dimarts agafo un vol. Una servidora, que ja comença a ser un gat vell, no s'ho creurà fins que no estigui a dins de l'avió -no seria el primer cop que a l'últim moment em canvien el dia o l'hora de sortida de l'avió...o d'un examen....o d'una cita al metge. Quan impresentable suelto, per Déu!-.
En tot cas, pel que pugui ser, i perquè no m'agafi amb els pixats al ventre això de tornar cap a Göteborg....em despedeixo.

Pensava veure'us algun cop més -o, simplement, veure'us- però un refredat traïcioner, sumat amb els exàmens d'alguns de vosaltres, reis, i compromisos familiars diversos, nombrosos i gaudits, no ho han volgut...

això sí, sense ànims que sigui una despedida, demà dilluns a partir de les 22h anirem alguns al Michael Collins, pub irlandès de birra cara, però on els dilluns hi ha música irlandesa en viu...diuen les males llengües que el Llibert hi toca. Si us va bé us hi podeu passar...sinó, imagino que cap a l'abril/maig tornaré a Barcelona i ens tornarem a veure les cares...Ara em sembla lluny, molt més lluny del que em semblava Nadal quan marxava al setembre. Curiós.
Michael Collins
Placa de la Sagrada Familia, 4

En tot cas...una abraçada molt gran i que em trobeu a faltar menys del que jo us hi trobaré :)
milena

ps...però no ens diem adéu, sinó arreveure i fins demà, que cada dia és bo per començar...(com dirien els Garigots, grup d'animació infantil que per desgràcia de la quitxalla (!) catalana, es va dissoldre fa anys....cosa que, sense ser tremebundista, es pot relacionar molt fàcilment amb algunes desgràcies que assolen el país, començant per la pobresa moral de la classe política i segurament, fins i tot, la sequera que se'ns acosta)

medicina sueca

Estimats, estimades,
Quina il•lusió. Aquesta nit agafo (agafem, el David, la Marta i jo) l’avió de tornada a Barcelona.
Abans, però, un últim mail que tenia escrit....encara en tinc uns quants al tinter, però el temps no ha volgut que sortissin abans de Nadal. Aquest segueix amb els temes mèdics que tants moments divertits m’han proporcionat, i és que la meva vessant d’investigadora m’ha portat a voler comprovar en primer persona si la sanitat sueca es mereix la fama que té.
La primera incursió va ser la ja documentada experiència a urgències relacionada amb la punta del meu nas.
Satisfeta amb aquest primer contacte, vaig pensar que perquè la investigació fos completa havia també de tastar la medicina no-urgent, i l’excusa escollida en aquest cas van ser unes molèsties intestinals –m’imagino milers de maneres de dir-ho més gràficament, però deixaré de banda la graficitat per no ferir sensibilitats- que portava arrossegant des que vaig arribar, feia dos mesos.

Així que seguint el ritual, vaig trucar, vaig teclejar el meu número després que l’amable senyora amb veu de contestador me’l demanés, i vaig esperar a que em truquessin. I ho van fer.
Una infermera –aquesta amb veu de dona de veritat- em va trucar, em va dir que no em podien donar hora per aquella setmana, però que li expliqués què em passava. Després de la meva explicació per telefon de 2 minuts em va fer un diagnòstic: “winter influensa”/grip intestinal d’hivern, diarrea, vòmits...i molt típica per aquestes dates. Tot i agrair-li la promptitud en la resposta, no vaig poder evitar corregir-la i dir-li que ho tenia des de l’estiu i que no havia vomitat mai. A més de ràpida en els diagnòstics, però, era una dona molt tenaç, d’aquelles que no es deixen afectar perquè els fets no s’adaptin a la seva visió de la realitat, i va trobar que el fet que ho tingués des de l’estiu no era prou motiu perquè no fos la winter influensa....sobre el fet que jo no hagués vomitat, simplement, va decidir ometre’l.
Llavors vam entrar en una espècie de bucle en què ella em deia que tenia winter influensa i que els símptomes eren aquests, i jo li insistia en que no tenia aquests símptomes. Aquí va aparèixer el David, amb qui va poder mantenir el mateix estira i arronsa –ara, però, amb la seva llengua materna-.
Finalment vaig decidir que millor trucava un altre dia -després de sentir els últims consells que deien que per lluitar contra la grip intestinal d’hivern me n’havia d’anar a casa i estirar-me al llit-.

Així que la setmana següent hi vaig tornar. Tampoc em podien donar hora, però la infermera –una altra, diria- em va dir que igualment hi anés, que ella em volia veure.
Quan li vaig explicar els símptomes i les possibles causes –que incloien un viatge a bolivia, argentina i perú- ella em va dir que era molt important el que menjàvem. I em va explicar que havia de menjar sopa cada dia per sopar. PEr dinar, un tros de peix. I a mig matí, un got de llet. I llavors em va explicar com havia de tallar les pastanagues i la col –si no recordo malament, a rodanxes- per fer-me la sopa de cada nit.
Al final de les seves receptes culinàries davant la meva mirada perplexa i les mandíbules apretades per aguantar-me el riure, em va preguntar si seguia volent veure un metge. Li vaig dir que sí. Doncs que em trucarien la setmana següent.
Així que al finalment la meva insistència va tenir recompensa i em va veure una doctora, que em va enviar a fer uns anàlisis.
Les dues dones del laboratori no parlaven una paraula d’anglès, cosa que no té major impacte si t’han de fet uns anàlisis de sang. Ara, les explicacions –en mímica- de com prendre mostres de femta (un procediment que puc afirmar aquí fan més complicat que a altres llocs) encara ara em donen estones de riure només de recordar-les. I imagino que a elles també.
Al final, efectivament, ni winter influenza ni pastanagues mal tallades, sinó una bactèria llationamericana allotjada al meu aparell digestiu. Antibiòtics.

Hi va haver una tercera incursió, de nou a urgències, ara per un tall substanciós al dit. No prou com per trucar una ambulància, però pel poc que era era prou perquè la tirita que tenia a casa fos insuficient. Les dues hores i mitja que van transcórrer entre que vaig arribar amb paper de water ensangrentat parant la sang i que vaig sortir amb una vena a la mortadelo i filemon embolicant-me el dit gros em van permetre acabar de saciar la meva curiositat per les urgències sueques. Així que de moment no tinc previst buscar-me més excuses per fer visites a Sahlgrenska-l’hospital ni a vårcentral Gibraltargatan-el-CAP.



Sabies què...
Aquí es paga per anar al metge. Cada visita a urgències son 33 euros, i cada visita a metge normal 12 euros...(per tant, he gastat 90 euros de moment, ou yeah, i no és perquè sigui estrangera, tothom ho ha de pagar)...
Diuen, però, que 80 euros és el màxim que arribes a pagar (a l’any, diria), que a partir de llavors qualsevol altra cosa va a càrrec de la seguretat social.

Ara comença a haver-hi hospitals privats, a Suècia, però són privats perquè la gestió és privada, són igualment gratuits per als pacients (l’estat paga a l’empresa explotadora per pacient atès). Diria que també hi comença a haver mútues, però no em queda clar perquè.

I sobre la qualitat? Doncs....no ho tinc clar. He sentit de més d’una persona que no entenen la fama que té, hores i hores i hores d’esperes a urgències, diagnòstics que no arriben, etc....però també he sentit el contrari. Seguiré preguntant (dono el treball de camp per acabat, per part meva)


Fins moolt aviat!!

ni fred ni calor

La prova que a Goteborg no hi fa tan fred....
a la meva pàgina d'inici de google, he vist que, ara mateix, fa més fred a BArcelona que a GOteborg :)

Snus i King George

la meva vida social aquí no és un no parar d’invitacions a festes, però vaig fent, encapçalant el ranking el David, que s’està convertint en un bon amic, i l’Emma, la seva companya/nòvia/churri, amb qui quedo un cop a la setmana per parlar suec i català, i que també és una gran dona.
Fa 2 dissabtes hi va haver una festa a casa un del department...com a bona festa sueca, començava a les 17h, et descalçaves en arribar, i et portaves la teva pròpia beguda –que no es socialitza -. Érem pocs, i va ser una festa tranquil•la....potser per això, la veritat és que em vaig sentir una mica borratxa quan 1) la gent anava bevent tímidament de les cerveses que havia portat i jo vaig treure l’ampolla de ron -compartida amb el David- 2) cada cop que em posava ron al got i me’l bevia sense diluir 3) vaig seguir bevent ron quan la gent ja s’havia passat a l’aigua 4) em vaig tornar a posar al bolso el que quedava d’ampolla –així es fa per aquí, i allí donde fueres...-.
Però bé, l’avantatge d’estar a l’estranger és que si dónes molt la nota ho pots atribuir a la cultura d’on véns. Així amb una mica de sort ara no es pensen que jo bec molt, sinó que a Espanya bevem molt...i les coses, diluïdes, sempre perden importància. I, a sobre, aquest sentiment d’avergonyiment el tinc tot i que tot plegat va ser molt sa –no sé si hi ha una dosi saludable de ron, però si n’hi hagués, estic segura que no la vaig sobrepassar-

A goteborg, que no deixa de ser una ciutat petita –500.000 hab- per sortir hi ha “l’avinguda”, lloc ple de locals pijos, i algun barri amb 4 o 5 locals alternativillos, però el que es porta, sigui on sigui, és el bar d’espelmeta. I en mig de tanta espelma, també hi ha alguns “svart clubs”, clubs negres, il•legals, però imagino que d’aquella il•legalitat relativa....o això o és que la policia sueca és altament ineficient. Molt Wallander molt Wallander...dime de que alardeas y te diré de que careces! Mmm… clar que…què se’n deu poder dir d’un país que té com a icona un home amb els pantalons abaixats, barretina al cap, i que està realitzant les seves necessitats corporals davant mateix de la verge maria? Voldrà dir això que els catalans caguem poc?
Suposo que les frases fetes no són infalibles...

Tornant a Suècia. Es veu que també hi ha svart taxis, que no paguen llicència, i que pots trobar a les sortides de les discoteques en forma d’homes que van dient per lo bajini “svart taxi svart taxi”.
Doncs això, vam anar a un svart club, en concret, al King George, sent el King George un tio que tocava amb el Jimi Hendrix i que en una visita a Göteborg va decidir quedar-s’hi. El local, un antro a l’entrada d’una espècie de nau industrial, amb el vell truc d’haver de firmar en entrar –ja formo part de la prestigiosa “göteborg’s blues society”-, força petit i fosc, una decoració que no em veig capaç de descriure, un escenari al mateix nivell que les taules, i, al mig de l’escenari, una trona –literalment- amb el nom de King George, i on el bon home s’asseu cada dissabte per tocar per un públic amb una mitjana d’edat entre els 40 i els 50, vells rockeros que no ho han deixat mai de ser-ho...

I fum, molt de fum, primer lloc de la ciutat on veig fumar...Però si és fum que ha passat pels mateixos alveols pulmonars que algun dia van impregnar-se del que havia passat pels aleveols del jimi, benvingut sia...quasi que podria dir que he respirat el fum del Jimi Hendrix, doncs....perquè...devia fumar, el jimi, no?
No podent rentar roba fins al cap de 9 dies –que era quan em tocava-, i no havent-hi cap lloc on estendre la roba –les secadores han jubilat els estenedors i les pinces d’estendre en el país del fred- el fum del jimi va estar ambientant el lavabo en modo “eau de discotheque” durant uns quants dies.
La festa la vam acabar l’irlandès, el David i jo, les 7 del matí sent una hora roçant l’impensable per la majoria de suecs, excepte pels personatges que ens rodejaven.

Una gran nit, que va venir acompanyada d’una gran reflexió. Perquè, en el fons, aquest local a barcelona seria un bon local per anar, penso, però aquí és, com diu el DAvid, una illa en el desert de Göteborg. I...des que estic aquí em ronda pel cap la idea de quedar-m’hi més temps, perquè, amb algun dia baix –tot i que estadísticament, no crec que més que a barcelona- en general hi estic molt contenta...
PErò que el que més m’agradi de Göteborg sigui un lloc que a Barcelona trobo aixecant una pedra, i aquí és l’excepció de l’excepció, em va fer pensar...I sí, només és un local de nit, però es pot agafar com a símbol d’altres coses...
En fi. Les grans reflexions trascendentals i definitives es fan perquè altres grans reflexions igualment trascendentals i definitives les desplacin...així que esperarem a veure quina altra reflexió em depara el destí per prendre alguna decisió que serà, aquesta sí, totalment definitiva...mentre duri.





sabies què
i parlant de fumar...
aquí això de fumar no es porta molt. La versió sueca de la nicotina és el “snus”, una espècie de...pasta? no sé, normalment ja ve embolicada amb les seves bossetes individuals, que es posen entre el llavi superior i la geniva i t’ho deixes allà, on tenim una vena que va directa al cervell. Podríem dir que és una operació de precisió, doncs...no com el fumar, que t’impregna des dels dits, la boca, la tràquea i tot d’altres òrgans que ells, pobres, només passaven per allà.
L’snus no. Llavi, vena, cervell. I amb l’avantatge afegit que no molestes els altres. I que no t’afecta la capacitat pulmonar. De fet, és típic entre els jugadors de joquei, esport popular per aquí. Sense arribar a ser sa –sembla que t’empitjora la circulació-, es veu que abans als paquets hi posava que l’snus matava, però ho van haver de treure.
Quan ja portes prou estona amb l’snus a la boca i s’està començant a desfer la bosseta te la treus...i d’aquí la tradició sueca d’escopir. Bé, dir-li tradició potser és una mica massa, però sí que sorprèn, en el país de les formes –en el sentit de educació, no de rodones quadrats i rectangles, s’entén, perquè d’aquestes suposo que tenen les mateixes que nosaltres- . En el país de les formes, deia, sorprèn veure de tant en tant la gent escopir. Algun cop he vist noies d’allò més mones –minifaldilla i botes, modus vestimentis molt típic per aquí- escopint al terra...cosa que no deixa de fer gràcia.
No m’imagino en una de les festes d’industrials a up&down cap industrialita típica escopint per allà. I crec que és una llàstima, m’agradaria molt veure les cares d’estupefacció traient el cap per sobre els polos de caballitu.

Es veu que en algun moment van intentar exportar l’snus a la resta de la unió europea, però clar, els van dir que nanai....però si us interessa, sembla que molts alemanys en demanen per internet. Ja sabeu. Si us va prou el rotllo autodestructiu com per només voler empitjorar el vostre estat de salut sense arribar-vos a matar, l’snus és la vostra droga.

companys de departament i Irlanda

Envio el mail que vaig escriure fa uns dies (els solc escriure a casa per enviar-los despres a l’interné del departament)…per això no parlo de la visita de l’agustín, de dijous a dilluns…

La seva visita ha coincidit amb el cap de setmana amb més vida social que he tingut des que vaig arribar, cosa que ha anat bé perquè l’Agustín es pensi que estic totalment integrada en la vida goteborguiense…i perquè així ha conegut la gent amb qui em faig per aquestes contrades...ara us els presento a vosaltres.

el meu dia a dia, per sort, ha canviat força en aquests quasi dos mesos (dos mesos!) que porto aquí. Al departament, l’arribada del David va fer una gran diferència en el dia a dia..

segueixo dinant la majoria de dies allà, però els dimarts anem a dinar fora uns quants del departament, després de jugar una hora a innebandy. L’innebandy és una espècie de hockey en pista força popular per aquestes contrades. És un joc una mica histèric, de córrer molt a munt i avall sense massa ordre ni concert, anar-se pegant trompassos salvatges amb la gent quan es lluita per la pilota, i quan t’arriba passar-la com abans millor a algú que tingui més domini de l’estick...en el meu cas, tinc un ampli ventall de gent a qui passar-la - I tot això estick en mà, amb el plus de perillositat –i morbo- que aporta. Algun blau sol caure a cada partit)

Del departament em faig sobretot amb David el català, Daniel l’alemany i Eoin Ó Broin l’irlandès (a pronunciar Owen), nom que comparteix amb un dels liders del Sinn Féin , però sense ser-ho. En menys grau, també em faig amb l’Erik el suec (que toca el digeridoo –paraula que ni els aborígens saben escriure- en un grup de reggae), l’Elsa la sueca (que toca l’acordió –de teclat- en un grup de tango i que abans tocava musica tradicional sueca)...I un element important és German l’ecuatorià, un home del departament que porta 30 anys a suècia....molt amable i que explica coses interessants, però a qui els anys del silenci suec li han passat factura en forma d’una verborrea inacabable que t’atrapa quan tela d’aranya a les bestioles voladores....i, com aquestes, un cop a dins, ja pots patalejar, moure les potes frenèticament intentant fugir, que no escaparàs.

L’Eoin toca un tipus de flauta irlandesa cada 15 dies en un pub, en unes espècies de jam sessions de música irlandesa (aquest sembla que és el format típic per aquest tipus de música)....i fa 2 caps de setmana va anar –i jo m’hi vaig afegir- a un festival de música folk irlandesa a Kalmar, al sud-est del país.

NO era massa gran, potser uns 60-80 músics...acordions, violins, flautes travesseres, guitarres, banjos i bazukis, tocant durant hores i hores....rodejada de friks, doncs, que després de 12 hores tocant, en arribar a l’hotel a les 4 de la matinada van seguir tocant, molt aprop de la barrera que convertia el plaer en dolor....

Va ser un grandíssim cap de setmana...i jo mentrestant, per allà pululant, parlant amb gent a tort i a dret (quan s’està sol, les habilitats socials es multipliquen per 20...i si a sobre ets estrangera, les converses surten de sota les pedres, i poden ser molt interessants i tot, sempre i quan es passi dels 5 primers minuts i el –d’on-ets-de-barcelona-oh-que-bonic-jo-hi-vaig-estar.... perquè hi ha una espècie de fal·lera malaltissa a tot el país per barcelona....cosa que suposo que em facilita les converses, si bé el meu ego prefereix pensar que socialitzo gràcies al meu encant personal i no a anys del clos & co. venent barcelona als mercats de turisme internacional com si es tractés d’un fuet)

aquí hi ha alguns videos...

www.milenars.blip.tv

La sobredosi de música irlandesa ha desembocat en què un dels del seu grup m’ha deixat un acordió (cromàtic....físicament com el meu –de botons- però amb diferents escales), i intentaré aprendre alguna cançó per tocar amb ells.... no deixa de fer-me gràcia que quan vaig venir aquí volia conèixer frikis folkies, però en cap moment se m’havia acudit que poguessin ser-ho d’alguna cosa que no fos música sueca....

I amb l’Elsa la sueca tinc pendent alguna classe d’intercanvi, ella ensenyar-me l’acordió de teclat i jo el de botons

i mentrestant, també tinc el meu acordió aquí qu em’acompanya en les tardes plujoses (es a dir, quasi totes, excepte les que ha viscut l’agustín :) )

Potser aconsegueixo finalment conèixer freaks de música sueca (i no només irlandesa!)....he trobat una porta...a veure quan l’exploro....

A veure, doncs....

Sabies que...

Avui el sabies què serà d’Irlanda...

És interessant veure que tenim més en comú amb Irlanda que amb Suècia....suposo que el catolicisme i haver estat dels països més pobres d’Europa durant tant de temps ens dóna més en comú que amb els protestants-socialistes-rics dels suecs. Es veu (ja ho he dit en altres fòrums :) ) que durant temps a Irlanda basava el seu orgull en la tradició i l’arrelament, i s’hi deia que “si vols progrés, vés-te’n a Anglaterra” (semblant al nostrat “que inventen ellos” ).

De fet durant la guerra civil espnayola més irlandesos van anar a lluitar en el bàndol franquista que en el republicà (si bé també n’hi va haver algun que va anar al republicà, i que ara els hi descobreixen plaques i canten cançons...http://www.indymedia.ie/article/84680,
http://www.youtube.com/watch?v=HUxIUB__7V0)

També en el panorama polític...un cop l’Eoin va començar a parlar de corrupció urbanística a Irlanda i feia gràcia –si és que es pot dir així- com conceptes que nosaltres tenim tan interioritzats com especulació, tràfic d’influències o recalificacions, per als suecs eren conceptes tan estranys com agafar un tros de tomàquet i refregar-lo amb el pa per acabar-ne tirant la meitat, i se’ls havien d’explicar de zero. Les seves cares de concentració quan els explicava diferents casos en què es podia donar la corrupció no tenien pèrdua.

Amb el tema del català i llengües minoritàries també compartim força punts de vista...com a mínim una sensibilitat, tot i que les desenes de milers de gaèlic-parlants puguin parlar en gaèlic al parlament europeu, cosa qeu no poden fer els 7 milions de catalans. En fi, que hi ha una certa connexió en aquests temes, com sol passar entre els llengua-minoritàrio-parlants i nació-sense-estat habitants per dir-ho d’alguna manera....tot i que no és ben bé una nació sense estat, però han tingut la invasió anglesa durant segles (cosa que a la que et rodeges de més d’un irlandès acaba sortint a la conversa, juntament amb com en són de malvats i desgraciats els anglesos), i hi continua a Irlanda del nord.

DE fet, aquesta connexió es repeteix amb dues gallegues que hi ha per aquí a göteborg, i amb qui clarament compartim un punt de vista sobre la bandera espanyola i la una grande y libre. L’altre dia ens vam tobar home que es va presentar com a madrileny i ens va començar a dir que avui en dia no pots dir que ets espanyol perquè, clar, hi ha tants merders, i... només vam aconseguir estar d’acord amb que, efectivmane,t els espanyols ja no maten a milions i exterminen cultures senceres, però va ser divertit com el tio s’esforçava per trobar complicitats, i nosaltres no soltàvem prenda (feia mandra començar una discussió amb aquell home....)

Tornant a Irlanda, la independència d’Irlanda va ser just abans de la de l’Índia, i els irlandesos diuen que Gandhi es va inspirar en ells....cosa que pot ser veritat, i potser és culpa dels anglesos que ningú ho sap (això ja és collita pròpia)....però...em va fer gràcia, en tot cas.

el post de les coses petites....tradicions i anecdotilles

l’agustín ja està aquí!!!

Ahir va manar a un concert de Skatalites, com a cosa tipicament sueca :)

Envio un mail escrit dimecres

EL MAIL DE LES COSES PETITES

una anècdota tot just sortida del forn

Avui era el dia que em tocava rentar roba. I això és un tema sèrio. Això de tenir rentadores comuntàries té l’inconvenient que has de planificar la rentada amb 10 dies d’antelació. I si et perds el dia i l’hora que has reservat, ja saps que et tocarà rentar a mà tot el que el reciclatge no pugui salvar en els 10 dies que et queden fins que puguis tornar a reservar....

El meu torn (reservat fa dos diumenges), era per avui dimecres de 6 a 10. Però un cop reservat, em va sortir un plan, que era quedar amb l’Emma, nòvia del David, que vol aprendre català, i amb qui, després de molt parlar-ne, vam decidir que el dimecres serà el dia....una hora de parlar en suec, una hora de parlar en català.

he arribat, doncs, a les 21:30 a casa, he baixat amb la roba a la sala de la rentadora, l’he posat, i en sortir de la sala, trayedia, m’he deixat el clauer –amb totes les claus- a dins la sala de rentadora (tvättsjuga). I llavors he comneçat a trucar a portes de veïns a veure si algú em podia obrir....i a les 5 primeres només m’ha respost el silenci, cosa que no deixa de semblar-me sospitosa. Un cop un suec em va dir (fent broma, crec...pero entre broma y broma la verdad se asoma) que segurament els suecs mirarien per la mirilla de la porta abans de sortir de casa per assegurar-se que no es trobessin cap veí per l’escala, i que per tant esperar a encontres casuals per conèixe’ls era mala idea. Deia, doncs, que he trucat a 5 portes i després de tants silencis com a resposta he arribat a sospitar que miraven i feien veure qeu no hi eren. A la sisena porta, però, m’ha resposta un “who is there”, i ha acabat mig obrint la porta un senyor amb calçotets i cara d’adormit a qui li he explicat la meva situació, i ha acabat anant a dins, agafant una bata (ha tardat prou estona com perquè em comencés a preguntar si tornaria a sortir) i m’ha acompanyat a baix....no s’ha mostrat molt receptiu als meus “moltes gràcies”, i m’ha demanat que les digués en veu baixa –les he dit quan la porta estava oberta- que hi havia algú dormint a casa seva. En fi, per la seva reacció, qualsevol diria que

1. Eren les 4 de la matinada
2. trucava a la seva porta per demanar-li alguna cosa totalment innecessària, de l’estil d’un tros “xocolata amb trossets de taronja” o semblant
3. era suec

En fi. Suposo que sóc una desagraïda, al cap i a la fi, a ell li dec estar ara a l’apartament (que, per sort, cal tancar amb clau, l’única garantia que no em quedaré mai tancada a fora...a canvi, es clar, de la possibilitat de deixar-me’l obert algun cop)

Una anécdota costumbrista, que m´ha ocupat una pagina….deixare parlar del dia a dia per un altre dia, que qui dia passa any empeny i el dia de demà serà un altre dia.

milena

sabies què

el sabies què de les petites coses....

els suecs en general mengen molt poc. Als menjadors universitaris et donen un plat, que sovint és peix (res de la paella-de-primer-amb-carn-estofada-amb-papates-fregides-de-segon-i-flam-de-postres del menú de l’ETSEIB). A la conferència de stockholm ens van donar per dinar un tros de peix amb una cullerada de puré de patates, i per allà al mig hi havia amanida que la gent es servia de manera civilitzada (de fet, la majoria va sobrar), i després un cafè amb un tros de xocolata. Anava bé per no adormir-se després...

El Germán (un ecuatorià que hi ha al departament, que porta 30 anys a suècia, i de qui algun dia també en faré algun monogràfic) sempre diu que al principi d’estar aquí quan el convidaven a sopar primer se n’anava a fer un gosset calent (també dit hotdog per algunes contrades) per algun lloc. I efectivament, mengen més peix que nosaltres....Entre les variants de peix que mengen, hi ha una cosa a la que li diuen kaviar, que és una espècie de cosa rosa embutida dins d’un tub que sembla de pasta de dents (d’aquells tubs antics....o de pintura, potser. No sé perquè, em fa pensar en els tubs de pintura que surten a la música inicial de grease, mira per on... suposo que tothom te la rerferncia al cap :) ), i que té un gust bastant fort de peix. N’hi ha de diferents tipus, i l’afició per les coses embutides en tubs metàl·lics que cal apretar s’estén també a coses dolces, hi ha com pasta de plàtan o alguna cosa així...que no he gosat provar.

El resultat de tot plegat (del menjar poc i l’esport, desconec els valors nutritius del dit kaviar) és que, efectivament, estan més prims. Diria que entre la gent jove no es nota massa la diferència, però la famosa corba de la felicitat, o la panxa cervesera típica a partir de certa edat, no semblen tenir molts seguidors aquí. Al poc menjar s’hi suma el molt esport, l’anar amb bici, la gent corrent pels carrers, l’anar a jugar a innebandy i altres esports amb la gent de la feina....I per acabar-ho de fer sa, al departament ens porten dos cops a la setmana una panera plena de fruita que pots agafar. A l’empresa de la Marta també els hi porten (no és una cosa de la universitat, per tant).

En aquest mar de saludabilitat, però, hi ha dues illes de perdició, la més gran (per generalitzada) és l’obssessió generalitzada per les xuxes (godis), que fa que a tots els supermercats i tendes on es pot comprar menjar hi hagi una secció on pots comprar xuxes a granel, de tots els colors, mides, gustos i sabors, normalment al costat de la secció on pots comprar fruits secs recoberts de iogurt, bombonets de xocolata i altres formes més elaborades de xuxes, també a granel. I amb tot això, una obsessió encara més inexplicable pels anacardos, que (com les xuxes), pots comprar de 7 del matí a 11 de la nit, 7 dies a la setmana, a qualsevol seven eleven o pressbyran (lloc de diaris i menjar) de la ciutat....però, per alguna espècie de veneració que encara em resulta inexplicable, els anacardos es mereixen sempre el seu lloc especialement destinat als anacardos a granel, que sol estar diferenciat de la resta de xuxes i fruits secs (on també hi ha anacardos, suposo que per si en el moment que t’agafa l’apretón de necessitar anacardos algú altre s’està servint de la columna-dispensadora-d’anacardos-a-granel)

Si trec l’entrellat de tant obsessió per aquest fruit sec, ho faré saber.

La segona illa de perdició se suposa que és l’alcohol i les turques descomunals que pillen quan es posen a beure (sense més objectiu que beure), però això de moment només n’he sentit a parlar....perquè si he sortit ha estat en bars, i imagino que al preu que va l’alcohol les turques es pillen a les cases (perquè l’alcohol també és molt car per a ells)...Una cervesa et costa en el lloc més barat de göteborg 29 SEK, uns 3,3€....Això és el més més barat que la pots arribar a trobar, el preu més típic són 35- 45 SEK (4-5 euros), i si és una mica car ja et plantes als 6 euros cosa que et permet, si surts, haver d’escollir entre sopar i beure una cervesa. No cal dir que, havent sopat el 95% dels dies de la meva vida, l’elecció és clara.

Amb els alcohol durs no m’hi he ni atrevit....

repulsa

per una cosa de google he arribat a aquest link

http://www.freerice.com/faq.html
"ajuda als famolencs, sense problemes, fàcilment!"
10 grans d'arròs!! per cada paraula correcta!
m-ha produit una repulsió que havia de compartir amb algú...tot i que segurament la millor manera no sigui posant un link..però potser hi ha algun hacker que s'anima a intentar trencar la pàgina....
si és així, siusplau, no us deixen la tasca educativa d'explicar perquè s'ha fet
salut
milena

qüestió d'olfacte / quins nassos / aquí fa pudor / cop al nas

se m’ha acumulat molt feina, amb això d’escriure...tinc pendents molts mails per contestar, però últimament la vida se m'ha frenetitzat una mica

tinc moltes coses a explicar

Començaré pel tremebundisme i la hostia que em vaig pegar la setmana passada anant amb bici, i que em va permetre conèixer el costat obscur del tramvia...i dels suecs . Anava tota ràpida i tota abrigada baixant per un carrer amb força pendent de göteborg, quan de sobte, zas, roda del davant a dins del carril...A partir d’aquí, vaig seguir estrictament el protocol establert per a caigudes previsibles: pensar “aiaiai ara em mato” en els dos segons que tens entre que t’adones que te la pegaràs i el moment en què estàs estirada a terra, i un seguit de cops a diverses parts del cos amb diferents parts de la bici i de la calçada. I per afegir-hi emoció, mentre queia vaig sentir (de oir, escuchar) un crec al nas (imagino, en la meva lògica newtoniana, que va ser just després que el mateix rebés l’impacte contra el terra, però tot va anar tant ràpid que no m’atreviria a assegurar-ho).

Després d’això, corre aixeca’t que estàs al mig del carrer, agafa la bici, ves a l’acera, i una avaluació dels danys. Fora guants, comprovació que no hi ha sang del nas i que diries que no el tens trencat....mal al colze, hi deus tenir alguna rascada sota les capes de jerseis i jaquetes....Més o menys veia que tot bé, però el nas....amb el fred, el cop, tot. no podia dir si el tenia molt malament o no. I llavors vaig mirar si hi havia algú que em vingués a ajudar....I no. En el carrer desert de göteborg (era un diumenge a les 8:30 de la nit), hi havia només un testimoni, una dona dins d’un cotxe a uns 5 metres d’on vaig caure, i que ho va veure tot des de dins el cotxe. Quan ja estava dreta i comprovant que el nas no em rajava, la tia va arrencar el cotxe, va passar per davant meu (mirant-me), i jo em vaig quedar al mig del carrer al·lucinant, espantada per la caiguda, intrigada per si el meu nas havia adoptat una forma nova, i indignada contra aquella tia que em deixava en aquell estat sola al mig del carrer sense ni preguntar-me com estava (sobretot perquè amb el pinyo que m’acabava de pegar, m’hagués pogut fer realment molt mal)

El resum seria que al cap de dos dies, en mig d’una conferència sobre energia i sostenibilitat a la que havia anat a Stockholm, i amb el bony que m’havia sortit començant a disminuir, em vaig adonar que de resultes de la caiguda no em notava la punta del nas quan me la tocava, cosa que que com a conseqüència immediata va tenir que no vaig escoltar res de la resta de conferència i em vaig dedicar a explorar els graus de pressió a què havia de sotmetre el meu nas per notar qeu me l’estava tocant. Dit així, fa quasi gràcia. Veient que no em millorava, de tornada a göteborg, el dijous, vaig anar a urgències.

La veritat és que anar a urgències perquè no em notava la punta del nas em feia una certa vergonya, però també vaig pensar que ja feia 4 dies i que potser no era normal, i que si s¡’havia d’arreglar alguna cosa, segur que més valia abans que tard. A la vergonya s’hi afegia la dificultat del suec; poc previsora de mi, havia centrat el meu estudi de l’idioma en pastanagues, cols i patates, i no en cirurgia, traumatologia o ginecologia…cosa que li afegia certa emoció a pulular per l’hospital i a obrir qualsevol porta (em tranquil·litzava pensant que els quiròfans on es fan operacions a cor obert no solen donar al passadís principal, cosa que minimitzava els riscos d’obrir la porta equivocada i interrompre una operació per culpa d’un nas insensible…tot i que fantasiejant, la imatge de metges bisturí en mà donant instruccions –mira, segueix el passadís, i la primera porta a mà dreta…- no deixava de fer-me gràcia)

PReguntatn, però, s’arriba a Roma i a urgències, i hi vaig arribar (a urgències) i vinga explicar que no em notava la punta del nas a tothom que m’ho preguntava. Vaig veure que tothom era molt professional perquè ningú no reia, sinó que em miraven amb cara de preocupació, i em deien que m’havien d’enviar al metge del nas en casos posttraumàtics. (amb un nom així, va ser a mi a qui li va costar aguantar el riure...segurament es tracta simplement d'una traducció massa literal del suec)

Al final, em van donar hora per al cap de 4 hores a l’otorrino (öron-näsa-halsäkare que vindria a ser un metge de l’orella-nas-coll, nom que, fracament, dóna poca confiança. A casa nostra hi ha una certa selecció, perquè tots aquells que es pensen que un otorrinolaringòleg és un mamífer palmímede que viu a Austràlia i pon ous hauran agafat alguna altra especialitat...Però aquí és justament al revés.)

I sobre el nas en si: doncs l’amable metgessa del nas (en el meu cas no va haver d’exercir en l’àmbit de l’orella i el coll) em va dir que, bé, que tenim moltes terminacions nervioses allà on em vaig donar el cop...i que pot ser que em millori, o que no em millori, però que no hi ha res a fer, en qualsevol cas. Si em millora pot tardar fins a 2 mesos. La no millora, però, és immediata. (vull dir, no cal esperar-la....cosa que no deixa de tenir el seu atractiu en la societat de ritme frenètic en què vivim)

En tot cas, ella creia que em milloraria...I la veritat és que crec que sí. De vegades sense fer res sento un pessigolleig al nas....i diria que ara me’l noto més que fa uns dies.

De tot això, doncs, n’he après diverses lliçons, que lligaré amb el sabies què del dia

milena

SAbies què

1. comentant el que m’havia passat amb suecs, hi ha un cert consens que l’actitud de la dona que em va veure caure des del cotxe és típicament sueca, i la gent anava explicant històries semblants amb caigudes vàries i cap reacció per part de la gent del voltant. També hi ha un cert consens (menys, però) en què si no m’hagués aixecat del terra hagués com a mínim vingut a veure si respirava, cosa que suposo que m’hauria de tranquil·litzar. Encara menys consens hi ha sobre perquè aquesta actitud...alguns creuen que de fet és per timidesa, i per no saber què dir...o potser pequè quan caus després passes vergonya, i no voldrien que et sentissis incòmode (tot i que a mi em sembla –des de la ignorància, certament, perquè mai m’he trencat cap costella- que estar al mig del carrer amb una costella trencada i amb dificultats per posar-se dret/a també hagi de ser una posició una mica incòmode, per dir-ho d’alguna manera. Potser, doncs, en la seva extremada consideració, no voldrien afegir incomoditat a la teva ja de per si incòmoda situació fruit de la caiguda)

SUposo que venint de la commoció de la pallissa al vagó del metro davant de la indiferència del tercer passatger, aquesta indiferència sembla quasi merescuda. El que em sembla fort, suposo, és que tots els suecs coincideixin en que és una cosa típica..

volia parlar també del sistema sanitari suec, però és tard, tinc moltes coses a explicar, i ja porto un mail força llarg...

així que ho posaré a la llista de coses pendents a explicar....

1. menjar suec i paneres de fruita
2. educaciói sueca
3. condicions laborals sueques i històries de la patricia
4. sanitat sueca
5. suècia vs. finlandia

si algú té una preferència, que ho digui :)

la panyuelitat del mon

El David, doncs, el catala del departamanet, va venir aquí a fer el projecte, s’hi va quedar un temps més, va tornar a barcelona a treballar en una empresa, i va tornar aquí a fer el doctorat....en total, hi deu haver estat uns 7 anys. PArla suec perfectament –segons diu tothom- i...així d’entrada em va caure molt bé.

aquí ve una petita parrafada que només entendreu els de delegació:

Estudiant de l’ETSEIB, pla 64 (n’he conegut un!!), parlant em va comentar que els dos últims anys de carrera se’ls havia passat a....Delegació!!!!Delegació, arreplegats, BEI.Aquest és el seu currículum –d’arreplegats, de l’època pre-pique amb delegació... ja li vaig explicar que havia acabat com el rosari de l’aurora, i la mania heredada i irracional que tenia jo als arreplegats-. Em va començar a dir noms, doncs...xavi pastor? inés alomar? Ell és del 75. vaig dir algun de nom de la generació del 77 i no li sonàveu. Els de més tard menys, clar.

L’ombra de delegació és realment moolt allargada....perquè amb la marta també ens coneixem de delegació, clar!

Sense més estudis, diria que estic en condicions d’afirmar que Göteborg és, ara mateix, la ciutat sueca –i segurament del món- amb major densitat d’exdelegats fora de Barcelona. Dóna això per un estúpid récord guiness??

LA conversa va continuar, amb ell dient-me que era de sants, jo dient-li que tenia familia a sants, feliu, jo conec uns feliu, però no sé si seran els mateixos, albert feliu. Ets neboda de l’Albert Feliu????? Home, l’albert!! (és el meu tiet pallasso, alguns el coneixeu de la festa de ma mare)

Total, que a més de delegació coneix al meu tiet dels castellers de sants.

Les caramboles de la setmana passada es completen amb que la seva nòvia vol aprendre català i jo suec. Ja hem quedat que quedarem (es un principi)…i una festa a la “kulturnatta”, la cultura de la nit que va ser el divendres, espectacles, concerts i festes gratis per tota la ciutat, i acabant en una festa hippie amb foguera inclusa al mig de Goteborg…

Aixo sera un altre dia…

Sabies que....

Suècia té una televisió pública de “qualitat” –ho dic sense saber ben bé què vol dir...suposo que l’antítesi d’antena 3, simpsons exclosos- i en la que no posen anuncis. Es finança a través de l’impost de la televisió. La peculiaritat és com recapten els impostos de televisió...el paga només qui té tele, i són uns 120 euros a l’any. I com saben qui té tele? Trucant. “Té vostè tele?” SI dius que no, no pagues.

Clar, com que és d’esperar que hi hauria gent que diria que no i seria que sí, hi ha la figura de l’inspector/a, que va per les cases a comprovar si la gent té tele o no. Llavors, si truquen a la porta i no esperes a ningú, i no tens intenció de pagar l’0impost de televisió, és molt important que apaguis la tele i l’amaguis, o la posis en un lloc no visible des de la porta (perquè només poden mirar DES DE la porta, no poden entrar al teu pis).

Un dels escàndols polítics més grans que hi ha hagut darrerament al país va ser fa un any, quan es va descobrir que dos dels ministres del nou govern (un d’ells el de cultura) no havia pagat l’impost de televisió durant anys. Evidentment, van haver de dimitir.

I parlant de televisió (però baixant el nivell dràsticament), una petita anècdota escatològica que em va fer molta gràcia i que eclipsa el rotet del francino durant la retransmissió de la nit elecctoral, i el seu intent de camuflar-ho després dient “tos”...

no fa massa a una presentadora de telenoticíes se li va escapar un pet mentre parlava, al telenotícies nit, i va reaccionar dient “ups...no sé què dec haver menjat”. Quina naturalitat.

balonant i fent coneguts

La setmana passada va començar a ser intensa en activitats....

dilluns, en un altre moment de rallada, em vaig posar a mirar més associacions a les que pogués apuntar-me en el paper de buscadora d’amics o....en mig de la llista immensa (on a part del can can i les que fan sopars de dones i ganxet, hi ha una freakades de l’estil de club del cub de rubik ...) hi havia la Chalmers hot ballong corps, sent ballong globus aerostàtic, segons www.wordreference.com (cunya publicitària. Recomanacio efusiva).

Segons la seva web, són l’associació de ballong més gran de suècia, i com que ami sempre m’han agradat les coses grans, dilluns els vaig enviar un mail preguntant, i en 1 hora ja havia quedat per apuntar-me a la sortida de l’endemà, a les 6:45 del mati a chalmers.

Així que el dimarts m’hi vaig arribar....als soterranis de ponts i camins, en un local d’associació d’estudiants tal com jo els havia conegut a l’escola –en gran-...ronyosillo, ple de coses, ordinadors vells, sofàs atrotinats...amb una gran quantitat d’ampolles buides esperant a ser retornades (algunes d’aigua amb gas, no us penseu), i tota la pinta que allà es reunien per dinar, fer festes i el que fos.

Després d’unes trucades a l’aeroport i al servei metereològic per saber d’on venia el vent, previsió, etc...es van posar el mono amb el logo de Chalmers Balong society, vam agafar les coses, i cap al cotxe de l’associació (!!!!!!) per sortir de Göteborg.

El lloc elegit estava a uns 30 minuts de camí –retenció inclosa-. Vam parar, inflar un globus d’heli per veure la velocitat del vent, comprovar que era d’uns 4km/h, tornar a pujar el cotxe, i a buscar un camp des d’on poguéssim despegar amb el globus aerostàtic que portàvem al darrera de la furgoneta.

Un cop localitzat el camp i demanat al pagès si li feia res, ens disposàvem a treure la cistella de la furgo quan....: es van adonar que faltaven els pals que sostenen el globus perquè quan aterris no et caigui a sobre....Algo tan tan bàsic que no ho havien ni comprovat, perquè sempre eren allà.

DEsprés de demanar perdó uns quants cops, van decidir anar a comprar galetes a una fàbrica que hi havia per allà a prop, on venen els paquets defectuosos molt barats, i de tornada a göteborg per arribar-hi a les 9:30 i anar a treballar com si no hagués passat res.

Pel camí m’havia dedicat a acribillar amb preguntes als 3 que eren (normalment són més, diuen). Doncs es veu que van fent sortides –això m’interessa-, si et treus el títol de pilot amb l’associació et surt més barat –això ja no-, i hi ha un equip, dins de l’associació, que competeix –no crec que em deixin, però deu ser fascinant veure el mundillo competitiu del globus aerostàtic....hi deu haver dopatge??- i fins i tot un d’ells és el campió de suècia en vol de globus, o alguna cosa semblant.

En què deu consistir una competició de globus aerostàtics??....mirar-s’ho des de terra deu ser encara més trepidant que mirar el tour de frança. Imagino que no ho deuen retransmetre per la tele, però seria molt divertit sentir què dirien els retransmissors.

En fi...intentaré que la història no s’acabi aquí.

Per altra banda, cada dimarts uns quants del departament van a jugar a inebandy –una espècia de hockey en pista- al gimnàs que hi ha aprop de Chalmers, i després a dinar per un dels restaurants universitaris que hi ha per la zona....així que aquest dimarts finalment vaig anar amb ells –com veieu, si hi hagués algun bombardeig per aquí correria a apuntar-m’hi-, i em va agradar molt...Així que un objectiu de la setmana, que era no dinar sempre al departament es va complir –estar en mig de converses en suec sempre acaba sent pesat-.

Amb això ens plantem a dimecres, dia en què finalment vaig conèixer el David Pallarès, l’altre català del departament, que havia estat a barcelona durant les 4 setmanes que porto aquí....i es va constatar la teoria de la condició de mocador del món.

Però això serà per al proper mail....

Ah...ja he aconseguit penjar fotos. Tambe n- hi ha algunes del viatge de l= estiu, que no havia penjat encara (de bolivia)...les d= argentina encara no

http://www.flickr.com/photos/milenars/

milena

Sabies que....

Segons la llei sueca de boscos, tot el que hi ha als boscos és de tothom. Diria que els terrenys dels boscos poden ser privats, però encara que siguin privats tothom té dret a passejar-s’hi i a recollir-hi rovellons, llanegues, xampinyons i castanyes. Això ha portat que vinguin bandes d’europa de l’est a “saquejar” de bolets els boscos suecs, per vendre’ls en els mercats internacionals. I clar, estan en el seu dret, segons la llei sueca.

Fa poc,però, es veu que ha sortit a la llum un cas més dramàtic, màfies que portaven gent des de tailàndia fins al nord del país, on els tenien en estat de semiesclavitud recollint fruits del bosc, suposo que per fer yougurts i sucs de “blackberries” que trobes per aquí, i tot de coses amb blackberries, cranberries, blueberries i tots els “berries” que mai he sabut traduir al català.

La veritat és que quan m’ho van explicar em va costar aguantar-me el riure, tot i que no fa gens de gràcia per la tragèdia humana que segur que hi ha al darrera, però la idea que les màfies, allà espanya, es dediquin al tràfic de persones, tràfic de blanques per a prostitució, etc...i aquí els portin forçats per recollir mores, així d’entrada, em va fer gràcia, dins del tòpic de que aquí tot és més innocent, i quasi com aquell gag dels monty python del soft cushion i l’extra soft cushion

Pensant-hi, però, realment em crec que siguin condicions de semiesclavitud i duríssimes. En un país com Suècia, on el 80% de la població viu al terç sud del país..(seran comodons! :) ), amb un nord totalment despoblat i immens (entre el sud i el nord de suècia hi ha la mateixa distància que del sud de suècia a roma), i amb les condicions climatògiques....tot això segur que ho converteix en una presó natural de la qual deu ser quasi impossible escapar i arribar a un altre lloc poblat amb vida.

adreces, telèfons i possessions

1. El mòbil espanyol ja no em funciona.

2. ja tinc telefon suec
(+46)0737168767

3. ja tinc adreca
Dr. Forselius Backe 58/73
41326 göteborg
suècia

5. ja tinc telefon al departament
(+46) 031-772-1428
m´hi podeu trobar fins les 5 (per si us ve de cami....)

i ja puc anar a jugar a volley, ja he comencat les classes de ball (jeje), ja tinc bici, ja...ja he conegut una associacio super friki que promet moltissim. Avui he fet la primera sortida...ja explicare (ultra cosa no, pero explicar...)

I be, ja em podeu visitar, enviar regals, fer trucades, enviar-me missatges...tot aixo que estaveu desitjant poder fer pero no sabieu com. Espero que ara que teniu tota la informacio al vostre abast no us entri la timidesa, ni allò de "ai, si li envio un mail de dues línies...m´estare fent pesat/da???", o "potser prefereix estar sola en el seu despatx", o "segur que no li agrada tenir notícies de barcelona"...
Així que espero que l´allau de visites, regals, trucades i missatges sigui imparable...vaja, com l´allau de mails, ni més ni menys :)
besus

aquest m´ha quedat una mica llarg...jeje

després del dia terribel –emocionalment parlant- que havia tingut el dijous, vaig quedar amb una companya del curs de suec per anar al “språkcaféet”, un cafè on es reuneix gent per parlar algun idioma....la companya en qüestió era una santiaguenya (de compostela) de 31 anys ,que va venir fa 2 anys i li va agradar tant que ha tornat per intentar quedar-se..

Ja hi havia anat dimarts, que em van dir que el dia de suec era el dijous, pero en anar-hi el dijous em van dir que era el dimarts. Sera aquest l inici dún cercle infinit? dema ho sabre. En canvi, hi havia una taula de castellà, i ens vam afegir a parlar castellà amb suecs que volien practicar. VA ser molt divertit, jo vaig estar parlant amb una sueca de pare gallec que el parlava força bé, i la seva amiga, que tenia un novio sevillà –o havia tingut...els senzillíssims temps verbals espanyols no eren el seu fort-.

Per allà també hi havia un bolivià que porta 20 anys aquí, que havia vingut com a refugiat polític –cosa que enllaça, amics, amb el sabies què d’avui...-, i que explicava coses força interessants...llàstima de la sensació que intentava lligar amb tot quisqui –amb frases com “todas las catalans son tan simpáticas??”....evidentment, per deixar-vos bé, mares, amigues, cosines, i germanes, vaig dir que sí, que i tant!, que de fet jo era de les mes antipàtiques que hi havia...però no va entendre la broma- En fi, aquesta galanteria/palabrería molt més típica de l’amèrica llatina que de la freda europa del nord, on per sort ningú t’obre la porta per ser noia...ni se’t tanca, tampoc (aqeust seria un joc de paraules digne d’antena 3...no el faré, per tant.)

Després del språkcaféet vam anar a un pub (pustervik, que a mi em sona a rus) on havia de tocar un grup que es deia ni més ni menys que “yiddish salsa group”, format per suecs. La combinació comença a ser rara. Com si això no fos prou, tocaven música balcànica.

El concert va estar molt bé, i després va començar la disco, on van posar des de música balcànica, fins a alguna que a mi em sonava a índia fins, oju al datu, Dusminguet!! “este es el ritmo americano....”. Em va agafar tan desprevinguda que tot i que postrof és un dels cds que més he estat escoltant aquí, vaig tardar tota la cançó en caure que era Dusminguet....

El millor de tot, però, era l’ambient de ball. A la sala de ball del pub hi havia 10 gats, dels quals 4 estàvem ballant, amb una edat compresa entre 25 –jo- i 50. Em va semblar especialment....guay? guapo? -en llenguatge no juvenívol no sabria com dir-ho- una dona de 50 i bastants i un home d¡edat semblant que ballaven amb naturalitat per allà el mig... També hi havia algú amb cadira de rodes, i un noi amb síndrome de down. Tot plegat, col·lectius que rarament he vist representats a les discoteques a barcelona....

Amb tot això, la sueca amiga de la santiaguenya va decidir que les sabates li molestaven, així que se les va treure, i va seguir ballant com una loca... Al cap d’una estona va veure que els mitjons li seguien fent calor, i se’ls va treure per seguir ballant.... i ningú no va semblar mínimament sorprès. Davant d’això, i seguint la màxima “allí donde fueres…”, jo m’hi vaig afegir –amb mitjons, però- , i per allà juraria que hi havia una altra noia que també anava descalça....Potser està relacionat amb la tradició que quan arribes a casa d’algú, aquí, et treus les sabates...

No sé si d’aquesta experiencia en podem deduir que el 5% dels suecs ballen descalços a la discoteca…però el que és segur que el 100% dels catalans ballen calçats.

Cal dir, també, que el terra estava sorprendentment net per ser una discoteca...a més de no poder fumar, segur que el preu de l’alcohol hi ajuda, perquè tothom deu fer l’impossible perquè no li caigui ni una gota al terra. O potser el tenen tan net perquè si a algú li cau la beguda la pugui recollir amb una bayeta i tornar-se-la a posar al got?

En fi. Que estar a suècia, amb una sueca i una santiaguenya, en un pub de nom pseudo-rus, després d’haver sentit un concert de música balcànica d’un grup de nom “yiddish salsa group”, descalça, ballant dusminguet, rodejada de gent curiosa pels estàndards discotequeros barcelonins, després d’haver parlat en castellà amb una sueca de pare gallec, una altra de novio sevillà, i un bolivià refugiat polític, em va semblar una combinació francament curiosa. I perquè no hi sumo com es coneixien la santiaguenya i la sueca (la història començaria “van un braslieny –resident a suècia-, un argentí –resident a Galícia- i una gallega i es troben a alemanya, i un li diu a l’altre....”

Suposo que això deu ser la globalització....no?

I, després d’això, a les 00h cap a casa...a fer els 40 minuts de pujada-que-flipes-neng que separa casa meva d’allà on érem. De fet, la pujada que separa casa meva de qualsevol lloc a göteborg, perquè tinc la dubtosa sort de viure en el punt més alt de la ciutat...cosa que per altra banda té l’avantatge que als matins mai no em fa mandra agafar la bici...

fins aquí la crònica de la meva primera inversió en la vida nocturna intrasetmanal göteborguiense...

Milena

sabies què...

Actualment aprox. 1 de cada 5 suecs és originari de fora de Suecia. Tothom diu que en els últims anys suècia ha canviat molt, ha tingut molta immigració, i comencen a tenir alguns problemes, vells coneguts d’altres països, que els agafen desprevinguts…. guettos, fills d’immigrants que no parlen suec –gràcies també a la televisió per satèl·lit- , i índex creixents de delinqüència –diria que a anys llums dels nostres, però-.

Fins fa pocs anys, aquests problemes s’havien mantingut a ralla per la dificultat per aconseguir la nacionalitat sueca, juntament amb una política d’integració, d’ensenyament de la llengua, d’una xarxa de biblioteques públiques molt potent –la meva mare ho sap bé-, beques a tort i a dret...En fi, que el que diu el tòpic sembla que és veritat: aquí l’estat ho paga tot. Una cosa que sorprèn, per exemple, és que a les biblioteques hi ha llibres en infinits idiomes. JO hi vaig anar preguntant per llibres en anglès –pensava que era l’únic que hi podria trobar que entengués-, i em vaig trobar amb tot un pis amb llibres en àrab, hindi, hindu, marsala, rus, txec, swahili i desenes de llengües que no sabia que existissin, a més, es clar, del francès, castellà, alemany i aquestes llengües més properes geogràficament parlant. Català diria que no. És el que té no tenir una comunitat catalano-monoparlant.

I tot això, perquè en els últims anys s’ha obert bastant a la immigració, cosa que també ha generat que hi hagi algun grup d’extrema dreta contra immigració, però que diria que no passen de la categoria de “4 pillats racistes”, en un país on el partit de dreta estaria a l’extrema esquerra en el nostra panorama polític.

Com deia, tradicionalment havia estat difícil aconseguir la residència sueca, excepte per als refugiats polítics, que sempre han estat molt ben acollits per Suècia. D’aquí que els col·lectius d’immigrants més nombrosos siguin iranians, somalians, i, diria que més recentment, iraquians.

De fet quan portava 2 dies aquí vaig anar a una festa on vaig conèixer un iranià –de nom mohammed, per ser original- i va ser el primer en estar-me explicant això...i em va estar parlant també del seu president iranià, –aquell d’ulls junts, símbol segons la cultura popular de poca intel·ligència-, i explicant-me que estava grillat.VA ser molt divertit i interessant, parlar amb ell, perque des de la incultura –meva- podria pensar que tots els iranians son uns retrògrades masclistes fanatics islamistes. Suposo que com tots els nordamericans uns fatxes, i tots els espanyols votants del pp, ultracatòlics, menjadors de paella i balladors de flamenc.

Moraleja: la diversitat despista.

feina...i un gir inesperat

1. ja he aconseguit rentar roba. Visca.
2. Encara no sé tirar el plàstic.
3. he començat a descobrir l’oferta alternocúlturo-festiva de göteborg.

Les coses van evolucionant....Quant a la feina –PFC- al departament en si, de moment està sent força...una merda diria que és una expressió prou acurada. Perquè clar, aquí, com que tenen tantes instal·lacions i tantes coses, clar, tinc una habitació per mi sola, amb un ordinador per mi sola...amb lo bé que estaria jo a barcelona en una taula auxiliar en un racó, compartint despatx amb 15 persones més i havent de demanar pas cada cop que volia anar al lavabo! Tanta instal·lació es tradueix en hores i hores davant de l’ordinador, jo sola, fins que el silenci interior se m’ha instal·lat en tots els resquicis de l’ànima, i la llengua se’m comença a emmandrir a base de no utilitzar-la. I tot això agreujat perquè encara no està del tot definit el que he de fer, i el poc que sé que he de fer és buscar informació a internet...cosa que, ja de per sí, és poc estimulant....Podríem dir, doncs, que el dia a dia a la feina és una mica merdós (resum per als més mandrosos)

Per sort, hi ha pauses cafè instuticionalitzades a tot el país –també conegudes com a fika, que és cafè+pastís-. Al departament hi ha les fika en serio –dimarts i dijous a les 10, en què grans i petits ens reunim i mengem cafè i pastís que posa el departament-, les menys institucionals –divendres a les 15h, només a la planta 1, on hi ha doctorands i porojectistes, i el pastís es porta de manera rotativa entre els participants-, i de tant en tant alguna que cau perquè sí i que et vénen a avisar –vi ska ha en fika nu-....POdríem dir, doncs, que els suecs fan pauses de cafè en què mengen pastís i que s'agraeixen molt quan estàs treballant sola

Els dinars de moment sempre dino al departament, i solen ser prou divertits –segons la mostra estudiada, el sentit de l’humor suec és tirant a anglès....i a mi em fa tanta gràcia que algun cop he pensat que hauria de riure menys perquè acabaran pensant que sóc una ximpleta-. No sempre es riure incontrolat, però...clar, també hi ha converses normals, i dies de cara de póker i concentració quan parlen en suec. Però tothom al departament –a la planta 1, que és on estic com a projectista que sóc- és molt molt amable i molt més acollidors del que esperava, atenent-me al tòpic suec. A la MArta mateos li ha passat el mateix. Podríem dir, doncs, que els suecs són simpàtics i acollidors.

Dijous vaig tenir un dia especialment merdós, a la feina, per molts motius.Però a la tarda tot va acabar fent un gir inesperat...

En el següent capítol, descobrireu com ho va fer la milena per acabar tenint un bon dia. Podríem dir, doncs, que no us heu de perdre el proper capítol!!

Petons

Milena

Sabies què....

En honor a un tros de full escrit amb mala bava, de nom Fullonero, avui inauguro aquesta secció, en què escriuré petites anècdotes/informacions sobre la realitat sueca vista per la meva persona.O , simplement, de la meva realitat viscuda a Suècia, que no és lu mismu

brushing the cat

com tots sabem, "who doesn´t haver any thing to do, brushes the cat", que es exactament el que estic fent...

els caps de setmana sempre son mes dificils d´omplir que el dia a dia, on la rutina, la feina, les classes de suec, t´omplen el temps (be, m´han omplert el temps aquesta setmana....posar-ho en termes atemporals quan nomes porto 7 dies em sembla exagerat)

Aquest cap de setmana, pero, he tingut prou sort...l írlandes del departament toca en un grup de musica folk irlandesa, i vam anar a un pub a sentir-lo tocar...d´alla, a un club de salsa....dissabte vam anar amb el meu tutor a una casa que te en una illa dels llacs que hi ha pel nord de göteborg, i despres al cine amb la marta i familia...i avui he tornat a quedar amb la marta per donar votles per göteborg. Aixi que no m´he dedicat tant a la meva vida interior com el cap de setmana passat, i espero que una mica menys que el cap de setmana que ve....

aixo si, es confirma la tendencia a convertir-me en una frik de la neteja per omplir el temps (que no de l´ordre), cosa que, creieu-me, soc la primera sorpresa que m´hagi donat per aqui. Abans hagues jurat que em aprendria a fer punt de creu...pero la vida dona moltes voltes....encara soc a temps a reorientar-me cap el punt de creu, gracies a deu.

En fi, un petit mail...doncs, apurant els ultims minuts de l´internet cafe....

i un apunt curios sobre la mania dels suecs per ballar salsa...cosa que, a part de semblar-me curiosa, es una font constant de decepcio entre la gent que practica aquest ball i pensen que la meva sang llatina es sinonim de balladora compulsiva de salsa, quan per mi la salsa esta en la mateixa nebulosa indistinguible que el merengue i tants altres balls que ballen alla, a l´america llatina (on per cert, segur que, ells si, pel fet de ser llatins ho ballen...no?)

lesson 9: renting and tiring

JA estic quasi del tot instal·lada....vaig cremant etapes. Avui, he quasi acabat la lliçó 9 (de 9999) del curs "swedish way of life", i he donat un pas mes en la direcció d'entendre com rentar la roba i tirar les escombraries

Perquè...no tinc rentadora a casa, i en algun lloc en el meu edifici havia d'haver-hi la Sala de Rentadores, la porta de la qual s'havia d'obrir amb la Tercera Clau (a partir d'ara, TC) del joc de claus que em van donar amb el pis....fins aquí tot bé. Però les expedicions exploratòries als baixos de l'edifici havien acabat sempre amb fracàs, després d'intents infructuosos d'obrir portes amb cartells en suec amb la T.C....i sempre amb la por de trobar-me un veí mentre intentava obrir una porta equivocada i veure'm una d'aquelles situacions de "no és el que sembla" i intentar explicar en suec que, tot i les aparences, no estava intentant forçar un pany. En fi, m'hagués semblat una situació compromesa......(sí, l`opció de baixar amb diccionari era intel·ligent, però la vaig deixar per una tercera incursió, que no va arribar mai)

Al final, doncs, ho vaig preguntar al departament, que em van dir que a cada casa era diferent. Que ho preguntés als veïns (això era dilluns).

El dimarts (dilluns tenia suec i vaig arribar a les 9 a casa…hora que em feia por que fos massa tard per destorbar una llar sueca) vaig anar a casa la veïna a preguntar-li on podia rentar la roba. A l'edifici del costat, em va respondre amablement.

Il·lusa, vaig pensar que dimecres podria rentar la roba, però en anar-hi no vaig aconseguir entendre com resevar la rentadora…

dijous al matí, finalment, amb l'ajuda d'una altra veïna vaig entendre el complex mecanisme per reservar rentadora –tot es complica si en comptes de paraules només veus lletres juntes sense cap sentit aparent-…i vaig entendre que fins d'aquí una setmana no puc rentar la roba...!hauran passat 20 dies des que vaig marxar de barcelona (i els 15kg de ryanair, amb diccionaris, bambes, i abrics inclosos, no donen per massa roba)..Així que, mentrestant, esgotats els límits de la reducció i la reutilització, m'hauré de conformar a rentar a mà....

El reciclatge ha seguit un procés semblant…dia rere dia em dedicava a observar els meus veïns i el meu entorn a la cerca d'una pista que desbloquegés el misteri que envoltava la recollida selectiva per aquestes latituds...i he de dir, també, que la naturalitat amb que els suecs tiren les escombraries m'ha omplert d'enveja i de rancúnia durant tot aquest temps, pel sentiment que era un món, el del tir d'escombraries amb naturalitat, que no semblava estar al meu abast…Després de les explicacions de la meva veïna amable, però, tinc esperances....de moment ja sé tirar paper, orgànica, i reste....el plàstic, el vidre i les llaunes seran per la setmana que ve (lliçó 10).

Ja he començat amb la rutina, doncs...anar a la universitat, dinar al departament, llevar-me cada dia escoltant la mateixa emissora de ràdio, que, curiosament, els tres últims dies ha posat "la flauta màgica", cosa que li dóna a cada despertar un aire de "el dia de la marmota" que no deixa de ser divertit (els que no hagueu vist "atrapado en el tiempo" npotser no entendreu la referència...però no us perdeu res, és una pel·lícula a la que li tinc una tírria especial, però que per algun motiu la tinc molt present...). Em sembla molt raro, això que posin la mateixa òpera cada dia...perquè diria que no són trossos diferents (aquesta mania operística d'anar repetint una melodia sovint no em facilita la feina...). Potser forma part d'un programa estatal perqruè tots els suecs se la sàpiguen de memòria???

Començant a sentir-me instal·lada, doncs, l'altre dia vaig entendre que o em dedicava a conèixer gent o em menjaré 6 mesos de lectures i pel·lícules (bé, i de quedar amb la Marta Mateos, gràcies a déu, que, per sorpresa de les dues, està a la mateixa classe que jo de suec!)o sigui que he començat a mirar associacions i coses per fer...entre les descartades d'entrada, n'hi ha una de ball que fan can-can (no m'he portat el lligacama), i una que inicialment només era de dones i fan "women dinners", i diria que algo així com ganxet...i bé, la d'estudiants bangladeshians a chalmers tampoc no sembla que estigui feta per mi. PErò alguna trobaré....

i ja tinc bici! es diu björk...però això serà en un altre mail :)

venecia i aterrada de nou a göteborg

He estat una setmana a venecia a un curs de edificacio, urbanisme, energia i sostenibilitat...el nom exacte en catala no el sabria, però per aquí va. Per dir-ho moolt suaument, ha estat una gran decepcio. Feia molt bona pinta, als matins hi havia xerrades, i a les tardes treball en grup...tot estava organitzat –i pagat- per la unió europea. Però...les xerrades del matí no eren d'un gran nivell, tot i que n'hi havia d'interessants...ara, els grups de treball de la tarda....ens dividíem en grups i havíem de fer propostes per solucionar els problemes de venecia perquè sigui una ciutat sostenible d'aqui a 50 anys. Aixi d'entrada podria sonar un pèl massa ambiciós, però bé....si l'important fos el proces d'aprenentatge, de treball en equips muçtidisciplinars, multiètnics, multilíngüics i multifruti, podria passar...el problema era que cada equip tenia el seu "team leader", i el meu era un....alemany que, per dir-ho suaument, era un....no se m'acudeix cap paraula per definir-lo que sigui suau i no traeixi l'essència del que era....podria començar per egòlatra, però la continuació no la deixaré per escrit...

En fi.les tardes han estat un absurd (veure ANNEX I) , mes aviat, i les desavinences amb el team leader les feien encara mes dificils d+aguantar. El curs, pero, també ha tingut coses positives, com conèixer molta gent (en llenguatge flins seria "networking"), gent que fa investigació en el mateix que jo faré...i gent que no, però que ha estat molt bé conèixer, com dues italianes, o una basca....i compartir un temps amb una ex-companya de feina del cities.

I estar a venècia, una setmana...i vivint-la no com a turista, que et dona un altre punt de vista. A la nit teníem una mica de temps lliure, i ens dedicàvem a passejar per allà, i l'últim dia vam fer una visita tècnica al MOSE, els murs que estan construint per minimitzar les inundacions a Venècia.Es una obra d+enginyeria molt bestia (Mose es moises en italia)

De fet, també ha estat molt interessant saber una mica de la problemàtica de Venecia. El seu major problema és que s'està despoblant, els preus de les cases són molt cars, i és una ciutat dedicada totalment al turisme. Al centre, cada 20 metres hi ha una botiga de màsqueres, però costa molt trobar un supermercat. Hi ha pocs serveis per als habitants, que cada vegada opten més per anar-se'n a terra ferma, o a maestre (la ciutat que hi ha a la costa) o algun altre lloc. I a sobre, la majoria de turistes només hi passen el dia i després se'n van, perquè és molt car dormir-hi (és difícil dormir-hi per menys de 80 eurus la nit), per la qual cosa el turisme massiu que té tampoc no hi deixa molts molts diners. Hi viuen unes....50.000 persones? no recordo exactament, però té uns 18 milions de visitants cada any.

Les cases són molt antigues, i per fer qualsevol reforma necessites milions de permisos perquè són patrimoni històric. No hi pots anar amb cotxe, ni amb bici, de fet. Has de caminar per anar a tot arreu. No tracta les seves aigües negres, que se'n van a les afores de la ciutat i són abocades directament al mar. I, a sobre, quan fa molt mala mar, s'inunda, i com que es va enfonsant una mica cada any, i el nivell del mar va pujant, cada cop s'inundarà més sovint.

En fi, que viure a venècia no és un no parar de sopars romàntics entre gondolers cantant "oh sole mio", sino que és una ciutat incòmoda, cara, i envaïda per turistes.

Això, i molt més....però ja estic de tornada a Göteborg, avui començo el curs de suec, i comença també la pesca, la caça i captura de gent que vulgui ser amiga meva. Espero tenir més èxit que quan vaig intentar pescar piranyes a la selva, allà bolívia....que vaig ser de les úniques que no en va pescar NI UNA. Espero que els suecs i les sueques es deixin convèncer més fàcilment per venir amb mi :) i que no mosseguin :))

i sinó hauré de tirar de la vida d'erasmus, tot i que no hi tinc una entrada fàcil...i l'altre dia vaig veure un grup d'espanyols de polo amb caballitu i jersei lligat al coll que així d'entrada em va treure les ganes d'apropar-m'hi....però la desesperació ja sabem que treu totes les barreres mentals, o sigui que no puc dir que d'aquesta aigua no en beuré, per, si n'he de beure, no haver-me-la de beure acompanyada de les meves pròpies paraules :)

milena

ANNEX I

S+ha de dir, pero, que he apres una gran llico: NO CAL LLUITAR PER TOT.

Les sessions de la tarda es convertien en un intent de fer-ho millor que la resta d'equips, i, per això, el més important era fer una presentació que estigués ben feta (cada tarda es feia una presentació de 10 minuts sobre el que s'havia parla), amb un bon format, sense importar que el que s'hi digués tingués algun sentit. El tercer dia, rallada de portar 30 minuts (dels 90 que teníem) parlant de si haviem de posar una foto al principi o una altra, vaig dir que perquè no parlàvem del contingut i no de la forma, i que si jo no sabia què dir no ho podia presentar bé, el meu team leader alemany em va dir que amb la meva actitud negativa desanimava a tot l'equip.

L'últim dia, però, vaig aprendre la lliço: no val la pena lluitar per tot, i, realment, posar-me pedres al fetge per una cosa com aquella no feia falta...així que vaig optar per fer el que em demanaven. I, efectivament, vaig ser molt més feliç. Ens vam passar l'hora i mitja parlant de com faríem la presentació, i tothom es preparava la seva part. A mi em tocava parlar de l'energia a la venècia del futur, i va ser molt fàcil: canvi climàtic, combustible fòssils, efecte hivernacle, fotovoltaica i alguna paraula clau més, en un discurs buit. Quan, en acabar la meva part, li vaig preguntar amb un somriure al meu team leader si li havia agradat em va dir que havia estat "perfect". I lo fort és que estic segura que ho pensava, al cap i a la fi, ho havia fet en el temps correcte! (el dia anterior ens havíem passat de temps i ens havien dit que només amb això ja estava malament tot)

A l'equip hi havia també una italiana, de 37 anys, amb qui ens enteníem molt. L'últim dia ella també va optar per fer el mateix. Actitud positiva, un somriure als llavis...un somriure que sortia naturalment de pensar que era l'últim dia d'aquell absurd.Un absurd pagat amb els vostres impostos, per cert :)