aquest m´ha quedat una mica llarg...jeje

després del dia terribel –emocionalment parlant- que havia tingut el dijous, vaig quedar amb una companya del curs de suec per anar al “språkcaféet”, un cafè on es reuneix gent per parlar algun idioma....la companya en qüestió era una santiaguenya (de compostela) de 31 anys ,que va venir fa 2 anys i li va agradar tant que ha tornat per intentar quedar-se..

Ja hi havia anat dimarts, que em van dir que el dia de suec era el dijous, pero en anar-hi el dijous em van dir que era el dimarts. Sera aquest l inici dún cercle infinit? dema ho sabre. En canvi, hi havia una taula de castellà, i ens vam afegir a parlar castellà amb suecs que volien practicar. VA ser molt divertit, jo vaig estar parlant amb una sueca de pare gallec que el parlava força bé, i la seva amiga, que tenia un novio sevillà –o havia tingut...els senzillíssims temps verbals espanyols no eren el seu fort-.

Per allà també hi havia un bolivià que porta 20 anys aquí, que havia vingut com a refugiat polític –cosa que enllaça, amics, amb el sabies què d’avui...-, i que explicava coses força interessants...llàstima de la sensació que intentava lligar amb tot quisqui –amb frases com “todas las catalans son tan simpáticas??”....evidentment, per deixar-vos bé, mares, amigues, cosines, i germanes, vaig dir que sí, que i tant!, que de fet jo era de les mes antipàtiques que hi havia...però no va entendre la broma- En fi, aquesta galanteria/palabrería molt més típica de l’amèrica llatina que de la freda europa del nord, on per sort ningú t’obre la porta per ser noia...ni se’t tanca, tampoc (aqeust seria un joc de paraules digne d’antena 3...no el faré, per tant.)

Després del språkcaféet vam anar a un pub (pustervik, que a mi em sona a rus) on havia de tocar un grup que es deia ni més ni menys que “yiddish salsa group”, format per suecs. La combinació comença a ser rara. Com si això no fos prou, tocaven música balcànica.

El concert va estar molt bé, i després va començar la disco, on van posar des de música balcànica, fins a alguna que a mi em sonava a índia fins, oju al datu, Dusminguet!! “este es el ritmo americano....”. Em va agafar tan desprevinguda que tot i que postrof és un dels cds que més he estat escoltant aquí, vaig tardar tota la cançó en caure que era Dusminguet....

El millor de tot, però, era l’ambient de ball. A la sala de ball del pub hi havia 10 gats, dels quals 4 estàvem ballant, amb una edat compresa entre 25 –jo- i 50. Em va semblar especialment....guay? guapo? -en llenguatge no juvenívol no sabria com dir-ho- una dona de 50 i bastants i un home d¡edat semblant que ballaven amb naturalitat per allà el mig... També hi havia algú amb cadira de rodes, i un noi amb síndrome de down. Tot plegat, col·lectius que rarament he vist representats a les discoteques a barcelona....

Amb tot això, la sueca amiga de la santiaguenya va decidir que les sabates li molestaven, així que se les va treure, i va seguir ballant com una loca... Al cap d’una estona va veure que els mitjons li seguien fent calor, i se’ls va treure per seguir ballant.... i ningú no va semblar mínimament sorprès. Davant d’això, i seguint la màxima “allí donde fueres…”, jo m’hi vaig afegir –amb mitjons, però- , i per allà juraria que hi havia una altra noia que també anava descalça....Potser està relacionat amb la tradició que quan arribes a casa d’algú, aquí, et treus les sabates...

No sé si d’aquesta experiencia en podem deduir que el 5% dels suecs ballen descalços a la discoteca…però el que és segur que el 100% dels catalans ballen calçats.

Cal dir, també, que el terra estava sorprendentment net per ser una discoteca...a més de no poder fumar, segur que el preu de l’alcohol hi ajuda, perquè tothom deu fer l’impossible perquè no li caigui ni una gota al terra. O potser el tenen tan net perquè si a algú li cau la beguda la pugui recollir amb una bayeta i tornar-se-la a posar al got?

En fi. Que estar a suècia, amb una sueca i una santiaguenya, en un pub de nom pseudo-rus, després d’haver sentit un concert de música balcànica d’un grup de nom “yiddish salsa group”, descalça, ballant dusminguet, rodejada de gent curiosa pels estàndards discotequeros barcelonins, després d’haver parlat en castellà amb una sueca de pare gallec, una altra de novio sevillà, i un bolivià refugiat polític, em va semblar una combinació francament curiosa. I perquè no hi sumo com es coneixien la santiaguenya i la sueca (la història començaria “van un braslieny –resident a suècia-, un argentí –resident a Galícia- i una gallega i es troben a alemanya, i un li diu a l’altre....”

Suposo que això deu ser la globalització....no?

I, després d’això, a les 00h cap a casa...a fer els 40 minuts de pujada-que-flipes-neng que separa casa meva d’allà on érem. De fet, la pujada que separa casa meva de qualsevol lloc a göteborg, perquè tinc la dubtosa sort de viure en el punt més alt de la ciutat...cosa que per altra banda té l’avantatge que als matins mai no em fa mandra agafar la bici...

fins aquí la crònica de la meva primera inversió en la vida nocturna intrasetmanal göteborguiense...

Milena

sabies què...

Actualment aprox. 1 de cada 5 suecs és originari de fora de Suecia. Tothom diu que en els últims anys suècia ha canviat molt, ha tingut molta immigració, i comencen a tenir alguns problemes, vells coneguts d’altres països, que els agafen desprevinguts…. guettos, fills d’immigrants que no parlen suec –gràcies també a la televisió per satèl·lit- , i índex creixents de delinqüència –diria que a anys llums dels nostres, però-.

Fins fa pocs anys, aquests problemes s’havien mantingut a ralla per la dificultat per aconseguir la nacionalitat sueca, juntament amb una política d’integració, d’ensenyament de la llengua, d’una xarxa de biblioteques públiques molt potent –la meva mare ho sap bé-, beques a tort i a dret...En fi, que el que diu el tòpic sembla que és veritat: aquí l’estat ho paga tot. Una cosa que sorprèn, per exemple, és que a les biblioteques hi ha llibres en infinits idiomes. JO hi vaig anar preguntant per llibres en anglès –pensava que era l’únic que hi podria trobar que entengués-, i em vaig trobar amb tot un pis amb llibres en àrab, hindi, hindu, marsala, rus, txec, swahili i desenes de llengües que no sabia que existissin, a més, es clar, del francès, castellà, alemany i aquestes llengües més properes geogràficament parlant. Català diria que no. És el que té no tenir una comunitat catalano-monoparlant.

I tot això, perquè en els últims anys s’ha obert bastant a la immigració, cosa que també ha generat que hi hagi algun grup d’extrema dreta contra immigració, però que diria que no passen de la categoria de “4 pillats racistes”, en un país on el partit de dreta estaria a l’extrema esquerra en el nostra panorama polític.

Com deia, tradicionalment havia estat difícil aconseguir la residència sueca, excepte per als refugiats polítics, que sempre han estat molt ben acollits per Suècia. D’aquí que els col·lectius d’immigrants més nombrosos siguin iranians, somalians, i, diria que més recentment, iraquians.

De fet quan portava 2 dies aquí vaig anar a una festa on vaig conèixer un iranià –de nom mohammed, per ser original- i va ser el primer en estar-me explicant això...i em va estar parlant també del seu president iranià, –aquell d’ulls junts, símbol segons la cultura popular de poca intel·ligència-, i explicant-me que estava grillat.VA ser molt divertit i interessant, parlar amb ell, perque des de la incultura –meva- podria pensar que tots els iranians son uns retrògrades masclistes fanatics islamistes. Suposo que com tots els nordamericans uns fatxes, i tots els espanyols votants del pp, ultracatòlics, menjadors de paella i balladors de flamenc.

Moraleja: la diversitat despista.