qüestió d'olfacte / quins nassos / aquí fa pudor / cop al nas

se m’ha acumulat molt feina, amb això d’escriure...tinc pendents molts mails per contestar, però últimament la vida se m'ha frenetitzat una mica

tinc moltes coses a explicar

Començaré pel tremebundisme i la hostia que em vaig pegar la setmana passada anant amb bici, i que em va permetre conèixer el costat obscur del tramvia...i dels suecs . Anava tota ràpida i tota abrigada baixant per un carrer amb força pendent de göteborg, quan de sobte, zas, roda del davant a dins del carril...A partir d’aquí, vaig seguir estrictament el protocol establert per a caigudes previsibles: pensar “aiaiai ara em mato” en els dos segons que tens entre que t’adones que te la pegaràs i el moment en què estàs estirada a terra, i un seguit de cops a diverses parts del cos amb diferents parts de la bici i de la calçada. I per afegir-hi emoció, mentre queia vaig sentir (de oir, escuchar) un crec al nas (imagino, en la meva lògica newtoniana, que va ser just després que el mateix rebés l’impacte contra el terra, però tot va anar tant ràpid que no m’atreviria a assegurar-ho).

Després d’això, corre aixeca’t que estàs al mig del carrer, agafa la bici, ves a l’acera, i una avaluació dels danys. Fora guants, comprovació que no hi ha sang del nas i que diries que no el tens trencat....mal al colze, hi deus tenir alguna rascada sota les capes de jerseis i jaquetes....Més o menys veia que tot bé, però el nas....amb el fred, el cop, tot. no podia dir si el tenia molt malament o no. I llavors vaig mirar si hi havia algú que em vingués a ajudar....I no. En el carrer desert de göteborg (era un diumenge a les 8:30 de la nit), hi havia només un testimoni, una dona dins d’un cotxe a uns 5 metres d’on vaig caure, i que ho va veure tot des de dins el cotxe. Quan ja estava dreta i comprovant que el nas no em rajava, la tia va arrencar el cotxe, va passar per davant meu (mirant-me), i jo em vaig quedar al mig del carrer al·lucinant, espantada per la caiguda, intrigada per si el meu nas havia adoptat una forma nova, i indignada contra aquella tia que em deixava en aquell estat sola al mig del carrer sense ni preguntar-me com estava (sobretot perquè amb el pinyo que m’acabava de pegar, m’hagués pogut fer realment molt mal)

El resum seria que al cap de dos dies, en mig d’una conferència sobre energia i sostenibilitat a la que havia anat a Stockholm, i amb el bony que m’havia sortit començant a disminuir, em vaig adonar que de resultes de la caiguda no em notava la punta del nas quan me la tocava, cosa que que com a conseqüència immediata va tenir que no vaig escoltar res de la resta de conferència i em vaig dedicar a explorar els graus de pressió a què havia de sotmetre el meu nas per notar qeu me l’estava tocant. Dit així, fa quasi gràcia. Veient que no em millorava, de tornada a göteborg, el dijous, vaig anar a urgències.

La veritat és que anar a urgències perquè no em notava la punta del nas em feia una certa vergonya, però també vaig pensar que ja feia 4 dies i que potser no era normal, i que si s¡’havia d’arreglar alguna cosa, segur que més valia abans que tard. A la vergonya s’hi afegia la dificultat del suec; poc previsora de mi, havia centrat el meu estudi de l’idioma en pastanagues, cols i patates, i no en cirurgia, traumatologia o ginecologia…cosa que li afegia certa emoció a pulular per l’hospital i a obrir qualsevol porta (em tranquil·litzava pensant que els quiròfans on es fan operacions a cor obert no solen donar al passadís principal, cosa que minimitzava els riscos d’obrir la porta equivocada i interrompre una operació per culpa d’un nas insensible…tot i que fantasiejant, la imatge de metges bisturí en mà donant instruccions –mira, segueix el passadís, i la primera porta a mà dreta…- no deixava de fer-me gràcia)

PReguntatn, però, s’arriba a Roma i a urgències, i hi vaig arribar (a urgències) i vinga explicar que no em notava la punta del nas a tothom que m’ho preguntava. Vaig veure que tothom era molt professional perquè ningú no reia, sinó que em miraven amb cara de preocupació, i em deien que m’havien d’enviar al metge del nas en casos posttraumàtics. (amb un nom així, va ser a mi a qui li va costar aguantar el riure...segurament es tracta simplement d'una traducció massa literal del suec)

Al final, em van donar hora per al cap de 4 hores a l’otorrino (öron-näsa-halsäkare que vindria a ser un metge de l’orella-nas-coll, nom que, fracament, dóna poca confiança. A casa nostra hi ha una certa selecció, perquè tots aquells que es pensen que un otorrinolaringòleg és un mamífer palmímede que viu a Austràlia i pon ous hauran agafat alguna altra especialitat...Però aquí és justament al revés.)

I sobre el nas en si: doncs l’amable metgessa del nas (en el meu cas no va haver d’exercir en l’àmbit de l’orella i el coll) em va dir que, bé, que tenim moltes terminacions nervioses allà on em vaig donar el cop...i que pot ser que em millori, o que no em millori, però que no hi ha res a fer, en qualsevol cas. Si em millora pot tardar fins a 2 mesos. La no millora, però, és immediata. (vull dir, no cal esperar-la....cosa que no deixa de tenir el seu atractiu en la societat de ritme frenètic en què vivim)

En tot cas, ella creia que em milloraria...I la veritat és que crec que sí. De vegades sense fer res sento un pessigolleig al nas....i diria que ara me’l noto més que fa uns dies.

De tot això, doncs, n’he après diverses lliçons, que lligaré amb el sabies què del dia

milena

SAbies què

1. comentant el que m’havia passat amb suecs, hi ha un cert consens que l’actitud de la dona que em va veure caure des del cotxe és típicament sueca, i la gent anava explicant històries semblants amb caigudes vàries i cap reacció per part de la gent del voltant. També hi ha un cert consens (menys, però) en què si no m’hagués aixecat del terra hagués com a mínim vingut a veure si respirava, cosa que suposo que m’hauria de tranquil·litzar. Encara menys consens hi ha sobre perquè aquesta actitud...alguns creuen que de fet és per timidesa, i per no saber què dir...o potser pequè quan caus després passes vergonya, i no voldrien que et sentissis incòmode (tot i que a mi em sembla –des de la ignorància, certament, perquè mai m’he trencat cap costella- que estar al mig del carrer amb una costella trencada i amb dificultats per posar-se dret/a també hagi de ser una posició una mica incòmode, per dir-ho d’alguna manera. Potser, doncs, en la seva extremada consideració, no voldrien afegir incomoditat a la teva ja de per si incòmoda situació fruit de la caiguda)

SUposo que venint de la commoció de la pallissa al vagó del metro davant de la indiferència del tercer passatger, aquesta indiferència sembla quasi merescuda. El que em sembla fort, suposo, és que tots els suecs coincideixin en que és una cosa típica..

volia parlar també del sistema sanitari suec, però és tard, tinc moltes coses a explicar, i ja porto un mail força llarg...

així que ho posaré a la llista de coses pendents a explicar....

1. menjar suec i paneres de fruita
2. educaciói sueca
3. condicions laborals sueques i històries de la patricia
4. sanitat sueca
5. suècia vs. finlandia

si algú té una preferència, que ho digui :)