repulsa

per una cosa de google he arribat a aquest link

http://www.freerice.com/faq.html
"ajuda als famolencs, sense problemes, fàcilment!"
10 grans d'arròs!! per cada paraula correcta!
m-ha produit una repulsió que havia de compartir amb algú...tot i que segurament la millor manera no sigui posant un link..però potser hi ha algun hacker que s'anima a intentar trencar la pàgina....
si és així, siusplau, no us deixen la tasca educativa d'explicar perquè s'ha fet
salut
milena

l'estat del món

un link interessant

http://www.theglobaleducationproject.org/index.php

hi ha informació, gràfiques, i de tot i tot sobre l'estat del món, i també centrat en l'orient mitjà...
trobo que si es té temps, és prou interessant donar-hi un cop d'ull.
I sinó, ara que parlar de la sostenibilitat i el canvi climàtic està tant de moda, aquesta web pot donar eines per omplir converses d'ascensor/silencis incòmodes amb companys de feina, o, si més no, per sentir que s'està "in". Potser la sostenibilitat algun dia desbancarà el futbol quant a conversa estàndard, inòcua i universal que permet establir vincles amb desconeguts?
el canvi climàtic, però, en ser una qüestió global té una clara desavantatge respecte el futbol, i és que no dóna peu al sentiment de "pertànyer".... aquella eufòria col·lectiva que es viu a Barcelona el dia que guanya el Barça una lliga, per exemple. No me la imagino per un augment de la capa d'ozó....o un descencs de 0,01 graus de la temperatura mitjana. Però mai se sap. I si s'arribés a donar, quina gran victòria de l'amor global, no? abraçades amb gent de Bangladesh, Kualalumpur, nova york...
I, qui sap, amb la campanya mediàtica que s'està fent últimament amb el tema del canvi climàtic, potser....

SObre la campanya en si....tot i que que la sostenibilitat estigui de moda en el fons està bé, no deixa de molestar-me que ara sigui el gran tema, que a tot arreu se'n parli, que TV3 faci la setmana del canvi climàtic, es treguin suplements, pel·lícules, llibres....ara el negoci està aquí. (per cert, i sense treure mèrit a la pel·lícula de l'Al gore, que segurament farà més que molts científics fent xerrades a tort i a dret, només dir que l'algore era vicepresident quan EUA va decidir no firmar el protocol de Kyoto. Lo cortés no quita lo valiente...però ho matitza)
Al llibre "el espejismo humanitario", escrit d'un Metge Sense Fronteres que ha anat a moltes guerres i situacions d'emergència, entre d'altres crítiques -rajava bastant de tot el món de la cooperació, etc- criticava el paper dels mitjans de comunicació, parlava de "víctimes sexys". Diria que aquest és l'argot que s'utilitza -no només ell-. Víctimes que interessen als mitjans...els mutilats són víctimes "sexy", que saps que sempre seran un bon reclam. Parlava amb especial cruesa del dels camps de mutilats Sierra Leone, un cop ja acabada la guerra en la què el RUF es va dedicar sistemàticament a amputar braços i cames a tothom a qui es trobaven.
El llibre també parlava-no estic descorbint la sopa d'all- de conflictes que es posen de moda, i els mitjans de comunicació es posen a cobrir-los, es recapten fons a tort i a dret, es fan programes de tele, reportatges i donacions, i personatges mediàtics van allà a fer-se la foto i a donar en mà els xecs o les ajudes. De la mateixa manera que els eixams de periodistes havien arribat, sovint marxaven...i el conflicte quedava igual, però ja lluny de les primeres planes occidentals.

Doncs això, ara el canvi climàtic és el reclam "sexy", que ha entrat en la correcció política...
Està clar que més val això, però...no sé, aquella sensació que el que importa és crear alarmisme i pujar-se al carro...fa 2 mesos havíem d'estar preocupats pel botellon i el consum de drogues del jovent, i en fa 5 pel racisme en el futbol...

Pel que pugui ser, Bon Sant Jordi...jo aprofitaré que a la UPC és festa....yuhu!

i celebraré que jo també faig un any de blog...mira per on. Ara fa un any caminava amb crosses i veia sant jordi des de dins d'un cotxe (emetent CO2, cert....però per compensar des de llavors intento respirar menys).
i us deixo amb una rosa, amb gebre...com a símbol del que potser no veuran els nostres néts, el yel... :)


ara el drac que hem de vèncer, amics, no treu foc, ni menja donzelles....però és molt més gran i poderós....i el portem a dins nostre....(sempre fa por que la gent no entengui que és una ironia, aquest to cursi)
Bon sant jordi, doncs!



pd.
hi ha una campanya "el clima cambia. y tu?" dde zero co2 amb uns cartells preciosos... http://www.frenaelcambioclimatico.org/blog/?cat=22
http://www.fundacionatura.org/cat/noticies/2006/161006.htm
aquí només n'hi ha algun, i que no trobo dels més bonics, però són els únics que he trobat onlíne)

la veritat sobre el acuchillador de tauros....

com és ben sabut, internet ens porta a la veritat de moltes coses...entre elles, aquest testimoni de primera de mà que ens explica què va passar aquell dia que l'horòscop del 20 minutos va vaticinar per als tauros que "todos los hijos de puta de este signo morirán acuchillados"

Podria ser molt més truculent....jo m'hagués imaginat alguna cosa així com que la llicenciada en horoscopia de torn va veure en els astres que això és el que els passaria als tauros fills de puta....m'imaginava, llavors, una lluita al mig de la redacció, amb el jefe dient que això no es podia publicar, i l'horòscopa llicenciada defensant el dret dels lectors a conèixer la veritat...m'imaginava crits, amenaces amb escriure un article acusant el diari de censura, apel·lant al codi deontològic del bon periodista, i del bon horoscopista, m'imaginava un "demà no cal que tornis" dit pel redactor en cap, i l'horoscopista (que no sé perquè, però me l'imagino sent una dona, amb el cabell negre i llarg, arracades penjant, faldilles llargues i amb volada, i potser -només potser- una cabra com a animal de companyia) marxant amb un cop de porta ben fort, no, però, sense abans haver dit un críptic i amenaçador "qui desafia els astres desafia el destí"...

això, però, seria en un món en què la carrera d'horoscopista estigués valorada...o, com a mínim, existís.
En el nostre món, la història és molt més grisa....és el problema que té la realitat, que de vegades supera la ficció, però quan no, és molt més avorrida

http://www.yonkis.com/imagenes01/20minutos_asifue.htm

l'hort balear

Sempre he pensat que més val no fiar-se d'una bleda assoleiada...(apunt lingüístic..."bleda assoleiada" trobo que és una expressió brutal, molt gràfica...una bleda ja és de per si una verdura així, lànguida, amb aquella caiguda de fulles que té, d'aquelles que l'agafes per una punta i és incapaç de mantenir-se dreta....i una bleda deixada al sol, una bleda assoleiada, amb les fulles ja totalment caigudes, pansides, sense força, havent perdut tota la turgència....quina graficitat! quina plasticitat! Agustín, vas veient, els matisos del català?? :) )
Deixant les verdures a part, deia que de les bledes en general més val mantenir-se'n lluny...per mandra, i perquè després encara et poden dir allò de "jo no volia, però...." i posar-se't a plorar...
aquesta reflexió de sobre les bledes m'ha vingut per la següent notícia:
"Maria de la Pau Janer formarà part de la llista balear del pp...."
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2354414

Amb aquell parlar empalagós que té, i aquell posat de "te deix, amor, la mar com a penyora"...
És una ràbia totalment infundada, per la ràbia que li té gent del meu entorn...però és que els enemics dels meus amics són els meus enemics....
i clar, que ara es presenti a la llista del pp balear (dels dolents més dolents, uns dels més dolents) només fa que reafirmar-me (aquell sentiment de victòria estúpid..."ajá...jo ja ho veia!")

En fi. Una reflexió de diumenge matí...
Demà, els tomàquets

(vermell com un tomàquet, expressió popular i d'ús freqüent "jo estic vermell com un tomàquet, tu estàs vermell com un tomàquet, ells estan vermells com un tomàquet, elles estan vermelles com uns tomàquets......". La seva freqüència d'ús, però, no ens hauria d'impedir veure la seva vàlua com a expressió també gràfica.....

semblar una ceba, ser estirat com un rave, etc....són altres expressions a analitzar....però me'n vaig a preparar l'estratègia per guanyar 3000 euros enganxant autobusos amb sika...

tertúlia radiofònica

anava a escriure alguna cosa...pensava, sobre el post anterior, perquè he pensat que potser ben bé el sentiment no era de fàstic, sinó de de calfred profund...puc entendre que el sentiment que descrivia el soldat/marine/el que sigui, es forgi estant en un exèrcit, tan a prop de la mort i aquestes coses. Però el calfred anava també pel fet de pensar que probablement sigui un sentiment universal comú a tants soldats de tantes guerres de tants països...
el calfred també ve de pensar que el sentiment, al final de tot plegat, d'algú que ho ha viscut en primera línia no sigui un preguntar-se "i valia la pena?", sinó un "orgull ferotge d'haver lluitat amb els companys".
El pitjor mal no sol ser el que es fa expressament....Aquest orgull el podria arribar a entendre si es passa per alt el context, cosa tan estúpida com dir que a Hitler, si no es té en compte tot el que va fer, se li ha de reconèixer que va ser un gran líder (més enllà de la demagògia, ho he sentit amb les meves pròpies orelles). I, de fet, és cert. Segurament qualsevol assassí en sèrie deu estar lliure de pecat, si no tenim en compte els seus assassinats....Va, home.

Quina mania, aquesta de matitzar. Quan faig algun amago de sentenciar de seguida em faig enrera, com si les coses no podessin ser mai o blanques o negres...no, no era del tot negre, era més aviat gris fosc amb punts semiobscurs i a estones blanc trencat amb un punt d'ocre. Però si a la ràdio i els programes de tele estan plagats de penya que es guanya la vida no sabent res però opinant de tot, i que l'últim cop que van dir alguna cosa interessant l'home encara no havia arribat a la lluna (i recordem les teories conspiratòries segons les quals encara no hi ha arribat) Va, home.

Ah, i tot plegat, brindant per la independència del poder judicial. Com moltes coses, si no fos perquè és una realitat, em faria molta gràcia. Una sentència judicial que depèn del que l'executiu digui. Em fa realment gràcia que algú pretengui que són independents.
A Estats Units va passar una cosa semblant. No sé quina elecció presidencial, diria que a la que va sortir el bush per primer cop, un dels motius pels quals era important -més enllà de poder ser el dolent més poderós del món, si es vol- era que allà els càrrecs del tribunal suprem són vitalicis, i durant el mandat del president que sortís elegit se'n jubilaven dos. Com que els designa el govern, en funció de si el que sortia era republicaà o demòcrata es preveia quin seria el color del tribunal suprem pels següents anys (conservador o ultraconservador)
De fet, entre 1974 i 1978 a EUA es va abolir la pena de mort, perquè es considerava que anava en contra de la octava enmnienda (tantes pelis sentint a parlar de la quinta enmienda, trobo que en català perd força....5ena esmena?). La 8ena esmena, doncs, va en contra "càstigs cruels i ...bé, "Cruel and inusual punishments".
Al '78 es va reinstaurar la pena de mort. Diria que el procés va ser això, un canvi en algun membre del tribunal suprem. Entre altres coses, em costa de creure que algú en 4 anys passi de pensar que la mort és un càstig cruel a que potser no n'hi ha per tant.

En mig d'aquesta disserció entre Iraq, el tribunal constitucional, els EUA i la pena de mort ha sonat la Janis Joplin amb el seu desgarro -vocal- i per sort he tornat a la meva confortable casa des d'on ho puc jutjar tot i quedar-me amb la consciència ben neta.
i parlant de cantants hippies, deixo una frase de la JOan Baez que m'agrada molt....

els detractors de la no violència diuen que la no-violència no ofereix garanties. És cert. El que és curiós, però, és que la violència tampoc no en dóna. Les estadístiques demostren que tens més probabilitats de sortir viu d'una batalla no violenta.

i ja callo...perquè, malgrat tot....hi crec

Avui sí, després de tant sentenciar i parlar d'Estats Units, "buenas noches, y buena suerte"

Flatulencias contra Kioto

Aquesta notícia m'ha recordat una que vaig llegir d'un avió a EUA...quan s'estava enlairant l'avió un dona es va tirar un pet. Algú del seu voltant, en sentir pudor, i davant de la paranoia terrorista que es viu actualment, va fer saltar l'alarma....Entre mig de la histèria i davant la possibilitat que es tractés d'un atac terrorista amb gasos perillosos l'avió, que s'acabava d'enlairar, va tornar a terra, van desallotjar l'avió i experts terroristes van declarar que no hi havia res....
la dona va acabar reconeixent s'havia tirat un pet, que tenia problemes de flatulència pels quals ja havia anat al metge, i que no havia dit res perquè li havia fet vergonya reconèixer-ho.
American Airlines li ha prohibit viatjar amb ells en molts anys.

El imparable auge ganadero de Nueva Zelanda daña la atmósfera

JAVIER MARTÍN - Barcelona - 16/02/2007

Si hay un país respetuoso con la naturaleza, ése es Nueva Zelanda. Si hay un lugar donde el dinero no puede destruir una brizna de hierba, ése es Nueva Zelanda, el primer país que se declaró libre de centrales nucleares; un país que prohíbe mover las conchas de sus playas. Sin embargo, desde hace años, los neozelandeses viven en la contradicción de comprobar que la naturaleza también mata a la naturaleza; que las flatulencias de su extensa y sanísima cabaña de rumiantes emiten tanto metano que el protocolo de Kioto va a ser imposible de cumplir.

En un país de sólo cuatro millones de personas, es imposible contener los gases emitidos por 41 millones de ovejas y unos 10 millones de vacas. Cabras, ciervos y otros rumiantes unidos lanzan a la atmósfera el 40% de toda la contaminación del país, cuando en Europa o Estados Unidos las emisiones de la ganadería no superan el 2%.

Ante esa situación, en 2003 el Gobierno planteó la posibilidad de crear un impuesto sobre las cabezas de ganado, la Flatulence Tax. El dinero recaudado, unos cinco millones de euros, iría a investigar la reducción del impacto de las flatulencias en el cambio climático.

Parte de culpa de tanta vaca y tanta oveja, en definitiva tantos gases, la tiene Jeremy Absolom. Su granja Rissington, en la isla del norte, se ha especializado en la reproducción artificial. Dirige un imperio silvestre de 1.500 hectáreas por donde pastan libremente 3.000 ovejas, 10.000 corderos, 400 vacas y 400 terneros. Con tal cantidad de cabezas de ganado, Absolom hubiera tenido que pagar anualmente unos 1.500 euros del impuesto de la flatulencia. Si se hubiera llegado a ejecutar.

Absolom recuerda perfectamente la iniciativa gubernamental. "Fue una idea, entre otras, lanzada para rebajar las emisiones que afectan al medio ambiente. La iniciativa despertó el interés de todo el mundo, porque parecía que era divertido".

Absolom dirige su reino con sólo tres personas y dos perros. Sus 14.000 animales viven al raso todo el año. En el caso de los corderos, un perro va a buscarlos el día del esquile; después, otro perro los disgrega por los montes a ladridos. Gracias a sus técnicas de reproducción, Absolom ha logrado que sus ovejas paran dos corderos a la vez. "La diferencia entre parir uno o dos es la de perder o ganar dinero con la ganadería".

El Protocolo de Kioto, firmado por Nueva Zelanda en 2002, le comprometía a cumplir unos niveles de emisión de gases que, dado el nivel de reproducción de su cabaña, va a ser difícil que cumpla. Y más en sus condiciones de vida, paradisiacas, todo el año al aire libre, nunca estabulada ni obligada al menú diario del pienso compuesto.

Desechada la Flatulence Tax, se ha barajado la posibilidad de manipular genéticamente el sistema digestivo de los rumiantes; o cambiar sus hábitos alimenticios, ya que la vaca europea emite, al parecer, bastante menos metano por una dieta no tan nutritiva. Divertido o no, lo cierto es que una vaca neozelandesa produce 90 kilos de metano al año, equivalente energéticamente a 120 litros de gasolina.

"Yo entiendo que el Gobierno quisiera invertir dinero en investigar las emisiones de metano", razona Absolom, "sin embargo, incentivar la reducción de emisiones poniendo impuestos a las cosas sólo da resultados si hay un método, razonable y económico, para ejecutarlo".

Con impuesto o sin él, y dado la dependencia del petróleo y del gas, quizá el Protocolo de Kioto debería sopesar que las flatulencias anuales de 10 vacas neozelandesas pueden propulsar un automóvil durante 9.000 kilómetros.

+ BTV - lectura

Ja quasi de vacances, com qui diu...o fent-ho veure, que és el que compta.
Como decíamos ayer...
Relacionat amb el post anterior, perquè no fa massa em van enviar el video de la despedida del programa "el saló de la lectura", en què la presentadora fa un discurs...que a mi m'ha agradat molt,. i que és el que sembla que no es va arribar a emetre, i és arrel d'això que s'acusa de censura a BTV
http://www.youtube.com/watch?v=Uo2qn-KsIxY

M'agrada més que la notícia que vaig penjar en l'últm post perquè...la veritat és que en llegir la notícia vaig sentir una mica de recel, i per això no la vaig trobar tan interessant...vaig sentir el recel de "no es oro todo lo que reluce ni censura todo lo que no se emite", com molt bé diu la dita. Però veient el vídeo d'aquest últim programa, tot pren una altra dimensió, per mi.
Insisteixo, a mi m'ha agradat molt. Us el recomano.
I per si sou mandrosos, us deixo amb l'última frase del discurs que fa la presentadora
"si estem en una botiga i els que porten la botiga el que fan és tancar els ulls, jo crec que el que hem de fer els ciutadans és obrir-los, organitzar-los, i lluitar"
salut!

pd. i aquí una carta que corre per internet d'Emili Manzano, director de l'Institut Ramon Llull i creador del programa.


Amics,
com segurament ja sabeu, la direcció del canal
municipal BTV va decidir fa unes setmanes posar fi a
l'existència del "Saló de lectura", el programa
literari que vaig fundar el mes d'octubre de 2001 i
que vaig dirigir i presentar fins el mes d'abril de
2006, quan m'hi vaig desvincular per poder acceptar
l'encàrrec del president Maragall d'encapçalar un
altre projecte institucional consagrat a la difusió
cultural. El programa va quedar llavors en mans
del meu equip, sota la direcció de Marina Espasa,
garantint així la continuitat dels criteris de
qualitat, rigor i independència que várem voler que
definissin el "Saló de lectura" desde les seves
primeres emissions.

VoVos estalviaré, per evidents, les meves consideracions
sobre el tancament del programa i sobre els motius
exposats per part de la direcció de la cadena per
justificar-lo: el pressumpte "desgast de la fòrmula".
Només recordaré que la dita "fòrmula" no era altra que
la lectura atenta dels textos i la
conversa civilitzada entre autors i lectors. Si
m'adreç a vosaltres en aquests moments és per fer-vos
coneixedors un fet gravíssim: la direcció de la cadena
ha decidit censurar l'habitual redifusió dels
dissabtes del darrer "Saló de lectura", emés
en directe el passat dimecres 27 de desembre, i amb el
qual várem acomiadar-nos dels nostres espectadors.

Amb la correcció i la serietat que la caracteritzen, i
després d'oferir als espectadors una petita antologia
del que han estat aquests cinc anys de
vida i feina del "Saló", la seva directora s'acomiadà
fent unes legítimes observacions, com a professional i
com a ciutadana, sobre el model de ciutat
cap el que les nostres autoritats municipals semblen
voler conduir Barcelona i sobre el paper que hauria de
tenir una televisió pública com BTV, finançada amb
els impostos dels ciutadans. L'expressió d'aquests
pensaments, ho torn a dir,feta amb ferma exquisidesa i
amb tot el respecte institucional indispensable,
és la causa que el "Saló" no arribi aquest dissabte
que ve a un bon gruix dels nostres espectadors, que fa
anys ténen per costum veure el programa en format de
redifusió.

Properament, i gràcies a la iniciativa espontània
d'uns espectadors amics del "Saló", tendreu a la
vostra disposició, via internet, aquest programa
de comiat en la seva integritat.

De moment, jo vos deman que desde els vostres
destacats llocs de generació d'opinió qualificada,
volgueu bonament ajudar-nos a donar conéixer
aquests fets que, torn a dir, em semblen gravíssims a
una societat democràtica i en el marc d'una televisió
de servei públic.

Moltes de gràcies… i bona lectura!

Emili Manzano