tornada de nadal

durant aquest mes que fa que he tornat m’he dedicat a estar amb amics de barcelona que m’han visitat, en tres packs diferents, PACK1 Macarena i Joan, pack 2: Mireia Salvat, Pack 3 germanes Esquerra (Agnès i Anna)
(amics visitants: Nuria, Agustin, Ariadna, Simon, Macarena, Joan, Mireia, Agnès, Anna...perdoneu que us posi en packs com si fóssiu vulgars ampolles de cocacola, però és perquè la gent ho entengui. PEr mi cada una de les vostres visites ha estat un regal –que ho digui en cursi no vol dir que no ho digui en sèrio- )

Això ha tingut moltes conseqüències. Físiques, emocionals, de feina....Els més cansats han estat els dos primers. Primer, la macarena i el Joan, que em van obligar a sortir molt i a beure el ron que ells havien portat. Fins i tot en dilluns! (que fos el meu aniversari no els excusa) Cansadíssim. DEsprés la mireia, que la primer nit em va obligar a beure fins les 6 de la matinada –havent de projectar el dia següent-. EL balanç d’aquella primera nit van ser dues ampolles de vi –que ella havia portat- i uns quants gots de ron. I un dia següent de projecte terrible. Per sort l’Agnès i l’Anna es van comportar i la seva visita no m’ha deixat seqüeles físiques tan grans, en part perquè la primera nit l’agnès va provar l’snus i...es va acabar trobant molt malament (pels que vau viure el meu cap d’any, doncs: sí, l’snus pot tenir efectes xungos. La meva regressió a l’adolescència de cap d’any, doncs, té una explicació)
Tot plegat també ha deixat algunes escenes divertides, com, per exemple, quan després d’aquella nit de vi, ron i conversa amb la mireia havien de venir a mirar no sé què de la ventilació. No vaig tenir la sort de veure la reacció,en entrar, al pis dels ventiladors - es deuen dir així, no, els que controlen la ventilació?-, aquesta sort només la va tenir la Mireia. De fet .quan jo marxava em va semblar que estaven arribant, però vaig decidir deixar-li com a regal a ella. No sé què devien pensar quan un cuerpo de cabell arrissat, ulls de clapada i alè de vi els va obrir pas a un apartament de 20m2 que semblava una espècie de camp de batalla –tot i que jo previsora havia amagat les ampolles buides-, tot desordenat, un sac de dormir a terra...En fi. Sé que la mireia va apreciar el meu regal –així m’ho va fer notar amb els insults pertinents quan ens vam tornar a veure-.
Tantes visites han tingut altres seqüeles –a part, es clar, de grans moments compartits amb els visitants, com sabem- però que explicaré més endavant...


SAbies què
Tot país té els seus estigmes. Els italians mengen pasta, els francesos són rancis, els alemanys cap quadrats, els espanyols fan la siesta (un cop em van preguntar, aquí, si era veritat que era un dret constitucional, a Espanya)...i els suecs són freds.
Esperant-me gent freda, doncs, inicialment me’n vaig endur una sorpresa molt agradable. Tothom al departament em semblava molt amable, era fàcil parlar amb la gent...
Hi ha elements, però, que van indicant allò de que si el rio suena es que agua lleva.La relació amb els companys de departament no semblava evolucionar. Això també es podria deure a que simplement siguin companys de despatx. Podria ser…
Hi va haver un altre element que em va rallar durant un temps. L’administrativa del departament, de nom Inger. Jo hi havia parlat, al principi, quan després de caps de setmana de soledat m’havia pensat de canviar de pis. Quan parlava amb ella es mostrava molt càlida, molt comprensiva i preocupada per la meva solitud, maternal, quasi. I després, mai més no em tornava a dir res fins que no tornava jo a anar a parlar amb ella, que es tornava a mostrar càlida, maternal i preocupada per mi.
I l’enigma és: com és de veritat l’inger? és freda? maternal? perquè tracta la Milena amb fredor a voltes, a voltes amb la calidesa pròpia d’una mare?
I la solució:
és sueca.
I?
doncs que aquí no es porta això de preguntar.
Així és, amics. Els suecs no pregunten. AIxí com per nosaltres no preguntar és de mala educació (que no t’importa, el que em passi a mi?) , per ells preguntar ho és. Si vols ho explicaràs. SI no, no.
El cas extrem el podria explicar el David. Però com que ell en aquesta història no és més que un simple lector, us ho explicaré jo.
Quan portava poc temps aquí va caure de la bici (en un dels molts elements que ens porten a pensar que duem vides paral•leles, decalades 7 anys en el temps)- Ell, en comptes d’insensibilitzar-se el nas, es va partir la cella. I va anar el dilluns a treballar amb la cara feta un mapa i punts.
El Filip –tutor dels dos, i bellíssima persona- va anar a parlar amb ell al despatx. Tot i una primera reacció de sorpresa en veure les tonalitats liloso-morades repartides per tota la cara , va començar a parlar de feina com si no hagués passat res. Fins que al final, després de mitja hora parlant, el David, ja mosca (estaves mosca, oi?) li va dir “és que vaig caure de la bici”, a lo qual el Filip va reaccionar fent veure que llavors se n’adonava (de l’estil “sí, ara que ho dius, veig que tens alguna cosa”), quan era impossible que no se n’hagués adonat fins llavors.

Una altra ocasió per comprovar això la vaig tenir tornant de barcelona després de NAdal. Primer dia al departament. Hola. HOla. Ja està. Com si ens haguéssim vist el dia abans. COm si no hagués estat 3 setmanes fora.
SI no portés un cert temps d’entrenament m’hagués mosquejat. RANCIS. Ni un “què tal per barcelona?” ni un “com han anat les vacances”?
(cal dir que després, en petit comitè, algun suec m’ha fet aquestes preguntes que a casa nostra formen part de les normes bàsiques d’educació. Però no ho digueu. No m’agradaria buscar-li problemes)

Això té uns clars avantatges....mai no cal inventar excuses.

NOTA: per fer aquest estudi no s’ha maltractat cap suec. Els resultats de l’estudi (per tant?) no són aplicables al 100% dels suecs. La realitat és –per sort- més complexa. Hi ha suecs que pregunten. Hi ha espanyols que no fan la siesta. Hi ha francesos que no són rancis. Hi ha alemanys que no són cap quadrats.
Això sí: tots els italians mengen pasta.

QED