Snus i King George

la meva vida social aquí no és un no parar d’invitacions a festes, però vaig fent, encapçalant el ranking el David, que s’està convertint en un bon amic, i l’Emma, la seva companya/nòvia/churri, amb qui quedo un cop a la setmana per parlar suec i català, i que també és una gran dona.
Fa 2 dissabtes hi va haver una festa a casa un del department...com a bona festa sueca, començava a les 17h, et descalçaves en arribar, i et portaves la teva pròpia beguda –que no es socialitza -. Érem pocs, i va ser una festa tranquil•la....potser per això, la veritat és que em vaig sentir una mica borratxa quan 1) la gent anava bevent tímidament de les cerveses que havia portat i jo vaig treure l’ampolla de ron -compartida amb el David- 2) cada cop que em posava ron al got i me’l bevia sense diluir 3) vaig seguir bevent ron quan la gent ja s’havia passat a l’aigua 4) em vaig tornar a posar al bolso el que quedava d’ampolla –així es fa per aquí, i allí donde fueres...-.
Però bé, l’avantatge d’estar a l’estranger és que si dónes molt la nota ho pots atribuir a la cultura d’on véns. Així amb una mica de sort ara no es pensen que jo bec molt, sinó que a Espanya bevem molt...i les coses, diluïdes, sempre perden importància. I, a sobre, aquest sentiment d’avergonyiment el tinc tot i que tot plegat va ser molt sa –no sé si hi ha una dosi saludable de ron, però si n’hi hagués, estic segura que no la vaig sobrepassar-

A goteborg, que no deixa de ser una ciutat petita –500.000 hab- per sortir hi ha “l’avinguda”, lloc ple de locals pijos, i algun barri amb 4 o 5 locals alternativillos, però el que es porta, sigui on sigui, és el bar d’espelmeta. I en mig de tanta espelma, també hi ha alguns “svart clubs”, clubs negres, il•legals, però imagino que d’aquella il•legalitat relativa....o això o és que la policia sueca és altament ineficient. Molt Wallander molt Wallander...dime de que alardeas y te diré de que careces! Mmm… clar que…què se’n deu poder dir d’un país que té com a icona un home amb els pantalons abaixats, barretina al cap, i que està realitzant les seves necessitats corporals davant mateix de la verge maria? Voldrà dir això que els catalans caguem poc?
Suposo que les frases fetes no són infalibles...

Tornant a Suècia. Es veu que també hi ha svart taxis, que no paguen llicència, i que pots trobar a les sortides de les discoteques en forma d’homes que van dient per lo bajini “svart taxi svart taxi”.
Doncs això, vam anar a un svart club, en concret, al King George, sent el King George un tio que tocava amb el Jimi Hendrix i que en una visita a Göteborg va decidir quedar-s’hi. El local, un antro a l’entrada d’una espècie de nau industrial, amb el vell truc d’haver de firmar en entrar –ja formo part de la prestigiosa “göteborg’s blues society”-, força petit i fosc, una decoració que no em veig capaç de descriure, un escenari al mateix nivell que les taules, i, al mig de l’escenari, una trona –literalment- amb el nom de King George, i on el bon home s’asseu cada dissabte per tocar per un públic amb una mitjana d’edat entre els 40 i els 50, vells rockeros que no ho han deixat mai de ser-ho...

I fum, molt de fum, primer lloc de la ciutat on veig fumar...Però si és fum que ha passat pels mateixos alveols pulmonars que algun dia van impregnar-se del que havia passat pels aleveols del jimi, benvingut sia...quasi que podria dir que he respirat el fum del Jimi Hendrix, doncs....perquè...devia fumar, el jimi, no?
No podent rentar roba fins al cap de 9 dies –que era quan em tocava-, i no havent-hi cap lloc on estendre la roba –les secadores han jubilat els estenedors i les pinces d’estendre en el país del fred- el fum del jimi va estar ambientant el lavabo en modo “eau de discotheque” durant uns quants dies.
La festa la vam acabar l’irlandès, el David i jo, les 7 del matí sent una hora roçant l’impensable per la majoria de suecs, excepte pels personatges que ens rodejaven.

Una gran nit, que va venir acompanyada d’una gran reflexió. Perquè, en el fons, aquest local a barcelona seria un bon local per anar, penso, però aquí és, com diu el DAvid, una illa en el desert de Göteborg. I...des que estic aquí em ronda pel cap la idea de quedar-m’hi més temps, perquè, amb algun dia baix –tot i que estadísticament, no crec que més que a barcelona- en general hi estic molt contenta...
PErò que el que més m’agradi de Göteborg sigui un lloc que a Barcelona trobo aixecant una pedra, i aquí és l’excepció de l’excepció, em va fer pensar...I sí, només és un local de nit, però es pot agafar com a símbol d’altres coses...
En fi. Les grans reflexions trascendentals i definitives es fan perquè altres grans reflexions igualment trascendentals i definitives les desplacin...així que esperarem a veure quina altra reflexió em depara el destí per prendre alguna decisió que serà, aquesta sí, totalment definitiva...mentre duri.





sabies què
i parlant de fumar...
aquí això de fumar no es porta molt. La versió sueca de la nicotina és el “snus”, una espècie de...pasta? no sé, normalment ja ve embolicada amb les seves bossetes individuals, que es posen entre el llavi superior i la geniva i t’ho deixes allà, on tenim una vena que va directa al cervell. Podríem dir que és una operació de precisió, doncs...no com el fumar, que t’impregna des dels dits, la boca, la tràquea i tot d’altres òrgans que ells, pobres, només passaven per allà.
L’snus no. Llavi, vena, cervell. I amb l’avantatge afegit que no molestes els altres. I que no t’afecta la capacitat pulmonar. De fet, és típic entre els jugadors de joquei, esport popular per aquí. Sense arribar a ser sa –sembla que t’empitjora la circulació-, es veu que abans als paquets hi posava que l’snus matava, però ho van haver de treure.
Quan ja portes prou estona amb l’snus a la boca i s’està començant a desfer la bosseta te la treus...i d’aquí la tradició sueca d’escopir. Bé, dir-li tradició potser és una mica massa, però sí que sorprèn, en el país de les formes –en el sentit de educació, no de rodones quadrats i rectangles, s’entén, perquè d’aquestes suposo que tenen les mateixes que nosaltres- . En el país de les formes, deia, sorprèn veure de tant en tant la gent escopir. Algun cop he vist noies d’allò més mones –minifaldilla i botes, modus vestimentis molt típic per aquí- escopint al terra...cosa que no deixa de fer gràcia.
No m’imagino en una de les festes d’industrials a up&down cap industrialita típica escopint per allà. I crec que és una llàstima, m’agradaria molt veure les cares d’estupefacció traient el cap per sobre els polos de caballitu.

Es veu que en algun moment van intentar exportar l’snus a la resta de la unió europea, però clar, els van dir que nanai....però si us interessa, sembla que molts alemanys en demanen per internet. Ja sabeu. Si us va prou el rotllo autodestructiu com per només voler empitjorar el vostre estat de salut sense arribar-vos a matar, l’snus és la vostra droga.