el post de les coses petites....tradicions i anecdotilles

l’agustín ja està aquí!!!

Ahir va manar a un concert de Skatalites, com a cosa tipicament sueca :)

Envio un mail escrit dimecres

EL MAIL DE LES COSES PETITES

una anècdota tot just sortida del forn

Avui era el dia que em tocava rentar roba. I això és un tema sèrio. Això de tenir rentadores comuntàries té l’inconvenient que has de planificar la rentada amb 10 dies d’antelació. I si et perds el dia i l’hora que has reservat, ja saps que et tocarà rentar a mà tot el que el reciclatge no pugui salvar en els 10 dies que et queden fins que puguis tornar a reservar....

El meu torn (reservat fa dos diumenges), era per avui dimecres de 6 a 10. Però un cop reservat, em va sortir un plan, que era quedar amb l’Emma, nòvia del David, que vol aprendre català, i amb qui, després de molt parlar-ne, vam decidir que el dimecres serà el dia....una hora de parlar en suec, una hora de parlar en català.

he arribat, doncs, a les 21:30 a casa, he baixat amb la roba a la sala de la rentadora, l’he posat, i en sortir de la sala, trayedia, m’he deixat el clauer –amb totes les claus- a dins la sala de rentadora (tvättsjuga). I llavors he comneçat a trucar a portes de veïns a veure si algú em podia obrir....i a les 5 primeres només m’ha respost el silenci, cosa que no deixa de semblar-me sospitosa. Un cop un suec em va dir (fent broma, crec...pero entre broma y broma la verdad se asoma) que segurament els suecs mirarien per la mirilla de la porta abans de sortir de casa per assegurar-se que no es trobessin cap veí per l’escala, i que per tant esperar a encontres casuals per conèixe’ls era mala idea. Deia, doncs, que he trucat a 5 portes i després de tants silencis com a resposta he arribat a sospitar que miraven i feien veure qeu no hi eren. A la sisena porta, però, m’ha resposta un “who is there”, i ha acabat mig obrint la porta un senyor amb calçotets i cara d’adormit a qui li he explicat la meva situació, i ha acabat anant a dins, agafant una bata (ha tardat prou estona com perquè em comencés a preguntar si tornaria a sortir) i m’ha acompanyat a baix....no s’ha mostrat molt receptiu als meus “moltes gràcies”, i m’ha demanat que les digués en veu baixa –les he dit quan la porta estava oberta- que hi havia algú dormint a casa seva. En fi, per la seva reacció, qualsevol diria que

1. Eren les 4 de la matinada
2. trucava a la seva porta per demanar-li alguna cosa totalment innecessària, de l’estil d’un tros “xocolata amb trossets de taronja” o semblant
3. era suec

En fi. Suposo que sóc una desagraïda, al cap i a la fi, a ell li dec estar ara a l’apartament (que, per sort, cal tancar amb clau, l’única garantia que no em quedaré mai tancada a fora...a canvi, es clar, de la possibilitat de deixar-me’l obert algun cop)

Una anécdota costumbrista, que m´ha ocupat una pagina….deixare parlar del dia a dia per un altre dia, que qui dia passa any empeny i el dia de demà serà un altre dia.

milena

sabies què

el sabies què de les petites coses....

els suecs en general mengen molt poc. Als menjadors universitaris et donen un plat, que sovint és peix (res de la paella-de-primer-amb-carn-estofada-amb-papates-fregides-de-segon-i-flam-de-postres del menú de l’ETSEIB). A la conferència de stockholm ens van donar per dinar un tros de peix amb una cullerada de puré de patates, i per allà al mig hi havia amanida que la gent es servia de manera civilitzada (de fet, la majoria va sobrar), i després un cafè amb un tros de xocolata. Anava bé per no adormir-se després...

El Germán (un ecuatorià que hi ha al departament, que porta 30 anys a suècia, i de qui algun dia també en faré algun monogràfic) sempre diu que al principi d’estar aquí quan el convidaven a sopar primer se n’anava a fer un gosset calent (també dit hotdog per algunes contrades) per algun lloc. I efectivament, mengen més peix que nosaltres....Entre les variants de peix que mengen, hi ha una cosa a la que li diuen kaviar, que és una espècie de cosa rosa embutida dins d’un tub que sembla de pasta de dents (d’aquells tubs antics....o de pintura, potser. No sé perquè, em fa pensar en els tubs de pintura que surten a la música inicial de grease, mira per on... suposo que tothom te la rerferncia al cap :) ), i que té un gust bastant fort de peix. N’hi ha de diferents tipus, i l’afició per les coses embutides en tubs metàl·lics que cal apretar s’estén també a coses dolces, hi ha com pasta de plàtan o alguna cosa així...que no he gosat provar.

El resultat de tot plegat (del menjar poc i l’esport, desconec els valors nutritius del dit kaviar) és que, efectivament, estan més prims. Diria que entre la gent jove no es nota massa la diferència, però la famosa corba de la felicitat, o la panxa cervesera típica a partir de certa edat, no semblen tenir molts seguidors aquí. Al poc menjar s’hi suma el molt esport, l’anar amb bici, la gent corrent pels carrers, l’anar a jugar a innebandy i altres esports amb la gent de la feina....I per acabar-ho de fer sa, al departament ens porten dos cops a la setmana una panera plena de fruita que pots agafar. A l’empresa de la Marta també els hi porten (no és una cosa de la universitat, per tant).

En aquest mar de saludabilitat, però, hi ha dues illes de perdició, la més gran (per generalitzada) és l’obssessió generalitzada per les xuxes (godis), que fa que a tots els supermercats i tendes on es pot comprar menjar hi hagi una secció on pots comprar xuxes a granel, de tots els colors, mides, gustos i sabors, normalment al costat de la secció on pots comprar fruits secs recoberts de iogurt, bombonets de xocolata i altres formes més elaborades de xuxes, també a granel. I amb tot això, una obsessió encara més inexplicable pels anacardos, que (com les xuxes), pots comprar de 7 del matí a 11 de la nit, 7 dies a la setmana, a qualsevol seven eleven o pressbyran (lloc de diaris i menjar) de la ciutat....però, per alguna espècie de veneració que encara em resulta inexplicable, els anacardos es mereixen sempre el seu lloc especialement destinat als anacardos a granel, que sol estar diferenciat de la resta de xuxes i fruits secs (on també hi ha anacardos, suposo que per si en el moment que t’agafa l’apretón de necessitar anacardos algú altre s’està servint de la columna-dispensadora-d’anacardos-a-granel)

Si trec l’entrellat de tant obsessió per aquest fruit sec, ho faré saber.

La segona illa de perdició se suposa que és l’alcohol i les turques descomunals que pillen quan es posen a beure (sense més objectiu que beure), però això de moment només n’he sentit a parlar....perquè si he sortit ha estat en bars, i imagino que al preu que va l’alcohol les turques es pillen a les cases (perquè l’alcohol també és molt car per a ells)...Una cervesa et costa en el lloc més barat de göteborg 29 SEK, uns 3,3€....Això és el més més barat que la pots arribar a trobar, el preu més típic són 35- 45 SEK (4-5 euros), i si és una mica car ja et plantes als 6 euros cosa que et permet, si surts, haver d’escollir entre sopar i beure una cervesa. No cal dir que, havent sopat el 95% dels dies de la meva vida, l’elecció és clara.

Amb els alcohol durs no m’hi he ni atrevit....