tertúlia radiofònica

anava a escriure alguna cosa...pensava, sobre el post anterior, perquè he pensat que potser ben bé el sentiment no era de fàstic, sinó de de calfred profund...puc entendre que el sentiment que descrivia el soldat/marine/el que sigui, es forgi estant en un exèrcit, tan a prop de la mort i aquestes coses. Però el calfred anava també pel fet de pensar que probablement sigui un sentiment universal comú a tants soldats de tantes guerres de tants països...
el calfred també ve de pensar que el sentiment, al final de tot plegat, d'algú que ho ha viscut en primera línia no sigui un preguntar-se "i valia la pena?", sinó un "orgull ferotge d'haver lluitat amb els companys".
El pitjor mal no sol ser el que es fa expressament....Aquest orgull el podria arribar a entendre si es passa per alt el context, cosa tan estúpida com dir que a Hitler, si no es té en compte tot el que va fer, se li ha de reconèixer que va ser un gran líder (més enllà de la demagògia, ho he sentit amb les meves pròpies orelles). I, de fet, és cert. Segurament qualsevol assassí en sèrie deu estar lliure de pecat, si no tenim en compte els seus assassinats....Va, home.

Quina mania, aquesta de matitzar. Quan faig algun amago de sentenciar de seguida em faig enrera, com si les coses no podessin ser mai o blanques o negres...no, no era del tot negre, era més aviat gris fosc amb punts semiobscurs i a estones blanc trencat amb un punt d'ocre. Però si a la ràdio i els programes de tele estan plagats de penya que es guanya la vida no sabent res però opinant de tot, i que l'últim cop que van dir alguna cosa interessant l'home encara no havia arribat a la lluna (i recordem les teories conspiratòries segons les quals encara no hi ha arribat) Va, home.

Ah, i tot plegat, brindant per la independència del poder judicial. Com moltes coses, si no fos perquè és una realitat, em faria molta gràcia. Una sentència judicial que depèn del que l'executiu digui. Em fa realment gràcia que algú pretengui que són independents.
A Estats Units va passar una cosa semblant. No sé quina elecció presidencial, diria que a la que va sortir el bush per primer cop, un dels motius pels quals era important -més enllà de poder ser el dolent més poderós del món, si es vol- era que allà els càrrecs del tribunal suprem són vitalicis, i durant el mandat del president que sortís elegit se'n jubilaven dos. Com que els designa el govern, en funció de si el que sortia era republicaà o demòcrata es preveia quin seria el color del tribunal suprem pels següents anys (conservador o ultraconservador)
De fet, entre 1974 i 1978 a EUA es va abolir la pena de mort, perquè es considerava que anava en contra de la octava enmnienda (tantes pelis sentint a parlar de la quinta enmienda, trobo que en català perd força....5ena esmena?). La 8ena esmena, doncs, va en contra "càstigs cruels i ...bé, "Cruel and inusual punishments".
Al '78 es va reinstaurar la pena de mort. Diria que el procés va ser això, un canvi en algun membre del tribunal suprem. Entre altres coses, em costa de creure que algú en 4 anys passi de pensar que la mort és un càstig cruel a que potser no n'hi ha per tant.

En mig d'aquesta disserció entre Iraq, el tribunal constitucional, els EUA i la pena de mort ha sonat la Janis Joplin amb el seu desgarro -vocal- i per sort he tornat a la meva confortable casa des d'on ho puc jutjar tot i quedar-me amb la consciència ben neta.
i parlant de cantants hippies, deixo una frase de la JOan Baez que m'agrada molt....

els detractors de la no violència diuen que la no-violència no ofereix garanties. És cert. El que és curiós, però, és que la violència tampoc no en dóna. Les estadístiques demostren que tens més probabilitats de sortir viu d'una batalla no violenta.

i ja callo...perquè, malgrat tot....hi crec

Avui sí, després de tant sentenciar i parlar d'Estats Units, "buenas noches, y buena suerte"

iraq

un titular de notícia a vilaweb deia "Censuren els blocs dels soldats nord-americans a l'Irac" (http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2271651 )

Entrant-hi, deien que per qüestitons de seguretat el pentàgon ha decidit censurar blogs de soldats americans a l'iraq, i sortiens uns quants links de blogs. Per curiositat, i pensant que potser si els censuraven era per posar en dubte qüestions de l'ocupació, hi he entrat, amb aquelles ganes de trobar crítiques des de dins....Els subtítols dels blogs, però, m'han produït un calfred, "PROTECTING FREEDOM.....HALF AN INCH AT A TIME.", i l'altre "a view of Operation Iraqi Freedom through the eyes of a signal soldier".
SI no fos perquè cada entrada del blog pot ser interpretada com un suport....us recomanaria entrar-hi. I de fet, si no fos perquè són les 2 menys 10 de la matinada d'un dilluns, m'hi passaria una estona llegint-ho.
De fet, us en deixo un...l'únic que he llegit més estona. I encara m'ha posat més els pèls de punta. És un anglès recarregat, del qual jo no n'entenc totes les paraules, ni molt menys. El que em posa els pèls de punta, però, és el formalisme que sembla tret d'una peli dolenta de hollywood, que fa aquella sensació d'irrealitat que tot ho higienitza i ho allunya de les morts reals en les guerres reals.

Faig un intent de traduir-ne un tros...Missió gairebé impossible, sense entendre el 30% de les paraules...PErò el conceto intentaré que es quedi.

Estic deixant les FOB sen un home diferent del que va arribar a aquestes portes fa uns quants mesos. He begut del cálice (?) verinós de la pèrdua. Sentit glaçar-me les venes, i córrer llàgrimes calentes per la meva cara
I he mirat com la dalla de la segadora xiulava a través de l'aire desèrtic. Les coses mortals no poden acariciar les espatlles amb l'eternitat sense suportar les ciactrius psíquiques de la seva trobada. Estic tan canviat...tant per dins com per fora.
(...)

No malinterpreteu les meves paraules. NO estic trencat, ni ferit. LA història de la nostra missió no e´s una tragèdia, malgrat les nostres pèrdues. Les marques més profundes dins de la meva ànima, les que romandran tant en aquesta vida com en la propera, van ser els exemples incandescents de valor, coratge, i germanor de les que he estat testimoni cada un dels dies. Els homes que han servit al meu costat estaven lligats a mi, i jo a ells, amb unes forces que no tenen equivalent en la formalitat estèril del món vivent. A casa el concepte de "jo" és una construcció rígida, un domini traçat amb la formalitat d'un acord de terres. Però aquí en el límit ens convertim en una cosa més gran que les nostres pparts individuals. Hem esdevingut una família.
El nostre temps a iraq està arribant al final. Les nostres maletes estan fetes. El sol s'està a punt de pondre sobre els nostres 18 mesos de desplegament. I ara que no estem en els combats/contactes diaris he trobat que els meus sentiments estan centrats en el ferotge i solemne orgull t'haver servit al costat de tantes ànimes brillants.

Riuria de tant barroquisme si no fos perquè m'estic contenint les ganes de vomitar. No per aquest paio. Sinó perquè segur que aquest paio és un de tants. I aquest és encara prou intel·ligent per posar 3 paraules seguides i fer servir paraules que la majoria dels que l'envolten no deuen entendre.

Les paraules sobren. I millor, perquè tampoc em sento capaç de treure tot el que m'evoca aquest blog, a part de fàstic profund.

El dimecres 14 de març, 17h, campus nord, ve un líder de la resistència iraquiana, portat per una plataforma contra la guerra d'iraq i l'ocupació a la qual pertany un company de la feina, que m'ha dit molts cops que el que ve és molt interessant.
Queda dit.
Bona nit

Every goodbye is the birth of a memory

Dutch Proverb

What was to be our last day at the FOB started with pregnant drops of rain sizzling through the predawn darkness. They fell in a tumbling cascade, slowly gathering strength until the air was thick with water. The first few drops of rain splattered into the dust like micro meteorites, sending tiny puffs of dust into the air from their sudden impact. For the first few minutes the air was filled with a strange elemental alchemy – the elements of water, earth, and air all defending their respective domains. Eventually the rain turned into a torrent, and the fallow dust yielded, transforming into tarry pools of mud. Just like a year ago.

The mud is the same, the high walls still grope for the sky, even the wind tastes the same as when we arrived. But I am not earth, nor stone, nor air. I am creature of blood and bone… and I have changed. I am leaving this FOB a different man then the one who arrived at these chill gates those many months ago. I’ve sipped from the poison chalice of loss. Felt my veins run with chill blood and my face streak with hot tears. And I’ve watched as the reaper’s scythe whistled through the desert air. Mortal things cannot brush shoulders with eternity without bearing the psychic scars of their meeting. And so I am changed... both inside and out.

I have aged and weathered under the sun’s fierce glare, my face creased with worn lines as faulted as the sun splintered fields. They remind me of the fearsome toll every one of us paid. I don’t mourn their arrival, they are the outward manifestation of those ethereal scars the crease my soul. It seems somehow fitting and proper that I be left with a physical reminder of what was lost… and what was gained.

Do not mistake my words. I am not broken, nor am I damaged. The story of our mission is not a tragedy, despite our losses. The deepest etchings on my soul, the ones that will remain in both this life and the next, were the incandescent examples of valor, courage, and brotherhood I witnessed each and every day. The men who served at my side were bound to me, and I to them, with tidal forces that have no equivalent in the sterile formality of the living world. Back home the concept of "self" is a rigid construct, a domain mapped with the formality of a land agreement. But here on the bleeding edge we became more something greater than our individual parts. We became a family.

Our time in Iraq is drawing to a close. Our bags are packed. The sun is about to set on our 18 month deployment. And now that we aren’t in daily contact I’ve found my feelings centered on the fierce and solemn pride at having served alongside so many bright souls.

Flatulencias contra Kioto

Aquesta notícia m'ha recordat una que vaig llegir d'un avió a EUA...quan s'estava enlairant l'avió un dona es va tirar un pet. Algú del seu voltant, en sentir pudor, i davant de la paranoia terrorista que es viu actualment, va fer saltar l'alarma....Entre mig de la histèria i davant la possibilitat que es tractés d'un atac terrorista amb gasos perillosos l'avió, que s'acabava d'enlairar, va tornar a terra, van desallotjar l'avió i experts terroristes van declarar que no hi havia res....
la dona va acabar reconeixent s'havia tirat un pet, que tenia problemes de flatulència pels quals ja havia anat al metge, i que no havia dit res perquè li havia fet vergonya reconèixer-ho.
American Airlines li ha prohibit viatjar amb ells en molts anys.

El imparable auge ganadero de Nueva Zelanda daña la atmósfera

JAVIER MARTÍN - Barcelona - 16/02/2007

Si hay un país respetuoso con la naturaleza, ése es Nueva Zelanda. Si hay un lugar donde el dinero no puede destruir una brizna de hierba, ése es Nueva Zelanda, el primer país que se declaró libre de centrales nucleares; un país que prohíbe mover las conchas de sus playas. Sin embargo, desde hace años, los neozelandeses viven en la contradicción de comprobar que la naturaleza también mata a la naturaleza; que las flatulencias de su extensa y sanísima cabaña de rumiantes emiten tanto metano que el protocolo de Kioto va a ser imposible de cumplir.

En un país de sólo cuatro millones de personas, es imposible contener los gases emitidos por 41 millones de ovejas y unos 10 millones de vacas. Cabras, ciervos y otros rumiantes unidos lanzan a la atmósfera el 40% de toda la contaminación del país, cuando en Europa o Estados Unidos las emisiones de la ganadería no superan el 2%.

Ante esa situación, en 2003 el Gobierno planteó la posibilidad de crear un impuesto sobre las cabezas de ganado, la Flatulence Tax. El dinero recaudado, unos cinco millones de euros, iría a investigar la reducción del impacto de las flatulencias en el cambio climático.

Parte de culpa de tanta vaca y tanta oveja, en definitiva tantos gases, la tiene Jeremy Absolom. Su granja Rissington, en la isla del norte, se ha especializado en la reproducción artificial. Dirige un imperio silvestre de 1.500 hectáreas por donde pastan libremente 3.000 ovejas, 10.000 corderos, 400 vacas y 400 terneros. Con tal cantidad de cabezas de ganado, Absolom hubiera tenido que pagar anualmente unos 1.500 euros del impuesto de la flatulencia. Si se hubiera llegado a ejecutar.

Absolom recuerda perfectamente la iniciativa gubernamental. "Fue una idea, entre otras, lanzada para rebajar las emisiones que afectan al medio ambiente. La iniciativa despertó el interés de todo el mundo, porque parecía que era divertido".

Absolom dirige su reino con sólo tres personas y dos perros. Sus 14.000 animales viven al raso todo el año. En el caso de los corderos, un perro va a buscarlos el día del esquile; después, otro perro los disgrega por los montes a ladridos. Gracias a sus técnicas de reproducción, Absolom ha logrado que sus ovejas paran dos corderos a la vez. "La diferencia entre parir uno o dos es la de perder o ganar dinero con la ganadería".

El Protocolo de Kioto, firmado por Nueva Zelanda en 2002, le comprometía a cumplir unos niveles de emisión de gases que, dado el nivel de reproducción de su cabaña, va a ser difícil que cumpla. Y más en sus condiciones de vida, paradisiacas, todo el año al aire libre, nunca estabulada ni obligada al menú diario del pienso compuesto.

Desechada la Flatulence Tax, se ha barajado la posibilidad de manipular genéticamente el sistema digestivo de los rumiantes; o cambiar sus hábitos alimenticios, ya que la vaca europea emite, al parecer, bastante menos metano por una dieta no tan nutritiva. Divertido o no, lo cierto es que una vaca neozelandesa produce 90 kilos de metano al año, equivalente energéticamente a 120 litros de gasolina.

"Yo entiendo que el Gobierno quisiera invertir dinero en investigar las emisiones de metano", razona Absolom, "sin embargo, incentivar la reducción de emisiones poniendo impuestos a las cosas sólo da resultados si hay un método, razonable y económico, para ejecutarlo".

Con impuesto o sin él, y dado la dependencia del petróleo y del gas, quizá el Protocolo de Kioto debería sopesar que las flatulencias anuales de 10 vacas neozelandesas pueden propulsar un automóvil durante 9.000 kilómetros.

el Salvador...o l'elogi a la llei de la memòria històrica

3er post de la nit...i espero que últim

Això és el que està passant actualment a El Salvador, on hi governa el mateix partit de dretes (ARENA) des que es va acabar la guerra al 1992. El fundador d'ARENA, un tal d'Abuyson, es considera el responsables de l'assassinat de Monsenyor Romero, de qui he parlat tants cops...arquebisbe de San Salvador que es va posar del costat dels "pobres", demanant als soldats que aturessin la repressió, i a qui van disparar un tret mentre feia missa.
Monseñor es un símbol de...de tantes coses; guerrilla, del poble, de la resistència...de la revolució, en definitiva.
Doncs ARENA vol declarar al d'Abuysson fill emerítissim de El salvador. Ja em semblaria fort que un partit al poder declari al seu fundador fill emèrit del país. Si a sobre ha estat considerat per una comissió de la veritat com a culpable d'un assassinat d'un símbol del país... No cal comentar-ho, no?
Davant d'això, potser la nostra llei de la memòria històrica no està tan malament, no?? En fi, ho deixaré aquí que ara ja entraria en el terreny de la demagògia, perquè de la llei de la memòria històrica només en sé que m'ha de semblar poc, pel poc que sé, que no és prou, però és.

En fi, us deixo amb el que passa pel país més petit de la regió més petit del continent americà.

ARENA PRETENDE DECLARAR AL ASESINO DE MONSEÑOR ROMERO COMO HIJO MERITISIMO DE EL SALVADOR

El pasado 31 de enero de 2007, la fracción legislativa de ARENA presentó una pieza de correspondencia a la Asamblea Legislativa para que se otorgue en forma póstuma la distinción de "Hijo meritisimo de El Salvador" a Roberto D'Aubuisson Arrieta, que como todos y todas sabemos es el asesino de nuesto Arzobispo Oscar Arnulfo Romero.

Esta iniciativa ha sido aprobada por la Comisión de Cultura y Educación, ya fue emitido el dictamen favorable y quizá sea presentada en la Sesión Plenaria de este jueves 15 de febrero.

.......

Informe de la Comisión de la Verdad

Sobre la autoría del asesinato de Monseñor Oscar Arnulfo Romero, la Comisión de la Verdad estableció::

"El ex - Mayor Roberto D'Aubuisson, el ex- - Capitán Álvaro Saravia y Fernando Sagrera estuvieron presentes el día 24 de marzo de 1980 en la residencia de Alejandro Cáceres en San Salvador. Llegó el Capitán Eduardo Ávila y aviso que el Arzobispo Romero oficiaría una misa ese mismo día. El Capitán Ávila opinó que ésta era una buena oportunidad para asesinar al Arzobispo. El ex – Mayor D'Aubuisson ordenó que se hiciese y responsabilizó al ex – Capitán Saravia del operativo. Al observar que se requería un francotirador, el Capitán Ávila afirmó que él se encargaría de contactarlo por medio de Mario Molina. Amado Garay fue comisionado para transportar al asesino hasta la Capilla.

El parqueo del Hotel Camino Real sirvió de punto de encuentro antes de dirigirse a la Capilla. En ese lugar el tirador barbudo, junto con el arma asesina ingresó a un Volkswagen rojo de cuatro puertas, que conducía Garay. Cuando menos dos fueron los vehículos que desde el Hotel Camino Real se dirigieron al lugar del crimen. El asesino disparó desde el vehículo, frente a la entrada principal de la Capilla, una sola bala que ultimó al Arzobispo Romero.

El ex – Mayor D'Aubuisson ordenó la entrega de 1.000 colones a Walter Antonio "Musa" Álvarez quien, junto con el asesino de barba, recibió el pago correspondiente. Álvarez fue secuestrado en el mes de septiembre de 1981 y se le encontró muerto poco tiempo después".

En sus conclusiones generales de la Comisión de la Verdad, señaló:

"1. Existe plena evidencia de que:

(a) El ex-Mayor Roberto D'Aubuisson dio la orden de asesinar al Arzobispo y dio instrucciones precisas a miembros de su entorno de seguridad, actuando como "escuadrón de la muerte" de organizar y supervisar la ejecución del asesinato.

(b) Los capitanes Álvaro Saravia y Eduardo Ávila tuvieron una participación activa en la planificación y conducta del asesinato, así como Fernando Sagrera y Mario Molina.

(c) Amado Antonio Garay, el motorista del ex-Capitán Saravia, fue asignado y transportó al tirador a la Capilla. El señor Garay fue testigo de excepción cuando desde un Volkswagen rojo de cuatro puertas, el tirador disparó una sola bala calibre 22 de alta velocidad para matar al Arzobispo.

2. Hay suficiente evidencia de que Walter Antonio "Musa" Álvarez, junto con el ex-Capitán Saravia, tuvo que ver en la cancelación de los "honorarios" del autor material del asesinato.

3. Hay suficiente evidencia de que el fallido intento de asesinato contra el Juez Atilio Ramírez Amaya fue una acción deliberada para desestimular el esclarecimiento de los hechos.

4. Hay plena evidencia de que la Corte Suprema asumió un rol activo que resultó en impedir la extradición desde los Estados Unidos, y el posterior encarcelamiento en El Salvador del ex-Capitán Saravia. Con

Informe Comisión Interamericana de Derechos Humanos

Sobre la responsabilidad del Mayor Roberto D'Aubuisson en el asesinato de Monseñor Oscar Arnulfo Romero, la Comisión Interamericana estableció en su Informe de Fondo sobre el caso de fecha 13 de abril de 2000, concluyó lo siguiente:

"56. El artículo 4(1) de la Convención Americana establece que "toda persona tiene derecho a que se respete su vida...nadie puede ser privado de la vida arbitrariamente". El artículo 27(2) de la Convención Americana consagra este derecho como uno de los que no pueden ser suspendidos en caso de guerra, peligro público u otras amenazas a la independencia o seguridad de los Estados partes en dicho instrumento internacional.

57. Según se ha establecido supra, el Arzobispo de San Salvador fue asesinado con la participación intelectual y material del Mayor Roberto D'Aubuisson y los capitanes Alvaro Saravia y Eduardo Avila. También participaron los civiles Fernando Sagrera, Mario Molina y un "asesino profesional" de identidad desconocida. D'Aubuisson es la persona responsable de la orden de asesinar a Monseñor Romero, y de impartir instrucciones precisas a miembros de su entorno de seguridad, quienes actuaron como integrantes de un escuadrón de la muerte en operativo de la ejecución extrajudicial. [58]

La Comisión Interamericana también estableció:

"61. A fin de ubicar el fenómeno de los escuadrones de la muerte en el debido contexto, debe recordarse el golpe de Estado perpetrado en 1979, que alteró profundamente el escenario político de El Salvador. En esa oportunidad fueron pasados a retiro aproximadamente ochenta oficiales de la Fuerza Armada y cuerpos de seguridad, entre ellos el Mayor Roberto D'Aubuisson. Dicho militar retirado se transformó en el líder de una corriente que pretendía cerrar el paso a los grupos armados disidentes, y que se oponía a todo tipo de apertura política o negociación con éstos. Ciertos sectores percibían al grupo liderado por D 'Aubuisson como la única corriente nacional capaz "de impedir el proceso izquierdista para tomar el poder" [65].

62. Roberto D'Aubuisson obtuvo el apoyo de sectores financieros poderosos de la sociedad civil que temían que sus intereses resultaran afectados por las reformas anunciadas por la Junta de Gobierno y por una posible insurrección marxista. [66] A este respecto, la Comisión de la Verdad recibió muchos testimonios de que ricos terratenientes y empresarios proporcionaron sus fincas, casas, vehículos y guardaespaldas para apoyar la acción de los escuadrones de la muerte, especialmente los dirigidos por D'Aubuisson. [67] Éste también contó con el apoyo de sectores de las Fuerzas Armadas, a través de los cuales logró el acceso a informes de inteligencia que utilizó para sus fines. La filtración de información contó con el conocimiento o la tolerancia del Estado Mayor de la Fuerza Armada, a través de cuya actuación "inclusive se dirigió calculadamente el acceso a los datos". [68]

63. La organización política que lideraba D'Aubuisson incluía entre sus actividades la ejecución de atentados individuales, raptos, "recuperación de fondos" y sabotajes. [69] Uno de los atentados individuales exitosos de su organización fue, precisamente, la ejecución extrajudicial del Arzobispo de San Salvador.

Por ello, invitamos a todas las organizaciones de Derechos Humanos, iglesias, grupos solidarios, comunidades de salvadoreños en el exterior y amigos de la causa de la Patria Grande a pronunicarnos en contra de este acto de ofensa a la dignidad de Monseñor Romero y de todas las víctimas del Pueblo Salvadoreño.

Multipliquemos este boletín electrónico reenviándolo a nuestros contactos y mantengámonos a la expectativa de una próxima acción o movilización para expresar nuestro total repudio a esta iniciativa arenera.

Roque Dalton

Estic intentant fer un document per una cosa d'ESF (de fet, intueixo que el malestar que he comentat en el darrer post no és més que una excusa inconscient per postposar encara més el moment de posar-me a treballar en sèrio...)
en fi, que mirant la web de la contrapart d'Esf a El Salvador he vist la següent poesia de Roque Dalton, poeta salvadoreny comunista, assassinat a finals del 70.
Diria que s'ha acabat descobrint que va ser assassinat per la guerrilla, va ser d'aquells casos en què s'utilitza una situació de guerra i assassinats a tort i a dret per eliminar els possibles adversaris polítics i ajustar comptes...
en fi, us la deixo

COMO TÚ
Yo como tú
amo el amor,
la vida,
el dulce encanto de las cosas
el paisaje celeste de los días de enero.

También mi sangre bulle
y río por los ojos
que han conocido el brote de las lágrimas.
Creo que el mundo es bello,
que la poesía es como el pan,
de todos.

Y que mis venas no terminan en mí,
sino en la sangre unánime
de los que luchan por la vida,
el amor,
las cosas,
el paisaje y el pan,
la poesía de todos.

I per buscar-la, he trobat una web on hi ha molta poesia seva,
http://amediavoz.com/dalton.htm#COMO%20T%DA
Jo tinc algun llibre de poesia seu, amb alguna poesia que m'agrada molt, més, potser, que aquestes que us he deixat
Entre elles, una que també us deixo....
i dit això, me'n vaig a treballar i acabar el que porto arrossegant 3 setmanes

EL salvador será

El Salvador será un lindo
Y (sin exagerar) serio país
Cuando la clase obrera y el campesinado
Lo fertilicen lo peinen lo talqueen
Le curen la goma histórica (goma=ressaca)
Lo adecenten lo reconstituyan
Y lo echen a andar

El problema es que hoy el Salvador
tiene como mil puyas y cien mil desniveles
quinimil callos y algunoas postemillas
canceres cascaras caspas shuquedades (chuco=brut)
llagas fracturas tembladeras tufos

Habrá que darle un poco de machete
Lija torno aguarrás penicilina
Baños de asiento besos de pólvora

pd. el que deia, la sombra de la indigestió emocional sembla que està passant...a veure si ara que em torno a enfrontar a la feina per fer em torna a agafar :)

malas noches, y buena suerte

és curiós, això dels estats d'ànims
a mi em passa. Estic contenta. Tot va bé. I de sobte, en algun moment, em comença un malestar que fa que se m'indigesti la sopa (avui tenia sopa per sopar)...De fet no és ben bé una indigestió, però hi falta poc, perquè és un malestar anímic que neix molt a prop de l'estómac...una mica més amunt, diria jo...en algun lloc indeterminat de la caixa toràcica
Evidentment, no és ben bé de sobte...de fet, normalment els estats d'ànims aquests els puc veure venir....i el truco és intentar fer veure que no me n'adono De vegades, però, aquesta indigestió emocional es fa massa grossa per seguir fent la tàctica de l'avestruç, i cal passar a l'acció (alguna trucada, una cervesa...)
Quant no hi ha motius externs sòlids que ho justifiquen, sovint se'n va, perquè no té més importància que això. Una petita indigestió sorgida del no res que amb unes petites cures passa sense deixar seqüeles.

Els motius? De vegades ni n'hi ha. De vegades n'hi ha que no vull reconèixer. De vegades n'hi ha que sé que són estúpids....i en el meu cas, sovint, molt sovint, és que estic cansada...i, per recuperar un post meu de fa molt de temps -me remito a mi misma...-, l'hipotàlem em treballa més del compte.
El que no entenc és perquè sorgeixen. Jo no les he demanat.

En fi. Pugem el volum de l'ska i que segueixi la festa. Demà tornarà a ser un dia tan bonic com avui i tornarem a somriure
buenas noches y buena suerte, com deia algú en algun lloc

ADE Avorriment de Dreta a Esquerra (i a tort i a dret)

avui he començat el que, primero Dios, hauria de ser el meu últim quadrimestre d'assignatures a industrials....4 assignatures....
entre elles Administració d'empreses...
Avui he anat a classe. Les vull aprovar totes, i clar, vull anar a classe. Clar.

Aquesta és la proposta que tenim amb la marta....de fet segurament sinó hagués quedat amb ella alguna excusa hagués trobat per no anar-hi, avui

i la classe no m'ha decebut.
"balances contables"
"plan de empresa"
"sociedad anónima"
i així, una infinitat de vocables que m'han despertat sentiments enfrontats.
En primer lloc he pensat que potser hagués hagut d'estudiar empresarials. Una mica en la línia d'aquell acudit d'un que va per la sabana arrossegant un tronc, i en preguntar-li que perquè el du respon un "perquè si ve un lleó el deixo anar i corro molt més ràpid". Doncs el mateix. 4 anys submergida en un infern de balanços comptables i plans d'empresa segur que m'haguessin permès, un cop passats, ser feliç en qualsevol situació.
Però clar, la societat on vivim, la societat de la felicitat en l'ara i l'aquí, em va portar a estudiar alguna cosa que potser m'agradava....i n'hauré de pagar les conseqüències la resta de la meva vida.

Un cop acceptat que ja no sóc a temps de fer empresarials, m'ha envaït un agovio profund. És el mateix sentiment que vaig tenir a principis de quadrimestre passat, a la primera classe que vaig anar...unes ganes infintes d'acabar, o, més aviat, desitjos d'haver acabat ja.
Amb aquest estat d'ànim, les paraules "balances contables" i semblants em queien a sobre com una llosa que m'aixafava pràcticament fins faltar-me l'aire...perquè el què sentia no era un avorriment instantani, l'avorriment de l'estona insípida, sinó l'avorriment dolorós de quan saps que tens moltes hores per davant i, a sobre, que en algun moment hauràs de dedicar alguna neurona a entendre alguna cosa que preferiries no saber....

Sort que per desavorrir-me podré estudiar construccions a estones....

quina merda de final per una carrera que m'ha agradat quasi molt....

la fatarella no te l'acabaràs 07

aquest cap de setmana he co-organitzat la primera festa per menys de 3000 persones en molts anys: la fatarella no te l'acabaràs

a la fatarella, petit poblet de la terra alta...l'excusa era celebrar els 25 anys...En podria dir moltes coses, però com que molts dels que llegiu això hi heu estat, em cohibeixo...
Jo m'ho vaig passar molt bé, i diria que les 29 persones que hi eren però no eren jo també, segons m'han dit.
hi va haver danses, terrorífics passatges del terror, jocs, vi, cervesa, música fatarellenca i curses de rucs.
en fi, tot molt bé
I tot i que els meus 25 anys només eren una excusa, hi ha qui s'ho va prendre en sèrio i em van fer un regal que em va emocionar. Vale que tingui la llàgrima fàcil, però això no li treu mèrit.
Ho penjo, per tornar-vos a dir als que m'ho vau fer que em va fer molta il·lusió...suposo que la llàgrima va venir del punt nostàlgic, també, d'aquest resum del camí delegacionenc...
en fi, ho penjo
gràcies!

ambientalisme vs sostenibilitat

treballant en el ram, fa temps que em trobo rodejada del debat -que, per obvi, ha deixat de ser un debat- sobre el gir que cal fer, de l'enfoc "ambiental" a l'enfoc "sostenible"...
Per si no és prou intuïtiu, "ambiental" fa referència només al medi ambient, mentre que la sostenibilitat és un terme molt més ampli que inclou també altres paràmetres (sostenibilitat social, tecnològica, econòmica...)

Per si no quedava clar, fa poc he vist (m'han fet arribar...ari!) l'exemple més clarificador que demostra que no és el mateix:

¡Tranquilos!, son balas respetuosas con el medio ambiente

The Sunday Times – 17 septiembre 2006
Por Jon Ungoed-Thomas

BAE SYSTEMS, uno de los principales fabricantes mundiales de armas, está diseñando una nueva generación de munición “verde”, incluyendo una clase de balas y cohetes “sin plomo” en las que se han reducido las toxinas.

También quieren reducir los compuestos peligrosos en sus reactores, en sus cazas y en su artillería, que según avisan “puede dañar el medio ambiente y suponer un riesgo para las personas”.

La iniciativa está siendo respaldada por el Ministerio de Defensa del Reino Unido, que ha propuesto armas silenciosas para reducir la contaminación acústica, y granadas que produzcan menos humo. Incluso ha habido experimentos encaminados a comprobar si los explosivos podían transformarse en abono.

La Dra Debbie Allen, directora de responsabilidad social de la corporación BAE Systems, comentó que aunque podría parecer extraño tener una política ecológica en la industria de las municiones, es importante considerar el impacto en el medio ambiente de toda clase de productos.

“Las armas serán usadas, y cuando esto suceda, intentaremos que sean todo lo seguras que podamos para los usuarios, de este modo se limitan los daños colaterales y se minimiza el impacto en el medio ambiente en la medida de lo posible”, comentó la Dra Allen.

La política de BAE refleja la avidez que reina entre las grandes empresas por airear sus preocupaciones medioambientales. El concepto de “munición verde” ha, por el contrario, enfurecido a los activistas que se oponen al tráfico de armas.

“Esto es de risa”, comenta Symon Hill de Campaña Contra el Tráfico de Armas. “La empresa BAE está determinada a intentar revestirse con una apariencia ética, pero fabrican armas para matar a gente y es extremadamente ridículo sugerir que son amistosas con el medio ambiente”.

Durante la Guerra de Irak, los británicos arrojaron más de 900 bombas, mientras que los Estados Unidos admitieron arrojar 1 500 bombas de racimo, que detonan numerosas explosiones a lo largo de áreas extensas, a pesar de que los activistas han intentado acabar con el uso de las minas de tierra. La cifra exacta de muertos sigue siendo desconocida.

Ambos países afirman querer asegurarse de que en el futuro sus armas serán más sostenibles y amistosas con el medio ambiente. BAE dejó de usar uranio empobrecido en sus armas en el año 2003, pero ahora un panel de expertos revisa todos sus productos para asegurarse de que los materiales y los procesos de manufacturación son todo lo ecológicos que sea posible. Su arsenal y prácticas medioambientales incluyen ahora:

• Balas con bajos contenidos en plomo ya que, como la compañía dice en su página web: “el plomo usado en las municiones puede dañar el medio ambiente y supone un riesgo para las personas”. BAE comenta que su planta en Radway Green, cerca de Crece, ha estado trabajando en la eliminación completa del plomo de sus balas.
  
  
• Vehículos blindados con bajas emisiones de carbono. La compañía emplea motores “híbridos”, que pueden funcionar tanto con baterías como con motores diesel convencionales.
  
  
• Armamento con menos toxinas. BAE trabaja para reducir en sus productos los compuestos orgánicos volátiles (COV) y otros productos químicos peligrosos que a menudo son cancerígenos.
  
  
• Artillería más segura y sostenible. La compañía ha comenzado a manufacturar cartuchos “insensibles” para sus proyectiles en su planta de Glascoed, en el sur de Gales. No estallan accidentalmente y pueden almacenarse por períodos de tiempo ilimitados, lo cual reduce la necesidad de desactivación.
  
  
• Medidas encaminadas a promover el ahorro energético y el reciclaje, entre las que se incluye la experimentación con residuos de explosivos que puedan transformarse en abono.

La política de BAE se ve respaldada por el Ministerio de Defensa, que enfatiza la importancia de la munición amigable con el medio ambiente en su Manual del Desarrollo Sostenible del Medio Ambiente. En él se dice que el “ecodiseño” debería ser incorporado en todas las armas modernas.

También dice: “El concepto de la munición verde no es un término contradictorio. Cualquier sistema, sea cual sea su uso, puede ser diseñado para minimizar su impacto sobre el medio ambiente”.

Los cohetes lanzados en “medio ambientes marinos sensibles” podrían reducir sus emisiones para proteger la vida marina, sugiere el manual. Además, las armas empleadas en propósitos de adiestramiento podrían sufrir modificaciones. Entre las ideas se incluyen plásticos biodegradables para misiles, granadas con “reducción de humos” y cabezas nucleares más silenciosas.

Los militares estadounidenses también han desarrollado la estrategia de la sostenibilidad. Un documento que figura en la web sobre la Sostenibilidad del Ejército de los EE.UU., discute el posible empleo de aceite de soja como combustible en los aviones, el uso de paneles solares en las zonas de conflicto y el empleo de vehículos aéreos en miniatura accionados por hidrógeno.

Hase calorr

Això és el que el professor bonals de calor ha penjat al campus, com a excusa perquè no hagin sortit les notes....i el segon paràgraf el que ha enviat als seus alumnes de calor...
Quina elegància....

Hola a tothom:* avui tenia previst treure les notes de Transferencia
de Calor pero un professor que no es ni el professor Ruiz, ni el prof.
Velo ni jo mateix, m'ha comunicat que te una grip que li impideix tenir
les notes abans del dilluns a la tarda. Per tant si el virus ho permet,
podreu disposar de les notes el dimarts al mati. Sabeu que no m'agrada
tenir que fer aquestes explicacions, pero com diriau vosaltres mateixos,
es lo que hay. Salutacions i bon cap de setmana.

Prof. Lluis Albert Bonals


Nota: el que no puc dir al campus es que fa un moment uns alumnes
(químics) i un professor l'han vist passejantse per el bar i els
ascensors. Molt lamentable.
Pero no hi puc fer-hi res. Al menys, així evito que esteu perden el
temps esperant les notes continuament.

i jo em pregunto...qui deu ser aquest professor misteriós que no ha fet la feina que li tocava...mm...pensem....hi ha 4 professors que donen l'assignatura de calor, Nacenta, Ruiz, Velo, Bonals...si la culpa no és ni del ruiz, ni del velo, ni del bonals...però és d'algú d'ells...de qui és culpa?

Això em recorda que ma germana quan feia mates va fer una assignatura de criptografia en què els donaven la nota encriptada...
més o menys com fa el Bonals, vaja. És una versió fàcil d'aquells passatemps de "no hi ha cap Joan que porti barret, tots els lluïsos duen ulleres, no hi ha cap pol al costat de cap marc....com es diu cadascú?"
Que pesats, ara fins i tot per saber una nota has de pensar...

oda al becari

L'altre dia m'explicaven que google earth, en contra del que molta gent s'imagina, no està fet amb la tecnologia super puntera de la hostia, sinó que algú (presumiblement, un becari....que els fundadors de google estan massa enfeinats revolcant-se en piscines de bitllets de 100$) es va dedicar a escanejar planols i més plànols...i més plànols...i més plànols...i més plànols...
entenc (espero) que aquest algú no va fer tota la terra en soltari (jo m'imagino alguna cosa així com els becaris del matí fent l'hemisferi nord i els de la tarda el sud...o pito pito colorito donde vas tu tan bonito...pim pam fuera. Et toca a tu Àfrica i Oceania, jo faig Europa...
o també, perquè no, jugar-s'ho a pedra paper tisora, "avui jo porto cafès i faig fotocòpies, i tu escaneges l'atlàntic...t'aconsello que comencis per l'escala 1:2, ja veuràs els matisos de blaus, fliparàs...." en fi, els becaris tenim moltes maneres imaginatives per repartir-nos la feina...)
Doncs res, el cas és que es veu que hi ha una zona d'Alemanya que és famosa perquè hi havia un escarabat entre el vidre de l'escàner i el plànol quan ho van escanejar, i en comptes de no sé quina regió/ciutat es veu un
escarabat gegant/taca-negra-que-si-li-poses-imaginació-hi-veus-un-escarabat.
Si algú no té feina, ja sabeu...us animo a jugar a aquesta versió de "buscando a wally" a lo bèstia...i a que compartiu els resultats.

I a part d'això, m'han enviat un power point d'aquests que corren per internet...per sort en aquest no em deien que si l'he rebut és perquè m'estimen, etc...
és d'humor, i hi ha algunes diapositives que m'han fet gràcia
us en deixo alguna...de menys a més

salute!
pd. ja veieu...qui no té feina el gat pentina!

ARA SÍ...vacasions per un tub

ja estic de vacasions. Una mica abans del que tenia pensat, perquè jo em pensava que acabava exàmens demà dimarts...
Però ahir tot parlant per telèfon amb un company de l'assignatura, com qui no vol la cosa, va dir no sé què de "demà després de l'examen"...clar, jo el vaig corregir..."demà? no, demà no! l'examen és dimarts....no?" El "no" interrogatiu final, dit amb la boca petita, era fruit de les múltiples cagades que he tingut en el passat en aquesta mateixa línia...que han anat minant la confiança en mi mateixa.

Com ha passat altres cops, era jo qui estava equivocada.
Calendari 7, milena 0. Això en un partit de futbol seria una pallissa. Però jo tinc tota la vida per remuntar el marcador. No tinc pressa...que la venjança es serveix millor freda....

Doncs res, a partir d'aquí (eren les 7 de la tarda) tot van ser més o menys corredisses...que si acabar el treball que els havia dit als meus companys que acabaria jo i que s'havia d'entregar el dia de l'examen, que si anar a l'escola, que si mirar exàmens d'anys anteriors, que si "siusplau, explicar-m'ho"....

Estic contenta, però, perquè he millorat. Sembla que he optat per la quantitat més que no pas la qualitat, i ho prefereixo.
Sembla que ara no perdo avions, ni no em presento a exàmens, ni deixo el freno de mà sense posar...
A canvi, en un mateix període d'examens estic apunt d'equivocar-me en dos exàmens diferents (el de mètodes numèrics pensava que era a les 5 fins 2 dies abans...però també per casualitat em van dir que era a les 8 del matí....va ser una mica problemàtic perquè havia decidit que només l'estudiaria la nit abans, i clar, de cop les hores disponibles es van veure reduïdes a la meitat. Però ho vaig saber abans de l'examen, i això és el que compta)

Està clar, però, que més val 100 "a punt de" que 1 "pensé que"
El que passa és que aquests "a punt de" sempre em fan pensar que el "pensé que" estan aprop. Aguaitant-me. En tombar la cantonada. Qualsevol dia d'aquests. I això m'intranquil·litza.

Qui no té cap ha de tenir cames....per passar-se el dia corrent, segons sembla

+ BTV - lectura

Ja quasi de vacances, com qui diu...o fent-ho veure, que és el que compta.
Como decíamos ayer...
Relacionat amb el post anterior, perquè no fa massa em van enviar el video de la despedida del programa "el saló de la lectura", en què la presentadora fa un discurs...que a mi m'ha agradat molt,. i que és el que sembla que no es va arribar a emetre, i és arrel d'això que s'acusa de censura a BTV
http://www.youtube.com/watch?v=Uo2qn-KsIxY

M'agrada més que la notícia que vaig penjar en l'últm post perquè...la veritat és que en llegir la notícia vaig sentir una mica de recel, i per això no la vaig trobar tan interessant...vaig sentir el recel de "no es oro todo lo que reluce ni censura todo lo que no se emite", com molt bé diu la dita. Però veient el vídeo d'aquest últim programa, tot pren una altra dimensió, per mi.
Insisteixo, a mi m'ha agradat molt. Us el recomano.
I per si sou mandrosos, us deixo amb l'última frase del discurs que fa la presentadora
"si estem en una botiga i els que porten la botiga el que fan és tancar els ulls, jo crec que el que hem de fer els ciutadans és obrir-los, organitzar-los, i lluitar"
salut!

pd. i aquí una carta que corre per internet d'Emili Manzano, director de l'Institut Ramon Llull i creador del programa.


Amics,
com segurament ja sabeu, la direcció del canal
municipal BTV va decidir fa unes setmanes posar fi a
l'existència del "Saló de lectura", el programa
literari que vaig fundar el mes d'octubre de 2001 i
que vaig dirigir i presentar fins el mes d'abril de
2006, quan m'hi vaig desvincular per poder acceptar
l'encàrrec del president Maragall d'encapçalar un
altre projecte institucional consagrat a la difusió
cultural. El programa va quedar llavors en mans
del meu equip, sota la direcció de Marina Espasa,
garantint així la continuitat dels criteris de
qualitat, rigor i independència que várem voler que
definissin el "Saló de lectura" desde les seves
primeres emissions.

VoVos estalviaré, per evidents, les meves consideracions
sobre el tancament del programa i sobre els motius
exposats per part de la direcció de la cadena per
justificar-lo: el pressumpte "desgast de la fòrmula".
Només recordaré que la dita "fòrmula" no era altra que
la lectura atenta dels textos i la
conversa civilitzada entre autors i lectors. Si
m'adreç a vosaltres en aquests moments és per fer-vos
coneixedors un fet gravíssim: la direcció de la cadena
ha decidit censurar l'habitual redifusió dels
dissabtes del darrer "Saló de lectura", emés
en directe el passat dimecres 27 de desembre, i amb el
qual várem acomiadar-nos dels nostres espectadors.

Amb la correcció i la serietat que la caracteritzen, i
després d'oferir als espectadors una petita antologia
del que han estat aquests cinc anys de
vida i feina del "Saló", la seva directora s'acomiadà
fent unes legítimes observacions, com a professional i
com a ciutadana, sobre el model de ciutat
cap el que les nostres autoritats municipals semblen
voler conduir Barcelona i sobre el paper que hauria de
tenir una televisió pública com BTV, finançada amb
els impostos dels ciutadans. L'expressió d'aquests
pensaments, ho torn a dir,feta amb ferma exquisidesa i
amb tot el respecte institucional indispensable,
és la causa que el "Saló" no arribi aquest dissabte
que ve a un bon gruix dels nostres espectadors, que fa
anys ténen per costum veure el programa en format de
redifusió.

Properament, i gràcies a la iniciativa espontània
d'uns espectadors amics del "Saló", tendreu a la
vostra disposició, via internet, aquest programa
de comiat en la seva integritat.

De moment, jo vos deman que desde els vostres
destacats llocs de generació d'opinió qualificada,
volgueu bonament ajudar-nos a donar conéixer
aquests fets que, torn a dir, em semblen gravíssims a
una societat democràtica i en el marc d'una televisió
de servei públic.

Moltes de gràcies… i bona lectura!

Emili Manzano

la millor botiga del món

hi havia aquesta notícia a vilaweb
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2211946

mira, la notícia en si...bueno, el saber no ocupa lugar, que diuen...
la poso simplement perquè m'ha recordat el lema de "barcelona, la millor botiga del món", que m'ofèn profundament cada cop que el sento i sobre el que encara no havia escrit mai.
Un company de la beca em va comentar que havia anat a una conferència sobre...no sé què. Fins aquí, tot molt concret.Parlava de màrketing, i deien que el que calia era una marca...que la primera marca de la història va ser el concili de trento (en el camí he perdut el perquè es considerava una marca), i deia que unes regles de màrketing bàsqieus eren que
1. el que venia -i calia tenir- eren les marques, ni les empreses ni les idess (?) ni no sé què...(definició exacta de marca no la tinc clara)
2. que les maques s'havien d'anar renovant
i que això era exactament el que feia l'ajuntament de barcelona, i que això de "barcelona batega" correspon exactament a aquests paràmetres, que és una marca, i que ha substituït, com calia fer, la que hi havia anteriorment (barcelona t'estima? no sé quina era)
El que explicava de la conferència era molt interessant. Però nop prou, sembla, com perquè la meva memòria ho emmagatzemés de tal manera que després fos reproduïble inteligiblement. Intentaré a veure si puc re-aprendre-ho i, ara sí, guardar-ho amb el format adequat.

mentrestant, seguirem sentint bategar barcelona com a millor botiga del món...d'esquerres de debò, es clar

No hi ha res com tenir exàmens per redescobrir fins a quin punt m'agrada escriure. Molt, m'agrada molt. Crec que un post diari encara resulta massa poc....intentaré pujar-ho a dos...i després passaré a la intravenosa, que per via oral, en segons quines dosis, no s'absorbeix bé

A dios rogando...

Hola amics
aquesta és una carta que ens ha enviat el César, el peludo, de la contrapart de El salvador d'ESF...
i a sota la que va enviar el mateix César a la comunidad de El Escalon
(petit diccionari:
ADESCO és la Junta directiva legalitzada
ANDA: empresa d'aigua de El salvador. EN principi pública, però no actua com a tal
cantarera: "font pública")
són un pèl llargues, però crec que valen la pena
salut


BROTES DE RESISTENCIA.
28-09-06

La comunidad Escalon está ubicada en el cantón del mismo nombre, que no tiene nada que ver con el nombre de la colonia de la clase dominante. Cuentan con una ADESCO llamada “Despertar”

Las 39 familias de la Escalón son pequeños agricultores, sembradores de maiz, de frijoles y de sueños. Los conocimos en el 2003 cuando se llevó a cabo el levantamiento del “Plan Director de agua y saneamiento”, ahí se identificó la problemática y se definieron propuestas técnicas de abastecimiento de agua potable y saneamiento, especificamente cuatro cantareras estrategicamente distribuidas a lo largo de la comunidad. Aun el proyecto no ha llegado.

En ese mismo cantón una poderosa empresa privada conocida como la ROBLE, de la familia Poma (uno de los bloques hegemónicos de poder mas grandes y bestiales del país, construyó un mega proyecto llamada QUINTAS RECREATIVAS LA HACIENDA; el valor de las casas es de 145,000 dolarucos); la historia de esta familia se remonta al año 1918 cuando un inmigrante español de profesión herrero del Sur de España llamado Bartolome Poma vino al país y se trajo a su media naranja y procrearon varios hijos.

Esta familia allá por los años 50 se metieron al negocio de vehiculos de una marca poco conicida llamada TOYOTA y montaron una empresa conocida como DIDEA.
En la actualidad es una empresa que se ha expandido a otros negocios por ejemplo: los mentados metrocentros, hoteles en Centro America y Miami, construcción, entro otros.

Pues volviendo a las mentadas “Quintas Recreativas” estos personajes cerraron el perímetro, cuentan con portones, casetas de control y vigilancia privada con sendas escopetas de calibre doce que le mientan.

Fue 1996 cuando el empresario Eduardo Poma con prepotencia y engaños se apoderó de la calle expresándose a los lugareños que la calle les pertenecía rebautizándola como “PASEO LA HACIENDA”, Por su parte el presidente de la ADESCO Sergio Alfaro negó que hayan negociado la calle a cambio de una triste cantarera con dos choros (esta fue la gran propuesta de los Pomas para privatizar la calle) dado que desde este año se interpuso la denuncia en la Procuradoría para la Defensa de los Derechos Humanos (PDDH) y fue hasta este año gracias a la presión y movilizacion de la comunidad y el apoyo de FESPAD (Fundación para la Apliación del Derecho) que el alcalde del municipio “papaito chulo” “peinador de cejas” “y de barbas” tuvo que tomar (siendo del partido gobernante), reafirmó el estado púublico de dicha arteria como consta en los archivos de la alcaldía.(ver nota de periódico)

Cuando la empresa de los Poma después de muchas reuniones les entregó la famosa propuesta de resolverles la problemática del agua mediante una canterera con dos grifos por ocho años, con una dotación de 37/l/h/día, los compas de la comunidad sacaron la propuesta del Plan Director y se acercaron a nosotros para que diéramos opinión sobre la misma.(adjunto carta presentada a la comunidad).

Antes de que la comunidad entregará la contra propuesta a los Pomas, desarrollamos una reunión en el local de la casa de oración de las asambleas de DIOS. Llegaron seis personas, tres mujeres y tres hombres, Sergio, Tilo, Pedro, Ana, María, Ester. En esta reunión se reflexionó sobre el fenómeno de los pobres y los ricos a la luz de las escrituras del gran libro, primero analizamos en el evangelio de Mateo la historia de Lázaro y el Rico y los compas dijeron “claro nosotros somos los Lázaros, ellos nos ven mal y nos desprecian como a lazaro, pero somos buenos y los ricos estan condenados. Por si esto fuera poco analizamos Santiago 5: “Ay de ustedes los ricos”, esta parte también fue contundente para que los compas comprendieran el conflicto histórico entre los ricos y los pobres y que el tema a resolver es un problema entre los que tienen demasiado y los que no tenemos nada.

Pero para terminar de rematar el asunto analizamos lo que aquel famoso barbudo le dijo a un hombre cuando éste le preguntó como podría alcanzar el Reino de los Cielos, y aquel le contestó “cumple los diez mandamientos, vende todas tus riquezas y repártela entre los pobres”.
Acá vino la reflexión “es mas fácil que un camello entre por el ojo de una aguja y no que un rico entre en el reino de los cielos”. En esta parte los ánimos de los compas estaban mas altos pero faltaba algo para rematar el asunto. Fue en este punto que el ayote se me alumbró y recordamos como un tal David con una onda y una piedra le rompió el ayote a un gigante llamado Goliat.
La gente reflexionó y concluyó: “nosotros somos los Lázaros pero también podemos ser el David y podemos darle en el ayote a los Pomas que son el Goliat moderno.

Y así fue, se preparó bien la onda, se consiguió una buena piedra redonda del río Aquiquisquillo y el día viernes 22 los Lázaros y los pequeños Davides derribaron las casetas de vigilancia, botaron los portones que les impedían el paso (pues lo que se me olvidó contar fue que la empresa Roble llevaría a cabo un censo en toda la comunidad y para que ellos ingresaran tenáan que dejar su DUI (DNI SALVADOREÑO) y a cambio les darían un carnet de visitantes y si no estabas en la lista siendo un familiar no te dejarían entrar, todo esto mientras les acondicionaban una nueva calle fuera del condimino, donde han visto semejante cosa?). Ese dia viernes 22 de septiembre cuando el reloj marcaba las 4:10 pm, con el apoyo del alcalde y miembros del consejo y bajo un ardiente sol la comunidad Escalón se armaron de valor, afinaron la punteria y le pegáron al gigante un gran cachimbazo lo derribaron poniendo de manifiesto un pequeño embrión de RESISTENCIA Y DIGNIDAD EN LA CORDILLERA DEL BALSAMO, HACIENDO HONOR A SU NOMBRE “DESPERTAR”.


EL CRISTO GUEVARA HIZO LA OBRA.
A DIOS ROGANDO Y CON EL MAZO DANDO
NO LES PARECE?

CESAR ERAZO





Zaragoza, 03 de septiembre de 2006.


Srs. Junta Directiva Comunidad Escalón.
San José Villa Nueva.
Presente.-


Reciban cordiales saludos y deseando al mismo tiempo que el señor derrame bendiciones y los guíe en su quehacer diario a nivel comunal y familiar.

En base a su solicitud hecha a nuestra asociación a través de mi persona el día 22 de agosto de los corrientes para expresar una valoración técnica de propuesta de abastecimiento de agua hecha por la empresa Roble, les manifestamos lo siguiente:


 Una sola cantarera con dos grifos no les resolvería la grave problemática de agua que actualmente ustedes viven.

 Que en nuestro estudio llevado a cabo en Plan director de agua y saneamiento en el 2003 se consideraban al menos cuatro cantareras estratégicamente distribuidas a lo largo de la comunidad.

 La dotación presentada en la propuesta esta muy por debajo de la dotación requerida para proyectos de abastecimiento de agua en el ámbito rural, que según ANDA es de 80 litros, habitante, día, lo que implica que tendrán déficit de agua y se formaran colas e invertirán demasiado tiempo en el abastecimiento de agua para la familia.

 La propuesta solamente habla de cantidad de agua (37 l/h/día) que ya hemos dicho que es baja, pero no se menciona sobre la calidad de agua, método de tratamiento, cloración, etc., además no queda claro aspectos de mantenimiento y operación del sistema propuesto.

 Solo se considera un periodo de 8 años de abastecimiento, siendo lo correcto un proyecto con una vida útil mínima a 20 años considerando el crecimiento de la población para el mismo periodo.


 Es importante en los proyectos de abastecimiento de agua en el ámbito rural incorporar el componente formativo educativo a través de capacitaciones que busquen sensibilizar a la población sobre temas ambientales, contaminación, recursos hídricos, biofiltros, tratamiento de agua, etc.






 En resumen la propuesta A NUESTRO JUCIO no se propone resolver la problemática de manera integral, considera una dotación baja y un periodo corto, sin crecimiento de población, no toma en cuanta los lotes de vivienda de las familias que no habitan actualmente y no se menciona el tema saneamiento básico.

 El caudal requerido para la comunidad Escalón, tomando en cuanto la población actual y lotes de vivienda a 20 años vista con una tasa de crecimiento anual de 2% es de 1.78 l/s




Sin otro particular muy atentamente.






Ing. César Erazo
Coordinador del Programa de Infraestructura Básica PIB
ACUA.

així va el tema....

més bon nadal

segueixo amb la recopilació de felicitacions de Nadal que m'han agradat especialment.
La primera, la del post anterior
Aquí en vénen algunes més, en una altra línia, però també- trobo- boniques (en la fina línia que separa lo bonic de lo carrincló, si es vol...i que fa que classificar-ho en una o altra banda de la línia sigui una qüestió de l'estat d'ànim del moment).
He de reconèixer que ara com ara em semblen una mica cursis, pero, com diu la dita, lo cursi no quita lo valiente (ni lo bonito)
En fi, sense més dilacions, el mític, l'inconfusible, el terrible, el meravellós: Bon Nadal

M’agradaria guarnir, aquests dies, un arbre de Nadal molt especial i penjar-hi, en lloc de regals, els noms de tots els meus amics. Els de prop i els de més lluny. Els de sempre i els que tinc ara. Els que veig cada dia, i els que trobo molt de tant en tant. Aquells que sempre recordo i els que sovint oblido. Els constants i els inconstants. Els de les hores alegres i els de les hores difícils. Els que sense voler vaig ferir, i els que sense voler em van ferir. Aquells a qui conec profundament, i aquells a qui només conec per la seva aparença. Els que em deuen alguna cosa i aquells a qui dec molt. Els amics humils i els amics importants. Per això els anomeno a tots, a tots els amics que han passat per la meva vida. Els que rebeu aquest missatge i els que no el rebran. Un arbre d’arrels profundes, perquè els vostres noms no es puguin arrencar mai. Un arbre que, en florir l’any vinent, ens porti il·lusió, salut, amor i pau. Tant de bo que per Nadal, ens puguem retrobar per a compartir els millors desitjos d’esperança, donant una mica de felicitat a aquells que ho han perdut tot.

El que ve a continuació diria que no pretén ser una felicitació de Nadal, però me l'han enviada per aquestes dates....i si es diu Oda a la Vida segur que deu ser per celebrar la vida del nen Jesús, o sigui que hi va que ni pintada

Oda a la Vida

Lentamente muere quien se vuelve esclavo de la costumbre, repitiendo cada día los mismos recorridos, quién no cambia el camino, quién no se arriesga a vestir con distintos colores, quién no habla a quien no conoce.

Muere lentamente quien evita una pasión, quién prefiere el negro al blanco y los puntos sobre las íes a "los" antes de un conjunto de emociones, justo esas que hacen brillar los ojos, las que hacen de un bostezo una sonrisa, las que hacen latir el corazón delante del error y de los sentimientos.

Lentamente muere quien no gira la mesa, quién es infeliz con su trabajo, quién no arriesga la certeza por la incertidumbre, para seguir un sueño, quién no se permite al menos una vez en la vida el huir de los consejos sensatos. Lentamente muere quien no viaja, quién no lee, quién no escucha música, quién no encuentra gracia en sí mismo. Muere lentamente quien destruye su amor propio, quién no se deja ayudar; quien pasa los días quejandose de la misma desdicha o de la lluvia incesante.

Lentamente muere quien abandona un proyecto antes de iniciarlo, quién no hace preguntas sobre los argumentos que no conoce, quién no contesta cuando le preguntan algo que conoce.

Evitamos la muerte a pequeñas dosis, siempre recordando que estar vivo solicita un esfuerzo mucho mayor del simple hecho de respirar. Solamente la ardiente paciencia llevará al logro de una espléndida felicidad.

Pablo Neruda

I ara aquest ja és de gratis, simplement aquesta del Neruda em recorda a "no te salves" de Benedetti, justament ahir vaig trobar-me a les mans el "inventario no.1", i la vaig rellegir. una poesia que durant molt de temps havia estat...no sé si dir una poesia de capçalera, però gairebé. En part perquè me la va ensenyar una noia argentina a qui fa anys que li vaig perdre la pista, però que m'agradava molt (en un sentit no sexual).
En concret es deia Felicitas (en general no sabria dir com es deia) i tenia darrera una història bastant dramàtica.
Em sap greu haver-li perdut la pista.


no te salves

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino

y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.


Mario Benedetti


Y con esto y un bizcocho, amics i amigues, coneguts i conegudes, estimats i estimades, que gaudiu de la família i els amics i els turrons i les neules
Salut

bones festes

Hi ha vegades que no pots arribar al teu destí final per molta màgia que li posis...


Bones festes


PD ( ... sobretot a aquells que vulguin seguir lluitant)

FINAL QUADRIMESTER TOTAL 2

he arribat a final de quadrimestre...
he pensat en moltes metàfores per descriure'l, però penso que potser la descricpió més acurada seria que ha estat com un videojoc, on l'objectiu final era anar passant pantalles, unes pantalles (que a la vida real s'assimilaven a una setmana) que cada cop es succeïen amb un ritme més frenètic....
al principi de cada pantalla/setmana l'objectiu final només era arribar a la següent amb una barra d'energia suficient per poder sobreviure a la següent
I les proves a passar eren diverses.

En algunes havies de córrer davant d'un tren -en marxa- que anava accelerant, i jo anava corrent i corrent, per una via plena d'obstacles, sense possibilitat de sortir de la via...el tren anava accelerant, i jo anava mirant enrera i veient com la distància entre nosaltres s'escurçava..i s'escurçava...quan ja estava a punt de ser envestida per la locomotora veia el final, -Cap-de-Setmana's Station-, feia l'últim sprint i arribava, exhausta...pantalla superada

En d'altres, jo feia de Keanu Reeves a Matrix...agents malvats m'anaven tirant projectils, mentre jo intentava arribar a la central d'intel·ligència -Weekend Central- esquivant-los com podia....refugiant-me en braços amics, que de vegades m'oferien projectils per contratacar -en forma de treballs ja fets, petits favors, unes gotetes de llet de soja per tirar endavant-....

també hi havia pantalles on jo feia de portera de futbol, i tenia el ronaldinho, el pelé, el ronaldo en les sevs bones èpoques, el maradona i el guardiola -crec que no hi pintava res, però era un guinyo al públic català- que anaven tirant penalties a la meva porteria, un rere l'altre, i jo només em podia concentrar en anar tirant pilotes fora com podia,i quan n'aturava una no podia gaudir ni de 3 segons de calma, perquè ja tenia al següent amb la punta de la bota endinsant-se a la pilota...L'important no era fer bones parades...l'important era tirar pilotes fora com podia, i prepara-me pel següent xut...

En d'altres havia de sortir a fer un número de circ de malabars. Jo havia assajat el número amb les clàssiques 3 boles, però en treure'm a la pista m'obligaven a fer-lo amb 7 boles, mentre posaven una música frenètica que feia "titotiro-tiroriroriro-tito-tiro-tito-tiro...." un cop, i un altre, mentre cada cop em queien més boles a sobre que jo havia d¡intentar gestionar com podia, però els meus braços ja anaven més ràpid del que havien anat mai, però les boles no paraven d'arribar, i arribar, i la música em taladrava el cervell i m'impedia concentrar-me en agafar les boles, i tenia a tot el públic mirant-me i rient en veure el meu patiment...fins que arribava el final de l'espectacle, el "FINDE", deixava les boles i m'eixugava la suor que em regalimava pel front i que m'havia empapat la samarreta....Pantalla superada.

En d'altres -era un joc de manufactura japonesa, però versionat a lo castizo- jo era un torero, sense capa ni espasa, en mig de la plaça de toros monumental, amb 7 toros embravits volent-me embastir, i jo, entre corredisses i hàbils jocs de cintura havia d'aconseguir evitar les seves embastides....durant 5 interminables dies...rebia alguna cornada que altra, però havia d'aguantar fins que arribés el cap de setmana, que era quan venia el torero substitut.

I les dues últimes setmanes, perdó, pantalles, del "FINAL QUATRIMESTER TOTAL" tot això es sumava, i havia de fer de keanu reeves en mig de la plaça de toros amb una locomotora que m'intetava atropellar mentre havia de parar els xuts a porteria de pelé i companyia tot fent malabars i sabent que el meu únic objectiu era arribar al final de la pantalla i que la barra d'energia no estigués buida del tot...llavors l'esperit de Nadal -en forma d'una immensa targeta de crèdit- em recolliria i em portaria al braços d'un primer ministre blau -és que era un joc republicà, i això dels prínceps blaus està desfassadíssim-, on unes cures intensives em permetrien recuperar-me de les cornades, les bales i l'extanuament....
Si arribaves aquí -i jo hi he arribat- havies guanyat tot el joc. Hi ha una continuació del joc, que es diu "final exam 4", però és un joc de nens en comparació amb això....que avorrit.
Reconec que vaig tenir moment de dubtes de la meva capacitat, quan del no res sortien petits "bonus tracks" en forma de juntes d'escola, beques a demanar, cartes de recomanació a escriure...però en aquests moments m'aferrava a la meva dieta rica en vegetals i tirava endavant..

Quin subidón d'adrenalina....més absurd.
També s'ha de dir que probablement ssi no hagués funcionat amb la filosofia JIT (Just In Time) potser otro gallo hagués cantado...però què havia de fer, treballar els caps de setmana?????

Per sort tot plegat era prou poc important, però, com perquè m'ho hagi pogut prendre amb esportivitat (crec) ....
I tot això, sense la play station....

salut
pd.parlant de plays stations, l'altre dia ma germana em van explicar d'un capítol de south park on un no podia esperar per tenir la play station 4 (o semblant) i demanava als seus amics que el congelessin, i que quan la play station hagués sortit el descongelessin...els amics no ho feien, i ell s'anava posant a tots els congeladors dient "no puc esperar, no puc esperar"...fins que al final se n'anava a la neu i es congelava...però es descongelava al cap de 10000 anys, i ja no hi havia la play station 4...
moraleja? Que la descongelació espontània és poc precisa? pot ser

recomanació del dia :JO

acabo d'escriure un esborrany de carta de recomanació per mi mateixa....per demanar una beca al govern suec perquè em mantingui si me'n vaig allà...la carta l'acabarà un professor, però m'han demanat que faci jo el primer esborrany...
si mai teniu la moral baixa, us ho recomano, com a exercici d'autoestima....
Un s'acaba preguntant com pot ser que no rebi constantment ofertes de feina, de col·laboració, peticions d'autògrafs.....tant de temps convivint amb mi mateixa, i sense saber que sóc un diamant en brut!!
Com apunt...em fa gràcia, perquè la CEDEII....aquí no ho havia posat mai al curriculum perquè em feia vergonya haver-ne estat presidenta...i si algú sap què és???
Enviar-ho a suècia, però, no sé, em dóna tranquil·litat...allà ningú no ho deu saber....... oi?
bona nit....així comença la meva setmana...dilluns a les 2h del matí i escribint al blog