més bon nadal

segueixo amb la recopilació de felicitacions de Nadal que m'han agradat especialment.
La primera, la del post anterior
Aquí en vénen algunes més, en una altra línia, però també- trobo- boniques (en la fina línia que separa lo bonic de lo carrincló, si es vol...i que fa que classificar-ho en una o altra banda de la línia sigui una qüestió de l'estat d'ànim del moment).
He de reconèixer que ara com ara em semblen una mica cursis, pero, com diu la dita, lo cursi no quita lo valiente (ni lo bonito)
En fi, sense més dilacions, el mític, l'inconfusible, el terrible, el meravellós: Bon Nadal

M’agradaria guarnir, aquests dies, un arbre de Nadal molt especial i penjar-hi, en lloc de regals, els noms de tots els meus amics. Els de prop i els de més lluny. Els de sempre i els que tinc ara. Els que veig cada dia, i els que trobo molt de tant en tant. Aquells que sempre recordo i els que sovint oblido. Els constants i els inconstants. Els de les hores alegres i els de les hores difícils. Els que sense voler vaig ferir, i els que sense voler em van ferir. Aquells a qui conec profundament, i aquells a qui només conec per la seva aparença. Els que em deuen alguna cosa i aquells a qui dec molt. Els amics humils i els amics importants. Per això els anomeno a tots, a tots els amics que han passat per la meva vida. Els que rebeu aquest missatge i els que no el rebran. Un arbre d’arrels profundes, perquè els vostres noms no es puguin arrencar mai. Un arbre que, en florir l’any vinent, ens porti il·lusió, salut, amor i pau. Tant de bo que per Nadal, ens puguem retrobar per a compartir els millors desitjos d’esperança, donant una mica de felicitat a aquells que ho han perdut tot.

El que ve a continuació diria que no pretén ser una felicitació de Nadal, però me l'han enviada per aquestes dates....i si es diu Oda a la Vida segur que deu ser per celebrar la vida del nen Jesús, o sigui que hi va que ni pintada

Oda a la Vida

Lentamente muere quien se vuelve esclavo de la costumbre, repitiendo cada día los mismos recorridos, quién no cambia el camino, quién no se arriesga a vestir con distintos colores, quién no habla a quien no conoce.

Muere lentamente quien evita una pasión, quién prefiere el negro al blanco y los puntos sobre las íes a "los" antes de un conjunto de emociones, justo esas que hacen brillar los ojos, las que hacen de un bostezo una sonrisa, las que hacen latir el corazón delante del error y de los sentimientos.

Lentamente muere quien no gira la mesa, quién es infeliz con su trabajo, quién no arriesga la certeza por la incertidumbre, para seguir un sueño, quién no se permite al menos una vez en la vida el huir de los consejos sensatos. Lentamente muere quien no viaja, quién no lee, quién no escucha música, quién no encuentra gracia en sí mismo. Muere lentamente quien destruye su amor propio, quién no se deja ayudar; quien pasa los días quejandose de la misma desdicha o de la lluvia incesante.

Lentamente muere quien abandona un proyecto antes de iniciarlo, quién no hace preguntas sobre los argumentos que no conoce, quién no contesta cuando le preguntan algo que conoce.

Evitamos la muerte a pequeñas dosis, siempre recordando que estar vivo solicita un esfuerzo mucho mayor del simple hecho de respirar. Solamente la ardiente paciencia llevará al logro de una espléndida felicidad.

Pablo Neruda

I ara aquest ja és de gratis, simplement aquesta del Neruda em recorda a "no te salves" de Benedetti, justament ahir vaig trobar-me a les mans el "inventario no.1", i la vaig rellegir. una poesia que durant molt de temps havia estat...no sé si dir una poesia de capçalera, però gairebé. En part perquè me la va ensenyar una noia argentina a qui fa anys que li vaig perdre la pista, però que m'agradava molt (en un sentit no sexual).
En concret es deia Felicitas (en general no sabria dir com es deia) i tenia darrera una història bastant dramàtica.
Em sap greu haver-li perdut la pista.


no te salves

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino

y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.


Mario Benedetti


Y con esto y un bizcocho, amics i amigues, coneguts i conegudes, estimats i estimades, que gaudiu de la família i els amics i els turrons i les neules
Salut