Entrant-hi, deien que per qüestitons de seguretat el pentàgon ha decidit censurar blogs de soldats americans a l'iraq, i sortiens uns quants links de blogs. Per curiositat, i pensant que potser si els censuraven era per posar en dubte qüestions de l'ocupació, hi he entrat, amb aquelles ganes de trobar crítiques des de dins....Els subtítols dels blogs, però, m'han produït un calfred, "PROTECTING FREEDOM.....HALF AN INCH AT A TIME.", i l'altre "a view of Operation Iraqi Freedom through the eyes of a signal soldier".
SI no fos perquè cada entrada del blog pot ser interpretada com un suport....us recomanaria entrar-hi. I de fet, si no fos perquè són les 2 menys 10 de la matinada d'un dilluns, m'hi passaria una estona llegint-ho.
De fet, us en deixo un...l'únic que he llegit més estona. I encara m'ha posat més els pèls de punta. És un anglès recarregat, del qual jo no n'entenc totes les paraules, ni molt menys. El que em posa els pèls de punta, però, és el formalisme que sembla tret d'una peli dolenta de hollywood, que fa aquella sensació d'irrealitat que tot ho higienitza i ho allunya de les morts reals en les guerres reals.
Faig un intent de traduir-ne un tros...Missió gairebé impossible, sense entendre el 30% de les paraules...PErò el conceto intentaré que es quedi.
Estic deixant les FOB sen un home diferent del que va arribar a aquestes portes fa uns quants mesos. He begut del cálice (?) verinós de la pèrdua. Sentit glaçar-me les venes, i córrer llàgrimes calentes per la meva cara
I he mirat com la dalla de la segadora xiulava a través de l'aire desèrtic. Les coses mortals no poden acariciar les espatlles amb l'eternitat sense suportar les ciactrius psíquiques de la seva trobada. Estic tan canviat...tant per dins com per fora.
(...)
No malinterpreteu les meves paraules. NO estic trencat, ni ferit. LA història de la nostra missió no e´s una tragèdia, malgrat les nostres pèrdues. Les marques més profundes dins de la meva ànima, les que romandran tant en aquesta vida com en la propera, van ser els exemples incandescents de valor, coratge, i germanor de les que he estat testimoni cada un dels dies. Els homes que han servit al meu costat estaven lligats a mi, i jo a ells, amb unes forces que no tenen equivalent en la formalitat estèril del món vivent. A casa el concepte de "jo" és una construcció rígida, un domini traçat amb la formalitat d'un acord de terres. Però aquí en el límit ens convertim en una cosa més gran que les nostres pparts individuals. Hem esdevingut una família.
El nostre temps a iraq està arribant al final. Les nostres maletes estan fetes. El sol s'està a punt de pondre sobre els nostres 18 mesos de desplegament. I ara que no estem en els combats/contactes diaris he trobat que els meus sentiments estan centrats en el ferotge i solemne orgull t'haver servit al costat de tantes ànimes brillants.
Riuria de tant barroquisme si no fos perquè m'estic contenint les ganes de vomitar. No per aquest paio. Sinó perquè segur que aquest paio és un de tants. I aquest és encara prou intel·ligent per posar 3 paraules seguides i fer servir paraules que la majoria dels que l'envolten no deuen entendre.
Les paraules sobren. I millor, perquè tampoc em sento capaç de treure tot el que m'evoca aquest blog, a part de fàstic profund.
El dimecres 14 de març, 17h, campus nord, ve un líder de la resistència iraquiana, portat per una plataforma contra la guerra d'iraq i l'ocupació a la qual pertany un company de la feina, que m'ha dit molts cops que el que ve és molt interessant.
Queda dit.
Bona nit
Every goodbye is the birth of a memory
Dutch Proverb
What was to be our last day at the FOB started with pregnant drops of rain sizzling through the predawn darkness. They fell in a tumbling cascade, slowly gathering strength until the air was thick with water. The first few drops of rain splattered into the dust like micro meteorites, sending tiny puffs of dust into the air from their sudden impact. For the first few minutes the air was filled with a strange elemental alchemy – the elements of water, earth, and air all defending their respective domains. Eventually the rain turned into a torrent, and the fallow dust yielded, transforming into tarry pools of mud. Just like a year ago.
The mud is the same, the high walls still grope for the sky, even the wind tastes the same as when we arrived. But I am not earth, nor stone, nor air. I am creature of blood and bone… and I have changed. I am leaving this FOB a different man then the one who arrived at these chill gates those many months ago. I’ve sipped from the poison chalice of loss. Felt my veins run with chill blood and my face streak with hot tears. And I’ve watched as the reaper’s scythe whistled through the desert air. Mortal things cannot brush shoulders with eternity without bearing the psychic scars of their meeting. And so I am changed... both inside and out.
I have aged and weathered under the sun’s fierce glare, my face creased with worn lines as faulted as the sun splintered fields. They remind me of the fearsome toll every one of us paid. I don’t mourn their arrival, they are the outward manifestation of those ethereal scars the crease my soul. It seems somehow fitting and proper that I be left with a physical reminder of what was lost… and what was gained.
Do not mistake my words. I am not broken, nor am I damaged. The story of our mission is not a tragedy, despite our losses. The deepest etchings on my soul, the ones that will remain in both this life and the next, were the incandescent examples of valor, courage, and brotherhood I witnessed each and every day. The men who served at my side were bound to me, and I to them, with tidal forces that have no equivalent in the sterile formality of the living world. Back home the concept of "self" is a rigid construct, a domain mapped with the formality of a land agreement. But here on the bleeding edge we became more something greater than our individual parts. We became a family.
Our time in Iraq is drawing to a close. Our bags are packed. The sun is about to set on our 18 month deployment. And now that we aren’t in daily contact I’ve found my feelings centered on the fierce and solemn pride at having served alongside so many bright souls.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada