uns 125 centims inicials (5 centims sempre mhan semblat poc)
ja estic installada a l+apartament, que esta prou be...de fet, esta molt be, fins i tot. Te molta llum, tot molt nou, tot molt net....i te una mica de tot. Fins i tot te estris per cuinar que no se perque serveixen, una tele, un rellotge de paret, un despertador...en fi, mes coses de les que caldrien i tot.
Esta a 10 minuts caminant de Chalmers -la universitat-, i a uns 25 del centre de la ciutat, en una zona de blocs de pisos grans i relativament lletjos, pero que com que estan envoltats de verd la lletjor queda dissimulada. De fet, fins i tot diria que te una bones vistes, dona a un parc amb arbres (arbres!!), i les postes de sol que s+hi veuen (es un 5e, i dona a l´oest), sobre els arbres, son boniques i tot.
l+unic negatiu seria que en no compartir-lo amb ningu, i no tenir amics, clar, m+haure de buscar mes la vida. Pero aixo no es cap impediment per una noia intrepida com jo.
un altre petit inconvenient es que a prop no te massa cosa, esta en mig d+una epsecie de zona residencial on tot son grans blocs de pisos, i nomes molt de tant en tant trobes alguna tenda estil gasolinera (tabac, alguna cosa de menjar, 4 pomes i 2 platans)
Mentre he estat a casa de moment m+he dedicat a netejar, ordenar les coses, sobretot...Un cop estigui realment intallada ja veurem com omplo el temps...potser em torno una frik de la neteja i l´ordre, per omplir el temps. Deu no ho vulgui. Arribat el cas, esperem que la tele em distregui de tan horrible temptacio.
A part d+aixo...realment, aqui tothom parla en suec. Ignoro si ho fan per molestar, com tants catalans, o perque es la seva llengua, pero si que es cert que la majoria de gent parla un molt bon angles -nomes en arribar no trobava on havia quedat amb els del departament, i li vaig preguntar a un segurata, que em va respondre amb un angles perfecte....cosa que a espanya sembla poc probable...de fet, si li preguntes al president del govern espanyol segur que tindria dificultats per respondre en angles.
Tambe he trobat algu que no en parla massa (Entre ells, el kioskero de sota casa meva, que diria que es pakistani o semblant...hi ha coses internacionals ) pero de moment son una aclaparadora minoria. '
Pero, clar una cosa es fer-te entendre, que de moment -nomes de moment!- amb l+angles ja faig, i l+altra anar sola a comprar en un super on tot esta en suec, que es converteix en un proces llarg i dificil, i amb uns inevitables errors...
el resum seria que tot molt be. Divendres vaig estar a Chalmeres, i em van presentar a tothom del departament, amb una majoria aclaparadora de nois, homes, i joves de sexe masculi enfront de les dones. Jo nomes vaig coneixer la secretaria (certs rols, fins i tot aqui, semblen tenir un sexe assignat), pero es veu que n+hi ha dues mes....en un departament de 45 persones, no es massa, no?
I be, el meu tutor es encantador, i hi ha un irlandes, que es amb qui treballare, que es el que em va venir a buscar a laeroport, que tambe sesta portant molt be amb mi. Entre el meu tutor i ell, doncs, m+estan cuidant molt. De fet, avui a la tarda anire amb l´irlandes i amics seus a una festa d+entrada de pis, i abans a jugar a un parc...i el tutor m´ha trucat fa una estona (es dissabte!) per saber si tot anava be.
Per continuar amb les bones noticies, l´irlandes aquest em va dir que anaven a fer escalada amb uns amics a un gimnas que esta entre casa meva i chalmers, i avui m´hi he passat i tambe juguen a volei, 3 cops a la setmana....
o sigui que, un cop torni de venecia, ja m´anire installant. La cosa pinta forca be
I goterborg,...es prou bonic. Tot i no haver estat a massa ciutats nordiques, m+atreviria a dir que es un prototipus de ciutat nordica. Molts tramvies, molta gent amb bicicleta, tot bonic, sembla que tot mes silencios, net i discret que a barcelona...fins i tot els punkis suecs (que n+hi ha) semblen que vagin mes ben pentinats que els de casa.
I de moment els 2 dies que he tingut aqui han estat molt bonics, amb un cel molt blau, molt de sol, i una mica de fresca a la nit...seria una temperatura de finals de marc nostra, amb una mica mes fred a les nits.
I be, despres d aquesta primera impressio, dema men vaig a venecia a un curs, una setmana, per fer lultim tast del desordre i caos mediterrani que tan interioritzat tinc...abans que aquests nordics no em transformin en una persona ordenada.
dissabte, de setembre 08, 2007
dimecres, de setembre 05, 2007
s'ha acabat....
recollint l'habitació -una cosa que faig amb certa freqüència, en una lluita contrarellotge contra el caos...que, en el meu cas, sempre és més ràpid- he trobat uns resguards de pagament de crèdits ALE, i he decidit entrar a veure si ja me'ls havien convalidat....i, en el meu expedient, hi he trobat el que hi ha a dalt....
només em queda el projecte
Tot i que ja ho sabia....i tot i que estic contenta...i tot i que em fa il·lusió marxar...i tot i que fa temps que l'escola m'agovia, les assignatures se'm fan pesades, i tenia ganes d'acabar, entrar a un campus digital que ja no faré servir ha tingut el mateix punt nostàlgic que la visita a l'escola que vaig fer ahir per parlar amb el meu tutor...
no és més que el punt nostàlgic d'etapa passada, d'etapa que va ser il·lusionant en el seu moment i que ja no ho és, i ara la il·lusió està centrada en iniciar-ne una altra.... però és un punt nostàlgic, al cap i a la fi
En fi. Muntanyes de merda m'esperen. Confio en ser capaç d'amagar-la sota l'alfombra ràpid, o no dormiré d'aquí a dijous, quan agafi l'avió....i el vol per anar fins a goteborg no dura 12 interminables hores a omplir amb un son profund i reparador com va passar amb Madrid-Lima...
dilluns, de juliol 09, 2007
google i estalvi energètic
tant de temps sense escriure...per escriure això.
Doncs sí
podria ser més curt...però no més impersonal :)
Whenever your PC screen is all white (as in a Word page for instance) the computer will consume about 74 watts. When black it uses an average of 59 watts. Using this knowledge, some months ago, Mark Ontkush wrote an article about how much could be economized if a Google page used a black background instead of white.
Taking into account the enormous popularity of the site, according to Mark's calculations, about 750 megawatts/hour would be economized each year.
Using this data Google created an all dark version of his search engine calling it Blackle that works exactly as the original version but consumes less power.
http://www.blackle.com/
Doncs sí
podria ser més curt...però no més impersonal :)
Whenever your PC screen is all white (as in a Word page for instance) the computer will consume about 74 watts. When black it uses an average of 59 watts. Using this knowledge, some months ago, Mark Ontkush wrote an article about how much could be economized if a Google page used a black background instead of white.
Taking into account the enormous popularity of the site, according to Mark's calculations, about 750 megawatts/hour would be economized each year.
Using this data Google created an all dark version of his search engine calling it Blackle that works exactly as the original version but consumes less power.
http://www.blackle.com/
diumenge, d’abril 29, 2007
jo procrastino
m'adono que les entrades al blog són directament proporcionals als treballs a fer (amb un factor de multiplicació no definit, entre 3 i 10)
entre que m'assec davant de l'ordinador i començo a fer el que he de fer poden passar hores, omplertes amb més o menys gràcia amb tot tipus d'activitats no forçosament productives, ni gratificants, ni interessants, fins i tot.
Un cop contestat els mails, mirats els blogs amics -i no tan amics-, mirades 4 webs curioses, notícies, etc....el temps s'ha d'omplir amb entrades així de poc interessants al blog...potser dues en un dia. què hauria de fer, sinó..? Fer el treball?
Si a sobre fa un dia gris, lleig i depriment, com avui, l'agovio ve abans, perquè ja parteixes d'un punt de malestar interior més elevat.....i aviat apareixen les ganes d'estirar-me els cabells, i la samarreta, i els pantalons, com una nena de 3 anys que té calor, està cansada i té pipi....i de cridar i d'apretar alguna cosa amb totes les meves forces, d'estrujar-ho, retoraçar-ho i estripar-ho.....
i tot, per un treball que fa mandra fer, que converteix un dia potencialment bonic en un dia de merda, grisor i malestar. I, com tot, com sempre, sabent que la culpa no és del treball, sinó meva per ser incapaç de matar-ho ràpid si no tinc la pressió del temps a sobre.
Feta la reflexió...a veure si avui sí ho aconsegueixo....
Si faig alguna altra entrada al blog serà que no me n'he sortit.
entre que m'assec davant de l'ordinador i començo a fer el que he de fer poden passar hores, omplertes amb més o menys gràcia amb tot tipus d'activitats no forçosament productives, ni gratificants, ni interessants, fins i tot.
Un cop contestat els mails, mirats els blogs amics -i no tan amics-, mirades 4 webs curioses, notícies, etc....el temps s'ha d'omplir amb entrades així de poc interessants al blog...potser dues en un dia. què hauria de fer, sinó..? Fer el treball?
Si a sobre fa un dia gris, lleig i depriment, com avui, l'agovio ve abans, perquè ja parteixes d'un punt de malestar interior més elevat.....i aviat apareixen les ganes d'estirar-me els cabells, i la samarreta, i els pantalons, com una nena de 3 anys que té calor, està cansada i té pipi....i de cridar i d'apretar alguna cosa amb totes les meves forces, d'estrujar-ho, retoraçar-ho i estripar-ho.....
i tot, per un treball que fa mandra fer, que converteix un dia potencialment bonic en un dia de merda, grisor i malestar. I, com tot, com sempre, sabent que la culpa no és del treball, sinó meva per ser incapaç de matar-ho ràpid si no tinc la pressió del temps a sobre.
Feta la reflexió...a veure si avui sí ho aconsegueixo....
Si faig alguna altra entrada al blog serà que no me n'he sortit.
diumenge, d’abril 22, 2007
l'estat del món
un link interessant
http://www.theglobaleducationproject.org/index.php
hi ha informació, gràfiques, i de tot i tot sobre l'estat del món, i també centrat en l'orient mitjà...
trobo que si es té temps, és prou interessant donar-hi un cop d'ull.
I sinó, ara que parlar de la sostenibilitat i el canvi climàtic està tant de moda, aquesta web pot donar eines per omplir converses d'ascensor/silencis incòmodes amb companys de feina, o, si més no, per sentir que s'està "in". Potser la sostenibilitat algun dia desbancarà el futbol quant a conversa estàndard, inòcua i universal que permet establir vincles amb desconeguts?
el canvi climàtic, però, en ser una qüestió global té una clara desavantatge respecte el futbol, i és que no dóna peu al sentiment de "pertànyer".... aquella eufòria col·lectiva que es viu a Barcelona el dia que guanya el Barça una lliga, per exemple. No me la imagino per un augment de la capa d'ozó....o un descencs de 0,01 graus de la temperatura mitjana. Però mai se sap. I si s'arribés a donar, quina gran victòria de l'amor global, no? abraçades amb gent de Bangladesh, Kualalumpur, nova york...
I, qui sap, amb la campanya mediàtica que s'està fent últimament amb el tema del canvi climàtic, potser....
SObre la campanya en si....tot i que que la sostenibilitat estigui de moda en el fons està bé, no deixa de molestar-me que ara sigui el gran tema, que a tot arreu se'n parli, que TV3 faci la setmana del canvi climàtic, es treguin suplements, pel·lícules, llibres....ara el negoci està aquí. (per cert, i sense treure mèrit a la pel·lícula de l'Al gore, que segurament farà més que molts científics fent xerrades a tort i a dret, només dir que l'algore era vicepresident quan EUA va decidir no firmar el protocol de Kyoto. Lo cortés no quita lo valiente...però ho matitza)
Al llibre "el espejismo humanitario", escrit d'un Metge Sense Fronteres que ha anat a moltes guerres i situacions d'emergència, entre d'altres crítiques -rajava bastant de tot el món de la cooperació, etc- criticava el paper dels mitjans de comunicació, parlava de "víctimes sexys". Diria que aquest és l'argot que s'utilitza -no només ell-. Víctimes que interessen als mitjans...els mutilats són víctimes "sexy", que saps que sempre seran un bon reclam. Parlava amb especial cruesa del dels camps de mutilats Sierra Leone, un cop ja acabada la guerra en la què el RUF es va dedicar sistemàticament a amputar braços i cames a tothom a qui es trobaven.
El llibre també parlava-no estic descorbint la sopa d'all- de conflictes que es posen de moda, i els mitjans de comunicació es posen a cobrir-los, es recapten fons a tort i a dret, es fan programes de tele, reportatges i donacions, i personatges mediàtics van allà a fer-se la foto i a donar en mà els xecs o les ajudes. De la mateixa manera que els eixams de periodistes havien arribat, sovint marxaven...i el conflicte quedava igual, però ja lluny de les primeres planes occidentals.
Doncs això, ara el canvi climàtic és el reclam "sexy", que ha entrat en la correcció política...
Està clar que més val això, però...no sé, aquella sensació que el que importa és crear alarmisme i pujar-se al carro...fa 2 mesos havíem d'estar preocupats pel botellon i el consum de drogues del jovent, i en fa 5 pel racisme en el futbol...
Pel que pugui ser, Bon Sant Jordi...jo aprofitaré que a la UPC és festa....yuhu!
i celebraré que jo també faig un any de blog...mira per on. Ara fa un any caminava amb crosses i veia sant jordi des de dins d'un cotxe (emetent CO2, cert....però per compensar des de llavors intento respirar menys).
i us deixo amb una rosa, amb gebre...com a símbol del que potser no veuran els nostres néts, el yel... :)
ara el drac que hem de vèncer, amics, no treu foc, ni menja donzelles....però és molt més gran i poderós....i el portem a dins nostre....(sempre fa por que la gent no entengui que és una ironia, aquest to cursi)
Bon sant jordi, doncs!
pd.
hi ha una campanya "el clima cambia. y tu?" dde zero co2 amb uns cartells preciosos... http://www.frenaelcambioclimatico.org/blog/?cat=22
http://www.fundacionatura.org/cat/noticies/2006/161006.htm
aquí només n'hi ha algun, i que no trobo dels més bonics, però són els únics que he trobat onlíne)
http://www.theglobaleducationproject.org/index.php
hi ha informació, gràfiques, i de tot i tot sobre l'estat del món, i també centrat en l'orient mitjà...
trobo que si es té temps, és prou interessant donar-hi un cop d'ull.
I sinó, ara que parlar de la sostenibilitat i el canvi climàtic està tant de moda, aquesta web pot donar eines per omplir converses d'ascensor/silencis incòmodes amb companys de feina, o, si més no, per sentir que s'està "in". Potser la sostenibilitat algun dia desbancarà el futbol quant a conversa estàndard, inòcua i universal que permet establir vincles amb desconeguts?
el canvi climàtic, però, en ser una qüestió global té una clara desavantatge respecte el futbol, i és que no dóna peu al sentiment de "pertànyer".... aquella eufòria col·lectiva que es viu a Barcelona el dia que guanya el Barça una lliga, per exemple. No me la imagino per un augment de la capa d'ozó....o un descencs de 0,01 graus de la temperatura mitjana. Però mai se sap. I si s'arribés a donar, quina gran victòria de l'amor global, no? abraçades amb gent de Bangladesh, Kualalumpur, nova york...
I, qui sap, amb la campanya mediàtica que s'està fent últimament amb el tema del canvi climàtic, potser....
SObre la campanya en si....tot i que que la sostenibilitat estigui de moda en el fons està bé, no deixa de molestar-me que ara sigui el gran tema, que a tot arreu se'n parli, que TV3 faci la setmana del canvi climàtic, es treguin suplements, pel·lícules, llibres....ara el negoci està aquí. (per cert, i sense treure mèrit a la pel·lícula de l'Al gore, que segurament farà més que molts científics fent xerrades a tort i a dret, només dir que l'algore era vicepresident quan EUA va decidir no firmar el protocol de Kyoto. Lo cortés no quita lo valiente...però ho matitza)
Al llibre "el espejismo humanitario", escrit d'un Metge Sense Fronteres que ha anat a moltes guerres i situacions d'emergència, entre d'altres crítiques -rajava bastant de tot el món de la cooperació, etc- criticava el paper dels mitjans de comunicació, parlava de "víctimes sexys". Diria que aquest és l'argot que s'utilitza -no només ell-. Víctimes que interessen als mitjans...els mutilats són víctimes "sexy", que saps que sempre seran un bon reclam. Parlava amb especial cruesa del dels camps de mutilats Sierra Leone, un cop ja acabada la guerra en la què el RUF es va dedicar sistemàticament a amputar braços i cames a tothom a qui es trobaven.
El llibre també parlava-no estic descorbint la sopa d'all- de conflictes que es posen de moda, i els mitjans de comunicació es posen a cobrir-los, es recapten fons a tort i a dret, es fan programes de tele, reportatges i donacions, i personatges mediàtics van allà a fer-se la foto i a donar en mà els xecs o les ajudes. De la mateixa manera que els eixams de periodistes havien arribat, sovint marxaven...i el conflicte quedava igual, però ja lluny de les primeres planes occidentals.
Doncs això, ara el canvi climàtic és el reclam "sexy", que ha entrat en la correcció política...
Està clar que més val això, però...no sé, aquella sensació que el que importa és crear alarmisme i pujar-se al carro...fa 2 mesos havíem d'estar preocupats pel botellon i el consum de drogues del jovent, i en fa 5 pel racisme en el futbol...
Pel que pugui ser, Bon Sant Jordi...jo aprofitaré que a la UPC és festa....yuhu!
i celebraré que jo també faig un any de blog...mira per on. Ara fa un any caminava amb crosses i veia sant jordi des de dins d'un cotxe (emetent CO2, cert....però per compensar des de llavors intento respirar menys).
i us deixo amb una rosa, amb gebre...com a símbol del que potser no veuran els nostres néts, el yel... :)
ara el drac que hem de vèncer, amics, no treu foc, ni menja donzelles....però és molt més gran i poderós....i el portem a dins nostre....(sempre fa por que la gent no entengui que és una ironia, aquest to cursi)
Bon sant jordi, doncs!
pd.
hi ha una campanya "el clima cambia. y tu?" dde zero co2 amb uns cartells preciosos... http://www.frenaelcambioclimatico.org/blog/?cat=22
http://www.fundacionatura.org/cat/noticies/2006/161006.htm
aquí només n'hi ha algun, i que no trobo dels més bonics, però són els únics que he trobat onlíne)
dimarts, d’abril 17, 2007
creure-ho per veure-ho....baixant de l'hort
si ho preferiu, aneu a www.etseib.upc.edu.....
sembla que hi ha qui no es pren amb esportivitat que els altres facin el que has fet tu....ara sembla que és super important que la junta d'escola s'hagi pronunciat....
"un fet sense precedents..." ??????????????
jo recordo una llegenda que deia que hi havia una vegada un rector molt dolent que manipulava, extorsionava, mentia i pressionava a la gent, i que va decidir passar-se pel forro una decisió d'una junta d'escola....
ai, no! si no és una llegenda....si ho he viscut en pròpia carn....
clar que, després de molts cops de dir que aquesta decisió, la de marxar, no es va prendre -jo ho he sentit dir infinites vegades, fins al punt que la veritat imperant a la junta d'escola és que l'ETSEIB no s'ha posicionat mai a favor d'anar-se'n- suposo que també es pot defensar que aquest rector no va mentir, manipular, extorsionar i mentir...bé, a mi que no m'ho justifiquin, perquè si a mi m'ha pressionat sent una estudiantilla sense ni pinchar ni cortar, i sense poder-me fer res jo em vaig cagar....
encara m'indigna...fins la medul·la. em crispa. M'entristeix. Em fa rabiar
M'indigna que la mateixa gent que durant anys s'ha passat sistemàticament pel forro les voluntats de la permanent, la junta d'escola, o ha aconseguit consensos basats en la pressió ara esgrimeixi l'insigna demòcrata de "la junta d'escola ha dit", quan MAI se l'han escoltat. M'indigna que s'hagi acabat imperant una veritat que contradiu el que jo he viscut, i el que diuen els documents. Com es pot dir que l'escola no s'ha posicionat mai? Com es pot manipular així? Es fa amb consciència?
A la beca tenim relació amb molts professors....i és quan és fa pal·lès la gran divisió que hi ha a l'escola, i de la qual en formo part, sens dubte. A molts professors els hi tinc un odi desmesurat, o una profunda estima...hi ha alguns punts mitjos, però no gaires....i en tot cas, solen ser als que no he conegut com a delegada....
Em vaig adonar que per explicar les manies sempre acabava parlant del debat de l'edifici, i em va preocupar, perquè no poder suportar als que pensen dirferent no és ser...intolerant? feixista?
Em vaig adonar, però, que el debat de l'edifici el que ha fet ha estat aflorar....tot. Ha obligat a aportar arguments (bons o ridículs), a defensar idees, a respectar -o no- altres opinions....i ha aflorat el que és d'esquerres i sempre ha tingut una "buena relación con los estudiantes, desde que corrí delante de los grises cuando yo lo era" però t'insulta quan no penses com ell, el que riu a la teva cara quan estàs parlant, l'exxrector que t'escriu mails al teu correu personal intimidatoris, el rector que et pressiona i et menteix perquè li facis campanya, el professor pallasso que sempre fa aportacions ridícules, però sempre parla creient-se qui sap què, la que riu sempre i que l'únic que sap aportar és "és normal, sou joves i heu d'estar en contra de tot", el cap d'estudis lolailo que et diu cínica i sempre que parla algun estudiant riu amb menyspreu, la professora amb cara de pocs amics i pintes de convergent que sempre mira amb fàstic els estudiants....
I per altra banda, també hi ha el professor que t'escolta i aporta arguments, el professor que et critica quan cal però t'escolta amb atenció, la professora que es preocupa pels estudiants, el professors apassionat que potser no sempre està allà, però que és capaç d'imaginar una altra escola -era...això anava per l'Albert Prat- i preguntar-se perquè els estudiants no van a classe, en comptes de respondre's que perquè són tots uns vagos...
També crec que valorar tant el respecte pels estudiants (a part, segurament, de perquè nosaltres ho fóssim) , també ve de pensar que se'n pot esperar poc d'algú que no et respongui en funció dels arguments que aportes, sinó de qui ets...la frase m'ha quedat empalagosa, però el sentit és aquest.
Un cop vaig escriure que el pitjor de fer-te gran es entendre que la gent gran tampoc no té respostes.Per mi, una altra putada de fer-te gran -jo ho he entès totalment amb l'escola- és entendre que la gent gran tampoc no es mou per arguments, i que la veritat no interessa sempre....
m'entristeix que els arguments serveixin de tan poc. que la gent pugui ser tan poc crítica. No és quedar-se o marxar. És defensar segons quins arguments. Tan tanquil·lament.
perquè si això passa aquí, en aquest mini entorn tan petit -i tan gris-, en un entorn universitari i tecnològic, on se suposa que les evideències haurien de pesar-...quina merda. Com diu no sé qui a no sé on -agustín, un cable?- hi ha qui necessita "creure-ho per veure-ho"....
Quanta merda infinita hi deu haver, ja no en l'alta política, sinó, simplement, allà fora? Quants interessos personals es deuen imposar al benestar general...? quants....
ja sé que sembla que baixi de l'hort...però és que constatar intuicions d'aquest tipus sempre és una merda.
i quina merda
així que corre, corre, fuig....i que no t'esquitxi. Quan l'escola s'enfonsi en la seva grisor jo no vull ser-hi.
diumenge, d’abril 15, 2007
la veritat sobre el acuchillador de tauros....
com és ben sabut, internet ens porta a la veritat de moltes coses...entre elles, aquest testimoni de primera de mà que ens explica què va passar aquell dia que l'horòscop del 20 minutos va vaticinar per als tauros que "todos los hijos de puta de este signo morirán acuchillados"
Podria ser molt més truculent....jo m'hagués imaginat alguna cosa així com que la llicenciada en horoscopia de torn va veure en els astres que això és el que els passaria als tauros fills de puta....m'imaginava, llavors, una lluita al mig de la redacció, amb el jefe dient que això no es podia publicar, i l'horòscopa llicenciada defensant el dret dels lectors a conèixer la veritat...m'imaginava crits, amenaces amb escriure un article acusant el diari de censura, apel·lant al codi deontològic del bon periodista, i del bon horoscopista, m'imaginava un "demà no cal que tornis" dit pel redactor en cap, i l'horoscopista (que no sé perquè, però me l'imagino sent una dona, amb el cabell negre i llarg, arracades penjant, faldilles llargues i amb volada, i potser -només potser- una cabra com a animal de companyia) marxant amb un cop de porta ben fort, no, però, sense abans haver dit un críptic i amenaçador "qui desafia els astres desafia el destí"...
això, però, seria en un món en què la carrera d'horoscopista estigués valorada...o, com a mínim, existís.
En el nostre món, la història és molt més grisa....és el problema que té la realitat, que de vegades supera la ficció, però quan no, és molt més avorrida
http://www.yonkis.com/imagenes01/20minutos_asifue.htm
Podria ser molt més truculent....jo m'hagués imaginat alguna cosa així com que la llicenciada en horoscopia de torn va veure en els astres que això és el que els passaria als tauros fills de puta....m'imaginava, llavors, una lluita al mig de la redacció, amb el jefe dient que això no es podia publicar, i l'horòscopa llicenciada defensant el dret dels lectors a conèixer la veritat...m'imaginava crits, amenaces amb escriure un article acusant el diari de censura, apel·lant al codi deontològic del bon periodista, i del bon horoscopista, m'imaginava un "demà no cal que tornis" dit pel redactor en cap, i l'horoscopista (que no sé perquè, però me l'imagino sent una dona, amb el cabell negre i llarg, arracades penjant, faldilles llargues i amb volada, i potser -només potser- una cabra com a animal de companyia) marxant amb un cop de porta ben fort, no, però, sense abans haver dit un críptic i amenaçador "qui desafia els astres desafia el destí"...
això, però, seria en un món en què la carrera d'horoscopista estigués valorada...o, com a mínim, existís.
En el nostre món, la història és molt més grisa....és el problema que té la realitat, que de vegades supera la ficció, però quan no, és molt més avorrida
http://www.yonkis.com/imagenes01/20minutos_asifue.htm
l'hort balear
Sempre he pensat que més val no fiar-se d'una bleda assoleiada...(apunt lingüístic..."bleda assoleiada" trobo que és una expressió brutal, molt gràfica...una bleda ja és de per si una verdura així, lànguida, amb aquella caiguda de fulles que té, d'aquelles que l'agafes per una punta i és incapaç de mantenir-se dreta....i una bleda deixada al sol, una bleda assoleiada, amb les fulles ja totalment caigudes, pansides, sense força, havent perdut tota la turgència....quina graficitat! quina plasticitat! Agustín, vas veient, els matisos del català?? :) )
Deixant les verdures a part, deia que de les bledes en general més val mantenir-se'n lluny...per mandra, i perquè després encara et poden dir allò de "jo no volia, però...." i posar-se't a plorar...
aquesta reflexió de sobre les bledes m'ha vingut per la següent notícia:
"Maria de la Pau Janer formarà part de la llista balear del pp...."
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2354414
Amb aquell parlar empalagós que té, i aquell posat de "te deix, amor, la mar com a penyora"...
És una ràbia totalment infundada, per la ràbia que li té gent del meu entorn...però és que els enemics dels meus amics són els meus enemics....
i clar, que ara es presenti a la llista del pp balear (dels dolents més dolents, uns dels més dolents) només fa que reafirmar-me (aquell sentiment de victòria estúpid..."ajá...jo ja ho veia!")
En fi. Una reflexió de diumenge matí...
Demà, els tomàquets
Deixant les verdures a part, deia que de les bledes en general més val mantenir-se'n lluny...per mandra, i perquè després encara et poden dir allò de "jo no volia, però...." i posar-se't a plorar...
aquesta reflexió de sobre les bledes m'ha vingut per la següent notícia:
"Maria de la Pau Janer formarà part de la llista balear del pp...."
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2354414
Amb aquell parlar empalagós que té, i aquell posat de "te deix, amor, la mar com a penyora"...
És una ràbia totalment infundada, per la ràbia que li té gent del meu entorn...però és que els enemics dels meus amics són els meus enemics....
i clar, que ara es presenti a la llista del pp balear (dels dolents més dolents, uns dels més dolents) només fa que reafirmar-me (aquell sentiment de victòria estúpid..."ajá...jo ja ho veia!")
En fi. Una reflexió de diumenge matí...
Demà, els tomàquets
(vermell com un tomàquet, expressió popular i d'ús freqüent "jo estic vermell com un tomàquet, tu estàs vermell com un tomàquet, ells estan vermells com un tomàquet, elles estan vermelles com uns tomàquets......". La seva freqüència d'ús, però, no ens hauria d'impedir veure la seva vàlua com a expressió també gràfica.....
semblar una ceba, ser estirat com un rave, etc....són altres expressions a analitzar....però me'n vaig a preparar l'estratègia per guanyar 3000 euros enganxant autobusos amb sika...
dimarts, d’abril 03, 2007
peticions populars
ai, mireia!
què més voldria jo que poder escriure...però estic a berga, rodejada de 60 nens i, sobretot, de pluja, molta pluja...per esmorzar, a mig matí, per dinar, a mitja tarda, abans de sopar, durant el sopar, just després de sopar, abans de començar l'activitat de nit, durant l'activitat de nit, abans d'anar a dormir, quan ja estem dormint...!
però bé, com que tu em demanes que escriguis, i ja saps que els teus desitjos són ordres (no tothom s'atreveix a portar-te la contrària :) ), especialment dedicat per tu i el teu instrument (tu ja m'entens), us recomano aquest video del youtube....quan un no està creatiu, més val deixar pas als que sí que ho estan
una abraçada!
http://www.youtube.com/watch?v=OGM7PsXGkgg
què més voldria jo que poder escriure...però estic a berga, rodejada de 60 nens i, sobretot, de pluja, molta pluja...per esmorzar, a mig matí, per dinar, a mitja tarda, abans de sopar, durant el sopar, just després de sopar, abans de començar l'activitat de nit, durant l'activitat de nit, abans d'anar a dormir, quan ja estem dormint...!
però bé, com que tu em demanes que escriguis, i ja saps que els teus desitjos són ordres (no tothom s'atreveix a portar-te la contrària :) ), especialment dedicat per tu i el teu instrument (tu ja m'entens), us recomano aquest video del youtube....quan un no està creatiu, més val deixar pas als que sí que ho estan
una abraçada!
http://www.youtube.com/watch?v=OGM7PsXGkgg
dijous, de març 08, 2007
Luejant il·lusionada...Lua Lueta Lua
ahir, 7 de març de 2007, va néixer la Lua Garcia Feliu, filla de David Garcia i Mireia Feliu, néta d'Albert Feliu i Teresa Ràfols, besnéta de Teresa Esteve Mitjans...i Salvador Ràfols, que va morir fa 14 anys.
La Lua té molts més parents..les seves tietes, Marina i Eulàlia Feliu, molts tiets avis (entre ells els meus pares) , i encara moltes més tietes segones...entre les quals estic jo.
En resum: la meva cosina ha tingut una filla. Que es diu Lua Garcia Feliu...El primer membre de la nova generació del clan Ràfols, tot i que el cognom Ràfols, que dóna nom al clan, ha desaparegut gràcies als segles de patriacat...(no és el moment de parlar-ne. Però és veritat...de 9 cosins que som, som 8 noies...a la següent generació el cognom ràfols s'haurà diluït...de la mateixa manera que els meus fills no portaran cap cognom de ma mare, encara que com a homenatge -petit- a ma mare m'agradaria que els portessin....)
Entrant a la clínica pensava que probablement un naixement sigui l'únic motiu per entrar amb un somriure d'orella a orella en un hospital. I quin somriure. I quina emoció. I quina alegria.I quina il·lusió. A l'alegria pròpia s'hi sumava la contagiada per tothom. El meu tiet irradiant felicitat..i la meva cosina. I la lua, allà, amb les mans apretades, petita, petita...
Vaig estar parlant amb la meva àvia ahir...un naixement inevitablement et porta a parlar de la vida, i, com deia el pou de saviesa que és la meva àvia, "néixer morir tots ho fem igual...el que fem entre mig és l'únic que canvia".
Quants sentiments....per una banda, d'il·lusió. Allà tens algú que té tota la vida per davant. Quantes incògnites. I com serà? I què farà?
Sent la primera -i sembla que durant un temps, única- ràfols junior junior, la podrem mimar fins que sigui gairebé insuportable...sort que té els pares que té per ser estupenda :)
i, per altra banda, també et sembla que tornes a l'essència de tot plegat...i les petites preocupacions tontes que et poblen el dia a dia tornen al lloc on els tocaria estar, al calaix de les preocupacions tontes. Ara, la vida està feta d'aquestes coses petites, no? no tot poden ser naixements...que ja som prous, al món :)
i és curiós, perquè quan estàs molt trist et sembla que el món s'hauria d'aturar. Després d'un enterrament, -a mi em passa, com a mínim- resulta gairbé insultant que la gent estigui alegre...vénen ganes de cridar perquè el món s'aturi...Doncs avui he descobert que després d'un naixement et sembla impossible que les coses vagin malament. Coses que ahir em treien -literalment- de polleguera -vegi's pp+psoe al congrés- avui em semblaven totalment irrellevants...fins i tot -ojito- he passat per davant de la llibreria Europa, i hi he entrat, i he estat mirant coses...conservant el somriure interior...
Evidentment, no perquè no em sembli greu que existeixi gent com el varela (un apunt....en un dels articles que hi havia penjats, al costat d'un del Pedro Varela amb el titular "nadie me ha convencido de que existiera el holocausto", hi havia un retall de diari on sortia la notícia del descobriment que Enric Marco -aquell president de l'amical de mathausen que es va descobrir que no hi havia estat mai en un camp de concentració nazi...suposo que pretenia -el fet de penjar-los de costat- donar força a la tesi del varela...cosa que demostra que a més de mentir a tante gent sobre una cosa així, va donar ales als revisionistes, el marco aquest -que, per cert, va venir a industrials convidat per esf-delegació-...Creieu que encara dóna per posar un parèntesi dins del parèntesi dins del guió???)
Tornant a la Lua...doncs això, que estava en un estat semi levitatiu en què tota la merda del món -i això inclou els fills de puta- sigui llunyana i totalment irreal.
Ja passarà...perquè justament perquè hi ha petites Lues és imprescindible sentir fàstic cap a coses així, no?
El fàstic, però, ja vindrà un altre dia. De moment em centro, parafrasejant una cosa que vaig llegir fa poc, en mantenir "los pies en el sueño"....el sueño que és la vida :)
Quina alegria. Quina il·lusió.
La Lua té molts més parents..les seves tietes, Marina i Eulàlia Feliu, molts tiets avis (entre ells els meus pares) , i encara moltes més tietes segones...entre les quals estic jo.
En resum: la meva cosina ha tingut una filla. Que es diu Lua Garcia Feliu...El primer membre de la nova generació del clan Ràfols, tot i que el cognom Ràfols, que dóna nom al clan, ha desaparegut gràcies als segles de patriacat...(no és el moment de parlar-ne. Però és veritat...de 9 cosins que som, som 8 noies...a la següent generació el cognom ràfols s'haurà diluït...de la mateixa manera que els meus fills no portaran cap cognom de ma mare, encara que com a homenatge -petit- a ma mare m'agradaria que els portessin....)
Entrant a la clínica pensava que probablement un naixement sigui l'únic motiu per entrar amb un somriure d'orella a orella en un hospital. I quin somriure. I quina emoció. I quina alegria.I quina il·lusió. A l'alegria pròpia s'hi sumava la contagiada per tothom. El meu tiet irradiant felicitat..i la meva cosina. I la lua, allà, amb les mans apretades, petita, petita...
Vaig estar parlant amb la meva àvia ahir...un naixement inevitablement et porta a parlar de la vida, i, com deia el pou de saviesa que és la meva àvia, "néixer morir tots ho fem igual...el que fem entre mig és l'únic que canvia".
Quants sentiments....per una banda, d'il·lusió. Allà tens algú que té tota la vida per davant. Quantes incògnites. I com serà? I què farà?
Sent la primera -i sembla que durant un temps, única- ràfols junior junior, la podrem mimar fins que sigui gairebé insuportable...sort que té els pares que té per ser estupenda :)
i, per altra banda, també et sembla que tornes a l'essència de tot plegat...i les petites preocupacions tontes que et poblen el dia a dia tornen al lloc on els tocaria estar, al calaix de les preocupacions tontes. Ara, la vida està feta d'aquestes coses petites, no? no tot poden ser naixements...que ja som prous, al món :)
i és curiós, perquè quan estàs molt trist et sembla que el món s'hauria d'aturar. Després d'un enterrament, -a mi em passa, com a mínim- resulta gairbé insultant que la gent estigui alegre...vénen ganes de cridar perquè el món s'aturi...Doncs avui he descobert que després d'un naixement et sembla impossible que les coses vagin malament. Coses que ahir em treien -literalment- de polleguera -vegi's pp+psoe al congrés- avui em semblaven totalment irrellevants...fins i tot -ojito- he passat per davant de la llibreria Europa, i hi he entrat, i he estat mirant coses...conservant el somriure interior...
Evidentment, no perquè no em sembli greu que existeixi gent com el varela (un apunt....en un dels articles que hi havia penjats, al costat d'un del Pedro Varela amb el titular "nadie me ha convencido de que existiera el holocausto", hi havia un retall de diari on sortia la notícia del descobriment que Enric Marco -aquell president de l'amical de mathausen que es va descobrir que no hi havia estat mai en un camp de concentració nazi...suposo que pretenia -el fet de penjar-los de costat- donar força a la tesi del varela...cosa que demostra que a més de mentir a tante gent sobre una cosa així, va donar ales als revisionistes, el marco aquest -que, per cert, va venir a industrials convidat per esf-delegació-...Creieu que encara dóna per posar un parèntesi dins del parèntesi dins del guió???)
Tornant a la Lua...doncs això, que estava en un estat semi levitatiu en què tota la merda del món -i això inclou els fills de puta- sigui llunyana i totalment irreal.
Ja passarà...perquè justament perquè hi ha petites Lues és imprescindible sentir fàstic cap a coses així, no?
El fàstic, però, ja vindrà un altre dia. De moment em centro, parafrasejant una cosa que vaig llegir fa poc, en mantenir "los pies en el sueño"....el sueño que és la vida :)
Quina alegria. Quina il·lusió.
dijous, de març 01, 2007
talar svenska und giocare al voleybole
Aquesta setmana he fet dues activitats novedoses...
he començat el curs de suec, el que en principi m'ha de permetre, d'aquí 6 mesos, anar a comprar el pa sense haver de fer servir la llengua de l'imperi (americà). Aquesta és la visió optimista del tema. La pessimista és que com a molt em servirà per fer-me la interessant, perquè en 4 mesos no aprendré a dir ni hola. El que encara he de trobar el públic entre el qual em pugui fer la interessant dient que estudio suec...però algú hi haurà, no?
El curs l'he començat amb bon peu...vaig arribar a classe el dimarts amb 2 fulls (total, el primer dia no farem res, no?) i amb la cara de pardilla de tot primer dia de classe. La professora, però, només entrar, saluda, i es posa a esciure paraules a la pissarra. Ni un joc de presentació?
Ni una ronda de noms?
"recordeu com es pronunciava això??" i la gent, en comptes de fer cara de sorpresa, contestava....
mmm...tot començava a prendre un aire sospitosament familiar, com un dejavu de tants cops de cagades pròpies...però vaig mantenir el tipus.. i vaig observar els meus companys....tothom tenia els llibres del curs...responien a preguntes de suec...es mostraven extranyament relaxats per ser el primer dia de classe (sempre hi ha un cert encarcarament el primer dia...)
Finalment, vaig entendre que una de les dues premises amb què jo havia afrontat la classe eren FALSES, és a dir que
1. o bé no era el curs d'introducció a la introducció al suec
2. o bé no era el primer dia de classe
Finalment li vaig preguntar a la meva "klasskomrade" de la dreta si estava al curs d'introducció a la introducció de suec....i em va dir que sí...i...però...no és el primer dia de classe? I la molt...la molt...em va dir que NO!!! amics, amigues...ho vaig saber....M'HAVIA TORNAT A UCURRIR!!! Una data falsa s'havia implantat en el meu cervell en algun moment en què estava despistada...i havia suplantat la veritable data...
ha estat més una tocada de nassos que res greu, un petit esprint que hauré de fer per intentar recuperar algunes coses ja explicades en les 4 hores perdudes... (l'alfabet, les persones verbals...això sí, m'he perdut com es pronuncien les vocals en suec...però bé que en àrab no tenen vocals i s'entenen, no???
a part d'això, quina alegria, quina il·lusió, mai hagués pensat que m'agradés tant aprendre un idioma nou (potser dir-ho després de 2 classes és precipitat....per`ro ja em coneixeu, sóc pura rauxa)...
en fi, un nou...interès? hobby? (passió potser seria precipitat...) en una setmana de retrobament amb un d'antic, el volei, que m'ha fet més feliç del que em pensava, també
He anat a la final de volei universitari de catalunya. Ahir i avui, a Lloret de mar. Semifinal contra la ramon llul (guanyat) i final contra la UB (perdut...per poc). Anirem a fases, a galícia.
Tot l'ambient, el partit contra la UB, que ha estat molt renyit...he disfrutat tant...-si, agustin, es diu gaudir...però la llengua de l¡imperi ha fagocitat tant les llengües minoritàries, com ara el català, que els catalano parlants necessitem recorrer-hi per sentir-nos-hi còmodes en segons quins aspectes-
Tant de temps -3 anys- més rodejada de basketboleros que altra cosa havien minat la meva confiança en el volei. Allà, al campus de basket, que si el magic johnson, que si el gasol, que si boto la pilota... :)
Però, sobretot, feia 8 anys que no estava en un partit sèrio de volei ...i m'ha fet enyorar-ho.I el més bo del cas, és que jo he jugat poquíssim....
em recordo a aquell acudit de "m'agrada tant jugat als escacs i perdre!"
"i guanyar?"
"ja deu ser la hòstia"
Doncs si estic així de contenta havent-me mirat el partit des de la banqueta....si hagués jugat ja seria la hòstia :)
he estat analitzant perquè no he jugat. De moment estic tendint a pensar que l'entrenador em té mania....però encara ho he d'acabar de perfilar :)
En fi, que així estem
bona nit!
he començat el curs de suec, el que en principi m'ha de permetre, d'aquí 6 mesos, anar a comprar el pa sense haver de fer servir la llengua de l'imperi (americà). Aquesta és la visió optimista del tema. La pessimista és que com a molt em servirà per fer-me la interessant, perquè en 4 mesos no aprendré a dir ni hola. El que encara he de trobar el públic entre el qual em pugui fer la interessant dient que estudio suec...però algú hi haurà, no?
El curs l'he començat amb bon peu...vaig arribar a classe el dimarts amb 2 fulls (total, el primer dia no farem res, no?) i amb la cara de pardilla de tot primer dia de classe. La professora, però, només entrar, saluda, i es posa a esciure paraules a la pissarra. Ni un joc de presentació?
Ni una ronda de noms?
"recordeu com es pronunciava això??" i la gent, en comptes de fer cara de sorpresa, contestava....
mmm...tot començava a prendre un aire sospitosament familiar, com un dejavu de tants cops de cagades pròpies...però vaig mantenir el tipus.. i vaig observar els meus companys....tothom tenia els llibres del curs...responien a preguntes de suec...es mostraven extranyament relaxats per ser el primer dia de classe (sempre hi ha un cert encarcarament el primer dia...)
Finalment, vaig entendre que una de les dues premises amb què jo havia afrontat la classe eren FALSES, és a dir que
1. o bé no era el curs d'introducció a la introducció al suec
2. o bé no era el primer dia de classe
Finalment li vaig preguntar a la meva "klasskomrade" de la dreta si estava al curs d'introducció a la introducció de suec....i em va dir que sí...i...però...no és el primer dia de classe? I la molt...la molt...em va dir que NO!!! amics, amigues...ho vaig saber....M'HAVIA TORNAT A UCURRIR!!! Una data falsa s'havia implantat en el meu cervell en algun moment en què estava despistada...i havia suplantat la veritable data...
ha estat més una tocada de nassos que res greu, un petit esprint que hauré de fer per intentar recuperar algunes coses ja explicades en les 4 hores perdudes... (l'alfabet, les persones verbals...això sí, m'he perdut com es pronuncien les vocals en suec...però bé que en àrab no tenen vocals i s'entenen, no???
a part d'això, quina alegria, quina il·lusió, mai hagués pensat que m'agradés tant aprendre un idioma nou (potser dir-ho després de 2 classes és precipitat....per`ro ja em coneixeu, sóc pura rauxa)...
en fi, un nou...interès? hobby? (passió potser seria precipitat...) en una setmana de retrobament amb un d'antic, el volei, que m'ha fet més feliç del que em pensava, també
He anat a la final de volei universitari de catalunya. Ahir i avui, a Lloret de mar. Semifinal contra la ramon llul (guanyat) i final contra la UB (perdut...per poc). Anirem a fases, a galícia.
Tot l'ambient, el partit contra la UB, que ha estat molt renyit...he disfrutat tant...-si, agustin, es diu gaudir...però la llengua de l¡imperi ha fagocitat tant les llengües minoritàries, com ara el català, que els catalano parlants necessitem recorrer-hi per sentir-nos-hi còmodes en segons quins aspectes-
Tant de temps -3 anys- més rodejada de basketboleros que altra cosa havien minat la meva confiança en el volei. Allà, al campus de basket, que si el magic johnson, que si el gasol, que si boto la pilota... :)
Però, sobretot, feia 8 anys que no estava en un partit sèrio de volei ...i m'ha fet enyorar-ho.I el més bo del cas, és que jo he jugat poquíssim....
em recordo a aquell acudit de "m'agrada tant jugat als escacs i perdre!"
"i guanyar?"
"ja deu ser la hòstia"
Doncs si estic així de contenta havent-me mirat el partit des de la banqueta....si hagués jugat ja seria la hòstia :)
he estat analitzant perquè no he jugat. De moment estic tendint a pensar que l'entrenador em té mania....però encara ho he d'acabar de perfilar :)
En fi, que així estem
bona nit!
dimarts, de febrer 20, 2007
tertúlia radiofònica
anava a escriure alguna cosa...pensava, sobre el post anterior, perquè he pensat que potser ben bé el sentiment no era de fàstic, sinó de de calfred profund...puc entendre que el sentiment que descrivia el soldat/marine/el que sigui, es forgi estant en un exèrcit, tan a prop de la mort i aquestes coses. Però el calfred anava també pel fet de pensar que probablement sigui un sentiment universal comú a tants soldats de tantes guerres de tants països...
el calfred també ve de pensar que el sentiment, al final de tot plegat, d'algú que ho ha viscut en primera línia no sigui un preguntar-se "i valia la pena?", sinó un "orgull ferotge d'haver lluitat amb els companys".
El pitjor mal no sol ser el que es fa expressament....Aquest orgull el podria arribar a entendre si es passa per alt el context, cosa tan estúpida com dir que a Hitler, si no es té en compte tot el que va fer, se li ha de reconèixer que va ser un gran líder (més enllà de la demagògia, ho he sentit amb les meves pròpies orelles). I, de fet, és cert. Segurament qualsevol assassí en sèrie deu estar lliure de pecat, si no tenim en compte els seus assassinats....Va, home.
Quina mania, aquesta de matitzar. Quan faig algun amago de sentenciar de seguida em faig enrera, com si les coses no podessin ser mai o blanques o negres...no, no era del tot negre, era més aviat gris fosc amb punts semiobscurs i a estones blanc trencat amb un punt d'ocre. Però si a la ràdio i els programes de tele estan plagats de penya que es guanya la vida no sabent res però opinant de tot, i que l'últim cop que van dir alguna cosa interessant l'home encara no havia arribat a la lluna (i recordem les teories conspiratòries segons les quals encara no hi ha arribat) Va, home.
Ah, i tot plegat, brindant per la independència del poder judicial. Com moltes coses, si no fos perquè és una realitat, em faria molta gràcia. Una sentència judicial que depèn del que l'executiu digui. Em fa realment gràcia que algú pretengui que són independents.
A Estats Units va passar una cosa semblant. No sé quina elecció presidencial, diria que a la que va sortir el bush per primer cop, un dels motius pels quals era important -més enllà de poder ser el dolent més poderós del món, si es vol- era que allà els càrrecs del tribunal suprem són vitalicis, i durant el mandat del president que sortís elegit se'n jubilaven dos. Com que els designa el govern, en funció de si el que sortia era republicaà o demòcrata es preveia quin seria el color del tribunal suprem pels següents anys (conservador o ultraconservador)
De fet, entre 1974 i 1978 a EUA es va abolir la pena de mort, perquè es considerava que anava en contra de la octava enmnienda (tantes pelis sentint a parlar de la quinta enmienda, trobo que en català perd força....5ena esmena?). La 8ena esmena, doncs, va en contra "càstigs cruels i ...bé, "Cruel and inusual punishments".
Al '78 es va reinstaurar la pena de mort. Diria que el procés va ser això, un canvi en algun membre del tribunal suprem. Entre altres coses, em costa de creure que algú en 4 anys passi de pensar que la mort és un càstig cruel a que potser no n'hi ha per tant.
En mig d'aquesta disserció entre Iraq, el tribunal constitucional, els EUA i la pena de mort ha sonat la Janis Joplin amb el seu desgarro -vocal- i per sort he tornat a la meva confortable casa des d'on ho puc jutjar tot i quedar-me amb la consciència ben neta.
i parlant de cantants hippies, deixo una frase de la JOan Baez que m'agrada molt....
els detractors de la no violència diuen que la no-violència no ofereix garanties. És cert. El que és curiós, però, és que la violència tampoc no en dóna. Les estadístiques demostren que tens més probabilitats de sortir viu d'una batalla no violenta.
i ja callo...perquè, malgrat tot....hi crec
Avui sí, després de tant sentenciar i parlar d'Estats Units, "buenas noches, y buena suerte"
el calfred també ve de pensar que el sentiment, al final de tot plegat, d'algú que ho ha viscut en primera línia no sigui un preguntar-se "i valia la pena?", sinó un "orgull ferotge d'haver lluitat amb els companys".
El pitjor mal no sol ser el que es fa expressament....Aquest orgull el podria arribar a entendre si es passa per alt el context, cosa tan estúpida com dir que a Hitler, si no es té en compte tot el que va fer, se li ha de reconèixer que va ser un gran líder (més enllà de la demagògia, ho he sentit amb les meves pròpies orelles). I, de fet, és cert. Segurament qualsevol assassí en sèrie deu estar lliure de pecat, si no tenim en compte els seus assassinats....Va, home.
Quina mania, aquesta de matitzar. Quan faig algun amago de sentenciar de seguida em faig enrera, com si les coses no podessin ser mai o blanques o negres...no, no era del tot negre, era més aviat gris fosc amb punts semiobscurs i a estones blanc trencat amb un punt d'ocre. Però si a la ràdio i els programes de tele estan plagats de penya que es guanya la vida no sabent res però opinant de tot, i que l'últim cop que van dir alguna cosa interessant l'home encara no havia arribat a la lluna (i recordem les teories conspiratòries segons les quals encara no hi ha arribat) Va, home.
Ah, i tot plegat, brindant per la independència del poder judicial. Com moltes coses, si no fos perquè és una realitat, em faria molta gràcia. Una sentència judicial que depèn del que l'executiu digui. Em fa realment gràcia que algú pretengui que són independents.
A Estats Units va passar una cosa semblant. No sé quina elecció presidencial, diria que a la que va sortir el bush per primer cop, un dels motius pels quals era important -més enllà de poder ser el dolent més poderós del món, si es vol- era que allà els càrrecs del tribunal suprem són vitalicis, i durant el mandat del president que sortís elegit se'n jubilaven dos. Com que els designa el govern, en funció de si el que sortia era republicaà o demòcrata es preveia quin seria el color del tribunal suprem pels següents anys (conservador o ultraconservador)
De fet, entre 1974 i 1978 a EUA es va abolir la pena de mort, perquè es considerava que anava en contra de la octava enmnienda (tantes pelis sentint a parlar de la quinta enmienda, trobo que en català perd força....5ena esmena?). La 8ena esmena, doncs, va en contra "càstigs cruels i ...bé, "Cruel and inusual punishments".
Al '78 es va reinstaurar la pena de mort. Diria que el procés va ser això, un canvi en algun membre del tribunal suprem. Entre altres coses, em costa de creure que algú en 4 anys passi de pensar que la mort és un càstig cruel a que potser no n'hi ha per tant.
En mig d'aquesta disserció entre Iraq, el tribunal constitucional, els EUA i la pena de mort ha sonat la Janis Joplin amb el seu desgarro -vocal- i per sort he tornat a la meva confortable casa des d'on ho puc jutjar tot i quedar-me amb la consciència ben neta.
i parlant de cantants hippies, deixo una frase de la JOan Baez que m'agrada molt....
els detractors de la no violència diuen que la no-violència no ofereix garanties. És cert. El que és curiós, però, és que la violència tampoc no en dóna. Les estadístiques demostren que tens més probabilitats de sortir viu d'una batalla no violenta.
i ja callo...perquè, malgrat tot....hi crec
Avui sí, després de tant sentenciar i parlar d'Estats Units, "buenas noches, y buena suerte"
dilluns, de febrer 19, 2007
iraq
un titular de notícia a vilaweb deia "Censuren els blocs dels soldats nord-americans a l'Irac" (http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2271651 )
Entrant-hi, deien que per qüestitons de seguretat el pentàgon ha decidit censurar blogs de soldats americans a l'iraq, i sortiens uns quants links de blogs. Per curiositat, i pensant que potser si els censuraven era per posar en dubte qüestions de l'ocupació, hi he entrat, amb aquelles ganes de trobar crítiques des de dins....Els subtítols dels blogs, però, m'han produït un calfred, "PROTECTING FREEDOM.....HALF AN INCH AT A TIME.", i l'altre "a view of Operation Iraqi Freedom through the eyes of a signal soldier".
SI no fos perquè cada entrada del blog pot ser interpretada com un suport....us recomanaria entrar-hi. I de fet, si no fos perquè són les 2 menys 10 de la matinada d'un dilluns, m'hi passaria una estona llegint-ho.
De fet, us en deixo un...l'únic que he llegit més estona. I encara m'ha posat més els pèls de punta. És un anglès recarregat, del qual jo no n'entenc totes les paraules, ni molt menys. El que em posa els pèls de punta, però, és el formalisme que sembla tret d'una peli dolenta de hollywood, que fa aquella sensació d'irrealitat que tot ho higienitza i ho allunya de les morts reals en les guerres reals.
Faig un intent de traduir-ne un tros...Missió gairebé impossible, sense entendre el 30% de les paraules...PErò el conceto intentaré que es quedi.
Estic deixant les FOB sen un home diferent del que va arribar a aquestes portes fa uns quants mesos. He begut del cálice (?) verinós de la pèrdua. Sentit glaçar-me les venes, i córrer llàgrimes calentes per la meva cara
I he mirat com la dalla de la segadora xiulava a través de l'aire desèrtic. Les coses mortals no poden acariciar les espatlles amb l'eternitat sense suportar les ciactrius psíquiques de la seva trobada. Estic tan canviat...tant per dins com per fora.
(...)
No malinterpreteu les meves paraules. NO estic trencat, ni ferit. LA història de la nostra missió no e´s una tragèdia, malgrat les nostres pèrdues. Les marques més profundes dins de la meva ànima, les que romandran tant en aquesta vida com en la propera, van ser els exemples incandescents de valor, coratge, i germanor de les que he estat testimoni cada un dels dies. Els homes que han servit al meu costat estaven lligats a mi, i jo a ells, amb unes forces que no tenen equivalent en la formalitat estèril del món vivent. A casa el concepte de "jo" és una construcció rígida, un domini traçat amb la formalitat d'un acord de terres. Però aquí en el límit ens convertim en una cosa més gran que les nostres pparts individuals. Hem esdevingut una família.
El nostre temps a iraq està arribant al final. Les nostres maletes estan fetes. El sol s'està a punt de pondre sobre els nostres 18 mesos de desplegament. I ara que no estem en els combats/contactes diaris he trobat que els meus sentiments estan centrats en el ferotge i solemne orgull t'haver servit al costat de tantes ànimes brillants.
Riuria de tant barroquisme si no fos perquè m'estic contenint les ganes de vomitar. No per aquest paio. Sinó perquè segur que aquest paio és un de tants. I aquest és encara prou intel·ligent per posar 3 paraules seguides i fer servir paraules que la majoria dels que l'envolten no deuen entendre.
Les paraules sobren. I millor, perquè tampoc em sento capaç de treure tot el que m'evoca aquest blog, a part de fàstic profund.
El dimecres 14 de març, 17h, campus nord, ve un líder de la resistència iraquiana, portat per una plataforma contra la guerra d'iraq i l'ocupació a la qual pertany un company de la feina, que m'ha dit molts cops que el que ve és molt interessant.
Queda dit.
Bona nit
Entrant-hi, deien que per qüestitons de seguretat el pentàgon ha decidit censurar blogs de soldats americans a l'iraq, i sortiens uns quants links de blogs. Per curiositat, i pensant que potser si els censuraven era per posar en dubte qüestions de l'ocupació, hi he entrat, amb aquelles ganes de trobar crítiques des de dins....Els subtítols dels blogs, però, m'han produït un calfred, "PROTECTING FREEDOM.....HALF AN INCH AT A TIME.", i l'altre "a view of Operation Iraqi Freedom through the eyes of a signal soldier".
SI no fos perquè cada entrada del blog pot ser interpretada com un suport....us recomanaria entrar-hi. I de fet, si no fos perquè són les 2 menys 10 de la matinada d'un dilluns, m'hi passaria una estona llegint-ho.
De fet, us en deixo un...l'únic que he llegit més estona. I encara m'ha posat més els pèls de punta. És un anglès recarregat, del qual jo no n'entenc totes les paraules, ni molt menys. El que em posa els pèls de punta, però, és el formalisme que sembla tret d'una peli dolenta de hollywood, que fa aquella sensació d'irrealitat que tot ho higienitza i ho allunya de les morts reals en les guerres reals.
Faig un intent de traduir-ne un tros...Missió gairebé impossible, sense entendre el 30% de les paraules...PErò el conceto intentaré que es quedi.
Estic deixant les FOB sen un home diferent del que va arribar a aquestes portes fa uns quants mesos. He begut del cálice (?) verinós de la pèrdua. Sentit glaçar-me les venes, i córrer llàgrimes calentes per la meva cara
I he mirat com la dalla de la segadora xiulava a través de l'aire desèrtic. Les coses mortals no poden acariciar les espatlles amb l'eternitat sense suportar les ciactrius psíquiques de la seva trobada. Estic tan canviat...tant per dins com per fora.
(...)
No malinterpreteu les meves paraules. NO estic trencat, ni ferit. LA història de la nostra missió no e´s una tragèdia, malgrat les nostres pèrdues. Les marques més profundes dins de la meva ànima, les que romandran tant en aquesta vida com en la propera, van ser els exemples incandescents de valor, coratge, i germanor de les que he estat testimoni cada un dels dies. Els homes que han servit al meu costat estaven lligats a mi, i jo a ells, amb unes forces que no tenen equivalent en la formalitat estèril del món vivent. A casa el concepte de "jo" és una construcció rígida, un domini traçat amb la formalitat d'un acord de terres. Però aquí en el límit ens convertim en una cosa més gran que les nostres pparts individuals. Hem esdevingut una família.
El nostre temps a iraq està arribant al final. Les nostres maletes estan fetes. El sol s'està a punt de pondre sobre els nostres 18 mesos de desplegament. I ara que no estem en els combats/contactes diaris he trobat que els meus sentiments estan centrats en el ferotge i solemne orgull t'haver servit al costat de tantes ànimes brillants.
Riuria de tant barroquisme si no fos perquè m'estic contenint les ganes de vomitar. No per aquest paio. Sinó perquè segur que aquest paio és un de tants. I aquest és encara prou intel·ligent per posar 3 paraules seguides i fer servir paraules que la majoria dels que l'envolten no deuen entendre.
Les paraules sobren. I millor, perquè tampoc em sento capaç de treure tot el que m'evoca aquest blog, a part de fàstic profund.
El dimecres 14 de març, 17h, campus nord, ve un líder de la resistència iraquiana, portat per una plataforma contra la guerra d'iraq i l'ocupació a la qual pertany un company de la feina, que m'ha dit molts cops que el que ve és molt interessant.
Queda dit.
Bona nit
Every goodbye is the birth of a memory
Dutch Proverb
What was to be our last day at the FOB started with pregnant drops of rain sizzling through the predawn darkness. They fell in a tumbling cascade, slowly gathering strength until the air was thick with water. The first few drops of rain splattered into the dust like micro meteorites, sending tiny puffs of dust into the air from their sudden impact. For the first few minutes the air was filled with a strange elemental alchemy – the elements of water, earth, and air all defending their respective domains. Eventually the rain turned into a torrent, and the fallow dust yielded, transforming into tarry pools of mud. Just like a year ago.
The mud is the same, the high walls still grope for the sky, even the wind tastes the same as when we arrived. But I am not earth, nor stone, nor air. I am creature of blood and bone… and I have changed. I am leaving this FOB a different man then the one who arrived at these chill gates those many months ago. I’ve sipped from the poison chalice of loss. Felt my veins run with chill blood and my face streak with hot tears. And I’ve watched as the reaper’s scythe whistled through the desert air. Mortal things cannot brush shoulders with eternity without bearing the psychic scars of their meeting. And so I am changed... both inside and out.
I have aged and weathered under the sun’s fierce glare, my face creased with worn lines as faulted as the sun splintered fields. They remind me of the fearsome toll every one of us paid. I don’t mourn their arrival, they are the outward manifestation of those ethereal scars the crease my soul. It seems somehow fitting and proper that I be left with a physical reminder of what was lost… and what was gained.
Do not mistake my words. I am not broken, nor am I damaged. The story of our mission is not a tragedy, despite our losses. The deepest etchings on my soul, the ones that will remain in both this life and the next, were the incandescent examples of valor, courage, and brotherhood I witnessed each and every day. The men who served at my side were bound to me, and I to them, with tidal forces that have no equivalent in the sterile formality of the living world. Back home the concept of "self" is a rigid construct, a domain mapped with the formality of a land agreement. But here on the bleeding edge we became more something greater than our individual parts. We became a family.
Our time in Iraq is drawing to a close. Our bags are packed. The sun is about to set on our 18 month deployment. And now that we aren’t in daily contact I’ve found my feelings centered on the fierce and solemn pride at having served alongside so many bright souls.
dissabte, de febrer 17, 2007
Flatulencias contra Kioto
Aquesta notícia m'ha recordat una que vaig llegir d'un avió a EUA...quan s'estava enlairant l'avió un dona es va tirar un pet. Algú del seu voltant, en sentir pudor, i davant de la paranoia terrorista que es viu actualment, va fer saltar l'alarma....Entre mig de la histèria i davant la possibilitat que es tractés d'un atac terrorista amb gasos perillosos l'avió, que s'acabava d'enlairar, va tornar a terra, van desallotjar l'avió i experts terroristes van declarar que no hi havia res....
la dona va acabar reconeixent s'havia tirat un pet, que tenia problemes de flatulència pels quals ja havia anat al metge, i que no havia dit res perquè li havia fet vergonya reconèixer-ho.
American Airlines li ha prohibit viatjar amb ells en molts anys.
la dona va acabar reconeixent s'havia tirat un pet, que tenia problemes de flatulència pels quals ja havia anat al metge, i que no havia dit res perquè li havia fet vergonya reconèixer-ho.
American Airlines li ha prohibit viatjar amb ells en molts anys.
El imparable auge ganadero de Nueva Zelanda daña la atmósfera
JAVIER MARTÍN - Barcelona - 16/02/2007
Si hay un país respetuoso con la naturaleza, ése es Nueva Zelanda. Si hay un lugar donde el dinero no puede destruir una brizna de hierba, ése es Nueva Zelanda, el primer país que se declaró libre de centrales nucleares; un país que prohíbe mover las conchas de sus playas. Sin embargo, desde hace años, los neozelandeses viven en la contradicción de comprobar que la naturaleza también mata a la naturaleza; que las flatulencias de su extensa y sanísima cabaña de rumiantes emiten tanto metano que el protocolo de Kioto va a ser imposible de cumplir.
En un país de sólo cuatro millones de personas, es imposible contener los gases emitidos por 41 millones de ovejas y unos 10 millones de vacas. Cabras, ciervos y otros rumiantes unidos lanzan a la atmósfera el 40% de toda la contaminación del país, cuando en Europa o Estados Unidos las emisiones de la ganadería no superan el 2%.
Ante esa situación, en 2003 el Gobierno planteó la posibilidad de crear un impuesto sobre las cabezas de ganado, la Flatulence Tax. El dinero recaudado, unos cinco millones de euros, iría a investigar la reducción del impacto de las flatulencias en el cambio climático.
Parte de culpa de tanta vaca y tanta oveja, en definitiva tantos gases, la tiene Jeremy Absolom. Su granja Rissington, en la isla del norte, se ha especializado en la reproducción artificial. Dirige un imperio silvestre de 1.500 hectáreas por donde pastan libremente 3.000 ovejas, 10.000 corderos, 400 vacas y 400 terneros. Con tal cantidad de cabezas de ganado, Absolom hubiera tenido que pagar anualmente unos 1.500 euros del impuesto de la flatulencia. Si se hubiera llegado a ejecutar.
Absolom recuerda perfectamente la iniciativa gubernamental. "Fue una idea, entre otras, lanzada para rebajar las emisiones que afectan al medio ambiente. La iniciativa despertó el interés de todo el mundo, porque parecía que era divertido".
Absolom dirige su reino con sólo tres personas y dos perros. Sus 14.000 animales viven al raso todo el año. En el caso de los corderos, un perro va a buscarlos el día del esquile; después, otro perro los disgrega por los montes a ladridos. Gracias a sus técnicas de reproducción, Absolom ha logrado que sus ovejas paran dos corderos a la vez. "La diferencia entre parir uno o dos es la de perder o ganar dinero con la ganadería".
El Protocolo de Kioto, firmado por Nueva Zelanda en 2002, le comprometía a cumplir unos niveles de emisión de gases que, dado el nivel de reproducción de su cabaña, va a ser difícil que cumpla. Y más en sus condiciones de vida, paradisiacas, todo el año al aire libre, nunca estabulada ni obligada al menú diario del pienso compuesto.
Desechada la Flatulence Tax, se ha barajado la posibilidad de manipular genéticamente el sistema digestivo de los rumiantes; o cambiar sus hábitos alimenticios, ya que la vaca europea emite, al parecer, bastante menos metano por una dieta no tan nutritiva. Divertido o no, lo cierto es que una vaca neozelandesa produce 90 kilos de metano al año, equivalente energéticamente a 120 litros de gasolina.
"Yo entiendo que el Gobierno quisiera invertir dinero en investigar las emisiones de metano", razona Absolom, "sin embargo, incentivar la reducción de emisiones poniendo impuestos a las cosas sólo da resultados si hay un método, razonable y económico, para ejecutarlo".
Con impuesto o sin él, y dado la dependencia del petróleo y del gas, quizá el Protocolo de Kioto debería sopesar que las flatulencias anuales de 10 vacas neozelandesas pueden propulsar un automóvil durante 9.000 kilómetros.
dijous, de febrer 15, 2007
el Salvador...o l'elogi a la llei de la memòria històrica
3er post de la nit...i espero que últim
Això és el que està passant actualment a El Salvador, on hi governa el mateix partit de dretes (ARENA) des que es va acabar la guerra al 1992. El fundador d'ARENA, un tal d'Abuyson, es considera el responsables de l'assassinat de Monsenyor Romero, de qui he parlat tants cops...arquebisbe de San Salvador que es va posar del costat dels "pobres", demanant als soldats que aturessin la repressió, i a qui van disparar un tret mentre feia missa.
Monseñor es un símbol de...de tantes coses; guerrilla, del poble, de la resistència...de la revolució, en definitiva.
Doncs ARENA vol declarar al d'Abuysson fill emerítissim de El salvador. Ja em semblaria fort que un partit al poder declari al seu fundador fill emèrit del país. Si a sobre ha estat considerat per una comissió de la veritat com a culpable d'un assassinat d'un símbol del país... No cal comentar-ho, no?
Davant d'això, potser la nostra llei de la memòria històrica no està tan malament, no?? En fi, ho deixaré aquí que ara ja entraria en el terreny de la demagògia, perquè de la llei de la memòria històrica només en sé que m'ha de semblar poc, pel poc que sé, que no és prou, però és.
En fi, us deixo amb el que passa pel país més petit de la regió més petit del continent americà.
Monseñor es un símbol de...de tantes coses; guerrilla, del poble, de la resistència...de la revolució, en definitiva.
Doncs ARENA vol declarar al d'Abuysson fill emerítissim de El salvador. Ja em semblaria fort que un partit al poder declari al seu fundador fill emèrit del país. Si a sobre ha estat considerat per una comissió de la veritat com a culpable d'un assassinat d'un símbol del país... No cal comentar-ho, no?
Davant d'això, potser la nostra llei de la memòria històrica no està tan malament, no?? En fi, ho deixaré aquí que ara ja entraria en el terreny de la demagògia, perquè de la llei de la memòria històrica només en sé que m'ha de semblar poc, pel poc que sé, que no és prou, però és.
En fi, us deixo amb el que passa pel país més petit de la regió més petit del continent americà.
ARENA PRETENDE DECLARAR AL ASESINO DE MONSEÑOR ROMERO COMO HIJO MERITISIMO DE EL SALVADOR
El pasado 31 de enero de 2007, la fracción legislativa de ARENA presentó una pieza de correspondencia a la Asamblea Legislativa para que se otorgue en forma póstuma la distinción de "Hijo meritisimo de El Salvador" a Roberto D'Aubuisson Arrieta, que como todos y todas sabemos es el asesino de nuesto Arzobispo Oscar Arnulfo Romero.
Esta iniciativa ha sido aprobada por la Comisión de Cultura y Educación, ya fue emitido el dictamen favorable y quizá sea presentada en la Sesión Plenaria de este jueves 15 de febrero.
.......
Informe de la Comisión de la Verdad
Sobre la autoría del asesinato de Monseñor Oscar Arnulfo Romero, la Comisión de la Verdad estableció::
"El ex - Mayor Roberto D'Aubuisson, el ex- - Capitán Álvaro Saravia y Fernando Sagrera estuvieron presentes el día 24 de marzo de 1980 en la residencia de Alejandro Cáceres en San Salvador. Llegó el Capitán Eduardo Ávila y aviso que el Arzobispo Romero oficiaría una misa ese mismo día. El Capitán Ávila opinó que ésta era una buena oportunidad para asesinar al Arzobispo. El ex – Mayor D'Aubuisson ordenó que se hiciese y responsabilizó al ex – Capitán Saravia del operativo. Al observar que se requería un francotirador, el Capitán Ávila afirmó que él se encargaría de contactarlo por medio de Mario Molina. Amado Garay fue comisionado para transportar al asesino hasta la Capilla.
El parqueo del Hotel Camino Real sirvió de punto de encuentro antes de dirigirse a la Capilla. En ese lugar el tirador barbudo, junto con el arma asesina ingresó a un Volkswagen rojo de cuatro puertas, que conducía Garay. Cuando menos dos fueron los vehículos que desde el Hotel Camino Real se dirigieron al lugar del crimen. El asesino disparó desde el vehículo, frente a la entrada principal de la Capilla, una sola bala que ultimó al Arzobispo Romero.
El ex – Mayor D'Aubuisson ordenó la entrega de 1.000 colones a Walter Antonio "Musa" Álvarez quien, junto con el asesino de barba, recibió el pago correspondiente. Álvarez fue secuestrado en el mes de septiembre de 1981 y se le encontró muerto poco tiempo después".
En sus conclusiones generales de la Comisión de la Verdad, señaló:
"1. Existe plena evidencia de que:
(a) El ex-Mayor Roberto D'Aubuisson dio la orden de asesinar al Arzobispo y dio instrucciones precisas a miembros de su entorno de seguridad, actuando como "escuadrón de la muerte" de organizar y supervisar la ejecución del asesinato.
(b) Los capitanes Álvaro Saravia y Eduardo Ávila tuvieron una participación activa en la planificación y conducta del asesinato, así como Fernando Sagrera y Mario Molina.
(c) Amado Antonio Garay, el motorista del ex-Capitán Saravia, fue asignado y transportó al tirador a la Capilla. El señor Garay fue testigo de excepción cuando desde un Volkswagen rojo de cuatro puertas, el tirador disparó una sola bala calibre 22 de alta velocidad para matar al Arzobispo.
2. Hay suficiente evidencia de que Walter Antonio "Musa" Álvarez, junto con el ex-Capitán Saravia, tuvo que ver en la cancelación de los "honorarios" del autor material del asesinato.
3. Hay suficiente evidencia de que el fallido intento de asesinato contra el Juez Atilio Ramírez Amaya fue una acción deliberada para desestimular el esclarecimiento de los hechos.
4. Hay plena evidencia de que la Corte Suprema asumió un rol activo que resultó en impedir la extradición desde los Estados Unidos, y el posterior encarcelamiento en El Salvador del ex-Capitán Saravia. Con
Informe Comisión Interamericana de Derechos Humanos
Sobre la responsabilidad del Mayor Roberto D'Aubuisson en el asesinato de Monseñor Oscar Arnulfo Romero, la Comisión Interamericana estableció en su Informe de Fondo sobre el caso de fecha 13 de abril de 2000, concluyó lo siguiente:
"56. El artículo 4(1) de la Convención Americana establece que "toda persona tiene derecho a que se respete su vida...nadie puede ser privado de la vida arbitrariamente". El artículo 27(2) de la Convención Americana consagra este derecho como uno de los que no pueden ser suspendidos en caso de guerra, peligro público u otras amenazas a la independencia o seguridad de los Estados partes en dicho instrumento internacional.
57. Según se ha establecido supra, el Arzobispo de San Salvador fue asesinado con la participación intelectual y material del Mayor Roberto D'Aubuisson y los capitanes Alvaro Saravia y Eduardo Avila. También participaron los civiles Fernando Sagrera, Mario Molina y un "asesino profesional" de identidad desconocida. D'Aubuisson es la persona responsable de la orden de asesinar a Monseñor Romero, y de impartir instrucciones precisas a miembros de su entorno de seguridad, quienes actuaron como integrantes de un escuadrón de la muerte en operativo de la ejecución extrajudicial. [58]
La Comisión Interamericana también estableció:
"61. A fin de ubicar el fenómeno de los escuadrones de la muerte en el debido contexto, debe recordarse el golpe de Estado perpetrado en 1979, que alteró profundamente el escenario político de El Salvador. En esa oportunidad fueron pasados a retiro aproximadamente ochenta oficiales de la Fuerza Armada y cuerpos de seguridad, entre ellos el Mayor Roberto D'Aubuisson. Dicho militar retirado se transformó en el líder de una corriente que pretendía cerrar el paso a los grupos armados disidentes, y que se oponía a todo tipo de apertura política o negociación con éstos. Ciertos sectores percibían al grupo liderado por D 'Aubuisson como la única corriente nacional capaz "de impedir el proceso izquierdista para tomar el poder" [65].
62. Roberto D'Aubuisson obtuvo el apoyo de sectores financieros poderosos de la sociedad civil que temían que sus intereses resultaran afectados por las reformas anunciadas por la Junta de Gobierno y por una posible insurrección marxista. [66] A este respecto, la Comisión de la Verdad recibió muchos testimonios de que ricos terratenientes y empresarios proporcionaron sus fincas, casas, vehículos y guardaespaldas para apoyar la acción de los escuadrones de la muerte, especialmente los dirigidos por D'Aubuisson. [67] Éste también contó con el apoyo de sectores de las Fuerzas Armadas, a través de los cuales logró el acceso a informes de inteligencia que utilizó para sus fines. La filtración de información contó con el conocimiento o la tolerancia del Estado Mayor de la Fuerza Armada, a través de cuya actuación "inclusive se dirigió calculadamente el acceso a los datos". [68]
63. La organización política que lideraba D'Aubuisson incluía entre sus actividades la ejecución de atentados individuales, raptos, "recuperación de fondos" y sabotajes. [69] Uno de los atentados individuales exitosos de su organización fue, precisamente, la ejecución extrajudicial del Arzobispo de San Salvador.
Por ello, invitamos a todas las organizaciones de Derechos Humanos, iglesias, grupos solidarios, comunidades de salvadoreños en el exterior y amigos de la causa de la Patria Grande a pronunicarnos en contra de este acto de ofensa a la dignidad de Monseñor Romero y de todas las víctimas del Pueblo Salvadoreño.
Multipliquemos este boletín electrónico reenviándolo a nuestros contactos y mantengámonos a la expectativa de una próxima acción o movilización para expresar nuestro total repudio a esta iniciativa arenera.
dimecres, de febrer 14, 2007
Roque Dalton
Estic intentant fer un document per una cosa d'ESF (de fet, intueixo que el malestar que he comentat en el darrer post no és més que una excusa inconscient per postposar encara més el moment de posar-me a treballar en sèrio...)
en fi, que mirant la web de la contrapart d'Esf a El Salvador he vist la següent poesia de Roque Dalton, poeta salvadoreny comunista, assassinat a finals del 70.
Diria que s'ha acabat descobrint que va ser assassinat per la guerrilla, va ser d'aquells casos en què s'utilitza una situació de guerra i assassinats a tort i a dret per eliminar els possibles adversaris polítics i ajustar comptes...
en fi, us la deixo
COMO TÚ
Yo como tú
amo el amor,
la vida,
el dulce encanto de las cosas
el paisaje celeste de los días de enero.
También mi sangre bulle
y río por los ojos
que han conocido el brote de las lágrimas.
Creo que el mundo es bello,
que la poesía es como el pan,
de todos.
Y que mis venas no terminan en mí,
sino en la sangre unánime
de los que luchan por la vida,
el amor,
las cosas,
el paisaje y el pan,
la poesía de todos.
El Salvador será un lindo
Y (sin exagerar) serio país
Cuando la clase obrera y el campesinado
Lo fertilicen lo peinen lo talqueen
Le curen la goma histórica (goma=ressaca)
Lo adecenten lo reconstituyan
Y lo echen a andar
El problema es que hoy el Salvador
tiene como mil puyas y cien mil desniveles
quinimil callos y algunoas postemillas
canceres cascaras caspas shuquedades (chuco=brut)
llagas fracturas tembladeras tufos
Habrá que darle un poco de machete
Lija torno aguarrás penicilina
Baños de asiento besos de pólvora
pd. el que deia, la sombra de la indigestió emocional sembla que està passant...a veure si ara que em torno a enfrontar a la feina per fer em torna a agafar :)
en fi, que mirant la web de la contrapart d'Esf a El Salvador he vist la següent poesia de Roque Dalton, poeta salvadoreny comunista, assassinat a finals del 70.
Diria que s'ha acabat descobrint que va ser assassinat per la guerrilla, va ser d'aquells casos en què s'utilitza una situació de guerra i assassinats a tort i a dret per eliminar els possibles adversaris polítics i ajustar comptes...
en fi, us la deixo
COMO TÚ
Yo como tú
amo el amor,
la vida,
el dulce encanto de las cosas
el paisaje celeste de los días de enero.
También mi sangre bulle
y río por los ojos
que han conocido el brote de las lágrimas.
Creo que el mundo es bello,
que la poesía es como el pan,
de todos.
Y que mis venas no terminan en mí,
sino en la sangre unánime
de los que luchan por la vida,
el amor,
las cosas,
el paisaje y el pan,
la poesía de todos.
I per buscar-la, he trobat una web on hi ha molta poesia seva,
http://amediavoz.com/dalton.htm#COMO%20T%DA
Jo tinc algun llibre de poesia seu, amb alguna poesia que m'agrada molt, més, potser, que aquestes que us he deixat
Entre elles, una que també us deixo....
i dit això, me'n vaig a treballar i acabar el que porto arrossegant 3 setmanes
EL salvador seráhttp://amediavoz.com/dalton.htm#COMO%20T%DA
Jo tinc algun llibre de poesia seu, amb alguna poesia que m'agrada molt, més, potser, que aquestes que us he deixat
Entre elles, una que també us deixo....
i dit això, me'n vaig a treballar i acabar el que porto arrossegant 3 setmanes
El Salvador será un lindo
Y (sin exagerar) serio país
Cuando la clase obrera y el campesinado
Lo fertilicen lo peinen lo talqueen
Le curen la goma histórica (goma=ressaca)
Lo adecenten lo reconstituyan
Y lo echen a andar
El problema es que hoy el Salvador
tiene como mil puyas y cien mil desniveles
quinimil callos y algunoas postemillas
canceres cascaras caspas shuquedades (chuco=brut)
llagas fracturas tembladeras tufos
Habrá que darle un poco de machete
Lija torno aguarrás penicilina
Baños de asiento besos de pólvora
pd. el que deia, la sombra de la indigestió emocional sembla que està passant...a veure si ara que em torno a enfrontar a la feina per fer em torna a agafar :)
malas noches, y buena suerte
és curiós, això dels estats d'ànims
a mi em passa. Estic contenta. Tot va bé. I de sobte, en algun moment, em comença un malestar que fa que se m'indigesti la sopa (avui tenia sopa per sopar)...De fet no és ben bé una indigestió, però hi falta poc, perquè és un malestar anímic que neix molt a prop de l'estómac...una mica més amunt, diria jo...en algun lloc indeterminat de la caixa toràcica
Evidentment, no és ben bé de sobte...de fet, normalment els estats d'ànims aquests els puc veure venir....i el truco és intentar fer veure que no me n'adono De vegades, però, aquesta indigestió emocional es fa massa grossa per seguir fent la tàctica de l'avestruç, i cal passar a l'acció (alguna trucada, una cervesa...)
Quant no hi ha motius externs sòlids que ho justifiquen, sovint se'n va, perquè no té més importància que això. Una petita indigestió sorgida del no res que amb unes petites cures passa sense deixar seqüeles.
Els motius? De vegades ni n'hi ha. De vegades n'hi ha que no vull reconèixer. De vegades n'hi ha que sé que són estúpids....i en el meu cas, sovint, molt sovint, és que estic cansada...i, per recuperar un post meu de fa molt de temps -me remito a mi misma...-, l'hipotàlem em treballa més del compte.
El que no entenc és perquè sorgeixen. Jo no les he demanat.
En fi. Pugem el volum de l'ska i que segueixi la festa. Demà tornarà a ser un dia tan bonic com avui i tornarem a somriure
buenas noches y buena suerte, com deia algú en algun lloc
a mi em passa. Estic contenta. Tot va bé. I de sobte, en algun moment, em comença un malestar que fa que se m'indigesti la sopa (avui tenia sopa per sopar)...De fet no és ben bé una indigestió, però hi falta poc, perquè és un malestar anímic que neix molt a prop de l'estómac...una mica més amunt, diria jo...en algun lloc indeterminat de la caixa toràcica
Evidentment, no és ben bé de sobte...de fet, normalment els estats d'ànims aquests els puc veure venir....i el truco és intentar fer veure que no me n'adono De vegades, però, aquesta indigestió emocional es fa massa grossa per seguir fent la tàctica de l'avestruç, i cal passar a l'acció (alguna trucada, una cervesa...)
Quant no hi ha motius externs sòlids que ho justifiquen, sovint se'n va, perquè no té més importància que això. Una petita indigestió sorgida del no res que amb unes petites cures passa sense deixar seqüeles.
Els motius? De vegades ni n'hi ha. De vegades n'hi ha que no vull reconèixer. De vegades n'hi ha que sé que són estúpids....i en el meu cas, sovint, molt sovint, és que estic cansada...i, per recuperar un post meu de fa molt de temps -me remito a mi misma...-, l'hipotàlem em treballa més del compte.
El que no entenc és perquè sorgeixen. Jo no les he demanat.
En fi. Pugem el volum de l'ska i que segueixi la festa. Demà tornarà a ser un dia tan bonic com avui i tornarem a somriure
buenas noches y buena suerte, com deia algú en algun lloc
dilluns, de febrer 12, 2007
ADE Avorriment de Dreta a Esquerra (i a tort i a dret)
avui he començat el que, primero Dios, hauria de ser el meu últim quadrimestre d'assignatures a industrials....4 assignatures....
entre elles Administració d'empreses...
Avui he anat a classe. Les vull aprovar totes, i clar, vull anar a classe. Clar.
Aquesta és la proposta que tenim amb la marta....de fet segurament sinó hagués quedat amb ella alguna excusa hagués trobat per no anar-hi, avui
i la classe no m'ha decebut.
"balances contables"
"plan de empresa"
"sociedad anónima"
i així, una infinitat de vocables que m'han despertat sentiments enfrontats.
En primer lloc he pensat que potser hagués hagut d'estudiar empresarials. Una mica en la línia d'aquell acudit d'un que va per la sabana arrossegant un tronc, i en preguntar-li que perquè el du respon un "perquè si ve un lleó el deixo anar i corro molt més ràpid". Doncs el mateix. 4 anys submergida en un infern de balanços comptables i plans d'empresa segur que m'haguessin permès, un cop passats, ser feliç en qualsevol situació.
Però clar, la societat on vivim, la societat de la felicitat en l'ara i l'aquí, em va portar a estudiar alguna cosa que potser m'agradava....i n'hauré de pagar les conseqüències la resta de la meva vida.
Un cop acceptat que ja no sóc a temps de fer empresarials, m'ha envaït un agovio profund. És el mateix sentiment que vaig tenir a principis de quadrimestre passat, a la primera classe que vaig anar...unes ganes infintes d'acabar, o, més aviat, desitjos d'haver acabat ja.
Amb aquest estat d'ànim, les paraules "balances contables" i semblants em queien a sobre com una llosa que m'aixafava pràcticament fins faltar-me l'aire...perquè el què sentia no era un avorriment instantani, l'avorriment de l'estona insípida, sinó l'avorriment dolorós de quan saps que tens moltes hores per davant i, a sobre, que en algun moment hauràs de dedicar alguna neurona a entendre alguna cosa que preferiries no saber....
Sort que per desavorrir-me podré estudiar construccions a estones....
quina merda de final per una carrera que m'ha agradat quasi molt....
entre elles Administració d'empreses...
Avui he anat a classe. Les vull aprovar totes, i clar, vull anar a classe. Clar.
Aquesta és la proposta que tenim amb la marta....de fet segurament sinó hagués quedat amb ella alguna excusa hagués trobat per no anar-hi, avui
i la classe no m'ha decebut.
"balances contables"
"plan de empresa"
"sociedad anónima"
i així, una infinitat de vocables que m'han despertat sentiments enfrontats.
En primer lloc he pensat que potser hagués hagut d'estudiar empresarials. Una mica en la línia d'aquell acudit d'un que va per la sabana arrossegant un tronc, i en preguntar-li que perquè el du respon un "perquè si ve un lleó el deixo anar i corro molt més ràpid". Doncs el mateix. 4 anys submergida en un infern de balanços comptables i plans d'empresa segur que m'haguessin permès, un cop passats, ser feliç en qualsevol situació.
Però clar, la societat on vivim, la societat de la felicitat en l'ara i l'aquí, em va portar a estudiar alguna cosa que potser m'agradava....i n'hauré de pagar les conseqüències la resta de la meva vida.
Un cop acceptat que ja no sóc a temps de fer empresarials, m'ha envaït un agovio profund. És el mateix sentiment que vaig tenir a principis de quadrimestre passat, a la primera classe que vaig anar...unes ganes infintes d'acabar, o, més aviat, desitjos d'haver acabat ja.
Amb aquest estat d'ànim, les paraules "balances contables" i semblants em queien a sobre com una llosa que m'aixafava pràcticament fins faltar-me l'aire...perquè el què sentia no era un avorriment instantani, l'avorriment de l'estona insípida, sinó l'avorriment dolorós de quan saps que tens moltes hores per davant i, a sobre, que en algun moment hauràs de dedicar alguna neurona a entendre alguna cosa que preferiries no saber....
Sort que per desavorrir-me podré estudiar construccions a estones....
quina merda de final per una carrera que m'ha agradat quasi molt....
dimecres, de febrer 07, 2007
la fatarella no te l'acabaràs 07
aquest cap de setmana he co-organitzat la primera festa per menys de 3000 persones en molts anys: la fatarella no te l'acabaràs
a la fatarella, petit poblet de la terra alta...l'excusa era celebrar els 25 anys...En podria dir moltes coses, però com que molts dels que llegiu això hi heu estat, em cohibeixo...
Jo m'ho vaig passar molt bé, i diria que les 29 persones que hi eren però no eren jo també, segons m'han dit.
hi va haver danses, terrorífics passatges del terror, jocs, vi, cervesa, música fatarellenca i curses de rucs.
en fi, tot molt bé
I tot i que els meus 25 anys només eren una excusa, hi ha qui s'ho va prendre en sèrio i em van fer un regal que em va emocionar. Vale que tingui la llàgrima fàcil, però això no li treu mèrit.
Ho penjo, per tornar-vos a dir als que m'ho vau fer que em va fer molta il·lusió...suposo que la llàgrima va venir del punt nostàlgic, també, d'aquest resum del camí delegacionenc...
en fi, ho penjo
gràcies!
Jo m'ho vaig passar molt bé, i diria que les 29 persones que hi eren però no eren jo també, segons m'han dit.
hi va haver danses, terrorífics passatges del terror, jocs, vi, cervesa, música fatarellenca i curses de rucs.
en fi, tot molt bé
I tot i que els meus 25 anys només eren una excusa, hi ha qui s'ho va prendre en sèrio i em van fer un regal que em va emocionar. Vale que tingui la llàgrima fàcil, però això no li treu mèrit.
Ho penjo, per tornar-vos a dir als que m'ho vau fer que em va fer molta il·lusió...suposo que la llàgrima va venir del punt nostàlgic, també, d'aquest resum del camí delegacionenc...
en fi, ho penjo
gràcies!
dimarts, de febrer 06, 2007
ambientalisme vs sostenibilitat
treballant en el ram, fa temps que em trobo rodejada del debat -que, per obvi, ha deixat de ser un debat- sobre el gir que cal fer, de l'enfoc "ambiental" a l'enfoc "sostenible"...
Per si no és prou intuïtiu, "ambiental" fa referència només al medi ambient, mentre que la sostenibilitat és un terme molt més ampli que inclou també altres paràmetres (sostenibilitat social, tecnològica, econòmica...)
Per si no quedava clar, fa poc he vist (m'han fet arribar...ari!) l'exemple més clarificador que demostra que no és el mateix:Per si no és prou intuïtiu, "ambiental" fa referència només al medi ambient, mentre que la sostenibilitat és un terme molt més ampli que inclou també altres paràmetres (sostenibilitat social, tecnològica, econòmica...)
¡Tranquilos!, son balas respetuosas con el medio ambiente
The Sunday Times – 17 septiembre 2006
Por Jon Ungoed-Thomas
BAE SYSTEMS, uno de los principales fabricantes mundiales de armas, está diseñando una nueva generación de munición “verde”, incluyendo una clase de balas y cohetes “sin plomo” en las que se han reducido las toxinas.
También quieren reducir los compuestos peligrosos en sus reactores, en sus cazas y en su artillería, que según avisan “puede dañar el medio ambiente y suponer un riesgo para las personas”.
La iniciativa está siendo respaldada por el Ministerio de Defensa del Reino Unido, que ha propuesto armas silenciosas para reducir la contaminación acústica, y granadas que produzcan menos humo. Incluso ha habido experimentos encaminados a comprobar si los explosivos podían transformarse en abono.La Dra Debbie Allen, directora de responsabilidad social de la corporación BAE Systems, comentó que aunque podría parecer extraño tener una política ecológica en la industria de las municiones, es importante considerar el impacto en el medio ambiente de toda clase de productos.
“Las armas serán usadas, y cuando esto suceda, intentaremos que sean todo lo seguras que podamos para los usuarios, de este modo se limitan los daños colaterales y se minimiza el impacto en el medio ambiente en la medida de lo posible”, comentó la Dra Allen.
La política de BAE refleja la avidez que reina entre las grandes empresas por airear sus preocupaciones medioambientales. El concepto de “munición verde” ha, por el contrario, enfurecido a los activistas que se oponen al tráfico de armas.
“Esto es de risa”, comenta Symon Hill de Campaña Contra el Tráfico de Armas. “La empresa BAE está determinada a intentar revestirse con una apariencia ética, pero fabrican armas para matar a gente y es extremadamente ridículo sugerir que son amistosas con el medio ambiente”.
Durante la Guerra de Irak, los británicos arrojaron más de 900 bombas, mientras que los Estados Unidos admitieron arrojar 1 500 bombas de racimo, que detonan numerosas explosiones a lo largo de áreas extensas, a pesar de que los activistas han intentado acabar con el uso de las minas de tierra. La cifra exacta de muertos sigue siendo desconocida.
Ambos países afirman querer asegurarse de que en el futuro sus armas serán más sostenibles y amistosas con el medio ambiente. BAE dejó de usar uranio empobrecido en sus armas en el año 2003, pero ahora un panel de expertos revisa todos sus productos para asegurarse de que los materiales y los procesos de manufacturación son todo lo ecológicos que sea posible. Su arsenal y prácticas medioambientales incluyen ahora:
- Balas con bajos contenidos en plomo ya que, como la compañía dice en su página web: “el plomo usado en las municiones puede dañar el medio ambiente y supone un riesgo para las personas”. BAE comenta que su planta en Radway Green, cerca de Crece, ha estado trabajando en la eliminación completa del plomo de sus balas.
- Vehículos blindados con bajas emisiones de carbono. La compañía emplea motores “híbridos”, que pueden funcionar tanto con baterías como con motores diesel convencionales.
- Armamento con menos toxinas. BAE trabaja para reducir en sus productos los compuestos orgánicos volátiles (COV) y otros productos químicos peligrosos que a menudo son cancerígenos.
- Artillería más segura y sostenible. La compañía ha comenzado a manufacturar cartuchos “insensibles” para sus proyectiles en su planta de Glascoed, en el sur de Gales. No estallan accidentalmente y pueden almacenarse por períodos de tiempo ilimitados, lo cual reduce la necesidad de desactivación.
- Medidas encaminadas a promover el ahorro energético y el reciclaje, entre las que se incluye la experimentación con residuos de explosivos que puedan transformarse en abono.
La política de BAE se ve respaldada por el Ministerio de Defensa, que enfatiza la importancia de la munición amigable con el medio ambiente en su Manual del Desarrollo Sostenible del Medio Ambiente. En él se dice que el “ecodiseño” debería ser incorporado en todas las armas modernas.
También dice: “El concepto de la munición verde no es un término contradictorio. Cualquier sistema, sea cual sea su uso, puede ser diseñado para minimizar su impacto sobre el medio ambiente”.
Los cohetes lanzados en “medio ambientes marinos sensibles” podrían reducir sus emisiones para proteger la vida marina, sugiere el manual. Además, las armas empleadas en propósitos de adiestramiento podrían sufrir modificaciones. Entre las ideas se incluyen plásticos biodegradables para misiles, granadas con “reducción de humos” y cabezas nucleares más silenciosas.
Los militares estadounidenses también han desarrollado la estrategia de la sostenibilidad. Un documento que figura en la web sobre la Sostenibilidad del Ejército de los EE.UU., discute el posible empleo de aceite de soja como combustible en los aviones, el uso de paneles solares en las zonas de conflicto y el empleo de vehículos aéreos en miniatura accionados por hidrógeno.
También dice: “El concepto de la munición verde no es un término contradictorio. Cualquier sistema, sea cual sea su uso, puede ser diseñado para minimizar su impacto sobre el medio ambiente”.
Los cohetes lanzados en “medio ambientes marinos sensibles” podrían reducir sus emisiones para proteger la vida marina, sugiere el manual. Además, las armas empleadas en propósitos de adiestramiento podrían sufrir modificaciones. Entre las ideas se incluyen plásticos biodegradables para misiles, granadas con “reducción de humos” y cabezas nucleares más silenciosas.
Los militares estadounidenses también han desarrollado la estrategia de la sostenibilidad. Un documento que figura en la web sobre la Sostenibilidad del Ejército de los EE.UU., discute el posible empleo de aceite de soja como combustible en los aviones, el uso de paneles solares en las zonas de conflicto y el empleo de vehículos aéreos en miniatura accionados por hidrógeno.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
