repulsa

per una cosa de google he arribat a aquest link

http://www.freerice.com/faq.html
"ajuda als famolencs, sense problemes, fàcilment!"
10 grans d'arròs!! per cada paraula correcta!
m-ha produit una repulsió que havia de compartir amb algú...tot i que segurament la millor manera no sigui posant un link..però potser hi ha algun hacker que s'anima a intentar trencar la pàgina....
si és així, siusplau, no us deixen la tasca educativa d'explicar perquè s'ha fet
salut
milena

qüestió d'olfacte / quins nassos / aquí fa pudor / cop al nas

se m’ha acumulat molt feina, amb això d’escriure...tinc pendents molts mails per contestar, però últimament la vida se m'ha frenetitzat una mica

tinc moltes coses a explicar

Començaré pel tremebundisme i la hostia que em vaig pegar la setmana passada anant amb bici, i que em va permetre conèixer el costat obscur del tramvia...i dels suecs . Anava tota ràpida i tota abrigada baixant per un carrer amb força pendent de göteborg, quan de sobte, zas, roda del davant a dins del carril...A partir d’aquí, vaig seguir estrictament el protocol establert per a caigudes previsibles: pensar “aiaiai ara em mato” en els dos segons que tens entre que t’adones que te la pegaràs i el moment en què estàs estirada a terra, i un seguit de cops a diverses parts del cos amb diferents parts de la bici i de la calçada. I per afegir-hi emoció, mentre queia vaig sentir (de oir, escuchar) un crec al nas (imagino, en la meva lògica newtoniana, que va ser just després que el mateix rebés l’impacte contra el terra, però tot va anar tant ràpid que no m’atreviria a assegurar-ho).

Després d’això, corre aixeca’t que estàs al mig del carrer, agafa la bici, ves a l’acera, i una avaluació dels danys. Fora guants, comprovació que no hi ha sang del nas i que diries que no el tens trencat....mal al colze, hi deus tenir alguna rascada sota les capes de jerseis i jaquetes....Més o menys veia que tot bé, però el nas....amb el fred, el cop, tot. no podia dir si el tenia molt malament o no. I llavors vaig mirar si hi havia algú que em vingués a ajudar....I no. En el carrer desert de göteborg (era un diumenge a les 8:30 de la nit), hi havia només un testimoni, una dona dins d’un cotxe a uns 5 metres d’on vaig caure, i que ho va veure tot des de dins el cotxe. Quan ja estava dreta i comprovant que el nas no em rajava, la tia va arrencar el cotxe, va passar per davant meu (mirant-me), i jo em vaig quedar al mig del carrer al·lucinant, espantada per la caiguda, intrigada per si el meu nas havia adoptat una forma nova, i indignada contra aquella tia que em deixava en aquell estat sola al mig del carrer sense ni preguntar-me com estava (sobretot perquè amb el pinyo que m’acabava de pegar, m’hagués pogut fer realment molt mal)

El resum seria que al cap de dos dies, en mig d’una conferència sobre energia i sostenibilitat a la que havia anat a Stockholm, i amb el bony que m’havia sortit començant a disminuir, em vaig adonar que de resultes de la caiguda no em notava la punta del nas quan me la tocava, cosa que que com a conseqüència immediata va tenir que no vaig escoltar res de la resta de conferència i em vaig dedicar a explorar els graus de pressió a què havia de sotmetre el meu nas per notar qeu me l’estava tocant. Dit així, fa quasi gràcia. Veient que no em millorava, de tornada a göteborg, el dijous, vaig anar a urgències.

La veritat és que anar a urgències perquè no em notava la punta del nas em feia una certa vergonya, però també vaig pensar que ja feia 4 dies i que potser no era normal, i que si s¡’havia d’arreglar alguna cosa, segur que més valia abans que tard. A la vergonya s’hi afegia la dificultat del suec; poc previsora de mi, havia centrat el meu estudi de l’idioma en pastanagues, cols i patates, i no en cirurgia, traumatologia o ginecologia…cosa que li afegia certa emoció a pulular per l’hospital i a obrir qualsevol porta (em tranquil·litzava pensant que els quiròfans on es fan operacions a cor obert no solen donar al passadís principal, cosa que minimitzava els riscos d’obrir la porta equivocada i interrompre una operació per culpa d’un nas insensible…tot i que fantasiejant, la imatge de metges bisturí en mà donant instruccions –mira, segueix el passadís, i la primera porta a mà dreta…- no deixava de fer-me gràcia)

PReguntatn, però, s’arriba a Roma i a urgències, i hi vaig arribar (a urgències) i vinga explicar que no em notava la punta del nas a tothom que m’ho preguntava. Vaig veure que tothom era molt professional perquè ningú no reia, sinó que em miraven amb cara de preocupació, i em deien que m’havien d’enviar al metge del nas en casos posttraumàtics. (amb un nom així, va ser a mi a qui li va costar aguantar el riure...segurament es tracta simplement d'una traducció massa literal del suec)

Al final, em van donar hora per al cap de 4 hores a l’otorrino (öron-näsa-halsäkare que vindria a ser un metge de l’orella-nas-coll, nom que, fracament, dóna poca confiança. A casa nostra hi ha una certa selecció, perquè tots aquells que es pensen que un otorrinolaringòleg és un mamífer palmímede que viu a Austràlia i pon ous hauran agafat alguna altra especialitat...Però aquí és justament al revés.)

I sobre el nas en si: doncs l’amable metgessa del nas (en el meu cas no va haver d’exercir en l’àmbit de l’orella i el coll) em va dir que, bé, que tenim moltes terminacions nervioses allà on em vaig donar el cop...i que pot ser que em millori, o que no em millori, però que no hi ha res a fer, en qualsevol cas. Si em millora pot tardar fins a 2 mesos. La no millora, però, és immediata. (vull dir, no cal esperar-la....cosa que no deixa de tenir el seu atractiu en la societat de ritme frenètic en què vivim)

En tot cas, ella creia que em milloraria...I la veritat és que crec que sí. De vegades sense fer res sento un pessigolleig al nas....i diria que ara me’l noto més que fa uns dies.

De tot això, doncs, n’he après diverses lliçons, que lligaré amb el sabies què del dia

milena

SAbies què

1. comentant el que m’havia passat amb suecs, hi ha un cert consens que l’actitud de la dona que em va veure caure des del cotxe és típicament sueca, i la gent anava explicant històries semblants amb caigudes vàries i cap reacció per part de la gent del voltant. També hi ha un cert consens (menys, però) en què si no m’hagués aixecat del terra hagués com a mínim vingut a veure si respirava, cosa que suposo que m’hauria de tranquil·litzar. Encara menys consens hi ha sobre perquè aquesta actitud...alguns creuen que de fet és per timidesa, i per no saber què dir...o potser pequè quan caus després passes vergonya, i no voldrien que et sentissis incòmode (tot i que a mi em sembla –des de la ignorància, certament, perquè mai m’he trencat cap costella- que estar al mig del carrer amb una costella trencada i amb dificultats per posar-se dret/a també hagi de ser una posició una mica incòmode, per dir-ho d’alguna manera. Potser, doncs, en la seva extremada consideració, no voldrien afegir incomoditat a la teva ja de per si incòmoda situació fruit de la caiguda)

SUposo que venint de la commoció de la pallissa al vagó del metro davant de la indiferència del tercer passatger, aquesta indiferència sembla quasi merescuda. El que em sembla fort, suposo, és que tots els suecs coincideixin en que és una cosa típica..

volia parlar també del sistema sanitari suec, però és tard, tinc moltes coses a explicar, i ja porto un mail força llarg...

així que ho posaré a la llista de coses pendents a explicar....

1. menjar suec i paneres de fruita
2. educaciói sueca
3. condicions laborals sueques i històries de la patricia
4. sanitat sueca
5. suècia vs. finlandia

si algú té una preferència, que ho digui :)

la panyuelitat del mon

El David, doncs, el catala del departamanet, va venir aquí a fer el projecte, s’hi va quedar un temps més, va tornar a barcelona a treballar en una empresa, i va tornar aquí a fer el doctorat....en total, hi deu haver estat uns 7 anys. PArla suec perfectament –segons diu tothom- i...així d’entrada em va caure molt bé.

aquí ve una petita parrafada que només entendreu els de delegació:

Estudiant de l’ETSEIB, pla 64 (n’he conegut un!!), parlant em va comentar que els dos últims anys de carrera se’ls havia passat a....Delegació!!!!Delegació, arreplegats, BEI.Aquest és el seu currículum –d’arreplegats, de l’època pre-pique amb delegació... ja li vaig explicar que havia acabat com el rosari de l’aurora, i la mania heredada i irracional que tenia jo als arreplegats-. Em va començar a dir noms, doncs...xavi pastor? inés alomar? Ell és del 75. vaig dir algun de nom de la generació del 77 i no li sonàveu. Els de més tard menys, clar.

L’ombra de delegació és realment moolt allargada....perquè amb la marta també ens coneixem de delegació, clar!

Sense més estudis, diria que estic en condicions d’afirmar que Göteborg és, ara mateix, la ciutat sueca –i segurament del món- amb major densitat d’exdelegats fora de Barcelona. Dóna això per un estúpid récord guiness??

LA conversa va continuar, amb ell dient-me que era de sants, jo dient-li que tenia familia a sants, feliu, jo conec uns feliu, però no sé si seran els mateixos, albert feliu. Ets neboda de l’Albert Feliu????? Home, l’albert!! (és el meu tiet pallasso, alguns el coneixeu de la festa de ma mare)

Total, que a més de delegació coneix al meu tiet dels castellers de sants.

Les caramboles de la setmana passada es completen amb que la seva nòvia vol aprendre català i jo suec. Ja hem quedat que quedarem (es un principi)…i una festa a la “kulturnatta”, la cultura de la nit que va ser el divendres, espectacles, concerts i festes gratis per tota la ciutat, i acabant en una festa hippie amb foguera inclusa al mig de Goteborg…

Aixo sera un altre dia…

Sabies que....

Suècia té una televisió pública de “qualitat” –ho dic sense saber ben bé què vol dir...suposo que l’antítesi d’antena 3, simpsons exclosos- i en la que no posen anuncis. Es finança a través de l’impost de la televisió. La peculiaritat és com recapten els impostos de televisió...el paga només qui té tele, i són uns 120 euros a l’any. I com saben qui té tele? Trucant. “Té vostè tele?” SI dius que no, no pagues.

Clar, com que és d’esperar que hi hauria gent que diria que no i seria que sí, hi ha la figura de l’inspector/a, que va per les cases a comprovar si la gent té tele o no. Llavors, si truquen a la porta i no esperes a ningú, i no tens intenció de pagar l’0impost de televisió, és molt important que apaguis la tele i l’amaguis, o la posis en un lloc no visible des de la porta (perquè només poden mirar DES DE la porta, no poden entrar al teu pis).

Un dels escàndols polítics més grans que hi ha hagut darrerament al país va ser fa un any, quan es va descobrir que dos dels ministres del nou govern (un d’ells el de cultura) no havia pagat l’impost de televisió durant anys. Evidentment, van haver de dimitir.

I parlant de televisió (però baixant el nivell dràsticament), una petita anècdota escatològica que em va fer molta gràcia i que eclipsa el rotet del francino durant la retransmissió de la nit elecctoral, i el seu intent de camuflar-ho després dient “tos”...

no fa massa a una presentadora de telenoticíes se li va escapar un pet mentre parlava, al telenotícies nit, i va reaccionar dient “ups...no sé què dec haver menjat”. Quina naturalitat.

balonant i fent coneguts

La setmana passada va començar a ser intensa en activitats....

dilluns, en un altre moment de rallada, em vaig posar a mirar més associacions a les que pogués apuntar-me en el paper de buscadora d’amics o....en mig de la llista immensa (on a part del can can i les que fan sopars de dones i ganxet, hi ha una freakades de l’estil de club del cub de rubik ...) hi havia la Chalmers hot ballong corps, sent ballong globus aerostàtic, segons www.wordreference.com (cunya publicitària. Recomanacio efusiva).

Segons la seva web, són l’associació de ballong més gran de suècia, i com que ami sempre m’han agradat les coses grans, dilluns els vaig enviar un mail preguntant, i en 1 hora ja havia quedat per apuntar-me a la sortida de l’endemà, a les 6:45 del mati a chalmers.

Així que el dimarts m’hi vaig arribar....als soterranis de ponts i camins, en un local d’associació d’estudiants tal com jo els havia conegut a l’escola –en gran-...ronyosillo, ple de coses, ordinadors vells, sofàs atrotinats...amb una gran quantitat d’ampolles buides esperant a ser retornades (algunes d’aigua amb gas, no us penseu), i tota la pinta que allà es reunien per dinar, fer festes i el que fos.

Després d’unes trucades a l’aeroport i al servei metereològic per saber d’on venia el vent, previsió, etc...es van posar el mono amb el logo de Chalmers Balong society, vam agafar les coses, i cap al cotxe de l’associació (!!!!!!) per sortir de Göteborg.

El lloc elegit estava a uns 30 minuts de camí –retenció inclosa-. Vam parar, inflar un globus d’heli per veure la velocitat del vent, comprovar que era d’uns 4km/h, tornar a pujar el cotxe, i a buscar un camp des d’on poguéssim despegar amb el globus aerostàtic que portàvem al darrera de la furgoneta.

Un cop localitzat el camp i demanat al pagès si li feia res, ens disposàvem a treure la cistella de la furgo quan....: es van adonar que faltaven els pals que sostenen el globus perquè quan aterris no et caigui a sobre....Algo tan tan bàsic que no ho havien ni comprovat, perquè sempre eren allà.

DEsprés de demanar perdó uns quants cops, van decidir anar a comprar galetes a una fàbrica que hi havia per allà a prop, on venen els paquets defectuosos molt barats, i de tornada a göteborg per arribar-hi a les 9:30 i anar a treballar com si no hagués passat res.

Pel camí m’havia dedicat a acribillar amb preguntes als 3 que eren (normalment són més, diuen). Doncs es veu que van fent sortides –això m’interessa-, si et treus el títol de pilot amb l’associació et surt més barat –això ja no-, i hi ha un equip, dins de l’associació, que competeix –no crec que em deixin, però deu ser fascinant veure el mundillo competitiu del globus aerostàtic....hi deu haver dopatge??- i fins i tot un d’ells és el campió de suècia en vol de globus, o alguna cosa semblant.

En què deu consistir una competició de globus aerostàtics??....mirar-s’ho des de terra deu ser encara més trepidant que mirar el tour de frança. Imagino que no ho deuen retransmetre per la tele, però seria molt divertit sentir què dirien els retransmissors.

En fi...intentaré que la història no s’acabi aquí.

Per altra banda, cada dimarts uns quants del departament van a jugar a inebandy –una espècia de hockey en pista- al gimnàs que hi ha aprop de Chalmers, i després a dinar per un dels restaurants universitaris que hi ha per la zona....així que aquest dimarts finalment vaig anar amb ells –com veieu, si hi hagués algun bombardeig per aquí correria a apuntar-m’hi-, i em va agradar molt...Així que un objectiu de la setmana, que era no dinar sempre al departament es va complir –estar en mig de converses en suec sempre acaba sent pesat-.

Amb això ens plantem a dimecres, dia en què finalment vaig conèixer el David Pallarès, l’altre català del departament, que havia estat a barcelona durant les 4 setmanes que porto aquí....i es va constatar la teoria de la condició de mocador del món.

Però això serà per al proper mail....

Ah...ja he aconseguit penjar fotos. Tambe n- hi ha algunes del viatge de l= estiu, que no havia penjat encara (de bolivia)...les d= argentina encara no

http://www.flickr.com/photos/milenars/

milena

Sabies que....

Segons la llei sueca de boscos, tot el que hi ha als boscos és de tothom. Diria que els terrenys dels boscos poden ser privats, però encara que siguin privats tothom té dret a passejar-s’hi i a recollir-hi rovellons, llanegues, xampinyons i castanyes. Això ha portat que vinguin bandes d’europa de l’est a “saquejar” de bolets els boscos suecs, per vendre’ls en els mercats internacionals. I clar, estan en el seu dret, segons la llei sueca.

Fa poc,però, es veu que ha sortit a la llum un cas més dramàtic, màfies que portaven gent des de tailàndia fins al nord del país, on els tenien en estat de semiesclavitud recollint fruits del bosc, suposo que per fer yougurts i sucs de “blackberries” que trobes per aquí, i tot de coses amb blackberries, cranberries, blueberries i tots els “berries” que mai he sabut traduir al català.

La veritat és que quan m’ho van explicar em va costar aguantar-me el riure, tot i que no fa gens de gràcia per la tragèdia humana que segur que hi ha al darrera, però la idea que les màfies, allà espanya, es dediquin al tràfic de persones, tràfic de blanques per a prostitució, etc...i aquí els portin forçats per recollir mores, així d’entrada, em va fer gràcia, dins del tòpic de que aquí tot és més innocent, i quasi com aquell gag dels monty python del soft cushion i l’extra soft cushion

Pensant-hi, però, realment em crec que siguin condicions de semiesclavitud i duríssimes. En un país com Suècia, on el 80% de la població viu al terç sud del país..(seran comodons! :) ), amb un nord totalment despoblat i immens (entre el sud i el nord de suècia hi ha la mateixa distància que del sud de suècia a roma), i amb les condicions climatògiques....tot això segur que ho converteix en una presó natural de la qual deu ser quasi impossible escapar i arribar a un altre lloc poblat amb vida.

adreces, telèfons i possessions

1. El mòbil espanyol ja no em funciona.

2. ja tinc telefon suec
(+46)0737168767

3. ja tinc adreca
Dr. Forselius Backe 58/73
41326 göteborg
suècia

5. ja tinc telefon al departament
(+46) 031-772-1428
m´hi podeu trobar fins les 5 (per si us ve de cami....)

i ja puc anar a jugar a volley, ja he comencat les classes de ball (jeje), ja tinc bici, ja...ja he conegut una associacio super friki que promet moltissim. Avui he fet la primera sortida...ja explicare (ultra cosa no, pero explicar...)

I be, ja em podeu visitar, enviar regals, fer trucades, enviar-me missatges...tot aixo que estaveu desitjant poder fer pero no sabieu com. Espero que ara que teniu tota la informacio al vostre abast no us entri la timidesa, ni allò de "ai, si li envio un mail de dues línies...m´estare fent pesat/da???", o "potser prefereix estar sola en el seu despatx", o "segur que no li agrada tenir notícies de barcelona"...
Així que espero que l´allau de visites, regals, trucades i missatges sigui imparable...vaja, com l´allau de mails, ni més ni menys :)
besus

aquest m´ha quedat una mica llarg...jeje

després del dia terribel –emocionalment parlant- que havia tingut el dijous, vaig quedar amb una companya del curs de suec per anar al “språkcaféet”, un cafè on es reuneix gent per parlar algun idioma....la companya en qüestió era una santiaguenya (de compostela) de 31 anys ,que va venir fa 2 anys i li va agradar tant que ha tornat per intentar quedar-se..

Ja hi havia anat dimarts, que em van dir que el dia de suec era el dijous, pero en anar-hi el dijous em van dir que era el dimarts. Sera aquest l inici dún cercle infinit? dema ho sabre. En canvi, hi havia una taula de castellà, i ens vam afegir a parlar castellà amb suecs que volien practicar. VA ser molt divertit, jo vaig estar parlant amb una sueca de pare gallec que el parlava força bé, i la seva amiga, que tenia un novio sevillà –o havia tingut...els senzillíssims temps verbals espanyols no eren el seu fort-.

Per allà també hi havia un bolivià que porta 20 anys aquí, que havia vingut com a refugiat polític –cosa que enllaça, amics, amb el sabies què d’avui...-, i que explicava coses força interessants...llàstima de la sensació que intentava lligar amb tot quisqui –amb frases com “todas las catalans son tan simpáticas??”....evidentment, per deixar-vos bé, mares, amigues, cosines, i germanes, vaig dir que sí, que i tant!, que de fet jo era de les mes antipàtiques que hi havia...però no va entendre la broma- En fi, aquesta galanteria/palabrería molt més típica de l’amèrica llatina que de la freda europa del nord, on per sort ningú t’obre la porta per ser noia...ni se’t tanca, tampoc (aqeust seria un joc de paraules digne d’antena 3...no el faré, per tant.)

Després del språkcaféet vam anar a un pub (pustervik, que a mi em sona a rus) on havia de tocar un grup que es deia ni més ni menys que “yiddish salsa group”, format per suecs. La combinació comença a ser rara. Com si això no fos prou, tocaven música balcànica.

El concert va estar molt bé, i després va començar la disco, on van posar des de música balcànica, fins a alguna que a mi em sonava a índia fins, oju al datu, Dusminguet!! “este es el ritmo americano....”. Em va agafar tan desprevinguda que tot i que postrof és un dels cds que més he estat escoltant aquí, vaig tardar tota la cançó en caure que era Dusminguet....

El millor de tot, però, era l’ambient de ball. A la sala de ball del pub hi havia 10 gats, dels quals 4 estàvem ballant, amb una edat compresa entre 25 –jo- i 50. Em va semblar especialment....guay? guapo? -en llenguatge no juvenívol no sabria com dir-ho- una dona de 50 i bastants i un home d¡edat semblant que ballaven amb naturalitat per allà el mig... També hi havia algú amb cadira de rodes, i un noi amb síndrome de down. Tot plegat, col·lectius que rarament he vist representats a les discoteques a barcelona....

Amb tot això, la sueca amiga de la santiaguenya va decidir que les sabates li molestaven, així que se les va treure, i va seguir ballant com una loca... Al cap d’una estona va veure que els mitjons li seguien fent calor, i se’ls va treure per seguir ballant.... i ningú no va semblar mínimament sorprès. Davant d’això, i seguint la màxima “allí donde fueres…”, jo m’hi vaig afegir –amb mitjons, però- , i per allà juraria que hi havia una altra noia que també anava descalça....Potser està relacionat amb la tradició que quan arribes a casa d’algú, aquí, et treus les sabates...

No sé si d’aquesta experiencia en podem deduir que el 5% dels suecs ballen descalços a la discoteca…però el que és segur que el 100% dels catalans ballen calçats.

Cal dir, també, que el terra estava sorprendentment net per ser una discoteca...a més de no poder fumar, segur que el preu de l’alcohol hi ajuda, perquè tothom deu fer l’impossible perquè no li caigui ni una gota al terra. O potser el tenen tan net perquè si a algú li cau la beguda la pugui recollir amb una bayeta i tornar-se-la a posar al got?

En fi. Que estar a suècia, amb una sueca i una santiaguenya, en un pub de nom pseudo-rus, després d’haver sentit un concert de música balcànica d’un grup de nom “yiddish salsa group”, descalça, ballant dusminguet, rodejada de gent curiosa pels estàndards discotequeros barcelonins, després d’haver parlat en castellà amb una sueca de pare gallec, una altra de novio sevillà, i un bolivià refugiat polític, em va semblar una combinació francament curiosa. I perquè no hi sumo com es coneixien la santiaguenya i la sueca (la història començaria “van un braslieny –resident a suècia-, un argentí –resident a Galícia- i una gallega i es troben a alemanya, i un li diu a l’altre....”

Suposo que això deu ser la globalització....no?

I, després d’això, a les 00h cap a casa...a fer els 40 minuts de pujada-que-flipes-neng que separa casa meva d’allà on érem. De fet, la pujada que separa casa meva de qualsevol lloc a göteborg, perquè tinc la dubtosa sort de viure en el punt més alt de la ciutat...cosa que per altra banda té l’avantatge que als matins mai no em fa mandra agafar la bici...

fins aquí la crònica de la meva primera inversió en la vida nocturna intrasetmanal göteborguiense...

Milena

sabies què...

Actualment aprox. 1 de cada 5 suecs és originari de fora de Suecia. Tothom diu que en els últims anys suècia ha canviat molt, ha tingut molta immigració, i comencen a tenir alguns problemes, vells coneguts d’altres països, que els agafen desprevinguts…. guettos, fills d’immigrants que no parlen suec –gràcies també a la televisió per satèl·lit- , i índex creixents de delinqüència –diria que a anys llums dels nostres, però-.

Fins fa pocs anys, aquests problemes s’havien mantingut a ralla per la dificultat per aconseguir la nacionalitat sueca, juntament amb una política d’integració, d’ensenyament de la llengua, d’una xarxa de biblioteques públiques molt potent –la meva mare ho sap bé-, beques a tort i a dret...En fi, que el que diu el tòpic sembla que és veritat: aquí l’estat ho paga tot. Una cosa que sorprèn, per exemple, és que a les biblioteques hi ha llibres en infinits idiomes. JO hi vaig anar preguntant per llibres en anglès –pensava que era l’únic que hi podria trobar que entengués-, i em vaig trobar amb tot un pis amb llibres en àrab, hindi, hindu, marsala, rus, txec, swahili i desenes de llengües que no sabia que existissin, a més, es clar, del francès, castellà, alemany i aquestes llengües més properes geogràficament parlant. Català diria que no. És el que té no tenir una comunitat catalano-monoparlant.

I tot això, perquè en els últims anys s’ha obert bastant a la immigració, cosa que també ha generat que hi hagi algun grup d’extrema dreta contra immigració, però que diria que no passen de la categoria de “4 pillats racistes”, en un país on el partit de dreta estaria a l’extrema esquerra en el nostra panorama polític.

Com deia, tradicionalment havia estat difícil aconseguir la residència sueca, excepte per als refugiats polítics, que sempre han estat molt ben acollits per Suècia. D’aquí que els col·lectius d’immigrants més nombrosos siguin iranians, somalians, i, diria que més recentment, iraquians.

De fet quan portava 2 dies aquí vaig anar a una festa on vaig conèixer un iranià –de nom mohammed, per ser original- i va ser el primer en estar-me explicant això...i em va estar parlant també del seu president iranià, –aquell d’ulls junts, símbol segons la cultura popular de poca intel·ligència-, i explicant-me que estava grillat.VA ser molt divertit i interessant, parlar amb ell, perque des de la incultura –meva- podria pensar que tots els iranians son uns retrògrades masclistes fanatics islamistes. Suposo que com tots els nordamericans uns fatxes, i tots els espanyols votants del pp, ultracatòlics, menjadors de paella i balladors de flamenc.

Moraleja: la diversitat despista.

feina...i un gir inesperat

1. ja he aconseguit rentar roba. Visca.
2. Encara no sé tirar el plàstic.
3. he començat a descobrir l’oferta alternocúlturo-festiva de göteborg.

Les coses van evolucionant....Quant a la feina –PFC- al departament en si, de moment està sent força...una merda diria que és una expressió prou acurada. Perquè clar, aquí, com que tenen tantes instal·lacions i tantes coses, clar, tinc una habitació per mi sola, amb un ordinador per mi sola...amb lo bé que estaria jo a barcelona en una taula auxiliar en un racó, compartint despatx amb 15 persones més i havent de demanar pas cada cop que volia anar al lavabo! Tanta instal·lació es tradueix en hores i hores davant de l’ordinador, jo sola, fins que el silenci interior se m’ha instal·lat en tots els resquicis de l’ànima, i la llengua se’m comença a emmandrir a base de no utilitzar-la. I tot això agreujat perquè encara no està del tot definit el que he de fer, i el poc que sé que he de fer és buscar informació a internet...cosa que, ja de per sí, és poc estimulant....Podríem dir, doncs, que el dia a dia a la feina és una mica merdós (resum per als més mandrosos)

Per sort, hi ha pauses cafè instuticionalitzades a tot el país –també conegudes com a fika, que és cafè+pastís-. Al departament hi ha les fika en serio –dimarts i dijous a les 10, en què grans i petits ens reunim i mengem cafè i pastís que posa el departament-, les menys institucionals –divendres a les 15h, només a la planta 1, on hi ha doctorands i porojectistes, i el pastís es porta de manera rotativa entre els participants-, i de tant en tant alguna que cau perquè sí i que et vénen a avisar –vi ska ha en fika nu-....POdríem dir, doncs, que els suecs fan pauses de cafè en què mengen pastís i que s'agraeixen molt quan estàs treballant sola

Els dinars de moment sempre dino al departament, i solen ser prou divertits –segons la mostra estudiada, el sentit de l’humor suec és tirant a anglès....i a mi em fa tanta gràcia que algun cop he pensat que hauria de riure menys perquè acabaran pensant que sóc una ximpleta-. No sempre es riure incontrolat, però...clar, també hi ha converses normals, i dies de cara de póker i concentració quan parlen en suec. Però tothom al departament –a la planta 1, que és on estic com a projectista que sóc- és molt molt amable i molt més acollidors del que esperava, atenent-me al tòpic suec. A la MArta mateos li ha passat el mateix. Podríem dir, doncs, que els suecs són simpàtics i acollidors.

Dijous vaig tenir un dia especialment merdós, a la feina, per molts motius.Però a la tarda tot va acabar fent un gir inesperat...

En el següent capítol, descobrireu com ho va fer la milena per acabar tenint un bon dia. Podríem dir, doncs, que no us heu de perdre el proper capítol!!

Petons

Milena

Sabies què....

En honor a un tros de full escrit amb mala bava, de nom Fullonero, avui inauguro aquesta secció, en què escriuré petites anècdotes/informacions sobre la realitat sueca vista per la meva persona.O , simplement, de la meva realitat viscuda a Suècia, que no és lu mismu

brushing the cat

com tots sabem, "who doesn´t haver any thing to do, brushes the cat", que es exactament el que estic fent...

els caps de setmana sempre son mes dificils d´omplir que el dia a dia, on la rutina, la feina, les classes de suec, t´omplen el temps (be, m´han omplert el temps aquesta setmana....posar-ho en termes atemporals quan nomes porto 7 dies em sembla exagerat)

Aquest cap de setmana, pero, he tingut prou sort...l írlandes del departament toca en un grup de musica folk irlandesa, i vam anar a un pub a sentir-lo tocar...d´alla, a un club de salsa....dissabte vam anar amb el meu tutor a una casa que te en una illa dels llacs que hi ha pel nord de göteborg, i despres al cine amb la marta i familia...i avui he tornat a quedar amb la marta per donar votles per göteborg. Aixi que no m´he dedicat tant a la meva vida interior com el cap de setmana passat, i espero que una mica menys que el cap de setmana que ve....

aixo si, es confirma la tendencia a convertir-me en una frik de la neteja per omplir el temps (que no de l´ordre), cosa que, creieu-me, soc la primera sorpresa que m´hagi donat per aqui. Abans hagues jurat que em aprendria a fer punt de creu...pero la vida dona moltes voltes....encara soc a temps a reorientar-me cap el punt de creu, gracies a deu.

En fi, un petit mail...doncs, apurant els ultims minuts de l´internet cafe....

i un apunt curios sobre la mania dels suecs per ballar salsa...cosa que, a part de semblar-me curiosa, es una font constant de decepcio entre la gent que practica aquest ball i pensen que la meva sang llatina es sinonim de balladora compulsiva de salsa, quan per mi la salsa esta en la mateixa nebulosa indistinguible que el merengue i tants altres balls que ballen alla, a l´america llatina (on per cert, segur que, ells si, pel fet de ser llatins ho ballen...no?)

lesson 9: renting and tiring

JA estic quasi del tot instal·lada....vaig cremant etapes. Avui, he quasi acabat la lliçó 9 (de 9999) del curs "swedish way of life", i he donat un pas mes en la direcció d'entendre com rentar la roba i tirar les escombraries

Perquè...no tinc rentadora a casa, i en algun lloc en el meu edifici havia d'haver-hi la Sala de Rentadores, la porta de la qual s'havia d'obrir amb la Tercera Clau (a partir d'ara, TC) del joc de claus que em van donar amb el pis....fins aquí tot bé. Però les expedicions exploratòries als baixos de l'edifici havien acabat sempre amb fracàs, després d'intents infructuosos d'obrir portes amb cartells en suec amb la T.C....i sempre amb la por de trobar-me un veí mentre intentava obrir una porta equivocada i veure'm una d'aquelles situacions de "no és el que sembla" i intentar explicar en suec que, tot i les aparences, no estava intentant forçar un pany. En fi, m'hagués semblat una situació compromesa......(sí, l`opció de baixar amb diccionari era intel·ligent, però la vaig deixar per una tercera incursió, que no va arribar mai)

Al final, doncs, ho vaig preguntar al departament, que em van dir que a cada casa era diferent. Que ho preguntés als veïns (això era dilluns).

El dimarts (dilluns tenia suec i vaig arribar a les 9 a casa…hora que em feia por que fos massa tard per destorbar una llar sueca) vaig anar a casa la veïna a preguntar-li on podia rentar la roba. A l'edifici del costat, em va respondre amablement.

Il·lusa, vaig pensar que dimecres podria rentar la roba, però en anar-hi no vaig aconseguir entendre com resevar la rentadora…

dijous al matí, finalment, amb l'ajuda d'una altra veïna vaig entendre el complex mecanisme per reservar rentadora –tot es complica si en comptes de paraules només veus lletres juntes sense cap sentit aparent-…i vaig entendre que fins d'aquí una setmana no puc rentar la roba...!hauran passat 20 dies des que vaig marxar de barcelona (i els 15kg de ryanair, amb diccionaris, bambes, i abrics inclosos, no donen per massa roba)..Així que, mentrestant, esgotats els límits de la reducció i la reutilització, m'hauré de conformar a rentar a mà....

El reciclatge ha seguit un procés semblant…dia rere dia em dedicava a observar els meus veïns i el meu entorn a la cerca d'una pista que desbloquegés el misteri que envoltava la recollida selectiva per aquestes latituds...i he de dir, també, que la naturalitat amb que els suecs tiren les escombraries m'ha omplert d'enveja i de rancúnia durant tot aquest temps, pel sentiment que era un món, el del tir d'escombraries amb naturalitat, que no semblava estar al meu abast…Després de les explicacions de la meva veïna amable, però, tinc esperances....de moment ja sé tirar paper, orgànica, i reste....el plàstic, el vidre i les llaunes seran per la setmana que ve (lliçó 10).

Ja he començat amb la rutina, doncs...anar a la universitat, dinar al departament, llevar-me cada dia escoltant la mateixa emissora de ràdio, que, curiosament, els tres últims dies ha posat "la flauta màgica", cosa que li dóna a cada despertar un aire de "el dia de la marmota" que no deixa de ser divertit (els que no hagueu vist "atrapado en el tiempo" npotser no entendreu la referència...però no us perdeu res, és una pel·lícula a la que li tinc una tírria especial, però que per algun motiu la tinc molt present...). Em sembla molt raro, això que posin la mateixa òpera cada dia...perquè diria que no són trossos diferents (aquesta mania operística d'anar repetint una melodia sovint no em facilita la feina...). Potser forma part d'un programa estatal perqruè tots els suecs se la sàpiguen de memòria???

Començant a sentir-me instal·lada, doncs, l'altre dia vaig entendre que o em dedicava a conèixer gent o em menjaré 6 mesos de lectures i pel·lícules (bé, i de quedar amb la Marta Mateos, gràcies a déu, que, per sorpresa de les dues, està a la mateixa classe que jo de suec!)o sigui que he començat a mirar associacions i coses per fer...entre les descartades d'entrada, n'hi ha una de ball que fan can-can (no m'he portat el lligacama), i una que inicialment només era de dones i fan "women dinners", i diria que algo així com ganxet...i bé, la d'estudiants bangladeshians a chalmers tampoc no sembla que estigui feta per mi. PErò alguna trobaré....

i ja tinc bici! es diu björk...però això serà en un altre mail :)

venecia i aterrada de nou a göteborg

He estat una setmana a venecia a un curs de edificacio, urbanisme, energia i sostenibilitat...el nom exacte en catala no el sabria, però per aquí va. Per dir-ho moolt suaument, ha estat una gran decepcio. Feia molt bona pinta, als matins hi havia xerrades, i a les tardes treball en grup...tot estava organitzat –i pagat- per la unió europea. Però...les xerrades del matí no eren d'un gran nivell, tot i que n'hi havia d'interessants...ara, els grups de treball de la tarda....ens dividíem en grups i havíem de fer propostes per solucionar els problemes de venecia perquè sigui una ciutat sostenible d'aqui a 50 anys. Aixi d'entrada podria sonar un pèl massa ambiciós, però bé....si l'important fos el proces d'aprenentatge, de treball en equips muçtidisciplinars, multiètnics, multilíngüics i multifruti, podria passar...el problema era que cada equip tenia el seu "team leader", i el meu era un....alemany que, per dir-ho suaument, era un....no se m'acudeix cap paraula per definir-lo que sigui suau i no traeixi l'essència del que era....podria començar per egòlatra, però la continuació no la deixaré per escrit...

En fi.les tardes han estat un absurd (veure ANNEX I) , mes aviat, i les desavinences amb el team leader les feien encara mes dificils d+aguantar. El curs, pero, també ha tingut coses positives, com conèixer molta gent (en llenguatge flins seria "networking"), gent que fa investigació en el mateix que jo faré...i gent que no, però que ha estat molt bé conèixer, com dues italianes, o una basca....i compartir un temps amb una ex-companya de feina del cities.

I estar a venècia, una setmana...i vivint-la no com a turista, que et dona un altre punt de vista. A la nit teníem una mica de temps lliure, i ens dedicàvem a passejar per allà, i l'últim dia vam fer una visita tècnica al MOSE, els murs que estan construint per minimitzar les inundacions a Venècia.Es una obra d+enginyeria molt bestia (Mose es moises en italia)

De fet, també ha estat molt interessant saber una mica de la problemàtica de Venecia. El seu major problema és que s'està despoblant, els preus de les cases són molt cars, i és una ciutat dedicada totalment al turisme. Al centre, cada 20 metres hi ha una botiga de màsqueres, però costa molt trobar un supermercat. Hi ha pocs serveis per als habitants, que cada vegada opten més per anar-se'n a terra ferma, o a maestre (la ciutat que hi ha a la costa) o algun altre lloc. I a sobre, la majoria de turistes només hi passen el dia i després se'n van, perquè és molt car dormir-hi (és difícil dormir-hi per menys de 80 eurus la nit), per la qual cosa el turisme massiu que té tampoc no hi deixa molts molts diners. Hi viuen unes....50.000 persones? no recordo exactament, però té uns 18 milions de visitants cada any.

Les cases són molt antigues, i per fer qualsevol reforma necessites milions de permisos perquè són patrimoni històric. No hi pots anar amb cotxe, ni amb bici, de fet. Has de caminar per anar a tot arreu. No tracta les seves aigües negres, que se'n van a les afores de la ciutat i són abocades directament al mar. I, a sobre, quan fa molt mala mar, s'inunda, i com que es va enfonsant una mica cada any, i el nivell del mar va pujant, cada cop s'inundarà més sovint.

En fi, que viure a venècia no és un no parar de sopars romàntics entre gondolers cantant "oh sole mio", sino que és una ciutat incòmoda, cara, i envaïda per turistes.

Això, i molt més....però ja estic de tornada a Göteborg, avui començo el curs de suec, i comença també la pesca, la caça i captura de gent que vulgui ser amiga meva. Espero tenir més èxit que quan vaig intentar pescar piranyes a la selva, allà bolívia....que vaig ser de les úniques que no en va pescar NI UNA. Espero que els suecs i les sueques es deixin convèncer més fàcilment per venir amb mi :) i que no mosseguin :))

i sinó hauré de tirar de la vida d'erasmus, tot i que no hi tinc una entrada fàcil...i l'altre dia vaig veure un grup d'espanyols de polo amb caballitu i jersei lligat al coll que així d'entrada em va treure les ganes d'apropar-m'hi....però la desesperació ja sabem que treu totes les barreres mentals, o sigui que no puc dir que d'aquesta aigua no en beuré, per, si n'he de beure, no haver-me-la de beure acompanyada de les meves pròpies paraules :)

milena

ANNEX I

S+ha de dir, pero, que he apres una gran llico: NO CAL LLUITAR PER TOT.

Les sessions de la tarda es convertien en un intent de fer-ho millor que la resta d'equips, i, per això, el més important era fer una presentació que estigués ben feta (cada tarda es feia una presentació de 10 minuts sobre el que s'havia parla), amb un bon format, sense importar que el que s'hi digués tingués algun sentit. El tercer dia, rallada de portar 30 minuts (dels 90 que teníem) parlant de si haviem de posar una foto al principi o una altra, vaig dir que perquè no parlàvem del contingut i no de la forma, i que si jo no sabia què dir no ho podia presentar bé, el meu team leader alemany em va dir que amb la meva actitud negativa desanimava a tot l'equip.

L'últim dia, però, vaig aprendre la lliço: no val la pena lluitar per tot, i, realment, posar-me pedres al fetge per una cosa com aquella no feia falta...així que vaig optar per fer el que em demanaven. I, efectivament, vaig ser molt més feliç. Ens vam passar l'hora i mitja parlant de com faríem la presentació, i tothom es preparava la seva part. A mi em tocava parlar de l'energia a la venècia del futur, i va ser molt fàcil: canvi climàtic, combustible fòssils, efecte hivernacle, fotovoltaica i alguna paraula clau més, en un discurs buit. Quan, en acabar la meva part, li vaig preguntar amb un somriure al meu team leader si li havia agradat em va dir que havia estat "perfect". I lo fort és que estic segura que ho pensava, al cap i a la fi, ho havia fet en el temps correcte! (el dia anterior ens havíem passat de temps i ens havien dit que només amb això ja estava malament tot)

A l'equip hi havia també una italiana, de 37 anys, amb qui ens enteníem molt. L'últim dia ella també va optar per fer el mateix. Actitud positiva, un somriure als llavis...un somriure que sortia naturalment de pensar que era l'últim dia d'aquell absurd.Un absurd pagat amb els vostres impostos, per cert :)

arribada a Göteborg

uns 125 centims inicials (5 centims sempre mhan semblat poc)
ja estic installada a l+apartament, que esta prou be...de fet, esta molt be, fins i tot. Te molta llum, tot molt nou, tot molt net....i te una mica de tot. Fins i tot te estris per cuinar que no se perque serveixen, una tele, un rellotge de paret, un despertador...en fi, mes coses de les que caldrien i tot.
Esta a 10 minuts caminant de Chalmers -la universitat-, i a uns 25 del centre de la ciutat, en una zona de blocs de pisos grans i relativament lletjos, pero que com que estan envoltats de verd la lletjor queda dissimulada. De fet, fins i tot diria que te una bones vistes, dona a un parc amb arbres (arbres!!), i les postes de sol que s+hi veuen (es un 5e, i dona a l´oest), sobre els arbres, son boniques i tot.
l+unic negatiu seria que en no compartir-lo amb ningu, i no tenir amics, clar, m+haure de buscar mes la vida. Pero aixo no es cap impediment per una noia intrepida com jo.
un altre petit inconvenient es que a prop no te massa cosa, esta en mig d+una epsecie de zona residencial on tot son grans blocs de pisos, i nomes molt de tant en tant trobes alguna tenda estil gasolinera (tabac, alguna cosa de menjar, 4 pomes i 2 platans)
Mentre he estat a casa de moment m+he dedicat a netejar, ordenar les coses, sobretot...Un cop estigui realment intallada ja veurem com omplo el temps...potser em torno una frik de la neteja i l´ordre, per omplir el temps. Deu no ho vulgui. Arribat el cas, esperem que la tele em distregui de tan horrible temptacio.
A part d+aixo...realment, aqui tothom parla en suec. Ignoro si ho fan per molestar, com tants catalans, o perque es la seva llengua, pero si que es cert que la majoria de gent parla un molt bon angles -nomes en arribar no trobava on havia quedat amb els del departament, i li vaig preguntar a un segurata, que em va respondre amb un angles perfecte....cosa que a espanya sembla poc probable...de fet, si li preguntes al president del govern espanyol segur que tindria dificultats per respondre en angles.
Tambe he trobat algu que no en parla massa (Entre ells, el kioskero de sota casa meva, que diria que es pakistani o semblant...hi ha coses internacionals ) pero de moment son una aclaparadora minoria. '
Pero, clar una cosa es fer-te entendre, que de moment -nomes de moment!- amb l+angles ja faig, i l+altra anar sola a comprar en un super on tot esta en suec, que es converteix en un proces llarg i dificil, i amb uns inevitables errors...

el resum seria que tot molt be. Divendres vaig estar a Chalmeres, i em van presentar a tothom del departament, amb una majoria aclaparadora de nois, homes, i joves de sexe masculi enfront de les dones. Jo nomes vaig coneixer la secretaria (certs rols, fins i tot aqui, semblen tenir un sexe assignat), pero es veu que n+hi ha dues mes....en un departament de 45 persones, no es massa, no?
I be, el meu tutor es encantador, i hi ha un irlandes, que es amb qui treballare, que es el que em va venir a buscar a laeroport, que tambe sesta portant molt be amb mi. Entre el meu tutor i ell, doncs, m+estan cuidant molt. De fet, avui a la tarda anire amb l´irlandes i amics seus a una festa d+entrada de pis, i abans a jugar a un parc...i el tutor m´ha trucat fa una estona (es dissabte!) per saber si tot anava be.

Per continuar amb les bones noticies, l´irlandes aquest em va dir que anaven a fer escalada amb uns amics a un gimnas que esta entre casa meva i chalmers, i avui m´hi he passat i tambe juguen a volei, 3 cops a la setmana....
o sigui que, un cop torni de venecia, ja m´anire installant. La cosa pinta forca be

I goterborg,...es prou bonic. Tot i no haver estat a massa ciutats nordiques, m+atreviria a dir que es un prototipus de ciutat nordica. Molts tramvies, molta gent amb bicicleta, tot bonic, sembla que tot mes silencios, net i discret que a barcelona...fins i tot els punkis suecs (que n+hi ha) semblen que vagin mes ben pentinats que els de casa.
I de moment els 2 dies que he tingut aqui han estat molt bonics, amb un cel molt blau, molt de sol, i una mica de fresca a la nit...seria una temperatura de finals de marc nostra, amb una mica mes fred a les nits.

I be, despres d aquesta primera impressio, dema men vaig a venecia a un curs, una setmana, per fer lultim tast del desordre i caos mediterrani que tan interioritzat tinc...abans que aquests nordics no em transformin en una persona ordenada.

s'ha acabat....

recollint l'habitació -una cosa que faig amb certa freqüència, en una lluita contrarellotge contra el caos...que, en el meu cas, sempre és més ràpid- he trobat uns resguards de pagament de crèdits ALE, i he decidit entrar a veure si ja me'ls havien convalidat....i, en el meu expedient, hi he trobat el que hi ha a dalt....
només em queda el projecte
Tot i que ja ho sabia....i tot i que estic contenta...i tot i que em fa il·lusió marxar...i tot i que fa temps que l'escola m'agovia, les assignatures se'm fan pesades, i tenia ganes d'acabar, entrar a un campus digital que ja no faré servir ha tingut el mateix punt nostàlgic que la visita a l'escola que vaig fer ahir per parlar amb el meu tutor...
no és més que el punt nostàlgic d'etapa passada, d'etapa que va ser il·lusionant en el seu moment i que ja no ho és, i ara la il·lusió està centrada en iniciar-ne una altra.... però és un punt nostàlgic, al cap i a la fi

En fi. Muntanyes de merda m'esperen. Confio en ser capaç d'amagar-la sota l'alfombra ràpid, o no dormiré d'aquí a dijous, quan agafi l'avió....i el vol per anar fins a goteborg no dura 12 interminables hores a omplir amb un son profund i reparador com va passar amb Madrid-Lima...

google i estalvi energètic

tant de temps sense escriure...per escriure això.
Doncs sí
podria ser més curt...però no més impersonal :)


Whenever your PC screen is all white (as in a Word page for instance) the computer will consume about 74 watts. When black it uses an average of 59 watts. Using this knowledge, some months ago, Mark Ontkush wrote an article about how much could be economized if a Google page used a black background instead of white.
Taking into account the enormous popularity of the site, according to Mark's calculations, about 750 megawatts/hour would be economized each year.
Using this data Google created an all dark version of his search engine calling it Blackle that works exactly as the original version but consumes less power.

http://www.blackle.com/

jo procrastino

m'adono que les entrades al blog són directament proporcionals als treballs a fer (amb un factor de multiplicació no definit, entre 3 i 10)
entre que m'assec davant de l'ordinador i començo a fer el que he de fer poden passar hores, omplertes amb més o menys gràcia amb tot tipus d'activitats no forçosament productives, ni gratificants, ni interessants, fins i tot.

Un cop contestat els mails, mirats els blogs amics -i no tan amics-, mirades 4 webs curioses, notícies, etc....el temps s'ha d'omplir amb entrades així de poc interessants al blog...potser dues en un dia. què hauria de fer, sinó..? Fer el treball?

Si a sobre fa un dia gris, lleig i depriment, com avui, l'agovio ve abans, perquè ja parteixes d'un punt de malestar interior més elevat.....i aviat apareixen les ganes d'estirar-me els cabells, i la samarreta, i els pantalons, com una nena de 3 anys que té calor, està cansada i té pipi....i de cridar i d'apretar alguna cosa amb totes les meves forces, d'estrujar-ho, retoraçar-ho i estripar-ho.....
i tot, per un treball que fa mandra fer, que converteix un dia potencialment bonic en un dia de merda, grisor i malestar. I, com tot, com sempre, sabent que la culpa no és del treball, sinó meva per ser incapaç de matar-ho ràpid si no tinc la pressió del temps a sobre.

Feta la reflexió...a veure si avui sí ho aconsegueixo....
Si faig alguna altra entrada al blog serà que no me n'he sortit.

l'estat del món

un link interessant

http://www.theglobaleducationproject.org/index.php

hi ha informació, gràfiques, i de tot i tot sobre l'estat del món, i també centrat en l'orient mitjà...
trobo que si es té temps, és prou interessant donar-hi un cop d'ull.
I sinó, ara que parlar de la sostenibilitat i el canvi climàtic està tant de moda, aquesta web pot donar eines per omplir converses d'ascensor/silencis incòmodes amb companys de feina, o, si més no, per sentir que s'està "in". Potser la sostenibilitat algun dia desbancarà el futbol quant a conversa estàndard, inòcua i universal que permet establir vincles amb desconeguts?
el canvi climàtic, però, en ser una qüestió global té una clara desavantatge respecte el futbol, i és que no dóna peu al sentiment de "pertànyer".... aquella eufòria col·lectiva que es viu a Barcelona el dia que guanya el Barça una lliga, per exemple. No me la imagino per un augment de la capa d'ozó....o un descencs de 0,01 graus de la temperatura mitjana. Però mai se sap. I si s'arribés a donar, quina gran victòria de l'amor global, no? abraçades amb gent de Bangladesh, Kualalumpur, nova york...
I, qui sap, amb la campanya mediàtica que s'està fent últimament amb el tema del canvi climàtic, potser....

SObre la campanya en si....tot i que que la sostenibilitat estigui de moda en el fons està bé, no deixa de molestar-me que ara sigui el gran tema, que a tot arreu se'n parli, que TV3 faci la setmana del canvi climàtic, es treguin suplements, pel·lícules, llibres....ara el negoci està aquí. (per cert, i sense treure mèrit a la pel·lícula de l'Al gore, que segurament farà més que molts científics fent xerrades a tort i a dret, només dir que l'algore era vicepresident quan EUA va decidir no firmar el protocol de Kyoto. Lo cortés no quita lo valiente...però ho matitza)
Al llibre "el espejismo humanitario", escrit d'un Metge Sense Fronteres que ha anat a moltes guerres i situacions d'emergència, entre d'altres crítiques -rajava bastant de tot el món de la cooperació, etc- criticava el paper dels mitjans de comunicació, parlava de "víctimes sexys". Diria que aquest és l'argot que s'utilitza -no només ell-. Víctimes que interessen als mitjans...els mutilats són víctimes "sexy", que saps que sempre seran un bon reclam. Parlava amb especial cruesa del dels camps de mutilats Sierra Leone, un cop ja acabada la guerra en la què el RUF es va dedicar sistemàticament a amputar braços i cames a tothom a qui es trobaven.
El llibre també parlava-no estic descorbint la sopa d'all- de conflictes que es posen de moda, i els mitjans de comunicació es posen a cobrir-los, es recapten fons a tort i a dret, es fan programes de tele, reportatges i donacions, i personatges mediàtics van allà a fer-se la foto i a donar en mà els xecs o les ajudes. De la mateixa manera que els eixams de periodistes havien arribat, sovint marxaven...i el conflicte quedava igual, però ja lluny de les primeres planes occidentals.

Doncs això, ara el canvi climàtic és el reclam "sexy", que ha entrat en la correcció política...
Està clar que més val això, però...no sé, aquella sensació que el que importa és crear alarmisme i pujar-se al carro...fa 2 mesos havíem d'estar preocupats pel botellon i el consum de drogues del jovent, i en fa 5 pel racisme en el futbol...

Pel que pugui ser, Bon Sant Jordi...jo aprofitaré que a la UPC és festa....yuhu!

i celebraré que jo també faig un any de blog...mira per on. Ara fa un any caminava amb crosses i veia sant jordi des de dins d'un cotxe (emetent CO2, cert....però per compensar des de llavors intento respirar menys).
i us deixo amb una rosa, amb gebre...com a símbol del que potser no veuran els nostres néts, el yel... :)


ara el drac que hem de vèncer, amics, no treu foc, ni menja donzelles....però és molt més gran i poderós....i el portem a dins nostre....(sempre fa por que la gent no entengui que és una ironia, aquest to cursi)
Bon sant jordi, doncs!



pd.
hi ha una campanya "el clima cambia. y tu?" dde zero co2 amb uns cartells preciosos... http://www.frenaelcambioclimatico.org/blog/?cat=22
http://www.fundacionatura.org/cat/noticies/2006/161006.htm
aquí només n'hi ha algun, i que no trobo dels més bonics, però són els únics que he trobat onlíne)

creure-ho per veure-ho....baixant de l'hort

si ho preferiu, aneu a www.etseib.upc.edu.....
sembla que hi ha qui no es pren amb esportivitat que els altres facin el que has fet tu....ara sembla que és super important que la junta d'escola s'hagi pronunciat....
"un fet sense precedents..." ??????????????
jo recordo una llegenda que deia que hi havia una vegada un rector molt dolent que manipulava, extorsionava, mentia i pressionava a la gent, i que va decidir passar-se pel forro una decisió d'una junta d'escola....
ai, no! si no és una llegenda....si ho he viscut en pròpia carn....
clar que, després de molts cops de dir que aquesta decisió, la de marxar, no es va prendre -jo ho he sentit dir infinites vegades, fins al punt que la veritat imperant a la junta d'escola és que l'ETSEIB no s'ha posicionat mai a favor d'anar-se'n- suposo que també es pot defensar que aquest rector no va mentir, manipular, extorsionar i mentir...bé, a mi que no m'ho justifiquin, perquè si a mi m'ha pressionat sent una estudiantilla sense ni pinchar ni cortar, i sense poder-me fer res jo em vaig cagar....

encara m'indigna...fins la medul·la. em crispa. M'entristeix. Em fa rabiar
M'indigna que la mateixa gent que durant anys s'ha passat sistemàticament pel forro les voluntats de la permanent, la junta d'escola, o ha aconseguit consensos basats en la pressió ara esgrimeixi l'insigna demòcrata de "la junta d'escola ha dit", quan MAI se l'han escoltat. M'indigna que s'hagi acabat imperant una veritat que contradiu el que jo he viscut, i el que diuen els documents. Com es pot dir que l'escola no s'ha posicionat mai? Com es pot manipular així? Es fa amb consciència?

A la beca tenim relació amb molts professors....i és quan és fa pal·lès la gran divisió que hi ha a l'escola, i de la qual en formo part, sens dubte. A molts professors els hi tinc un odi desmesurat, o una profunda estima...hi ha alguns punts mitjos, però no gaires....i en tot cas, solen ser als que no he conegut com a delegada....
Em vaig adonar que per explicar les manies sempre acabava parlant del debat de l'edifici, i em va preocupar, perquè no poder suportar als que pensen dirferent no és ser...intolerant? feixista?
Em vaig adonar, però, que el debat de l'edifici el que ha fet ha estat aflorar....tot. Ha obligat a aportar arguments (bons o ridículs), a defensar idees, a respectar -o no- altres opinions....i ha aflorat el que és d'esquerres i sempre ha tingut una "buena relación con los estudiantes, desde que corrí delante de los grises cuando yo lo era" però t'insulta quan no penses com ell, el que riu a la teva cara quan estàs parlant, l'exxrector que t'escriu mails al teu correu personal intimidatoris, el rector que et pressiona i et menteix perquè li facis campanya, el professor pallasso que sempre fa aportacions ridícules, però sempre parla creient-se qui sap què, la que riu sempre i que l'únic que sap aportar és "és normal, sou joves i heu d'estar en contra de tot", el cap d'estudis lolailo que et diu cínica i sempre que parla algun estudiant riu amb menyspreu, la professora amb cara de pocs amics i pintes de convergent que sempre mira amb fàstic els estudiants....
I per altra banda, també hi ha el professor que t'escolta i aporta arguments, el professor que et critica quan cal però t'escolta amb atenció, la professora que es preocupa pels estudiants, el professors apassionat que potser no sempre està allà, però que és capaç d'imaginar una altra escola -era...això anava per l'Albert Prat- i preguntar-se perquè els estudiants no van a classe, en comptes de respondre's que perquè són tots uns vagos...
També crec que valorar tant el respecte pels estudiants (a part, segurament, de perquè nosaltres ho fóssim) , també ve de pensar que se'n pot esperar poc d'algú que no et respongui en funció dels arguments que aportes, sinó de qui ets...la frase m'ha quedat empalagosa, però el sentit és aquest.

Un cop vaig escriure que el pitjor de fer-te gran es entendre que la gent gran tampoc no té respostes.Per mi, una altra putada de fer-te gran -jo ho he entès totalment amb l'escola- és entendre que la gent gran tampoc no es mou per arguments, i que la veritat no interessa sempre....
m'entristeix que els arguments serveixin de tan poc. que la gent pugui ser tan poc crítica. No és quedar-se o marxar. És defensar segons quins arguments. Tan tanquil·lament.
perquè si això passa aquí, en aquest mini entorn tan petit -i tan gris-, en un entorn universitari i tecnològic, on se suposa que les evideències haurien de pesar-...quina merda. Com diu no sé qui a no sé on -agustín, un cable?- hi ha qui necessita "creure-ho per veure-ho"....

Quanta merda infinita hi deu haver, ja no en l'alta política, sinó, simplement, allà fora? Quants interessos personals es deuen imposar al benestar general...? quants....
ja sé que sembla que baixi de l'hort...però és que constatar intuicions d'aquest tipus sempre és una merda.

i quina merda
així que corre, corre, fuig....i que no t'esquitxi. Quan l'escola s'enfonsi en la seva grisor jo no vull ser-hi.

la veritat sobre el acuchillador de tauros....

com és ben sabut, internet ens porta a la veritat de moltes coses...entre elles, aquest testimoni de primera de mà que ens explica què va passar aquell dia que l'horòscop del 20 minutos va vaticinar per als tauros que "todos los hijos de puta de este signo morirán acuchillados"

Podria ser molt més truculent....jo m'hagués imaginat alguna cosa així com que la llicenciada en horoscopia de torn va veure en els astres que això és el que els passaria als tauros fills de puta....m'imaginava, llavors, una lluita al mig de la redacció, amb el jefe dient que això no es podia publicar, i l'horòscopa llicenciada defensant el dret dels lectors a conèixer la veritat...m'imaginava crits, amenaces amb escriure un article acusant el diari de censura, apel·lant al codi deontològic del bon periodista, i del bon horoscopista, m'imaginava un "demà no cal que tornis" dit pel redactor en cap, i l'horoscopista (que no sé perquè, però me l'imagino sent una dona, amb el cabell negre i llarg, arracades penjant, faldilles llargues i amb volada, i potser -només potser- una cabra com a animal de companyia) marxant amb un cop de porta ben fort, no, però, sense abans haver dit un críptic i amenaçador "qui desafia els astres desafia el destí"...

això, però, seria en un món en què la carrera d'horoscopista estigués valorada...o, com a mínim, existís.
En el nostre món, la història és molt més grisa....és el problema que té la realitat, que de vegades supera la ficció, però quan no, és molt més avorrida

http://www.yonkis.com/imagenes01/20minutos_asifue.htm

l'hort balear

Sempre he pensat que més val no fiar-se d'una bleda assoleiada...(apunt lingüístic..."bleda assoleiada" trobo que és una expressió brutal, molt gràfica...una bleda ja és de per si una verdura així, lànguida, amb aquella caiguda de fulles que té, d'aquelles que l'agafes per una punta i és incapaç de mantenir-se dreta....i una bleda deixada al sol, una bleda assoleiada, amb les fulles ja totalment caigudes, pansides, sense força, havent perdut tota la turgència....quina graficitat! quina plasticitat! Agustín, vas veient, els matisos del català?? :) )
Deixant les verdures a part, deia que de les bledes en general més val mantenir-se'n lluny...per mandra, i perquè després encara et poden dir allò de "jo no volia, però...." i posar-se't a plorar...
aquesta reflexió de sobre les bledes m'ha vingut per la següent notícia:
"Maria de la Pau Janer formarà part de la llista balear del pp...."
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2354414

Amb aquell parlar empalagós que té, i aquell posat de "te deix, amor, la mar com a penyora"...
És una ràbia totalment infundada, per la ràbia que li té gent del meu entorn...però és que els enemics dels meus amics són els meus enemics....
i clar, que ara es presenti a la llista del pp balear (dels dolents més dolents, uns dels més dolents) només fa que reafirmar-me (aquell sentiment de victòria estúpid..."ajá...jo ja ho veia!")

En fi. Una reflexió de diumenge matí...
Demà, els tomàquets

(vermell com un tomàquet, expressió popular i d'ús freqüent "jo estic vermell com un tomàquet, tu estàs vermell com un tomàquet, ells estan vermells com un tomàquet, elles estan vermelles com uns tomàquets......". La seva freqüència d'ús, però, no ens hauria d'impedir veure la seva vàlua com a expressió també gràfica.....

semblar una ceba, ser estirat com un rave, etc....són altres expressions a analitzar....però me'n vaig a preparar l'estratègia per guanyar 3000 euros enganxant autobusos amb sika...

peticions populars

ai, mireia!
què més voldria jo que poder escriure...però estic a berga, rodejada de 60 nens i, sobretot, de pluja, molta pluja...per esmorzar, a mig matí, per dinar, a mitja tarda, abans de sopar, durant el sopar, just després de sopar, abans de començar l'activitat de nit, durant l'activitat de nit, abans d'anar a dormir, quan ja estem dormint...!
però bé, com que tu em demanes que escriguis, i ja saps que els teus desitjos són ordres (no tothom s'atreveix a portar-te la contrària :) ), especialment dedicat per tu i el teu instrument (tu ja m'entens), us recomano aquest video del youtube....quan un no està creatiu, més val deixar pas als que sí que ho estan
una abraçada!
http://www.youtube.com/watch?v=OGM7PsXGkgg

Luejant il·lusionada...Lua Lueta Lua

ahir, 7 de març de 2007, va néixer la Lua Garcia Feliu, filla de David Garcia i Mireia Feliu, néta d'Albert Feliu i Teresa Ràfols, besnéta de Teresa Esteve Mitjans...i Salvador Ràfols, que va morir fa 14 anys.
La Lua té molts més parents..les seves tietes, Marina i Eulàlia Feliu, molts tiets avis (entre ells els meus pares) , i encara moltes més tietes segones...entre les quals estic jo.
En resum: la meva cosina ha tingut una filla. Que es diu Lua Garcia Feliu...El primer membre de la nova generació del clan Ràfols, tot i que el cognom Ràfols, que dóna nom al clan, ha desaparegut gràcies als segles de patriacat...(no és el moment de parlar-ne. Però és veritat...de 9 cosins que som, som 8 noies...a la següent generació el cognom ràfols s'haurà diluït...de la mateixa manera que els meus fills no portaran cap cognom de ma mare, encara que com a homenatge -petit- a ma mare m'agradaria que els portessin....)
Entrant a la clínica pensava que probablement un naixement sigui l'únic motiu per entrar amb un somriure d'orella a orella en un hospital. I quin somriure. I quina emoció. I quina alegria.I quina il·lusió. A l'alegria pròpia s'hi sumava la contagiada per tothom. El meu tiet irradiant felicitat..i la meva cosina. I la lua, allà, amb les mans apretades, petita, petita...

Vaig estar parlant amb la meva àvia ahir...un naixement inevitablement et porta a parlar de la vida, i, com deia el pou de saviesa que és la meva àvia, "néixer morir tots ho fem igual...el que fem entre mig és l'únic que canvia".
Quants sentiments....per una banda, d'il·lusió. Allà tens algú que té tota la vida per davant. Quantes incògnites. I com serà? I què farà?
Sent la primera -i sembla que durant un temps, única- ràfols junior junior, la podrem mimar fins que sigui gairebé insuportable...sort que té els pares que té per ser estupenda :)

i, per altra banda, també et sembla que tornes a l'essència de tot plegat...i les petites preocupacions tontes que et poblen el dia a dia tornen al lloc on els tocaria estar, al calaix de les preocupacions tontes. Ara, la vida està feta d'aquestes coses petites, no? no tot poden ser naixements...que ja som prous, al món :)

i és curiós, perquè quan estàs molt trist et sembla que el món s'hauria d'aturar. Després d'un enterrament, -a mi em passa, com a mínim- resulta gairbé insultant que la gent estigui alegre...vénen ganes de cridar perquè el món s'aturi...Doncs avui he descobert que després d'un naixement et sembla impossible que les coses vagin malament. Coses que ahir em treien -literalment- de polleguera -vegi's pp+psoe al congrés- avui em semblaven totalment irrellevants...fins i tot -ojito- he passat per davant de la llibreria Europa, i hi he entrat, i he estat mirant coses...conservant el somriure interior...
Evidentment, no perquè no em sembli greu que existeixi gent com el varela (un apunt....en un dels articles que hi havia penjats, al costat d'un del Pedro Varela amb el titular "nadie me ha convencido de que existiera el holocausto", hi havia un retall de diari on sortia la notícia del descobriment que Enric Marco -aquell president de l'amical de mathausen que es va descobrir que no hi havia estat mai en un camp de concentració nazi...suposo que pretenia -el fet de penjar-los de costat- donar força a la tesi del varela...cosa que demostra que a més de mentir a tante gent sobre una cosa així, va donar ales als revisionistes, el marco aquest -que, per cert, va venir a industrials convidat per esf-delegació-...Creieu que encara dóna per posar un parèntesi dins del parèntesi dins del guió???)

Tornant a la Lua...doncs això, que estava en un estat semi levitatiu en què tota la merda del món -i això inclou els fills de puta- sigui llunyana i totalment irreal.
Ja passarà...perquè justament perquè hi ha petites Lues és imprescindible sentir fàstic cap a coses així, no?

El fàstic, però, ja vindrà un altre dia. De moment em centro, parafrasejant una cosa que vaig llegir fa poc, en mantenir "los pies en el sueño"....el sueño que és la vida :)

Quina alegria. Quina il·lusió.