vinc de veure "Lorca eran todos" amb n'Agus, l'obra dirigida pel Rubianes i que a Madrid només van fer a CCOO (llegir ce ce, o, o) perquè la van prohibir a la resta...bé, la història de sobres coneguda, vaja
Les frases absolutes sempre em causen respecte, però diria que és l'obra de teatre que m'ha emocionat més de les que he vist mai. Tot i que no vaig massa al teatre n'he vist que m'han agradat, i molt...però diria que mai cap m'ha arribat tan a dins...M'ha emocionat fins a la llàgrima -les llàgrimes-, però no de plor desbordat, sinó d'aquella llàgrima d'etómac tancat i que mentre apretes la mandíbula es va fent grossa fins que et cau galtes avall...
Segur que he vist altres obres que m'han emocionat, però no prou, crec, com per més d'una hora després de sortir del teatre encara tingui l'estómac en un puny. Segurament també hi juga el fet que no sigui una ficció, sinó teatre documental, i que per tant la història no es queda a dins del teatre, sinó que quan surts te l'endus amb tu, de tornada a la realitat que és on pertany.
Però no és només això, perquè una història real mal explicada pot ser infinitament menys vibrant que una de mentida, ben narrada. I per mi aquesta estava ben narrada. D'aquestes que et va portant en el seu terreny. T'imagines els personatges. La situació. Com es va tancant el cercle. Imagines a Lorca. Imagines cquè va passar quan el van detenir. T'imagines -i sents- la impotència, la ràbia, la por.
Sense tenir res a veure, recordo que després de veure Requiem for a dream no podia parlar. No em venia de gust. Vam sortir caminant de la sala d'actes de l'escola, també amb l'Agustin (mmm...començo a veure un patró....no seràs tu, el problema?? :) ) , mirant al terra, sense parlar fins arribar a maria cristina. Crec que ha estat la pel·lícula que m'ha causat una impressió més profunda i visceral.
A "Lorca eran todos" el sentiment no és de desesperació, com a requiem for a dream, però sí de profunda tristesa. I en sortir de la sala he recordat aquella sensació de caminar sense tenir ganes de parlar...Ara, crec, però, que en aquest cas hi havia, barrejada amb la tristesa, una part d'intentar retenir una estona més la impressió de l'obra.
I al principi de tot sortia el Rubianes fent una petita introducció i explicant una mica la història de l'obra...A mi el Rubianes sempre m'ha caigut molt bé, no sé ben bé per què. I allà tenia al públic a la butxaca. I té gràcia (a mi me'n fa). Explicava que a ell li agrada venir a presentar l'obra, però que sovint no pot per les altres obres que fa..."aunque como ahora tengo menos trabajo, puedo venir más a menudo", referència òbvia a la censura que ha patit.."aunque no hay nada que me divierta más que molestar a los fachas de mierda". En la seva línia. Aplaudiments efusius.
I, després de tot, d'haver-la vist, d'haver vist el que jo diria que és l'obra de teatre que més fons m'ha arribat de les que he vist mai la perplexitat i indignació perquè no l'hagin fet a Madrid ha arribat fins a extrems inimaginables.
I per què? perquè el rubianes va dir unes frases que per cert, els del partit del boadella van dir a la inaguració de la campanya del seu partit, traslladades a catalunya (a mi catalunya me suda la polla, o semblant) sense que se n'hagi fet més ressò.
Lorca eran todos. I els seus assassins encara viuen.
pd...no sé si després d'aquesta crítica exaltada us agradaria veure-la...però, en tot cas, queden un o dos dies a barcelona, o sigui que correu a agafar al telefon i trucar al 902 i uns quants números més, on un senyoret molt amable us regalarà unes entrades a canvi d'uns quants diners
dimecres, d’octubre 11, 2006
diumenge, d’octubre 08, 2006
l'infinitat
hi ha una frase que diu que tot té un límit, menys l'estupidesa humana...el graciosillo que se li va acudir no sé si sabia que això ja ho predeia la bíblia, quan deia a no sé on què "el nombre de necis és infinit"....
o potser sí que ho sabia, i simplement estava fent una relectura d'un clàssic?
el que està clar, però, és que si bé una -la bíblica- fa referència a la quantitat total de gent nècia sense pronunciar-se sobre la quantitat de necietat que hi cap dins d'una persona, l'altra, la del graciosillo, no s'endinsa en estimar la xifra total d'estúpids que hi ha al món, limitant-se a afirmar que dins d'una sola persona hi cap estudidesa infinita, o que la suma de totes les estupideses de totes les persones estúpides -estúpides en diferents graus- és infinita.
Crec que la veritat -absoluta- està en una suma de les dues, que vindria a dir alguna cosa així com "el nombre de necis infinitament estúpids és infinit".
També hi ha una altra frase que diu que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra...Quina absurditat, limitar-ho a dues vegades.
i fins i tot n'hi ha una altra que diu que qui dia passa any empeny. Però aquesta no té res a veure...
I jo, aquí estic, per enèssim cop m'ha tornat a passar això de pensar-me que el que és infinit no és l'estupidesa humana sinó les hores del dia, els dies de la setmana, i les setmanes del mes...cosa que no seria cap problema sinó fos perquè aquesta fantasia fa n anys que xoca amb la realitat, una realitat que m'obliga a encabir una cosa infinita en una realitat finita, entera, discreta, i petita.
Total, que si no escric al blog és per culpa d'aquest xoc finitud real-infinitud fantasiejada...
Quina sort no tenir-ne jo la culpa!
o potser sí que ho sabia, i simplement estava fent una relectura d'un clàssic?
el que està clar, però, és que si bé una -la bíblica- fa referència a la quantitat total de gent nècia sense pronunciar-se sobre la quantitat de necietat que hi cap dins d'una persona, l'altra, la del graciosillo, no s'endinsa en estimar la xifra total d'estúpids que hi ha al món, limitant-se a afirmar que dins d'una sola persona hi cap estudidesa infinita, o que la suma de totes les estupideses de totes les persones estúpides -estúpides en diferents graus- és infinita.
Crec que la veritat -absoluta- està en una suma de les dues, que vindria a dir alguna cosa així com "el nombre de necis infinitament estúpids és infinit".
També hi ha una altra frase que diu que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra...Quina absurditat, limitar-ho a dues vegades.
i fins i tot n'hi ha una altra que diu que qui dia passa any empeny. Però aquesta no té res a veure...
I jo, aquí estic, per enèssim cop m'ha tornat a passar això de pensar-me que el que és infinit no és l'estupidesa humana sinó les hores del dia, els dies de la setmana, i les setmanes del mes...cosa que no seria cap problema sinó fos perquè aquesta fantasia fa n anys que xoca amb la realitat, una realitat que m'obliga a encabir una cosa infinita en una realitat finita, entera, discreta, i petita.
Total, que si no escric al blog és per culpa d'aquest xoc finitud real-infinitud fantasiejada...
Quina sort no tenir-ne jo la culpa!
diumenge, de setembre 24, 2006
l'home unidimensional
intentant fer una mica de neteja de mails en la infinita bústia de gmail he trobat aquest article que també em va enviar na cata fa prop d'un any i que crec que val molt la pena (i és molt llarg)
Perquè no manen els pobres: l’Home Unidimensional
La democràcia és el govern de la majoria,
La majoria és dona*
Ergo, la democràcia és el govern de les dones
*Estadísticament, en l’espècie humana hi ha més individus de sexe femení que
de sexe masculí.
El sil.logisme que exposà Aristòtil, com a bon sil.logisme, hauria de funcionar
malgrat canviar-ne algun terme. Per això hem provat de canviar “pobres” per
“dones”. Segons Aristòtil, donat que la democràcia és el govern de la majoria i
la majoria és pobra, ens hauríem de trobar davant un govern dels pobres.
Però...si això és així, perquè en democràcia els pobres dónen suport a governs
en contra dels seus interessos? Perquè molts dels governs democràtics són votats
majoritàriament després d’anunciar mesures liberalitzadores, que, en principi,
van en contra dels interessos inmediats dels pobres?
Tornem al sil.logisme modificat: si la majoria és dona, la democràcia és el
govern de les dones. Però les dones continuen representant una part molt petita
del poder. És evident que, abans de votar com a dones, les dones voten segons
altres opcions, i que les dones són també moltes altres coses, a part de dones.
I hauria de ser evident, també, que els pobres són també moltes altres coses, a
part de pobres. Sembla que la resposta és la mateixa per als dos sil.logismes. I
que els pobres potser no voten sempre com a pobres. D’això és el que parlarem
avui. Què fa que la democràcia no sigui el govern dels pobres.
Un homosexual del PP. Un ecologista de CiU. Un petit empresari de IC. Un
trotskista del PNV. Un catòlic del PSOE. S’han trobat. Avui. Per veure si
poden recuperar aquella part de la seva voluntat popular que els sistema de
partits els ha robat. Perquè els han robat. La seva capacitat d’elecció.
L’homosexual del PP ha de decidir si per ell és més important el respecte per la
seva identitat sexual o la seva posició en el camp fiscal. L’ecologista de CiU
ha de decidir entre el seu amor per una idea concreta del planeta o la superació
de l’injust dèficit fiscal. El petit empresari d’Iniciativa-Verds ha d’escollir
entre la seva explotació no sostenible i la seva defensa de la
multiculturalitat. El trotskista del PNV, pobret, migpartit entre el somni d’una
germanor de treballadors i el dret a ésser-ho a la vasca. El catòlic del PSOE,
una versió light dels cato-comunistes que un dia la varen campar per terres
italianes, obligat decidir-se entre el seu esperit profundament socialista i la
seva fe, que mourà muntanyes, però no el traurà d’aquest embolic. No. Amb fe i
prou, no.
Aquesta situació és una situació peculiar. Ningú acceptaria que en anar a
comprar al supermercat, per a poder comprar el paper higiènic per força s’hagués
de comprar també una raspall de dents (que potser no necessites encara), menjar
per gossos (quan tu el que tens és un gat, que certament s’emprenyarà quan vegi
el menjar per gossos) i, ja per posar la guinda, una combinació de llenceria
femenina (que t’obligués a reconfigurar el teu Ser, o donar explicacions a una
parella ja de per si prou tocada d’haver hagut d’esperar tant de temps el paper
higiènic).
No ens sorprèn en canvi, que en anar a votar (diguem, a “comprar” la nostra
parcel.la de poder), hàgim de donar suport i emportar-nos amb nosaltres, si
volem el paper higiènic que ens fa falta, també coses que o bé no ens fan falta,
o bé provoquen problemes amb alguna altra part de casa nostra, o bé comporten
una renúncia a certs ideals.
Però tornem al supermercat del Poder. Vull comprar una pasta i un batut de
xocolata, per esmorzar. No. Això no t’ho venen. O bé prens una pasta i un suc de
fruita, o bé uns cereals i un batut de xocolata. Batut i pasta no pot ser.
Socialista i Catòlic no pot ser. Nacionalista i Socialista tampoc. Ecologista i
de Dretes tampoc...nois, ens han fotut l’esmorzar.
No només en cada elecció has d’acceptar de manera afegida allò que tu no vols,
sinò que a més, no pots pretendre obtenir tot allò que vols. El poder del teu
vot el pots exercir només d’una manera limitada a alguns dels aspectes de la
teva ideologia/visió/decisió.
Perquè els éssers humans som multidimensionals. Cadascú de nosaltres ocupa una
posició única en un sistema multidimensional definit per varis eixos: política
econòmica, ecològica, religió, de gènere, de llibertats socials, d’educació,
d’identitat nacional, avortament, idiomàtica, etc...Ergo, estar representats o
no, no depèn de si guanyen o no les eleccions aquells a qui votem. Al cap i a la
fi, si les perden, ens continuen representant, com a oposició. Depèn de fins a
quin punt els valors per als nostres eixos s’apropen a aquells del partit a qui
votem. O de fins a quin punt escollim (o ens “ajuden” a escollir) un dels valors
com a prioritaris.
Si analitzem aquesta estructura de funcionament als ulls de Dahl i el seu
Pluralisme, és comprensible imaginar una sèrie de grups, cadascun amb uns
objectius diferents (econòmics, ètnics, ...), sovint contradictoris
(solidaritats creuades) que lluiten per a aconseguir el poder. Però, com hem
dit, malgrat que en el sistema de partits existeixi un eix principal
Dreta-Esquerra, el fet que aquest eix sigui principal no és en absolut compartit
per la població, que pot definir com a principals molts altres eixos (ètnic,
cultural, religiós, gènere,...).
Per tant, que els pobres no governin és, simplement, perquè no existeixen com a
grup polític. Pretendre que l’eix económic-fiscal sigui l’eix primordial és tant
lògic com pretendre que l’eix de gènere sigui l’eix primordial. Les dones,
unides, mai seran vençudes. Els pobres no existeixen com a grup polític. Les
dones no existeixen com a grup polític. O els avis no existeixen com a grup
polític. Malgrat que donem molta importància a l’eix fiscal-social, els altres
també existeixen, i poden ser considerats principals. L’existència d’un grup que
reaccioni a un eix polític dependrà no només, del pes que representi aquest
grup, sinò també de la capacitat de presentar el seu Eix com a un Eix principal.
Això explica perquè els partits nacionalistes necessiten un nacionalisme oposat
que incrementi la importància d’aquest Eix per sobre de l’eix Dreta-Esquerra.
El sistema es torna encara més complex després de les eleccions, en formar els
governs de coalició.En les darreres eleccions autonòmiques, es donà la
circumstància que ERC (nacionalista i d’esquerres) podia formar govern amb el
PSC (d’esquerres) o amb CiU (nacionalista).Malgrat que pugui semblar evident
l’elecció final de formar un govern d’esquerres, molts votants d’ERC es sentiren
enganyats. Imagineu ara, per un moment un votant nacionalista de dretes, que
sacrifica les seves opinions en l’eix fiscal-social per a primar el seu vot en
el sentit nacionalista, en la convicció que el nacionalisme d’ERC és
independentista, mentre el de CiU és federalista.
El seu cas és patètic. No només s’ha hagut d’endur a casa el menjar per a gossos
i la combinació de llenceria femenina. No ha aconseguit el paper higiènic.
I això es converteix en un problema per a la legitimitat de la democràcia. El
problema de la legitimitat del sistema democràtic no és que siguin la dictadura
de la majoria. És que són el govern d’una majoria fictícia, que no existeix, i
que es constitueix per compromís representatiu per tal d’obtenir “una mica” del
que voldria, “mica” que serà convertida en “poc” gràcies al sistema
executiu-legislatiu, i “poc” que serà convertit en “res” per les exigències de
l’economia.
Què provoca que en un sistema democràtic, el votant no acabi demanant allò que
vol demanar? El sistema de partits implica uns packs d’opcions no desmontable.El
petit nombre de partits provoca que la combinatòria sigui limitada:cada partit
necessita definir-se en tots els camps, i no totes les opcions poden estar
representades. En intentar aconseguir vots, cada partir genera una oferta
d’ideologies, però s’ha de mantenir en uns valors molt concrets per a cada Eix i
mirar de no incrementar excessivament el nombre d’eixos, tant per la claredat
del missatge com per la governabilitat dels compromissos electorals.
A més, degut a la pèrdua progressiva d’independència dels diputats de cada
partit (partitocràcia disciplinària) , l’efecte és molt més greu, ja que es
talla una camí que hi hauria perquè dins cada partit els altres eixos hi
poguéssin estar representats.
És comprensible que quan dos objectius són contraposats (com ara l’increment de
prestacions socials i la reducció d’impostos) s’ha d’assumir la impossibilitat
d’acomplir-los tots dos. Però actualment, per culpa del sistema de packs
d’eleccions, opcions no contraposades no poden formar part de la legítima
voluntat del votant.
Com es podria solucionar?
Malgrat que s’hagi proposat la democràcia directa, aquest és un sistema que, per
raons de logística i governabilitat, és poc factible.Una opció seria incrementar
el nombres de partits, que afavoriria un increment de les combinatòries. Més
eixos, més diversitat. Menys governabilitat, però més diàleg. Al mateix temps,
però, pot provocar un sobrecàrrega de l’estat, que ha de fer promeses sobre
molts eixos diferents.
Si tot això fos poc, hem de considerar també que moltes vegades el votant no
actua tampoc en funció dels seus interessos, i ho fa de manera conscient. Dins
els dos casos que presenta Aristòtil com a govern del poble, un de govern en
interès propi (democràcia) i un altre en interès de tots els ciutadans
(republica), molts votants actuen amb un estil “Republicà”.
Molts empresaris voten partits d’esquerres perquè ho consideren més just, per
ideologia. Molts treballadors humils voten dretes perquè pensen que és millor
per a l’economia del país,...Existeix, doncs, també, una participació de
l’ideologia que va més enllà de l’interés propi. No sempre és cert el que diu
N.Bobbio que “la democràcia moderna descansa sobre una concepció individualista
de la societat”.
Per tant, el votant pobre no sempre vota a favor seu (de forma conscient) i
quan ho vol fer, ha d’escollir només alguns dels seus objectius (entre els que
el fet de ser pobre és només un més dels elements).
Potser, el sil.logisme famós, l’única forma en què funcionaria és:
La democràcia és el govern dels votants.
El 100% dels votants són adults.
Ergo, la democràcia és el govern dels adults.
...!
Un homosexual del PP. Un ecologista de CiU. Un petit empresari de IC. Un
trotskista del PNV. Un catòlic del PSOE. S’han trobat. Avui. I es passegen
cadascun amb el seu paper higiènic sota el braç, intentant trobar una manera
d’explicar a la seva consciència, què coi fan, amb aquella combinació femenina i
aquell paquet de menjar per a gossos. Incapaços de convertir-se en l’Home
Unidimensional.
Un problema que caldrà solucionar, si no volem que, a falta de paper higiènic,
el votant faci servir la papereta del vot.
Jordi Domènech
Perquè no manen els pobres: l’Home Unidimensional
La democràcia és el govern de la majoria,
La majoria és dona*
Ergo, la democràcia és el govern de les dones
*Estadísticament, en l’espècie humana hi ha més individus de sexe femení que
de sexe masculí.
El sil.logisme que exposà Aristòtil, com a bon sil.logisme, hauria de funcionar
malgrat canviar-ne algun terme. Per això hem provat de canviar “pobres” per
“dones”. Segons Aristòtil, donat que la democràcia és el govern de la majoria i
la majoria és pobra, ens hauríem de trobar davant un govern dels pobres.
Però...si això és així, perquè en democràcia els pobres dónen suport a governs
en contra dels seus interessos? Perquè molts dels governs democràtics són votats
majoritàriament després d’anunciar mesures liberalitzadores, que, en principi,
van en contra dels interessos inmediats dels pobres?
Tornem al sil.logisme modificat: si la majoria és dona, la democràcia és el
govern de les dones. Però les dones continuen representant una part molt petita
del poder. És evident que, abans de votar com a dones, les dones voten segons
altres opcions, i que les dones són també moltes altres coses, a part de dones.
I hauria de ser evident, també, que els pobres són també moltes altres coses, a
part de pobres. Sembla que la resposta és la mateixa per als dos sil.logismes. I
que els pobres potser no voten sempre com a pobres. D’això és el que parlarem
avui. Què fa que la democràcia no sigui el govern dels pobres.
Un homosexual del PP. Un ecologista de CiU. Un petit empresari de IC. Un
trotskista del PNV. Un catòlic del PSOE. S’han trobat. Avui. Per veure si
poden recuperar aquella part de la seva voluntat popular que els sistema de
partits els ha robat. Perquè els han robat. La seva capacitat d’elecció.
L’homosexual del PP ha de decidir si per ell és més important el respecte per la
seva identitat sexual o la seva posició en el camp fiscal. L’ecologista de CiU
ha de decidir entre el seu amor per una idea concreta del planeta o la superació
de l’injust dèficit fiscal. El petit empresari d’Iniciativa-Verds ha d’escollir
entre la seva explotació no sostenible i la seva defensa de la
multiculturalitat. El trotskista del PNV, pobret, migpartit entre el somni d’una
germanor de treballadors i el dret a ésser-ho a la vasca. El catòlic del PSOE,
una versió light dels cato-comunistes que un dia la varen campar per terres
italianes, obligat decidir-se entre el seu esperit profundament socialista i la
seva fe, que mourà muntanyes, però no el traurà d’aquest embolic. No. Amb fe i
prou, no.
Aquesta situació és una situació peculiar. Ningú acceptaria que en anar a
comprar al supermercat, per a poder comprar el paper higiènic per força s’hagués
de comprar també una raspall de dents (que potser no necessites encara), menjar
per gossos (quan tu el que tens és un gat, que certament s’emprenyarà quan vegi
el menjar per gossos) i, ja per posar la guinda, una combinació de llenceria
femenina (que t’obligués a reconfigurar el teu Ser, o donar explicacions a una
parella ja de per si prou tocada d’haver hagut d’esperar tant de temps el paper
higiènic).
No ens sorprèn en canvi, que en anar a votar (diguem, a “comprar” la nostra
parcel.la de poder), hàgim de donar suport i emportar-nos amb nosaltres, si
volem el paper higiènic que ens fa falta, també coses que o bé no ens fan falta,
o bé provoquen problemes amb alguna altra part de casa nostra, o bé comporten
una renúncia a certs ideals.
Però tornem al supermercat del Poder. Vull comprar una pasta i un batut de
xocolata, per esmorzar. No. Això no t’ho venen. O bé prens una pasta i un suc de
fruita, o bé uns cereals i un batut de xocolata. Batut i pasta no pot ser.
Socialista i Catòlic no pot ser. Nacionalista i Socialista tampoc. Ecologista i
de Dretes tampoc...nois, ens han fotut l’esmorzar.
No només en cada elecció has d’acceptar de manera afegida allò que tu no vols,
sinò que a més, no pots pretendre obtenir tot allò que vols. El poder del teu
vot el pots exercir només d’una manera limitada a alguns dels aspectes de la
teva ideologia/visió/decisió.
Perquè els éssers humans som multidimensionals. Cadascú de nosaltres ocupa una
posició única en un sistema multidimensional definit per varis eixos: política
econòmica, ecològica, religió, de gènere, de llibertats socials, d’educació,
d’identitat nacional, avortament, idiomàtica, etc...Ergo, estar representats o
no, no depèn de si guanyen o no les eleccions aquells a qui votem. Al cap i a la
fi, si les perden, ens continuen representant, com a oposició. Depèn de fins a
quin punt els valors per als nostres eixos s’apropen a aquells del partit a qui
votem. O de fins a quin punt escollim (o ens “ajuden” a escollir) un dels valors
com a prioritaris.
Si analitzem aquesta estructura de funcionament als ulls de Dahl i el seu
Pluralisme, és comprensible imaginar una sèrie de grups, cadascun amb uns
objectius diferents (econòmics, ètnics, ...), sovint contradictoris
(solidaritats creuades) que lluiten per a aconseguir el poder. Però, com hem
dit, malgrat que en el sistema de partits existeixi un eix principal
Dreta-Esquerra, el fet que aquest eix sigui principal no és en absolut compartit
per la població, que pot definir com a principals molts altres eixos (ètnic,
cultural, religiós, gènere,...).
Per tant, que els pobres no governin és, simplement, perquè no existeixen com a
grup polític. Pretendre que l’eix económic-fiscal sigui l’eix primordial és tant
lògic com pretendre que l’eix de gènere sigui l’eix primordial. Les dones,
unides, mai seran vençudes. Els pobres no existeixen com a grup polític. Les
dones no existeixen com a grup polític. O els avis no existeixen com a grup
polític. Malgrat que donem molta importància a l’eix fiscal-social, els altres
també existeixen, i poden ser considerats principals. L’existència d’un grup que
reaccioni a un eix polític dependrà no només, del pes que representi aquest
grup, sinò també de la capacitat de presentar el seu Eix com a un Eix principal.
Això explica perquè els partits nacionalistes necessiten un nacionalisme oposat
que incrementi la importància d’aquest Eix per sobre de l’eix Dreta-Esquerra.
El sistema es torna encara més complex després de les eleccions, en formar els
governs de coalició.En les darreres eleccions autonòmiques, es donà la
circumstància que ERC (nacionalista i d’esquerres) podia formar govern amb el
PSC (d’esquerres) o amb CiU (nacionalista).Malgrat que pugui semblar evident
l’elecció final de formar un govern d’esquerres, molts votants d’ERC es sentiren
enganyats. Imagineu ara, per un moment un votant nacionalista de dretes, que
sacrifica les seves opinions en l’eix fiscal-social per a primar el seu vot en
el sentit nacionalista, en la convicció que el nacionalisme d’ERC és
independentista, mentre el de CiU és federalista.
El seu cas és patètic. No només s’ha hagut d’endur a casa el menjar per a gossos
i la combinació de llenceria femenina. No ha aconseguit el paper higiènic.
I això es converteix en un problema per a la legitimitat de la democràcia. El
problema de la legitimitat del sistema democràtic no és que siguin la dictadura
de la majoria. És que són el govern d’una majoria fictícia, que no existeix, i
que es constitueix per compromís representatiu per tal d’obtenir “una mica” del
que voldria, “mica” que serà convertida en “poc” gràcies al sistema
executiu-legislatiu, i “poc” que serà convertit en “res” per les exigències de
l’economia.
Què provoca que en un sistema democràtic, el votant no acabi demanant allò que
vol demanar? El sistema de partits implica uns packs d’opcions no desmontable.El
petit nombre de partits provoca que la combinatòria sigui limitada:cada partit
necessita definir-se en tots els camps, i no totes les opcions poden estar
representades. En intentar aconseguir vots, cada partir genera una oferta
d’ideologies, però s’ha de mantenir en uns valors molt concrets per a cada Eix i
mirar de no incrementar excessivament el nombre d’eixos, tant per la claredat
del missatge com per la governabilitat dels compromissos electorals.
A més, degut a la pèrdua progressiva d’independència dels diputats de cada
partit (partitocràcia disciplinària) , l’efecte és molt més greu, ja que es
talla una camí que hi hauria perquè dins cada partit els altres eixos hi
poguéssin estar representats.
És comprensible que quan dos objectius són contraposats (com ara l’increment de
prestacions socials i la reducció d’impostos) s’ha d’assumir la impossibilitat
d’acomplir-los tots dos. Però actualment, per culpa del sistema de packs
d’eleccions, opcions no contraposades no poden formar part de la legítima
voluntat del votant.
Com es podria solucionar?
Malgrat que s’hagi proposat la democràcia directa, aquest és un sistema que, per
raons de logística i governabilitat, és poc factible.Una opció seria incrementar
el nombres de partits, que afavoriria un increment de les combinatòries. Més
eixos, més diversitat. Menys governabilitat, però més diàleg. Al mateix temps,
però, pot provocar un sobrecàrrega de l’estat, que ha de fer promeses sobre
molts eixos diferents.
Si tot això fos poc, hem de considerar també que moltes vegades el votant no
actua tampoc en funció dels seus interessos, i ho fa de manera conscient. Dins
els dos casos que presenta Aristòtil com a govern del poble, un de govern en
interès propi (democràcia) i un altre en interès de tots els ciutadans
(republica), molts votants actuen amb un estil “Republicà”.
Molts empresaris voten partits d’esquerres perquè ho consideren més just, per
ideologia. Molts treballadors humils voten dretes perquè pensen que és millor
per a l’economia del país,...Existeix, doncs, també, una participació de
l’ideologia que va més enllà de l’interés propi. No sempre és cert el que diu
N.Bobbio que “la democràcia moderna descansa sobre una concepció individualista
de la societat”.
Per tant, el votant pobre no sempre vota a favor seu (de forma conscient) i
quan ho vol fer, ha d’escollir només alguns dels seus objectius (entre els que
el fet de ser pobre és només un més dels elements).
Potser, el sil.logisme famós, l’única forma en què funcionaria és:
La democràcia és el govern dels votants.
El 100% dels votants són adults.
Ergo, la democràcia és el govern dels adults.
...!
Un homosexual del PP. Un ecologista de CiU. Un petit empresari de IC. Un
trotskista del PNV. Un catòlic del PSOE. S’han trobat. Avui. I es passegen
cadascun amb el seu paper higiènic sota el braç, intentant trobar una manera
d’explicar a la seva consciència, què coi fan, amb aquella combinació femenina i
aquell paquet de menjar per a gossos. Incapaços de convertir-se en l’Home
Unidimensional.
Un problema que caldrà solucionar, si no volem que, a falta de paper higiènic,
el votant faci servir la papereta del vot.
Jordi Domènech
dimarts, de setembre 19, 2006
vols dir...
per qui no l'hagi vist, un article del partal que ha enviat la CAta
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2060545
Evidentment, que el PArtal no estigui d'acord amb mi, per mi és una senyal inequívoca que vaig pensar malament en el seu moment :)
Quan vaig escriure el post anterior no pretenia ser objectiva. Havia sentit la notícia de resquitllada a la ràdio, i realment em vaig indignar...i la indignació era una bona excusa per criticar el papa que, reconec, és un blanc fàcil (i parlant de blanc...no us heu preguntat mai com aconsegueix aquest blanc tan blanc a la sotana? Miracle?)
I amb l'article del Partal...no hi acabo d'estar d'acord (ho dic amb la boca petita perquè això de no estar del tot d'acord amb ell m'omple d'inseguretat)...Bé, de fet, estic d'acord amb el que diu, però m'hi falta alguna cosa. Com diu ell, "Els musulmans que es queixen no ho fan per allò que ha dit Benet XVI, sinó per allò que es pensen que ha dit, però que no ha pas dit. I aquesta és una barrera divisòria que no s'ha de traspassar mai."
Una barrera que no s'ha de traspassar mai però que en política i mitjans de comunicació sempre es traspassa...i que jo crec que era previsible que es traspassés.
I si culpabilitzo més al papa és perquè en el fons penso que està menys pillat que els altres...de la mateix manera que iniciativa em pot decebre més que el pp, greenpeace que Repsol, o el gelat de torró que el tutifrutti... tu ja m'entens
El que està clar, un cop més, és que de bones intencions l'infern n'està ple...Quina paradoxa seria que un Papa -benintencionat- acabés allà baix, no?
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2060545
Evidentment, que el PArtal no estigui d'acord amb mi, per mi és una senyal inequívoca que vaig pensar malament en el seu moment :)
Quan vaig escriure el post anterior no pretenia ser objectiva. Havia sentit la notícia de resquitllada a la ràdio, i realment em vaig indignar...i la indignació era una bona excusa per criticar el papa que, reconec, és un blanc fàcil (i parlant de blanc...no us heu preguntat mai com aconsegueix aquest blanc tan blanc a la sotana? Miracle?)
I amb l'article del Partal...no hi acabo d'estar d'acord (ho dic amb la boca petita perquè això de no estar del tot d'acord amb ell m'omple d'inseguretat)...Bé, de fet, estic d'acord amb el que diu, però m'hi falta alguna cosa. Com diu ell, "Els musulmans que es queixen no ho fan per allò que ha dit Benet XVI, sinó per allò que es pensen que ha dit, però que no ha pas dit. I aquesta és una barrera divisòria que no s'ha de traspassar mai."
Una barrera que no s'ha de traspassar mai però que en política i mitjans de comunicació sempre es traspassa...i que jo crec que era previsible que es traspassés.
I si culpabilitzo més al papa és perquè en el fons penso que està menys pillat que els altres...de la mateix manera que iniciativa em pot decebre més que el pp, greenpeace que Repsol, o el gelat de torró que el tutifrutti... tu ja m'entens
El que està clar, un cop més, és que de bones intencions l'infern n'està ple...Quina paradoxa seria que un Papa -benintencionat- acabés allà baix, no?
divendres, de setembre 15, 2006
papa pepa pipa...PUPO PAPA
Un parell de coses...abans de Perú...potser
1. Un tal Joan m'ha deixat una nota en el mail anterior. No sé quin Joan ets...Morey? Rivera? Alemany? Prego? Ràfols? (Si ets aquest últim, perquè no m'ho dius a casa?)...listo, parlo d'acabar perquè només em queden 4 assignatures per matricular...ara n'estic fent 6. I ni tu ni ningú em treurà la il·lusió que això és molt poc...i si tu et vas dedicar a agafar les assignatures en l'ordre establert perquè t'ho deien (si t'haguessin dit que et tiressis del balcó, també ho haguessis fet????) no vol dir que la resta, que som d'esperit més rebel, no les agafem amb l'ordre que ens doni la gana.
Listo, que ets un listo. I fes el favor d'identificar-te, i no escudar-te en un link de Cacaolat que surt quan cliques el teu nom.
2. encara no tinc la maleta, però ara ja sé que si tens prou temps i paciència, els d'atenció al client d'ibèria t'acaben atenent. N'hi ha prou amb esperant entre 20 i 30 min amb el telèfon a l'orella. La maleta està al pàrking (de maletes, entenc i espero) de l'aeroport des de dissabte. La veritat, ara que m'havia fet il·lusions que me la perdrien i cobraria 450eurus, resulta que en principi em retornaran una bossa amb 4 pingajus i molta roba bruta. Jugar així amb els sentiments de la gent no té nom.
3. Avui he sentit a la totpoderosa ràdio que el Papa ha citat un no sé qui del segle XII que deia que l'Islam només havia aportat violència a la humanitat (pam més, pam menys, però no ve d'un pam (si està fresca i eixerida, que si es porta pengim penjam sí que ve d'un pam). El món Islàmic li demana que es disculpi. Jo li demano que dimiteixi (i que allà dalt li acceptin la dimissió) Que desaparegui. Que ens deixi en pau...Em fot negra aquest home, com a persona, com a institució. Estic crispada.
Que calli. Que calli. I que recordi que Bush és cristià, i que diu que "God is on our side". I que l'estat d'Israel no és Islàmic. I que amb la conya del cristianisme es van matar i torturar centenars de milers de persones durant segles.
El Papa, màxima autoritat d'una Església que mentre condemnava la teologia de l'alliberació i els seus capellans per rojos donava la mà a Franco...de l'Església de la conferència episcopal espanyola, que permet tenir la màquina de fer odi que és jiménez Losantos...
Només falta ara que perquè un fanàtic que vol tornar a fer les misses en llatí (?) es converteixi en guerra de religions el que ja és una guerra econòmica i de tot.
Que calli d'una MALEÏDA VEGADA i es dediqui a aprendre idiomes per fer la benedicció des de la Pl. del Vaticà. Però que calli. I que pari de parlar del que en principi no en té ni idea. Ni de preservatius, ni de l'Islam, ni de l'amor lliure, ni de la dona, ni de la família. (tot i que diu l'acudit que el capellà és aquell a qui tots li diuen pare menys els seus fills que li diuen tiet)
PAPA: Jo ni t'espere, ni et vull, ni et soporte.
Recordo un reportatge que vaig veure sobre la conquesta d'Amèrica. Com tothom sap, en arribar allà es van dedicar a matar, assassinar, contagiar, violar, massacrar i robar tot el que van trobar per davant.
Segons deien, estaven a punt de cremar un cap índigena, i hi havia un capellà que li insistia perquè es convertís al cristianisme a l'últim moment, perque sinó no aniria al cel.
Davant d'això el cap indígena li va preguntar si el cel era on anaven els cristians, i davant la resposta afirmativa del capellà l'indi va respondre que llavors no es convertiria de cap de les maneres, que no volia anar a parar, després de mort, on hi havia tanta gent com aquells cristians que havia conegut (i que l'estaven a punt de cremar, recordem)
Semblava que l¡època fanàtica del cristianisme havia passat...però, qui sap, si se tornat a imposar la moda hortera dels 80, potser això també pot tornar...
Una cop més es demostra que mai pots dir mai...jo que fa 2 anys hagués jurat que mai trobaria a faltar Joan Pau II...
1. Un tal Joan m'ha deixat una nota en el mail anterior. No sé quin Joan ets...Morey? Rivera? Alemany? Prego? Ràfols? (Si ets aquest últim, perquè no m'ho dius a casa?)...listo, parlo d'acabar perquè només em queden 4 assignatures per matricular...ara n'estic fent 6. I ni tu ni ningú em treurà la il·lusió que això és molt poc...i si tu et vas dedicar a agafar les assignatures en l'ordre establert perquè t'ho deien (si t'haguessin dit que et tiressis del balcó, també ho haguessis fet????) no vol dir que la resta, que som d'esperit més rebel, no les agafem amb l'ordre que ens doni la gana.
Listo, que ets un listo. I fes el favor d'identificar-te, i no escudar-te en un link de Cacaolat que surt quan cliques el teu nom.
2. encara no tinc la maleta, però ara ja sé que si tens prou temps i paciència, els d'atenció al client d'ibèria t'acaben atenent. N'hi ha prou amb esperant entre 20 i 30 min amb el telèfon a l'orella. La maleta està al pàrking (de maletes, entenc i espero) de l'aeroport des de dissabte. La veritat, ara que m'havia fet il·lusions que me la perdrien i cobraria 450eurus, resulta que en principi em retornaran una bossa amb 4 pingajus i molta roba bruta. Jugar així amb els sentiments de la gent no té nom.
3. Avui he sentit a la totpoderosa ràdio que el Papa ha citat un no sé qui del segle XII que deia que l'Islam només havia aportat violència a la humanitat (pam més, pam menys, però no ve d'un pam (si està fresca i eixerida, que si es porta pengim penjam sí que ve d'un pam). El món Islàmic li demana que es disculpi. Jo li demano que dimiteixi (i que allà dalt li acceptin la dimissió) Que desaparegui. Que ens deixi en pau...Em fot negra aquest home, com a persona, com a institució. Estic crispada.
Que calli. Que calli. I que recordi que Bush és cristià, i que diu que "God is on our side". I que l'estat d'Israel no és Islàmic. I que amb la conya del cristianisme es van matar i torturar centenars de milers de persones durant segles.
El Papa, màxima autoritat d'una Església que mentre condemnava la teologia de l'alliberació i els seus capellans per rojos donava la mà a Franco...de l'Església de la conferència episcopal espanyola, que permet tenir la màquina de fer odi que és jiménez Losantos...
Només falta ara que perquè un fanàtic que vol tornar a fer les misses en llatí (?) es converteixi en guerra de religions el que ja és una guerra econòmica i de tot.
Que calli d'una MALEÏDA VEGADA i es dediqui a aprendre idiomes per fer la benedicció des de la Pl. del Vaticà. Però que calli. I que pari de parlar del que en principi no en té ni idea. Ni de preservatius, ni de l'Islam, ni de l'amor lliure, ni de la dona, ni de la família. (tot i que diu l'acudit que el capellà és aquell a qui tots li diuen pare menys els seus fills que li diuen tiet)
PAPA: Jo ni t'espere, ni et vull, ni et soporte.
Recordo un reportatge que vaig veure sobre la conquesta d'Amèrica. Com tothom sap, en arribar allà es van dedicar a matar, assassinar, contagiar, violar, massacrar i robar tot el que van trobar per davant.
Segons deien, estaven a punt de cremar un cap índigena, i hi havia un capellà que li insistia perquè es convertís al cristianisme a l'últim moment, perque sinó no aniria al cel.
Davant d'això el cap indígena li va preguntar si el cel era on anaven els cristians, i davant la resposta afirmativa del capellà l'indi va respondre que llavors no es convertiria de cap de les maneres, que no volia anar a parar, després de mort, on hi havia tanta gent com aquells cristians que havia conegut (i que l'estaven a punt de cremar, recordem)
Semblava que l¡època fanàtica del cristianisme havia passat...però, qui sap, si se tornat a imposar la moda hortera dels 80, potser això també pot tornar...
Una cop més es demostra que mai pots dir mai...jo que fa 2 anys hagués jurat que mai trobaria a faltar Joan Pau II...
dimarts, de setembre 12, 2006
any nou, ganes noves, sorolls nous
cada dia vull escriure sobre perú però l'actualitat m'ho impedeix (i encara no he parlat del clos ministre d'indústria, i ja no és ni actualitat...la demostració que, en política, la mediocritat i la grisor és el que puja...)
avui, davant del nou curs, no puc evitar fer un monogràfic ETSEBIÀ
nou curs, ganes renovades d'acabar. Estic en aquella recta final agònica en què vols sortir de l'escola com sigui. I de delegació, intentant-me encaminar cap al cementiri d'elefants-delegats tapant-me les orelles per no sentir els cants de sirena que encara sento (alternats amb ganes de fugir). Encara podria encabir un parell més de metàfores, però ho deixarem aquí
Qui mai decep, però, són les acadèmies. La imatge és de la publicitat que repartien a l'entrada, un A3 plegat a lo llibret, amb acudits i tot...Acadèmia Pi, es veu que l'any passat ja existia. A part de la foto, davant de la qual no puc sinó treure'm el barret, hi ha coses autènticament genials, com és el "actualitat: esmorzar amb els teus nous companys", o fins i tot un test "què en saps de la carrera". És el moment de, vist que no els hem pogut vèncer, unir-nos-hi. Jo ja m'he apuntat a càlcul I per recuperar el temps perdut.
Falta per dir que ja no tenim parking ni lloc on fer la festa...Les obres han començat. Horitzó: 2015. Just 5 anys abans de l'odissea a l'espai. Casualitat? No ho crec.
TAmpoc tenim pavelló d'electricitat. La porta que hi donava des del passadís de les aules d'estudi està tapiat amb maons..llàstima, m'hagués encantat que hi hagués una porta que donés al buit...seria tan divertit, estar allà estudiant i poder comptar la gent despistada que obre la porta i de sobte desapareix....
Són uns avorrits.
I afirma la gent que avui ha fet classe a l'edifici H que se sentia molt soroll d'obres...tatatatatá...Per sort, tenim anys (tenen) per acostumar-s'hi :)
Darrer apunt ETSEBIA:
dos somriures, només començar, amb construccions industrials.
1. Bibliografia. "estructuras metálicas hoy", ed. upc 1978.
2. Fulla amb horaris de consulta dels professors..Prof. X, dim, dijous,m de 12 a 14, etc...Pere Alavedra, horari de consulta: pere.alavedra@upc.edu
coneixent la seva llegenda (a qui conec molt més que a ell), i estant avorrida com estava, això m'ha animat l'hora llarga de classe...
L'agonia continuarà demà....
dijous, de setembre 07, 2006
LA MARE QUE ELS VA PARIR
estic trucant a iberia, i les línies estan ocupades...i ocupades...i ocupades...
i un contestador amb veu somrient (a sobre) em diu que les línies estan ocupades i que l'horari d'atenció al client és de 24h (!!!!!!. No se'ls pot acusar de mentir. Dono fe que, efectivament, m'han dit el mateix les darreres 24 hores (ahir a la 1 de la matinada, a les 2, aquest matí,ara... )
Indigna molt més la ràbia que no pots treure i sentir-te que no saps ni a on anar, ni a on queixar-te, i que passen de tu però que els és igual perquè seguiran tenint milions d'euros de beneficis, que no pas la maleta perduda (l'únic amb el que estic passant penúries és amb la roba interior, la resta era roba d'hivern i en portava molt poca...).
Ahir, però, a l'aeroport davant la indignació generalitzada vaig agrair que no hi hagués cap culpable visible i concret de tal caos, perquè estic segura que l'haguessin linxat...i per una maleta perduda tenir un delicte de sang, em sembla exagerat...
Però em va venir al cap una cosa que ens van explicar, d'un alcalde prop de Puno (una de les ciutats del Titicaca), a qui el poble el va agafar, el van fer anar en processó, amb la creu, com jesucrist i el van acabar matant...Fuenteovejuna lo hizo
No cal dir que els alcaldes de les rodalies es van posar a fer carreteres i altres om a bojos, després d'això
Curiosament, mentre estava esperant la maleta també se'm va enganxar aquella canço de ska-p, "españa, país de la patraña...y aquí no pasa nada nos comemos la tostada ni siquiera te levantas del sofá...". Sort dels referents que en moments així et donen forces
Avui anirem a l'aeroport, amb l'escut, la llança i rocinante, a enderrocar el gegant...sabent, a sobre, que el pobre pringat que està darrera la finestreta ni pinxa ni corta i que només està allà per aguntar gent indignada....
I això que a nosaltres només ens va pillar la vaga de neurones...no vull ni pensar el que va viure l'Agustin amb les 150.000 persones el dia de la vaga salvatge
Ja veurem
I a sobre, avui m'assebento que RyanAir, dilluns passat, si anaves a plaça Catalunya amb una pancarta en contra d'Iberia et regalaven un bitllet gratis...dix fois trop tard
McagunIberia
I, mentres, fills de puta tots
i un contestador amb veu somrient (a sobre) em diu que les línies estan ocupades i que l'horari d'atenció al client és de 24h (!!!!!!. No se'ls pot acusar de mentir. Dono fe que, efectivament, m'han dit el mateix les darreres 24 hores (ahir a la 1 de la matinada, a les 2, aquest matí,ara... )
Indigna molt més la ràbia que no pots treure i sentir-te que no saps ni a on anar, ni a on queixar-te, i que passen de tu però que els és igual perquè seguiran tenint milions d'euros de beneficis, que no pas la maleta perduda (l'únic amb el que estic passant penúries és amb la roba interior, la resta era roba d'hivern i en portava molt poca...).
Ahir, però, a l'aeroport davant la indignació generalitzada vaig agrair que no hi hagués cap culpable visible i concret de tal caos, perquè estic segura que l'haguessin linxat...i per una maleta perduda tenir un delicte de sang, em sembla exagerat...
Però em va venir al cap una cosa que ens van explicar, d'un alcalde prop de Puno (una de les ciutats del Titicaca), a qui el poble el va agafar, el van fer anar en processó, amb la creu, com jesucrist i el van acabar matant...Fuenteovejuna lo hizo
No cal dir que els alcaldes de les rodalies es van posar a fer carreteres i altres om a bojos, després d'això
Curiosament, mentre estava esperant la maleta també se'm va enganxar aquella canço de ska-p, "españa, país de la patraña...y aquí no pasa nada nos comemos la tostada ni siquiera te levantas del sofá...". Sort dels referents que en moments així et donen forces
Avui anirem a l'aeroport, amb l'escut, la llança i rocinante, a enderrocar el gegant...sabent, a sobre, que el pobre pringat que està darrera la finestreta ni pinxa ni corta i que només està allà per aguntar gent indignada....
I això que a nosaltres només ens va pillar la vaga de neurones...no vull ni pensar el que va viure l'Agustin amb les 150.000 persones el dia de la vaga salvatge
Ja veurem
I a sobre, avui m'assebento que RyanAir, dilluns passat, si anaves a plaça Catalunya amb una pancarta en contra d'Iberia et regalaven un bitllet gratis...dix fois trop tard
McagunIberia
I, mentres, fills de puta tots
Perú 3: McagunIberia definitiu
he trucat a Iberia, i després de posar-me el típic contestador automàtic (no, senyora, no vull informació sobre la meva reserva) les línies estan ocupades durant minuts i minuts
la mare que els va.......
EM CAGO EN IBERIA
la mare que els va.......
EM CAGO EN IBERIA
Perú 2: McagunIberia de tornada
Avui, lima-Madrid tot bé. només 11,45 hores, en comptes de les 15 que va durar el d'anada. Perfecte.
Arribem a Barajas. El vol a Barcelona té 1,15h de retard. Bueno.
En embarcar, primer criden als que venen de costa rica. No hi ha lloc en aquell avió per a ells, que s'han de recol·locar en diferents avions que van a Barcelona. Alguns en pont aeri, altres en altres avions. El pont aeri s'agafa a l'altre terminal. "allà, lluny, creues la terminal, surts de la terminal, agafes un autobús que et porti a l'altra terminal, entres a l'altra terminal, trobes la porta d'embarcament i te n'hi vas. "No le molestará, no?". McagunIberia. La resta embarquem en mig d'un campi-qui-pugui-jo-no-em-quedo-a-terra
A l'avió, com a mínim dues persones tenien assignat el mateix seient, que no sé com s'ha resolt (no m'ha semmblat veure sang a la tapisseria en sortir, o sigui que ho deuen haver arreglat pacíficament). "les damos la bienvenida al vuelo de Iberia 65612. SAludamos especialmente a los clientes de iberia plus, i con especial efusividad a los clientes de los programs de fidelización de iberia -one world, deséandoles una feliz estancia entre nosotros". Els hi faltava dir algo així com "a los que no pertenecen a esta categoría, les invitamos amablemente a que se vayan a la mierda". Aquesta era la sensació del missatge caspós de fons. També han dit alguna cosa així com que als passatgers de classe turista ens oferien un suc amb una ambrosía (nom pijo, pel que sembla, de kitkat petit), i que als altres no sé què...Als de primera, els interessa saber què ens ofereixen? i a nosaltres, el que no ens ofereixen??
Sort que les assafates antipàtiques et feien oblidar el missatge caspós, el retard, el caos i la falta d'informació.
En arribar a Barcelona i sentir com el 80% d'humitat omplia les meves fosses nassals (castigades durament per la sequetat andina, que convertia qualsevol secreció mucosa (també dit burilles) en afilades dagues disposades a perforar-te el nas al més mínim oblit), he comès l'error de dir als meus pares "molt millor, no, el vol de tornada?"
Anem a la recollida de maletes. El nostre vol no surt enunciat enlloc. McagunIberia.
Només hi ha una cinta que funcioni, les altres parades, sense gent. Fent una incursió veiem una cinta, ja parada, plena de maletes que estan sent retirades al costat d'una cua de gent davant de la finestreta de "reclamacions d'equipatges". Esperem davant l'única cinta que funciona, creient que en algun moment anunciaran el nostre vol. Abans, però, apareix la maleta de ma mare a la cinta amb vols provenint de Menorca (que portaven 40 minuts allà i no els havia sortit cap maleta) i Londres.
De cop venen les maletes de Menorca. NO en surt cap més del vol de Madrid. Venen les Maletes de londres. El nostre vol segueix sense ser anunciat.
Anuncien, en aquesta mateixa cinta transportadora, maletes del vol de turquia. El meu pare se'n va a reclamacions d'equipatges.
Entre mig d'aquestes de turquia, n'apareixen algunes del vol de Madrid (que no és -ni serà- anunciat) La del meu pare, la d'una senyora peruana...
Així ha continuat durant 2hores, jo fent veure que tenia alguna esperança de trobar la meva maleta i parlant amb la senyora peruana, a qui ni faltaven 2, amb uns que venien de Costa Rica (els que havien hagut de venir en diferents vols), que no en tenien cap, amb una parella d'aquí, que els n'hi faltava una, que havien vist com es deixaven tirada al mig de la pista. Tot, mentre el meu pare feia cua (d'una hora) a les reclamacions.
Els de reclamacions li han dit que
1. la meva maleta està a madrid
2. Que arribarà al vol de les 00:30
3. Que truquem per preguntar si arriba (?!??!!!!)
4. A la pregunta de si agafarien el telefon, han respost..."...bueno....hombre...sí, en principio sí...pero no siempre, porque como tienen muchas llamadas...." (!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)
5. Que l'anem a buscar a l'aeroport, perquè com que ve de Lima pot ser que ens la retinguin (!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)
D'aquestes experiències, se'n deriven dues reflexions
1. estic molt contenta de no haver viscut plenament l'època de monopoli aeri d'ibèria. Si fan això estant subjectes a la llei del mercat, diuen, no vull ni pensar què feien quan fessin el que fessin havies de viatjar amb ells.
2. Vista la gestió exemplar que fan de ports i aeroports, suposo que apliquen la tàctica más vale mal conocido que bueno por conocer a l'hora de decidir no traspassar-ho a la generalitat.
McagunIBERIA
Arribem a Barajas. El vol a Barcelona té 1,15h de retard. Bueno.
En embarcar, primer criden als que venen de costa rica. No hi ha lloc en aquell avió per a ells, que s'han de recol·locar en diferents avions que van a Barcelona. Alguns en pont aeri, altres en altres avions. El pont aeri s'agafa a l'altre terminal. "allà, lluny, creues la terminal, surts de la terminal, agafes un autobús que et porti a l'altra terminal, entres a l'altra terminal, trobes la porta d'embarcament i te n'hi vas. "No le molestará, no?". McagunIberia. La resta embarquem en mig d'un campi-qui-pugui-jo-no-em-quedo-a-terra
A l'avió, com a mínim dues persones tenien assignat el mateix seient, que no sé com s'ha resolt (no m'ha semmblat veure sang a la tapisseria en sortir, o sigui que ho deuen haver arreglat pacíficament). "les damos la bienvenida al vuelo de Iberia 65612. SAludamos especialmente a los clientes de iberia plus, i con especial efusividad a los clientes de los programs de fidelización de iberia -one world, deséandoles una feliz estancia entre nosotros". Els hi faltava dir algo així com "a los que no pertenecen a esta categoría, les invitamos amablemente a que se vayan a la mierda". Aquesta era la sensació del missatge caspós de fons. També han dit alguna cosa així com que als passatgers de classe turista ens oferien un suc amb una ambrosía (nom pijo, pel que sembla, de kitkat petit), i que als altres no sé què...Als de primera, els interessa saber què ens ofereixen? i a nosaltres, el que no ens ofereixen??
Sort que les assafates antipàtiques et feien oblidar el missatge caspós, el retard, el caos i la falta d'informació.
En arribar a Barcelona i sentir com el 80% d'humitat omplia les meves fosses nassals (castigades durament per la sequetat andina, que convertia qualsevol secreció mucosa (també dit burilles) en afilades dagues disposades a perforar-te el nas al més mínim oblit), he comès l'error de dir als meus pares "molt millor, no, el vol de tornada?"
Anem a la recollida de maletes. El nostre vol no surt enunciat enlloc. McagunIberia.
Només hi ha una cinta que funcioni, les altres parades, sense gent. Fent una incursió veiem una cinta, ja parada, plena de maletes que estan sent retirades al costat d'una cua de gent davant de la finestreta de "reclamacions d'equipatges". Esperem davant l'única cinta que funciona, creient que en algun moment anunciaran el nostre vol. Abans, però, apareix la maleta de ma mare a la cinta amb vols provenint de Menorca (que portaven 40 minuts allà i no els havia sortit cap maleta) i Londres.
De cop venen les maletes de Menorca. NO en surt cap més del vol de Madrid. Venen les Maletes de londres. El nostre vol segueix sense ser anunciat.
Anuncien, en aquesta mateixa cinta transportadora, maletes del vol de turquia. El meu pare se'n va a reclamacions d'equipatges.
Entre mig d'aquestes de turquia, n'apareixen algunes del vol de Madrid (que no és -ni serà- anunciat) La del meu pare, la d'una senyora peruana...
Així ha continuat durant 2hores, jo fent veure que tenia alguna esperança de trobar la meva maleta i parlant amb la senyora peruana, a qui ni faltaven 2, amb uns que venien de Costa Rica (els que havien hagut de venir en diferents vols), que no en tenien cap, amb una parella d'aquí, que els n'hi faltava una, que havien vist com es deixaven tirada al mig de la pista. Tot, mentre el meu pare feia cua (d'una hora) a les reclamacions.
Els de reclamacions li han dit que
1. la meva maleta està a madrid
2. Que arribarà al vol de les 00:30
3. Que truquem per preguntar si arriba (?!??!!!!)
4. A la pregunta de si agafarien el telefon, han respost..."...bueno....hombre...sí, en principio sí...pero no siempre, porque como tienen muchas llamadas...." (!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)
5. Que l'anem a buscar a l'aeroport, perquè com que ve de Lima pot ser que ens la retinguin (!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)
D'aquestes experiències, se'n deriven dues reflexions
1. estic molt contenta de no haver viscut plenament l'època de monopoli aeri d'ibèria. Si fan això estant subjectes a la llei del mercat, diuen, no vull ni pensar què feien quan fessin el que fessin havies de viatjar amb ells.
2. Vista la gestió exemplar que fan de ports i aeroports, suposo que apliquen la tàctica más vale mal conocido que bueno por conocer a l'hora de decidir no traspassar-ho a la generalitat.
McagunIBERIA
Perú 1: McagunIberia d'anada
ja he tornat de terres peruanes...en principi sana, tot i haver deixat gran part de la meva flora intestinal per aquelles terres. Espero que el retorn a casa acabi amb aquesta bactèria que amb una interpretació molt seva de l'intercanvi cultural s'ha allotjat en els meus intestins els darrers dies...
Tot molt bé, i vindran molts posts parlant-ne...De moment només un post de retrobada, i per cagar-me -metafòricament- en els ineptes d'ibèria
bé, comencem pel caos, anant cap a Lima. Vols Bcn-Madrid-Lima. En arribar a Barajas, T4 (molt bonica, això sí), un avió ple de gent histèrica perquè perdia les connexions a Puerto Rico, Costa Rica, Perú, Ecuador, Panamà i tants altres països..
ARribem al control de passaports. 2 taulells. Ningú. La gent comença a anar pels laberints aquells fets amb cinta per quan hi ha cua, cap el taulell de la dreta. Aapareix algú i els diu que vagin al de l'0esquerra. Corredisses. Quan la massa de gent s'ha començat a desplaçar cap al taulell de l'esquerra, ens diuen que tornem al de la dreta. Corredisses. Finalment tots fent cua. Gent avançant perquè perd la connexió. Un de seguretat omnipotent fent de filtre entre el "passa o el perds" i "probablement hi arribes. Fes la cua".
Unes quantes corredisses més i arribem a l'avió Madrid-Lima. Ens acomodem tots. Barajas col·lapsat, esperem permís per anar a la cua d'enlairament. 40 minuts més tard arrenquem, anem cua enlairament, esperem. Tenim avaria que ha de ser reparada, tornem a l'aparcament, esperem, com que ja portem 2 hores i això fa que el total de temps de viatge sigui de 14 h es necessita un altre pilot, que ha de venir, esperem, esperem.
Total, després de les corredisses, 3 hores tancats a l'avió (que es sumarien a les 12 de vol), amb molta calor, gana, embutiment, i mal rollo per la poca informació que donava la tripulació rància d'ibèria. Després d'aquestes 3 hores de gratis d'estar aseguts als seients el vol es va fer especialment pesat...
En mig hi ha Perú, del qual ja parlaré....però avui és el post de "mcagunIberia".
McagunIBERIA
Tot molt bé, i vindran molts posts parlant-ne...De moment només un post de retrobada, i per cagar-me -metafòricament- en els ineptes d'ibèria
bé, comencem pel caos, anant cap a Lima. Vols Bcn-Madrid-Lima. En arribar a Barajas, T4 (molt bonica, això sí), un avió ple de gent histèrica perquè perdia les connexions a Puerto Rico, Costa Rica, Perú, Ecuador, Panamà i tants altres països..
ARribem al control de passaports. 2 taulells. Ningú. La gent comença a anar pels laberints aquells fets amb cinta per quan hi ha cua, cap el taulell de la dreta. Aapareix algú i els diu que vagin al de l'0esquerra. Corredisses. Quan la massa de gent s'ha començat a desplaçar cap al taulell de l'esquerra, ens diuen que tornem al de la dreta. Corredisses. Finalment tots fent cua. Gent avançant perquè perd la connexió. Un de seguretat omnipotent fent de filtre entre el "passa o el perds" i "probablement hi arribes. Fes la cua".
Unes quantes corredisses més i arribem a l'avió Madrid-Lima. Ens acomodem tots. Barajas col·lapsat, esperem permís per anar a la cua d'enlairament. 40 minuts més tard arrenquem, anem cua enlairament, esperem. Tenim avaria que ha de ser reparada, tornem a l'aparcament, esperem, com que ja portem 2 hores i això fa que el total de temps de viatge sigui de 14 h es necessita un altre pilot, que ha de venir, esperem, esperem.
Total, després de les corredisses, 3 hores tancats a l'avió (que es sumarien a les 12 de vol), amb molta calor, gana, embutiment, i mal rollo per la poca informació que donava la tripulació rància d'ibèria. Després d'aquestes 3 hores de gratis d'estar aseguts als seients el vol es va fer especialment pesat...
En mig hi ha Perú, del qual ja parlaré....però avui és el post de "mcagunIberia".
McagunIBERIA
divendres, d’agost 25, 2006
volando voy....plutó RESISTEIX
El notición de la setmana, que no sé com ha acabat...s’estan plantejant treure la categoria de planeta a Plutó. Em sembla indignant. I la meva infantesa, què? Mercuri, venus, la terra, mart, júpiter, saturn, urà, netpú, i plutó...El que he seguit, diuen que si no li treuen la categoria a Plutó, li hauran de donar a dos “planetes més”. I jo em pregunto: i QUÈ???? Que potser hi ha subvencions a repartir entre planetes? Que potser el títol de planeta fa mal a algú?
El que em fa més gràcia de tot plegat és saber que els perdedors de la votació (avui es votava si es degrada Plutó de la categoria de “planeta” a la següent, que deu ser alguna cosa així com “rocot de merda”) sortiran indignadíssims. M’imagino al científic Paul X, de massachussets (ho poso en masculí perquè mal que ens pesi l’astronomia és avui en dia un feu bàsicament masculí. A no confondre amb l’astrologia, on les dones trepitgem fort)...el Paul, doncs, me l’imagino arribant a casa cagant-se amb la incompetència i ignorància dels que defensaven l’opció contrària –guanyadora-. Sempre passa així. Per més poc sagnant que pugui semblar una discussió des de fora, els de dins estan disposats a arrencar-se els ulls. I ja està bé. Fa molta més ràbia la gent amb sang d’orxata.
Jo, doncs, també vull pendre partit. Defenso que no es pot privar Plutó de la categoria de planeta. Si es canvia la definició de planeta, en CAP CAS hauria de tenir efectes retroactius. On s’és vist.
Però jo aniria més lluny. Crec que tot roc que es vulgui autoproclamar planeta ho hauria de poder fer, lluny dels corsés imposats per l’astronomia moderna.
Proposo una campanya de recollida de firmes per solidaitzar-nos amb aquest planeta resistent:
JO TAMBÉ SÓC PLANETA
Amics, ara és la nostra
fins la tornada
El que em fa més gràcia de tot plegat és saber que els perdedors de la votació (avui es votava si es degrada Plutó de la categoria de “planeta” a la següent, que deu ser alguna cosa així com “rocot de merda”) sortiran indignadíssims. M’imagino al científic Paul X, de massachussets (ho poso en masculí perquè mal que ens pesi l’astronomia és avui en dia un feu bàsicament masculí. A no confondre amb l’astrologia, on les dones trepitgem fort)...el Paul, doncs, me l’imagino arribant a casa cagant-se amb la incompetència i ignorància dels que defensaven l’opció contrària –guanyadora-. Sempre passa així. Per més poc sagnant que pugui semblar una discussió des de fora, els de dins estan disposats a arrencar-se els ulls. I ja està bé. Fa molta més ràbia la gent amb sang d’orxata.
Jo, doncs, també vull pendre partit. Defenso que no es pot privar Plutó de la categoria de planeta. Si es canvia la definició de planeta, en CAP CAS hauria de tenir efectes retroactius. On s’és vist.
Però jo aniria més lluny. Crec que tot roc que es vulgui autoproclamar planeta ho hauria de poder fer, lluny dels corsés imposats per l’astronomia moderna.
Proposo una campanya de recollida de firmes per solidaitzar-nos amb aquest planeta resistent:
JO TAMBÉ SÓC PLANETA
Amics, ara és la nostra
fins la tornada
volando voy...pupurri de noticies
d'aquí a 6 hores estaré volant amb destinació final Lima...Un viatge que de tan enunciat ja tenia més de farol que de realitat, s'està a punt de consumar...Fa 13 anys que en parlem...Però com molt bé diu la meva àvia, "la paciència tot ho alcança, que deia santa teresa"...també alcansarà els gairebé 5000m d'alçada del Titicaca? Ja veurem
Abans, però,i malgrat el cansament infinit d'alguna que altra nit de mala vida, em ve de gust escriure, presa del síndrome "ja dormiré a l'avió" també conegut com "el jet lag que puguis tenir ara, no el deixis per demà", o "más vale dolor de cabeza en mano que ciento volando".
Tot són retalls de premsa/tele que he vist darrerament que em van indignar/divertir en el seu moment...
El primer, La vanguardia, els primers dies de la crisi de salut de fidel a Cuba. Portada, foto immensa a color, senyora gran cubana mostrant una nevera buida i titular “estoy harta de comer arroz con frijoles”....no faré comentaris per no caure en l’obvietat. Sí, ja, la vanguardia. Però igualment.
Volia fer un seguiment de prop del tema cubà als diferents diaris, ara és el moment de crear un estat d’opinió i ha de ser molt interessant veure amb quin èmfasi i en quin sentit ho tracta cada diari...però no ho he fet. Ho faré l’any que ve, quan comenci a fer esport, deixi de fumar i estudiï una mica cada dia.
Segon El País. D’aquest en tenia bastants, però sobretot, un article del Millás “¿Es o no es para tenerles miedo?” (dilluns 21), que comença “En los congresos de escritores los participantes hablan de literatura; en los de cardiología del corazón; en los de agricultura, de los tomates, y así sucesivamente, excepto en los congresos de obispos donde, en vez de hablar de Dios, se habla de la unidad de España, de la moral, de la biología, de la familia, de la cultura, de la educación, de la sociedad y de las células madre.” És curiós com sense descobrir res de nou aconseguia posar-te els pèls de punta recordant-te qui són i que diuen des de la conferència episcopal espanyola.
Tercer. Antena 3. Llegada de 800 inmigrantes a las islas canarias, etc...la “notícia” continua dient que “una legislación demasiado blanda, las regularizaciones masivas y las expectativas de conseguir papeles son la causa de esta llegada masiva de inmigrantes”. Quina manera més descaradament capciosa (manipuladora?) de donar una notícia i de donar certeses sense que n’hi hagi...Sí, ja, Antena 3. Però igualment.
Quart. El país, en un article traduït del “financial Times”. Parlant de la reducció de la joranada laboral. Tots els europeus hi estan en contra, excepte els espanyols, i, diu el tio del financial times “segurament perquè ja els sembla un esforç massa gran tornar a treballar després de la siesta”. Serà capullo. Veste’n a menjar fish and chips al pub de la cantonada, amargat, més que amargat, que amb el clima de merda que teniu no m’estranya que la vostra gastronomia sigui encara més merdosa i grisa que els núvols que us envolten permanentment el cap. La veritat és que m´és igual, però no deixo de trobar-ho arrogant.
Amargat.
continuarà...
Abans, però,i malgrat el cansament infinit d'alguna que altra nit de mala vida, em ve de gust escriure, presa del síndrome "ja dormiré a l'avió" també conegut com "el jet lag que puguis tenir ara, no el deixis per demà", o "más vale dolor de cabeza en mano que ciento volando".
Tot són retalls de premsa/tele que he vist darrerament que em van indignar/divertir en el seu moment...
El primer, La vanguardia, els primers dies de la crisi de salut de fidel a Cuba. Portada, foto immensa a color, senyora gran cubana mostrant una nevera buida i titular “estoy harta de comer arroz con frijoles”....no faré comentaris per no caure en l’obvietat. Sí, ja, la vanguardia. Però igualment.
Volia fer un seguiment de prop del tema cubà als diferents diaris, ara és el moment de crear un estat d’opinió i ha de ser molt interessant veure amb quin èmfasi i en quin sentit ho tracta cada diari...però no ho he fet. Ho faré l’any que ve, quan comenci a fer esport, deixi de fumar i estudiï una mica cada dia.
Segon El País. D’aquest en tenia bastants, però sobretot, un article del Millás “¿Es o no es para tenerles miedo?” (dilluns 21), que comença “En los congresos de escritores los participantes hablan de literatura; en los de cardiología del corazón; en los de agricultura, de los tomates, y así sucesivamente, excepto en los congresos de obispos donde, en vez de hablar de Dios, se habla de la unidad de España, de la moral, de la biología, de la familia, de la cultura, de la educación, de la sociedad y de las células madre.” És curiós com sense descobrir res de nou aconseguia posar-te els pèls de punta recordant-te qui són i que diuen des de la conferència episcopal espanyola.
Tercer. Antena 3. Llegada de 800 inmigrantes a las islas canarias, etc...la “notícia” continua dient que “una legislación demasiado blanda, las regularizaciones masivas y las expectativas de conseguir papeles son la causa de esta llegada masiva de inmigrantes”. Quina manera més descaradament capciosa (manipuladora?) de donar una notícia i de donar certeses sense que n’hi hagi...Sí, ja, Antena 3. Però igualment.
Quart. El país, en un article traduït del “financial Times”. Parlant de la reducció de la joranada laboral. Tots els europeus hi estan en contra, excepte els espanyols, i, diu el tio del financial times “segurament perquè ja els sembla un esforç massa gran tornar a treballar després de la siesta”. Serà capullo. Veste’n a menjar fish and chips al pub de la cantonada, amargat, més que amargat, que amb el clima de merda que teniu no m’estranya que la vostra gastronomia sigui encara més merdosa i grisa que els núvols que us envolten permanentment el cap. La veritat és que m´és igual, però no deixo de trobar-ho arrogant.
Amargat.
continuarà...
dissabte, d’agost 19, 2006
mexi en tercera persona: ja acabant
Soc a Mexic, pero podria estar en qualsevol altre lloc del mon.
VAm trobar-nos, de casualitat i per problemes economics, ficats en una
casa-local d'una familia-organitzacio que treballa pels drets dels pobles
indigenes.
Despres de passar tres dies esperant que arribes tothom -13 perosnes- que
calia per comenÇar la reunio que decidiria el nostre futur com a missioners,
va resultar que la meitat de la gent que havia arribat -5 persones- va
tornar a marxar, molt enfadada amb la cupula dirigent -2 persones- que,
segons ells, es prenia massa llibertats.
L'escena -11 hores- em va semblar en aquell moment historica i dramatica,
pero avui la qualificaria de mitjanament dramatica, perque ahir en vaig
viure una de molt pitjor.
I es que els dies entremig -4 dies- he estat participant en un gran hermano
ideologic i he pogut observar fins a quin punt es pot ser marujo i com a la
gent li encanta participar en els carnavals d'opinions en que es
converteixen les discussions revolucionario-sentimentaloides. Es tracta de
trossejar unes quantes idees que es repeteixen sovint a les assemblees de
qualsevol pais del mon ("jo no estic legitimat a...", "jo actuo com a/ en
tant que...", "la cosa es molt complicada/tot es relatiu...", "m'he sentit
molt pressionat...", "no puc permetre que...", "no s'ha seguit el
protocol...") enxufar el play de verborrea i, sobretot, arrugar el front
fent cara de preocupacio.
I parlaven i parlaven, tant que es van oblidar d'anar a comprar el menjar, i
per sort es van oblidar tambe i menjar, i de dormir, i de parlar d'altres
coses. I jo callava i callava cada cop mes, al principi callava amb
discressio, pero despres em vaig decidir a callar ostensiblement, pero ningu
se'n va adonar perque seguien parlant i parlant, aixo si, respectant el torn
de paraula.
El cas es que va arribar el dia en que es va convocar una assemblea per
parlar de tot el que s'havia estat parlant de manera separada (mexicans de
la organitzacio per una banda i internacionals -oju, soc internacional!- per
altra). I per sorpresa meva als nacionals els agradar parlar encara mes que
als internacionals. Exemle practic: per comenÇar ens presentem:
-Em dic A i vinc de BCn
-Hola em dic Justo i vinc d'Escocia
-Em dic C i vinc de Finestrat
etc. -6 minuts en total-
-Hola, me llamo Maria Virginia Procoro Suarez, pero me llaman Doña Vicky, ya
des de chiquita me llamaban Vicky, mi familia siempre ...
etc. -35 minuts per persona-.
No m'ho podia creure. Tampoc em podia aguantar el riure. Be, no voldria
agafar el ritme mexica, aixi que us ho resumire dient que al cap de 13 hores
de dramatisme i estiraments gramaticals van acabar plorant 3 persones mes.
La C sense voler es va tirar un pet molt sorollos -enmig d'un discurs
molt emotiu i lent- que nomes vam sentir jo i ella, i encara em podia
aguantar menys el riure, aixi que vaig sortir de la sala fent veure que
tambe estava plorant.
D'aixo ja fa unes quantes hores -14- i encara segueixen alla tancats,
plorant i tirant-se pets sense compassio per les persones que, com jo,
conservem certa sensibilitat. Jo ja m'he hagut de comprar una altra remesa
de llibres (vaig de tres en tres), i lo mes fort de tot es que no se com
collons he acabat ficada aqui, ni se quan en podre sortir.
VAm trobar-nos, de casualitat i per problemes economics, ficats en una
casa-local d'una familia-organitzacio que treballa pels drets dels pobles
indigenes.
Despres de passar tres dies esperant que arribes tothom -13 perosnes- que
calia per comenÇar la reunio que decidiria el nostre futur com a missioners,
va resultar que la meitat de la gent que havia arribat -5 persones- va
tornar a marxar, molt enfadada amb la cupula dirigent -2 persones- que,
segons ells, es prenia massa llibertats.
L'escena -11 hores- em va semblar en aquell moment historica i dramatica,
pero avui la qualificaria de mitjanament dramatica, perque ahir en vaig
viure una de molt pitjor.
I es que els dies entremig -4 dies- he estat participant en un gran hermano
ideologic i he pogut observar fins a quin punt es pot ser marujo i com a la
gent li encanta participar en els carnavals d'opinions en que es
converteixen les discussions revolucionario-sentimentaloides. Es tracta de
trossejar unes quantes idees que es repeteixen sovint a les assemblees de
qualsevol pais del mon ("jo no estic legitimat a...", "jo actuo com a/ en
tant que...", "la cosa es molt complicada/tot es relatiu...", "m'he sentit
molt pressionat...", "no puc permetre que...", "no s'ha seguit el
protocol...") enxufar el play de verborrea i, sobretot, arrugar el front
fent cara de preocupacio.
I parlaven i parlaven, tant que es van oblidar d'anar a comprar el menjar, i
per sort es van oblidar tambe i menjar, i de dormir, i de parlar d'altres
coses. I jo callava i callava cada cop mes, al principi callava amb
discressio, pero despres em vaig decidir a callar ostensiblement, pero ningu
se'n va adonar perque seguien parlant i parlant, aixo si, respectant el torn
de paraula.
El cas es que va arribar el dia en que es va convocar una assemblea per
parlar de tot el que s'havia estat parlant de manera separada (mexicans de
la organitzacio per una banda i internacionals -oju, soc internacional!- per
altra). I per sorpresa meva als nacionals els agradar parlar encara mes que
als internacionals. Exemle practic: per comenÇar ens presentem:
-Em dic A i vinc de BCn
-Hola em dic Justo i vinc d'Escocia
-Em dic C i vinc de Finestrat
etc. -6 minuts en total-
-Hola, me llamo Maria Virginia Procoro Suarez, pero me llaman Doña Vicky, ya
des de chiquita me llamaban Vicky, mi familia siempre ...
etc. -35 minuts per persona-.
No m'ho podia creure. Tampoc em podia aguantar el riure. Be, no voldria
agafar el ritme mexica, aixi que us ho resumire dient que al cap de 13 hores
de dramatisme i estiraments gramaticals van acabar plorant 3 persones mes.
La C sense voler es va tirar un pet molt sorollos -enmig d'un discurs
molt emotiu i lent- que nomes vam sentir jo i ella, i encara em podia
aguantar menys el riure, aixi que vaig sortir de la sala fent veure que
tambe estava plorant.
D'aixo ja fa unes quantes hores -14- i encara segueixen alla tancats,
plorant i tirant-se pets sense compassio per les persones que, com jo,
conservem certa sensibilitat. Jo ja m'he hagut de comprar una altra remesa
de llibres (vaig de tres en tres), i lo mes fort de tot es que no se com
collons he acabat ficada aqui, ni se quan en podre sortir.
dimarts, d’agost 15, 2006
el tiet Fèlix II
Relacionat amb el post d'abans...però fidel a lmàxima que els posts massa llargs fan mandra, l'he dividit...
Per mi, el pitjor d’anar-me fent gran és descobrir que la gent gran tampoc té respostes. Quan es va morir la mare de la meva mare, la meva àvia, –una dona nascuda el 1910, molt progre, d’armas tomar, i per qui encara sento una admiració profunda- jo era molt petita. Pensava que la meva mare, com que era “gran”, sabia com prendre-s’ho. Pensava que arribava un dia en què sabies on anaves, etc..em sembla que no vaig arribar a definir si aquesta clarividència et venia amb la majoria d’edat, el carnet de conduir o la pèrdua de la virginitat...però a poc a poc vaig descobrint la IMMENSA IMPOSTURA global: ningú sap res, tothom té por, i els que no en tenen és perquè no hi pensen. Quina merda, no?
Fer-se gran, doncs, consisteix en dissimular. Fer veure que “aquí no pasa nada”. Apa som-hi, doncs.
També volia escriure sobre St. Pau d’Ordal. De com parlen sempre de la terra. Del discurs que ha fet el mossèn, un home molt gran que ara viu a Barcelona però que va ser el mossèn del poble durant només 3 anys, però tothom se l’estima molt. De com tothom el saludava amb carinyu. De la seva afabilitat...Del sentiment de clan. De l’emoció en veure la làpida del meu avi al cementiri del poble.I de tantes coses més. Però deixaré que la pàtina diària de la rutina m’engoleixi per no recordar que la vida, ben mirat, és una merda. Perquè de què serveix pensar-ho? Life is a cabaret...come to the cabaret...o, en una versió més nostrada, “això, és el que hi haaaaaaa”.
Apa, juro que en el proper post escriuré sobre les reunions de taperware o dels últims lios que es couen per l’star system espanyol, per baixar el to trascendental. De moment, us dic que m’han dit que el boris izaguirre és gay...i això és només la punta de l’iceberg.
Salut
pd. no sé si lel sarcasme aconsegueix amagar la tristesa, però hi és. I hi serà, mentre la pàtina del dia a dia no em torni a vernissarel tiet Fèlix I
Avui he anat a enterro. El tiet del meu pare. El cunyat de la meva àvia. El “tiet Fèlix”.
Per mi no era molt molt proper. Meva àvia té 3 germans, tots viuen al Penedès i són pagesos, però ella es va casar amb el meu avi i van venir a Barcelona, ell a fer de taxista. Tota la seva família, però, està allà, i tot i que els veiem prou sovint, no són la família més propera amb la que ens reunim 20 cops l’any.
A l’enterro hi havia molta gent, molts dels quals eren cosins, cosins segons, tiets o nebots llunyans del meu pare. Per a alguns jo era la “Milena no t’hagués reconegut”, o, sobretot, la Milena “la petita”, perquè als més llunyans que veiem molt de tant en tant (“és una llàstima que ens haguem de veure en ocasions així”) no recorden quina és quina. La Carla és la gran. Jo sóc “Milena, la petita”. A continuació sol venir un “bueno, petita”, fent referència a la meva alçada...i jo estic allà, sabent que mai podré recordar els intricats llaços familiars que uneix tota la gent que m’envolta.
Els enterros sempre són tristos, clar. Sinó per proximitat directa amb el mort, per proximitat directa amb familiars seus que estan desfets. I si ni una cosa ni l’altra, no vagis a l’enterro.
I després d’enterro sempre et queda un regust de “i quina merda, la vida”, o una por infinita a que es mori algú proper. Per sort el dia a dia va posant pàtines d’il·lusions i alegries per tapar aquesta por paralitzadora.
El que també tenen els enterros és que et posen a puestu moltes coses. De cop sembla que hi ha tantes absurditats rondant-te...petits problemes amb gent a qui estimes molt...o gent a qui aguantes no saps per què, i en moments així veus clar que no val la pena perdre el temps amb gent imbècil...o fent segons què...En aquests moments, en definitiva, t’agafa una espècie de “trascendència” vital, recordant-te què és el que compta realment.
Inevitablement, però, la pàtina del dia dia també s’acaba menjant aquesta trascendència...i tot i que “ no siempre lo urgente es lo importante”, hi acaba passant davant, i, tot i que en principi el més important d’algú és que sigui bona persona (?), el cert és que hi ha bones persones insuportables. A mi aquesta “trascendència” vital també em recorda i revifa el menyspreu que sento per la gent que posa estereotips, idees polítiques, modes de vida, classes socials...per davant de les persones...Aquesta és la teoria. La pràctica és que jo també ho faig. I que no només em sembla inevitable sinó fins i tot necessari...
Però la pàtina s’encarrega de no haver de resoldre l’equació, en principi irresoluble, de definir què és realment important. No tot és racionalitzable. Hi ha gent que t’entra i gent que no, coses que et mouen i coses que no. Punt. I amb això, intenta ser coherent i bona persona. Ápali.
Bona nit
diumenge, d’agost 06, 2006
FMI vs. REM
Aquests dies la intensa activitat REM em deixa poc temps per res més. Cuino. Toco l’acordió. Llegeixo. Però amb moderació. Un estat letàrgic s’ha apoderat de tota la meva persona i em deixa poc temps i energies per fer res que m’obligui a estar amb els ulls oberts. Si em passés com al poeta, "és quan dormo que hi veig clar", estaria passant una època francament lúcida.
Entre clapada i clapada, però, trobo estonetes per llegir una mica, i vaig trobar un llibre per casa “el malestar en la globalización”, de Joseph. e. Stiglitz. La meva intenció era intentar treure l’entrellat sobre quin paper fa cadascú, perquè per ignorància sempre he posat FMI, BM, OMC, etc, etc...en una mateix bossa de maldat sense saber ben bé qui fa què.
Stiglitz va ser assessor del govern Clinton i vicepresident del BM, i en raja bastant. Però, sobretot, raja sense pausa de l’FMI. Porto 95 pàgines de les 300 que té i de moment s’ha dedicat a això. Raja de l’FMI sobretot per ineptes. Arrogants. Ignorants. Irresponsables. Curts de mires. I perquè amb la seva arrogància, ignorància, ineptitud i curtesa de mires es dediquen a condemnar a la misèria països sencers.
És prou interessant, posa exemples –tant de països que per fer cas (obligadament) del que els deia l’FMI es van veure abocats a profundíssimes crisis econòmiques com de països que gràcies a haver ignorat les seves recomanacions van aconseguir certa prosperitat-. Encara no ha parlat, però, del Banc Mundial, i no sé si té intenció de fer-ho.
I tot plegat, amb un to divulgato-best-celler (per simplificar) prou interessant. Potser no tant com “el espejismo humanitario”, però no massa lluny.
La tesi de Stiglitz és més que l’FMI està plagat de funcionaris internacionals curts de mires ineptes i arrogants que no pas d’anti-Robin Hoods amb una vocació clara de robar al pobre per donar-li al ric...i que de bones intencions l’infern n’està ple, es clar.
En fi. Si a algú li interessa, ja sap. Potser no enganxa tan com Harry Potter, però si us fa mandra llegir-lo sempre podeu esperar a que en facin la pel·lícula. Això sí, espereu asseguts.
Doncs res, me'n vaig a prosseguir amb la lluita diària FMI vs. REM: llegir o clapar? De moment sempre ha guanyat REM, però no perdo l'esperança en una remuntada de l'FMI. Ja veurem
Entre clapada i clapada, però, trobo estonetes per llegir una mica, i vaig trobar un llibre per casa “el malestar en la globalización”, de Joseph. e. Stiglitz. La meva intenció era intentar treure l’entrellat sobre quin paper fa cadascú, perquè per ignorància sempre he posat FMI, BM, OMC, etc, etc...en una mateix bossa de maldat sense saber ben bé qui fa què.
Stiglitz va ser assessor del govern Clinton i vicepresident del BM, i en raja bastant. Però, sobretot, raja sense pausa de l’FMI. Porto 95 pàgines de les 300 que té i de moment s’ha dedicat a això. Raja de l’FMI sobretot per ineptes. Arrogants. Ignorants. Irresponsables. Curts de mires. I perquè amb la seva arrogància, ignorància, ineptitud i curtesa de mires es dediquen a condemnar a la misèria països sencers.
És prou interessant, posa exemples –tant de països que per fer cas (obligadament) del que els deia l’FMI es van veure abocats a profundíssimes crisis econòmiques com de països que gràcies a haver ignorat les seves recomanacions van aconseguir certa prosperitat-. Encara no ha parlat, però, del Banc Mundial, i no sé si té intenció de fer-ho.
I tot plegat, amb un to divulgato-best-celler (per simplificar) prou interessant. Potser no tant com “el espejismo humanitario”, però no massa lluny.
La tesi de Stiglitz és més que l’FMI està plagat de funcionaris internacionals curts de mires ineptes i arrogants que no pas d’anti-Robin Hoods amb una vocació clara de robar al pobre per donar-li al ric...i que de bones intencions l’infern n’està ple, es clar.
En fi. Si a algú li interessa, ja sap. Potser no enganxa tan com Harry Potter, però si us fa mandra llegir-lo sempre podeu esperar a que en facin la pel·lícula. Això sí, espereu asseguts.
Doncs res, me'n vaig a prosseguir amb la lluita diària FMI vs. REM: llegir o clapar? De moment sempre ha guanyat REM, però no perdo l'esperança en una remuntada de l'FMI. Ja veurem
mèxic en tercera persona tercera part
Soc a San Cristobal de las Casas (Chiapas, Mexic), una ciutat-poble encantadora, on el 50% de la poblacio deu ser indigena. Amb indigena vull dir pre-hispanic, i aixo no es nomes una mica de morenor, sino vestits decolors, jaquetes de llana, conreu del camp i llengua propia (alguns no entenen el castella).
Ahir al vespre, en un local d'aquesta ciutat, em vaig trobar ficada en una xerrada sobre Cuba.
Deviem ser unes 25 persones: una brasilera, quatre ocinc mexicans, cinc o sis italians, nosaltres quatre i la resta -per mi-d'aspecte i accent indefinible. Indefinible fins que, en sentir-nos parlar,un senyor mig tartamut brama "collons, sou catalans!" i el C, es clar,"valencià", i la noia del costat (francesa?) es gira "yo solamente conozco un pueblo: FINESTRAT".Els que conegueu el C entendreu rapidament la conya de la situacio. I el tartamut que ens va desenmascarar primer era de"Barcelona, pero visc a Palafrugell". De Palafrugell son els meus tiets que,com molts hippies d'aquell moment, van emigrar a les masies de l'Empordaquan eren joves. Evidentment el senyor els coneixia de militar en una plataforma ecologista, i no nomes els meus tiets, sino tambe la meva cosina.
La xerrada mes el video (realitzat per un jove de Denia -Valencia- alla present) va durar tres hores i jo tenia son i cap ganes de seguir indagant amb els italians (havia sentit que eren de Napols) noves connexions inversemblants. Segur que participaven en algun dels centres socials que vaig trepitjar arrossegada pel C quan vaig viure per alla.I que vull dir amb tot aixo? Que aquest local de San Cristobal reuneix lagent que dona suport, de forma mes o menys explicita, a la causa zapatista.Ja m'hi he trobat en alguna altra presentacio o manifestacio, que s'ha creat una mena de caldo de cultiu de voluntaris internacionals -pero, com veieu, de la familia- que ha fet seva aquesta causa, fins al punt d'esdevenir majoria (per sobre dels propis mexicans, i ja ni parlar dels indigenes, que viuen nomes a la muntanya), majoria en aquests actes i majoria a l'hora de generar escrits i videos sobre el tema.I jo no se que pensar.
D'entrada em produeix una certa aversio: em sembla ridicul i fins i tot ilegitim que s'apoderin del que no es seu (perque de segur que no ho entenen igual, cultures tan diferents), pero alhora encara m'indigna mes que en critiquin alguns punts (la durada de l'actual alerta roja, per exemple, que collons sabran?). Per altra banda penso -i els zapatistes tambe, ja que ho fomenten- que tenen un paper diferent del dels indigenes i militars, mes encarat a la difusio de la seva lluita.
En fi.Les properes contraddiccionns en el proper correu
Ahir al vespre, en un local d'aquesta ciutat, em vaig trobar ficada en una xerrada sobre Cuba.
Deviem ser unes 25 persones: una brasilera, quatre ocinc mexicans, cinc o sis italians, nosaltres quatre i la resta -per mi-d'aspecte i accent indefinible. Indefinible fins que, en sentir-nos parlar,un senyor mig tartamut brama "collons, sou catalans!" i el C, es clar,"valencià", i la noia del costat (francesa?) es gira "yo solamente conozco un pueblo: FINESTRAT".Els que conegueu el C entendreu rapidament la conya de la situacio. I el tartamut que ens va desenmascarar primer era de"Barcelona, pero visc a Palafrugell". De Palafrugell son els meus tiets que,com molts hippies d'aquell moment, van emigrar a les masies de l'Empordaquan eren joves. Evidentment el senyor els coneixia de militar en una plataforma ecologista, i no nomes els meus tiets, sino tambe la meva cosina.
La xerrada mes el video (realitzat per un jove de Denia -Valencia- alla present) va durar tres hores i jo tenia son i cap ganes de seguir indagant amb els italians (havia sentit que eren de Napols) noves connexions inversemblants. Segur que participaven en algun dels centres socials que vaig trepitjar arrossegada pel C quan vaig viure per alla.I que vull dir amb tot aixo? Que aquest local de San Cristobal reuneix lagent que dona suport, de forma mes o menys explicita, a la causa zapatista.Ja m'hi he trobat en alguna altra presentacio o manifestacio, que s'ha creat una mena de caldo de cultiu de voluntaris internacionals -pero, com veieu, de la familia- que ha fet seva aquesta causa, fins al punt d'esdevenir majoria (per sobre dels propis mexicans, i ja ni parlar dels indigenes, que viuen nomes a la muntanya), majoria en aquests actes i majoria a l'hora de generar escrits i videos sobre el tema.I jo no se que pensar.
D'entrada em produeix una certa aversio: em sembla ridicul i fins i tot ilegitim que s'apoderin del que no es seu (perque de segur que no ho entenen igual, cultures tan diferents), pero alhora encara m'indigna mes que en critiquin alguns punts (la durada de l'actual alerta roja, per exemple, que collons sabran?). Per altra banda penso -i els zapatistes tambe, ja que ho fomenten- que tenen un paper diferent del dels indigenes i militars, mes encarat a la difusio de la seva lluita.
En fi.Les properes contraddiccionns en el proper correu
mèxic en tercera persona 2a part.Companys de viatge
EL A és novio de la B. Un noi molt espavilat que veu la natura com un immens restaurant. Per aixo no li agraden les ciutats, pq ha de pagar per menjar en restaurants "de veritat", ha de pagar per dormir, ha de pagar per veure aigua embotellada i no ens pot protegir dels cocodrils, les serps i els escorpins amb els seus coneixements de Trivial Survival.Va a dormir quan se'n va el sol i es lleva a les sis del mati per fer exercicis de karate; el que mes li agrada es anar a collir cocos pq aixi ens soluciona dos problemes (el de la beguda i el del menjar).
LA B es la novia del A, i es qui l'acompanya abnegadament a la cacera del coco. Pq a ella en realitat li agrada la ciutat, beure birra,sortir de nit i llevar-se tard; pero es punki i no te diners, aixi que enlloc de xibeca s'acontenta amb els productes que el A aconsegueix del gran super que es la selva.Aixo si, quan te la oportunitat -quan ens allotgem en un alberg- no es priva de mangar la crema-xampu-reparadora d'alguna albergista despistada que la B titlla de pija; pija pq usa aquests tipus de productes, entenc jo.No vull treure conclusions precipitades.
El A, per enyoranca de la selva, em sembla, a vegades tambe entra als colmados i en treu productes sense pagar. Tambe te la costum de deduir amb gran celeritat qui "deu tenir molta pasta" (que es gairebe tothom,especialment si te un petit comerc) i es mereix una repassada dA. Hood.
EL C a dies es l'home de la meva vida. Es una persona que s'entusiasmaamb facilitat, tanta que a vegades m'espanta. Per exemple, abans d'ahir van entrar cinquanta paramilitars armats amb ametralladores a la radio lliure dela univeristat de Oaxaca. Fa cosa d'un mes van matar vuit persones aquests mateixos paramilitars. L'emissió que aturen i els trets es poden escoltar atraves d'indymedia mexico. Despres d'escoltar-ho, al rambo del meu novio se li il.lumina el rostre, somriu, i diu "hostia, hi hem d'anar, no en tens ganes?"I JO, que soc la que acompanya aquesta tropa de barbars, contesto intentant somriure "i tant... "
Us trobo a faltar, gent del sentit comu.
LA B es la novia del A, i es qui l'acompanya abnegadament a la cacera del coco. Pq a ella en realitat li agrada la ciutat, beure birra,sortir de nit i llevar-se tard; pero es punki i no te diners, aixi que enlloc de xibeca s'acontenta amb els productes que el A aconsegueix del gran super que es la selva.Aixo si, quan te la oportunitat -quan ens allotgem en un alberg- no es priva de mangar la crema-xampu-reparadora d'alguna albergista despistada que la B titlla de pija; pija pq usa aquests tipus de productes, entenc jo.No vull treure conclusions precipitades.
El A, per enyoranca de la selva, em sembla, a vegades tambe entra als colmados i en treu productes sense pagar. Tambe te la costum de deduir amb gran celeritat qui "deu tenir molta pasta" (que es gairebe tothom,especialment si te un petit comerc) i es mereix una repassada dA. Hood.
EL C a dies es l'home de la meva vida. Es una persona que s'entusiasmaamb facilitat, tanta que a vegades m'espanta. Per exemple, abans d'ahir van entrar cinquanta paramilitars armats amb ametralladores a la radio lliure dela univeristat de Oaxaca. Fa cosa d'un mes van matar vuit persones aquests mateixos paramilitars. L'emissió que aturen i els trets es poden escoltar atraves d'indymedia mexico. Despres d'escoltar-ho, al rambo del meu novio se li il.lumina el rostre, somriu, i diu "hostia, hi hem d'anar, no en tens ganes?"I JO, que soc la que acompanya aquesta tropa de barbars, contesto intentant somriure "i tant... "
Us trobo a faltar, gent del sentit comu.
dimarts, de juliol 25, 2006
Mexic en tercera persona. Primera part
com que la calor barcelonina desinspira, penjo els relats de les aventures d'una amiga que té viatges amb ibèria gratis per un cúmul de circumstàncies gràcies als quals s'està pegant uns quants viatges...ara Mèxic. Potser sense conèixer-la no fa tanta gràcia com a mi em fan els seus mails, les ironies sempre es veuen millor quan es coneix la persona...però en tot cas, trobo que mereixen ser llegits...
Aquí us deixo la primera, doncs. Confio que pogueu dominar l'enveja malsana que causa algú amb viatges gratis. Jo encara no ho he superat. I la nostra amistat, menys.
Porto poc més d'una setmana a Mèxic, però les meves cames ja són un autèntic mostrari de picades d'insectes de diferents tamanys i característiques: mosquits, mosquits gegants, avespes, avespes de l'Àfrica (gegants), garrapates i formigues.
M'haig de considerar afortunada, perquè la cosa podria ser tan pitjor com l'haver-me quedat sense cama-mostrari. I és que anant cap a la Laguna Miramar has de caminar uns quants kilòmetres de selva. En un primer moment les meves pors es podien ordenar d'aquesta manera:
-Espatllar la delicada permanent que em vaig fer abans de sortir de Barcelona
-Esgarrapar-me els pantalons
-Les serps
-Els escorpins
Els companys d'aventures, però, em van estar explicant que, aquí, la punxada de l'escorpí és pitjor que la malària i la de la serp nauiaca (?) és tan xunga que t'han d'amputar la cama a l'instant.
Tenint en compte que duia les meves clàssiques bambes amb forat al dit i que el bisturí més sofisticat que duiem era una navalla suissa us podreu fer una idea de la importància que va passar a tenir el pentinat dels cabells.
Porto poc més d'una setmana Mèxic però ja he establert contactes amb els zapatistes: alegres manifestacions el dia de les eleccions i una tòrrida aventura amb un dels protegits del "subco" Marcos. Ell amb la meva permanent i jo amb el seu passamuntanyes (i amb por que em detingui la CIA).
Porto uns deu dies a Mèxic però ja m'atreviria constatar que:
-El clàssic bigotet que us ve al cap quan penseu en un mariachi o en Pancho Villa, mai ha deixat les passarel.les d'aquest país, està sempre de moda.
-No només diuen "ándale" sinó que també diuen "pásele" "súbale" o "cómprele un helado".
-De pins no només n'hi ha al Mediterrani
-El típic barret de mexicà es ven més a les rambles que aquí, on triomfa el de cow-boy però fabricat amb palla.
-Les ruïnes maies s'assemblen extraordinàriament a les de Cambodja, serà per l'entorn de selva tropical?
-I pels qui no hagueu viatjat gaire lluny: la selva... tampoc n'hi ha per tant, la que he vist fins ara a Chiapas no és com la dels còmics, sinó que més aaviat s'assembla al Pirineu a la primavera amb la xafogor del Delta de l'Ebre a l'estiu. Us ho podeu imaginar perfectament.
-Les faccions de la gent (sobretot dels nens) són molt similars a les de l'indoxina i (pels que hagueu vist molt Disney) les dones mexicanes s'assemblen molt a la Pocahontas.
I, pels que penseu que el meu univers comparatiu està molt limitat i sospitosament basat en quatre o cinc referències... espereu a que ibèria segueixi subvencionant les meves investigacions.
Aquí us deixo la primera, doncs. Confio que pogueu dominar l'enveja malsana que causa algú amb viatges gratis. Jo encara no ho he superat. I la nostra amistat, menys.
Porto poc més d'una setmana a Mèxic, però les meves cames ja són un autèntic mostrari de picades d'insectes de diferents tamanys i característiques: mosquits, mosquits gegants, avespes, avespes de l'Àfrica (gegants), garrapates i formigues.
M'haig de considerar afortunada, perquè la cosa podria ser tan pitjor com l'haver-me quedat sense cama-mostrari. I és que anant cap a la Laguna Miramar has de caminar uns quants kilòmetres de selva. En un primer moment les meves pors es podien ordenar d'aquesta manera:
-Espatllar la delicada permanent que em vaig fer abans de sortir de Barcelona
-Esgarrapar-me els pantalons
-Les serps
-Els escorpins
Els companys d'aventures, però, em van estar explicant que, aquí, la punxada de l'escorpí és pitjor que la malària i la de la serp nauiaca (?) és tan xunga que t'han d'amputar la cama a l'instant.
Tenint en compte que duia les meves clàssiques bambes amb forat al dit i que el bisturí més sofisticat que duiem era una navalla suissa us podreu fer una idea de la importància que va passar a tenir el pentinat dels cabells.
Porto poc més d'una setmana Mèxic però ja he establert contactes amb els zapatistes: alegres manifestacions el dia de les eleccions i una tòrrida aventura amb un dels protegits del "subco" Marcos. Ell amb la meva permanent i jo amb el seu passamuntanyes (i amb por que em detingui la CIA).
Porto uns deu dies a Mèxic però ja m'atreviria constatar que:
-El clàssic bigotet que us ve al cap quan penseu en un mariachi o en Pancho Villa, mai ha deixat les passarel.les d'aquest país, està sempre de moda.
-No només diuen "ándale" sinó que també diuen "pásele" "súbale" o "cómprele un helado".
-De pins no només n'hi ha al Mediterrani
-El típic barret de mexicà es ven més a les rambles que aquí, on triomfa el de cow-boy però fabricat amb palla.
-Les ruïnes maies s'assemblen extraordinàriament a les de Cambodja, serà per l'entorn de selva tropical?
-I pels qui no hagueu viatjat gaire lluny: la selva... tampoc n'hi ha per tant, la que he vist fins ara a Chiapas no és com la dels còmics, sinó que més aaviat s'assembla al Pirineu a la primavera amb la xafogor del Delta de l'Ebre a l'estiu. Us ho podeu imaginar perfectament.
-Les faccions de la gent (sobretot dels nens) són molt similars a les de l'indoxina i (pels que hagueu vist molt Disney) les dones mexicanes s'assemblen molt a la Pocahontas.
I, pels que penseu que el meu univers comparatiu està molt limitat i sospitosament basat en quatre o cinc referències... espereu a que ibèria segueixi subvencionant les meves investigacions.
divendres, de juliol 21, 2006
relacions tempestuoses
Que consti que ho he intentat...he intentat personalitzar els links...fins i tot m'ha semblat que ho havia aconseguit però per enèssim cop les noves tecnologies, amb les que creia mantenir una relació, si més no, cordial, m'han tornat a apunyalar per l'esquena...he canviat la plantilla, perquè he aconseguit carregar-m'ho tot...i l'he tornat a posar..."no et fiïs mai d'un sistema binari", em deia la meva àvia...PErò amb aquesta sobèrbia tan pròpia de les noves generacions jo m'havia resistit a creure-m'ho. Fins avui. A la merda els 1 i els 0. He tornat a l'era analògica. Aquest és l'últim post que escric. A partir d'ar, ho escriuré en ploma, i ho deixaré penjat a la pantalla de l'ordinador amb bluetack. O xiclet de menta.Abans, però, compartir aquesta foto que tenia guardada des de fa temps, portada de El País del 6 d'abril i que demostra que una imatge pot ser tan tendenciosa com 1000 paraules. No m'imagino una foto tan poc afavoridora del papa que habemus a l'ABC, o a la Razón...i ni La Vanguardia. És una llàstima que no hi hagi cap diari "d'esquerres" (o, si es vol, que no sigui d'ultra dreta) que comparteixi l'afició de La razón per fer fotomuntatge a la portada, art que la Razón ha sabut posar en el lloc que es mereix. Jo pagaria bastant per veure una portada amb el papa i el de la guerra de les galàxies que tant se li assembla, amb un titular de l'estil "el lado oscuro", o un fotomuntatge amb la cara de l'Aznar fosa amb la del Hitler aprofitant que tenen el bigoti en comú i "Aznatler". De moment només tenim roviretxes...Hi ha un buit de mercat.
I parlant de diaris, últimament m'han fet una reflexió que potser és òbvia però que jo he trobat interessant. Sobre la manipulació, etc, etc...com cada diaria està clarament dominat per una tendència política. Que qui llegeix la vanguardia ja sap que és el diari del poder, l'Avui convergent, etc, etc...però que el pitjor són els lectors de El País, perquè està igualment manipulat però els seus lectors van de que ells llegeixen la veritat.
Crec que té raó.
Bé, i fins aquí els comentaris de tertuliana de ràdio, "sentenciando voy, sentenciando vengo, vengo". Més sentències en properes edicions.
dissabte, de juliol 15, 2006
que visqui la correcció política
està començant una guerra amb tots els ets i uts. Una més de les que hi deu haver pel món, però ara aquesta és mediàtica. Un atac israelià contra un convoi de civils que intentaven fugir del país.15 morts. El G-8, que està reunit, es declara preocupat per l'impacte que el conflicte pugui tenir en l'economia. Hi ha gent que no podrà comprar mai més.
Canvio de canal i veig com a antena 3 anuncien el que per mi promet ser la sèrie estrella de la temporada "soy rebelde". L'anunci de "soy rebelde" em posa la pell de gallina. Potser sóc jo que em preocupo sense sentit, potser la gent ho mira sense sentir plaer.
El que no em queda clar si és en comptes de o en paral·lel amb "la fea más fea" o com es digui la continuació de "betty la fea", sèrie que en el seu moment ja em va fer pensar -oh, error, oh, il·lusa- que havíem assolit un màxim de caspa i masclisme insultant. Una noia lletja -que com tots sabem no ho és, però si a una tia bona li impedeixes rentar-se els cabells durant dies, li poses ferros i unes ulleres d'arale (d'aquelles rodones i que van des de mig front a mitja galta), es torna lletja, i, com a conseqüència, tonta, poc interessant, i amb l'únic objectiu vital de casar-se (cosa, es clar, impossible, perquè és lletja)-.
I tot plegat, penso que s'arreglaria amb una mica de correcció política. Que visqui. Que visqui la correcció política. Que visqui la hipocresia. No demano que els guioniestes de betty la fea no siguin masclistes. Demano només no m'ho refreguin pels nassos.
Ja no demano que el bush i el putin -eren els que sortien a la foto- es preocupin pels morts. Però que ho facin veure. Siusplau.
Canvio de canal i veig com a antena 3 anuncien el que per mi promet ser la sèrie estrella de la temporada "soy rebelde". L'anunci de "soy rebelde" em posa la pell de gallina. Potser sóc jo que em preocupo sense sentit, potser la gent ho mira sense sentir plaer.
El que no em queda clar si és en comptes de o en paral·lel amb "la fea más fea" o com es digui la continuació de "betty la fea", sèrie que en el seu moment ja em va fer pensar -oh, error, oh, il·lusa- que havíem assolit un màxim de caspa i masclisme insultant. Una noia lletja -que com tots sabem no ho és, però si a una tia bona li impedeixes rentar-se els cabells durant dies, li poses ferros i unes ulleres d'arale (d'aquelles rodones i que van des de mig front a mitja galta), es torna lletja, i, com a conseqüència, tonta, poc interessant, i amb l'únic objectiu vital de casar-se (cosa, es clar, impossible, perquè és lletja)-.
I tot plegat, penso que s'arreglaria amb una mica de correcció política. Que visqui. Que visqui la correcció política. Que visqui la hipocresia. No demano que els guioniestes de betty la fea no siguin masclistes. Demano només no m'ho refreguin pels nassos.
Ja no demano que el bush i el putin -eren els que sortien a la foto- es preocupin pels morts. Però que ho facin veure. Siusplau.
dijous, de juny 29, 2006
my farmer is rich
sabíeu que hi ha una escola de la UPC que es diu ESAB, Escola Superior d'Agricultura de Barcelona?
mirant les seves assignatures -per la beca...- tenen també la seva classe d'anglès...no m'hauria de sorprendre, però el cert és que m'ha fet gràcia....no tenen un "technical writing in english", o com es digui la que hi ha a l'ETSEIB, sinó que la seva es diu "english for farming"....no sé ben bé perquè però m'ha fet gràcia....suposo perquè m'imagino un d'aquells diccionaris d'anglès per a nens petits amb tot de dibuixos on posa "window", "farmer", "apple", "cow"....
Ja sé que no deu ser ben bé això, però m'hi recorda
Amb tots els respectes
mirant les seves assignatures -per la beca...- tenen també la seva classe d'anglès...no m'hauria de sorprendre, però el cert és que m'ha fet gràcia....no tenen un "technical writing in english", o com es digui la que hi ha a l'ETSEIB, sinó que la seva es diu "english for farming"....no sé ben bé perquè però m'ha fet gràcia....suposo perquè m'imagino un d'aquells diccionaris d'anglès per a nens petits amb tot de dibuixos on posa "window", "farmer", "apple", "cow"....
Ja sé que no deu ser ben bé això, però m'hi recorda
Amb tots els respectes
dimecres, de juny 28, 2006
nudisme altre vegada....però ara més
A voltes (m'encanta com sona, tot i que em queda forçat) tinc ganes d'escriure seriosament, però no m'hi acabo de sentir còmoda, m'entra un rampell de timidesa i acabo escribint bajanades (tinc un bloqueig mental amb escriure barbarismes. Incapaç d'escriure "tonteries")...bajanades amb les que m'ho passo més o menys bé, però que de vegades m'arribo a cansar a mi mateixa. Sempre les mateixes bromes...(Sense anar més lluny, ara ja sé què escriuré al blog ;) ) Vaja, que explicar com et sents sempre és més delicat que parlar de tercers...potser faré un blog anònim...mmm....ja us ho diria ;)
En fi, com a pensament fugaç, dir que és curiosa, la melancolia. Perquè de vegades es presenta amb coses que podries tornar a tenir, però que el que et fa estar melancoliós (melanconiós?) és el fet que ja no et facin il·lusió. De vegades és més el record de la il·lusió amb què ho feia, que no pas el que es feia en si, el que trobo a faltar....Tot molt críptic (o massa explícit?). Podeu trobar l'article complet al meu nou blog, www.blogspot.com i tres números més ;)
I per tornar a temes aliens...ahir vaig veure un reportatge en el meu letargi post examinal que encara em té trasbalsada.
Començaré explicant que el meu pare va voler sintonitzar la sexta per veure el mundial,
i ha canviat totes les cadenes....així, ara mirar la tele a casa meva és un "memory" constant....a quin canal estava la TV...? per posar 3 exemples (les úniques que recordo), TV3 està a la 6, antena 3 està a la 25, TV5 està a la 22...TV1, Tv2 les he perdut, la cuatro està també flotant...i entre mig, una infinitat de canals gratuits que no tenia ni idea que existissin. I això sense tenir cap canal de pagament!
El reportatge en qüestió, anava d'una platja nudista a frança on la gent, a més d'anar despullada, practica sexe a la platja. Fins aquí podries dir, "al cap i a la fi és una cosa natural que la nostra societat plena de tabús hipòcrites intenta amagar". Bueno. Però a mesura que continuava veient el reportatge tot anava prenent un to cada cop més sòrdid.
Des de la platja mateix, on al voltant de les parelles cardant es formaven corros de gent tocant-se i masturbant-se, fins a les discoteques a les nits, on es veia com arribava una dona i al cap de 30 segons estaven tots cardant sobre uns matalassos allà al mig de la discoteca, dit per aquí, mamada per allà, un tumult de carn sense ordre ni concert...ni res que pogués semblar morbós, creieu-me. Diria sodoma i gomorra, però em sona a moral cristiana, i crec que la sordidesa que m'inspirava no tenia res a veure amb una moral cristiana que crec que no tinc.
I tot això, sense cap tipus de protecció. Deia un cambrer d'un d'aquells bars que l'any anterior havien mort 12 persones de sida en aquell barri. I tal com anava el tema, allà, si una nit un la tenia, l'endemà al matí la tenien tots.
I, el millor de tot, la policia. A França practicar sexe en llocs públics està prohibit. La policia, doncs, vigila la platja en qüestió, i cada dia dos policies a cavall van a un turonet a prop de la platja, amb un horari regularíssim, arriben a les 17:00 i se'n van a les 19:00...si fossin anglesos ho entendria, perquè una cosa és cardar a la platja, i l'altra fer-ho a l'hora del te....però desconec quina tradició francesa podria explicar una cosa així
En fi, que ja ho sabeu.
I no, no era "canal 69", ni X-TV, ni res d'això...juraria que era a antena 3,cap a la una de la matinada, d'aquells típics cutres de càmara oculta, d'allò que ells diuen "periodismo de investigación"...i tot i la sordidesa que dic que desprenia tot plegat, el vaig veure quasis tot (com hagués fet el 99% de la població) perquè els reportatges culturalitzen, i el coneixement és poder.
L'interès científic em matarà
En fi, com a pensament fugaç, dir que és curiosa, la melancolia. Perquè de vegades es presenta amb coses que podries tornar a tenir, però que el que et fa estar melancoliós (melanconiós?) és el fet que ja no et facin il·lusió. De vegades és més el record de la il·lusió amb què ho feia, que no pas el que es feia en si, el que trobo a faltar....Tot molt críptic (o massa explícit?). Podeu trobar l'article complet al meu nou blog, www.blogspot.com i tres números més ;)
I per tornar a temes aliens...ahir vaig veure un reportatge en el meu letargi post examinal que encara em té trasbalsada.
Començaré explicant que el meu pare va voler sintonitzar la sexta per veure el mundial,
i ha canviat totes les cadenes....així, ara mirar la tele a casa meva és un "memory" constant....a quin canal estava la TV...? per posar 3 exemples (les úniques que recordo), TV3 està a la 6, antena 3 està a la 25, TV5 està a la 22...TV1, Tv2 les he perdut, la cuatro està també flotant...i entre mig, una infinitat de canals gratuits que no tenia ni idea que existissin. I això sense tenir cap canal de pagament!
El reportatge en qüestió, anava d'una platja nudista a frança on la gent, a més d'anar despullada, practica sexe a la platja. Fins aquí podries dir, "al cap i a la fi és una cosa natural que la nostra societat plena de tabús hipòcrites intenta amagar". Bueno. Però a mesura que continuava veient el reportatge tot anava prenent un to cada cop més sòrdid.
Des de la platja mateix, on al voltant de les parelles cardant es formaven corros de gent tocant-se i masturbant-se, fins a les discoteques a les nits, on es veia com arribava una dona i al cap de 30 segons estaven tots cardant sobre uns matalassos allà al mig de la discoteca, dit per aquí, mamada per allà, un tumult de carn sense ordre ni concert...ni res que pogués semblar morbós, creieu-me. Diria sodoma i gomorra, però em sona a moral cristiana, i crec que la sordidesa que m'inspirava no tenia res a veure amb una moral cristiana que crec que no tinc.
I tot això, sense cap tipus de protecció. Deia un cambrer d'un d'aquells bars que l'any anterior havien mort 12 persones de sida en aquell barri. I tal com anava el tema, allà, si una nit un la tenia, l'endemà al matí la tenien tots.
I, el millor de tot, la policia. A França practicar sexe en llocs públics està prohibit. La policia, doncs, vigila la platja en qüestió, i cada dia dos policies a cavall van a un turonet a prop de la platja, amb un horari regularíssim, arriben a les 17:00 i se'n van a les 19:00...si fossin anglesos ho entendria, perquè una cosa és cardar a la platja, i l'altra fer-ho a l'hora del te....però desconec quina tradició francesa podria explicar una cosa així
En fi, que ja ho sabeu.
I no, no era "canal 69", ni X-TV, ni res d'això...juraria que era a antena 3,cap a la una de la matinada, d'aquells típics cutres de càmara oculta, d'allò que ells diuen "periodismo de investigación"...i tot i la sordidesa que dic que desprenia tot plegat, el vaig veure quasis tot (com hagués fet el 99% de la població) perquè els reportatges culturalitzen, i el coneixement és poder.
L'interès científic em matarà
dimarts, de juny 27, 2006
i ara...
el pitjor d'acabar exàmens -a 5 hores d'haver sortit del darrer ja em poso nostàlgica- és que arriba el moment de fer tot allò que has anat deixant amb l'excusa d'"estic d'exàmens".
De la mateixa manera que tots els estudiants del món al principi de curs es prometen "aquest any, estudiaré des del primer dia", però només l'aina barceló ho fa, el primer dia de vacances sempre penso "ufff...quant les aprofitaré!!". i al final res de res.
Llegir, tocar el piano, tocar l'acordió, ordenar l'habitació -mai no he entès com, passant-me la vida fent-ho, sempre està desordenada-, posar links al blog, pensar un nom pel blog(de veritat), treure a passejar el gos....
En aquestes 5 hores, però, la bombolla d'il·lusions s'ha començat a desinflar...primer, en recordar que no estic de vacances...i després -i més debastador- en recordar que no tinc gos per treure a passejar, ni n'he tingut mai.
De moment, 2 il·lusions trencades. En només 5 hores. Aquest estiu promet ser un infern
i mentres, aquí, en un estat de cansament sense son força desagradable, acostumada a estudiar de nit...però pitjor seria estar d'exàmens. i entrar a treballar demà a les 8. i tantes altres coses...
De la mateixa manera que tots els estudiants del món al principi de curs es prometen "aquest any, estudiaré des del primer dia", però només l'aina barceló ho fa, el primer dia de vacances sempre penso "ufff...quant les aprofitaré!!". i al final res de res.
Llegir, tocar el piano, tocar l'acordió, ordenar l'habitació -mai no he entès com, passant-me la vida fent-ho, sempre està desordenada-, posar links al blog, pensar un nom pel blog(de veritat), treure a passejar el gos....
En aquestes 5 hores, però, la bombolla d'il·lusions s'ha començat a desinflar...primer, en recordar que no estic de vacances...i després -i més debastador- en recordar que no tinc gos per treure a passejar, ni n'he tingut mai.
De moment, 2 il·lusions trencades. En només 5 hores. Aquest estiu promet ser un infern
i mentres, aquí, en un estat de cansament sense son força desagradable, acostumada a estudiar de nit...però pitjor seria estar d'exàmens. i entrar a treballar demà a les 8. i tantes altres coses...
dilluns, de juny 26, 2006
ara sí: ja hi sóc
he acabat els exàmens.
punt
suposo que d'aquí a una estona estaré contenta. Ara mateix només estic cansada.
punt
suposo que d'aquí a una estona estaré contenta. Ara mateix només estic cansada.
dilluns, de juny 19, 2006
nudisme de bossa
l'altre dia anava en bici i vaig veure un altre "ciclista" que portava una bossa taronja llampant, la bossa que ens van regalar a la cursa nudista de Premià de mar l'any passat
Em va fer gràcia. Potser hagués hagut d'anar a dir-li "jo també hi era", o "em sembla que ens hem vist en algun lloc: et podries despullar, siusplau, i així sortim de dubtes?".
Però reconec que no ho vaig fer. Simplement vaig somriure per mi, i vaig seguir.
M'hagués agradat, però, portar jo també la bossa, així haguéssim pogut mirar-nos i somriure'ns amb complicitat, sense haver de dir res més. Potser ho faig, portar sempre la bossa taronja a sobre, simplement per poder anar somrient còmplicement a tots aquells que també la portin. Sembla una tonteria, però sento que haver corregut cul amb cul, pit amb pit, panxa amb panxa amb algú t'hi uneixi d'alguna manera. I pertànyer a una col·lectivitat et fa sentir bé.
Un petit gest, que podria semblar insignificant, però dins de l'individualisme salvatge de la ciutat formar petits nuclis de sentiments col·lectius és un atac directe, una mossegada a la iugular del sistema de vida urbà.
Fes la revolució. Despulla't. Mira. Comparteix.
Em va fer gràcia. Potser hagués hagut d'anar a dir-li "jo també hi era", o "em sembla que ens hem vist en algun lloc: et podries despullar, siusplau, i així sortim de dubtes?".
Però reconec que no ho vaig fer. Simplement vaig somriure per mi, i vaig seguir.
M'hagués agradat, però, portar jo també la bossa, així haguéssim pogut mirar-nos i somriure'ns amb complicitat, sense haver de dir res més. Potser ho faig, portar sempre la bossa taronja a sobre, simplement per poder anar somrient còmplicement a tots aquells que també la portin. Sembla una tonteria, però sento que haver corregut cul amb cul, pit amb pit, panxa amb panxa amb algú t'hi uneixi d'alguna manera. I pertànyer a una col·lectivitat et fa sentir bé.
Un petit gest, que podria semblar insignificant, però dins de l'individualisme salvatge de la ciutat formar petits nuclis de sentiments col·lectius és un atac directe, una mossegada a la iugular del sistema de vida urbà.
Fes la revolució. Despulla't. Mira. Comparteix.
dissabte, de juny 17, 2006
crispació, nosaltres?
Algun cop he pensat que l'ambient polític és crispat. Bé, de fet, ho penso gairebé cada dia.
Com amb tot, però, sempre hi ha llocs on és pitjor.
Al març hi va haver eleccions a El salvador. El partit al poder és ARENA (Alianza Republicana Nacionalista), que està al poder des d'abans d'acabar la guerra civil, i el fundador del qual es considera el cap pensant darrera de l'assassinat de Monsenyor Romero.
Doncs l'himne del partit , que es veu que es sentia molt durant la campanya electoral passada, té trossos com:
Libertad se escribe con sangre,
trabajo con sudor,
unamos sudor y sangre
pero primero El Salvador..."
(...)
"El Salvador será la tumba
donde los rojos terminarán..."
(...)
"Patria sí, comunismo no"
Si ja és fort de per si, encara ho és més tenint en compte que l'altre partit més important és el FMLN que es considera comunista (tot i que es veu que si mires el seu programa electoral està més a la dreta del del PSOE; en el reino de los ciegos el tuerto es el rey, o semblant)
Encara que sigui en sentit figurat (que no ho tinc tant clar, tenint en compte el que van fer durant la guerra civil), és molt fort que un himne institucional, i del partit al poder, parli de la mort dels rojos quan un percentatge elevat de la població se'n sent.
Clar que aquí tenim a l'Esperanza Aguirre dient que els del PP estan a Catalunya com els jueus a l'Alemanya nazi; unes declaracions que trobo que han passat desapercebudes...potser és millor, per allò de "a palabras de hijo de puta, oídos sordos", però em sembla...no tinc paraules per expressar el què em sembla, tant per la falta de respecte cap a les víctimes del nazisme com per l'odi que generen (com que no crec que hi hagi massa gent que s'ho cregui, és més l'odi inflamat cap a la seva persona que altra cosa) I això no és incitació a la violència?
Per mi això hauria de ser delicte.
Però bé, reconec que pitjor seria que ho posessin en el seu himne que, gràcies a déu, no té lletra.
I no he parlat de l'estatut
Com amb tot, però, sempre hi ha llocs on és pitjor.
Al març hi va haver eleccions a El salvador. El partit al poder és ARENA (Alianza Republicana Nacionalista), que està al poder des d'abans d'acabar la guerra civil, i el fundador del qual es considera el cap pensant darrera de l'assassinat de Monsenyor Romero.
Doncs l'himne del partit , que es veu que es sentia molt durant la campanya electoral passada, té trossos com:
Libertad se escribe con sangre,
trabajo con sudor,
unamos sudor y sangre
pero primero El Salvador..."
(...)
"El Salvador será la tumba
donde los rojos terminarán..."
(...)
"Patria sí, comunismo no"
Si ja és fort de per si, encara ho és més tenint en compte que l'altre partit més important és el FMLN que es considera comunista (tot i que es veu que si mires el seu programa electoral està més a la dreta del del PSOE; en el reino de los ciegos el tuerto es el rey, o semblant)
Encara que sigui en sentit figurat (que no ho tinc tant clar, tenint en compte el que van fer durant la guerra civil), és molt fort que un himne institucional, i del partit al poder, parli de la mort dels rojos quan un percentatge elevat de la població se'n sent.
Clar que aquí tenim a l'Esperanza Aguirre dient que els del PP estan a Catalunya com els jueus a l'Alemanya nazi; unes declaracions que trobo que han passat desapercebudes...potser és millor, per allò de "a palabras de hijo de puta, oídos sordos", però em sembla...no tinc paraules per expressar el què em sembla, tant per la falta de respecte cap a les víctimes del nazisme com per l'odi que generen (com que no crec que hi hagi massa gent que s'ho cregui, és més l'odi inflamat cap a la seva persona que altra cosa) I això no és incitació a la violència?
Per mi això hauria de ser delicte.
Però bé, reconec que pitjor seria que ho posessin en el seu himne que, gràcies a déu, no té lletra.
I no he parlat de l'estatut
divendres, de juny 16, 2006
trinco trinco l'estatú (II)
M'havia sortit un post tant llarg que he preferit penjar-lo en dos parts, així si algú s'ho llegeix podrà anar al lavabo entre part i part. Aquest, doncs, seria la continuació de l'anterior.
Està clar que frivolitzar és molt més fàcil que exposar arguments, sobretot per escrit. No sé si se'm dóna millor el primer, però en tot cas ho faig molt més ràpid. I estic d'exàmens.
És més fàcil, i més covard...sobretot de coses de les quals no tens certeses.
Hi ha aquella fàbula de l'ase que tenia molta set i molta gana, i quan finalment arriba a un oasi, ple de menjar i de beguda, no sabent què fer primer s'acaba morint...No sé quina és la moraleja: que si ets ase i tens molta set i molta gana i arribes a un oasi, no et deixis morir?
No sé ben bé si té massa a veure, però el cas és que la indecisió em persegueix...El sí, no, potser, blanc, marró, gris, nul, transparent se'm van passant pel cap. Decideixo una cosa i em vénen al cap arguments per una altra. I bueno, si algú amb ànims de simplificar em vol titllar de ultranacionalista catalana/espanyolista o el que sigui per tenir dubtes d'una cosa o altra, no li negaré aquest plaer, que l'etiquetatge sempre facilita els judicis, quan de fet sempre són molt més importants els motius que porten als fets que els fets si.
I els motius no els exposaré....Tu ja m'entens, que diria el Raimon, en acabar-se-li el bròquil.
En tot cas, m'ha passat prous cops de sentir-me dir catalanista amb aquell deix de menyspreu que l'esquerra de debò sent cap al catalanisme (sense ànims d'ofendre) i, molt poc després, espanyolista. Això vol dir que sóc jo la equànime, la que ho veu tot des de la centralitat, la moderació i etc etc (com si això fos positiu)?
No crec, simplement que les etiquetes potser no s'adapten sempre a la realitat (està clar que en el meu cas és perquè sóc gran i alta, i clar, em van petites i curtes. I després es queixen que hi hagi anorèxia)
Per acabar, una cançó de la trinca, una versió del bolero "corazón loco" (que també surt -en la versió original- a lagrimas negras, de Bebo Valdés i Diego el Cigala) que em fa força gràcia, sense que vulgui dir que és el que penso...o sí. o no. o blanc. o nul. o abstenció.
No en puc treure l'entrellat
"corason loco"
jo no sé qui t'ha enredat
menjant-te el coco.
I és que no me'n sé avenir
com això no et fa patir
ni t'atabala
és dificil esbrinar
com es poden mantenir
dues pàtriesi no estar
tocat de l'ala.
Això ens passa als de per aquí
i als d'algunes altres zones
que mantenim dues pàtries
com qui manté dues dones.
Una pàtria és la parenta
que m'hi van casar per força
i no em deixa divorciar
és una dona dolenta
que m'esbronca i m'estomaca
i que em parla castellà.
L'altra pàtria és la fulana
perquè a mi em dóna la gana
perquè ella em té el cor robat
tot i que algunes vegades
quan anàven tan mal dades
l'he estimada d'amagat.
Te'n faré cinc cèntims més
que si molt no m'equivoco
encara no has entès res
"corason loco".
Una pàtria em fiscalitza
m'inspecciona, em fa la guitza
i em té el jornal controlat
i com una sangonera
m'escorcolla la cartera
fins que em deixa ben pelat
i ara surten manifestos
on expliquen quatre llestos
que ja m'estic excedint
i vomiten la parida
de que som jo i la querida
els qui l'estem oprimint.
Vet-aquí el meu embolic
"corason loco"
jo també fa temps que estic
trencant-m'hi el coco.
Qui és el burro que et va dir
que a mi això no em fa patir
ni m'atabala?
jo tampoc no veig gens clar
com es poden mantenir
dues pàtries i no estar
tocat de l'ala.
Està clar que frivolitzar és molt més fàcil que exposar arguments, sobretot per escrit. No sé si se'm dóna millor el primer, però en tot cas ho faig molt més ràpid. I estic d'exàmens.
És més fàcil, i més covard...sobretot de coses de les quals no tens certeses.
Hi ha aquella fàbula de l'ase que tenia molta set i molta gana, i quan finalment arriba a un oasi, ple de menjar i de beguda, no sabent què fer primer s'acaba morint...No sé quina és la moraleja: que si ets ase i tens molta set i molta gana i arribes a un oasi, no et deixis morir?
No sé ben bé si té massa a veure, però el cas és que la indecisió em persegueix...El sí, no, potser, blanc, marró, gris, nul, transparent se'm van passant pel cap. Decideixo una cosa i em vénen al cap arguments per una altra. I bueno, si algú amb ànims de simplificar em vol titllar de ultranacionalista catalana/espanyolista o el que sigui per tenir dubtes d'una cosa o altra, no li negaré aquest plaer, que l'etiquetatge sempre facilita els judicis, quan de fet sempre són molt més importants els motius que porten als fets que els fets si.
I els motius no els exposaré....Tu ja m'entens, que diria el Raimon, en acabar-se-li el bròquil.
En tot cas, m'ha passat prous cops de sentir-me dir catalanista amb aquell deix de menyspreu que l'esquerra de debò sent cap al catalanisme (sense ànims d'ofendre) i, molt poc després, espanyolista. Això vol dir que sóc jo la equànime, la que ho veu tot des de la centralitat, la moderació i etc etc (com si això fos positiu)?
No crec, simplement que les etiquetes potser no s'adapten sempre a la realitat (està clar que en el meu cas és perquè sóc gran i alta, i clar, em van petites i curtes. I després es queixen que hi hagi anorèxia)
Per acabar, una cançó de la trinca, una versió del bolero "corazón loco" (que també surt -en la versió original- a lagrimas negras, de Bebo Valdés i Diego el Cigala) que em fa força gràcia, sense que vulgui dir que és el que penso...o sí. o no. o blanc. o nul. o abstenció.
No en puc treure l'entrellat
"corason loco"
jo no sé qui t'ha enredat
menjant-te el coco.
I és que no me'n sé avenir
com això no et fa patir
ni t'atabala
és dificil esbrinar
com es poden mantenir
dues pàtriesi no estar
tocat de l'ala.
Això ens passa als de per aquí
i als d'algunes altres zones
que mantenim dues pàtries
com qui manté dues dones.
Una pàtria és la parenta
que m'hi van casar per força
i no em deixa divorciar
és una dona dolenta
que m'esbronca i m'estomaca
i que em parla castellà.
L'altra pàtria és la fulana
perquè a mi em dóna la gana
perquè ella em té el cor robat
tot i que algunes vegades
quan anàven tan mal dades
l'he estimada d'amagat.
Te'n faré cinc cèntims més
que si molt no m'equivoco
encara no has entès res
"corason loco".
Una pàtria em fiscalitza
m'inspecciona, em fa la guitza
i em té el jornal controlat
i com una sangonera
m'escorcolla la cartera
fins que em deixa ben pelat
i ara surten manifestos
on expliquen quatre llestos
que ja m'estic excedint
i vomiten la parida
de que som jo i la querida
els qui l'estem oprimint.
Vet-aquí el meu embolic
"corason loco"
jo també fa temps que estic
trencant-m'hi el coco.
Qui és el burro que et va dir
que a mi això no em fa patir
ni m'atabala?
jo tampoc no veig gens clar
com es poden mantenir
dues pàtries i no estar
tocat de l'ala.
dijous, de juny 15, 2006
l'estatut nou de trinca
fa dies que hi ha una notícia que em balla pel cap, però encara no sé si té prou força per decantar el meu vot del diumenge:En un dels primers actes de plataformes donant suport a l'estatut hi van anar els 3 de la trinca, que per primer cop en molts anys, van fer un acte conjunt i, a sobre, sense cobrar.
Sense ànims de frivolitzar, per mi, només això ja es mereixeria un sí, rotund i sense condicions...però llavors, quan deixo refredar l'entusiasme, m'adono que la il·lusió m'ha fet perdre el seny, quedant de mi només la rauxa.
I és que només ha estat això: un acte. Ni una mala promesa, ni unes males declaracions. Si em diguessin "voteu sí, i tornarem a estar junts", jo voto sí. Si em diguessin "si hi ha nou estatut, hi haurà nova trinca", jo voto sí. Si em diguessin "idiota: vota sí", jo voto sí.
Però no ho han dit, i això m'entristeix i em fa dubtar.
Sempre ens quedarà l'opció de multiplicar el nostre vot per zero, en forma d'abstenció o de vot nul....si no per convicció política, en honor al Bart Simpson, que és de les poques coses que em semblen fermes en aquests temps d'incertesa.
Sense ànims de frivolitzar, per mi, només això ja es mereixeria un sí, rotund i sense condicions...però llavors, quan deixo refredar l'entusiasme, m'adono que la il·lusió m'ha fet perdre el seny, quedant de mi només la rauxa.
I és que només ha estat això: un acte. Ni una mala promesa, ni unes males declaracions. Si em diguessin "voteu sí, i tornarem a estar junts", jo voto sí. Si em diguessin "si hi ha nou estatut, hi haurà nova trinca", jo voto sí. Si em diguessin "idiota: vota sí", jo voto sí.
Però no ho han dit, i això m'entristeix i em fa dubtar.
Sempre ens quedarà l'opció de multiplicar el nostre vot per zero, en forma d'abstenció o de vot nul....si no per convicció política, en honor al Bart Simpson, que és de les poques coses que em semblen fermes en aquests temps d'incertesa.
dimarts, de juny 13, 2006
imPEDANTcies
Una de les coses que faig a la beca és mirar totes les assignatures de totes les carreres de tots els centres de totes les UPCs (aquest últim "totes les UPCs" és per donar més èmfasi al fet que són moltes, i despertar compassió envers la meva persona per una tasca de tal magnitud i aparentment tan poc engrescadora).Alguna cosa interesant, per això, descobreixo, com que potser m'agradaria fer camins. De moment no tinc intenció de matricular-m'hi, però. Esperaré a veure si CEAC o CCC treu algun curset de "sea ingeniero de caminos en 10 lecciones", que penso que amb més profunditat tampoc no em ve de gust posar-m'hi.
El cas, però, és que avui mirant els professors responsables he vist un nom que m'ha fet gràcia; C.Remartinez Martinez. Trobo que té el seu què. No arriba als mítics Hermoso Conejo, o Dolores Fuertes de BArriga, però bueno, fa el fet. Remartínez ja fa una gràcia, i a sobre martínez de segon....Això sí, es queda a anys llum de la telefonista que amablement em va dir que si tenia qualsevol problema truqués demanant per ella: Vanessa Frixione. A anys llum? potser no és ben bé així; no són del tot comparables. VAnessa Frixione sembla el nom artístic d'una actriu porno, o d'un personatge de "li excursionisti calienti"; en canvi Remartínez Martínez juga més en la lliga de Mortadelo i Filemon.
Té la seva conya que em recordi a Mortadelo i Filemon, perquè no n'he llegit mai res més enllà del que sortia al pequeño país, amb 13 rue del percebe, i que mai no em va fer massa gràcia. Però bé, també hi havia coses/situacions que em recordaven a Blade Runner molt abans de veure-la. Posats a inventar-me referents, però, penso que podria ser més pedant. "això és talment com al mite de la caverna", o "ja ho deia Peit Pois de Lamaison"; nom que m'acabo d'inventar, però que potser, seguint el que passava a la fàbula "el vestit de l'emperador", tothom reconeixeria com un dels grans filòsofs del segle XX per por de no quedar com un ignorant...
Ho provaré, tal com va fer McKornik en la seva famosa pel·lícula "The heart of the city"
diumenge, de maig 28, 2006
Sabies que o "y tu qué sabes?"
FA 15 dies vaig anar a veure una pel·lícula que es diu y tu qué sabes....bàsicament és un documental, amb una història de per mig -totalment secundària-, sobre què és la realitat, la nostra manera d'entrar-hi en contacte.... no ho sabria explicar, en part perquè tracta molts temes diferents, però també perquè hi vaig anar havent sortit el dia anteiror, i tenia el cap que se me n'anava tres quarts de quinze cada dos per tres. (3 i 3 i 3 fan 9, 9 i 3 fan 12, 12 i 13 25, etc, etc)
Alguna cosa, però, em va quedar. Per exemple, que les nostres cèl·lules tenen uns receptors per cada substància; aquests receptors, quan ens habituem a prendre alguna droga, es tornen més petits, la cèl·lula d'alguna manera s'immunitza. És per això que quan es pren alguna droga has d'anar pujant la dosi per obtenir el mateix nivell de plaer.
Segons la pel·lícula, passa el mateix amb les drogues pròpies. Totes les emocions/actituds són una o altra substància química, fabricada a l'hipotàlem: felicitat,victimisme, luxúria, optimisme...i de la mateixa manera com podem ser addictes a una droga externa, també ens tornem addictes a les drogues que nosaltres mateixos produim. És per això que ens trobem repetint els mateixos errors un i altre cop, i que sempre tenim una actitud o una altra davant de les coses...
Per tant, entenc que quan un està molt cansat i ho veu tot negre, és que l'hipotàlem s'ha posat a produir substàncies que t'ho fan veure així...en el meu cas està clar que quan estic molt cansada l'hipotàlem treballa a tota màquina...És bo saber-ho, així, el proper cop que tingui un dia baix, diré "perdoneu-me, és que avui tinc l'hipotàlem tonto", i em retiraré...
Per més referències, aneu-la a veure,que us ho explicaran més i millor.
Alguna cosa, però, em va quedar. Per exemple, que les nostres cèl·lules tenen uns receptors per cada substància; aquests receptors, quan ens habituem a prendre alguna droga, es tornen més petits, la cèl·lula d'alguna manera s'immunitza. És per això que quan es pren alguna droga has d'anar pujant la dosi per obtenir el mateix nivell de plaer.
Segons la pel·lícula, passa el mateix amb les drogues pròpies. Totes les emocions/actituds són una o altra substància química, fabricada a l'hipotàlem: felicitat,victimisme, luxúria, optimisme...i de la mateixa manera com podem ser addictes a una droga externa, també ens tornem addictes a les drogues que nosaltres mateixos produim. És per això que ens trobem repetint els mateixos errors un i altre cop, i que sempre tenim una actitud o una altra davant de les coses...
Per tant, entenc que quan un està molt cansat i ho veu tot negre, és que l'hipotàlem s'ha posat a produir substàncies que t'ho fan veure així...en el meu cas està clar que quan estic molt cansada l'hipotàlem treballa a tota màquina...És bo saber-ho, així, el proper cop que tingui un dia baix, diré "perdoneu-me, és que avui tinc l'hipotàlem tonto", i em retiraré...
Per més referències, aneu-la a veure,que us ho explicaran més i millor.
divendres, de maig 26, 2006
McFelicitat
trencaré el meu silenci per recordar el que tothom sap: avui és l'aniversari de na Macarena.Macarena, tens sort, els 27 són una molt bona edat. Ja has deixat enrera l'acné juvenil, les primeres arrugues tansols s'insinuen, ja no tens el dubte de si et fan descompte o no per tenir carnet jove, la gent comença a dubtar si tractar-te de tu o de vostè....a aquesta edat, Gauss ja havia descobert la llei de la relativitat (tot i que va deixar que el mèrit se l'endugués Einstein) i Edison ja havia inventat 1200 objectes relacionats amb l'electricitat (segons diu el llibre de tecnologia elèctrica, i un episodi dels Simpson, que segurament es van inspirar en susodichu llibre).
Així que, Macarena, tens sort...encara tens 3 anys per fer tot això!
no tinc res més a dir...qualsevol altra cosa seria frivolitzar amb un tema tan important.
(la foto: he buscat aniversari, cumpleaños i birthday al google...de totes les imatges vistes, aquesta supera, amb escreix, qualsevol espectativa de cosa absurda)
dilluns, de maig 22, 2006
procrastinar
Procrastinate: és una paraula en anglès que sempre he trobat brutal. I ara es veu que també existeix en castellà. Increïble. Sublim. Corprenedor.
Procrastinar: és el que estic fent ara. Quan has de fer coses i les vas postposant. I postposant. Ara, per exemple, podria fer un dels 2 treballs que he de fer, o estudiar, o fer el sopar...però no, estic escribint el blog. "Milena está procrastinando", podría posar el diccionari. Desconcec si en català també existeix. Espero que sí: no podria suportar que la nostra llengua tingués una mancança d'aquestes dimensions.
Un parell d'anècdotes que fa dies que em passen pel cap:
1. Indignació. Fàstic i ràbia quan a Antena 3 vaig veure que marinador: ciudad de vacaciones obria una oficina a Xina, buscant mercat Marinador em fa bullir la sang. Doblement ràbia perquè Antena 3 li faci publicitat (que no em sorprengui no vol dir que no em faci bullir la sang igualment) Que obrin una oficina a Xina és realment el de menys. És l'existència d'una cosa d'aquestes dimensions, uns fills de puta forrant-se a costa de destrossar la costa i vendre un món hortera amb l'etiqueta de glamour mentre ells es dediquen a especular i tractar la gent de titelles que es traguen tot el que se'ls dóna. El pitjor de tot és que acabaran venent tots els pisos....oi?
2. Ho sabia! La famosa frase feta " el saber no ocupa lugar" a mi sempre m'ha fet tuf de mentida. DOncs ho he confirmat!! CAda cop que aprenem alguna cosa les estructures neuronals es recol·loquen, se'n formen de noves, etc...Per això quan som petits aprenem tan ràpidament, perquè tenim el cap "buit", les estructures es formen amb facilitat, i són àgils...però a mesura que ens fem grans i anem acumulant records, cada cop costa més gestionar tot aquest volum d'informació...si les neurones s'han de recol·locar, costa molt més, etc...de la mateixa manera que posar un llibre en una biblioteca buida és infinitament més fàcil que posar-lo en una on hagis de moure uns quants llibres per fer-li lloc.
O sigui que oju-al-tantu!! Quan mirem pel·lícules de merda, quan estudiem assignatures de merda, quan llegim notícies de merda...estem ocupant lloc que en algun moment podríem necessitar, perquè mai els oblides del tot. Estigueu a l'aguait. Els ocupadors innecessaris d'espai estan en qualsevol racó.
Aquest blog n´és un. Hahahaha....hahahha.....(quina deu ser l'onomatopeia del riure malèfic?)
Procrastinar: és el que estic fent ara. Quan has de fer coses i les vas postposant. I postposant. Ara, per exemple, podria fer un dels 2 treballs que he de fer, o estudiar, o fer el sopar...però no, estic escribint el blog. "Milena está procrastinando", podría posar el diccionari. Desconcec si en català també existeix. Espero que sí: no podria suportar que la nostra llengua tingués una mancança d'aquestes dimensions.
Un parell d'anècdotes que fa dies que em passen pel cap:
1. Indignació. Fàstic i ràbia quan a Antena 3 vaig veure que marinador: ciudad de vacaciones obria una oficina a Xina, buscant mercat Marinador em fa bullir la sang. Doblement ràbia perquè Antena 3 li faci publicitat (que no em sorprengui no vol dir que no em faci bullir la sang igualment) Que obrin una oficina a Xina és realment el de menys. És l'existència d'una cosa d'aquestes dimensions, uns fills de puta forrant-se a costa de destrossar la costa i vendre un món hortera amb l'etiqueta de glamour mentre ells es dediquen a especular i tractar la gent de titelles que es traguen tot el que se'ls dóna. El pitjor de tot és que acabaran venent tots els pisos....oi?
2. Ho sabia! La famosa frase feta " el saber no ocupa lugar" a mi sempre m'ha fet tuf de mentida. DOncs ho he confirmat!! CAda cop que aprenem alguna cosa les estructures neuronals es recol·loquen, se'n formen de noves, etc...Per això quan som petits aprenem tan ràpidament, perquè tenim el cap "buit", les estructures es formen amb facilitat, i són àgils...però a mesura que ens fem grans i anem acumulant records, cada cop costa més gestionar tot aquest volum d'informació...si les neurones s'han de recol·locar, costa molt més, etc...de la mateixa manera que posar un llibre en una biblioteca buida és infinitament més fàcil que posar-lo en una on hagis de moure uns quants llibres per fer-li lloc.
O sigui que oju-al-tantu!! Quan mirem pel·lícules de merda, quan estudiem assignatures de merda, quan llegim notícies de merda...estem ocupant lloc que en algun moment podríem necessitar, perquè mai els oblides del tot. Estigueu a l'aguait. Els ocupadors innecessaris d'espai estan en qualsevol racó.
Aquest blog n´és un. Hahahaha....hahahha.....(quina deu ser l'onomatopeia del riure malèfic?)
diumenge, de maig 21, 2006
la Mola mola
m'estic llegitn un llibre molt divertit; és d'allò més ocurrent. PEr exemple, en un paràgraf diu coses com "los conductores eléctricos contituyen una parta del equipo eléctrico que está permanentemente en tensión (...). Se puede hacer una clasificación de los conductores en función de sus características más importantes---"
Es diu Tecnología Eléctrica i si no us l'heu llegit, us el recomano.
Només vaig pel capítol 2, però és d'aquells que t'enganxen des del primer moment.
Com que d'aquí a un mes me l'hauria d'haver acabat, si algú volgués que li passi, ja sabeu
L'altre dia vaig tenir la fatídica visió que tard o d'hora arriba: d'aquí a un mes hauré fet 4 exàmens. Hmmm....Bé, això ho vaig veure fa uns dies, o sigui que ja estic a punt d'arribar als 5.
Però creieu que això em va fer perdre la calma i posar-me a estudiar com una histèrica??!! NO!!
He sabut mantenir el cap fred. Res d'histerismes. Res de preocupacions. Res d'estudiar.
Avui, com qui no vol la cosa, me n'he anat amb tota la família a fer el dominguero de cap a peus, a pujar la Mola, muntanyeta prop de Terrassa. El Clan Ràfols al complet, pujar, dinar a dalt, baixar, tot fent festa i xerinola...Tot el dia, entre una cosa i altra...
Tard o d'hora, però, suposo que s'imposarà la immediatesa i m'hauré de submergir en l'apassionant món de l'electricitat...que de fet, si que pot ser interessant, però que començo a pensar que se'm dóna francament malament (pels 3 cops que he fet electrotècnia, i per la velocitat a la que avanço amb el llibre de tecnologia elèctrica. Si algú em veiés llegir-me'l, tant lentament com ho faig, es pensaria que l'estic intentant memoritzar per poder-lo recitar com si es tractés d'una poesia)
El que més mandra em fa dels exàmens, però, no és haver d'estudiar, sinó que tantes hores asseguda sense fer res més a mi sempre m'acaben transtocant i provocant tot tipus de desequilibris emocionals.
en fi, qui no té un all té una ceba, qui no té un nap, té una col, i qui no es consola és perquè no vol.
salut!
Es diu Tecnología Eléctrica i si no us l'heu llegit, us el recomano.
Només vaig pel capítol 2, però és d'aquells que t'enganxen des del primer moment.
Com que d'aquí a un mes me l'hauria d'haver acabat, si algú volgués que li passi, ja sabeu
L'altre dia vaig tenir la fatídica visió que tard o d'hora arriba: d'aquí a un mes hauré fet 4 exàmens. Hmmm....Bé, això ho vaig veure fa uns dies, o sigui que ja estic a punt d'arribar als 5.
Però creieu que això em va fer perdre la calma i posar-me a estudiar com una histèrica??!! NO!!
He sabut mantenir el cap fred. Res d'histerismes. Res de preocupacions. Res d'estudiar.
Avui, com qui no vol la cosa, me n'he anat amb tota la família a fer el dominguero de cap a peus, a pujar la Mola, muntanyeta prop de Terrassa. El Clan Ràfols al complet, pujar, dinar a dalt, baixar, tot fent festa i xerinola...Tot el dia, entre una cosa i altra...
Tard o d'hora, però, suposo que s'imposarà la immediatesa i m'hauré de submergir en l'apassionant món de l'electricitat...que de fet, si que pot ser interessant, però que començo a pensar que se'm dóna francament malament (pels 3 cops que he fet electrotècnia, i per la velocitat a la que avanço amb el llibre de tecnologia elèctrica. Si algú em veiés llegir-me'l, tant lentament com ho faig, es pensaria que l'estic intentant memoritzar per poder-lo recitar com si es tractés d'una poesia)
El que més mandra em fa dels exàmens, però, no és haver d'estudiar, sinó que tantes hores asseguda sense fer res més a mi sempre m'acaben transtocant i provocant tot tipus de desequilibris emocionals.
en fi, qui no té un all té una ceba, qui no té un nap, té una col, i qui no es consola és perquè no vol.
salut!
dijous, de maig 18, 2006
si no m'explico....
marçal m'ha comentat que no ha entès res del post anterior...
resumint: vam dir de fer reunió a l'hora de dinar i el del fòrum d'empreses ens va respondre que fer la reunió dinant, i havent de parlar amb la boca plena no li semblava ÈTIC...a partir d'aquí, em "remeteixo" al meu post anterior
salute
resumint: vam dir de fer reunió a l'hora de dinar i el del fòrum d'empreses ens va respondre que fer la reunió dinant, i havent de parlar amb la boca plena no li semblava ÈTIC...a partir d'aquí, em "remeteixo" al meu post anterior
salute
la Mala educación
Estem pendents d'una reunió amb una associació de l'escola, de la qual no en puc dir el nom per no posar-me en problemes, (només puc dir que un cop a l'any organitzen un forum d'empreses) Sembla que estan molestos perquè en un tríptic de "l'altre", forum alternatiu, etc...es deia alguna cosa que els va molestar. Reclamen des de fa temps una reunió delegació-direcció-ells etc...
Se'ls va proposar que vinguessin un dia a dinar i en parléssim, però amb qui vam parlar va dir que reunir-nos a l'hora de dinar, havent de parlar amb la boca plena, no li semblava "ètic".
La Marina,becària de "l'altre" (o, més aviat, la "haselotodo") es va veure obligada a explicar la diferència entre bona educació i ètica, i el possible funcionament d'una reunió d'aquestes característiques sense atemptar contra el sentit de la bona educació que, sembla, tenen tant desenvolupat: mentre els altres parlen tu menges, i a l'inrevés. És una llàstima, jo els hagués explicat que durant les reunions ens dediquem a menjar natilles i dir pamplona amb la boca plena compulsivament...i, a poder ser, a menys de 10cm de la cara dels altres.
El més aclaridor de tot plegat, però, és aquesta confusió entre ètica i bona educació...potser quan ve EADS al fòrum d'empreses es pensen que és una empresa maleducada, cosa que, efectivament, no és tant greu...Tinc clar que podria ser molt amiga d'algú amb una falta total d'educació, però no d'algú amb una falta total d'ètica.
Com diu l'agustin, "no atribuyas a la mala fe lo que puedas atribuir a la incomptencia" (ara ho diria en català, suposo ;) )...tants anys rajant del fòrum perquè ara resulti que, en comptes de rajar, havíem de fer pedagogia.
Realment, com deia l'intel·lectual Jesús Vázquez quan jo era petita, Hablando se entiende la vasca (basca?)
Se'ls va proposar que vinguessin un dia a dinar i en parléssim, però amb qui vam parlar va dir que reunir-nos a l'hora de dinar, havent de parlar amb la boca plena, no li semblava "ètic".
La Marina,becària de "l'altre" (o, més aviat, la "haselotodo") es va veure obligada a explicar la diferència entre bona educació i ètica, i el possible funcionament d'una reunió d'aquestes característiques sense atemptar contra el sentit de la bona educació que, sembla, tenen tant desenvolupat: mentre els altres parlen tu menges, i a l'inrevés. És una llàstima, jo els hagués explicat que durant les reunions ens dediquem a menjar natilles i dir pamplona amb la boca plena compulsivament...i, a poder ser, a menys de 10cm de la cara dels altres.
El més aclaridor de tot plegat, però, és aquesta confusió entre ètica i bona educació...potser quan ve EADS al fòrum d'empreses es pensen que és una empresa maleducada, cosa que, efectivament, no és tant greu...Tinc clar que podria ser molt amiga d'algú amb una falta total d'educació, però no d'algú amb una falta total d'ètica.
Com diu l'agustin, "no atribuyas a la mala fe lo que puedas atribuir a la incomptencia" (ara ho diria en català, suposo ;) )...tants anys rajant del fòrum perquè ara resulti que, en comptes de rajar, havíem de fer pedagogia.
Realment, com deia l'intel·lectual Jesús Vázquez quan jo era petita, Hablando se entiende la vasca (basca?)
diumenge, de maig 14, 2006
barrufa
intentaré no caure en el dogmatisme, però no asseguro aconseguir-ho
Fa temps que en un moment o altre vaig pensant en els diferents rols masculí/femení. Ja no dels casos extrems de goril·les sense cervell i pàmfiles sense remei, sinó en entorns on se suposa que el tema està més normalitzat, i les relacions són més de tu a tu que d'home-dona.
Parlant d'això amb una amiga em va dir una cosa que vaig trobar molt forta: els barrufets.
Hi ha el barrufet dormilega, el barrufet aprenent, el barrufet vanitós...(podria ser que ho confongués amb els 7 nans)...cada barrufet té el seu tret característic, excepte la barrufeta, que simplement és la barrufeta.
Crec que en versió simplista, blava, i de gent que viu en cases de bolets, és un petit reflex del que passa de vegades, com si la noia amb ser noia en tingués prou, mentre que els nois tinguin més interessos...
Que quedi clar que això no vol dir que no hi hagi homes/nois/nens insuportablement grisos i vitalment avorrits.L'Agnès m'ho va recordar, recordant-me l'ingenierus típicus que corre per l'escola. Ni tampoc no vol dir que no hi hagi dones/noies/nenes apassionanants i interessants.
Com a generalització que és té una infinitat d'excepcions, per sort. PErò m'he trobat prous cops amb aquesta sensació com per creure que la mereix, la generalització.
El que està clar, també, és que si no esteu d'acord amb mi és perquè no m'enteneu.
AIxò sí: al creador dels barrufets. Moltes gràcies per perpetuar l'esquema patriarcal que ens ha oprimit durants segles. I ara no em vinguis amb l'excusa que als anys 30 quan te'ls vas inventar no es parlava d'aquests temes, perquè tampoc no es parlava de bolets i bé que hi viuen.
Feixista! Masclista! Opressor!
A cada porc el seu sant martí
Fa temps que en un moment o altre vaig pensant en els diferents rols masculí/femení. Ja no dels casos extrems de goril·les sense cervell i pàmfiles sense remei, sinó en entorns on se suposa que el tema està més normalitzat, i les relacions són més de tu a tu que d'home-dona.
Parlant d'això amb una amiga em va dir una cosa que vaig trobar molt forta: els barrufets.
Hi ha el barrufet dormilega, el barrufet aprenent, el barrufet vanitós...(podria ser que ho confongués amb els 7 nans)...cada barrufet té el seu tret característic, excepte la barrufeta, que simplement és la barrufeta.
Crec que en versió simplista, blava, i de gent que viu en cases de bolets, és un petit reflex del que passa de vegades, com si la noia amb ser noia en tingués prou, mentre que els nois tinguin més interessos...
Que quedi clar que això no vol dir que no hi hagi homes/nois/nens insuportablement grisos i vitalment avorrits.L'Agnès m'ho va recordar, recordant-me l'ingenierus típicus que corre per l'escola. Ni tampoc no vol dir que no hi hagi dones/noies/nenes apassionanants i interessants.
Com a generalització que és té una infinitat d'excepcions, per sort. PErò m'he trobat prous cops amb aquesta sensació com per creure que la mereix, la generalització.
El que està clar, també, és que si no esteu d'acord amb mi és perquè no m'enteneu.
AIxò sí: al creador dels barrufets. Moltes gràcies per perpetuar l'esquema patriarcal que ens ha oprimit durants segles. I ara no em vinguis amb l'excusa que als anys 30 quan te'ls vas inventar no es parlava d'aquests temes, perquè tampoc no es parlava de bolets i bé que hi viuen.
Feixista! Masclista! Opressor!
A cada porc el seu sant martí
dimarts, de maig 09, 2006
si Déu existís
últimament estic a la beca i em vénen ganes de plorar d'alegria. Si creiés en Déu li donaria les gràcies per haver-me enviat allà, però en no creure-hi em trobo amb unes quantitats ingents d'agraïment que no sé a on dirigir..
Faig 2 beques, una és una merda, venia amb el pack, però l'altra m'agrada molt. Tirar un projecte endavant, coordinant-se amb gent, administrar-me jo els horaris..i, sobretot, treballar en una oficina amb un equip de 13 persones brutal on es fan coses molt interessants.
L'agraïment es veu incrementat perquè ha estat per un munt de casualitats que hi he anat a parar; perquè el d'electrònica em va deixar penjada, perquè un parell de beques van fallar a l'últim moment, perquè estava vacant quan ja havia acabat el termini, i jo la vaig veure quasi per error...
Ara he de pensar què fer amb aquest agraïment sobrant...me'l gasto, l'estalvio...crec que l'intentaré reinvertir.
Només em queda pensar el com
Faig 2 beques, una és una merda, venia amb el pack, però l'altra m'agrada molt. Tirar un projecte endavant, coordinant-se amb gent, administrar-me jo els horaris..i, sobretot, treballar en una oficina amb un equip de 13 persones brutal on es fan coses molt interessants.
L'agraïment es veu incrementat perquè ha estat per un munt de casualitats que hi he anat a parar; perquè el d'electrònica em va deixar penjada, perquè un parell de beques van fallar a l'últim moment, perquè estava vacant quan ja havia acabat el termini, i jo la vaig veure quasi per error...
Ara he de pensar què fer amb aquest agraïment sobrant...me'l gasto, l'estalvio...crec que l'intentaré reinvertir.
Només em queda pensar el com
dilluns, de maig 08, 2006
tuto o muerte/un tuto de muerte
El dilluns després de la festa, la Marta, amb el seu entusiasme, savoir-faire i capacitat de treballar habitual va anar apagant tots els focs que s'havien encès amb els extintors i altres...(les metàfores sempre donen vidilla)
Hi va haver, però, moments dignes d'entrar en el "top malrolloss"
Ens van trucar de direcció preguntant si en sabíem alguna cosa d'un noi que s'havia quedat tancat a un lavabo (o no l'havien deixat sortit) on havien buidat un extintor i semblava que estava ingressat per intoxicació, no se'n sabia la gravetat...
Al final sembla que el professor que ho havia vist havia confós la intoxicació etílica -motiu pel qual el noi estava al lavabo- amb intoxicació d'extintor -motiu pel qual va haver de sortir del mateix-...el que no acabo de veure és amb què devia confondre això d'estar ingressat...potser va dir enyesat?
Costava de quadrar...per on havia entrat l'ambulància? o per on havia sortit el noi? NO podia ser que no ens n'haguéssim assabentat, però fins que els raonaments no es van imposar i es veia que no es rebien notícies, vam passar -tots, crec- una mala estona, perquè és inevitable pensar en el "i si...", frase que mai no acabes per por.
Sembla que la calma retorna al nostre llogarret de la Diagonal...
Hi va haver, però, moments dignes d'entrar en el "top malrolloss"
Ens van trucar de direcció preguntant si en sabíem alguna cosa d'un noi que s'havia quedat tancat a un lavabo (o no l'havien deixat sortit) on havien buidat un extintor i semblava que estava ingressat per intoxicació, no se'n sabia la gravetat...
Al final sembla que el professor que ho havia vist havia confós la intoxicació etílica -motiu pel qual el noi estava al lavabo- amb intoxicació d'extintor -motiu pel qual va haver de sortir del mateix-...el que no acabo de veure és amb què devia confondre això d'estar ingressat...potser va dir enyesat?
Costava de quadrar...per on havia entrat l'ambulància? o per on havia sortit el noi? NO podia ser que no ens n'haguéssim assabentat, però fins que els raonaments no es van imposar i es veia que no es rebien notícies, vam passar -tots, crec- una mala estona, perquè és inevitable pensar en el "i si...", frase que mai no acabes per por.
Sembla que la calma retorna al nostre llogarret de la Diagonal...
dissabte, de maig 06, 2006
el infienno en forma de festa
divendres va ser la festa de l'escola...Balanç:
tot alcohol i 54 barrils de cervesa venuts, 4 o 5 extintors oberts (amb la merderada corresponent), vidre planta 0 trencat, vidre planta 8 trencat, carret de la neteja trencat a la planta 2, mecanisme d'obertura porta del pàrking trencat ...unes quantes baralles, sembla que un de seguretat va acabat amb una luxació o semblant, i el mauri va fer de casc blau en alguna altra de les que hi va haver...
Nosaltres, cremats. No sabem ben bé perquè però molts vam estar tota les festa pensant en quin agovio en comptes de gaudint-ne...jo només vaig desconnectar durant el concert del nardi, i l'última mitja hora de festa....
érem pocs? mal organitzats? massa gent per allà? els problemes tècnics tampoc van ajudar, els ploms de la xurreria no paraven de saltar, es va fondre el focus del tickets, se'n va anar la llum de l'escenari una estona....a la barra hi va estar molta estona gent que ningú no coneixia de res, que convidaven a qualsevol que els ho demanés 2 cops fins que els vam fer fora, cosa que no els va sentar gens bé...
no queda clar perquè, però el sentiment de "esta fiesta és un infienno" va ser comú a molta gent...
jo per primer cop vaig pensar que preferiria només estar per allà parlant amb els amics que organitzant...potser perquè cada cop tinc més amics que estan fora de la barra?
i fins i tot hi ha crisis vocacionals....perquè fer la festa?
El Raul es preguntava, veient el concurs de birres que ell presentava, "a això dedico jo el meu voluntariat? A que un grup de joves beguin cervesa barata?". S'ha de dir que últimament el Raul està bastant místic, però tot i que és una simplificació extrema, està bé com a reflexió...potser de la resposta en poden sortir els motius reals per fer-la...
S'ha de dir, però, que el Raul va tenir un inici esplèndid de presentació de concursos...."camarero, camarero...una de champiñones..." "champiñooones, champiñoooones, oe, oe, oe".
I un cop tothom havia corejat la cançó dels campeones, campeones....va fer un petit discurs de "està molt bé que celebrem que el barça és campeó, però hauríem de sortir al carrer per més coses"..."aquesta setmana s'ha celebrat l'altre fòrum, una iniciativa de la delegació, ESf, AEP...felicitar als organitzadors, i col·laboradors..."
Jo crec que la gent no ho va saber apreciar, però felicitats
La rallada també ve de les destrosses dins l'escola....em posa de mala llet que hi hagi gent tan imbècil que només sàpiga passar-s'ho bé així...jo (serà la Marta, però ho sento com a propi) m'he de menjar marrons perquè una colla de gilipolles covards i de vida trista es sentin rebels fent a casa dels altres el que mai farien a la pròpia? jo he de fer esforços per aquesta gent?
crec que el Perquè sempre és més important que el Què...si les destrosses anessin acompanyades de motius (destrossem l'edifici, a veure si comencen les obres....o buidem els extintors per recordar que cada any es cremen milions d'hectàrees i es perden espècies úniques....) em podria plantejar si ho comparteixo o no, però saber que són perquè sí, per passar-s'ho bé, m'omple de menyspreu i ràbia.
i tot això ho pagarà l'escola?... en total, més de mig milio de pessetes (extintors, més equips neteja, més vidres, més seguretat...) de diners de l'escola, de la universitat...públics.
en fi, també hi va haver moments bons....però aquests mai s'escriuen, no?
tot alcohol i 54 barrils de cervesa venuts, 4 o 5 extintors oberts (amb la merderada corresponent), vidre planta 0 trencat, vidre planta 8 trencat, carret de la neteja trencat a la planta 2, mecanisme d'obertura porta del pàrking trencat ...unes quantes baralles, sembla que un de seguretat va acabat amb una luxació o semblant, i el mauri va fer de casc blau en alguna altra de les que hi va haver...
Nosaltres, cremats. No sabem ben bé perquè però molts vam estar tota les festa pensant en quin agovio en comptes de gaudint-ne...jo només vaig desconnectar durant el concert del nardi, i l'última mitja hora de festa....
érem pocs? mal organitzats? massa gent per allà? els problemes tècnics tampoc van ajudar, els ploms de la xurreria no paraven de saltar, es va fondre el focus del tickets, se'n va anar la llum de l'escenari una estona....a la barra hi va estar molta estona gent que ningú no coneixia de res, que convidaven a qualsevol que els ho demanés 2 cops fins que els vam fer fora, cosa que no els va sentar gens bé...
no queda clar perquè, però el sentiment de "esta fiesta és un infienno" va ser comú a molta gent...
jo per primer cop vaig pensar que preferiria només estar per allà parlant amb els amics que organitzant...potser perquè cada cop tinc més amics que estan fora de la barra?
i fins i tot hi ha crisis vocacionals....perquè fer la festa?
El Raul es preguntava, veient el concurs de birres que ell presentava, "a això dedico jo el meu voluntariat? A que un grup de joves beguin cervesa barata?". S'ha de dir que últimament el Raul està bastant místic, però tot i que és una simplificació extrema, està bé com a reflexió...potser de la resposta en poden sortir els motius reals per fer-la...
S'ha de dir, però, que el Raul va tenir un inici esplèndid de presentació de concursos...."camarero, camarero...una de champiñones..." "champiñooones, champiñoooones, oe, oe, oe".
I un cop tothom havia corejat la cançó dels campeones, campeones....va fer un petit discurs de "està molt bé que celebrem que el barça és campeó, però hauríem de sortir al carrer per més coses"..."aquesta setmana s'ha celebrat l'altre fòrum, una iniciativa de la delegació, ESf, AEP...felicitar als organitzadors, i col·laboradors..."
Jo crec que la gent no ho va saber apreciar, però felicitats
La rallada també ve de les destrosses dins l'escola....em posa de mala llet que hi hagi gent tan imbècil que només sàpiga passar-s'ho bé així...jo (serà la Marta, però ho sento com a propi) m'he de menjar marrons perquè una colla de gilipolles covards i de vida trista es sentin rebels fent a casa dels altres el que mai farien a la pròpia? jo he de fer esforços per aquesta gent?
crec que el Perquè sempre és més important que el Què...si les destrosses anessin acompanyades de motius (destrossem l'edifici, a veure si comencen les obres....o buidem els extintors per recordar que cada any es cremen milions d'hectàrees i es perden espècies úniques....) em podria plantejar si ho comparteixo o no, però saber que són perquè sí, per passar-s'ho bé, m'omple de menyspreu i ràbia.
i tot això ho pagarà l'escola?... en total, més de mig milio de pessetes (extintors, més equips neteja, més vidres, més seguretat...) de diners de l'escola, de la universitat...públics.
en fi, també hi va haver moments bons....però aquests mai s'escriuen, no?
dimarts, de maig 02, 2006
Yahoo i el perquè de Momo
Crec que en el post anterior no vaig mencionar que tota la parrafada de Momo ve d'haver-me'l tornat a llegir, en un moment de regressió a l'infantesa....
I és que quan me'l vaig llegir a 5è d'EGB, em va agradar, però potser no em va marcar prou la infantesa com perquè 15 anys més tard en parli amb tant apassionament.
Sabíeu que yahoo ha estat denunciat per col·laborar amb el govern xinès per detenir dissidents, donant-ne dades que després han estat utilitzades per empresonar-los?
A més de també de comprometre's a no difondre webs amb continguts subversius...
Google 1, yahoo 2...
encara guanya google
I és que quan me'l vaig llegir a 5è d'EGB, em va agradar, però potser no em va marcar prou la infantesa com perquè 15 anys més tard en parli amb tant apassionament.
Sabíeu que yahoo ha estat denunciat per col·laborar amb el govern xinès per detenir dissidents, donant-ne dades que després han estat utilitzades per empresonar-los?
A més de també de comprometre's a no difondre webs amb continguts subversius...
Google 1, yahoo 2...
encara guanya google
dilluns, de maig 01, 2006
momo i el temps
en primer lloc....Bolívia ha nacionalitzat els recursos energètics! Que fort. Les empreses petrolieres tenen 180 dies per adaptar-se...A veure. A veure què fan. M'extranyaria tant que es retirin així com així. Però i si....i si funcionés?
És una notícia que fa tanta il·lusió com por; bé, més aviat, és d'aquelles coses que fan una por il·lusionadora, que et fan estar de bon humor, però amb els dits creuats, i pensant...siusplau, que vagi bé.
Doncs això, siuplau, que vagi bé.
Del que volia parlar, abans de veure això, però era de MOMO, un llibre del Michael Ende (la Historia Interminable) que havia llegit a 5è d'EGB a l'escola, i que em va agradar molt.
L'argument és que hi ha uns homes grisos, tots iguals, que viuen del temps de la gent; els fan una visita i els convencen que han d'estalviar temps... a la llarga la gent s'oblida d'aquesta visita, només es queda amb la idea d'estalviar temps i a poc a poc la gent va deixant de tenir temps per qualsevol cosa que no sigui productiva...ni els amics, ni els fills, ni jugar, ni ser feliços...es perd el plaer de parlar, d'imaginar, de jugar.
la grisor es va apoderant de tot.
La reflexió és evident....però és molt bonic...i el pitjor de tot és que hi havia moments de dubte: i si a mi també m'han visitat?
Suposo que coicidint amb les meves 3 setmanes de vacances, empalmant setmana santa, campus basquet, dies a casa, operació, dies embenada..i, sobretot, haver de caminar lentament, i no poder córrer per agafar l'autobús, no sé, és com si donés una nova prespectiva....amb més calma. (llevar-me quan vulgui i no anar a classe segur que hi han tingut alguna cosa a veure)
Segurament d'aquí a dos dies tornaré a l'estress característic, com a mínim, de la meva vida....no per ganes, sinó perquè si no ho he sabut evitar en 24 anys, no crec que ara en sigui capaç...però l'intent hi serà.
Hare-krishna-Milena
És una notícia que fa tanta il·lusió com por; bé, més aviat, és d'aquelles coses que fan una por il·lusionadora, que et fan estar de bon humor, però amb els dits creuats, i pensant...siusplau, que vagi bé.
Doncs això, siuplau, que vagi bé.
Del que volia parlar, abans de veure això, però era de MOMO, un llibre del Michael Ende (la Historia Interminable) que havia llegit a 5è d'EGB a l'escola, i que em va agradar molt.
L'argument és que hi ha uns homes grisos, tots iguals, que viuen del temps de la gent; els fan una visita i els convencen que han d'estalviar temps... a la llarga la gent s'oblida d'aquesta visita, només es queda amb la idea d'estalviar temps i a poc a poc la gent va deixant de tenir temps per qualsevol cosa que no sigui productiva...ni els amics, ni els fills, ni jugar, ni ser feliços...es perd el plaer de parlar, d'imaginar, de jugar.
la grisor es va apoderant de tot.
La reflexió és evident....però és molt bonic...i el pitjor de tot és que hi havia moments de dubte: i si a mi també m'han visitat?
Suposo que coicidint amb les meves 3 setmanes de vacances, empalmant setmana santa, campus basquet, dies a casa, operació, dies embenada..i, sobretot, haver de caminar lentament, i no poder córrer per agafar l'autobús, no sé, és com si donés una nova prespectiva....amb més calma. (llevar-me quan vulgui i no anar a classe segur que hi han tingut alguna cosa a veure)
Segurament d'aquí a dos dies tornaré a l'estress característic, com a mínim, de la meva vida....no per ganes, sinó perquè si no ho he sabut evitar en 24 anys, no crec que ara en sigui capaç...però l'intent hi serà.
Hare-krishna-Milena
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
