l'home unidimensional

intentant fer una mica de neteja de mails en la infinita bústia de gmail he trobat aquest article que també em va enviar na cata fa prop d'un any i que crec que val molt la pena (i és molt llarg)

Perquè no manen els pobres: l’Home Unidimensional

La democràcia és el govern de la majoria,

La majoria és dona*

Ergo, la democràcia és el govern de les dones

*Estadísticament, en l’espècie humana hi ha més individus de sexe femení que
de sexe masculí.



El sil.logisme que exposà Aristòtil, com a bon sil.logisme, hauria de funcionar
malgrat canviar-ne algun terme. Per això hem provat de canviar “pobres” per
“dones”. Segons Aristòtil, donat que la democràcia és el govern de la majoria i
la majoria és pobra, ens hauríem de trobar davant un govern dels pobres.
Però...si això és així, perquè en democràcia els pobres dónen suport a governs
en contra dels seus interessos? Perquè molts dels governs democràtics són votats
majoritàriament després d’anunciar mesures liberalitzadores, que, en principi,
van en contra dels interessos inmediats dels pobres?

Tornem al sil.logisme modificat: si la majoria és dona, la democràcia és el
govern de les dones. Però les dones continuen representant una part molt petita
del poder. És evident que, abans de votar com a dones, les dones voten segons
altres opcions, i que les dones són també moltes altres coses, a part de dones.
I hauria de ser evident, també, que els pobres són també moltes altres coses, a
part de pobres. Sembla que la resposta és la mateixa per als dos sil.logismes. I
que els pobres potser no voten sempre com a pobres. D’això és el que parlarem
avui. Què fa que la democràcia no sigui el govern dels pobres.

Un homosexual del PP. Un ecologista de CiU. Un petit empresari de IC. Un
trotskista del PNV. Un catòlic del PSOE. S’han trobat. Avui. Per veure si
poden recuperar aquella part de la seva voluntat popular que els sistema de
partits els ha robat. Perquè els han robat. La seva capacitat d’elecció.
L’homosexual del PP ha de decidir si per ell és més important el respecte per la
seva identitat sexual o la seva posició en el camp fiscal. L’ecologista de CiU
ha de decidir entre el seu amor per una idea concreta del planeta o la superació
de l’injust dèficit fiscal. El petit empresari d’Iniciativa-Verds ha d’escollir
entre la seva explotació no sostenible i la seva defensa de la
multiculturalitat. El trotskista del PNV, pobret, migpartit entre el somni d’una
germanor de treballadors i el dret a ésser-ho a la vasca. El catòlic del PSOE,
una versió light dels cato-comunistes que un dia la varen campar per terres
italianes, obligat decidir-se entre el seu esperit profundament socialista i la
seva fe, que mourà muntanyes, però no el traurà d’aquest embolic. No. Amb fe i
prou, no.

Aquesta situació és una situació peculiar. Ningú acceptaria que en anar a
comprar al supermercat, per a poder comprar el paper higiènic per força s’hagués
de comprar també una raspall de dents (que potser no necessites encara), menjar
per gossos (quan tu el que tens és un gat, que certament s’emprenyarà quan vegi
el menjar per gossos) i, ja per posar la guinda, una combinació de llenceria
femenina (que t’obligués a reconfigurar el teu Ser, o donar explicacions a una
parella ja de per si prou tocada d’haver hagut d’esperar tant de temps el paper
higiènic).

No ens sorprèn en canvi, que en anar a votar (diguem, a “comprar” la nostra
parcel.la de poder), hàgim de donar suport i emportar-nos amb nosaltres, si
volem el paper higiènic que ens fa falta, també coses que o bé no ens fan falta,
o bé provoquen problemes amb alguna altra part de casa nostra, o bé comporten
una renúncia a certs ideals.

Però tornem al supermercat del Poder. Vull comprar una pasta i un batut de
xocolata, per esmorzar. No. Això no t’ho venen. O bé prens una pasta i un suc de
fruita, o bé uns cereals i un batut de xocolata. Batut i pasta no pot ser.
Socialista i Catòlic no pot ser. Nacionalista i Socialista tampoc. Ecologista i
de Dretes tampoc...nois, ens han fotut l’esmorzar.

No només en cada elecció has d’acceptar de manera afegida allò que tu no vols,
sinò que a més, no pots pretendre obtenir tot allò que vols. El poder del teu
vot el pots exercir només d’una manera limitada a alguns dels aspectes de la
teva ideologia/visió/decisió.

Perquè els éssers humans som multidimensionals. Cadascú de nosaltres ocupa una
posició única en un sistema multidimensional definit per varis eixos: política
econòmica, ecològica, religió, de gènere, de llibertats socials, d’educació,
d’identitat nacional, avortament, idiomàtica, etc...Ergo, estar representats o
no, no depèn de si guanyen o no les eleccions aquells a qui votem. Al cap i a la
fi, si les perden, ens continuen representant, com a oposició. Depèn de fins a
quin punt els valors per als nostres eixos s’apropen a aquells del partit a qui
votem. O de fins a quin punt escollim (o ens “ajuden” a escollir) un dels valors
com a prioritaris.

Si analitzem aquesta estructura de funcionament als ulls de Dahl i el seu
Pluralisme, és comprensible imaginar una sèrie de grups, cadascun amb uns
objectius diferents (econòmics, ètnics, ...), sovint contradictoris
(solidaritats creuades) que lluiten per a aconseguir el poder. Però, com hem
dit, malgrat que en el sistema de partits existeixi un eix principal
Dreta-Esquerra, el fet que aquest eix sigui principal no és en absolut compartit
per la població, que pot definir com a principals molts altres eixos (ètnic,
cultural, religiós, gènere,...).

Per tant, que els pobres no governin és, simplement, perquè no existeixen com a
grup polític. Pretendre que l’eix económic-fiscal sigui l’eix primordial és tant
lògic com pretendre que l’eix de gènere sigui l’eix primordial. Les dones,
unides, mai seran vençudes. Els pobres no existeixen com a grup polític. Les
dones no existeixen com a grup polític. O els avis no existeixen com a grup
polític. Malgrat que donem molta importància a l’eix fiscal-social, els altres
també existeixen, i poden ser considerats principals. L’existència d’un grup que
reaccioni a un eix polític dependrà no només, del pes que representi aquest
grup, sinò també de la capacitat de presentar el seu Eix com a un Eix principal.
Això explica perquè els partits nacionalistes necessiten un nacionalisme oposat
que incrementi la importància d’aquest Eix per sobre de l’eix Dreta-Esquerra.

El sistema es torna encara més complex després de les eleccions, en formar els
governs de coalició.En les darreres eleccions autonòmiques, es donà la
circumstància que ERC (nacionalista i d’esquerres) podia formar govern amb el
PSC (d’esquerres) o amb CiU (nacionalista).Malgrat que pugui semblar evident
l’elecció final de formar un govern d’esquerres, molts votants d’ERC es sentiren
enganyats. Imagineu ara, per un moment un votant nacionalista de dretes, que
sacrifica les seves opinions en l’eix fiscal-social per a primar el seu vot en
el sentit nacionalista, en la convicció que el nacionalisme d’ERC és
independentista, mentre el de CiU és federalista.

El seu cas és patètic. No només s’ha hagut d’endur a casa el menjar per a gossos
i la combinació de llenceria femenina. No ha aconseguit el paper higiènic.

I això es converteix en un problema per a la legitimitat de la democràcia. El
problema de la legitimitat del sistema democràtic no és que siguin la dictadura
de la majoria. És que són el govern d’una majoria fictícia, que no existeix, i
que es constitueix per compromís representatiu per tal d’obtenir “una mica” del
que voldria, “mica” que serà convertida en “poc” gràcies al sistema
executiu-legislatiu, i “poc” que serà convertit en “res” per les exigències de
l’economia.

Què provoca que en un sistema democràtic, el votant no acabi demanant allò que
vol demanar? El sistema de partits implica uns packs d’opcions no desmontable.El
petit nombre de partits provoca que la combinatòria sigui limitada:cada partit
necessita definir-se en tots els camps, i no totes les opcions poden estar
representades. En intentar aconseguir vots, cada partir genera una oferta
d’ideologies, però s’ha de mantenir en uns valors molt concrets per a cada Eix i
mirar de no incrementar excessivament el nombre d’eixos, tant per la claredat
del missatge com per la governabilitat dels compromissos electorals.

A més, degut a la pèrdua progressiva d’independència dels diputats de cada
partit (partitocràcia disciplinària) , l’efecte és molt més greu, ja que es
talla una camí que hi hauria perquè dins cada partit els altres eixos hi
poguéssin estar representats.

És comprensible que quan dos objectius són contraposats (com ara l’increment de
prestacions socials i la reducció d’impostos) s’ha d’assumir la impossibilitat
d’acomplir-los tots dos. Però actualment, per culpa del sistema de packs
d’eleccions, opcions no contraposades no poden formar part de la legítima
voluntat del votant.

Com es podria solucionar?

Malgrat que s’hagi proposat la democràcia directa, aquest és un sistema que, per
raons de logística i governabilitat, és poc factible.Una opció seria incrementar
el nombres de partits, que afavoriria un increment de les combinatòries. Més
eixos, més diversitat. Menys governabilitat, però més diàleg. Al mateix temps,
però, pot provocar un sobrecàrrega de l’estat, que ha de fer promeses sobre
molts eixos diferents.

Si tot això fos poc, hem de considerar també que moltes vegades el votant no
actua tampoc en funció dels seus interessos, i ho fa de manera conscient. Dins
els dos casos que presenta Aristòtil com a govern del poble, un de govern en
interès propi (democràcia) i un altre en interès de tots els ciutadans
(republica), molts votants actuen amb un estil “Republicà”.

Molts empresaris voten partits d’esquerres perquè ho consideren més just, per
ideologia. Molts treballadors humils voten dretes perquè pensen que és millor
per a l’economia del país,...Existeix, doncs, també, una participació de
l’ideologia que va més enllà de l’interés propi. No sempre és cert el que diu
N.Bobbio que “la democràcia moderna descansa sobre una concepció individualista
de la societat”.

Per tant, el votant pobre no sempre vota a favor seu (de forma conscient) i
quan ho vol fer, ha d’escollir només alguns dels seus objectius (entre els que
el fet de ser pobre és només un més dels elements).

Potser, el sil.logisme famós, l’única forma en què funcionaria és:



La democràcia és el govern dels votants.

El 100% dels votants són adults.

Ergo, la democràcia és el govern dels adults.

...!

Un homosexual del PP. Un ecologista de CiU. Un petit empresari de IC. Un
trotskista del PNV. Un catòlic del PSOE. S’han trobat. Avui. I es passegen
cadascun amb el seu paper higiènic sota el braç, intentant trobar una manera
d’explicar a la seva consciència, què coi fan, amb aquella combinació femenina i
aquell paquet de menjar per a gossos. Incapaços de convertir-se en l’Home
Unidimensional.

Un problema que caldrà solucionar, si no volem que, a falta de paper higiènic,
el votant faci servir la papereta del vot.



Jordi Domènech