l'infinitat

hi ha una frase que diu que tot té un límit, menys l'estupidesa humana...el graciosillo que se li va acudir no sé si sabia que això ja ho predeia la bíblia, quan deia a no sé on què "el nombre de necis és infinit"....
o potser sí que ho sabia, i simplement estava fent una relectura d'un clàssic?
el que està clar, però, és que si bé una -la bíblica- fa referència a la quantitat total de gent nècia sense pronunciar-se sobre la quantitat de necietat que hi cap dins d'una persona, l'altra, la del graciosillo, no s'endinsa en estimar la xifra total d'estúpids que hi ha al món, limitant-se a afirmar que dins d'una sola persona hi cap estudidesa infinita, o que la suma de totes les estupideses de totes les persones estúpides -estúpides en diferents graus- és infinita.

Crec que la veritat -absoluta- està en una suma de les dues, que vindria a dir alguna cosa així com "el nombre de necis infinitament estúpids és infinit".

També hi ha una altra frase que diu que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra...Quina absurditat, limitar-ho a dues vegades.
i fins i tot n'hi ha una altra que diu que qui dia passa any empeny. Però aquesta no té res a veure...

I jo, aquí estic, per enèssim cop m'ha tornat a passar això de pensar-me que el que és infinit no és l'estupidesa humana sinó les hores del dia, els dies de la setmana, i les setmanes del mes...cosa que no seria cap problema sinó fos perquè aquesta fantasia fa n anys que xoca amb la realitat, una realitat que m'obliga a encabir una cosa infinita en una realitat finita, entera, discreta, i petita.

Total, que si no escric al blog és per culpa d'aquest xoc finitud real-infinitud fantasiejada...

Quina sort no tenir-ne jo la culpa!