hi havia aquesta notícia a vilaweb
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2211946
mira, la notícia en si...bueno, el saber no ocupa lugar, que diuen...
la poso simplement perquè m'ha recordat el lema de "barcelona, la millor botiga del món", que m'ofèn profundament cada cop que el sento i sobre el que encara no havia escrit mai.
Un company de la beca em va comentar que havia anat a una conferència sobre...no sé què. Fins aquí, tot molt concret.Parlava de màrketing, i deien que el que calia era una marca...que la primera marca de la història va ser el concili de trento (en el camí he perdut el perquè es considerava una marca), i deia que unes regles de màrketing bàsqieus eren que
1. el que venia -i calia tenir- eren les marques, ni les empreses ni les idess (?) ni no sé què...(definició exacta de marca no la tinc clara)
2. que les maques s'havien d'anar renovant
i que això era exactament el que feia l'ajuntament de barcelona, i que això de "barcelona batega" correspon exactament a aquests paràmetres, que és una marca, i que ha substituït, com calia fer, la que hi havia anteriorment (barcelona t'estima? no sé quina era)
El que explicava de la conferència era molt interessant. Però nop prou, sembla, com perquè la meva memòria ho emmagatzemés de tal manera que després fos reproduïble inteligiblement. Intentaré a veure si puc re-aprendre-ho i, ara sí, guardar-ho amb el format adequat.
mentrestant, seguirem sentint bategar barcelona com a millor botiga del món...d'esquerres de debò, es clar
No hi ha res com tenir exàmens per redescobrir fins a quin punt m'agrada escriure. Molt, m'agrada molt. Crec que un post diari encara resulta massa poc....intentaré pujar-ho a dos...i després passaré a la intravenosa, que per via oral, en segons quines dosis, no s'absorbeix bé
dissabte, de desembre 30, 2006
dijous, de desembre 28, 2006
A dios rogando...
Hola amics
aquesta és una carta que ens ha enviat el César, el peludo, de la contrapart de El salvador d'ESF...
i a sota la que va enviar el mateix César a la comunidad de El Escalon
(petit diccionari:
ADESCO és la Junta directiva legalitzada
ANDA: empresa d'aigua de El salvador. EN principi pública, però no actua com a tal
cantarera: "font pública")
són un pèl llargues, però crec que valen la pena
salut
BROTES DE RESISTENCIA.
28-09-06
La comunidad Escalon está ubicada en el cantón del mismo nombre, que no tiene nada que ver con el nombre de la colonia de la clase dominante. Cuentan con una ADESCO llamada “Despertar”
Las 39 familias de la Escalón son pequeños agricultores, sembradores de maiz, de frijoles y de sueños. Los conocimos en el 2003 cuando se llevó a cabo el levantamiento del “Plan Director de agua y saneamiento”, ahí se identificó la problemática y se definieron propuestas técnicas de abastecimiento de agua potable y saneamiento, especificamente cuatro cantareras estrategicamente distribuidas a lo largo de la comunidad. Aun el proyecto no ha llegado.
En ese mismo cantón una poderosa empresa privada conocida como la ROBLE, de la familia Poma (uno de los bloques hegemónicos de poder mas grandes y bestiales del país, construyó un mega proyecto llamada QUINTAS RECREATIVAS LA HACIENDA; el valor de las casas es de 145,000 dolarucos); la historia de esta familia se remonta al año 1918 cuando un inmigrante español de profesión herrero del Sur de España llamado Bartolome Poma vino al país y se trajo a su media naranja y procrearon varios hijos.
Esta familia allá por los años 50 se metieron al negocio de vehiculos de una marca poco conicida llamada TOYOTA y montaron una empresa conocida como DIDEA.
En la actualidad es una empresa que se ha expandido a otros negocios por ejemplo: los mentados metrocentros, hoteles en Centro America y Miami, construcción, entro otros.
Pues volviendo a las mentadas “Quintas Recreativas” estos personajes cerraron el perímetro, cuentan con portones, casetas de control y vigilancia privada con sendas escopetas de calibre doce que le mientan.
Fue 1996 cuando el empresario Eduardo Poma con prepotencia y engaños se apoderó de la calle expresándose a los lugareños que la calle les pertenecía rebautizándola como “PASEO LA HACIENDA”, Por su parte el presidente de la ADESCO Sergio Alfaro negó que hayan negociado la calle a cambio de una triste cantarera con dos choros (esta fue la gran propuesta de los Pomas para privatizar la calle) dado que desde este año se interpuso la denuncia en la Procuradoría para la Defensa de los Derechos Humanos (PDDH) y fue hasta este año gracias a la presión y movilizacion de la comunidad y el apoyo de FESPAD (Fundación para la Apliación del Derecho) que el alcalde del municipio “papaito chulo” “peinador de cejas” “y de barbas” tuvo que tomar (siendo del partido gobernante), reafirmó el estado púublico de dicha arteria como consta en los archivos de la alcaldía.(ver nota de periódico)
Cuando la empresa de los Poma después de muchas reuniones les entregó la famosa propuesta de resolverles la problemática del agua mediante una canterera con dos grifos por ocho años, con una dotación de 37/l/h/día, los compas de la comunidad sacaron la propuesta del Plan Director y se acercaron a nosotros para que diéramos opinión sobre la misma.(adjunto carta presentada a la comunidad).
Antes de que la comunidad entregará la contra propuesta a los Pomas, desarrollamos una reunión en el local de la casa de oración de las asambleas de DIOS. Llegaron seis personas, tres mujeres y tres hombres, Sergio, Tilo, Pedro, Ana, María, Ester. En esta reunión se reflexionó sobre el fenómeno de los pobres y los ricos a la luz de las escrituras del gran libro, primero analizamos en el evangelio de Mateo la historia de Lázaro y el Rico y los compas dijeron “claro nosotros somos los Lázaros, ellos nos ven mal y nos desprecian como a lazaro, pero somos buenos y los ricos estan condenados. Por si esto fuera poco analizamos Santiago 5: “Ay de ustedes los ricos”, esta parte también fue contundente para que los compas comprendieran el conflicto histórico entre los ricos y los pobres y que el tema a resolver es un problema entre los que tienen demasiado y los que no tenemos nada.
Pero para terminar de rematar el asunto analizamos lo que aquel famoso barbudo le dijo a un hombre cuando éste le preguntó como podría alcanzar el Reino de los Cielos, y aquel le contestó “cumple los diez mandamientos, vende todas tus riquezas y repártela entre los pobres”.
Acá vino la reflexión “es mas fácil que un camello entre por el ojo de una aguja y no que un rico entre en el reino de los cielos”. En esta parte los ánimos de los compas estaban mas altos pero faltaba algo para rematar el asunto. Fue en este punto que el ayote se me alumbró y recordamos como un tal David con una onda y una piedra le rompió el ayote a un gigante llamado Goliat.
La gente reflexionó y concluyó: “nosotros somos los Lázaros pero también podemos ser el David y podemos darle en el ayote a los Pomas que son el Goliat moderno.
Y así fue, se preparó bien la onda, se consiguió una buena piedra redonda del río Aquiquisquillo y el día viernes 22 los Lázaros y los pequeños Davides derribaron las casetas de vigilancia, botaron los portones que les impedían el paso (pues lo que se me olvidó contar fue que la empresa Roble llevaría a cabo un censo en toda la comunidad y para que ellos ingresaran tenáan que dejar su DUI (DNI SALVADOREÑO) y a cambio les darían un carnet de visitantes y si no estabas en la lista siendo un familiar no te dejarían entrar, todo esto mientras les acondicionaban una nueva calle fuera del condimino, donde han visto semejante cosa?). Ese dia viernes 22 de septiembre cuando el reloj marcaba las 4:10 pm, con el apoyo del alcalde y miembros del consejo y bajo un ardiente sol la comunidad Escalón se armaron de valor, afinaron la punteria y le pegáron al gigante un gran cachimbazo lo derribaron poniendo de manifiesto un pequeño embrión de RESISTENCIA Y DIGNIDAD EN LA CORDILLERA DEL BALSAMO, HACIENDO HONOR A SU NOMBRE “DESPERTAR”.
EL CRISTO GUEVARA HIZO LA OBRA.
A DIOS ROGANDO Y CON EL MAZO DANDO
NO LES PARECE?
CESAR ERAZO
Zaragoza, 03 de septiembre de 2006.
Srs. Junta Directiva Comunidad Escalón.
San José Villa Nueva.
Presente.-
Reciban cordiales saludos y deseando al mismo tiempo que el señor derrame bendiciones y los guíe en su quehacer diario a nivel comunal y familiar.
En base a su solicitud hecha a nuestra asociación a través de mi persona el día 22 de agosto de los corrientes para expresar una valoración técnica de propuesta de abastecimiento de agua hecha por la empresa Roble, les manifestamos lo siguiente:
Una sola cantarera con dos grifos no les resolvería la grave problemática de agua que actualmente ustedes viven.
Que en nuestro estudio llevado a cabo en Plan director de agua y saneamiento en el 2003 se consideraban al menos cuatro cantareras estratégicamente distribuidas a lo largo de la comunidad.
La dotación presentada en la propuesta esta muy por debajo de la dotación requerida para proyectos de abastecimiento de agua en el ámbito rural, que según ANDA es de 80 litros, habitante, día, lo que implica que tendrán déficit de agua y se formaran colas e invertirán demasiado tiempo en el abastecimiento de agua para la familia.
La propuesta solamente habla de cantidad de agua (37 l/h/día) que ya hemos dicho que es baja, pero no se menciona sobre la calidad de agua, método de tratamiento, cloración, etc., además no queda claro aspectos de mantenimiento y operación del sistema propuesto.
Solo se considera un periodo de 8 años de abastecimiento, siendo lo correcto un proyecto con una vida útil mínima a 20 años considerando el crecimiento de la población para el mismo periodo.
Es importante en los proyectos de abastecimiento de agua en el ámbito rural incorporar el componente formativo educativo a través de capacitaciones que busquen sensibilizar a la población sobre temas ambientales, contaminación, recursos hídricos, biofiltros, tratamiento de agua, etc.
En resumen la propuesta A NUESTRO JUCIO no se propone resolver la problemática de manera integral, considera una dotación baja y un periodo corto, sin crecimiento de población, no toma en cuanta los lotes de vivienda de las familias que no habitan actualmente y no se menciona el tema saneamiento básico.
El caudal requerido para la comunidad Escalón, tomando en cuanto la población actual y lotes de vivienda a 20 años vista con una tasa de crecimiento anual de 2% es de 1.78 l/s
Sin otro particular muy atentamente.
Ing. César Erazo
Coordinador del Programa de Infraestructura Básica PIB
ACUA.
aquesta és una carta que ens ha enviat el César, el peludo, de la contrapart de El salvador d'ESF...
i a sota la que va enviar el mateix César a la comunidad de El Escalon
(petit diccionari:
ADESCO és la Junta directiva legalitzada
ANDA: empresa d'aigua de El salvador. EN principi pública, però no actua com a tal
cantarera: "font pública")
són un pèl llargues, però crec que valen la pena
salut
BROTES DE RESISTENCIA.
28-09-06
La comunidad Escalon está ubicada en el cantón del mismo nombre, que no tiene nada que ver con el nombre de la colonia de la clase dominante. Cuentan con una ADESCO llamada “Despertar”
Las 39 familias de la Escalón son pequeños agricultores, sembradores de maiz, de frijoles y de sueños. Los conocimos en el 2003 cuando se llevó a cabo el levantamiento del “Plan Director de agua y saneamiento”, ahí se identificó la problemática y se definieron propuestas técnicas de abastecimiento de agua potable y saneamiento, especificamente cuatro cantareras estrategicamente distribuidas a lo largo de la comunidad. Aun el proyecto no ha llegado.
En ese mismo cantón una poderosa empresa privada conocida como la ROBLE, de la familia Poma (uno de los bloques hegemónicos de poder mas grandes y bestiales del país, construyó un mega proyecto llamada QUINTAS RECREATIVAS LA HACIENDA; el valor de las casas es de 145,000 dolarucos); la historia de esta familia se remonta al año 1918 cuando un inmigrante español de profesión herrero del Sur de España llamado Bartolome Poma vino al país y se trajo a su media naranja y procrearon varios hijos.
Esta familia allá por los años 50 se metieron al negocio de vehiculos de una marca poco conicida llamada TOYOTA y montaron una empresa conocida como DIDEA.
En la actualidad es una empresa que se ha expandido a otros negocios por ejemplo: los mentados metrocentros, hoteles en Centro America y Miami, construcción, entro otros.
Pues volviendo a las mentadas “Quintas Recreativas” estos personajes cerraron el perímetro, cuentan con portones, casetas de control y vigilancia privada con sendas escopetas de calibre doce que le mientan.
Fue 1996 cuando el empresario Eduardo Poma con prepotencia y engaños se apoderó de la calle expresándose a los lugareños que la calle les pertenecía rebautizándola como “PASEO LA HACIENDA”, Por su parte el presidente de la ADESCO Sergio Alfaro negó que hayan negociado la calle a cambio de una triste cantarera con dos choros (esta fue la gran propuesta de los Pomas para privatizar la calle) dado que desde este año se interpuso la denuncia en la Procuradoría para la Defensa de los Derechos Humanos (PDDH) y fue hasta este año gracias a la presión y movilizacion de la comunidad y el apoyo de FESPAD (Fundación para la Apliación del Derecho) que el alcalde del municipio “papaito chulo” “peinador de cejas” “y de barbas” tuvo que tomar (siendo del partido gobernante), reafirmó el estado púublico de dicha arteria como consta en los archivos de la alcaldía.(ver nota de periódico)
Cuando la empresa de los Poma después de muchas reuniones les entregó la famosa propuesta de resolverles la problemática del agua mediante una canterera con dos grifos por ocho años, con una dotación de 37/l/h/día, los compas de la comunidad sacaron la propuesta del Plan Director y se acercaron a nosotros para que diéramos opinión sobre la misma.(adjunto carta presentada a la comunidad).
Antes de que la comunidad entregará la contra propuesta a los Pomas, desarrollamos una reunión en el local de la casa de oración de las asambleas de DIOS. Llegaron seis personas, tres mujeres y tres hombres, Sergio, Tilo, Pedro, Ana, María, Ester. En esta reunión se reflexionó sobre el fenómeno de los pobres y los ricos a la luz de las escrituras del gran libro, primero analizamos en el evangelio de Mateo la historia de Lázaro y el Rico y los compas dijeron “claro nosotros somos los Lázaros, ellos nos ven mal y nos desprecian como a lazaro, pero somos buenos y los ricos estan condenados. Por si esto fuera poco analizamos Santiago 5: “Ay de ustedes los ricos”, esta parte también fue contundente para que los compas comprendieran el conflicto histórico entre los ricos y los pobres y que el tema a resolver es un problema entre los que tienen demasiado y los que no tenemos nada.
Pero para terminar de rematar el asunto analizamos lo que aquel famoso barbudo le dijo a un hombre cuando éste le preguntó como podría alcanzar el Reino de los Cielos, y aquel le contestó “cumple los diez mandamientos, vende todas tus riquezas y repártela entre los pobres”.
Acá vino la reflexión “es mas fácil que un camello entre por el ojo de una aguja y no que un rico entre en el reino de los cielos”. En esta parte los ánimos de los compas estaban mas altos pero faltaba algo para rematar el asunto. Fue en este punto que el ayote se me alumbró y recordamos como un tal David con una onda y una piedra le rompió el ayote a un gigante llamado Goliat.
La gente reflexionó y concluyó: “nosotros somos los Lázaros pero también podemos ser el David y podemos darle en el ayote a los Pomas que son el Goliat moderno.
Y así fue, se preparó bien la onda, se consiguió una buena piedra redonda del río Aquiquisquillo y el día viernes 22 los Lázaros y los pequeños Davides derribaron las casetas de vigilancia, botaron los portones que les impedían el paso (pues lo que se me olvidó contar fue que la empresa Roble llevaría a cabo un censo en toda la comunidad y para que ellos ingresaran tenáan que dejar su DUI (DNI SALVADOREÑO) y a cambio les darían un carnet de visitantes y si no estabas en la lista siendo un familiar no te dejarían entrar, todo esto mientras les acondicionaban una nueva calle fuera del condimino, donde han visto semejante cosa?). Ese dia viernes 22 de septiembre cuando el reloj marcaba las 4:10 pm, con el apoyo del alcalde y miembros del consejo y bajo un ardiente sol la comunidad Escalón se armaron de valor, afinaron la punteria y le pegáron al gigante un gran cachimbazo lo derribaron poniendo de manifiesto un pequeño embrión de RESISTENCIA Y DIGNIDAD EN LA CORDILLERA DEL BALSAMO, HACIENDO HONOR A SU NOMBRE “DESPERTAR”.
EL CRISTO GUEVARA HIZO LA OBRA.
A DIOS ROGANDO Y CON EL MAZO DANDO
NO LES PARECE?
CESAR ERAZO
Zaragoza, 03 de septiembre de 2006.
Srs. Junta Directiva Comunidad Escalón.
San José Villa Nueva.
Presente.-
Reciban cordiales saludos y deseando al mismo tiempo que el señor derrame bendiciones y los guíe en su quehacer diario a nivel comunal y familiar.
En base a su solicitud hecha a nuestra asociación a través de mi persona el día 22 de agosto de los corrientes para expresar una valoración técnica de propuesta de abastecimiento de agua hecha por la empresa Roble, les manifestamos lo siguiente:
Una sola cantarera con dos grifos no les resolvería la grave problemática de agua que actualmente ustedes viven.
Que en nuestro estudio llevado a cabo en Plan director de agua y saneamiento en el 2003 se consideraban al menos cuatro cantareras estratégicamente distribuidas a lo largo de la comunidad.
La dotación presentada en la propuesta esta muy por debajo de la dotación requerida para proyectos de abastecimiento de agua en el ámbito rural, que según ANDA es de 80 litros, habitante, día, lo que implica que tendrán déficit de agua y se formaran colas e invertirán demasiado tiempo en el abastecimiento de agua para la familia.
La propuesta solamente habla de cantidad de agua (37 l/h/día) que ya hemos dicho que es baja, pero no se menciona sobre la calidad de agua, método de tratamiento, cloración, etc., además no queda claro aspectos de mantenimiento y operación del sistema propuesto.
Solo se considera un periodo de 8 años de abastecimiento, siendo lo correcto un proyecto con una vida útil mínima a 20 años considerando el crecimiento de la población para el mismo periodo.
Es importante en los proyectos de abastecimiento de agua en el ámbito rural incorporar el componente formativo educativo a través de capacitaciones que busquen sensibilizar a la población sobre temas ambientales, contaminación, recursos hídricos, biofiltros, tratamiento de agua, etc.
En resumen la propuesta A NUESTRO JUCIO no se propone resolver la problemática de manera integral, considera una dotación baja y un periodo corto, sin crecimiento de población, no toma en cuanta los lotes de vivienda de las familias que no habitan actualmente y no se menciona el tema saneamiento básico.
El caudal requerido para la comunidad Escalón, tomando en cuanto la población actual y lotes de vivienda a 20 años vista con una tasa de crecimiento anual de 2% es de 1.78 l/s
Sin otro particular muy atentamente.
Ing. César Erazo
Coordinador del Programa de Infraestructura Básica PIB
ACUA.
dimarts, de desembre 26, 2006
més bon nadal
segueixo amb la recopilació de felicitacions de Nadal que m'han agradat especialment.
La primera, la del post anterior
Aquí en vénen algunes més, en una altra línia, però també- trobo- boniques (en la fina línia que separa lo bonic de lo carrincló, si es vol...i que fa que classificar-ho en una o altra banda de la línia sigui una qüestió de l'estat d'ànim del moment).
He de reconèixer que ara com ara em semblen una mica cursis, pero, com diu la dita, lo cursi no quita lo valiente (ni lo bonito)
En fi, sense més dilacions, el mític, l'inconfusible, el terrible, el meravellós: Bon Nadal
El que ve a continuació diria que no pretén ser una felicitació de Nadal, però me l'han enviada per aquestes dates....i si es diu Oda a la Vida segur que deu ser per celebrar la vida del nen Jesús, o sigui que hi va que ni pintada
En concret es deia Felicitas (en general no sabria dir com es deia) i tenia darrera una història bastant dramàtica.
Em sap greu haver-li perdut la pista.
no te salves
No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo
pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.
Mario Benedetti
Y con esto y un bizcocho, amics i amigues, coneguts i conegudes, estimats i estimades, que gaudiu de la família i els amics i els turrons i les neules
Salut
La primera, la del post anterior
Aquí en vénen algunes més, en una altra línia, però també- trobo- boniques (en la fina línia que separa lo bonic de lo carrincló, si es vol...i que fa que classificar-ho en una o altra banda de la línia sigui una qüestió de l'estat d'ànim del moment).
He de reconèixer que ara com ara em semblen una mica cursis, pero, com diu la dita, lo cursi no quita lo valiente (ni lo bonito)
En fi, sense més dilacions, el mític, l'inconfusible, el terrible, el meravellós: Bon Nadal
M’agradaria guarnir, aquests dies, un arbre de Nadal molt especial i penjar-hi, en lloc de regals, els noms de tots els meus amics. Els de prop i els de més lluny. Els de sempre i els que tinc ara. Els que veig cada dia, i els que trobo molt de tant en tant. Aquells que sempre recordo i els que sovint oblido. Els constants i els inconstants. Els de les hores alegres i els de les hores difícils. Els que sense voler vaig ferir, i els que sense voler em van ferir. Aquells a qui conec profundament, i aquells a qui només conec per la seva aparença. Els que em deuen alguna cosa i aquells a qui dec molt. Els amics humils i els amics importants. Per això els anomeno a tots, a tots els amics que han passat per la meva vida. Els que rebeu aquest missatge i els que no el rebran. Un arbre d’arrels profundes, perquè els vostres noms no es puguin arrencar mai. Un arbre que, en florir l’any vinent, ens porti il·lusió, salut, amor i pau. Tant de bo que per Nadal, ens puguem retrobar per a compartir els millors desitjos d’esperança, donant una mica de felicitat a aquells que ho han perdut tot.
El que ve a continuació diria que no pretén ser una felicitació de Nadal, però me l'han enviada per aquestes dates....i si es diu Oda a la Vida segur que deu ser per celebrar la vida del nen Jesús, o sigui que hi va que ni pintada
Oda a la VidaI ara aquest ja és de gratis, simplement aquesta del Neruda em recorda a "no te salves" de Benedetti, justament ahir vaig trobar-me a les mans el "inventario no.1", i la vaig rellegir. una poesia que durant molt de temps havia estat...no sé si dir una poesia de capçalera, però gairebé. En part perquè me la va ensenyar una noia argentina a qui fa anys que li vaig perdre la pista, però que m'agradava molt (en un sentit no sexual).
Lentamente muere quien se vuelve esclavo de la costumbre, repitiendo cada día los mismos recorridos, quién no cambia el camino, quién no se arriesga a vestir con distintos colores, quién no habla a quien no conoce.
Muere lentamente quien evita una pasión, quién prefiere el negro al blanco y los puntos sobre las íes a "los" antes de un conjunto de emociones, justo esas que hacen brillar los ojos, las que hacen de un bostezo una sonrisa, las que hacen latir el corazón delante del error y de los sentimientos.
Lentamente muere quien no gira la mesa, quién es infeliz con su trabajo, quién no arriesga la certeza por la incertidumbre, para seguir un sueño, quién no se permite al menos una vez en la vida el huir de los consejos sensatos. Lentamente muere quien no viaja, quién no lee, quién no escucha música, quién no encuentra gracia en sí mismo. Muere lentamente quien destruye su amor propio, quién no se deja ayudar; quien pasa los días quejandose de la misma desdicha o de la lluvia incesante.
Lentamente muere quien abandona un proyecto antes de iniciarlo, quién no hace preguntas sobre los argumentos que no conoce, quién no contesta cuando le preguntan algo que conoce.
Evitamos la muerte a pequeñas dosis, siempre recordando que estar vivo solicita un esfuerzo mucho mayor del simple hecho de respirar. Solamente la ardiente paciencia llevará al logro de una espléndida felicidad.
Pablo Neruda
En concret es deia Felicitas (en general no sabria dir com es deia) i tenia darrera una història bastant dramàtica.
Em sap greu haver-li perdut la pista.
no te salves
No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo
pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino
y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.
Mario Benedetti
Y con esto y un bizcocho, amics i amigues, coneguts i conegudes, estimats i estimades, que gaudiu de la família i els amics i els turrons i les neules
Salut
dilluns, de desembre 25, 2006
bones festes
Hi ha vegades que no pots arribar al teu destí final per molta màgia que li posis...
Bones festes
PD ( ... sobretot a aquells que vulguin seguir lluitant)
diumenge, de desembre 24, 2006
FINAL QUADRIMESTER TOTAL 2
he arribat a final de quadrimestre...
he pensat en moltes metàfores per descriure'l, però penso que potser la descricpió més acurada seria que ha estat com un videojoc, on l'objectiu final era anar passant pantalles, unes pantalles (que a la vida real s'assimilaven a una setmana) que cada cop es succeïen amb un ritme més frenètic....
al principi de cada pantalla/setmana l'objectiu final només era arribar a la següent amb una barra d'energia suficient per poder sobreviure a la següent
I les proves a passar eren diverses.
En algunes havies de córrer davant d'un tren -en marxa- que anava accelerant, i jo anava corrent i corrent, per una via plena d'obstacles, sense possibilitat de sortir de la via...el tren anava accelerant, i jo anava mirant enrera i veient com la distància entre nosaltres s'escurçava..i s'escurçava...quan ja estava a punt de ser envestida per la locomotora veia el final, -Cap-de-Setmana's Station-, feia l'últim sprint i arribava, exhausta...pantalla superada
En d'altres, jo feia de Keanu Reeves a Matrix...agents malvats m'anaven tirant projectils, mentre jo intentava arribar a la central d'intel·ligència -Weekend Central- esquivant-los com podia....refugiant-me en braços amics, que de vegades m'oferien projectils per contratacar -en forma de treballs ja fets, petits favors, unes gotetes de llet de soja per tirar endavant-....
també hi havia pantalles on jo feia de portera de futbol, i tenia el ronaldinho, el pelé, el ronaldo en les sevs bones èpoques, el maradona i el guardiola -crec que no hi pintava res, però era un guinyo al públic català- que anaven tirant penalties a la meva porteria, un rere l'altre, i jo només em podia concentrar en anar tirant pilotes fora com podia,i quan n'aturava una no podia gaudir ni de 3 segons de calma, perquè ja tenia al següent amb la punta de la bota endinsant-se a la pilota...L'important no era fer bones parades...l'important era tirar pilotes fora com podia, i prepara-me pel següent xut...
En d'altres havia de sortir a fer un número de circ de malabars. Jo havia assajat el número amb les clàssiques 3 boles, però en treure'm a la pista m'obligaven a fer-lo amb 7 boles, mentre posaven una música frenètica que feia "titotiro-tiroriroriro-tito-tiro-tito-tiro...." un cop, i un altre, mentre cada cop em queien més boles a sobre que jo havia d¡intentar gestionar com podia, però els meus braços ja anaven més ràpid del que havien anat mai, però les boles no paraven d'arribar, i arribar, i la música em taladrava el cervell i m'impedia concentrar-me en agafar les boles, i tenia a tot el públic mirant-me i rient en veure el meu patiment...fins que arribava el final de l'espectacle, el "FINDE", deixava les boles i m'eixugava la suor que em regalimava pel front i que m'havia empapat la samarreta....Pantalla superada.
En d'altres -era un joc de manufactura japonesa, però versionat a lo castizo- jo era un torero, sense capa ni espasa, en mig de la plaça de toros monumental, amb 7 toros embravits volent-me embastir, i jo, entre corredisses i hàbils jocs de cintura havia d'aconseguir evitar les seves embastides....durant 5 interminables dies...rebia alguna cornada que altra, però havia d'aguantar fins que arribés el cap de setmana, que era quan venia el torero substitut.
I les dues últimes setmanes, perdó, pantalles, del "FINAL QUATRIMESTER TOTAL" tot això es sumava, i havia de fer de keanu reeves en mig de la plaça de toros amb una locomotora que m'intetava atropellar mentre havia de parar els xuts a porteria de pelé i companyia tot fent malabars i sabent que el meu únic objectiu era arribar al final de la pantalla i que la barra d'energia no estigués buida del tot...llavors l'esperit de Nadal -en forma d'una immensa targeta de crèdit- em recolliria i em portaria al braços d'un primer ministre blau -és que era un joc republicà, i això dels prínceps blaus està desfassadíssim-, on unes cures intensives em permetrien recuperar-me de les cornades, les bales i l'extanuament....
Si arribaves aquí -i jo hi he arribat- havies guanyat tot el joc. Hi ha una continuació del joc, que es diu "final exam 4", però és un joc de nens en comparació amb això....que avorrit.
Reconec que vaig tenir moment de dubtes de la meva capacitat, quan del no res sortien petits "bonus tracks" en forma de juntes d'escola, beques a demanar, cartes de recomanació a escriure...però en aquests moments m'aferrava a la meva dieta rica en vegetals i tirava endavant..
Quin subidón d'adrenalina....més absurd.
També s'ha de dir que probablement ssi no hagués funcionat amb la filosofia JIT (Just In Time) potser otro gallo hagués cantado...però què havia de fer, treballar els caps de setmana?????
Per sort tot plegat era prou poc important, però, com perquè m'ho hagi pogut prendre amb esportivitat (crec) ....
I tot això, sense la play station....
salut
pd.parlant de plays stations, l'altre dia ma germana em van explicar d'un capítol de south park on un no podia esperar per tenir la play station 4 (o semblant) i demanava als seus amics que el congelessin, i que quan la play station hagués sortit el descongelessin...els amics no ho feien, i ell s'anava posant a tots els congeladors dient "no puc esperar, no puc esperar"...fins que al final se n'anava a la neu i es congelava...però es descongelava al cap de 10000 anys, i ja no hi havia la play station 4...
moraleja? Que la descongelació espontània és poc precisa? pot ser
he pensat en moltes metàfores per descriure'l, però penso que potser la descricpió més acurada seria que ha estat com un videojoc, on l'objectiu final era anar passant pantalles, unes pantalles (que a la vida real s'assimilaven a una setmana) que cada cop es succeïen amb un ritme més frenètic....
al principi de cada pantalla/setmana l'objectiu final només era arribar a la següent amb una barra d'energia suficient per poder sobreviure a la següent
I les proves a passar eren diverses.
En algunes havies de córrer davant d'un tren -en marxa- que anava accelerant, i jo anava corrent i corrent, per una via plena d'obstacles, sense possibilitat de sortir de la via...el tren anava accelerant, i jo anava mirant enrera i veient com la distància entre nosaltres s'escurçava..i s'escurçava...quan ja estava a punt de ser envestida per la locomotora veia el final, -Cap-de-Setmana's Station-, feia l'últim sprint i arribava, exhausta...pantalla superada
En d'altres, jo feia de Keanu Reeves a Matrix...agents malvats m'anaven tirant projectils, mentre jo intentava arribar a la central d'intel·ligència -Weekend Central- esquivant-los com podia....refugiant-me en braços amics, que de vegades m'oferien projectils per contratacar -en forma de treballs ja fets, petits favors, unes gotetes de llet de soja per tirar endavant-....
també hi havia pantalles on jo feia de portera de futbol, i tenia el ronaldinho, el pelé, el ronaldo en les sevs bones èpoques, el maradona i el guardiola -crec que no hi pintava res, però era un guinyo al públic català- que anaven tirant penalties a la meva porteria, un rere l'altre, i jo només em podia concentrar en anar tirant pilotes fora com podia,i quan n'aturava una no podia gaudir ni de 3 segons de calma, perquè ja tenia al següent amb la punta de la bota endinsant-se a la pilota...L'important no era fer bones parades...l'important era tirar pilotes fora com podia, i prepara-me pel següent xut...
En d'altres havia de sortir a fer un número de circ de malabars. Jo havia assajat el número amb les clàssiques 3 boles, però en treure'm a la pista m'obligaven a fer-lo amb 7 boles, mentre posaven una música frenètica que feia "titotiro-tiroriroriro-tito-tiro-tito-tiro...." un cop, i un altre, mentre cada cop em queien més boles a sobre que jo havia d¡intentar gestionar com podia, però els meus braços ja anaven més ràpid del que havien anat mai, però les boles no paraven d'arribar, i arribar, i la música em taladrava el cervell i m'impedia concentrar-me en agafar les boles, i tenia a tot el públic mirant-me i rient en veure el meu patiment...fins que arribava el final de l'espectacle, el "FINDE", deixava les boles i m'eixugava la suor que em regalimava pel front i que m'havia empapat la samarreta....Pantalla superada.
En d'altres -era un joc de manufactura japonesa, però versionat a lo castizo- jo era un torero, sense capa ni espasa, en mig de la plaça de toros monumental, amb 7 toros embravits volent-me embastir, i jo, entre corredisses i hàbils jocs de cintura havia d'aconseguir evitar les seves embastides....durant 5 interminables dies...rebia alguna cornada que altra, però havia d'aguantar fins que arribés el cap de setmana, que era quan venia el torero substitut.
I les dues últimes setmanes, perdó, pantalles, del "FINAL QUATRIMESTER TOTAL" tot això es sumava, i havia de fer de keanu reeves en mig de la plaça de toros amb una locomotora que m'intetava atropellar mentre havia de parar els xuts a porteria de pelé i companyia tot fent malabars i sabent que el meu únic objectiu era arribar al final de la pantalla i que la barra d'energia no estigués buida del tot...llavors l'esperit de Nadal -en forma d'una immensa targeta de crèdit- em recolliria i em portaria al braços d'un primer ministre blau -és que era un joc republicà, i això dels prínceps blaus està desfassadíssim-, on unes cures intensives em permetrien recuperar-me de les cornades, les bales i l'extanuament....
Si arribaves aquí -i jo hi he arribat- havies guanyat tot el joc. Hi ha una continuació del joc, que es diu "final exam 4", però és un joc de nens en comparació amb això....que avorrit.
Reconec que vaig tenir moment de dubtes de la meva capacitat, quan del no res sortien petits "bonus tracks" en forma de juntes d'escola, beques a demanar, cartes de recomanació a escriure...però en aquests moments m'aferrava a la meva dieta rica en vegetals i tirava endavant..
Quin subidón d'adrenalina....més absurd.
També s'ha de dir que probablement ssi no hagués funcionat amb la filosofia JIT (Just In Time) potser otro gallo hagués cantado...però què havia de fer, treballar els caps de setmana?????
Per sort tot plegat era prou poc important, però, com perquè m'ho hagi pogut prendre amb esportivitat (crec) ....
I tot això, sense la play station....
salut
pd.parlant de plays stations, l'altre dia ma germana em van explicar d'un capítol de south park on un no podia esperar per tenir la play station 4 (o semblant) i demanava als seus amics que el congelessin, i que quan la play station hagués sortit el descongelessin...els amics no ho feien, i ell s'anava posant a tots els congeladors dient "no puc esperar, no puc esperar"...fins que al final se n'anava a la neu i es congelava...però es descongelava al cap de 10000 anys, i ja no hi havia la play station 4...
moraleja? Que la descongelació espontània és poc precisa? pot ser
dilluns, de desembre 18, 2006
recomanació del dia :JO
acabo d'escriure un esborrany de carta de recomanació per mi mateixa....per demanar una beca al govern suec perquè em mantingui si me'n vaig allà...la carta l'acabarà un professor, però m'han demanat que faci jo el primer esborrany...
si mai teniu la moral baixa, us ho recomano, com a exercici d'autoestima....
Un s'acaba preguntant com pot ser que no rebi constantment ofertes de feina, de col·laboració, peticions d'autògrafs.....tant de temps convivint amb mi mateixa, i sense saber que sóc un diamant en brut!!
Com apunt...em
Enviar-ho a suècia, però, no sé, em dóna tranquil·litat...allà ningú no ho deu saber....... oi?
bona nit....així comença la meva setmana...dilluns a les 2h del matí i escribint al blog
si mai teniu la moral baixa, us ho recomano, com a exercici d'autoestima....
Un s'acaba preguntant com pot ser que no rebi constantment ofertes de feina, de col·laboració, peticions d'autògrafs.....tant de temps convivint amb mi mateixa, i sense saber que sóc un diamant en brut!!
Com apunt...em
Enviar-ho a suècia, però, no sé, em dóna tranquil·litat...allà ningú no ho deu saber....... oi?
bona nit....així comença la meva setmana...dilluns a les 2h del matí i escribint al blog
dissabte, de desembre 16, 2006
la meva setmana en xifres
5 treballs fets
1 practica assistida
3 problemes entregats
3 reunions fetes
1 junta d'escola assistida
2 documents escrits
1 director crispat
1 reunió del consell d'estudiants amb temptacions de ser assistida
54 mails escrits
1h de piano estudiada
1,15h de classe de piano assistida
1h d'acordio tocada
1h de classe d'acotrdió assistida
2h d'assaig de teatre fet
15 hores treballades
30 hores dormides
24km en bici fets
53451325132135164.98 tecles premudes
300 cops el nas mocat
....a l'infern de veritat, com a mínim, s'hi deu estar calent, no????
i tot això...perquè no vaig calcular bé el meu temps a principi de curs...? no!! l'únic que hi treuria aquí serien els treballs fets i els problemes entregats,,,,
tot això perque vull!...Perquè ja tinc ganes de viure. Perquè vull...He estat amb gent preciosa, perquè vull...
Per si algú no coneix la cançó de l'Ovidi Montllor en qüestió, aquí us la deixo.
Per acabar, algunes xifres més, aquestes ja purament per matar el cuquet de la curiostiat
32135 passos començats amb el peu dret
0 premonicions tingudes
60% de passos començats amb el peu esquerra (ara, doncs, ja podeu calcular el nombre total de passos realitzat)
0 cops la internacional cantada
2563125 cops pronunciada la "e" neutra
1.76m mesurats (de mitjana, de cap a peus)
2 pujades amb anscensor compartides amb veïns
1 amic marxat a les Canàries
0 germanets nascuts
i acabo aquí el post...perquè vull...tot comença en un mateix
1 practica assistida
3 problemes entregats
3 reunions fetes
1 junta d'escola assistida
2 documents escrits
1 director crispat
1 reunió del consell d'estudiants amb temptacions de ser assistida
54 mails escrits
1h de piano estudiada
1,15h de classe de piano assistida
1h d'acordio tocada
1h de classe d'acotrdió assistida
2h d'assaig de teatre fet
15 hores treballades
30 hores dormides
24km en bici fets
53451325132135164.98 tecles premudes
300 cops el nas mocat
....a l'infern de veritat, com a mínim, s'hi deu estar calent, no????
i tot això...perquè no vaig calcular bé el meu temps a principi de curs...? no!! l'únic que hi treuria aquí serien els treballs fets i els problemes entregats,,,,
tot això perque vull!...Perquè ja tinc ganes de viure. Perquè vull...He estat amb gent preciosa, perquè vull...
Per si algú no coneix la cançó de l'Ovidi Montllor en qüestió, aquí us la deixo.
Plovia aquell dia. Perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa.Perquè vull! Perquè tinc ganes que sortís!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull! Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: «Encantada». Perquè vull! Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món preciós. Perquè vull! Perquè tinc ja ganes de viure'l!
Després vàrem parlar. Perquè vull! Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull! Perquè tinc ganes de volar!
Vam volar pel món nou. Perquè vull! Perquè no m'agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull! Perquè sè qué és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull! Perquè sé que es pot menjar!
Van viure amb gent preciosa. Perquè vull! Perquè estic tip de la contrària!
Tot era meravella. Perquè vull! Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots!
I acabo la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix!
Sortia ella de casa.Perquè vull! Perquè tinc ganes que sortís!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull! Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: «Encantada». Perquè vull! Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món preciós. Perquè vull! Perquè tinc ja ganes de viure'l!
Després vàrem parlar. Perquè vull! Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull! Perquè tinc ganes de volar!
Vam volar pel món nou. Perquè vull! Perquè no m'agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull! Perquè sè qué és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull! Perquè sé que es pot menjar!
Van viure amb gent preciosa. Perquè vull! Perquè estic tip de la contrària!
Tot era meravella. Perquè vull! Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots!
I acabo la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix!
Per acabar, algunes xifres més, aquestes ja purament per matar el cuquet de la curiostiat
32135 passos començats amb el peu dret
0 premonicions tingudes
60% de passos començats amb el peu esquerra (ara, doncs, ja podeu calcular el nombre total de passos realitzat)
0 cops la internacional cantada
2563125 cops pronunciada la "e" neutra
1.76m mesurats (de mitjana, de cap a peus)
2 pujades amb anscensor compartides amb veïns
1 amic marxat a les Canàries
0 germanets nascuts
i acabo aquí el post...perquè vull...tot comença en un mateix
diumenge, de desembre 10, 2006
y murió
ha mort pinochet... Alegria, però també ràbia perquè hagi mort al llit qual vellet afable, rodejat de família...uns mesos més per veure alguna condemna...tan costava? Però bé, amb això els familiars de les víctimes manen...si ells estan contents, jo també.
A l'escola tenia una professora de mates que era xilena. Quan el garzón va demanar l'extradició de Pinochet (jo devia fer 3er de bup) recordo un dia que la dona no estava molt fina, i demant-nos excuses per estar tan poc inspirada ens va confessar que havia portat cava a la sala de professors per celebrar-ho, i que estava una mica beguda. Està clar que un motiu així bé es val unes quantes integrals menys apreses.
Avui penso en ella. Espero que estigui ben borratxa. I, no sé perquè, m'ha vingut al cap un poema de Mario Benedetti.
A l'escola tenia una professora de mates que era xilena. Quan el garzón va demanar l'extradició de Pinochet (jo devia fer 3er de bup) recordo un dia que la dona no estava molt fina, i demant-nos excuses per estar tan poc inspirada ens va confessar que havia portat cava a la sala de professors per celebrar-ho, i que estava una mica beguda. Està clar que un motiu així bé es val unes quantes integrals menys apreses.
Avui penso en ella. Espero que estigui ben borratxa. I, no sé perquè, m'ha vingut al cap un poema de Mario Benedetti.
Defensa de la alegría
Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas
defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos
defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias
defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres
defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa
defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar
y también de la alegría
Que així siguidimecres, de desembre 06, 2006
time capsule i el sexe
Fa un any i pico em va arribar un mail d'una cosa que era "time capsule". Un lloc on et podies autoenviar un mail i que et retornés al cap d'un, 10 o 20 anys. Per por de la nostàlgia, m'ho vaig autoenviar només al cap d'un any...i fa cosa d'un mes em va arribar.
El procés en qüestió d'aquesta remesa de cartes als "futurs jo" es pot trobar a http://www.forbes.com/2005/10/21/email-future-time-capsule_cx_de_comm05_1024email.html
el trobo prou interessant...explicant com es pretén assegurar que una mail, digital, es pugui enviar d'aquí a 20 anys...coma ssegurar que una empresa, la que tingui la base de dades, encara existeixi d'aquí a 20 anys? I google, encara existirà? (si fes cas de la teoria de l'agustin la pregunta seria "encara serem lliures o google ens haurà sotmès i s'haurà convertit en el gran hermano de la societat informatitzada??")
Es veu que també hi ha llocs on ho pots fer, això d'autoenviar-te una carta al teu futur jo, si bé, entenc, no hi ha tantes garanties, sobretot si t'ho autoenvies a 20 anys.
http://futureme.org/
I sobre el mail en qüestió que em vaig autoenviar...el vaig enviar en una de les darreres visites que vaig fer al Consell de l'Estudiantat, quan ja no era coordinadora però estava recuperant hores (entenc que els 10 minuts que vaig tardar en fer-ho no els vaig comptabilitzar, no patiu). I hi deia coses prou interessants...quina tia, amb lo jove que era, i ja plena de saviesa! :P
Bé, el cas és que era l'última setmana que l'agustín corria per l'escola, per una banda, i per altra estava ordenant actes del consell, on hi sortien vells coneguts com txescos, mauris, mikels, agustins, i d'altres... (curiós, que amb aquests noms poc freqüents, n'hi hagués més d'un de cada)...i també hi havia actes on sortíem Marta, Macarena, i jo durant les batalles dels compensables (txescos, mauris, mikels, aguss vs marta, macarena, milena....el tema sexe, a delegació, era realment una qüestió generacional, vist així..ai, vull dir, no vull dir que uns tinguem una vida sexual més activa...vull dir, que en temes de sexe, oralment, vull dir, de parlar en públic, a delegació és...en fi, m'estic empantanegant)
Les actes, passat prou temps (i a delegació n'hi ha del 1800) sempre tenen un punt de nostàlgic...el que deuen representar, per la gent que ho va viure!
Ahir vaig tenir la meva darrera comissió permanent, i no sé perquè em va donar per pensar això...tantes disputes, tantes permanetns tenses...i pa qué? Pols som i pols serem..al final, tot quedarà reflectit en una acta en uns arxius que futurs becaris com la mireia i el jaume valentines recopilaran el 2050... :) PERÒ haurem canviat el curs de la història (juajuajua). Bé, això no, però haurem estat feliços ;)
El cas és que entre les actes i que marxava l'agus de l'escola, i que tothom que estava a delegació quan jo havia entrat estava a punt de marxar...i d'això parlava, i deia (em cito textualment, per no perdre la riquesa, els matisos de les meves pròpies paraules)
"quina tristesa....a poc a poc molta gent que m'estimo ho està deixant. i a poc a poc la lluita deixa de ser meva, i delegació (...)
i potser aquests mateixos són els sentiments que ha tingut tothom que ha estat a delegacuió i ha passat la carrera allà....
això és una cosa que em fa gràcia de tot plegat...que els processos personals es repeteixen, sempre...(...)
bueno, continuaré fent´hores de beca, un dia que pujo
i què estaré fent d'aquí a un any quan llegeixi això?
i si m'ho envio per d'aquí a dos anys,...?
en fi...
qui sap
ja veurem....
em fa por enviar-m'ho d'aquí a massa temps.
20 anys....em moriré de nostalgia?
" Tanco cometes. Ara 5 minuts de reflexió sobre les meves paraules.
Paraula de Milena
Amén
passats els 5 minuts....llàstima no haver-m'ho enviat a 20 anys. Com sempre, només em penedeixo d'allò que no he fet, especialment si és per por (en aquest cas, por de nostàlgia infinita)
pd. per cert...el títol és clarament l'aplicació de la regla número 1 del màrketing: el sexe ven. Ahir en vaig veure l'exemple més clar a la portada del muy interesante, al quisoc. En lletres molt grans "SEXO ORAL", i el subtitol era "porque hombre y mujeres piensan y hablan diferente", o semblant. Imagineu si ven que tot i haver-me llegit el subtítol m'ho vaig estar a punt de comprar! per sort no duia diners, que és l'únic contra el que el marketing no pot fer res.
El procés en qüestió d'aquesta remesa de cartes als "futurs jo" es pot trobar a http://www.forbes.com/2005/10
el trobo prou interessant...explicant com es pretén assegurar que una mail, digital, es pugui enviar d'aquí a 20 anys...coma ssegurar que una empresa, la que tingui la base de dades, encara existeixi d'aquí a 20 anys? I google, encara existirà? (si fes cas de la teoria de l'agustin la pregunta seria "encara serem lliures o google ens haurà sotmès i s'haurà convertit en el gran hermano de la societat informatitzada??")
Es veu que també hi ha llocs on ho pots fer, això d'autoenviar-te una carta al teu futur jo, si bé, entenc, no hi ha tantes garanties, sobretot si t'ho autoenvies a 20 anys.
http://futureme.org/
I sobre el mail en qüestió que em vaig autoenviar...el vaig enviar en una de les darreres visites que vaig fer al Consell de l'Estudiantat, quan ja no era coordinadora però estava recuperant hores (entenc que els 10 minuts que vaig tardar en fer-ho no els vaig comptabilitzar, no patiu). I hi deia coses prou interessants...quina tia, amb lo jove que era, i ja plena de saviesa! :P
Bé, el cas és que era l'última setmana que l'agustín corria per l'escola, per una banda, i per altra estava ordenant actes del consell, on hi sortien vells coneguts com txescos, mauris, mikels, agustins, i d'altres... (curiós, que amb aquests noms poc freqüents, n'hi hagués més d'un de cada)...i també hi havia actes on sortíem Marta, Macarena, i jo durant les batalles dels compensables (txescos, mauris, mikels, aguss vs marta, macarena, milena....el tema sexe, a delegació, era realment una qüestió generacional, vist així..ai, vull dir, no vull dir que uns tinguem una vida sexual més activa...vull dir, que en temes de sexe, oralment, vull dir, de parlar en públic, a delegació és...en fi, m'estic empantanegant)
Les actes, passat prou temps (i a delegació n'hi ha del 1800) sempre tenen un punt de nostàlgic...el que deuen representar, per la gent que ho va viure!
Ahir vaig tenir la meva darrera comissió permanent, i no sé perquè em va donar per pensar això...tantes disputes, tantes permanetns tenses...i pa qué? Pols som i pols serem..al final, tot quedarà reflectit en una acta en uns arxius que futurs becaris com la mireia i el jaume valentines recopilaran el 2050... :) PERÒ haurem canviat el curs de la història (juajuajua). Bé, això no, però haurem estat feliços ;)
El cas és que entre les actes i que marxava l'agus de l'escola, i que tothom que estava a delegació quan jo havia entrat estava a punt de marxar...i d'això parlava, i deia (em cito textualment, per no perdre la riquesa, els matisos de les meves pròpies paraules)
"quina tristesa....a poc a poc molta gent que m'estimo ho està deixant. i a poc a poc la lluita deixa de ser meva, i delegació (...)
i potser aquests mateixos són els sentiments que ha tingut tothom que ha estat a delegacuió i ha passat la carrera allà....
això és una cosa que em fa gràcia de tot plegat...que els processos personals es repeteixen, sempre...(...)
bueno, continuaré fent´hores de beca, un dia que pujo
i què estaré fent d'aquí a un any quan llegeixi això?
i si m'ho envio per d'aquí a dos anys,...?
en fi...
qui sap
ja veurem....
em fa por enviar-m'ho d'aquí a massa temps.
20 anys....em moriré de nostalgia?
" Tanco cometes. Ara 5 minuts de reflexió sobre les meves paraules.
Paraula de Milena
Amén
passats els 5 minuts....llàstima no haver-m'ho enviat a 20 anys. Com sempre, només em penedeixo d'allò que no he fet, especialment si és per por (en aquest cas, por de nostàlgia infinita)
pd. per cert...el títol és clarament l'aplicació de la regla número 1 del màrketing: el sexe ven. Ahir en vaig veure l'exemple més clar a la portada del muy interesante, al quisoc. En lletres molt grans "SEXO ORAL", i el subtitol era "porque hombre y mujeres piensan y hablan diferente", o semblant. Imagineu si ven que tot i haver-me llegit el subtítol m'ho vaig estar a punt de comprar! per sort no duia diners, que és l'únic contra el que el marketing no pot fer res.
difonem la paraula
coses així rebo al meu compte de hotmail...Us ho passo, per si a algú li interessa....
AASOCIACION CRISTIANA NUEVOS HORIZONTES INVITA A PARTICIPAR EN UN
CAMPAMENTO MISIONERO LLAMADO ACERCATE A LOS TIKUNA
EL PROXIMO 8 AL 15 DE DICIEMBRE EN EL AMAZONAS.
SI ESTAS INTERESADO EN SABER MAS Y PARTICIPAR, HAZ CLIC AQUI.
O INGRESA AL SIGUIENTE SITIO EN INTERNET:
http://www.nuevoshorizontesweb.org/acercate/acercate_tikuna.html
AASOCIACION CRISTIANA NUEVOS HORIZONTES INVITA A PARTICIPAR EN UN
CAMPAMENTO MISIONERO LLAMADO ACERCATE A LOS TIKUNA
EL PROXIMO 8 AL 15 DE DICIEMBRE EN EL AMAZONAS.
SI ESTAS INTERESADO EN SABER MAS Y PARTICIPAR, HAZ CLIC AQUI.
O INGRESA AL SIGUIENTE SITIO EN INTERNET:
http://www.nuevoshorizontesweb.org/acercate/acercate_tikuna.html
diumenge, de desembre 03, 2006
renfe i rac1
en aquest blog hi ha comentaris sobre això de renfe....
http://versiorac.blogspot.com/2006/11/el-merder-del-sr-del-moral.html
la veritat és que jo no en tinc una opinió formada...a mi en el fons em fa gràcia, però hi ha tanta gent tan emprenyada que em fa dubtar...i la pregunta seria: i si aquesta gent es tira del balcó, jo també ho faré??
Qui sap...
salut
http://versiorac.blogspot.com/2006/11/el-merder-del-sr-del-moral.html
la veritat és que jo no en tinc una opinió formada...a mi en el fons em fa gràcia, però hi ha tanta gent tan emprenyada que em fa dubtar...i la pregunta seria: i si aquesta gent es tira del balcó, jo també ho faré??
Qui sap...
salut
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
