us aconsello que mireu el vídeo que hi ha al darrer post del raul...sobretot als que el coneixeu, sinó segurament perd gràcia
No tinc paraules, Raul. Et vols casar amb mi? (malgrat que el matrimoni sigui una instució arcaica, passada de moda...m'ha semblat que "raul, vols ser el meu company", tot i que molt més progre, perdia força)
Quin home
el seu blog, http://raulvelascofernandez.blogspot.com/
diumenge, d’octubre 22, 2006
La prova definitiva
Aquest és un document, incunable, que corre per la meva habitació, i que demostra l'expoli a què la meva germana gran sempre m'ha tingut sotmesa...i també demostra el síndrome d'estocolm del qual, sense dubte, sóc víctima, sense el qual no s'explica que estigui trista perquè un monstre semblant s'independitzi i deixi de viure amb mi...
La guitarra en qüestió no en tinc ni idea de què devia ser, perquè no n'hem tingut mai cap, i menys als meus 8 anys...del que estic segura, però, és que no devia tenir cap tipus de valor, cosa que demostra la nefasta visió de negoci de ma germana, a més de ser una abusona sense cor...però ja se sap, per triomfar fent les coses bé s'ha de ser molt bo...triomfar expoliant als més dèbils està a l'abast de molta més gent...i fracassar expoliant als més dèbils està a l'abast d'absolutament tothom.
i com que fa temps que no escric, no em posaré a fer-ho ara...però hi ha unes frases que fa temps que volia posar....com per exemple la que va dir Matías Prats quan va morir el caça cocodrils...
"toda la vida enfrentándose a cocodrilos y no fue capaz de mantener a ralla....una raya"
I, sobretot, una que m'ha arribat del Gasset, famosíssim presentador de Días de cine,
“Aprovechen la pausa para revisar su agenda de amigos, encontraran que han malgastado su preciado tiempo y paciencia en conocer a un montón de ineptos, no se corten, cojan un boli y táchenlos"
Buscant exactament com feia aquesta frase he trobat fans seus que tenen recopilacions...us en deixo algunes...
Llega el momento de la publicidad, disfrutad del cine si podéis. Si no, también tenéis la música, la literatura o incluso la historia, a no ser que queráis ser presidente del Gobierno.”
“Y llegamos a la pausa en este programa del que tan orgullosos nos sentimos. No así de algunas compañeras de la 7ª planta de Torrespaña que fuman saltándose la norma que tanto nos beneficia a todos.”
“Les deseo que pasen una buena semana, sea lo que sea lo que hayan decidido hacer, incluso si es de Nazareno auto flagelante.”
“Servidor se confiesa seguidor de Philip K. Dick, quizás por ello me he convertido en un trastornado.”
“Aprovechen la pausa para revisar su agenda de amigos, encontraran que han malgastado su preciado tiempo y paciencia en conocer a un montón de ineptos, no se corten, cojan un boli y táchenlos.”
“Durante la pausa publicitaria, rezaré con la esperanza de que ninguno de sus hijos se haya presentado al casting de Operación Triunfo.”
“Jeunet es el director de ese engendro, película para algunos (estaban equivocados), ladrillo para otro (estábamos en lo cierto) que fue Amelie.”
“Nos vamos con la esperanza de que ninguno se deje llevar por los fanatismos religiosos, políticos o sexuales: los primeros por no llevar a nada, los segundos porque el objeto de deseo suele ser un idiota de renombre y los últimos por las continuas frustraciones.”
“Antes de despedirme, felicitar a todos los barcelonistas por el reciente titulo de liga conseguido por mi equipo. En esta vida hay pocas cosas tan grandes como el Barcelona.”
“Llego la pausa, evitar cambiar de canal en estos minutos no vaya a ser que os encontréis con esa mujer con ansias de fama, exhibiéndose en publico, justificando un frío asesinato.” (Se refería a la mujer que ayudo a morir a Ramón Sampedro, reconociendo su responsabilidad en un programa de la tele)
“Ahora vamos con "El señor de los anillos", película basada en un famosísimo libro... que yo no me he leído. Sin embargo, les diré como anécdota, que algunos de mis amigos tienen, en una estantería totalmente vacía, junto con su foto de sus vacaciones en Calasparra, un ejemplar de “El señor de los anillos”.”
“Llego la hora de la pausa... espero que puedan contener durante unos minutos los impulsos sexuales de vuestras parejas... si no puede ser, no puede ser... en cualquier caso volveremos después de la publicidad con el sector mas casto de la audiencia.”
“...Lo mejor del festival de Venecia, mi acompañante, aunque por desgracia este enamorada de otro.”
“...Soy consciente que a la hora de emisión de mi programa solo puede ser visto por un puñado de poli toxicómanos insomnes.”
“Tan guapa actriz como mala la película que ha venido a promocionar.”
“Ben Affleck es a la buena interpretación lo que un pepinillo cocido a la alta cocina.”
“Se estrena estos días la película El último samurai, protagonizada por el ex-marido de Nicole Kidman, único dato destacable de este actor llamado Tom Cruise.”
“Vamos a una pausa publicitaria, que será tan corta como el sueldo del presentador.”
“Para ir al cine con esta cartelera hay que tener coeficiente intelectual negativo.”
“Hasta el próximo programa. No sabemos ni qué día ni a qué hora nos pondrán, de modo que estén atentos.”
“Veamos el reportaje de Mar adentro que ha realizado mi compañero y amigo Alberto Bermejo, el único de todo el equipo al que le ha gustado la película.”
“Nunca se fíen de algo que sangra durante cuatro días y no se muere.”
“Y ahora, si nos perdonan, vamos a hablar de cine español.”
“Es incuestionable que Kill Bill es una virtuosa obra de dirección. Lo que es cuestionable es si es algo más.”
“Sed buenos, y si por lo que fuera no podéis, seguid siendo malos, la diferencia es mínima.”
“Quiero aprovechar, como amante de la Fórmula 1, para felicitar al corredor alemán Michael Schumacher por su triunfo en el Gran Premio de San Marino. Da gusto ver en lo más alto del podium a personas ni fatuas, ni engreídas, ni desagradecidas. Espero que continúe la racha.”
“Hola, buenas noches. Hoy les hablo desde Torrespaña en Madrid, más conocido como el pirulí, que con su forma fálica es un símbolo de la modernidad de esta ciudad. Como modernas también son las vidrieras de la Catedral de la Almudena y las pinturas del altar de un tal Kiko no sé qué. Por cierto, igual de horribles que algunas películas.”
“Sé que aguantaran a estas altas horas de la noche el momento de publicidad ya que al regreso tenemos un especial del salón del cine erótico de Barcelona….”
“¿Qué seria de nosotros sin un país inteligente como es Francia?”
“Cuando vuelvan de la publicidad me habré desnudado y me tiraré al mar (En Cannes)”. Evidentemente a la vuelta de la publicidad dio su explicación: "Era un patético intento por mantener la audiencia.....”
“La verdad es que hay días que no sé dónde refugiarme políticamente.”
“Ahora pueden ustedes hacer un montón de cosas aprovechando los interminables minutos de publicidad.”
dimecres, d’octubre 11, 2006
Lorca eran todos
vinc de veure "Lorca eran todos" amb n'Agus, l'obra dirigida pel Rubianes i que a Madrid només van fer a CCOO (llegir ce ce, o, o) perquè la van prohibir a la resta...bé, la història de sobres coneguda, vaja
Les frases absolutes sempre em causen respecte, però diria que és l'obra de teatre que m'ha emocionat més de les que he vist mai. Tot i que no vaig massa al teatre n'he vist que m'han agradat, i molt...però diria que mai cap m'ha arribat tan a dins...M'ha emocionat fins a la llàgrima -les llàgrimes-, però no de plor desbordat, sinó d'aquella llàgrima d'etómac tancat i que mentre apretes la mandíbula es va fent grossa fins que et cau galtes avall...
Segur que he vist altres obres que m'han emocionat, però no prou, crec, com per més d'una hora després de sortir del teatre encara tingui l'estómac en un puny. Segurament també hi juga el fet que no sigui una ficció, sinó teatre documental, i que per tant la història no es queda a dins del teatre, sinó que quan surts te l'endus amb tu, de tornada a la realitat que és on pertany.
Però no és només això, perquè una història real mal explicada pot ser infinitament menys vibrant que una de mentida, ben narrada. I per mi aquesta estava ben narrada. D'aquestes que et va portant en el seu terreny. T'imagines els personatges. La situació. Com es va tancant el cercle. Imagines a Lorca. Imagines cquè va passar quan el van detenir. T'imagines -i sents- la impotència, la ràbia, la por.
Sense tenir res a veure, recordo que després de veure Requiem for a dream no podia parlar. No em venia de gust. Vam sortir caminant de la sala d'actes de l'escola, també amb l'Agustin (mmm...començo a veure un patró....no seràs tu, el problema?? :) ) , mirant al terra, sense parlar fins arribar a maria cristina. Crec que ha estat la pel·lícula que m'ha causat una impressió més profunda i visceral.
A "Lorca eran todos" el sentiment no és de desesperació, com a requiem for a dream, però sí de profunda tristesa. I en sortir de la sala he recordat aquella sensació de caminar sense tenir ganes de parlar...Ara, crec, però, que en aquest cas hi havia, barrejada amb la tristesa, una part d'intentar retenir una estona més la impressió de l'obra.
I al principi de tot sortia el Rubianes fent una petita introducció i explicant una mica la història de l'obra...A mi el Rubianes sempre m'ha caigut molt bé, no sé ben bé per què. I allà tenia al públic a la butxaca. I té gràcia (a mi me'n fa). Explicava que a ell li agrada venir a presentar l'obra, però que sovint no pot per les altres obres que fa..."aunque como ahora tengo menos trabajo, puedo venir más a menudo", referència òbvia a la censura que ha patit.."aunque no hay nada que me divierta más que molestar a los fachas de mierda". En la seva línia. Aplaudiments efusius.
I, després de tot, d'haver-la vist, d'haver vist el que jo diria que és l'obra de teatre que més fons m'ha arribat de les que he vist mai la perplexitat i indignació perquè no l'hagin fet a Madrid ha arribat fins a extrems inimaginables.
I per què? perquè el rubianes va dir unes frases que per cert, els del partit del boadella van dir a la inaguració de la campanya del seu partit, traslladades a catalunya (a mi catalunya me suda la polla, o semblant) sense que se n'hagi fet més ressò.
Lorca eran todos. I els seus assassins encara viuen.
pd...no sé si després d'aquesta crítica exaltada us agradaria veure-la...però, en tot cas, queden un o dos dies a barcelona, o sigui que correu a agafar al telefon i trucar al 902 i uns quants números més, on un senyoret molt amable us regalarà unes entrades a canvi d'uns quants diners
Les frases absolutes sempre em causen respecte, però diria que és l'obra de teatre que m'ha emocionat més de les que he vist mai. Tot i que no vaig massa al teatre n'he vist que m'han agradat, i molt...però diria que mai cap m'ha arribat tan a dins...M'ha emocionat fins a la llàgrima -les llàgrimes-, però no de plor desbordat, sinó d'aquella llàgrima d'etómac tancat i que mentre apretes la mandíbula es va fent grossa fins que et cau galtes avall...
Segur que he vist altres obres que m'han emocionat, però no prou, crec, com per més d'una hora després de sortir del teatre encara tingui l'estómac en un puny. Segurament també hi juga el fet que no sigui una ficció, sinó teatre documental, i que per tant la història no es queda a dins del teatre, sinó que quan surts te l'endus amb tu, de tornada a la realitat que és on pertany.
Però no és només això, perquè una història real mal explicada pot ser infinitament menys vibrant que una de mentida, ben narrada. I per mi aquesta estava ben narrada. D'aquestes que et va portant en el seu terreny. T'imagines els personatges. La situació. Com es va tancant el cercle. Imagines a Lorca. Imagines cquè va passar quan el van detenir. T'imagines -i sents- la impotència, la ràbia, la por.
Sense tenir res a veure, recordo que després de veure Requiem for a dream no podia parlar. No em venia de gust. Vam sortir caminant de la sala d'actes de l'escola, també amb l'Agustin (mmm...començo a veure un patró....no seràs tu, el problema?? :) ) , mirant al terra, sense parlar fins arribar a maria cristina. Crec que ha estat la pel·lícula que m'ha causat una impressió més profunda i visceral.
A "Lorca eran todos" el sentiment no és de desesperació, com a requiem for a dream, però sí de profunda tristesa. I en sortir de la sala he recordat aquella sensació de caminar sense tenir ganes de parlar...Ara, crec, però, que en aquest cas hi havia, barrejada amb la tristesa, una part d'intentar retenir una estona més la impressió de l'obra.
I al principi de tot sortia el Rubianes fent una petita introducció i explicant una mica la història de l'obra...A mi el Rubianes sempre m'ha caigut molt bé, no sé ben bé per què. I allà tenia al públic a la butxaca. I té gràcia (a mi me'n fa). Explicava que a ell li agrada venir a presentar l'obra, però que sovint no pot per les altres obres que fa..."aunque como ahora tengo menos trabajo, puedo venir más a menudo", referència òbvia a la censura que ha patit.."aunque no hay nada que me divierta más que molestar a los fachas de mierda". En la seva línia. Aplaudiments efusius.
I, després de tot, d'haver-la vist, d'haver vist el que jo diria que és l'obra de teatre que més fons m'ha arribat de les que he vist mai la perplexitat i indignació perquè no l'hagin fet a Madrid ha arribat fins a extrems inimaginables.
I per què? perquè el rubianes va dir unes frases que per cert, els del partit del boadella van dir a la inaguració de la campanya del seu partit, traslladades a catalunya (a mi catalunya me suda la polla, o semblant) sense que se n'hagi fet més ressò.
Lorca eran todos. I els seus assassins encara viuen.
pd...no sé si després d'aquesta crítica exaltada us agradaria veure-la...però, en tot cas, queden un o dos dies a barcelona, o sigui que correu a agafar al telefon i trucar al 902 i uns quants números més, on un senyoret molt amable us regalarà unes entrades a canvi d'uns quants diners
diumenge, d’octubre 08, 2006
l'infinitat
hi ha una frase que diu que tot té un límit, menys l'estupidesa humana...el graciosillo que se li va acudir no sé si sabia que això ja ho predeia la bíblia, quan deia a no sé on què "el nombre de necis és infinit"....
o potser sí que ho sabia, i simplement estava fent una relectura d'un clàssic?
el que està clar, però, és que si bé una -la bíblica- fa referència a la quantitat total de gent nècia sense pronunciar-se sobre la quantitat de necietat que hi cap dins d'una persona, l'altra, la del graciosillo, no s'endinsa en estimar la xifra total d'estúpids que hi ha al món, limitant-se a afirmar que dins d'una sola persona hi cap estudidesa infinita, o que la suma de totes les estupideses de totes les persones estúpides -estúpides en diferents graus- és infinita.
Crec que la veritat -absoluta- està en una suma de les dues, que vindria a dir alguna cosa així com "el nombre de necis infinitament estúpids és infinit".
També hi ha una altra frase que diu que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra...Quina absurditat, limitar-ho a dues vegades.
i fins i tot n'hi ha una altra que diu que qui dia passa any empeny. Però aquesta no té res a veure...
I jo, aquí estic, per enèssim cop m'ha tornat a passar això de pensar-me que el que és infinit no és l'estupidesa humana sinó les hores del dia, els dies de la setmana, i les setmanes del mes...cosa que no seria cap problema sinó fos perquè aquesta fantasia fa n anys que xoca amb la realitat, una realitat que m'obliga a encabir una cosa infinita en una realitat finita, entera, discreta, i petita.
Total, que si no escric al blog és per culpa d'aquest xoc finitud real-infinitud fantasiejada...
Quina sort no tenir-ne jo la culpa!
o potser sí que ho sabia, i simplement estava fent una relectura d'un clàssic?
el que està clar, però, és que si bé una -la bíblica- fa referència a la quantitat total de gent nècia sense pronunciar-se sobre la quantitat de necietat que hi cap dins d'una persona, l'altra, la del graciosillo, no s'endinsa en estimar la xifra total d'estúpids que hi ha al món, limitant-se a afirmar que dins d'una sola persona hi cap estudidesa infinita, o que la suma de totes les estupideses de totes les persones estúpides -estúpides en diferents graus- és infinita.
Crec que la veritat -absoluta- està en una suma de les dues, que vindria a dir alguna cosa així com "el nombre de necis infinitament estúpids és infinit".
També hi ha una altra frase que diu que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra...Quina absurditat, limitar-ho a dues vegades.
i fins i tot n'hi ha una altra que diu que qui dia passa any empeny. Però aquesta no té res a veure...
I jo, aquí estic, per enèssim cop m'ha tornat a passar això de pensar-me que el que és infinit no és l'estupidesa humana sinó les hores del dia, els dies de la setmana, i les setmanes del mes...cosa que no seria cap problema sinó fos perquè aquesta fantasia fa n anys que xoca amb la realitat, una realitat que m'obliga a encabir una cosa infinita en una realitat finita, entera, discreta, i petita.
Total, que si no escric al blog és per culpa d'aquest xoc finitud real-infinitud fantasiejada...
Quina sort no tenir-ne jo la culpa!
diumenge, de setembre 24, 2006
l'home unidimensional
intentant fer una mica de neteja de mails en la infinita bústia de gmail he trobat aquest article que també em va enviar na cata fa prop d'un any i que crec que val molt la pena (i és molt llarg)
Perquè no manen els pobres: l’Home Unidimensional
La democràcia és el govern de la majoria,
La majoria és dona*
Ergo, la democràcia és el govern de les dones
*Estadísticament, en l’espècie humana hi ha més individus de sexe femení que
de sexe masculí.
El sil.logisme que exposà Aristòtil, com a bon sil.logisme, hauria de funcionar
malgrat canviar-ne algun terme. Per això hem provat de canviar “pobres” per
“dones”. Segons Aristòtil, donat que la democràcia és el govern de la majoria i
la majoria és pobra, ens hauríem de trobar davant un govern dels pobres.
Però...si això és així, perquè en democràcia els pobres dónen suport a governs
en contra dels seus interessos? Perquè molts dels governs democràtics són votats
majoritàriament després d’anunciar mesures liberalitzadores, que, en principi,
van en contra dels interessos inmediats dels pobres?
Tornem al sil.logisme modificat: si la majoria és dona, la democràcia és el
govern de les dones. Però les dones continuen representant una part molt petita
del poder. És evident que, abans de votar com a dones, les dones voten segons
altres opcions, i que les dones són també moltes altres coses, a part de dones.
I hauria de ser evident, també, que els pobres són també moltes altres coses, a
part de pobres. Sembla que la resposta és la mateixa per als dos sil.logismes. I
que els pobres potser no voten sempre com a pobres. D’això és el que parlarem
avui. Què fa que la democràcia no sigui el govern dels pobres.
Un homosexual del PP. Un ecologista de CiU. Un petit empresari de IC. Un
trotskista del PNV. Un catòlic del PSOE. S’han trobat. Avui. Per veure si
poden recuperar aquella part de la seva voluntat popular que els sistema de
partits els ha robat. Perquè els han robat. La seva capacitat d’elecció.
L’homosexual del PP ha de decidir si per ell és més important el respecte per la
seva identitat sexual o la seva posició en el camp fiscal. L’ecologista de CiU
ha de decidir entre el seu amor per una idea concreta del planeta o la superació
de l’injust dèficit fiscal. El petit empresari d’Iniciativa-Verds ha d’escollir
entre la seva explotació no sostenible i la seva defensa de la
multiculturalitat. El trotskista del PNV, pobret, migpartit entre el somni d’una
germanor de treballadors i el dret a ésser-ho a la vasca. El catòlic del PSOE,
una versió light dels cato-comunistes que un dia la varen campar per terres
italianes, obligat decidir-se entre el seu esperit profundament socialista i la
seva fe, que mourà muntanyes, però no el traurà d’aquest embolic. No. Amb fe i
prou, no.
Aquesta situació és una situació peculiar. Ningú acceptaria que en anar a
comprar al supermercat, per a poder comprar el paper higiènic per força s’hagués
de comprar també una raspall de dents (que potser no necessites encara), menjar
per gossos (quan tu el que tens és un gat, que certament s’emprenyarà quan vegi
el menjar per gossos) i, ja per posar la guinda, una combinació de llenceria
femenina (que t’obligués a reconfigurar el teu Ser, o donar explicacions a una
parella ja de per si prou tocada d’haver hagut d’esperar tant de temps el paper
higiènic).
No ens sorprèn en canvi, que en anar a votar (diguem, a “comprar” la nostra
parcel.la de poder), hàgim de donar suport i emportar-nos amb nosaltres, si
volem el paper higiènic que ens fa falta, també coses que o bé no ens fan falta,
o bé provoquen problemes amb alguna altra part de casa nostra, o bé comporten
una renúncia a certs ideals.
Però tornem al supermercat del Poder. Vull comprar una pasta i un batut de
xocolata, per esmorzar. No. Això no t’ho venen. O bé prens una pasta i un suc de
fruita, o bé uns cereals i un batut de xocolata. Batut i pasta no pot ser.
Socialista i Catòlic no pot ser. Nacionalista i Socialista tampoc. Ecologista i
de Dretes tampoc...nois, ens han fotut l’esmorzar.
No només en cada elecció has d’acceptar de manera afegida allò que tu no vols,
sinò que a més, no pots pretendre obtenir tot allò que vols. El poder del teu
vot el pots exercir només d’una manera limitada a alguns dels aspectes de la
teva ideologia/visió/decisió.
Perquè els éssers humans som multidimensionals. Cadascú de nosaltres ocupa una
posició única en un sistema multidimensional definit per varis eixos: política
econòmica, ecològica, religió, de gènere, de llibertats socials, d’educació,
d’identitat nacional, avortament, idiomàtica, etc...Ergo, estar representats o
no, no depèn de si guanyen o no les eleccions aquells a qui votem. Al cap i a la
fi, si les perden, ens continuen representant, com a oposició. Depèn de fins a
quin punt els valors per als nostres eixos s’apropen a aquells del partit a qui
votem. O de fins a quin punt escollim (o ens “ajuden” a escollir) un dels valors
com a prioritaris.
Si analitzem aquesta estructura de funcionament als ulls de Dahl i el seu
Pluralisme, és comprensible imaginar una sèrie de grups, cadascun amb uns
objectius diferents (econòmics, ètnics, ...), sovint contradictoris
(solidaritats creuades) que lluiten per a aconseguir el poder. Però, com hem
dit, malgrat que en el sistema de partits existeixi un eix principal
Dreta-Esquerra, el fet que aquest eix sigui principal no és en absolut compartit
per la població, que pot definir com a principals molts altres eixos (ètnic,
cultural, religiós, gènere,...).
Per tant, que els pobres no governin és, simplement, perquè no existeixen com a
grup polític. Pretendre que l’eix económic-fiscal sigui l’eix primordial és tant
lògic com pretendre que l’eix de gènere sigui l’eix primordial. Les dones,
unides, mai seran vençudes. Els pobres no existeixen com a grup polític. Les
dones no existeixen com a grup polític. O els avis no existeixen com a grup
polític. Malgrat que donem molta importància a l’eix fiscal-social, els altres
també existeixen, i poden ser considerats principals. L’existència d’un grup que
reaccioni a un eix polític dependrà no només, del pes que representi aquest
grup, sinò també de la capacitat de presentar el seu Eix com a un Eix principal.
Això explica perquè els partits nacionalistes necessiten un nacionalisme oposat
que incrementi la importància d’aquest Eix per sobre de l’eix Dreta-Esquerra.
El sistema es torna encara més complex després de les eleccions, en formar els
governs de coalició.En les darreres eleccions autonòmiques, es donà la
circumstància que ERC (nacionalista i d’esquerres) podia formar govern amb el
PSC (d’esquerres) o amb CiU (nacionalista).Malgrat que pugui semblar evident
l’elecció final de formar un govern d’esquerres, molts votants d’ERC es sentiren
enganyats. Imagineu ara, per un moment un votant nacionalista de dretes, que
sacrifica les seves opinions en l’eix fiscal-social per a primar el seu vot en
el sentit nacionalista, en la convicció que el nacionalisme d’ERC és
independentista, mentre el de CiU és federalista.
El seu cas és patètic. No només s’ha hagut d’endur a casa el menjar per a gossos
i la combinació de llenceria femenina. No ha aconseguit el paper higiènic.
I això es converteix en un problema per a la legitimitat de la democràcia. El
problema de la legitimitat del sistema democràtic no és que siguin la dictadura
de la majoria. És que són el govern d’una majoria fictícia, que no existeix, i
que es constitueix per compromís representatiu per tal d’obtenir “una mica” del
que voldria, “mica” que serà convertida en “poc” gràcies al sistema
executiu-legislatiu, i “poc” que serà convertit en “res” per les exigències de
l’economia.
Què provoca que en un sistema democràtic, el votant no acabi demanant allò que
vol demanar? El sistema de partits implica uns packs d’opcions no desmontable.El
petit nombre de partits provoca que la combinatòria sigui limitada:cada partit
necessita definir-se en tots els camps, i no totes les opcions poden estar
representades. En intentar aconseguir vots, cada partir genera una oferta
d’ideologies, però s’ha de mantenir en uns valors molt concrets per a cada Eix i
mirar de no incrementar excessivament el nombre d’eixos, tant per la claredat
del missatge com per la governabilitat dels compromissos electorals.
A més, degut a la pèrdua progressiva d’independència dels diputats de cada
partit (partitocràcia disciplinària) , l’efecte és molt més greu, ja que es
talla una camí que hi hauria perquè dins cada partit els altres eixos hi
poguéssin estar representats.
És comprensible que quan dos objectius són contraposats (com ara l’increment de
prestacions socials i la reducció d’impostos) s’ha d’assumir la impossibilitat
d’acomplir-los tots dos. Però actualment, per culpa del sistema de packs
d’eleccions, opcions no contraposades no poden formar part de la legítima
voluntat del votant.
Com es podria solucionar?
Malgrat que s’hagi proposat la democràcia directa, aquest és un sistema que, per
raons de logística i governabilitat, és poc factible.Una opció seria incrementar
el nombres de partits, que afavoriria un increment de les combinatòries. Més
eixos, més diversitat. Menys governabilitat, però més diàleg. Al mateix temps,
però, pot provocar un sobrecàrrega de l’estat, que ha de fer promeses sobre
molts eixos diferents.
Si tot això fos poc, hem de considerar també que moltes vegades el votant no
actua tampoc en funció dels seus interessos, i ho fa de manera conscient. Dins
els dos casos que presenta Aristòtil com a govern del poble, un de govern en
interès propi (democràcia) i un altre en interès de tots els ciutadans
(republica), molts votants actuen amb un estil “Republicà”.
Molts empresaris voten partits d’esquerres perquè ho consideren més just, per
ideologia. Molts treballadors humils voten dretes perquè pensen que és millor
per a l’economia del país,...Existeix, doncs, també, una participació de
l’ideologia que va més enllà de l’interés propi. No sempre és cert el que diu
N.Bobbio que “la democràcia moderna descansa sobre una concepció individualista
de la societat”.
Per tant, el votant pobre no sempre vota a favor seu (de forma conscient) i
quan ho vol fer, ha d’escollir només alguns dels seus objectius (entre els que
el fet de ser pobre és només un més dels elements).
Potser, el sil.logisme famós, l’única forma en què funcionaria és:
La democràcia és el govern dels votants.
El 100% dels votants són adults.
Ergo, la democràcia és el govern dels adults.
...!
Un homosexual del PP. Un ecologista de CiU. Un petit empresari de IC. Un
trotskista del PNV. Un catòlic del PSOE. S’han trobat. Avui. I es passegen
cadascun amb el seu paper higiènic sota el braç, intentant trobar una manera
d’explicar a la seva consciència, què coi fan, amb aquella combinació femenina i
aquell paquet de menjar per a gossos. Incapaços de convertir-se en l’Home
Unidimensional.
Un problema que caldrà solucionar, si no volem que, a falta de paper higiènic,
el votant faci servir la papereta del vot.
Jordi Domènech
Perquè no manen els pobres: l’Home Unidimensional
La democràcia és el govern de la majoria,
La majoria és dona*
Ergo, la democràcia és el govern de les dones
*Estadísticament, en l’espècie humana hi ha més individus de sexe femení que
de sexe masculí.
El sil.logisme que exposà Aristòtil, com a bon sil.logisme, hauria de funcionar
malgrat canviar-ne algun terme. Per això hem provat de canviar “pobres” per
“dones”. Segons Aristòtil, donat que la democràcia és el govern de la majoria i
la majoria és pobra, ens hauríem de trobar davant un govern dels pobres.
Però...si això és així, perquè en democràcia els pobres dónen suport a governs
en contra dels seus interessos? Perquè molts dels governs democràtics són votats
majoritàriament després d’anunciar mesures liberalitzadores, que, en principi,
van en contra dels interessos inmediats dels pobres?
Tornem al sil.logisme modificat: si la majoria és dona, la democràcia és el
govern de les dones. Però les dones continuen representant una part molt petita
del poder. És evident que, abans de votar com a dones, les dones voten segons
altres opcions, i que les dones són també moltes altres coses, a part de dones.
I hauria de ser evident, també, que els pobres són també moltes altres coses, a
part de pobres. Sembla que la resposta és la mateixa per als dos sil.logismes. I
que els pobres potser no voten sempre com a pobres. D’això és el que parlarem
avui. Què fa que la democràcia no sigui el govern dels pobres.
Un homosexual del PP. Un ecologista de CiU. Un petit empresari de IC. Un
trotskista del PNV. Un catòlic del PSOE. S’han trobat. Avui. Per veure si
poden recuperar aquella part de la seva voluntat popular que els sistema de
partits els ha robat. Perquè els han robat. La seva capacitat d’elecció.
L’homosexual del PP ha de decidir si per ell és més important el respecte per la
seva identitat sexual o la seva posició en el camp fiscal. L’ecologista de CiU
ha de decidir entre el seu amor per una idea concreta del planeta o la superació
de l’injust dèficit fiscal. El petit empresari d’Iniciativa-Verds ha d’escollir
entre la seva explotació no sostenible i la seva defensa de la
multiculturalitat. El trotskista del PNV, pobret, migpartit entre el somni d’una
germanor de treballadors i el dret a ésser-ho a la vasca. El catòlic del PSOE,
una versió light dels cato-comunistes que un dia la varen campar per terres
italianes, obligat decidir-se entre el seu esperit profundament socialista i la
seva fe, que mourà muntanyes, però no el traurà d’aquest embolic. No. Amb fe i
prou, no.
Aquesta situació és una situació peculiar. Ningú acceptaria que en anar a
comprar al supermercat, per a poder comprar el paper higiènic per força s’hagués
de comprar també una raspall de dents (que potser no necessites encara), menjar
per gossos (quan tu el que tens és un gat, que certament s’emprenyarà quan vegi
el menjar per gossos) i, ja per posar la guinda, una combinació de llenceria
femenina (que t’obligués a reconfigurar el teu Ser, o donar explicacions a una
parella ja de per si prou tocada d’haver hagut d’esperar tant de temps el paper
higiènic).
No ens sorprèn en canvi, que en anar a votar (diguem, a “comprar” la nostra
parcel.la de poder), hàgim de donar suport i emportar-nos amb nosaltres, si
volem el paper higiènic que ens fa falta, també coses que o bé no ens fan falta,
o bé provoquen problemes amb alguna altra part de casa nostra, o bé comporten
una renúncia a certs ideals.
Però tornem al supermercat del Poder. Vull comprar una pasta i un batut de
xocolata, per esmorzar. No. Això no t’ho venen. O bé prens una pasta i un suc de
fruita, o bé uns cereals i un batut de xocolata. Batut i pasta no pot ser.
Socialista i Catòlic no pot ser. Nacionalista i Socialista tampoc. Ecologista i
de Dretes tampoc...nois, ens han fotut l’esmorzar.
No només en cada elecció has d’acceptar de manera afegida allò que tu no vols,
sinò que a més, no pots pretendre obtenir tot allò que vols. El poder del teu
vot el pots exercir només d’una manera limitada a alguns dels aspectes de la
teva ideologia/visió/decisió.
Perquè els éssers humans som multidimensionals. Cadascú de nosaltres ocupa una
posició única en un sistema multidimensional definit per varis eixos: política
econòmica, ecològica, religió, de gènere, de llibertats socials, d’educació,
d’identitat nacional, avortament, idiomàtica, etc...Ergo, estar representats o
no, no depèn de si guanyen o no les eleccions aquells a qui votem. Al cap i a la
fi, si les perden, ens continuen representant, com a oposició. Depèn de fins a
quin punt els valors per als nostres eixos s’apropen a aquells del partit a qui
votem. O de fins a quin punt escollim (o ens “ajuden” a escollir) un dels valors
com a prioritaris.
Si analitzem aquesta estructura de funcionament als ulls de Dahl i el seu
Pluralisme, és comprensible imaginar una sèrie de grups, cadascun amb uns
objectius diferents (econòmics, ètnics, ...), sovint contradictoris
(solidaritats creuades) que lluiten per a aconseguir el poder. Però, com hem
dit, malgrat que en el sistema de partits existeixi un eix principal
Dreta-Esquerra, el fet que aquest eix sigui principal no és en absolut compartit
per la població, que pot definir com a principals molts altres eixos (ètnic,
cultural, religiós, gènere,...).
Per tant, que els pobres no governin és, simplement, perquè no existeixen com a
grup polític. Pretendre que l’eix económic-fiscal sigui l’eix primordial és tant
lògic com pretendre que l’eix de gènere sigui l’eix primordial. Les dones,
unides, mai seran vençudes. Els pobres no existeixen com a grup polític. Les
dones no existeixen com a grup polític. O els avis no existeixen com a grup
polític. Malgrat que donem molta importància a l’eix fiscal-social, els altres
també existeixen, i poden ser considerats principals. L’existència d’un grup que
reaccioni a un eix polític dependrà no només, del pes que representi aquest
grup, sinò també de la capacitat de presentar el seu Eix com a un Eix principal.
Això explica perquè els partits nacionalistes necessiten un nacionalisme oposat
que incrementi la importància d’aquest Eix per sobre de l’eix Dreta-Esquerra.
El sistema es torna encara més complex després de les eleccions, en formar els
governs de coalició.En les darreres eleccions autonòmiques, es donà la
circumstància que ERC (nacionalista i d’esquerres) podia formar govern amb el
PSC (d’esquerres) o amb CiU (nacionalista).Malgrat que pugui semblar evident
l’elecció final de formar un govern d’esquerres, molts votants d’ERC es sentiren
enganyats. Imagineu ara, per un moment un votant nacionalista de dretes, que
sacrifica les seves opinions en l’eix fiscal-social per a primar el seu vot en
el sentit nacionalista, en la convicció que el nacionalisme d’ERC és
independentista, mentre el de CiU és federalista.
El seu cas és patètic. No només s’ha hagut d’endur a casa el menjar per a gossos
i la combinació de llenceria femenina. No ha aconseguit el paper higiènic.
I això es converteix en un problema per a la legitimitat de la democràcia. El
problema de la legitimitat del sistema democràtic no és que siguin la dictadura
de la majoria. És que són el govern d’una majoria fictícia, que no existeix, i
que es constitueix per compromís representatiu per tal d’obtenir “una mica” del
que voldria, “mica” que serà convertida en “poc” gràcies al sistema
executiu-legislatiu, i “poc” que serà convertit en “res” per les exigències de
l’economia.
Què provoca que en un sistema democràtic, el votant no acabi demanant allò que
vol demanar? El sistema de partits implica uns packs d’opcions no desmontable.El
petit nombre de partits provoca que la combinatòria sigui limitada:cada partit
necessita definir-se en tots els camps, i no totes les opcions poden estar
representades. En intentar aconseguir vots, cada partir genera una oferta
d’ideologies, però s’ha de mantenir en uns valors molt concrets per a cada Eix i
mirar de no incrementar excessivament el nombre d’eixos, tant per la claredat
del missatge com per la governabilitat dels compromissos electorals.
A més, degut a la pèrdua progressiva d’independència dels diputats de cada
partit (partitocràcia disciplinària) , l’efecte és molt més greu, ja que es
talla una camí que hi hauria perquè dins cada partit els altres eixos hi
poguéssin estar representats.
És comprensible que quan dos objectius són contraposats (com ara l’increment de
prestacions socials i la reducció d’impostos) s’ha d’assumir la impossibilitat
d’acomplir-los tots dos. Però actualment, per culpa del sistema de packs
d’eleccions, opcions no contraposades no poden formar part de la legítima
voluntat del votant.
Com es podria solucionar?
Malgrat que s’hagi proposat la democràcia directa, aquest és un sistema que, per
raons de logística i governabilitat, és poc factible.Una opció seria incrementar
el nombres de partits, que afavoriria un increment de les combinatòries. Més
eixos, més diversitat. Menys governabilitat, però més diàleg. Al mateix temps,
però, pot provocar un sobrecàrrega de l’estat, que ha de fer promeses sobre
molts eixos diferents.
Si tot això fos poc, hem de considerar també que moltes vegades el votant no
actua tampoc en funció dels seus interessos, i ho fa de manera conscient. Dins
els dos casos que presenta Aristòtil com a govern del poble, un de govern en
interès propi (democràcia) i un altre en interès de tots els ciutadans
(republica), molts votants actuen amb un estil “Republicà”.
Molts empresaris voten partits d’esquerres perquè ho consideren més just, per
ideologia. Molts treballadors humils voten dretes perquè pensen que és millor
per a l’economia del país,...Existeix, doncs, també, una participació de
l’ideologia que va més enllà de l’interés propi. No sempre és cert el que diu
N.Bobbio que “la democràcia moderna descansa sobre una concepció individualista
de la societat”.
Per tant, el votant pobre no sempre vota a favor seu (de forma conscient) i
quan ho vol fer, ha d’escollir només alguns dels seus objectius (entre els que
el fet de ser pobre és només un més dels elements).
Potser, el sil.logisme famós, l’única forma en què funcionaria és:
La democràcia és el govern dels votants.
El 100% dels votants són adults.
Ergo, la democràcia és el govern dels adults.
...!
Un homosexual del PP. Un ecologista de CiU. Un petit empresari de IC. Un
trotskista del PNV. Un catòlic del PSOE. S’han trobat. Avui. I es passegen
cadascun amb el seu paper higiènic sota el braç, intentant trobar una manera
d’explicar a la seva consciència, què coi fan, amb aquella combinació femenina i
aquell paquet de menjar per a gossos. Incapaços de convertir-se en l’Home
Unidimensional.
Un problema que caldrà solucionar, si no volem que, a falta de paper higiènic,
el votant faci servir la papereta del vot.
Jordi Domènech
dimarts, de setembre 19, 2006
vols dir...
per qui no l'hagi vist, un article del partal que ha enviat la CAta
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2060545
Evidentment, que el PArtal no estigui d'acord amb mi, per mi és una senyal inequívoca que vaig pensar malament en el seu moment :)
Quan vaig escriure el post anterior no pretenia ser objectiva. Havia sentit la notícia de resquitllada a la ràdio, i realment em vaig indignar...i la indignació era una bona excusa per criticar el papa que, reconec, és un blanc fàcil (i parlant de blanc...no us heu preguntat mai com aconsegueix aquest blanc tan blanc a la sotana? Miracle?)
I amb l'article del Partal...no hi acabo d'estar d'acord (ho dic amb la boca petita perquè això de no estar del tot d'acord amb ell m'omple d'inseguretat)...Bé, de fet, estic d'acord amb el que diu, però m'hi falta alguna cosa. Com diu ell, "Els musulmans que es queixen no ho fan per allò que ha dit Benet XVI, sinó per allò que es pensen que ha dit, però que no ha pas dit. I aquesta és una barrera divisòria que no s'ha de traspassar mai."
Una barrera que no s'ha de traspassar mai però que en política i mitjans de comunicació sempre es traspassa...i que jo crec que era previsible que es traspassés.
I si culpabilitzo més al papa és perquè en el fons penso que està menys pillat que els altres...de la mateix manera que iniciativa em pot decebre més que el pp, greenpeace que Repsol, o el gelat de torró que el tutifrutti... tu ja m'entens
El que està clar, un cop més, és que de bones intencions l'infern n'està ple...Quina paradoxa seria que un Papa -benintencionat- acabés allà baix, no?
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2060545
Evidentment, que el PArtal no estigui d'acord amb mi, per mi és una senyal inequívoca que vaig pensar malament en el seu moment :)
Quan vaig escriure el post anterior no pretenia ser objectiva. Havia sentit la notícia de resquitllada a la ràdio, i realment em vaig indignar...i la indignació era una bona excusa per criticar el papa que, reconec, és un blanc fàcil (i parlant de blanc...no us heu preguntat mai com aconsegueix aquest blanc tan blanc a la sotana? Miracle?)
I amb l'article del Partal...no hi acabo d'estar d'acord (ho dic amb la boca petita perquè això de no estar del tot d'acord amb ell m'omple d'inseguretat)...Bé, de fet, estic d'acord amb el que diu, però m'hi falta alguna cosa. Com diu ell, "Els musulmans que es queixen no ho fan per allò que ha dit Benet XVI, sinó per allò que es pensen que ha dit, però que no ha pas dit. I aquesta és una barrera divisòria que no s'ha de traspassar mai."
Una barrera que no s'ha de traspassar mai però que en política i mitjans de comunicació sempre es traspassa...i que jo crec que era previsible que es traspassés.
I si culpabilitzo més al papa és perquè en el fons penso que està menys pillat que els altres...de la mateix manera que iniciativa em pot decebre més que el pp, greenpeace que Repsol, o el gelat de torró que el tutifrutti... tu ja m'entens
El que està clar, un cop més, és que de bones intencions l'infern n'està ple...Quina paradoxa seria que un Papa -benintencionat- acabés allà baix, no?
divendres, de setembre 15, 2006
papa pepa pipa...PUPO PAPA
Un parell de coses...abans de Perú...potser
1. Un tal Joan m'ha deixat una nota en el mail anterior. No sé quin Joan ets...Morey? Rivera? Alemany? Prego? Ràfols? (Si ets aquest últim, perquè no m'ho dius a casa?)...listo, parlo d'acabar perquè només em queden 4 assignatures per matricular...ara n'estic fent 6. I ni tu ni ningú em treurà la il·lusió que això és molt poc...i si tu et vas dedicar a agafar les assignatures en l'ordre establert perquè t'ho deien (si t'haguessin dit que et tiressis del balcó, també ho haguessis fet????) no vol dir que la resta, que som d'esperit més rebel, no les agafem amb l'ordre que ens doni la gana.
Listo, que ets un listo. I fes el favor d'identificar-te, i no escudar-te en un link de Cacaolat que surt quan cliques el teu nom.
2. encara no tinc la maleta, però ara ja sé que si tens prou temps i paciència, els d'atenció al client d'ibèria t'acaben atenent. N'hi ha prou amb esperant entre 20 i 30 min amb el telèfon a l'orella. La maleta està al pàrking (de maletes, entenc i espero) de l'aeroport des de dissabte. La veritat, ara que m'havia fet il·lusions que me la perdrien i cobraria 450eurus, resulta que en principi em retornaran una bossa amb 4 pingajus i molta roba bruta. Jugar així amb els sentiments de la gent no té nom.
3. Avui he sentit a la totpoderosa ràdio que el Papa ha citat un no sé qui del segle XII que deia que l'Islam només havia aportat violència a la humanitat (pam més, pam menys, però no ve d'un pam (si està fresca i eixerida, que si es porta pengim penjam sí que ve d'un pam). El món Islàmic li demana que es disculpi. Jo li demano que dimiteixi (i que allà dalt li acceptin la dimissió) Que desaparegui. Que ens deixi en pau...Em fot negra aquest home, com a persona, com a institució. Estic crispada.
Que calli. Que calli. I que recordi que Bush és cristià, i que diu que "God is on our side". I que l'estat d'Israel no és Islàmic. I que amb la conya del cristianisme es van matar i torturar centenars de milers de persones durant segles.
El Papa, màxima autoritat d'una Església que mentre condemnava la teologia de l'alliberació i els seus capellans per rojos donava la mà a Franco...de l'Església de la conferència episcopal espanyola, que permet tenir la màquina de fer odi que és jiménez Losantos...
Només falta ara que perquè un fanàtic que vol tornar a fer les misses en llatí (?) es converteixi en guerra de religions el que ja és una guerra econòmica i de tot.
Que calli d'una MALEÏDA VEGADA i es dediqui a aprendre idiomes per fer la benedicció des de la Pl. del Vaticà. Però que calli. I que pari de parlar del que en principi no en té ni idea. Ni de preservatius, ni de l'Islam, ni de l'amor lliure, ni de la dona, ni de la família. (tot i que diu l'acudit que el capellà és aquell a qui tots li diuen pare menys els seus fills que li diuen tiet)
PAPA: Jo ni t'espere, ni et vull, ni et soporte.
Recordo un reportatge que vaig veure sobre la conquesta d'Amèrica. Com tothom sap, en arribar allà es van dedicar a matar, assassinar, contagiar, violar, massacrar i robar tot el que van trobar per davant.
Segons deien, estaven a punt de cremar un cap índigena, i hi havia un capellà que li insistia perquè es convertís al cristianisme a l'últim moment, perque sinó no aniria al cel.
Davant d'això el cap indígena li va preguntar si el cel era on anaven els cristians, i davant la resposta afirmativa del capellà l'indi va respondre que llavors no es convertiria de cap de les maneres, que no volia anar a parar, després de mort, on hi havia tanta gent com aquells cristians que havia conegut (i que l'estaven a punt de cremar, recordem)
Semblava que l¡època fanàtica del cristianisme havia passat...però, qui sap, si se tornat a imposar la moda hortera dels 80, potser això també pot tornar...
Una cop més es demostra que mai pots dir mai...jo que fa 2 anys hagués jurat que mai trobaria a faltar Joan Pau II...
1. Un tal Joan m'ha deixat una nota en el mail anterior. No sé quin Joan ets...Morey? Rivera? Alemany? Prego? Ràfols? (Si ets aquest últim, perquè no m'ho dius a casa?)...listo, parlo d'acabar perquè només em queden 4 assignatures per matricular...ara n'estic fent 6. I ni tu ni ningú em treurà la il·lusió que això és molt poc...i si tu et vas dedicar a agafar les assignatures en l'ordre establert perquè t'ho deien (si t'haguessin dit que et tiressis del balcó, també ho haguessis fet????) no vol dir que la resta, que som d'esperit més rebel, no les agafem amb l'ordre que ens doni la gana.
Listo, que ets un listo. I fes el favor d'identificar-te, i no escudar-te en un link de Cacaolat que surt quan cliques el teu nom.
2. encara no tinc la maleta, però ara ja sé que si tens prou temps i paciència, els d'atenció al client d'ibèria t'acaben atenent. N'hi ha prou amb esperant entre 20 i 30 min amb el telèfon a l'orella. La maleta està al pàrking (de maletes, entenc i espero) de l'aeroport des de dissabte. La veritat, ara que m'havia fet il·lusions que me la perdrien i cobraria 450eurus, resulta que en principi em retornaran una bossa amb 4 pingajus i molta roba bruta. Jugar així amb els sentiments de la gent no té nom.
3. Avui he sentit a la totpoderosa ràdio que el Papa ha citat un no sé qui del segle XII que deia que l'Islam només havia aportat violència a la humanitat (pam més, pam menys, però no ve d'un pam (si està fresca i eixerida, que si es porta pengim penjam sí que ve d'un pam). El món Islàmic li demana que es disculpi. Jo li demano que dimiteixi (i que allà dalt li acceptin la dimissió) Que desaparegui. Que ens deixi en pau...Em fot negra aquest home, com a persona, com a institució. Estic crispada.
Que calli. Que calli. I que recordi que Bush és cristià, i que diu que "God is on our side". I que l'estat d'Israel no és Islàmic. I que amb la conya del cristianisme es van matar i torturar centenars de milers de persones durant segles.
El Papa, màxima autoritat d'una Església que mentre condemnava la teologia de l'alliberació i els seus capellans per rojos donava la mà a Franco...de l'Església de la conferència episcopal espanyola, que permet tenir la màquina de fer odi que és jiménez Losantos...
Només falta ara que perquè un fanàtic que vol tornar a fer les misses en llatí (?) es converteixi en guerra de religions el que ja és una guerra econòmica i de tot.
Que calli d'una MALEÏDA VEGADA i es dediqui a aprendre idiomes per fer la benedicció des de la Pl. del Vaticà. Però que calli. I que pari de parlar del que en principi no en té ni idea. Ni de preservatius, ni de l'Islam, ni de l'amor lliure, ni de la dona, ni de la família. (tot i que diu l'acudit que el capellà és aquell a qui tots li diuen pare menys els seus fills que li diuen tiet)
PAPA: Jo ni t'espere, ni et vull, ni et soporte.
Recordo un reportatge que vaig veure sobre la conquesta d'Amèrica. Com tothom sap, en arribar allà es van dedicar a matar, assassinar, contagiar, violar, massacrar i robar tot el que van trobar per davant.
Segons deien, estaven a punt de cremar un cap índigena, i hi havia un capellà que li insistia perquè es convertís al cristianisme a l'últim moment, perque sinó no aniria al cel.
Davant d'això el cap indígena li va preguntar si el cel era on anaven els cristians, i davant la resposta afirmativa del capellà l'indi va respondre que llavors no es convertiria de cap de les maneres, que no volia anar a parar, després de mort, on hi havia tanta gent com aquells cristians que havia conegut (i que l'estaven a punt de cremar, recordem)
Semblava que l¡època fanàtica del cristianisme havia passat...però, qui sap, si se tornat a imposar la moda hortera dels 80, potser això també pot tornar...
Una cop més es demostra que mai pots dir mai...jo que fa 2 anys hagués jurat que mai trobaria a faltar Joan Pau II...
dimarts, de setembre 12, 2006
any nou, ganes noves, sorolls nous
cada dia vull escriure sobre perú però l'actualitat m'ho impedeix (i encara no he parlat del clos ministre d'indústria, i ja no és ni actualitat...la demostració que, en política, la mediocritat i la grisor és el que puja...)
avui, davant del nou curs, no puc evitar fer un monogràfic ETSEBIÀ
nou curs, ganes renovades d'acabar. Estic en aquella recta final agònica en què vols sortir de l'escola com sigui. I de delegació, intentant-me encaminar cap al cementiri d'elefants-delegats tapant-me les orelles per no sentir els cants de sirena que encara sento (alternats amb ganes de fugir). Encara podria encabir un parell més de metàfores, però ho deixarem aquí
Qui mai decep, però, són les acadèmies. La imatge és de la publicitat que repartien a l'entrada, un A3 plegat a lo llibret, amb acudits i tot...Acadèmia Pi, es veu que l'any passat ja existia. A part de la foto, davant de la qual no puc sinó treure'm el barret, hi ha coses autènticament genials, com és el "actualitat: esmorzar amb els teus nous companys", o fins i tot un test "què en saps de la carrera". És el moment de, vist que no els hem pogut vèncer, unir-nos-hi. Jo ja m'he apuntat a càlcul I per recuperar el temps perdut.
Falta per dir que ja no tenim parking ni lloc on fer la festa...Les obres han començat. Horitzó: 2015. Just 5 anys abans de l'odissea a l'espai. Casualitat? No ho crec.
TAmpoc tenim pavelló d'electricitat. La porta que hi donava des del passadís de les aules d'estudi està tapiat amb maons..llàstima, m'hagués encantat que hi hagués una porta que donés al buit...seria tan divertit, estar allà estudiant i poder comptar la gent despistada que obre la porta i de sobte desapareix....
Són uns avorrits.
I afirma la gent que avui ha fet classe a l'edifici H que se sentia molt soroll d'obres...tatatatatá...Per sort, tenim anys (tenen) per acostumar-s'hi :)
Darrer apunt ETSEBIA:
dos somriures, només començar, amb construccions industrials.
1. Bibliografia. "estructuras metálicas hoy", ed. upc 1978.
2. Fulla amb horaris de consulta dels professors..Prof. X, dim, dijous,m de 12 a 14, etc...Pere Alavedra, horari de consulta: pere.alavedra@upc.edu
coneixent la seva llegenda (a qui conec molt més que a ell), i estant avorrida com estava, això m'ha animat l'hora llarga de classe...
L'agonia continuarà demà....
dijous, de setembre 07, 2006
LA MARE QUE ELS VA PARIR
estic trucant a iberia, i les línies estan ocupades...i ocupades...i ocupades...
i un contestador amb veu somrient (a sobre) em diu que les línies estan ocupades i que l'horari d'atenció al client és de 24h (!!!!!!. No se'ls pot acusar de mentir. Dono fe que, efectivament, m'han dit el mateix les darreres 24 hores (ahir a la 1 de la matinada, a les 2, aquest matí,ara... )
Indigna molt més la ràbia que no pots treure i sentir-te que no saps ni a on anar, ni a on queixar-te, i que passen de tu però que els és igual perquè seguiran tenint milions d'euros de beneficis, que no pas la maleta perduda (l'únic amb el que estic passant penúries és amb la roba interior, la resta era roba d'hivern i en portava molt poca...).
Ahir, però, a l'aeroport davant la indignació generalitzada vaig agrair que no hi hagués cap culpable visible i concret de tal caos, perquè estic segura que l'haguessin linxat...i per una maleta perduda tenir un delicte de sang, em sembla exagerat...
Però em va venir al cap una cosa que ens van explicar, d'un alcalde prop de Puno (una de les ciutats del Titicaca), a qui el poble el va agafar, el van fer anar en processó, amb la creu, com jesucrist i el van acabar matant...Fuenteovejuna lo hizo
No cal dir que els alcaldes de les rodalies es van posar a fer carreteres i altres om a bojos, després d'això
Curiosament, mentre estava esperant la maleta també se'm va enganxar aquella canço de ska-p, "españa, país de la patraña...y aquí no pasa nada nos comemos la tostada ni siquiera te levantas del sofá...". Sort dels referents que en moments així et donen forces
Avui anirem a l'aeroport, amb l'escut, la llança i rocinante, a enderrocar el gegant...sabent, a sobre, que el pobre pringat que està darrera la finestreta ni pinxa ni corta i que només està allà per aguntar gent indignada....
I això que a nosaltres només ens va pillar la vaga de neurones...no vull ni pensar el que va viure l'Agustin amb les 150.000 persones el dia de la vaga salvatge
Ja veurem
I a sobre, avui m'assebento que RyanAir, dilluns passat, si anaves a plaça Catalunya amb una pancarta en contra d'Iberia et regalaven un bitllet gratis...dix fois trop tard
McagunIberia
I, mentres, fills de puta tots
i un contestador amb veu somrient (a sobre) em diu que les línies estan ocupades i que l'horari d'atenció al client és de 24h (!!!!!!. No se'ls pot acusar de mentir. Dono fe que, efectivament, m'han dit el mateix les darreres 24 hores (ahir a la 1 de la matinada, a les 2, aquest matí,ara... )
Indigna molt més la ràbia que no pots treure i sentir-te que no saps ni a on anar, ni a on queixar-te, i que passen de tu però que els és igual perquè seguiran tenint milions d'euros de beneficis, que no pas la maleta perduda (l'únic amb el que estic passant penúries és amb la roba interior, la resta era roba d'hivern i en portava molt poca...).
Ahir, però, a l'aeroport davant la indignació generalitzada vaig agrair que no hi hagués cap culpable visible i concret de tal caos, perquè estic segura que l'haguessin linxat...i per una maleta perduda tenir un delicte de sang, em sembla exagerat...
Però em va venir al cap una cosa que ens van explicar, d'un alcalde prop de Puno (una de les ciutats del Titicaca), a qui el poble el va agafar, el van fer anar en processó, amb la creu, com jesucrist i el van acabar matant...Fuenteovejuna lo hizo
No cal dir que els alcaldes de les rodalies es van posar a fer carreteres i altres om a bojos, després d'això
Curiosament, mentre estava esperant la maleta també se'm va enganxar aquella canço de ska-p, "españa, país de la patraña...y aquí no pasa nada nos comemos la tostada ni siquiera te levantas del sofá...". Sort dels referents que en moments així et donen forces
Avui anirem a l'aeroport, amb l'escut, la llança i rocinante, a enderrocar el gegant...sabent, a sobre, que el pobre pringat que està darrera la finestreta ni pinxa ni corta i que només està allà per aguntar gent indignada....
I això que a nosaltres només ens va pillar la vaga de neurones...no vull ni pensar el que va viure l'Agustin amb les 150.000 persones el dia de la vaga salvatge
Ja veurem
I a sobre, avui m'assebento que RyanAir, dilluns passat, si anaves a plaça Catalunya amb una pancarta en contra d'Iberia et regalaven un bitllet gratis...dix fois trop tard
McagunIberia
I, mentres, fills de puta tots
Perú 3: McagunIberia definitiu
he trucat a Iberia, i després de posar-me el típic contestador automàtic (no, senyora, no vull informació sobre la meva reserva) les línies estan ocupades durant minuts i minuts
la mare que els va.......
EM CAGO EN IBERIA
la mare que els va.......
EM CAGO EN IBERIA
Perú 2: McagunIberia de tornada
Avui, lima-Madrid tot bé. només 11,45 hores, en comptes de les 15 que va durar el d'anada. Perfecte.
Arribem a Barajas. El vol a Barcelona té 1,15h de retard. Bueno.
En embarcar, primer criden als que venen de costa rica. No hi ha lloc en aquell avió per a ells, que s'han de recol·locar en diferents avions que van a Barcelona. Alguns en pont aeri, altres en altres avions. El pont aeri s'agafa a l'altre terminal. "allà, lluny, creues la terminal, surts de la terminal, agafes un autobús que et porti a l'altra terminal, entres a l'altra terminal, trobes la porta d'embarcament i te n'hi vas. "No le molestará, no?". McagunIberia. La resta embarquem en mig d'un campi-qui-pugui-jo-no-em-quedo-a-terra
A l'avió, com a mínim dues persones tenien assignat el mateix seient, que no sé com s'ha resolt (no m'ha semmblat veure sang a la tapisseria en sortir, o sigui que ho deuen haver arreglat pacíficament). "les damos la bienvenida al vuelo de Iberia 65612. SAludamos especialmente a los clientes de iberia plus, i con especial efusividad a los clientes de los programs de fidelización de iberia -one world, deséandoles una feliz estancia entre nosotros". Els hi faltava dir algo així com "a los que no pertenecen a esta categoría, les invitamos amablemente a que se vayan a la mierda". Aquesta era la sensació del missatge caspós de fons. També han dit alguna cosa així com que als passatgers de classe turista ens oferien un suc amb una ambrosía (nom pijo, pel que sembla, de kitkat petit), i que als altres no sé què...Als de primera, els interessa saber què ens ofereixen? i a nosaltres, el que no ens ofereixen??
Sort que les assafates antipàtiques et feien oblidar el missatge caspós, el retard, el caos i la falta d'informació.
En arribar a Barcelona i sentir com el 80% d'humitat omplia les meves fosses nassals (castigades durament per la sequetat andina, que convertia qualsevol secreció mucosa (també dit burilles) en afilades dagues disposades a perforar-te el nas al més mínim oblit), he comès l'error de dir als meus pares "molt millor, no, el vol de tornada?"
Anem a la recollida de maletes. El nostre vol no surt enunciat enlloc. McagunIberia.
Només hi ha una cinta que funcioni, les altres parades, sense gent. Fent una incursió veiem una cinta, ja parada, plena de maletes que estan sent retirades al costat d'una cua de gent davant de la finestreta de "reclamacions d'equipatges". Esperem davant l'única cinta que funciona, creient que en algun moment anunciaran el nostre vol. Abans, però, apareix la maleta de ma mare a la cinta amb vols provenint de Menorca (que portaven 40 minuts allà i no els havia sortit cap maleta) i Londres.
De cop venen les maletes de Menorca. NO en surt cap més del vol de Madrid. Venen les Maletes de londres. El nostre vol segueix sense ser anunciat.
Anuncien, en aquesta mateixa cinta transportadora, maletes del vol de turquia. El meu pare se'n va a reclamacions d'equipatges.
Entre mig d'aquestes de turquia, n'apareixen algunes del vol de Madrid (que no és -ni serà- anunciat) La del meu pare, la d'una senyora peruana...
Així ha continuat durant 2hores, jo fent veure que tenia alguna esperança de trobar la meva maleta i parlant amb la senyora peruana, a qui ni faltaven 2, amb uns que venien de Costa Rica (els que havien hagut de venir en diferents vols), que no en tenien cap, amb una parella d'aquí, que els n'hi faltava una, que havien vist com es deixaven tirada al mig de la pista. Tot, mentre el meu pare feia cua (d'una hora) a les reclamacions.
Els de reclamacions li han dit que
1. la meva maleta està a madrid
2. Que arribarà al vol de les 00:30
3. Que truquem per preguntar si arriba (?!??!!!!)
4. A la pregunta de si agafarien el telefon, han respost..."...bueno....hombre...sí, en principio sí...pero no siempre, porque como tienen muchas llamadas...." (!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)
5. Que l'anem a buscar a l'aeroport, perquè com que ve de Lima pot ser que ens la retinguin (!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)
D'aquestes experiències, se'n deriven dues reflexions
1. estic molt contenta de no haver viscut plenament l'època de monopoli aeri d'ibèria. Si fan això estant subjectes a la llei del mercat, diuen, no vull ni pensar què feien quan fessin el que fessin havies de viatjar amb ells.
2. Vista la gestió exemplar que fan de ports i aeroports, suposo que apliquen la tàctica más vale mal conocido que bueno por conocer a l'hora de decidir no traspassar-ho a la generalitat.
McagunIBERIA
Arribem a Barajas. El vol a Barcelona té 1,15h de retard. Bueno.
En embarcar, primer criden als que venen de costa rica. No hi ha lloc en aquell avió per a ells, que s'han de recol·locar en diferents avions que van a Barcelona. Alguns en pont aeri, altres en altres avions. El pont aeri s'agafa a l'altre terminal. "allà, lluny, creues la terminal, surts de la terminal, agafes un autobús que et porti a l'altra terminal, entres a l'altra terminal, trobes la porta d'embarcament i te n'hi vas. "No le molestará, no?". McagunIberia. La resta embarquem en mig d'un campi-qui-pugui-jo-no-em-quedo-a-terra
A l'avió, com a mínim dues persones tenien assignat el mateix seient, que no sé com s'ha resolt (no m'ha semmblat veure sang a la tapisseria en sortir, o sigui que ho deuen haver arreglat pacíficament). "les damos la bienvenida al vuelo de Iberia 65612. SAludamos especialmente a los clientes de iberia plus, i con especial efusividad a los clientes de los programs de fidelización de iberia -one world, deséandoles una feliz estancia entre nosotros". Els hi faltava dir algo així com "a los que no pertenecen a esta categoría, les invitamos amablemente a que se vayan a la mierda". Aquesta era la sensació del missatge caspós de fons. També han dit alguna cosa així com que als passatgers de classe turista ens oferien un suc amb una ambrosía (nom pijo, pel que sembla, de kitkat petit), i que als altres no sé què...Als de primera, els interessa saber què ens ofereixen? i a nosaltres, el que no ens ofereixen??
Sort que les assafates antipàtiques et feien oblidar el missatge caspós, el retard, el caos i la falta d'informació.
En arribar a Barcelona i sentir com el 80% d'humitat omplia les meves fosses nassals (castigades durament per la sequetat andina, que convertia qualsevol secreció mucosa (també dit burilles) en afilades dagues disposades a perforar-te el nas al més mínim oblit), he comès l'error de dir als meus pares "molt millor, no, el vol de tornada?"
Anem a la recollida de maletes. El nostre vol no surt enunciat enlloc. McagunIberia.
Només hi ha una cinta que funcioni, les altres parades, sense gent. Fent una incursió veiem una cinta, ja parada, plena de maletes que estan sent retirades al costat d'una cua de gent davant de la finestreta de "reclamacions d'equipatges". Esperem davant l'única cinta que funciona, creient que en algun moment anunciaran el nostre vol. Abans, però, apareix la maleta de ma mare a la cinta amb vols provenint de Menorca (que portaven 40 minuts allà i no els havia sortit cap maleta) i Londres.
De cop venen les maletes de Menorca. NO en surt cap més del vol de Madrid. Venen les Maletes de londres. El nostre vol segueix sense ser anunciat.
Anuncien, en aquesta mateixa cinta transportadora, maletes del vol de turquia. El meu pare se'n va a reclamacions d'equipatges.
Entre mig d'aquestes de turquia, n'apareixen algunes del vol de Madrid (que no és -ni serà- anunciat) La del meu pare, la d'una senyora peruana...
Així ha continuat durant 2hores, jo fent veure que tenia alguna esperança de trobar la meva maleta i parlant amb la senyora peruana, a qui ni faltaven 2, amb uns que venien de Costa Rica (els que havien hagut de venir en diferents vols), que no en tenien cap, amb una parella d'aquí, que els n'hi faltava una, que havien vist com es deixaven tirada al mig de la pista. Tot, mentre el meu pare feia cua (d'una hora) a les reclamacions.
Els de reclamacions li han dit que
1. la meva maleta està a madrid
2. Que arribarà al vol de les 00:30
3. Que truquem per preguntar si arriba (?!??!!!!)
4. A la pregunta de si agafarien el telefon, han respost..."...bueno....hombre...sí, en principio sí...pero no siempre, porque como tienen muchas llamadas...." (!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)
5. Que l'anem a buscar a l'aeroport, perquè com que ve de Lima pot ser que ens la retinguin (!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)
D'aquestes experiències, se'n deriven dues reflexions
1. estic molt contenta de no haver viscut plenament l'època de monopoli aeri d'ibèria. Si fan això estant subjectes a la llei del mercat, diuen, no vull ni pensar què feien quan fessin el que fessin havies de viatjar amb ells.
2. Vista la gestió exemplar que fan de ports i aeroports, suposo que apliquen la tàctica más vale mal conocido que bueno por conocer a l'hora de decidir no traspassar-ho a la generalitat.
McagunIBERIA
Perú 1: McagunIberia d'anada
ja he tornat de terres peruanes...en principi sana, tot i haver deixat gran part de la meva flora intestinal per aquelles terres. Espero que el retorn a casa acabi amb aquesta bactèria que amb una interpretació molt seva de l'intercanvi cultural s'ha allotjat en els meus intestins els darrers dies...
Tot molt bé, i vindran molts posts parlant-ne...De moment només un post de retrobada, i per cagar-me -metafòricament- en els ineptes d'ibèria
bé, comencem pel caos, anant cap a Lima. Vols Bcn-Madrid-Lima. En arribar a Barajas, T4 (molt bonica, això sí), un avió ple de gent histèrica perquè perdia les connexions a Puerto Rico, Costa Rica, Perú, Ecuador, Panamà i tants altres països..
ARribem al control de passaports. 2 taulells. Ningú. La gent comença a anar pels laberints aquells fets amb cinta per quan hi ha cua, cap el taulell de la dreta. Aapareix algú i els diu que vagin al de l'0esquerra. Corredisses. Quan la massa de gent s'ha començat a desplaçar cap al taulell de l'esquerra, ens diuen que tornem al de la dreta. Corredisses. Finalment tots fent cua. Gent avançant perquè perd la connexió. Un de seguretat omnipotent fent de filtre entre el "passa o el perds" i "probablement hi arribes. Fes la cua".
Unes quantes corredisses més i arribem a l'avió Madrid-Lima. Ens acomodem tots. Barajas col·lapsat, esperem permís per anar a la cua d'enlairament. 40 minuts més tard arrenquem, anem cua enlairament, esperem. Tenim avaria que ha de ser reparada, tornem a l'aparcament, esperem, com que ja portem 2 hores i això fa que el total de temps de viatge sigui de 14 h es necessita un altre pilot, que ha de venir, esperem, esperem.
Total, després de les corredisses, 3 hores tancats a l'avió (que es sumarien a les 12 de vol), amb molta calor, gana, embutiment, i mal rollo per la poca informació que donava la tripulació rància d'ibèria. Després d'aquestes 3 hores de gratis d'estar aseguts als seients el vol es va fer especialment pesat...
En mig hi ha Perú, del qual ja parlaré....però avui és el post de "mcagunIberia".
McagunIBERIA
Tot molt bé, i vindran molts posts parlant-ne...De moment només un post de retrobada, i per cagar-me -metafòricament- en els ineptes d'ibèria
bé, comencem pel caos, anant cap a Lima. Vols Bcn-Madrid-Lima. En arribar a Barajas, T4 (molt bonica, això sí), un avió ple de gent histèrica perquè perdia les connexions a Puerto Rico, Costa Rica, Perú, Ecuador, Panamà i tants altres països..
ARribem al control de passaports. 2 taulells. Ningú. La gent comença a anar pels laberints aquells fets amb cinta per quan hi ha cua, cap el taulell de la dreta. Aapareix algú i els diu que vagin al de l'0esquerra. Corredisses. Quan la massa de gent s'ha començat a desplaçar cap al taulell de l'esquerra, ens diuen que tornem al de la dreta. Corredisses. Finalment tots fent cua. Gent avançant perquè perd la connexió. Un de seguretat omnipotent fent de filtre entre el "passa o el perds" i "probablement hi arribes. Fes la cua".
Unes quantes corredisses més i arribem a l'avió Madrid-Lima. Ens acomodem tots. Barajas col·lapsat, esperem permís per anar a la cua d'enlairament. 40 minuts més tard arrenquem, anem cua enlairament, esperem. Tenim avaria que ha de ser reparada, tornem a l'aparcament, esperem, com que ja portem 2 hores i això fa que el total de temps de viatge sigui de 14 h es necessita un altre pilot, que ha de venir, esperem, esperem.
Total, després de les corredisses, 3 hores tancats a l'avió (que es sumarien a les 12 de vol), amb molta calor, gana, embutiment, i mal rollo per la poca informació que donava la tripulació rància d'ibèria. Després d'aquestes 3 hores de gratis d'estar aseguts als seients el vol es va fer especialment pesat...
En mig hi ha Perú, del qual ja parlaré....però avui és el post de "mcagunIberia".
McagunIBERIA
divendres, d’agost 25, 2006
volando voy....plutó RESISTEIX
El notición de la setmana, que no sé com ha acabat...s’estan plantejant treure la categoria de planeta a Plutó. Em sembla indignant. I la meva infantesa, què? Mercuri, venus, la terra, mart, júpiter, saturn, urà, netpú, i plutó...El que he seguit, diuen que si no li treuen la categoria a Plutó, li hauran de donar a dos “planetes més”. I jo em pregunto: i QUÈ???? Que potser hi ha subvencions a repartir entre planetes? Que potser el títol de planeta fa mal a algú?
El que em fa més gràcia de tot plegat és saber que els perdedors de la votació (avui es votava si es degrada Plutó de la categoria de “planeta” a la següent, que deu ser alguna cosa així com “rocot de merda”) sortiran indignadíssims. M’imagino al científic Paul X, de massachussets (ho poso en masculí perquè mal que ens pesi l’astronomia és avui en dia un feu bàsicament masculí. A no confondre amb l’astrologia, on les dones trepitgem fort)...el Paul, doncs, me l’imagino arribant a casa cagant-se amb la incompetència i ignorància dels que defensaven l’opció contrària –guanyadora-. Sempre passa així. Per més poc sagnant que pugui semblar una discussió des de fora, els de dins estan disposats a arrencar-se els ulls. I ja està bé. Fa molta més ràbia la gent amb sang d’orxata.
Jo, doncs, també vull pendre partit. Defenso que no es pot privar Plutó de la categoria de planeta. Si es canvia la definició de planeta, en CAP CAS hauria de tenir efectes retroactius. On s’és vist.
Però jo aniria més lluny. Crec que tot roc que es vulgui autoproclamar planeta ho hauria de poder fer, lluny dels corsés imposats per l’astronomia moderna.
Proposo una campanya de recollida de firmes per solidaitzar-nos amb aquest planeta resistent:
JO TAMBÉ SÓC PLANETA
Amics, ara és la nostra
fins la tornada
El que em fa més gràcia de tot plegat és saber que els perdedors de la votació (avui es votava si es degrada Plutó de la categoria de “planeta” a la següent, que deu ser alguna cosa així com “rocot de merda”) sortiran indignadíssims. M’imagino al científic Paul X, de massachussets (ho poso en masculí perquè mal que ens pesi l’astronomia és avui en dia un feu bàsicament masculí. A no confondre amb l’astrologia, on les dones trepitgem fort)...el Paul, doncs, me l’imagino arribant a casa cagant-se amb la incompetència i ignorància dels que defensaven l’opció contrària –guanyadora-. Sempre passa així. Per més poc sagnant que pugui semblar una discussió des de fora, els de dins estan disposats a arrencar-se els ulls. I ja està bé. Fa molta més ràbia la gent amb sang d’orxata.
Jo, doncs, també vull pendre partit. Defenso que no es pot privar Plutó de la categoria de planeta. Si es canvia la definició de planeta, en CAP CAS hauria de tenir efectes retroactius. On s’és vist.
Però jo aniria més lluny. Crec que tot roc que es vulgui autoproclamar planeta ho hauria de poder fer, lluny dels corsés imposats per l’astronomia moderna.
Proposo una campanya de recollida de firmes per solidaitzar-nos amb aquest planeta resistent:
JO TAMBÉ SÓC PLANETA
Amics, ara és la nostra
fins la tornada
volando voy...pupurri de noticies
d'aquí a 6 hores estaré volant amb destinació final Lima...Un viatge que de tan enunciat ja tenia més de farol que de realitat, s'està a punt de consumar...Fa 13 anys que en parlem...Però com molt bé diu la meva àvia, "la paciència tot ho alcança, que deia santa teresa"...també alcansarà els gairebé 5000m d'alçada del Titicaca? Ja veurem
Abans, però,i malgrat el cansament infinit d'alguna que altra nit de mala vida, em ve de gust escriure, presa del síndrome "ja dormiré a l'avió" també conegut com "el jet lag que puguis tenir ara, no el deixis per demà", o "más vale dolor de cabeza en mano que ciento volando".
Tot són retalls de premsa/tele que he vist darrerament que em van indignar/divertir en el seu moment...
El primer, La vanguardia, els primers dies de la crisi de salut de fidel a Cuba. Portada, foto immensa a color, senyora gran cubana mostrant una nevera buida i titular “estoy harta de comer arroz con frijoles”....no faré comentaris per no caure en l’obvietat. Sí, ja, la vanguardia. Però igualment.
Volia fer un seguiment de prop del tema cubà als diferents diaris, ara és el moment de crear un estat d’opinió i ha de ser molt interessant veure amb quin èmfasi i en quin sentit ho tracta cada diari...però no ho he fet. Ho faré l’any que ve, quan comenci a fer esport, deixi de fumar i estudiï una mica cada dia.
Segon El País. D’aquest en tenia bastants, però sobretot, un article del Millás “¿Es o no es para tenerles miedo?” (dilluns 21), que comença “En los congresos de escritores los participantes hablan de literatura; en los de cardiología del corazón; en los de agricultura, de los tomates, y así sucesivamente, excepto en los congresos de obispos donde, en vez de hablar de Dios, se habla de la unidad de España, de la moral, de la biología, de la familia, de la cultura, de la educación, de la sociedad y de las células madre.” És curiós com sense descobrir res de nou aconseguia posar-te els pèls de punta recordant-te qui són i que diuen des de la conferència episcopal espanyola.
Tercer. Antena 3. Llegada de 800 inmigrantes a las islas canarias, etc...la “notícia” continua dient que “una legislación demasiado blanda, las regularizaciones masivas y las expectativas de conseguir papeles son la causa de esta llegada masiva de inmigrantes”. Quina manera més descaradament capciosa (manipuladora?) de donar una notícia i de donar certeses sense que n’hi hagi...Sí, ja, Antena 3. Però igualment.
Quart. El país, en un article traduït del “financial Times”. Parlant de la reducció de la joranada laboral. Tots els europeus hi estan en contra, excepte els espanyols, i, diu el tio del financial times “segurament perquè ja els sembla un esforç massa gran tornar a treballar després de la siesta”. Serà capullo. Veste’n a menjar fish and chips al pub de la cantonada, amargat, més que amargat, que amb el clima de merda que teniu no m’estranya que la vostra gastronomia sigui encara més merdosa i grisa que els núvols que us envolten permanentment el cap. La veritat és que m´és igual, però no deixo de trobar-ho arrogant.
Amargat.
continuarà...
Abans, però,i malgrat el cansament infinit d'alguna que altra nit de mala vida, em ve de gust escriure, presa del síndrome "ja dormiré a l'avió" també conegut com "el jet lag que puguis tenir ara, no el deixis per demà", o "más vale dolor de cabeza en mano que ciento volando".
Tot són retalls de premsa/tele que he vist darrerament que em van indignar/divertir en el seu moment...
El primer, La vanguardia, els primers dies de la crisi de salut de fidel a Cuba. Portada, foto immensa a color, senyora gran cubana mostrant una nevera buida i titular “estoy harta de comer arroz con frijoles”....no faré comentaris per no caure en l’obvietat. Sí, ja, la vanguardia. Però igualment.
Volia fer un seguiment de prop del tema cubà als diferents diaris, ara és el moment de crear un estat d’opinió i ha de ser molt interessant veure amb quin èmfasi i en quin sentit ho tracta cada diari...però no ho he fet. Ho faré l’any que ve, quan comenci a fer esport, deixi de fumar i estudiï una mica cada dia.
Segon El País. D’aquest en tenia bastants, però sobretot, un article del Millás “¿Es o no es para tenerles miedo?” (dilluns 21), que comença “En los congresos de escritores los participantes hablan de literatura; en los de cardiología del corazón; en los de agricultura, de los tomates, y así sucesivamente, excepto en los congresos de obispos donde, en vez de hablar de Dios, se habla de la unidad de España, de la moral, de la biología, de la familia, de la cultura, de la educación, de la sociedad y de las células madre.” És curiós com sense descobrir res de nou aconseguia posar-te els pèls de punta recordant-te qui són i que diuen des de la conferència episcopal espanyola.
Tercer. Antena 3. Llegada de 800 inmigrantes a las islas canarias, etc...la “notícia” continua dient que “una legislación demasiado blanda, las regularizaciones masivas y las expectativas de conseguir papeles son la causa de esta llegada masiva de inmigrantes”. Quina manera més descaradament capciosa (manipuladora?) de donar una notícia i de donar certeses sense que n’hi hagi...Sí, ja, Antena 3. Però igualment.
Quart. El país, en un article traduït del “financial Times”. Parlant de la reducció de la joranada laboral. Tots els europeus hi estan en contra, excepte els espanyols, i, diu el tio del financial times “segurament perquè ja els sembla un esforç massa gran tornar a treballar després de la siesta”. Serà capullo. Veste’n a menjar fish and chips al pub de la cantonada, amargat, més que amargat, que amb el clima de merda que teniu no m’estranya que la vostra gastronomia sigui encara més merdosa i grisa que els núvols que us envolten permanentment el cap. La veritat és que m´és igual, però no deixo de trobar-ho arrogant.
Amargat.
continuarà...
dissabte, d’agost 19, 2006
mexi en tercera persona: ja acabant
Soc a Mexic, pero podria estar en qualsevol altre lloc del mon.
VAm trobar-nos, de casualitat i per problemes economics, ficats en una
casa-local d'una familia-organitzacio que treballa pels drets dels pobles
indigenes.
Despres de passar tres dies esperant que arribes tothom -13 perosnes- que
calia per comenÇar la reunio que decidiria el nostre futur com a missioners,
va resultar que la meitat de la gent que havia arribat -5 persones- va
tornar a marxar, molt enfadada amb la cupula dirigent -2 persones- que,
segons ells, es prenia massa llibertats.
L'escena -11 hores- em va semblar en aquell moment historica i dramatica,
pero avui la qualificaria de mitjanament dramatica, perque ahir en vaig
viure una de molt pitjor.
I es que els dies entremig -4 dies- he estat participant en un gran hermano
ideologic i he pogut observar fins a quin punt es pot ser marujo i com a la
gent li encanta participar en els carnavals d'opinions en que es
converteixen les discussions revolucionario-sentimentaloides. Es tracta de
trossejar unes quantes idees que es repeteixen sovint a les assemblees de
qualsevol pais del mon ("jo no estic legitimat a...", "jo actuo com a/ en
tant que...", "la cosa es molt complicada/tot es relatiu...", "m'he sentit
molt pressionat...", "no puc permetre que...", "no s'ha seguit el
protocol...") enxufar el play de verborrea i, sobretot, arrugar el front
fent cara de preocupacio.
I parlaven i parlaven, tant que es van oblidar d'anar a comprar el menjar, i
per sort es van oblidar tambe i menjar, i de dormir, i de parlar d'altres
coses. I jo callava i callava cada cop mes, al principi callava amb
discressio, pero despres em vaig decidir a callar ostensiblement, pero ningu
se'n va adonar perque seguien parlant i parlant, aixo si, respectant el torn
de paraula.
El cas es que va arribar el dia en que es va convocar una assemblea per
parlar de tot el que s'havia estat parlant de manera separada (mexicans de
la organitzacio per una banda i internacionals -oju, soc internacional!- per
altra). I per sorpresa meva als nacionals els agradar parlar encara mes que
als internacionals. Exemle practic: per comenÇar ens presentem:
-Em dic A i vinc de BCn
-Hola em dic Justo i vinc d'Escocia
-Em dic C i vinc de Finestrat
etc. -6 minuts en total-
-Hola, me llamo Maria Virginia Procoro Suarez, pero me llaman Doña Vicky, ya
des de chiquita me llamaban Vicky, mi familia siempre ...
etc. -35 minuts per persona-.
No m'ho podia creure. Tampoc em podia aguantar el riure. Be, no voldria
agafar el ritme mexica, aixi que us ho resumire dient que al cap de 13 hores
de dramatisme i estiraments gramaticals van acabar plorant 3 persones mes.
La C sense voler es va tirar un pet molt sorollos -enmig d'un discurs
molt emotiu i lent- que nomes vam sentir jo i ella, i encara em podia
aguantar menys el riure, aixi que vaig sortir de la sala fent veure que
tambe estava plorant.
D'aixo ja fa unes quantes hores -14- i encara segueixen alla tancats,
plorant i tirant-se pets sense compassio per les persones que, com jo,
conservem certa sensibilitat. Jo ja m'he hagut de comprar una altra remesa
de llibres (vaig de tres en tres), i lo mes fort de tot es que no se com
collons he acabat ficada aqui, ni se quan en podre sortir.
VAm trobar-nos, de casualitat i per problemes economics, ficats en una
casa-local d'una familia-organitzacio que treballa pels drets dels pobles
indigenes.
Despres de passar tres dies esperant que arribes tothom -13 perosnes- que
calia per comenÇar la reunio que decidiria el nostre futur com a missioners,
va resultar que la meitat de la gent que havia arribat -5 persones- va
tornar a marxar, molt enfadada amb la cupula dirigent -2 persones- que,
segons ells, es prenia massa llibertats.
L'escena -11 hores- em va semblar en aquell moment historica i dramatica,
pero avui la qualificaria de mitjanament dramatica, perque ahir en vaig
viure una de molt pitjor.
I es que els dies entremig -4 dies- he estat participant en un gran hermano
ideologic i he pogut observar fins a quin punt es pot ser marujo i com a la
gent li encanta participar en els carnavals d'opinions en que es
converteixen les discussions revolucionario-sentimentaloides. Es tracta de
trossejar unes quantes idees que es repeteixen sovint a les assemblees de
qualsevol pais del mon ("jo no estic legitimat a...", "jo actuo com a/ en
tant que...", "la cosa es molt complicada/tot es relatiu...", "m'he sentit
molt pressionat...", "no puc permetre que...", "no s'ha seguit el
protocol...") enxufar el play de verborrea i, sobretot, arrugar el front
fent cara de preocupacio.
I parlaven i parlaven, tant que es van oblidar d'anar a comprar el menjar, i
per sort es van oblidar tambe i menjar, i de dormir, i de parlar d'altres
coses. I jo callava i callava cada cop mes, al principi callava amb
discressio, pero despres em vaig decidir a callar ostensiblement, pero ningu
se'n va adonar perque seguien parlant i parlant, aixo si, respectant el torn
de paraula.
El cas es que va arribar el dia en que es va convocar una assemblea per
parlar de tot el que s'havia estat parlant de manera separada (mexicans de
la organitzacio per una banda i internacionals -oju, soc internacional!- per
altra). I per sorpresa meva als nacionals els agradar parlar encara mes que
als internacionals. Exemle practic: per comenÇar ens presentem:
-Em dic A i vinc de BCn
-Hola em dic Justo i vinc d'Escocia
-Em dic C i vinc de Finestrat
etc. -6 minuts en total-
-Hola, me llamo Maria Virginia Procoro Suarez, pero me llaman Doña Vicky, ya
des de chiquita me llamaban Vicky, mi familia siempre ...
etc. -35 minuts per persona-.
No m'ho podia creure. Tampoc em podia aguantar el riure. Be, no voldria
agafar el ritme mexica, aixi que us ho resumire dient que al cap de 13 hores
de dramatisme i estiraments gramaticals van acabar plorant 3 persones mes.
La C sense voler es va tirar un pet molt sorollos -enmig d'un discurs
molt emotiu i lent- que nomes vam sentir jo i ella, i encara em podia
aguantar menys el riure, aixi que vaig sortir de la sala fent veure que
tambe estava plorant.
D'aixo ja fa unes quantes hores -14- i encara segueixen alla tancats,
plorant i tirant-se pets sense compassio per les persones que, com jo,
conservem certa sensibilitat. Jo ja m'he hagut de comprar una altra remesa
de llibres (vaig de tres en tres), i lo mes fort de tot es que no se com
collons he acabat ficada aqui, ni se quan en podre sortir.
dimarts, d’agost 15, 2006
el tiet Fèlix II
Relacionat amb el post d'abans...però fidel a lmàxima que els posts massa llargs fan mandra, l'he dividit...
Per mi, el pitjor d’anar-me fent gran és descobrir que la gent gran tampoc té respostes. Quan es va morir la mare de la meva mare, la meva àvia, –una dona nascuda el 1910, molt progre, d’armas tomar, i per qui encara sento una admiració profunda- jo era molt petita. Pensava que la meva mare, com que era “gran”, sabia com prendre-s’ho. Pensava que arribava un dia en què sabies on anaves, etc..em sembla que no vaig arribar a definir si aquesta clarividència et venia amb la majoria d’edat, el carnet de conduir o la pèrdua de la virginitat...però a poc a poc vaig descobrint la IMMENSA IMPOSTURA global: ningú sap res, tothom té por, i els que no en tenen és perquè no hi pensen. Quina merda, no?
Fer-se gran, doncs, consisteix en dissimular. Fer veure que “aquí no pasa nada”. Apa som-hi, doncs.
També volia escriure sobre St. Pau d’Ordal. De com parlen sempre de la terra. Del discurs que ha fet el mossèn, un home molt gran que ara viu a Barcelona però que va ser el mossèn del poble durant només 3 anys, però tothom se l’estima molt. De com tothom el saludava amb carinyu. De la seva afabilitat...Del sentiment de clan. De l’emoció en veure la làpida del meu avi al cementiri del poble.I de tantes coses més. Però deixaré que la pàtina diària de la rutina m’engoleixi per no recordar que la vida, ben mirat, és una merda. Perquè de què serveix pensar-ho? Life is a cabaret...come to the cabaret...o, en una versió més nostrada, “això, és el que hi haaaaaaa”.
Apa, juro que en el proper post escriuré sobre les reunions de taperware o dels últims lios que es couen per l’star system espanyol, per baixar el to trascendental. De moment, us dic que m’han dit que el boris izaguirre és gay...i això és només la punta de l’iceberg.
Salut
pd. no sé si lel sarcasme aconsegueix amagar la tristesa, però hi és. I hi serà, mentre la pàtina del dia a dia no em torni a vernissarel tiet Fèlix I
Avui he anat a enterro. El tiet del meu pare. El cunyat de la meva àvia. El “tiet Fèlix”.
Per mi no era molt molt proper. Meva àvia té 3 germans, tots viuen al Penedès i són pagesos, però ella es va casar amb el meu avi i van venir a Barcelona, ell a fer de taxista. Tota la seva família, però, està allà, i tot i que els veiem prou sovint, no són la família més propera amb la que ens reunim 20 cops l’any.
A l’enterro hi havia molta gent, molts dels quals eren cosins, cosins segons, tiets o nebots llunyans del meu pare. Per a alguns jo era la “Milena no t’hagués reconegut”, o, sobretot, la Milena “la petita”, perquè als més llunyans que veiem molt de tant en tant (“és una llàstima que ens haguem de veure en ocasions així”) no recorden quina és quina. La Carla és la gran. Jo sóc “Milena, la petita”. A continuació sol venir un “bueno, petita”, fent referència a la meva alçada...i jo estic allà, sabent que mai podré recordar els intricats llaços familiars que uneix tota la gent que m’envolta.
Els enterros sempre són tristos, clar. Sinó per proximitat directa amb el mort, per proximitat directa amb familiars seus que estan desfets. I si ni una cosa ni l’altra, no vagis a l’enterro.
I després d’enterro sempre et queda un regust de “i quina merda, la vida”, o una por infinita a que es mori algú proper. Per sort el dia a dia va posant pàtines d’il·lusions i alegries per tapar aquesta por paralitzadora.
El que també tenen els enterros és que et posen a puestu moltes coses. De cop sembla que hi ha tantes absurditats rondant-te...petits problemes amb gent a qui estimes molt...o gent a qui aguantes no saps per què, i en moments així veus clar que no val la pena perdre el temps amb gent imbècil...o fent segons què...En aquests moments, en definitiva, t’agafa una espècie de “trascendència” vital, recordant-te què és el que compta realment.
Inevitablement, però, la pàtina del dia dia també s’acaba menjant aquesta trascendència...i tot i que “ no siempre lo urgente es lo importante”, hi acaba passant davant, i, tot i que en principi el més important d’algú és que sigui bona persona (?), el cert és que hi ha bones persones insuportables. A mi aquesta “trascendència” vital també em recorda i revifa el menyspreu que sento per la gent que posa estereotips, idees polítiques, modes de vida, classes socials...per davant de les persones...Aquesta és la teoria. La pràctica és que jo també ho faig. I que no només em sembla inevitable sinó fins i tot necessari...
Però la pàtina s’encarrega de no haver de resoldre l’equació, en principi irresoluble, de definir què és realment important. No tot és racionalitzable. Hi ha gent que t’entra i gent que no, coses que et mouen i coses que no. Punt. I amb això, intenta ser coherent i bona persona. Ápali.
Bona nit
diumenge, d’agost 06, 2006
FMI vs. REM
Aquests dies la intensa activitat REM em deixa poc temps per res més. Cuino. Toco l’acordió. Llegeixo. Però amb moderació. Un estat letàrgic s’ha apoderat de tota la meva persona i em deixa poc temps i energies per fer res que m’obligui a estar amb els ulls oberts. Si em passés com al poeta, "és quan dormo que hi veig clar", estaria passant una època francament lúcida.
Entre clapada i clapada, però, trobo estonetes per llegir una mica, i vaig trobar un llibre per casa “el malestar en la globalización”, de Joseph. e. Stiglitz. La meva intenció era intentar treure l’entrellat sobre quin paper fa cadascú, perquè per ignorància sempre he posat FMI, BM, OMC, etc, etc...en una mateix bossa de maldat sense saber ben bé qui fa què.
Stiglitz va ser assessor del govern Clinton i vicepresident del BM, i en raja bastant. Però, sobretot, raja sense pausa de l’FMI. Porto 95 pàgines de les 300 que té i de moment s’ha dedicat a això. Raja de l’FMI sobretot per ineptes. Arrogants. Ignorants. Irresponsables. Curts de mires. I perquè amb la seva arrogància, ignorància, ineptitud i curtesa de mires es dediquen a condemnar a la misèria països sencers.
És prou interessant, posa exemples –tant de països que per fer cas (obligadament) del que els deia l’FMI es van veure abocats a profundíssimes crisis econòmiques com de països que gràcies a haver ignorat les seves recomanacions van aconseguir certa prosperitat-. Encara no ha parlat, però, del Banc Mundial, i no sé si té intenció de fer-ho.
I tot plegat, amb un to divulgato-best-celler (per simplificar) prou interessant. Potser no tant com “el espejismo humanitario”, però no massa lluny.
La tesi de Stiglitz és més que l’FMI està plagat de funcionaris internacionals curts de mires ineptes i arrogants que no pas d’anti-Robin Hoods amb una vocació clara de robar al pobre per donar-li al ric...i que de bones intencions l’infern n’està ple, es clar.
En fi. Si a algú li interessa, ja sap. Potser no enganxa tan com Harry Potter, però si us fa mandra llegir-lo sempre podeu esperar a que en facin la pel·lícula. Això sí, espereu asseguts.
Doncs res, me'n vaig a prosseguir amb la lluita diària FMI vs. REM: llegir o clapar? De moment sempre ha guanyat REM, però no perdo l'esperança en una remuntada de l'FMI. Ja veurem
Entre clapada i clapada, però, trobo estonetes per llegir una mica, i vaig trobar un llibre per casa “el malestar en la globalización”, de Joseph. e. Stiglitz. La meva intenció era intentar treure l’entrellat sobre quin paper fa cadascú, perquè per ignorància sempre he posat FMI, BM, OMC, etc, etc...en una mateix bossa de maldat sense saber ben bé qui fa què.
Stiglitz va ser assessor del govern Clinton i vicepresident del BM, i en raja bastant. Però, sobretot, raja sense pausa de l’FMI. Porto 95 pàgines de les 300 que té i de moment s’ha dedicat a això. Raja de l’FMI sobretot per ineptes. Arrogants. Ignorants. Irresponsables. Curts de mires. I perquè amb la seva arrogància, ignorància, ineptitud i curtesa de mires es dediquen a condemnar a la misèria països sencers.
És prou interessant, posa exemples –tant de països que per fer cas (obligadament) del que els deia l’FMI es van veure abocats a profundíssimes crisis econòmiques com de països que gràcies a haver ignorat les seves recomanacions van aconseguir certa prosperitat-. Encara no ha parlat, però, del Banc Mundial, i no sé si té intenció de fer-ho.
I tot plegat, amb un to divulgato-best-celler (per simplificar) prou interessant. Potser no tant com “el espejismo humanitario”, però no massa lluny.
La tesi de Stiglitz és més que l’FMI està plagat de funcionaris internacionals curts de mires ineptes i arrogants que no pas d’anti-Robin Hoods amb una vocació clara de robar al pobre per donar-li al ric...i que de bones intencions l’infern n’està ple, es clar.
En fi. Si a algú li interessa, ja sap. Potser no enganxa tan com Harry Potter, però si us fa mandra llegir-lo sempre podeu esperar a que en facin la pel·lícula. Això sí, espereu asseguts.
Doncs res, me'n vaig a prosseguir amb la lluita diària FMI vs. REM: llegir o clapar? De moment sempre ha guanyat REM, però no perdo l'esperança en una remuntada de l'FMI. Ja veurem
mèxic en tercera persona tercera part
Soc a San Cristobal de las Casas (Chiapas, Mexic), una ciutat-poble encantadora, on el 50% de la poblacio deu ser indigena. Amb indigena vull dir pre-hispanic, i aixo no es nomes una mica de morenor, sino vestits decolors, jaquetes de llana, conreu del camp i llengua propia (alguns no entenen el castella).
Ahir al vespre, en un local d'aquesta ciutat, em vaig trobar ficada en una xerrada sobre Cuba.
Deviem ser unes 25 persones: una brasilera, quatre ocinc mexicans, cinc o sis italians, nosaltres quatre i la resta -per mi-d'aspecte i accent indefinible. Indefinible fins que, en sentir-nos parlar,un senyor mig tartamut brama "collons, sou catalans!" i el C, es clar,"valencià", i la noia del costat (francesa?) es gira "yo solamente conozco un pueblo: FINESTRAT".Els que conegueu el C entendreu rapidament la conya de la situacio. I el tartamut que ens va desenmascarar primer era de"Barcelona, pero visc a Palafrugell". De Palafrugell son els meus tiets que,com molts hippies d'aquell moment, van emigrar a les masies de l'Empordaquan eren joves. Evidentment el senyor els coneixia de militar en una plataforma ecologista, i no nomes els meus tiets, sino tambe la meva cosina.
La xerrada mes el video (realitzat per un jove de Denia -Valencia- alla present) va durar tres hores i jo tenia son i cap ganes de seguir indagant amb els italians (havia sentit que eren de Napols) noves connexions inversemblants. Segur que participaven en algun dels centres socials que vaig trepitjar arrossegada pel C quan vaig viure per alla.I que vull dir amb tot aixo? Que aquest local de San Cristobal reuneix lagent que dona suport, de forma mes o menys explicita, a la causa zapatista.Ja m'hi he trobat en alguna altra presentacio o manifestacio, que s'ha creat una mena de caldo de cultiu de voluntaris internacionals -pero, com veieu, de la familia- que ha fet seva aquesta causa, fins al punt d'esdevenir majoria (per sobre dels propis mexicans, i ja ni parlar dels indigenes, que viuen nomes a la muntanya), majoria en aquests actes i majoria a l'hora de generar escrits i videos sobre el tema.I jo no se que pensar.
D'entrada em produeix una certa aversio: em sembla ridicul i fins i tot ilegitim que s'apoderin del que no es seu (perque de segur que no ho entenen igual, cultures tan diferents), pero alhora encara m'indigna mes que en critiquin alguns punts (la durada de l'actual alerta roja, per exemple, que collons sabran?). Per altra banda penso -i els zapatistes tambe, ja que ho fomenten- que tenen un paper diferent del dels indigenes i militars, mes encarat a la difusio de la seva lluita.
En fi.Les properes contraddiccionns en el proper correu
Ahir al vespre, en un local d'aquesta ciutat, em vaig trobar ficada en una xerrada sobre Cuba.
Deviem ser unes 25 persones: una brasilera, quatre ocinc mexicans, cinc o sis italians, nosaltres quatre i la resta -per mi-d'aspecte i accent indefinible. Indefinible fins que, en sentir-nos parlar,un senyor mig tartamut brama "collons, sou catalans!" i el C, es clar,"valencià", i la noia del costat (francesa?) es gira "yo solamente conozco un pueblo: FINESTRAT".Els que conegueu el C entendreu rapidament la conya de la situacio. I el tartamut que ens va desenmascarar primer era de"Barcelona, pero visc a Palafrugell". De Palafrugell son els meus tiets que,com molts hippies d'aquell moment, van emigrar a les masies de l'Empordaquan eren joves. Evidentment el senyor els coneixia de militar en una plataforma ecologista, i no nomes els meus tiets, sino tambe la meva cosina.
La xerrada mes el video (realitzat per un jove de Denia -Valencia- alla present) va durar tres hores i jo tenia son i cap ganes de seguir indagant amb els italians (havia sentit que eren de Napols) noves connexions inversemblants. Segur que participaven en algun dels centres socials que vaig trepitjar arrossegada pel C quan vaig viure per alla.I que vull dir amb tot aixo? Que aquest local de San Cristobal reuneix lagent que dona suport, de forma mes o menys explicita, a la causa zapatista.Ja m'hi he trobat en alguna altra presentacio o manifestacio, que s'ha creat una mena de caldo de cultiu de voluntaris internacionals -pero, com veieu, de la familia- que ha fet seva aquesta causa, fins al punt d'esdevenir majoria (per sobre dels propis mexicans, i ja ni parlar dels indigenes, que viuen nomes a la muntanya), majoria en aquests actes i majoria a l'hora de generar escrits i videos sobre el tema.I jo no se que pensar.
D'entrada em produeix una certa aversio: em sembla ridicul i fins i tot ilegitim que s'apoderin del que no es seu (perque de segur que no ho entenen igual, cultures tan diferents), pero alhora encara m'indigna mes que en critiquin alguns punts (la durada de l'actual alerta roja, per exemple, que collons sabran?). Per altra banda penso -i els zapatistes tambe, ja que ho fomenten- que tenen un paper diferent del dels indigenes i militars, mes encarat a la difusio de la seva lluita.
En fi.Les properes contraddiccionns en el proper correu
mèxic en tercera persona 2a part.Companys de viatge
EL A és novio de la B. Un noi molt espavilat que veu la natura com un immens restaurant. Per aixo no li agraden les ciutats, pq ha de pagar per menjar en restaurants "de veritat", ha de pagar per dormir, ha de pagar per veure aigua embotellada i no ens pot protegir dels cocodrils, les serps i els escorpins amb els seus coneixements de Trivial Survival.Va a dormir quan se'n va el sol i es lleva a les sis del mati per fer exercicis de karate; el que mes li agrada es anar a collir cocos pq aixi ens soluciona dos problemes (el de la beguda i el del menjar).
LA B es la novia del A, i es qui l'acompanya abnegadament a la cacera del coco. Pq a ella en realitat li agrada la ciutat, beure birra,sortir de nit i llevar-se tard; pero es punki i no te diners, aixi que enlloc de xibeca s'acontenta amb els productes que el A aconsegueix del gran super que es la selva.Aixo si, quan te la oportunitat -quan ens allotgem en un alberg- no es priva de mangar la crema-xampu-reparadora d'alguna albergista despistada que la B titlla de pija; pija pq usa aquests tipus de productes, entenc jo.No vull treure conclusions precipitades.
El A, per enyoranca de la selva, em sembla, a vegades tambe entra als colmados i en treu productes sense pagar. Tambe te la costum de deduir amb gran celeritat qui "deu tenir molta pasta" (que es gairebe tothom,especialment si te un petit comerc) i es mereix una repassada dA. Hood.
EL C a dies es l'home de la meva vida. Es una persona que s'entusiasmaamb facilitat, tanta que a vegades m'espanta. Per exemple, abans d'ahir van entrar cinquanta paramilitars armats amb ametralladores a la radio lliure dela univeristat de Oaxaca. Fa cosa d'un mes van matar vuit persones aquests mateixos paramilitars. L'emissió que aturen i els trets es poden escoltar atraves d'indymedia mexico. Despres d'escoltar-ho, al rambo del meu novio se li il.lumina el rostre, somriu, i diu "hostia, hi hem d'anar, no en tens ganes?"I JO, que soc la que acompanya aquesta tropa de barbars, contesto intentant somriure "i tant... "
Us trobo a faltar, gent del sentit comu.
LA B es la novia del A, i es qui l'acompanya abnegadament a la cacera del coco. Pq a ella en realitat li agrada la ciutat, beure birra,sortir de nit i llevar-se tard; pero es punki i no te diners, aixi que enlloc de xibeca s'acontenta amb els productes que el A aconsegueix del gran super que es la selva.Aixo si, quan te la oportunitat -quan ens allotgem en un alberg- no es priva de mangar la crema-xampu-reparadora d'alguna albergista despistada que la B titlla de pija; pija pq usa aquests tipus de productes, entenc jo.No vull treure conclusions precipitades.
El A, per enyoranca de la selva, em sembla, a vegades tambe entra als colmados i en treu productes sense pagar. Tambe te la costum de deduir amb gran celeritat qui "deu tenir molta pasta" (que es gairebe tothom,especialment si te un petit comerc) i es mereix una repassada dA. Hood.
EL C a dies es l'home de la meva vida. Es una persona que s'entusiasmaamb facilitat, tanta que a vegades m'espanta. Per exemple, abans d'ahir van entrar cinquanta paramilitars armats amb ametralladores a la radio lliure dela univeristat de Oaxaca. Fa cosa d'un mes van matar vuit persones aquests mateixos paramilitars. L'emissió que aturen i els trets es poden escoltar atraves d'indymedia mexico. Despres d'escoltar-ho, al rambo del meu novio se li il.lumina el rostre, somriu, i diu "hostia, hi hem d'anar, no en tens ganes?"I JO, que soc la que acompanya aquesta tropa de barbars, contesto intentant somriure "i tant... "
Us trobo a faltar, gent del sentit comu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
