la meva vida social aquí no és un no parar d’invitacions a festes, però vaig fent, encapçalant el ranking el David, que s’està convertint en un bon amic, i l’Emma, la seva companya/nòvia/churri, amb qui quedo un cop a la setmana per parlar suec i català, i que també és una gran dona.
Fa 2 dissabtes hi va haver una festa a casa un del department...com a bona festa sueca, començava a les 17h, et descalçaves en arribar, i et portaves la teva pròpia beguda –que no es socialitza -. Érem pocs, i va ser una festa tranquil•la....potser per això, la veritat és que em vaig sentir una mica borratxa quan 1) la gent anava bevent tímidament de les cerveses que havia portat i jo vaig treure l’ampolla de ron -compartida amb el David- 2) cada cop que em posava ron al got i me’l bevia sense diluir 3) vaig seguir bevent ron quan la gent ja s’havia passat a l’aigua 4) em vaig tornar a posar al bolso el que quedava d’ampolla –així es fa per aquí, i allí donde fueres...-.
Però bé, l’avantatge d’estar a l’estranger és que si dónes molt la nota ho pots atribuir a la cultura d’on véns. Així amb una mica de sort ara no es pensen que jo bec molt, sinó que a Espanya bevem molt...i les coses, diluïdes, sempre perden importància. I, a sobre, aquest sentiment d’avergonyiment el tinc tot i que tot plegat va ser molt sa –no sé si hi ha una dosi saludable de ron, però si n’hi hagués, estic segura que no la vaig sobrepassar-
A goteborg, que no deixa de ser una ciutat petita –500.000 hab- per sortir hi ha “l’avinguda”, lloc ple de locals pijos, i algun barri amb 4 o 5 locals alternativillos, però el que es porta, sigui on sigui, és el bar d’espelmeta. I en mig de tanta espelma, també hi ha alguns “svart clubs”, clubs negres, il•legals, però imagino que d’aquella il•legalitat relativa....o això o és que la policia sueca és altament ineficient. Molt Wallander molt Wallander...dime de que alardeas y te diré de que careces! Mmm… clar que…què se’n deu poder dir d’un país que té com a icona un home amb els pantalons abaixats, barretina al cap, i que està realitzant les seves necessitats corporals davant mateix de la verge maria? Voldrà dir això que els catalans caguem poc?
Suposo que les frases fetes no són infalibles...
Tornant a Suècia. Es veu que també hi ha svart taxis, que no paguen llicència, i que pots trobar a les sortides de les discoteques en forma d’homes que van dient per lo bajini “svart taxi svart taxi”.
Doncs això, vam anar a un svart club, en concret, al King George, sent el King George un tio que tocava amb el Jimi Hendrix i que en una visita a Göteborg va decidir quedar-s’hi. El local, un antro a l’entrada d’una espècie de nau industrial, amb el vell truc d’haver de firmar en entrar –ja formo part de la prestigiosa “göteborg’s blues society”-, força petit i fosc, una decoració que no em veig capaç de descriure, un escenari al mateix nivell que les taules, i, al mig de l’escenari, una trona –literalment- amb el nom de King George, i on el bon home s’asseu cada dissabte per tocar per un públic amb una mitjana d’edat entre els 40 i els 50, vells rockeros que no ho han deixat mai de ser-ho...
I fum, molt de fum, primer lloc de la ciutat on veig fumar...Però si és fum que ha passat pels mateixos alveols pulmonars que algun dia van impregnar-se del que havia passat pels aleveols del jimi, benvingut sia...quasi que podria dir que he respirat el fum del Jimi Hendrix, doncs....perquè...devia fumar, el jimi, no?
No podent rentar roba fins al cap de 9 dies –que era quan em tocava-, i no havent-hi cap lloc on estendre la roba –les secadores han jubilat els estenedors i les pinces d’estendre en el país del fred- el fum del jimi va estar ambientant el lavabo en modo “eau de discotheque” durant uns quants dies.
La festa la vam acabar l’irlandès, el David i jo, les 7 del matí sent una hora roçant l’impensable per la majoria de suecs, excepte pels personatges que ens rodejaven.
Una gran nit, que va venir acompanyada d’una gran reflexió. Perquè, en el fons, aquest local a barcelona seria un bon local per anar, penso, però aquí és, com diu el DAvid, una illa en el desert de Göteborg. I...des que estic aquí em ronda pel cap la idea de quedar-m’hi més temps, perquè, amb algun dia baix –tot i que estadísticament, no crec que més que a barcelona- en general hi estic molt contenta...
PErò que el que més m’agradi de Göteborg sigui un lloc que a Barcelona trobo aixecant una pedra, i aquí és l’excepció de l’excepció, em va fer pensar...I sí, només és un local de nit, però es pot agafar com a símbol d’altres coses...
En fi. Les grans reflexions trascendentals i definitives es fan perquè altres grans reflexions igualment trascendentals i definitives les desplacin...així que esperarem a veure quina altra reflexió em depara el destí per prendre alguna decisió que serà, aquesta sí, totalment definitiva...mentre duri.
sabies què
i parlant de fumar...
aquí això de fumar no es porta molt. La versió sueca de la nicotina és el “snus”, una espècie de...pasta? no sé, normalment ja ve embolicada amb les seves bossetes individuals, que es posen entre el llavi superior i la geniva i t’ho deixes allà, on tenim una vena que va directa al cervell. Podríem dir que és una operació de precisió, doncs...no com el fumar, que t’impregna des dels dits, la boca, la tràquea i tot d’altres òrgans que ells, pobres, només passaven per allà.
L’snus no. Llavi, vena, cervell. I amb l’avantatge afegit que no molestes els altres. I que no t’afecta la capacitat pulmonar. De fet, és típic entre els jugadors de joquei, esport popular per aquí. Sense arribar a ser sa –sembla que t’empitjora la circulació-, es veu que abans als paquets hi posava que l’snus matava, però ho van haver de treure.
Quan ja portes prou estona amb l’snus a la boca i s’està començant a desfer la bosseta te la treus...i d’aquí la tradició sueca d’escopir. Bé, dir-li tradició potser és una mica massa, però sí que sorprèn, en el país de les formes –en el sentit de educació, no de rodones quadrats i rectangles, s’entén, perquè d’aquestes suposo que tenen les mateixes que nosaltres- . En el país de les formes, deia, sorprèn veure de tant en tant la gent escopir. Algun cop he vist noies d’allò més mones –minifaldilla i botes, modus vestimentis molt típic per aquí- escopint al terra...cosa que no deixa de fer gràcia.
No m’imagino en una de les festes d’industrials a up&down cap industrialita típica escopint per allà. I crec que és una llàstima, m’agradaria molt veure les cares d’estupefacció traient el cap per sobre els polos de caballitu.
Es veu que en algun moment van intentar exportar l’snus a la resta de la unió europea, però clar, els van dir que nanai....però si us interessa, sembla que molts alemanys en demanen per internet. Ja sabeu. Si us va prou el rotllo autodestructiu com per només voler empitjorar el vostre estat de salut sense arribar-vos a matar, l’snus és la vostra droga.
dijous, de novembre 29, 2007
dimarts, de novembre 06, 2007
companys de departament i Irlanda
Envio el mail que vaig escriure fa uns dies (els solc escriure a casa per enviar-los despres a l’interné del departament)…per això no parlo de la visita de l’agustín, de dijous a dilluns…
La seva visita ha coincidit amb el cap de setmana amb més vida social que he tingut des que vaig arribar, cosa que ha anat bé perquè l’Agustín es pensi que estic totalment integrada en la vida goteborguiense…i perquè així ha conegut la gent amb qui em faig per aquestes contrades...ara us els presento a vosaltres.
segueixo dinant la majoria de dies allà, però els dimarts anem a dinar fora uns quants del departament, després de jugar una hora a innebandy. L’innebandy és una espècie de hockey en pista força popular per aquestes contrades. És un joc una mica histèric, de córrer molt a munt i avall sense massa ordre ni concert, anar-se pegant trompassos salvatges amb la gent quan es lluita per la pilota, i quan t’arriba passar-la com abans millor a algú que tingui més domini de l’estick...en el meu cas, tinc un ampli ventall de gent a qui passar-la - I tot això estick en mà, amb el plus de perillositat –i morbo- que aporta. Algun blau sol caure a cada partit)
Del departament em faig sobretot amb David el català, Daniel l’alemany i Eoin Ó Broin l’irlandès (a pronunciar Owen), nom que comparteix amb un dels liders del Sinn Féin , però sense ser-ho. En menys grau, també em faig amb l’Erik el suec (que toca el digeridoo –paraula que ni els aborígens saben escriure- en un grup de reggae), l’Elsa la sueca (que toca l’acordió –de teclat- en un grup de tango i que abans tocava musica tradicional sueca)...I un element important és German l’ecuatorià, un home del departament que porta 30 anys a suècia....molt amable i que explica coses interessants, però a qui els anys del silenci suec li han passat factura en forma d’una verborrea inacabable que t’atrapa quan tela d’aranya a les bestioles voladores....i, com aquestes, un cop a dins, ja pots patalejar, moure les potes frenèticament intentant fugir, que no escaparàs.
L’Eoin toca un tipus de flauta irlandesa cada 15 dies en un pub, en unes espècies de jam sessions de música irlandesa (aquest sembla que és el format típic per aquest tipus de música)....i fa 2 caps de setmana va anar –i jo m’hi vaig afegir- a un festival de música folk irlandesa a Kalmar, al sud-est del país.
NO era massa gran, potser uns 60-80 músics...acordions, violins, flautes travesseres, guitarres, banjos i bazukis, tocant durant hores i hores....rodejada de friks, doncs, que després de 12 hores tocant, en arribar a l’hotel a les 4 de la matinada van seguir tocant, molt aprop de la barrera que convertia el plaer en dolor....
Va ser un grandíssim cap de setmana...i jo mentrestant, per allà pululant, parlant amb gent a tort i a dret (quan s’està sol, les habilitats socials es multipliquen per 20...i si a sobre ets estrangera, les converses surten de sota les pedres, i poden ser molt interessants i tot, sempre i quan es passi dels 5 primers minuts i el –d’on-ets-de-barcelona-oh-que-bonic-jo-hi-vaig-estar.... perquè hi ha una espècie de fal·lera malaltissa a tot el país per barcelona....cosa que suposo que em facilita les converses, si bé el meu ego prefereix pensar que socialitzo gràcies al meu encant personal i no a anys del clos & co. venent barcelona als mercats de turisme internacional com si es tractés d’un fuet)
aquí hi ha alguns videos...
www.milenars.blip.tv
La sobredosi de música irlandesa ha desembocat en què un dels del seu grup m’ha deixat un acordió (cromàtic....físicament com el meu –de botons- però amb diferents escales), i intentaré aprendre alguna cançó per tocar amb ells.... no deixa de fer-me gràcia que quan vaig venir aquí volia conèixer frikis folkies, però en cap moment se m’havia acudit que poguessin ser-ho d’alguna cosa que no fos música sueca....
I amb l’Elsa la sueca tinc pendent alguna classe d’intercanvi, ella ensenyar-me l’acordió de teclat i jo el de botons
i mentrestant, també tinc el meu acordió aquí qu em’acompanya en les tardes plujoses (es a dir, quasi totes, excepte les que ha viscut l’agustín :) )
Potser aconsegueixo finalment conèixer freaks de música sueca (i no només irlandesa!)....he trobat una porta...a veure quan l’exploro....
A veure, doncs....
Sabies que...
Avui el sabies què serà d’Irlanda...
És interessant veure que tenim més en comú amb Irlanda que amb Suècia....suposo que el catolicisme i haver estat dels països més pobres d’Europa durant tant de temps ens dóna més en comú que amb els protestants-socialistes-rics dels suecs. Es veu (ja ho he dit en altres fòrums :) ) que durant temps a Irlanda basava el seu orgull en la tradició i l’arrelament, i s’hi deia que “si vols progrés, vés-te’n a Anglaterra” (semblant al nostrat “que inventen ellos” ).
De fet durant la guerra civil espnayola més irlandesos van anar a lluitar en el bàndol franquista que en el republicà (si bé també n’hi va haver algun que va anar al republicà, i que ara els hi descobreixen plaques i canten cançons...http://www.indymedia.ie
També en el panorama polític...un cop l’Eoin va començar a parlar de corrupció urbanística a Irlanda i feia gràcia –si és que es pot dir així- com conceptes que nosaltres tenim tan interioritzats com especulació, tràfic d’influències o recalificacions, per als suecs eren conceptes tan estranys com agafar un tros de tomàquet i refregar-lo amb el pa per acabar-ne tirant la meitat, i se’ls havien d’explicar de zero. Les seves cares de concentració quan els explicava diferents casos en què es podia donar la corrupció no tenien pèrdua.
DE fet, aquesta connexió es repeteix amb dues gallegues que hi ha per aquí a göteborg, i amb qui clarament compartim un punt de vista sobre la bandera espanyola i la una grande y libre. L’altre dia ens vam tobar home que es va presentar com a madrileny i ens va començar a dir que avui en dia no pots dir que ets espanyol perquè, clar, hi ha tants merders, i... només vam aconseguir estar d’acord amb que, efectivmane,t els espanyols ja no maten a milions i exterminen cultures senceres, però va ser divertit com el tio s’esforçava per trobar complicitats, i nosaltres no soltàvem prenda (feia mandra començar una discussió amb aquell home....)
Tornant a Irlanda, la independència d’Irlanda va ser just abans de la de l’Índia, i els irlandesos diuen que Gandhi es va inspirar en ells....cosa que pot ser veritat, i potser és culpa dels anglesos que ningú ho sap (això ja és collita pròpia)....però...em va fer gràcia, en tot cas.
divendres, de novembre 02, 2007
el post de les coses petites....tradicions i anecdotilles
l’agustín ja està aquí!!!
Ahir va manar a un concert de Skatalites, com a cosa tipicament sueca :)
Envio un mail escrit dimecres
EL MAIL DE LES COSES PETITES
una anècdota tot just sortida del forn
Avui era el dia que em tocava rentar roba. I això és un tema sèrio. Això de tenir rentadores comuntàries té l’inconvenient que has de planificar la rentada amb 10 dies d’antelació. I si et perds el dia i l’hora que has reservat, ja saps que et tocarà rentar a mà tot el que el reciclatge no pugui salvar en els 10 dies que et queden fins que puguis tornar a reservar....
El meu torn (reservat fa dos diumenges), era per avui dimecres de 6 a 10. Però un cop reservat, em va sortir un plan, que era quedar amb l’Emma, nòvia del David, que vol aprendre català, i amb qui, després de molt parlar-ne, vam decidir que el dimecres serà el dia....una hora de parlar en suec, una hora de parlar en català.
he arribat, doncs, a les 21:30 a casa, he baixat amb la roba a la sala de la rentadora, l’he posat, i en sortir de la sala, trayedia, m’he deixat el clauer –amb totes les claus- a dins la sala de rentadora (tvättsjuga). I llavors he comneçat a trucar a portes de veïns a veure si algú em podia obrir....i a les 5 primeres només m’ha respost el silenci, cosa que no deixa de semblar-me sospitosa. Un cop un suec em va dir (fent broma, crec...pero entre broma y broma la verdad se asoma) que segurament els suecs mirarien per la mirilla de la porta abans de sortir de casa per assegurar-se que no es trobessin cap veí per l’escala, i que per tant esperar a encontres casuals per conèixe’ls era mala idea. Deia, doncs, que he trucat a 5 portes i després de tants silencis com a resposta he arribat a sospitar que miraven i feien veure qeu no hi eren. A la sisena porta, però, m’ha resposta un “who is there”, i ha acabat mig obrint la porta un senyor amb calçotets i cara d’adormit a qui li he explicat la meva situació, i ha acabat anant a dins, agafant una bata (ha tardat prou estona com perquè em comencés a preguntar si tornaria a sortir) i m’ha acompanyat a baix....no s’ha mostrat molt receptiu als meus “moltes gràcies”, i m’ha demanat que les digués en veu baixa –les he dit quan la porta estava oberta- que hi havia algú dormint a casa seva. En fi, per la seva reacció, qualsevol diria que
- Eren les 4 de la matinada
- trucava a la seva porta per demanar-li alguna cosa totalment innecessària, de l’estil d’un tros “xocolata amb trossets de taronja” o semblant
- era suec
En fi. Suposo que sóc una desagraïda, al cap i a la fi, a ell li dec estar ara a l’apartament (que, per sort, cal tancar amb clau, l’única garantia que no em quedaré mai tancada a fora...a canvi, es clar, de la possibilitat de deixar-me’l obert algun cop)
Una anécdota costumbrista, que m´ha ocupat una pagina….deixare parlar del dia a dia per un altre dia, que qui dia passa any empeny i el dia de demà serà un altre dia.
milena
sabies què
el sabies què de les petites coses....
els suecs en general mengen molt poc. Als menjadors universitaris et donen un plat, que sovint és peix (res de la paella-de-primer-amb-carn-estofada-amb-papates-fregides-de-segon-i-flam-de-postres del menú de l’ETSEIB). A la conferència de stockholm ens van donar per dinar un tros de peix amb una cullerada de puré de patates, i per allà al mig hi havia amanida que la gent es servia de manera civilitzada (de fet, la majoria va sobrar), i després un cafè amb un tros de xocolata. Anava bé per no adormir-se després...
El Germán (un ecuatorià que hi ha al departament, que porta 30 anys a suècia, i de qui algun dia també en faré algun monogràfic) sempre diu que al principi d’estar aquí quan el convidaven a sopar primer se n’anava a fer un gosset calent (també dit hotdog per algunes contrades) per algun lloc. I efectivament, mengen més peix que nosaltres....Entre les variants de peix que mengen, hi ha una cosa a la que li diuen kaviar, que és una espècie de cosa rosa embutida dins d’un tub que sembla de pasta de dents (d’aquells tubs antics....o de pintura, potser. No sé perquè, em fa pensar en els tubs de pintura que surten a la música inicial de grease, mira per on... suposo que tothom te la rerferncia al cap :) ), i que té un gust bastant fort de peix. N’hi ha de diferents tipus, i l’afició per les coses embutides en tubs metàl·lics que cal apretar s’estén també a coses dolces, hi ha com pasta de plàtan o alguna cosa així...que no he gosat provar.
El resultat de tot plegat (del menjar poc i l’esport, desconec els valors nutritius del dit kaviar) és que, efectivament, estan més prims. Diria que entre la gent jove no es nota massa la diferència, però la famosa corba de la felicitat, o la panxa cervesera típica a partir de certa edat, no semblen tenir molts seguidors aquí. Al poc menjar s’hi suma el molt esport, l’anar amb bici, la gent corrent pels carrers, l’anar a jugar a innebandy i altres esports amb la gent de la feina....I per acabar-ho de fer sa, al departament ens porten dos cops a la setmana una panera plena de fruita que pots agafar. A l’empresa de la Marta també els hi porten (no és una cosa de la universitat, per tant).
En aquest mar de saludabilitat, però, hi ha dues illes de perdició, la més gran (per generalitzada) és l’obssessió generalitzada per les xuxes (godis), que fa que a tots els supermercats i tendes on es pot comprar menjar hi hagi una secció on pots comprar xuxes a granel, de tots els colors, mides, gustos i sabors, normalment al costat de la secció on pots comprar fruits secs recoberts de iogurt, bombonets de xocolata i altres formes més elaborades de xuxes, també a granel. I amb tot això, una obsessió encara més inexplicable pels anacardos, que (com les xuxes), pots comprar de 7 del matí a 11 de la nit, 7 dies a la setmana, a qualsevol seven eleven o pressbyran (lloc de diaris i menjar) de la ciutat....però, per alguna espècie de veneració que encara em resulta inexplicable, els anacardos es mereixen sempre el seu lloc especialement destinat als anacardos a granel, que sol estar diferenciat de la resta de xuxes i fruits secs (on també hi ha anacardos, suposo que per si en el moment que t’agafa l’apretón de necessitar anacardos algú altre s’està servint de la columna-dispensadora-d’anacardos-a-granel)
Si trec l’entrellat de tant obsessió per aquest fruit sec, ho faré saber.
La segona illa de perdició se suposa que és l’alcohol i les turques descomunals que pillen quan es posen a beure (sense més objectiu que beure), però això de moment només n’he sentit a parlar....perquè si he sortit ha estat en bars, i imagino que al preu que va l’alcohol les turques es pillen a les cases (perquè l’alcohol també és molt car per a ells)...Una cervesa et costa en el lloc més barat de göteborg 29 SEK, uns 3,3€....Això és el més més barat que la pots arribar a trobar, el preu més típic són 35- 45 SEK (4-5 euros), i si és una mica car ja et plantes als 6 euros cosa que et permet, si surts, haver d’escollir entre sopar i beure una cervesa. No cal dir que, havent sopat el 95% dels dies de la meva vida, l’elecció és clara.
Amb els alcohol durs no m’hi he ni atrevit....
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
