Per mi, el pitjor d’anar-me fent gran és descobrir que la gent gran tampoc té respostes. Quan es va morir la mare de la meva mare, la meva àvia, –una dona nascuda el 1910, molt progre, d’armas tomar, i per qui encara sento una admiració profunda- jo era molt petita. Pensava que la meva mare, com que era “gran”, sabia com prendre-s’ho. Pensava que arribava un dia en què sabies on anaves, etc..em sembla que no vaig arribar a definir si aquesta clarividència et venia amb la majoria d’edat, el carnet de conduir o la pèrdua de la virginitat...però a poc a poc vaig descobrint la IMMENSA IMPOSTURA global: ningú sap res, tothom té por, i els que no en tenen és perquè no hi pensen. Quina merda, no?
Fer-se gran, doncs, consisteix en dissimular. Fer veure que “aquí no pasa nada”. Apa som-hi, doncs.
També volia escriure sobre St. Pau d’Ordal. De com parlen sempre de la terra. Del discurs que ha fet el mossèn, un home molt gran que ara viu a Barcelona però que va ser el mossèn del poble durant només 3 anys, però tothom se l’estima molt. De com tothom el saludava amb carinyu. De la seva afabilitat...Del sentiment de clan. De l’emoció en veure la làpida del meu avi al cementiri del poble.I de tantes coses més. Però deixaré que la pàtina diària de la rutina m’engoleixi per no recordar que la vida, ben mirat, és una merda. Perquè de què serveix pensar-ho? Life is a cabaret...come to the cabaret...o, en una versió més nostrada, “això, és el que hi haaaaaaa”.
Apa, juro que en el proper post escriuré sobre les reunions de taperware o dels últims lios que es couen per l’star system espanyol, per baixar el to trascendental. De moment, us dic que m’han dit que el boris izaguirre és gay...i això és només la punta de l’iceberg.
Salut
pd. no sé si lel sarcasme aconsegueix amagar la tristesa, però hi és. I hi serà, mentre la pàtina del dia a dia no em torni a vernissar
1 comentari:
et contestaré més llargament -intentant no superar la llàrgaria dels teus posts, ho prometo!- al teu comentari del meu comentari un altre dia q tingui més temps. Només volia dir-te sobre això q dius de no tenir respostes q jo em vaig adonar q m'havia fet gran quan vaig adonar-me q tenia preguntes q no podien ser contestades per la (oh!) Gran Enciclopèdia Catalana. Q sí, q entenc la teva frustració! Des de llavors no he estat mai la mateixa!
un petó i anima't. Tot i q és bo posar-se transcendental per uns dies!
Publica un comentari a l'entrada