El sabies què dels problemes domèstics

Sabies què....

A Suècia el tema de l'habitatge és prou interessant...

segons el fulletó que em va donar un amable noi que em va venir a picar a la porta per preguntar-me si em volia fer membre de la swedish union of tenants", que no sé si es podria traduir com l'associació de veïns, sindicat de veïns, sindicat de llogaters....erl concepte, però, queda clar.

Doncs, segons el fulletó aquest, l'1% de l'habitatge és public, i el 22% és municipal i el 18% són cooperatives (amb ànim de lucre)....i 17% de l'habitatge és de companyies privades, i el 42% són habitatges unifamiliars.

No sé com deuen ser a casa nostra, aquestes estadístiques....bé, per una banda el 80% de la gent és propietària dels seus habitatges, a Espanya, en un dels percentatges més alts d'Europa, com sabem (sinó per culturilla, perquè el meu PFC va de temes del ram...i, per cert, com a estadística que també em sembla molt interessant, el 30% dels habitatges a Espanya són buits o segones residències....per comparar, a UK és el 2%, la gent al·lucina quan dic el 30% d'Espanya –si bé, és cert, només en els cercles de feina....no ho he intentat mai, però imagino que la resposta d'un hipotètic interlocutor a la foscor de la discoteca, cervesa en mà en dir-li aquesta estadística seria molt més freda....–dic cervesa perquè els cubates crec que són prohibitivament cars, tot i que encara no m'he atrevit a intentar-ho…-)

Un tema també interessant és que de vegades quan compres un pis no compres ben bé un pis, sinó compres "el dret a viure-hi", però a fectes pràctics és exactament el mateix, diria....cosa que porta a la pregunta lògica de "i si és el mateix, perquè li diuen diferent"?

JO me l'he formulada molts cops. I fins i tot l'he formulada en veu alta....però no ho he aconseguit aclarir (l'últim cop estàvem en una conversa i veient que tots els estrangers excepte jo semblaven haver-ho entès, i després de demanar per tercer cop que m'ho tornessin a explicar, vaig optar pel clàssic "ahh, vale", en una barreja de no fer-me pesada i de dissimular les meves limitacions comprensives, mentre esperava que ningú s'adonés de l'interrogant que tenia dibuixat als ulls...clar que, ben mirat, és per actituds així que l'emperador del conte es passejava despullat entre la multitud....)

En fi. Diria que la qüestió és que els edificis són propietats de cooperatives de propietaris, i que els hi compres a elles –les cooperatives-...però de fet no és teu, tot i que el pots vendre (bé, pots vendre el dret a viure-hi), el pots llogar –diria- el pots reformar i tot el que es pot fer en un pis.

I tornant als propietaris dels edificis....la manera de trobar apartaments per aquí normalment és anar a una de les dues companyies –publiques?- que hi ha a Goteborg...bé, n'hi ha una tercera, SGS, que és només per estudiants, i que és molt més cara que la resta –en una lògica sorprenent poc pròpia de SUècia-. De fet, el meu pis de 20 m2 val uns 300 euros al mes, que és molt car pels estàndars d'aquí. Però bé....jo no pago :)

Després també hi ha unes limitacions amb el lloguer. TU no pots rellogar el teu pis...més d'un temps determinat. I per llogar-lo has de justificar per què el vols llogar. Entenc que si t'ho fan justificar no s'accepten motius com "perquè sí", o "per fer pasta", sinó qeu han de ser de l'estil "me'n vaig a fer una estada fora de 6 mesos i tornaré després". I, sempre, amb limitacions, de poder-lo rellogar com a molt durant 2 anys

Quasi com a casa –mai més ben dit- nostra, vaja.

Pd. tot el que he dit està subjecte a incorreccions. Que el David o alguna Marta si vol corregiran. I, si non e vero e ben trobato....(una de les últimes incorporacions en la meva vida social és un italià, i clar, en alguna cosa s'havia de notar -pasta, pizza, birra, si non e vero e ben trobato,mascarpone...)

problemes domestics 1

vinc a barcelona el 7 de març, fins el 11....més detalls en propers mails (per concretar els colors de la pancarta a la rebuda a l'aeroport, etc)....

(això era pels que llegiu només les 2 primeres línies...la resta us la podeu saltar :)

A Göteborg costa molt trobar-hi apartaments de lloguer. PEr això, el departament té 3 apartaments llogats normalment, que lloga a la gent que ve, per faciltar les coses. EL meu xollo és que m'hi deixen estar gratis –cosa que he anat veient que és l'excepció-

L'altre dia em van venir a arreglar un parell de coses. Tot molt eficient. Comentar-li a l'administrativa del departament, una trucada seva, em truquen al mòbil, quedem per l'endemà entre 10 i 11, l'endemà a les 10:30 es planta un jove caches a casa meva....

En entrar el jove catxes es va descalçar, en un gest reflex, entenc, com a suec...En aquell moment, però, no vaig processar que era el seu gest reflex....suposo que com a sudeuropea (sempre em costa això de definir-me....sóc barcelonina? catalana? espanyola? península-ibèrico-habitant? sudeuropea? no-escandinava-però-temporalment-immigrant? occidental? terrícola?)

bé, deixem-ho amb que com a persona-procedent-d'una-país-on-no-t'acostumes-a-descalçar-quan-arribes-a-les-cases em va fer gràcia el gest venint d'un tio amb mono de treball una mica brut, i un cinturó amb tornavisos, claus allen i altres estris....i que, inconscientment, víctima de les campanyes publicitàries de cocacola light amb els descarregadors catxes traient-se la samarreta davant les mirades de fruïció d'oficinistes -dones- em vaig sentir decebuda quan es va quedar totalment vestit, però en mitjons, preguntant-me què havia de fer.

Un cop més, es demostra que la publicitat perveteix les ments més innocents...(és que estic llegint "no logo" i estic amb la publicitat i les marques que no puc pensar en res més...perquè pel que fa amics i sortir de festa es va fent, però amb moderació....ara, d'aquesta estada a Suècia tornaré feta una culturetes i una crack –com qui diu- de l'acordió....)

En fi. Fins aquí el comentari de l'anècdota. Tota una pàgina. Sense explicar res trascendental. Això demostra que quan no aconsegueixo establir conversa amb un suec, el problema és seu, perquè jo de fotre el rollo en sé un rato :)

salute!

milena

Pd. si algú encara en dubta de la perversió a què ens aboca la publicitat, podríem fer la prova de dir "busco a Jacques" en algun lloc...a veure quanta gent pensa en una mare desesperada que ha perdut el seu fill Jacques, i quanta gent pensa en una dona vestida de cuir, cara indeterminada i pits grans que s'està descordant la cremallera del mono ultra cenyit que porta, en un dels anuncis més gratuïtament sexuals que recordo –però que, suposo, el sol fet que ja formi part de l'imaginari col·lectiu és un triomf dels publicistes que el van idear....

tornada de nadal

durant aquest mes que fa que he tornat m’he dedicat a estar amb amics de barcelona que m’han visitat, en tres packs diferents, PACK1 Macarena i Joan, pack 2: Mireia Salvat, Pack 3 germanes Esquerra (Agnès i Anna)
(amics visitants: Nuria, Agustin, Ariadna, Simon, Macarena, Joan, Mireia, Agnès, Anna...perdoneu que us posi en packs com si fóssiu vulgars ampolles de cocacola, però és perquè la gent ho entengui. PEr mi cada una de les vostres visites ha estat un regal –que ho digui en cursi no vol dir que no ho digui en sèrio- )

Això ha tingut moltes conseqüències. Físiques, emocionals, de feina....Els més cansats han estat els dos primers. Primer, la macarena i el Joan, que em van obligar a sortir molt i a beure el ron que ells havien portat. Fins i tot en dilluns! (que fos el meu aniversari no els excusa) Cansadíssim. DEsprés la mireia, que la primer nit em va obligar a beure fins les 6 de la matinada –havent de projectar el dia següent-. EL balanç d’aquella primera nit van ser dues ampolles de vi –que ella havia portat- i uns quants gots de ron. I un dia següent de projecte terrible. Per sort l’Agnès i l’Anna es van comportar i la seva visita no m’ha deixat seqüeles físiques tan grans, en part perquè la primera nit l’agnès va provar l’snus i...es va acabar trobant molt malament (pels que vau viure el meu cap d’any, doncs: sí, l’snus pot tenir efectes xungos. La meva regressió a l’adolescència de cap d’any, doncs, té una explicació)
Tot plegat també ha deixat algunes escenes divertides, com, per exemple, quan després d’aquella nit de vi, ron i conversa amb la mireia havien de venir a mirar no sé què de la ventilació. No vaig tenir la sort de veure la reacció,en entrar, al pis dels ventiladors - es deuen dir així, no, els que controlen la ventilació?-, aquesta sort només la va tenir la Mireia. De fet .quan jo marxava em va semblar que estaven arribant, però vaig decidir deixar-li com a regal a ella. No sé què devien pensar quan un cuerpo de cabell arrissat, ulls de clapada i alè de vi els va obrir pas a un apartament de 20m2 que semblava una espècie de camp de batalla –tot i que jo previsora havia amagat les ampolles buides-, tot desordenat, un sac de dormir a terra...En fi. Sé que la mireia va apreciar el meu regal –així m’ho va fer notar amb els insults pertinents quan ens vam tornar a veure-.
Tantes visites han tingut altres seqüeles –a part, es clar, de grans moments compartits amb els visitants, com sabem- però que explicaré més endavant...


SAbies què
Tot país té els seus estigmes. Els italians mengen pasta, els francesos són rancis, els alemanys cap quadrats, els espanyols fan la siesta (un cop em van preguntar, aquí, si era veritat que era un dret constitucional, a Espanya)...i els suecs són freds.
Esperant-me gent freda, doncs, inicialment me’n vaig endur una sorpresa molt agradable. Tothom al departament em semblava molt amable, era fàcil parlar amb la gent...
Hi ha elements, però, que van indicant allò de que si el rio suena es que agua lleva.La relació amb els companys de departament no semblava evolucionar. Això també es podria deure a que simplement siguin companys de despatx. Podria ser…
Hi va haver un altre element que em va rallar durant un temps. L’administrativa del departament, de nom Inger. Jo hi havia parlat, al principi, quan després de caps de setmana de soledat m’havia pensat de canviar de pis. Quan parlava amb ella es mostrava molt càlida, molt comprensiva i preocupada per la meva solitud, maternal, quasi. I després, mai més no em tornava a dir res fins que no tornava jo a anar a parlar amb ella, que es tornava a mostrar càlida, maternal i preocupada per mi.
I l’enigma és: com és de veritat l’inger? és freda? maternal? perquè tracta la Milena amb fredor a voltes, a voltes amb la calidesa pròpia d’una mare?
I la solució:
és sueca.
I?
doncs que aquí no es porta això de preguntar.
Així és, amics. Els suecs no pregunten. AIxí com per nosaltres no preguntar és de mala educació (que no t’importa, el que em passi a mi?) , per ells preguntar ho és. Si vols ho explicaràs. SI no, no.
El cas extrem el podria explicar el David. Però com que ell en aquesta història no és més que un simple lector, us ho explicaré jo.
Quan portava poc temps aquí va caure de la bici (en un dels molts elements que ens porten a pensar que duem vides paral•leles, decalades 7 anys en el temps)- Ell, en comptes d’insensibilitzar-se el nas, es va partir la cella. I va anar el dilluns a treballar amb la cara feta un mapa i punts.
El Filip –tutor dels dos, i bellíssima persona- va anar a parlar amb ell al despatx. Tot i una primera reacció de sorpresa en veure les tonalitats liloso-morades repartides per tota la cara , va començar a parlar de feina com si no hagués passat res. Fins que al final, després de mitja hora parlant, el David, ja mosca (estaves mosca, oi?) li va dir “és que vaig caure de la bici”, a lo qual el Filip va reaccionar fent veure que llavors se n’adonava (de l’estil “sí, ara que ho dius, veig que tens alguna cosa”), quan era impossible que no se n’hagués adonat fins llavors.

Una altra ocasió per comprovar això la vaig tenir tornant de barcelona després de NAdal. Primer dia al departament. Hola. HOla. Ja està. Com si ens haguéssim vist el dia abans. COm si no hagués estat 3 setmanes fora.
SI no portés un cert temps d’entrenament m’hagués mosquejat. RANCIS. Ni un “què tal per barcelona?” ni un “com han anat les vacances”?
(cal dir que després, en petit comitè, algun suec m’ha fet aquestes preguntes que a casa nostra formen part de les normes bàsiques d’educació. Però no ho digueu. No m’agradaria buscar-li problemes)

Això té uns clars avantatges....mai no cal inventar excuses.

NOTA: per fer aquest estudi no s’ha maltractat cap suec. Els resultats de l’estudi (per tant?) no són aplicables al 100% dels suecs. La realitat és –per sort- més complexa. Hi ha suecs que pregunten. Hi ha espanyols que no fan la siesta. Hi ha francesos que no són rancis. Hi ha alemanys que no són cap quadrats.
Això sí: tots els italians mengen pasta.

QED