Lorca eran todos

vinc de veure "Lorca eran todos" amb n'Agus, l'obra dirigida pel Rubianes i que a Madrid només van fer a CCOO (llegir ce ce, o, o) perquè la van prohibir a la resta...bé, la història de sobres coneguda, vaja
Les frases absolutes sempre em causen respecte, però diria que és l'obra de teatre que m'ha emocionat més de les que he vist mai. Tot i que no vaig massa al teatre n'he vist que m'han agradat, i molt...però diria que mai cap m'ha arribat tan a dins...M'ha emocionat fins a la llàgrima -les llàgrimes-, però no de plor desbordat, sinó d'aquella llàgrima d'etómac tancat i que mentre apretes la mandíbula es va fent grossa fins que et cau galtes avall...

Segur que he vist altres obres que m'han emocionat, però no prou, crec, com per més d'una hora després de sortir del teatre encara tingui l'estómac en un puny. Segurament també hi juga el fet que no sigui una ficció, sinó teatre documental, i que per tant la història no es queda a dins del teatre, sinó que quan surts te l'endus amb tu, de tornada a la realitat que és on pertany.
Però no és només això, perquè una història real mal explicada pot ser infinitament menys vibrant que una de mentida, ben narrada. I per mi aquesta estava ben narrada. D'aquestes que et va portant en el seu terreny. T'imagines els personatges. La situació. Com es va tancant el cercle. Imagines a Lorca. Imagines cquè va passar quan el van detenir. T'imagines -i sents- la impotència, la ràbia, la por.

Sense tenir res a veure, recordo que després de veure Requiem for a dream no podia parlar. No em venia de gust. Vam sortir caminant de la sala d'actes de l'escola, també amb l'Agustin (mmm...començo a veure un patró....no seràs tu, el problema?? :) ) , mirant al terra, sense parlar fins arribar a maria cristina. Crec que ha estat la pel·lícula que m'ha causat una impressió més profunda i visceral.

A "Lorca eran todos" el sentiment no és de desesperació, com a requiem for a dream, però sí de profunda tristesa. I en sortir de la sala he recordat aquella sensació de caminar sense tenir ganes de parlar...Ara, crec, però, que en aquest cas hi havia, barrejada amb la tristesa, una part d'intentar retenir una estona més la impressió de l'obra.

I al principi de tot sortia el Rubianes fent una petita introducció i explicant una mica la història de l'obra...A mi el Rubianes sempre m'ha caigut molt bé, no sé ben bé per què. I allà tenia al públic a la butxaca. I té gràcia (a mi me'n fa). Explicava que a ell li agrada venir a presentar l'obra, però que sovint no pot per les altres obres que fa..."aunque como ahora tengo menos trabajo, puedo venir más a menudo", referència òbvia a la censura que ha patit.."aunque no hay nada que me divierta más que molestar a los fachas de mierda". En la seva línia. Aplaudiments efusius.

I, després de tot, d'haver-la vist, d'haver vist el que jo diria que és l'obra de teatre que més fons m'ha arribat de les que he vist mai la perplexitat i indignació perquè no l'hagin fet a Madrid ha arribat fins a extrems inimaginables.
I per què? perquè el rubianes va dir unes frases que per cert, els del partit del boadella van dir a la inaguració de la campanya del seu partit, traslladades a catalunya (a mi catalunya me suda la polla, o semblant) sense que se n'hagi fet més ressò.

Lorca eran todos. I els seus assassins encara viuen.

pd...no sé si després d'aquesta crítica exaltada us agradaria veure-la...però, en tot cas, queden un o dos dies a barcelona, o sigui que correu a agafar al telefon i trucar al 902 i uns quants números més, on un senyoret molt amable us regalarà unes entrades a canvi d'uns quants diners