El notición de la setmana, que no sé com ha acabat...s’estan plantejant treure la categoria de planeta a Plutó. Em sembla indignant. I la meva infantesa, què? Mercuri, venus, la terra, mart, júpiter, saturn, urà, netpú, i plutó...El que he seguit, diuen que si no li treuen la categoria a Plutó, li hauran de donar a dos “planetes més”. I jo em pregunto: i QUÈ???? Que potser hi ha subvencions a repartir entre planetes? Que potser el títol de planeta fa mal a algú?
El que em fa més gràcia de tot plegat és saber que els perdedors de la votació (avui es votava si es degrada Plutó de la categoria de “planeta” a la següent, que deu ser alguna cosa així com “rocot de merda”) sortiran indignadíssims. M’imagino al científic Paul X, de massachussets (ho poso en masculí perquè mal que ens pesi l’astronomia és avui en dia un feu bàsicament masculí. A no confondre amb l’astrologia, on les dones trepitgem fort)...el Paul, doncs, me l’imagino arribant a casa cagant-se amb la incompetència i ignorància dels que defensaven l’opció contrària –guanyadora-. Sempre passa així. Per més poc sagnant que pugui semblar una discussió des de fora, els de dins estan disposats a arrencar-se els ulls. I ja està bé. Fa molta més ràbia la gent amb sang d’orxata.
Jo, doncs, també vull pendre partit. Defenso que no es pot privar Plutó de la categoria de planeta. Si es canvia la definició de planeta, en CAP CAS hauria de tenir efectes retroactius. On s’és vist.
Però jo aniria més lluny. Crec que tot roc que es vulgui autoproclamar planeta ho hauria de poder fer, lluny dels corsés imposats per l’astronomia moderna.
Proposo una campanya de recollida de firmes per solidaitzar-nos amb aquest planeta resistent:
JO TAMBÉ SÓC PLANETA
Amics, ara és la nostra
fins la tornada
divendres, d’agost 25, 2006
volando voy...pupurri de noticies
d'aquí a 6 hores estaré volant amb destinació final Lima...Un viatge que de tan enunciat ja tenia més de farol que de realitat, s'està a punt de consumar...Fa 13 anys que en parlem...Però com molt bé diu la meva àvia, "la paciència tot ho alcança, que deia santa teresa"...també alcansarà els gairebé 5000m d'alçada del Titicaca? Ja veurem
Abans, però,i malgrat el cansament infinit d'alguna que altra nit de mala vida, em ve de gust escriure, presa del síndrome "ja dormiré a l'avió" també conegut com "el jet lag que puguis tenir ara, no el deixis per demà", o "más vale dolor de cabeza en mano que ciento volando".
Tot són retalls de premsa/tele que he vist darrerament que em van indignar/divertir en el seu moment...
El primer, La vanguardia, els primers dies de la crisi de salut de fidel a Cuba. Portada, foto immensa a color, senyora gran cubana mostrant una nevera buida i titular “estoy harta de comer arroz con frijoles”....no faré comentaris per no caure en l’obvietat. Sí, ja, la vanguardia. Però igualment.
Volia fer un seguiment de prop del tema cubà als diferents diaris, ara és el moment de crear un estat d’opinió i ha de ser molt interessant veure amb quin èmfasi i en quin sentit ho tracta cada diari...però no ho he fet. Ho faré l’any que ve, quan comenci a fer esport, deixi de fumar i estudiï una mica cada dia.
Segon El País. D’aquest en tenia bastants, però sobretot, un article del Millás “¿Es o no es para tenerles miedo?” (dilluns 21), que comença “En los congresos de escritores los participantes hablan de literatura; en los de cardiología del corazón; en los de agricultura, de los tomates, y así sucesivamente, excepto en los congresos de obispos donde, en vez de hablar de Dios, se habla de la unidad de España, de la moral, de la biología, de la familia, de la cultura, de la educación, de la sociedad y de las células madre.” És curiós com sense descobrir res de nou aconseguia posar-te els pèls de punta recordant-te qui són i que diuen des de la conferència episcopal espanyola.
Tercer. Antena 3. Llegada de 800 inmigrantes a las islas canarias, etc...la “notícia” continua dient que “una legislación demasiado blanda, las regularizaciones masivas y las expectativas de conseguir papeles son la causa de esta llegada masiva de inmigrantes”. Quina manera més descaradament capciosa (manipuladora?) de donar una notícia i de donar certeses sense que n’hi hagi...Sí, ja, Antena 3. Però igualment.
Quart. El país, en un article traduït del “financial Times”. Parlant de la reducció de la joranada laboral. Tots els europeus hi estan en contra, excepte els espanyols, i, diu el tio del financial times “segurament perquè ja els sembla un esforç massa gran tornar a treballar després de la siesta”. Serà capullo. Veste’n a menjar fish and chips al pub de la cantonada, amargat, més que amargat, que amb el clima de merda que teniu no m’estranya que la vostra gastronomia sigui encara més merdosa i grisa que els núvols que us envolten permanentment el cap. La veritat és que m´és igual, però no deixo de trobar-ho arrogant.
Amargat.
continuarà...
Abans, però,i malgrat el cansament infinit d'alguna que altra nit de mala vida, em ve de gust escriure, presa del síndrome "ja dormiré a l'avió" també conegut com "el jet lag que puguis tenir ara, no el deixis per demà", o "más vale dolor de cabeza en mano que ciento volando".
Tot són retalls de premsa/tele que he vist darrerament que em van indignar/divertir en el seu moment...
El primer, La vanguardia, els primers dies de la crisi de salut de fidel a Cuba. Portada, foto immensa a color, senyora gran cubana mostrant una nevera buida i titular “estoy harta de comer arroz con frijoles”....no faré comentaris per no caure en l’obvietat. Sí, ja, la vanguardia. Però igualment.
Volia fer un seguiment de prop del tema cubà als diferents diaris, ara és el moment de crear un estat d’opinió i ha de ser molt interessant veure amb quin èmfasi i en quin sentit ho tracta cada diari...però no ho he fet. Ho faré l’any que ve, quan comenci a fer esport, deixi de fumar i estudiï una mica cada dia.
Segon El País. D’aquest en tenia bastants, però sobretot, un article del Millás “¿Es o no es para tenerles miedo?” (dilluns 21), que comença “En los congresos de escritores los participantes hablan de literatura; en los de cardiología del corazón; en los de agricultura, de los tomates, y así sucesivamente, excepto en los congresos de obispos donde, en vez de hablar de Dios, se habla de la unidad de España, de la moral, de la biología, de la familia, de la cultura, de la educación, de la sociedad y de las células madre.” És curiós com sense descobrir res de nou aconseguia posar-te els pèls de punta recordant-te qui són i que diuen des de la conferència episcopal espanyola.
Tercer. Antena 3. Llegada de 800 inmigrantes a las islas canarias, etc...la “notícia” continua dient que “una legislación demasiado blanda, las regularizaciones masivas y las expectativas de conseguir papeles son la causa de esta llegada masiva de inmigrantes”. Quina manera més descaradament capciosa (manipuladora?) de donar una notícia i de donar certeses sense que n’hi hagi...Sí, ja, Antena 3. Però igualment.
Quart. El país, en un article traduït del “financial Times”. Parlant de la reducció de la joranada laboral. Tots els europeus hi estan en contra, excepte els espanyols, i, diu el tio del financial times “segurament perquè ja els sembla un esforç massa gran tornar a treballar després de la siesta”. Serà capullo. Veste’n a menjar fish and chips al pub de la cantonada, amargat, més que amargat, que amb el clima de merda que teniu no m’estranya que la vostra gastronomia sigui encara més merdosa i grisa que els núvols que us envolten permanentment el cap. La veritat és que m´és igual, però no deixo de trobar-ho arrogant.
Amargat.
continuarà...
dissabte, d’agost 19, 2006
mexi en tercera persona: ja acabant
Soc a Mexic, pero podria estar en qualsevol altre lloc del mon.
VAm trobar-nos, de casualitat i per problemes economics, ficats en una
casa-local d'una familia-organitzacio que treballa pels drets dels pobles
indigenes.
Despres de passar tres dies esperant que arribes tothom -13 perosnes- que
calia per comenÇar la reunio que decidiria el nostre futur com a missioners,
va resultar que la meitat de la gent que havia arribat -5 persones- va
tornar a marxar, molt enfadada amb la cupula dirigent -2 persones- que,
segons ells, es prenia massa llibertats.
L'escena -11 hores- em va semblar en aquell moment historica i dramatica,
pero avui la qualificaria de mitjanament dramatica, perque ahir en vaig
viure una de molt pitjor.
I es que els dies entremig -4 dies- he estat participant en un gran hermano
ideologic i he pogut observar fins a quin punt es pot ser marujo i com a la
gent li encanta participar en els carnavals d'opinions en que es
converteixen les discussions revolucionario-sentimentaloides. Es tracta de
trossejar unes quantes idees que es repeteixen sovint a les assemblees de
qualsevol pais del mon ("jo no estic legitimat a...", "jo actuo com a/ en
tant que...", "la cosa es molt complicada/tot es relatiu...", "m'he sentit
molt pressionat...", "no puc permetre que...", "no s'ha seguit el
protocol...") enxufar el play de verborrea i, sobretot, arrugar el front
fent cara de preocupacio.
I parlaven i parlaven, tant que es van oblidar d'anar a comprar el menjar, i
per sort es van oblidar tambe i menjar, i de dormir, i de parlar d'altres
coses. I jo callava i callava cada cop mes, al principi callava amb
discressio, pero despres em vaig decidir a callar ostensiblement, pero ningu
se'n va adonar perque seguien parlant i parlant, aixo si, respectant el torn
de paraula.
El cas es que va arribar el dia en que es va convocar una assemblea per
parlar de tot el que s'havia estat parlant de manera separada (mexicans de
la organitzacio per una banda i internacionals -oju, soc internacional!- per
altra). I per sorpresa meva als nacionals els agradar parlar encara mes que
als internacionals. Exemle practic: per comenÇar ens presentem:
-Em dic A i vinc de BCn
-Hola em dic Justo i vinc d'Escocia
-Em dic C i vinc de Finestrat
etc. -6 minuts en total-
-Hola, me llamo Maria Virginia Procoro Suarez, pero me llaman Doña Vicky, ya
des de chiquita me llamaban Vicky, mi familia siempre ...
etc. -35 minuts per persona-.
No m'ho podia creure. Tampoc em podia aguantar el riure. Be, no voldria
agafar el ritme mexica, aixi que us ho resumire dient que al cap de 13 hores
de dramatisme i estiraments gramaticals van acabar plorant 3 persones mes.
La C sense voler es va tirar un pet molt sorollos -enmig d'un discurs
molt emotiu i lent- que nomes vam sentir jo i ella, i encara em podia
aguantar menys el riure, aixi que vaig sortir de la sala fent veure que
tambe estava plorant.
D'aixo ja fa unes quantes hores -14- i encara segueixen alla tancats,
plorant i tirant-se pets sense compassio per les persones que, com jo,
conservem certa sensibilitat. Jo ja m'he hagut de comprar una altra remesa
de llibres (vaig de tres en tres), i lo mes fort de tot es que no se com
collons he acabat ficada aqui, ni se quan en podre sortir.
VAm trobar-nos, de casualitat i per problemes economics, ficats en una
casa-local d'una familia-organitzacio que treballa pels drets dels pobles
indigenes.
Despres de passar tres dies esperant que arribes tothom -13 perosnes- que
calia per comenÇar la reunio que decidiria el nostre futur com a missioners,
va resultar que la meitat de la gent que havia arribat -5 persones- va
tornar a marxar, molt enfadada amb la cupula dirigent -2 persones- que,
segons ells, es prenia massa llibertats.
L'escena -11 hores- em va semblar en aquell moment historica i dramatica,
pero avui la qualificaria de mitjanament dramatica, perque ahir en vaig
viure una de molt pitjor.
I es que els dies entremig -4 dies- he estat participant en un gran hermano
ideologic i he pogut observar fins a quin punt es pot ser marujo i com a la
gent li encanta participar en els carnavals d'opinions en que es
converteixen les discussions revolucionario-sentimentaloides. Es tracta de
trossejar unes quantes idees que es repeteixen sovint a les assemblees de
qualsevol pais del mon ("jo no estic legitimat a...", "jo actuo com a/ en
tant que...", "la cosa es molt complicada/tot es relatiu...", "m'he sentit
molt pressionat...", "no puc permetre que...", "no s'ha seguit el
protocol...") enxufar el play de verborrea i, sobretot, arrugar el front
fent cara de preocupacio.
I parlaven i parlaven, tant que es van oblidar d'anar a comprar el menjar, i
per sort es van oblidar tambe i menjar, i de dormir, i de parlar d'altres
coses. I jo callava i callava cada cop mes, al principi callava amb
discressio, pero despres em vaig decidir a callar ostensiblement, pero ningu
se'n va adonar perque seguien parlant i parlant, aixo si, respectant el torn
de paraula.
El cas es que va arribar el dia en que es va convocar una assemblea per
parlar de tot el que s'havia estat parlant de manera separada (mexicans de
la organitzacio per una banda i internacionals -oju, soc internacional!- per
altra). I per sorpresa meva als nacionals els agradar parlar encara mes que
als internacionals. Exemle practic: per comenÇar ens presentem:
-Em dic A i vinc de BCn
-Hola em dic Justo i vinc d'Escocia
-Em dic C i vinc de Finestrat
etc. -6 minuts en total-
-Hola, me llamo Maria Virginia Procoro Suarez, pero me llaman Doña Vicky, ya
des de chiquita me llamaban Vicky, mi familia siempre ...
etc. -35 minuts per persona-.
No m'ho podia creure. Tampoc em podia aguantar el riure. Be, no voldria
agafar el ritme mexica, aixi que us ho resumire dient que al cap de 13 hores
de dramatisme i estiraments gramaticals van acabar plorant 3 persones mes.
La C sense voler es va tirar un pet molt sorollos -enmig d'un discurs
molt emotiu i lent- que nomes vam sentir jo i ella, i encara em podia
aguantar menys el riure, aixi que vaig sortir de la sala fent veure que
tambe estava plorant.
D'aixo ja fa unes quantes hores -14- i encara segueixen alla tancats,
plorant i tirant-se pets sense compassio per les persones que, com jo,
conservem certa sensibilitat. Jo ja m'he hagut de comprar una altra remesa
de llibres (vaig de tres en tres), i lo mes fort de tot es que no se com
collons he acabat ficada aqui, ni se quan en podre sortir.
dimarts, d’agost 15, 2006
el tiet Fèlix II
Relacionat amb el post d'abans...però fidel a lmàxima que els posts massa llargs fan mandra, l'he dividit...
Per mi, el pitjor d’anar-me fent gran és descobrir que la gent gran tampoc té respostes. Quan es va morir la mare de la meva mare, la meva àvia, –una dona nascuda el 1910, molt progre, d’armas tomar, i per qui encara sento una admiració profunda- jo era molt petita. Pensava que la meva mare, com que era “gran”, sabia com prendre-s’ho. Pensava que arribava un dia en què sabies on anaves, etc..em sembla que no vaig arribar a definir si aquesta clarividència et venia amb la majoria d’edat, el carnet de conduir o la pèrdua de la virginitat...però a poc a poc vaig descobrint la IMMENSA IMPOSTURA global: ningú sap res, tothom té por, i els que no en tenen és perquè no hi pensen. Quina merda, no?
Fer-se gran, doncs, consisteix en dissimular. Fer veure que “aquí no pasa nada”. Apa som-hi, doncs.
També volia escriure sobre St. Pau d’Ordal. De com parlen sempre de la terra. Del discurs que ha fet el mossèn, un home molt gran que ara viu a Barcelona però que va ser el mossèn del poble durant només 3 anys, però tothom se l’estima molt. De com tothom el saludava amb carinyu. De la seva afabilitat...Del sentiment de clan. De l’emoció en veure la làpida del meu avi al cementiri del poble.I de tantes coses més. Però deixaré que la pàtina diària de la rutina m’engoleixi per no recordar que la vida, ben mirat, és una merda. Perquè de què serveix pensar-ho? Life is a cabaret...come to the cabaret...o, en una versió més nostrada, “això, és el que hi haaaaaaa”.
Apa, juro que en el proper post escriuré sobre les reunions de taperware o dels últims lios que es couen per l’star system espanyol, per baixar el to trascendental. De moment, us dic que m’han dit que el boris izaguirre és gay...i això és només la punta de l’iceberg.
Salut
pd. no sé si lel sarcasme aconsegueix amagar la tristesa, però hi és. I hi serà, mentre la pàtina del dia a dia no em torni a vernissarel tiet Fèlix I
Avui he anat a enterro. El tiet del meu pare. El cunyat de la meva àvia. El “tiet Fèlix”.
Per mi no era molt molt proper. Meva àvia té 3 germans, tots viuen al Penedès i són pagesos, però ella es va casar amb el meu avi i van venir a Barcelona, ell a fer de taxista. Tota la seva família, però, està allà, i tot i que els veiem prou sovint, no són la família més propera amb la que ens reunim 20 cops l’any.
A l’enterro hi havia molta gent, molts dels quals eren cosins, cosins segons, tiets o nebots llunyans del meu pare. Per a alguns jo era la “Milena no t’hagués reconegut”, o, sobretot, la Milena “la petita”, perquè als més llunyans que veiem molt de tant en tant (“és una llàstima que ens haguem de veure en ocasions així”) no recorden quina és quina. La Carla és la gran. Jo sóc “Milena, la petita”. A continuació sol venir un “bueno, petita”, fent referència a la meva alçada...i jo estic allà, sabent que mai podré recordar els intricats llaços familiars que uneix tota la gent que m’envolta.
Els enterros sempre són tristos, clar. Sinó per proximitat directa amb el mort, per proximitat directa amb familiars seus que estan desfets. I si ni una cosa ni l’altra, no vagis a l’enterro.
I després d’enterro sempre et queda un regust de “i quina merda, la vida”, o una por infinita a que es mori algú proper. Per sort el dia a dia va posant pàtines d’il·lusions i alegries per tapar aquesta por paralitzadora.
El que també tenen els enterros és que et posen a puestu moltes coses. De cop sembla que hi ha tantes absurditats rondant-te...petits problemes amb gent a qui estimes molt...o gent a qui aguantes no saps per què, i en moments així veus clar que no val la pena perdre el temps amb gent imbècil...o fent segons què...En aquests moments, en definitiva, t’agafa una espècie de “trascendència” vital, recordant-te què és el que compta realment.
Inevitablement, però, la pàtina del dia dia també s’acaba menjant aquesta trascendència...i tot i que “ no siempre lo urgente es lo importante”, hi acaba passant davant, i, tot i que en principi el més important d’algú és que sigui bona persona (?), el cert és que hi ha bones persones insuportables. A mi aquesta “trascendència” vital també em recorda i revifa el menyspreu que sento per la gent que posa estereotips, idees polítiques, modes de vida, classes socials...per davant de les persones...Aquesta és la teoria. La pràctica és que jo també ho faig. I que no només em sembla inevitable sinó fins i tot necessari...
Però la pàtina s’encarrega de no haver de resoldre l’equació, en principi irresoluble, de definir què és realment important. No tot és racionalitzable. Hi ha gent que t’entra i gent que no, coses que et mouen i coses que no. Punt. I amb això, intenta ser coherent i bona persona. Ápali.
Bona nit
diumenge, d’agost 06, 2006
FMI vs. REM
Aquests dies la intensa activitat REM em deixa poc temps per res més. Cuino. Toco l’acordió. Llegeixo. Però amb moderació. Un estat letàrgic s’ha apoderat de tota la meva persona i em deixa poc temps i energies per fer res que m’obligui a estar amb els ulls oberts. Si em passés com al poeta, "és quan dormo que hi veig clar", estaria passant una època francament lúcida.
Entre clapada i clapada, però, trobo estonetes per llegir una mica, i vaig trobar un llibre per casa “el malestar en la globalización”, de Joseph. e. Stiglitz. La meva intenció era intentar treure l’entrellat sobre quin paper fa cadascú, perquè per ignorància sempre he posat FMI, BM, OMC, etc, etc...en una mateix bossa de maldat sense saber ben bé qui fa què.
Stiglitz va ser assessor del govern Clinton i vicepresident del BM, i en raja bastant. Però, sobretot, raja sense pausa de l’FMI. Porto 95 pàgines de les 300 que té i de moment s’ha dedicat a això. Raja de l’FMI sobretot per ineptes. Arrogants. Ignorants. Irresponsables. Curts de mires. I perquè amb la seva arrogància, ignorància, ineptitud i curtesa de mires es dediquen a condemnar a la misèria països sencers.
És prou interessant, posa exemples –tant de països que per fer cas (obligadament) del que els deia l’FMI es van veure abocats a profundíssimes crisis econòmiques com de països que gràcies a haver ignorat les seves recomanacions van aconseguir certa prosperitat-. Encara no ha parlat, però, del Banc Mundial, i no sé si té intenció de fer-ho.
I tot plegat, amb un to divulgato-best-celler (per simplificar) prou interessant. Potser no tant com “el espejismo humanitario”, però no massa lluny.
La tesi de Stiglitz és més que l’FMI està plagat de funcionaris internacionals curts de mires ineptes i arrogants que no pas d’anti-Robin Hoods amb una vocació clara de robar al pobre per donar-li al ric...i que de bones intencions l’infern n’està ple, es clar.
En fi. Si a algú li interessa, ja sap. Potser no enganxa tan com Harry Potter, però si us fa mandra llegir-lo sempre podeu esperar a que en facin la pel·lícula. Això sí, espereu asseguts.
Doncs res, me'n vaig a prosseguir amb la lluita diària FMI vs. REM: llegir o clapar? De moment sempre ha guanyat REM, però no perdo l'esperança en una remuntada de l'FMI. Ja veurem
Entre clapada i clapada, però, trobo estonetes per llegir una mica, i vaig trobar un llibre per casa “el malestar en la globalización”, de Joseph. e. Stiglitz. La meva intenció era intentar treure l’entrellat sobre quin paper fa cadascú, perquè per ignorància sempre he posat FMI, BM, OMC, etc, etc...en una mateix bossa de maldat sense saber ben bé qui fa què.
Stiglitz va ser assessor del govern Clinton i vicepresident del BM, i en raja bastant. Però, sobretot, raja sense pausa de l’FMI. Porto 95 pàgines de les 300 que té i de moment s’ha dedicat a això. Raja de l’FMI sobretot per ineptes. Arrogants. Ignorants. Irresponsables. Curts de mires. I perquè amb la seva arrogància, ignorància, ineptitud i curtesa de mires es dediquen a condemnar a la misèria països sencers.
És prou interessant, posa exemples –tant de països que per fer cas (obligadament) del que els deia l’FMI es van veure abocats a profundíssimes crisis econòmiques com de països que gràcies a haver ignorat les seves recomanacions van aconseguir certa prosperitat-. Encara no ha parlat, però, del Banc Mundial, i no sé si té intenció de fer-ho.
I tot plegat, amb un to divulgato-best-celler (per simplificar) prou interessant. Potser no tant com “el espejismo humanitario”, però no massa lluny.
La tesi de Stiglitz és més que l’FMI està plagat de funcionaris internacionals curts de mires ineptes i arrogants que no pas d’anti-Robin Hoods amb una vocació clara de robar al pobre per donar-li al ric...i que de bones intencions l’infern n’està ple, es clar.
En fi. Si a algú li interessa, ja sap. Potser no enganxa tan com Harry Potter, però si us fa mandra llegir-lo sempre podeu esperar a que en facin la pel·lícula. Això sí, espereu asseguts.
Doncs res, me'n vaig a prosseguir amb la lluita diària FMI vs. REM: llegir o clapar? De moment sempre ha guanyat REM, però no perdo l'esperança en una remuntada de l'FMI. Ja veurem
mèxic en tercera persona tercera part
Soc a San Cristobal de las Casas (Chiapas, Mexic), una ciutat-poble encantadora, on el 50% de la poblacio deu ser indigena. Amb indigena vull dir pre-hispanic, i aixo no es nomes una mica de morenor, sino vestits decolors, jaquetes de llana, conreu del camp i llengua propia (alguns no entenen el castella).
Ahir al vespre, en un local d'aquesta ciutat, em vaig trobar ficada en una xerrada sobre Cuba.
Deviem ser unes 25 persones: una brasilera, quatre ocinc mexicans, cinc o sis italians, nosaltres quatre i la resta -per mi-d'aspecte i accent indefinible. Indefinible fins que, en sentir-nos parlar,un senyor mig tartamut brama "collons, sou catalans!" i el C, es clar,"valencià", i la noia del costat (francesa?) es gira "yo solamente conozco un pueblo: FINESTRAT".Els que conegueu el C entendreu rapidament la conya de la situacio. I el tartamut que ens va desenmascarar primer era de"Barcelona, pero visc a Palafrugell". De Palafrugell son els meus tiets que,com molts hippies d'aquell moment, van emigrar a les masies de l'Empordaquan eren joves. Evidentment el senyor els coneixia de militar en una plataforma ecologista, i no nomes els meus tiets, sino tambe la meva cosina.
La xerrada mes el video (realitzat per un jove de Denia -Valencia- alla present) va durar tres hores i jo tenia son i cap ganes de seguir indagant amb els italians (havia sentit que eren de Napols) noves connexions inversemblants. Segur que participaven en algun dels centres socials que vaig trepitjar arrossegada pel C quan vaig viure per alla.I que vull dir amb tot aixo? Que aquest local de San Cristobal reuneix lagent que dona suport, de forma mes o menys explicita, a la causa zapatista.Ja m'hi he trobat en alguna altra presentacio o manifestacio, que s'ha creat una mena de caldo de cultiu de voluntaris internacionals -pero, com veieu, de la familia- que ha fet seva aquesta causa, fins al punt d'esdevenir majoria (per sobre dels propis mexicans, i ja ni parlar dels indigenes, que viuen nomes a la muntanya), majoria en aquests actes i majoria a l'hora de generar escrits i videos sobre el tema.I jo no se que pensar.
D'entrada em produeix una certa aversio: em sembla ridicul i fins i tot ilegitim que s'apoderin del que no es seu (perque de segur que no ho entenen igual, cultures tan diferents), pero alhora encara m'indigna mes que en critiquin alguns punts (la durada de l'actual alerta roja, per exemple, que collons sabran?). Per altra banda penso -i els zapatistes tambe, ja que ho fomenten- que tenen un paper diferent del dels indigenes i militars, mes encarat a la difusio de la seva lluita.
En fi.Les properes contraddiccionns en el proper correu
Ahir al vespre, en un local d'aquesta ciutat, em vaig trobar ficada en una xerrada sobre Cuba.
Deviem ser unes 25 persones: una brasilera, quatre ocinc mexicans, cinc o sis italians, nosaltres quatre i la resta -per mi-d'aspecte i accent indefinible. Indefinible fins que, en sentir-nos parlar,un senyor mig tartamut brama "collons, sou catalans!" i el C, es clar,"valencià", i la noia del costat (francesa?) es gira "yo solamente conozco un pueblo: FINESTRAT".Els que conegueu el C entendreu rapidament la conya de la situacio. I el tartamut que ens va desenmascarar primer era de"Barcelona, pero visc a Palafrugell". De Palafrugell son els meus tiets que,com molts hippies d'aquell moment, van emigrar a les masies de l'Empordaquan eren joves. Evidentment el senyor els coneixia de militar en una plataforma ecologista, i no nomes els meus tiets, sino tambe la meva cosina.
La xerrada mes el video (realitzat per un jove de Denia -Valencia- alla present) va durar tres hores i jo tenia son i cap ganes de seguir indagant amb els italians (havia sentit que eren de Napols) noves connexions inversemblants. Segur que participaven en algun dels centres socials que vaig trepitjar arrossegada pel C quan vaig viure per alla.I que vull dir amb tot aixo? Que aquest local de San Cristobal reuneix lagent que dona suport, de forma mes o menys explicita, a la causa zapatista.Ja m'hi he trobat en alguna altra presentacio o manifestacio, que s'ha creat una mena de caldo de cultiu de voluntaris internacionals -pero, com veieu, de la familia- que ha fet seva aquesta causa, fins al punt d'esdevenir majoria (per sobre dels propis mexicans, i ja ni parlar dels indigenes, que viuen nomes a la muntanya), majoria en aquests actes i majoria a l'hora de generar escrits i videos sobre el tema.I jo no se que pensar.
D'entrada em produeix una certa aversio: em sembla ridicul i fins i tot ilegitim que s'apoderin del que no es seu (perque de segur que no ho entenen igual, cultures tan diferents), pero alhora encara m'indigna mes que en critiquin alguns punts (la durada de l'actual alerta roja, per exemple, que collons sabran?). Per altra banda penso -i els zapatistes tambe, ja que ho fomenten- que tenen un paper diferent del dels indigenes i militars, mes encarat a la difusio de la seva lluita.
En fi.Les properes contraddiccionns en el proper correu
mèxic en tercera persona 2a part.Companys de viatge
EL A és novio de la B. Un noi molt espavilat que veu la natura com un immens restaurant. Per aixo no li agraden les ciutats, pq ha de pagar per menjar en restaurants "de veritat", ha de pagar per dormir, ha de pagar per veure aigua embotellada i no ens pot protegir dels cocodrils, les serps i els escorpins amb els seus coneixements de Trivial Survival.Va a dormir quan se'n va el sol i es lleva a les sis del mati per fer exercicis de karate; el que mes li agrada es anar a collir cocos pq aixi ens soluciona dos problemes (el de la beguda i el del menjar).
LA B es la novia del A, i es qui l'acompanya abnegadament a la cacera del coco. Pq a ella en realitat li agrada la ciutat, beure birra,sortir de nit i llevar-se tard; pero es punki i no te diners, aixi que enlloc de xibeca s'acontenta amb els productes que el A aconsegueix del gran super que es la selva.Aixo si, quan te la oportunitat -quan ens allotgem en un alberg- no es priva de mangar la crema-xampu-reparadora d'alguna albergista despistada que la B titlla de pija; pija pq usa aquests tipus de productes, entenc jo.No vull treure conclusions precipitades.
El A, per enyoranca de la selva, em sembla, a vegades tambe entra als colmados i en treu productes sense pagar. Tambe te la costum de deduir amb gran celeritat qui "deu tenir molta pasta" (que es gairebe tothom,especialment si te un petit comerc) i es mereix una repassada dA. Hood.
EL C a dies es l'home de la meva vida. Es una persona que s'entusiasmaamb facilitat, tanta que a vegades m'espanta. Per exemple, abans d'ahir van entrar cinquanta paramilitars armats amb ametralladores a la radio lliure dela univeristat de Oaxaca. Fa cosa d'un mes van matar vuit persones aquests mateixos paramilitars. L'emissió que aturen i els trets es poden escoltar atraves d'indymedia mexico. Despres d'escoltar-ho, al rambo del meu novio se li il.lumina el rostre, somriu, i diu "hostia, hi hem d'anar, no en tens ganes?"I JO, que soc la que acompanya aquesta tropa de barbars, contesto intentant somriure "i tant... "
Us trobo a faltar, gent del sentit comu.
LA B es la novia del A, i es qui l'acompanya abnegadament a la cacera del coco. Pq a ella en realitat li agrada la ciutat, beure birra,sortir de nit i llevar-se tard; pero es punki i no te diners, aixi que enlloc de xibeca s'acontenta amb els productes que el A aconsegueix del gran super que es la selva.Aixo si, quan te la oportunitat -quan ens allotgem en un alberg- no es priva de mangar la crema-xampu-reparadora d'alguna albergista despistada que la B titlla de pija; pija pq usa aquests tipus de productes, entenc jo.No vull treure conclusions precipitades.
El A, per enyoranca de la selva, em sembla, a vegades tambe entra als colmados i en treu productes sense pagar. Tambe te la costum de deduir amb gran celeritat qui "deu tenir molta pasta" (que es gairebe tothom,especialment si te un petit comerc) i es mereix una repassada dA. Hood.
EL C a dies es l'home de la meva vida. Es una persona que s'entusiasmaamb facilitat, tanta que a vegades m'espanta. Per exemple, abans d'ahir van entrar cinquanta paramilitars armats amb ametralladores a la radio lliure dela univeristat de Oaxaca. Fa cosa d'un mes van matar vuit persones aquests mateixos paramilitars. L'emissió que aturen i els trets es poden escoltar atraves d'indymedia mexico. Despres d'escoltar-ho, al rambo del meu novio se li il.lumina el rostre, somriu, i diu "hostia, hi hem d'anar, no en tens ganes?"I JO, que soc la que acompanya aquesta tropa de barbars, contesto intentant somriure "i tant... "
Us trobo a faltar, gent del sentit comu.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)
