el perquè....el perquè de tot plegat és perqè sestic a casa amb crosses, perquè mai havia estat conscient de fins a quin punt portar crosses és una MERDA; de fins a quin punt et limita, de fins a quin punt fer 100 m es converteix en un suplici, de fins a quin punt de cop et ve de gust córrer, saltar, ballar, sortir...de fins a quin punt acabes escribint un blog, quan pensaves que potser no era el moment, que ja vindria (que ja sentiria la crida del blog com mowgly va sentir la crida de la selva, o ferran adrià de les deconstruccions de verdures...)
pensava que algun dia en tindria ganes....aquest dia es va començar a gestar el dimarts, quan un senyor amb cara sèria em deia, abans de posar-me l'epidoral per entrar a quiròfan, que no patís, que el que potser havia sentit a dir que l'epidoral et pot deixar paralítica era mentida....no li retrec, els anestessistes no es llicencien en psicologia: la seva feina era adormir-me cintura en avall, i això ho va fer....que just abans d'entrar al quiròfan intercanviés 15 paraules amb mi, amb un 100% de desencert, em sembla secundari. Clar que no sé què en pensaria d'una hostessa de vol que mentre els passatgers entren a l'avió els vagi dient: no es preocupin, no es preocupin, que lo de "viven" no és freqüent.
En tot cas, a l'anestessista insensible li dec molt....Aquell va ser el principi de la fi del meu tros de menisc alliberat, que corria lliure des de feia pocs mesos, lliure de la resta de menisc....i aquell moment també va ser l'inici d'uns dies que m'han obert els ulls: a partir d'ara quan vegi algú amb crosses que somriu aniré corrent a preguntar-li: "COM HO FAS???", quan vegi algú amb la cama trencada que sembla feliç no dubtaré en fer una reverència i besar el terra que trepitgi....
I us demano, amics, que feu el mateix
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada