ahir, 7 de març de 2007, va néixer la Lua Garcia Feliu, filla de David Garcia i Mireia Feliu, néta d'Albert Feliu i Teresa Ràfols, besnéta de Teresa Esteve Mitjans...i Salvador Ràfols, que va morir fa 14 anys.
La Lua té molts més parents..les seves tietes, Marina i Eulàlia Feliu, molts tiets avis (entre ells els meus pares) , i encara moltes més tietes segones...entre les quals estic jo.
En resum: la meva cosina ha tingut una filla. Que es diu Lua Garcia Feliu...El primer membre de la nova generació del clan Ràfols, tot i que el cognom Ràfols, que dóna nom al clan, ha desaparegut gràcies als segles de patriacat...(no és el moment de parlar-ne. Però és veritat...de 9 cosins que som, som 8 noies...a la següent generació el cognom ràfols s'haurà diluït...de la mateixa manera que els meus fills no portaran cap cognom de ma mare, encara que com a homenatge -petit- a ma mare m'agradaria que els portessin....)
Entrant a la clínica pensava que probablement un naixement sigui l'únic motiu per entrar amb un somriure d'orella a orella en un hospital. I quin somriure. I quina emoció. I quina alegria.I quina il·lusió. A l'alegria pròpia s'hi sumava la contagiada per tothom. El meu tiet irradiant felicitat..i la meva cosina. I la lua, allà, amb les mans apretades, petita, petita...
Vaig estar parlant amb la meva àvia ahir...un naixement inevitablement et porta a parlar de la vida, i, com deia el pou de saviesa que és la meva àvia, "néixer morir tots ho fem igual...el que fem entre mig és l'únic que canvia".
Quants sentiments....per una banda, d'il·lusió. Allà tens algú que té tota la vida per davant. Quantes incògnites. I com serà? I què farà?
Sent la primera -i sembla que durant un temps, única- ràfols junior junior, la podrem mimar fins que sigui gairebé insuportable...sort que té els pares que té per ser estupenda :)
i, per altra banda, també et sembla que tornes a l'essència de tot plegat...i les petites preocupacions tontes que et poblen el dia a dia tornen al lloc on els tocaria estar, al calaix de les preocupacions tontes. Ara, la vida està feta d'aquestes coses petites, no? no tot poden ser naixements...que ja som prous, al món :)
i és curiós, perquè quan estàs molt trist et sembla que el món s'hauria d'aturar. Després d'un enterrament, -a mi em passa, com a mínim- resulta gairbé insultant que la gent estigui alegre...vénen ganes de cridar perquè el món s'aturi...Doncs avui he descobert que després d'un naixement et sembla impossible que les coses vagin malament. Coses que ahir em treien -literalment- de polleguera -vegi's pp+psoe al congrés- avui em semblaven totalment irrellevants...fins i tot -ojito- he passat per davant de la llibreria Europa, i hi he entrat, i he estat mirant coses...conservant el somriure interior...
Evidentment, no perquè no em sembli greu que existeixi gent com el varela (un apunt....en un dels articles que hi havia penjats, al costat d'un del Pedro Varela amb el titular "nadie me ha convencido de que existiera el holocausto", hi havia un retall de diari on sortia la notícia del descobriment que Enric Marco -aquell president de l'amical de mathausen que es va descobrir que no hi havia estat mai en un camp de concentració nazi...suposo que pretenia -el fet de penjar-los de costat- donar força a la tesi del varela...cosa que demostra que a més de mentir a tante gent sobre una cosa així, va donar ales als revisionistes, el marco aquest -que, per cert, va venir a industrials convidat per esf-delegació-...Creieu que encara dóna per posar un parèntesi dins del parèntesi dins del guió???)
Tornant a la Lua...doncs això, que estava en un estat semi levitatiu en què tota la merda del món -i això inclou els fills de puta- sigui llunyana i totalment irreal.
Ja passarà...perquè justament perquè hi ha petites Lues és imprescindible sentir fàstic cap a coses així, no?
El fàstic, però, ja vindrà un altre dia. De moment em centro, parafrasejant una cosa que vaig llegir fa poc, en mantenir "los pies en el sueño"....el sueño que és la vida :)
Quina alegria. Quina il·lusió.
La Lua té molts més parents..les seves tietes, Marina i Eulàlia Feliu, molts tiets avis (entre ells els meus pares) , i encara moltes més tietes segones...entre les quals estic jo.
En resum: la meva cosina ha tingut una filla. Que es diu Lua Garcia Feliu...El primer membre de la nova generació del clan Ràfols, tot i que el cognom Ràfols, que dóna nom al clan, ha desaparegut gràcies als segles de patriacat...(no és el moment de parlar-ne. Però és veritat...de 9 cosins que som, som 8 noies...a la següent generació el cognom ràfols s'haurà diluït...de la mateixa manera que els meus fills no portaran cap cognom de ma mare, encara que com a homenatge -petit- a ma mare m'agradaria que els portessin....)
Entrant a la clínica pensava que probablement un naixement sigui l'únic motiu per entrar amb un somriure d'orella a orella en un hospital. I quin somriure. I quina emoció. I quina alegria.I quina il·lusió. A l'alegria pròpia s'hi sumava la contagiada per tothom. El meu tiet irradiant felicitat..i la meva cosina. I la lua, allà, amb les mans apretades, petita, petita...
Vaig estar parlant amb la meva àvia ahir...un naixement inevitablement et porta a parlar de la vida, i, com deia el pou de saviesa que és la meva àvia, "néixer morir tots ho fem igual...el que fem entre mig és l'únic que canvia".
Quants sentiments....per una banda, d'il·lusió. Allà tens algú que té tota la vida per davant. Quantes incògnites. I com serà? I què farà?
Sent la primera -i sembla que durant un temps, única- ràfols junior junior, la podrem mimar fins que sigui gairebé insuportable...sort que té els pares que té per ser estupenda :)
i, per altra banda, també et sembla que tornes a l'essència de tot plegat...i les petites preocupacions tontes que et poblen el dia a dia tornen al lloc on els tocaria estar, al calaix de les preocupacions tontes. Ara, la vida està feta d'aquestes coses petites, no? no tot poden ser naixements...que ja som prous, al món :)
i és curiós, perquè quan estàs molt trist et sembla que el món s'hauria d'aturar. Després d'un enterrament, -a mi em passa, com a mínim- resulta gairbé insultant que la gent estigui alegre...vénen ganes de cridar perquè el món s'aturi...Doncs avui he descobert que després d'un naixement et sembla impossible que les coses vagin malament. Coses que ahir em treien -literalment- de polleguera -vegi's pp+psoe al congrés- avui em semblaven totalment irrellevants...fins i tot -ojito- he passat per davant de la llibreria Europa, i hi he entrat, i he estat mirant coses...conservant el somriure interior...
Evidentment, no perquè no em sembli greu que existeixi gent com el varela (un apunt....en un dels articles que hi havia penjats, al costat d'un del Pedro Varela amb el titular "nadie me ha convencido de que existiera el holocausto", hi havia un retall de diari on sortia la notícia del descobriment que Enric Marco -aquell president de l'amical de mathausen que es va descobrir que no hi havia estat mai en un camp de concentració nazi...suposo que pretenia -el fet de penjar-los de costat- donar força a la tesi del varela...cosa que demostra que a més de mentir a tante gent sobre una cosa així, va donar ales als revisionistes, el marco aquest -que, per cert, va venir a industrials convidat per esf-delegació-...Creieu que encara dóna per posar un parèntesi dins del parèntesi dins del guió???)
Tornant a la Lua...doncs això, que estava en un estat semi levitatiu en què tota la merda del món -i això inclou els fills de puta- sigui llunyana i totalment irreal.
Ja passarà...perquè justament perquè hi ha petites Lues és imprescindible sentir fàstic cap a coses així, no?
El fàstic, però, ja vindrà un altre dia. De moment em centro, parafrasejant una cosa que vaig llegir fa poc, en mantenir "los pies en el sueño"....el sueño que és la vida :)
Quina alegria. Quina il·lusió.
