Mexic en tercera persona. Primera part

com que la calor barcelonina desinspira, penjo els relats de les aventures d'una amiga que té viatges amb ibèria gratis per un cúmul de circumstàncies gràcies als quals s'està pegant uns quants viatges...ara Mèxic. Potser sense conèixer-la no fa tanta gràcia com a mi em fan els seus mails, les ironies sempre es veuen millor quan es coneix la persona...però en tot cas, trobo que mereixen ser llegits...
Aquí us deixo la primera, doncs. Confio que pogueu dominar l'enveja malsana que causa algú amb viatges gratis. Jo encara no ho he superat. I la nostra amistat, menys.

Porto poc més d'una setmana a Mèxic, però les meves cames ja són un autèntic mostrari de picades d'insectes de diferents tamanys i característiques: mosquits, mosquits gegants, avespes, avespes de l'Àfrica (gegants), garrapates i formigues.

M'haig de considerar afortunada, perquè la cosa podria ser tan pitjor com l'haver-me quedat sense cama-mostrari. I és que anant cap a la Laguna Miramar has de caminar uns quants kilòmetres de selva. En un primer moment les meves pors es podien ordenar d'aquesta manera:
-Espatllar la delicada permanent que em vaig fer abans de sortir de Barcelona
-Esgarrapar-me els pantalons
-Les serps
-Els escorpins
Els companys d'aventures, però, em van estar explicant que, aquí, la punxada de l'escorpí és pitjor que la malària i la de la serp nauiaca (?) és tan xunga que t'han d'amputar la cama a l'instant.
Tenint en compte que duia les meves clàssiques bambes amb forat al dit i que el bisturí més sofisticat que duiem era una navalla suissa us podreu fer una idea de la importància que va passar a tenir el pentinat dels cabells.

Porto poc més d'una setmana Mèxic però ja he establert contactes amb els zapatistes: alegres manifestacions el dia de les eleccions i una tòrrida aventura amb un dels protegits del "subco" Marcos. Ell amb la meva permanent i jo amb el seu passamuntanyes (i amb por que em detingui la CIA).

Porto uns deu dies a Mèxic però ja m'atreviria constatar que:
-El clàssic bigotet que us ve al cap quan penseu en un mariachi o en Pancho Villa, mai ha deixat les passarel.les d'aquest país, està sempre de moda.
-No només diuen "ándale" sinó que també diuen "pásele" "súbale" o "cómprele un helado".
-De pins no només n'hi ha al Mediterrani
-El típic barret de mexicà es ven més a les rambles que aquí, on triomfa el de cow-boy però fabricat amb palla.
-Les ruïnes maies s'assemblen extraordinàriament a les de Cambodja, serà per l'entorn de selva tropical?
-I pels qui no hagueu viatjat gaire lluny: la selva... tampoc n'hi ha per tant, la que he vist fins ara a Chiapas no és com la dels còmics, sinó que més aaviat s'assembla al Pirineu a la primavera amb la xafogor del Delta de l'Ebre a l'estiu. Us ho podeu imaginar perfectament.

-Les faccions de la gent (sobretot dels nens) són molt similars a les de l'indoxina i (pels que hagueu vist molt Disney) les dones mexicanes s'assemblen molt a la Pocahontas.


I, pels que penseu que el meu univers comparatiu està molt limitat i sospitosament basat en quatre o cinc referències... espereu a que ibèria segueixi subvencionant les meves investigacions.

relacions tempestuoses

Que consti que ho he intentat...he intentat personalitzar els links...fins i tot m'ha semblat que ho havia aconseguit però per enèssim cop les noves tecnologies, amb les que creia mantenir una relació, si més no, cordial, m'han tornat a apunyalar per l'esquena...he canviat la plantilla, perquè he aconseguit carregar-m'ho tot...i l'he tornat a posar..."no et fiïs mai d'un sistema binari", em deia la meva àvia...PErò amb aquesta sobèrbia tan pròpia de les noves generacions jo m'havia resistit a creure-m'ho. Fins avui. A la merda els 1 i els 0. He tornat a l'era analògica. Aquest és l'últim post que escric. A partir d'ar, ho escriuré en ploma, i ho deixaré penjat a la pantalla de l'ordinador amb bluetack. O xiclet de menta.

Abans, però, compartir aquesta foto que tenia guardada des de fa temps, portada de El País del 6 d'abril i que demostra que una imatge pot ser tan tendenciosa com 1000 paraules. No m'imagino una foto tan poc afavoridora del papa que habemus a l'ABC, o a la Razón...i ni La Vanguardia. És una llàstima que no hi hagi cap diari "d'esquerres" (o, si es vol, que no sigui d'ultra dreta) que comparteixi l'afició de La razón per fer fotomuntatge a la portada, art que la Razón ha sabut posar en el lloc que es mereix. Jo pagaria bastant per veure una portada amb el papa i el de la guerra de les galàxies que tant se li assembla, amb un titular de l'estil "el lado oscuro", o un fotomuntatge amb la cara de l'Aznar fosa amb la del Hitler aprofitant que tenen el bigoti en comú i "Aznatler". De moment només tenim roviretxes...Hi ha un buit de mercat.

I parlant de diaris, últimament m'han fet una reflexió que potser és òbvia però que jo he trobat interessant. Sobre la manipulació, etc, etc...com cada diaria està clarament dominat per una tendència política. Que qui llegeix la vanguardia ja sap que és el diari del poder, l'Avui convergent, etc, etc...però que el pitjor són els lectors de El País, perquè està igualment manipulat però els seus lectors van de que ells llegeixen la veritat.
Crec que té raó.

Bé, i fins aquí els comentaris de tertuliana de ràdio, "sentenciando voy, sentenciando vengo, vengo". Més sentències en properes edicions.

que visqui la correcció política

està començant una guerra amb tots els ets i uts. Una més de les que hi deu haver pel món, però ara aquesta és mediàtica. Un atac israelià contra un convoi de civils que intentaven fugir del país.15 morts. El G-8, que està reunit, es declara preocupat per l'impacte que el conflicte pugui tenir en l'economia. Hi ha gent que no podrà comprar mai més.

Canvio de canal i veig com a antena 3 anuncien el que per mi promet ser la sèrie estrella de la temporada "soy rebelde". L'anunci de "soy rebelde" em posa la pell de gallina. Potser sóc jo que em preocupo sense sentit, potser la gent ho mira sense sentir plaer.
El que no em queda clar si és en comptes de o en paral·lel amb "la fea más fea" o com es digui la continuació de "betty la fea", sèrie que en el seu moment ja em va fer pensar -oh, error, oh, il·lusa- que havíem assolit un màxim de caspa i masclisme insultant. Una noia lletja -que com tots sabem no ho és, però si a una tia bona li impedeixes rentar-se els cabells durant dies, li poses ferros i unes ulleres d'arale (d'aquelles rodones i que van des de mig front a mitja galta), es torna lletja, i, com a conseqüència, tonta, poc interessant, i amb l'únic objectiu vital de casar-se (cosa, es clar, impossible, perquè és lletja)-.

I tot plegat, penso que s'arreglaria amb una mica de correcció política. Que visqui. Que visqui la correcció política. Que visqui la hipocresia. No demano que els guioniestes de betty la fea no siguin masclistes. Demano només no m'ho refreguin pels nassos.
Ja no demano que el bush i el putin -eren els que sortien a la foto- es preocupin pels morts. Però que ho facin veure. Siusplau.