medicina sueca

Estimats, estimades,
Quina il•lusió. Aquesta nit agafo (agafem, el David, la Marta i jo) l’avió de tornada a Barcelona.
Abans, però, un últim mail que tenia escrit....encara en tinc uns quants al tinter, però el temps no ha volgut que sortissin abans de Nadal. Aquest segueix amb els temes mèdics que tants moments divertits m’han proporcionat, i és que la meva vessant d’investigadora m’ha portat a voler comprovar en primer persona si la sanitat sueca es mereix la fama que té.
La primera incursió va ser la ja documentada experiència a urgències relacionada amb la punta del meu nas.
Satisfeta amb aquest primer contacte, vaig pensar que perquè la investigació fos completa havia també de tastar la medicina no-urgent, i l’excusa escollida en aquest cas van ser unes molèsties intestinals –m’imagino milers de maneres de dir-ho més gràficament, però deixaré de banda la graficitat per no ferir sensibilitats- que portava arrossegant des que vaig arribar, feia dos mesos.

Així que seguint el ritual, vaig trucar, vaig teclejar el meu número després que l’amable senyora amb veu de contestador me’l demanés, i vaig esperar a que em truquessin. I ho van fer.
Una infermera –aquesta amb veu de dona de veritat- em va trucar, em va dir que no em podien donar hora per aquella setmana, però que li expliqués què em passava. Després de la meva explicació per telefon de 2 minuts em va fer un diagnòstic: “winter influensa”/grip intestinal d’hivern, diarrea, vòmits...i molt típica per aquestes dates. Tot i agrair-li la promptitud en la resposta, no vaig poder evitar corregir-la i dir-li que ho tenia des de l’estiu i que no havia vomitat mai. A més de ràpida en els diagnòstics, però, era una dona molt tenaç, d’aquelles que no es deixen afectar perquè els fets no s’adaptin a la seva visió de la realitat, i va trobar que el fet que ho tingués des de l’estiu no era prou motiu perquè no fos la winter influensa....sobre el fet que jo no hagués vomitat, simplement, va decidir ometre’l.
Llavors vam entrar en una espècie de bucle en què ella em deia que tenia winter influensa i que els símptomes eren aquests, i jo li insistia en que no tenia aquests símptomes. Aquí va aparèixer el David, amb qui va poder mantenir el mateix estira i arronsa –ara, però, amb la seva llengua materna-.
Finalment vaig decidir que millor trucava un altre dia -després de sentir els últims consells que deien que per lluitar contra la grip intestinal d’hivern me n’havia d’anar a casa i estirar-me al llit-.

Així que la setmana següent hi vaig tornar. Tampoc em podien donar hora, però la infermera –una altra, diria- em va dir que igualment hi anés, que ella em volia veure.
Quan li vaig explicar els símptomes i les possibles causes –que incloien un viatge a bolivia, argentina i perú- ella em va dir que era molt important el que menjàvem. I em va explicar que havia de menjar sopa cada dia per sopar. PEr dinar, un tros de peix. I a mig matí, un got de llet. I llavors em va explicar com havia de tallar les pastanagues i la col –si no recordo malament, a rodanxes- per fer-me la sopa de cada nit.
Al final de les seves receptes culinàries davant la meva mirada perplexa i les mandíbules apretades per aguantar-me el riure, em va preguntar si seguia volent veure un metge. Li vaig dir que sí. Doncs que em trucarien la setmana següent.
Així que al finalment la meva insistència va tenir recompensa i em va veure una doctora, que em va enviar a fer uns anàlisis.
Les dues dones del laboratori no parlaven una paraula d’anglès, cosa que no té major impacte si t’han de fet uns anàlisis de sang. Ara, les explicacions –en mímica- de com prendre mostres de femta (un procediment que puc afirmar aquí fan més complicat que a altres llocs) encara ara em donen estones de riure només de recordar-les. I imagino que a elles també.
Al final, efectivament, ni winter influenza ni pastanagues mal tallades, sinó una bactèria llationamericana allotjada al meu aparell digestiu. Antibiòtics.

Hi va haver una tercera incursió, de nou a urgències, ara per un tall substanciós al dit. No prou com per trucar una ambulància, però pel poc que era era prou perquè la tirita que tenia a casa fos insuficient. Les dues hores i mitja que van transcórrer entre que vaig arribar amb paper de water ensangrentat parant la sang i que vaig sortir amb una vena a la mortadelo i filemon embolicant-me el dit gros em van permetre acabar de saciar la meva curiositat per les urgències sueques. Així que de moment no tinc previst buscar-me més excuses per fer visites a Sahlgrenska-l’hospital ni a vårcentral Gibraltargatan-el-CAP.



Sabies què...
Aquí es paga per anar al metge. Cada visita a urgències son 33 euros, i cada visita a metge normal 12 euros...(per tant, he gastat 90 euros de moment, ou yeah, i no és perquè sigui estrangera, tothom ho ha de pagar)...
Diuen, però, que 80 euros és el màxim que arribes a pagar (a l’any, diria), que a partir de llavors qualsevol altra cosa va a càrrec de la seguretat social.

Ara comença a haver-hi hospitals privats, a Suècia, però són privats perquè la gestió és privada, són igualment gratuits per als pacients (l’estat paga a l’empresa explotadora per pacient atès). Diria que també hi comença a haver mútues, però no em queda clar perquè.

I sobre la qualitat? Doncs....no ho tinc clar. He sentit de més d’una persona que no entenen la fama que té, hores i hores i hores d’esperes a urgències, diagnòstics que no arriben, etc....però també he sentit el contrari. Seguiré preguntant (dono el treball de camp per acabat, per part meva)


Fins moolt aviat!!

ni fred ni calor

La prova que a Goteborg no hi fa tan fred....
a la meva pàgina d'inici de google, he vist que, ara mateix, fa més fred a BArcelona que a GOteborg :)