Ja hi sóc

primer resum

2008-07-15T11:50:00.000+02:00

bones bones
el viatge avanca, juntament amb el temps, que passa...
ara estic a stockholm, amb unes quantes hores de tren a l esquena (i al cul), a punt d agafar un avio fins al nord de suecia, per anar finalment a les llargament anhelades illes lofoten, a la costa noruega...
10 dies a grecia visitant konstantinos-el-grec, 3 dies a rotterdam amb baldiria i patricia-la-gallega-coneguda-a-göteborg, 3 dies a stuttgart amb el raul...i ara una setmana sola per acabar a göteborg visitant alguns amics que no estan de vacances.
la tongada mes llarga de viatge van ser les 62hores atenes-rotterdam (3h bus+33h vaixell+6h estacions+20h tren), pero no es van fer massa pesades gracies al vaixell...en canvi les 23h de Stuttgart-Stockholm han tingut moments-infinenno, per culpa de la mania dels alemanys d agafar trens...despres d una setmana dormint poc per culpa dels amics que he estat visitant, 5:30h de viatge en un compartiment ple de preadolescents alemanys excitats per anar d excursio va ser un mal principi de viatge...que va continuar amb un tren a petar fins a copenhague, amb un rus que fotia al rollo a dues alemanyes durant tot el trajecte (si a mi em va posar el cap com un bombo, a elles no vull ni pensar-ho....malgrat els seus intents de treure el llibre per fer-li veure que volien llegir.
pero be.
el balanc en general es molt positiu....poder anar veient la diferencia de paisatge, creuar els alps despres d haver estat a grecia, passar per les planitud d holanda, per la industrialitzacio d alemanya, per lescarpament dels alps, per les oliveres de grecia....ha estat bonic.
aixo si, crec que el meu cos s esta a punt d esquerdar, per una barreja de fatiga termica (carlor brutal a atenes, fred i pluja a holanda) i fatiga mecanica de les vibracions del tren...
Despres de la calor d atenes en que despres d anar en bici queien gotes de suor dels bracos, el fred i pluja d holanda em va desconcertar tant que vaig tardar 2 dies en adonarmen que mhavia de posar el forro polar...
i be, tambe m he creuat amb una vaga de trens a venecia, amb un accident a alemanya...he descobert fins a quin punt mengen malament els holandesos (res que us expliquin us permetra entendre-ho...increible), he vist que efectivament els alemanys mengen salsitxes a la que poden, que els italians son caotics, i que els motxilleros son uns pollosos :)
i tot aixo, acompanyada d una armonica i una cosa de malabars que em fan molta companyia en la meva solitud....
internetes s acaba

presentació projecte hora i lloc

2008-06-10T17:59:00.001+02:00

FInalment la presentació del meu projecte fi de carrera serà el
dilluns 16/06/2008 a les 11:15 a l'aula 28.8, a la planta de direcció,
de l'ETSEIB/industrials de Barcelona. (Diagonal 647)
Després hi haurà un pica pica a delegació.

Està clar que tothom que pugui i vulgui venir, sigui perquè no té res
a fer, o perquè em vol fer companyia, o perquè vol apuntar-se a un
aperitiu de després (de gratis!!) serà molt benvingut....
i si a sobre m'ho vol dir, prefecte.......no tant perquè hi hagi
menjar per tothom al pica pica, sinó més aviat perquè no n'hi hagi
massa...sempre m'ha fet por la imatge de la pobra noia amb el vestit
rosa, i els rínxols, les patates fregides i els entrepanets de nocilla
ben posats, en una habitació plena de globus i guirlandes i esperant
els convidats a la seva festa d'aniversari, que al final no arriben...
i llavors la mare l'intenta abraçar i dir-li "no te preocupes,
hijita..." i ella se'n va a plorar a l'habitació després d'un "déjame
en paz" i donar un portasso tan sonor com els seus plors.
Curiós que m'ho imagini en castellà i que me la imagini a ella vestida
de rosa...però és així.
Tot i que la presentació serà en català,que així d'entrada no tenia
pensat vestir-me de rosa, i que no hi haurà entrepanets de nocilla,
aquesta por sempre em persegueix....els efectes perversos de
holliwood.
Fins llavors, o fins una altra ocasió...fins aviat, en tot cas!

milena-ai-quasi-ja-falta-poc

Respon

Reenvia

presentacio projecte final de carrera

2008-06-09T12:43:00.001+02:00

estimats amics familia i de tot,
dilluns 16 de juny, a una hora indeterminada però que sembla que serà
cap a 11h del matí presentaré el meu projecte fi de carrera.

Ja aviso que
1. estaré nerviosa
2. si em surten palabrejes en anglès no és que es faci la guais, és
que els darrers 8 mesos suecs m'han penetrat les neurones.
4. segur que em farà il·lusió que m'acompanyeu en aquest moment de
final de la festa que ha estat industrials -una festa per l'ànima més
que pel cos, però festa al cap i a la fi :) Després hi haurà algun
pica pica a delegació (jo pico pico pico pico...ja sabeu).

jo el dia abans estaré despedint-me de suècia i de
goteborg...aiaiaiiii....i ja us podeu estalviar les brometes..."ai,
milena, aquest avió no el perdis.."perquè no cal dir que ara mateix és
el que més m'agunieja. Aconseguiré arribar a l'aula on he de
presentar???
aiaiaiiii....

Ja us avanço que el primer que he fet ha estat comprovar que el
bitllet de tornada el tingués efectivament per al 15. i sí, de mometn,
això està en ordre.
Faltarà no perdre'l...no perdre la connexió a
estocolm...aiaiaiaiai....

.aiaiai.....

Quan aconsegueixi esbrinar l'hora exacta us ho confirmo, així com
l'aula i tot i tot. Tenir un tutor encantador però una mica despistat
té els seus inconvenients.

Fins aviat!
abraçades a tothom

tornada a barcelona i temps suec

2008-06-04T03:22:00.003+02:00

l'engany que representa la tornada de la setmana que ve a goteborg només ha suavitzat una mica la tristesa del marxar, gràcies al David-el-català que presenta el doctorat en el moment adequat, donant-me l'exucsa per tornar i perquè les despedides d'avui fossin ens-veiem-la-setmana-que-ve i dosificar la tristesa. Gràcies...doncs (un cop més... :)) tot i així, ha estat un engany relatiu...no ha aconseguit enganyar-me prou com per no ser conscient que això s'ha acabat, i algunes de les despedides de "fins la setmana que ve" han estat igualment molt tristes, i s'hi ha sumat una despedida dolorosa d'un amic-veí-grec que no hi serà quan torni i que no se sap quan tornaré a veure...però ha estat l'únic adéu-espero-que-fins-aviat,-estimat-amic,
així que ja a barcelona, amb la feina feta...m'he despedit, m'he entristit, he format part del grup de gent que hi ha en qualsevol aeroport amb llàgrimes als ulls, he estat mirant els cels nòrdics i les illes sueques per la finestra fins que la falta de son dels últimes dies m'ha fer dormir i m'he despertat a girona, rebuda pel meu pare content que la filla torni (i no vull semblar mala filla..contenta de veure'l, es clar...però trista igualment), però acompanyat d'una humitat asquerosa que m'ha fer venir al cap "ai...el temps a goteborg és millor". cosa que aquests dies que fa sol és veritat..i davant de l'esplendorositat de la naturalesa goteborguiense, de les 20 hores de llum, dels dies radiants i de la fresca agradable a la nit, qui recorda els 6 mesos de pluja i grisor que t'has hagut de tragar??
doncs tothom, ho recorda.
després d'un temps allà et transformes, i el sol es converteix en una obsessió. Quan surt el sol els habitants de Suècia es llencen al carrer. Les barbacoes instal·lades per tot arreu de cop estan sempre plenes, i barbacoes d'un sol ús inunden els parcs i jardins de la ciutat, que passa, tota ella, a fer olor de barbacoa. Les terrasses on a l'hivern hi ha 3 persones abrigades amb mantes -proporcionades pels mateixos restaurants- de cop estan totes plenes, i costa trobar un sol lloc lliure on et deixin pagar 5 euros per una cervesa. Quan t'asseus, si el sol està molt baix et sap greu fer-li ombra al del darrera i adoptes postures inversemblants per tal de no cometre el pitjor crim que es pot cometre en aquetes ocasions....privar de sol a algú.

I llavors només pots pensar en sortir a fora. si compres dinar, en agafar-lo per endur i anar-te'n al sol. I qualsevol passeig es converteix en un zic-zac, on el que compta no és el camí més curt sinó el camí que creua menys trossos d'ombra. Si cal creuar d'acera per evitar caminar 10m a l'ombra, es canvia. Com a mínim en el meu cas, i em consta que no sóc l'única.

I tota aquesta obsessió per gaudir del sol també és perquè no se sap quan durarà. Fa 3 setmanes va fer unes dies molt calurosos. Després va tornar el fred. Quan hi havia la marta a goteborg, una nit estàvem a uns 2 graus. Ahir estàvem a 27ºC..no saber si és l'últim dia de sol de tot l'estiu també te fa viure'l més intensament. Els estius poden ser preciosos o terriblement plujosos....de fet diuen que l'any passat "l'estitu va ser un dijous". La resta de temps, pluja i pluja. I també, després de passar un temps allà entens una mica el que al principi sobtava...i és que els suecs parlin tant del temps.
Al principi pensava que formava part de les converses d'ascensor, inevitables amb companys de departament que no coneixes...però no, després he anat veient que es parla molt molt del temps...cosa que en el meu anàlisis sociològic de carajillu -no vindrà d'un, oi?- jo atribuiria a dues causes1. l'aparent incapacitat dels suecs per generar conversa fàcilment.

1. El temps és un bon comodin. (un amic suec del david que ha estat temps a portugal sempre diu que els suecs han d'aprendre molt de nosaltres en quant a habilitats socials. en canvi, jo trobo que l'extremada bona educació sueca fa també que tot sigui en general més fàcil...potser l'homo socialis adequat seria algú amb la bona educació i consideració sueques -en general, sempre somrient i atent als altres- i la nostra manera d'interaccionar un cop passada la barrera de la bona educació, en nosaltres de vegades inexistent -la bona educació- i que, en canvi, en el suecs de vegades sembla que és l'únic que hi ha. Una muralla de bona educació que fa que sigui molt fàcil un primer contacte però molt difícil anar més enllà...ho seguiré elaborant)

2. el temps aquí és tan extrem que realment et governa la vida. Els extrems no són jaqueta i samarreta sense mànigues, sinó 4 o 20 hores de llum, grisor absoluta o cel radiant...després de dies seguits de pluja, grisor absoluta i foscor, quan surt el sol ´només et ve de gust parlar de que fa sol. I no cal dir que despres de 6 mesos de fred i foscor i pluja, i arbres morts i cares blanques, quan tot això canvia només et ve de gust parlar-ne i "regodearte", revolcar-te verbalment en la nova situació climàtica.
I, durant els mesos d'hivern et dediques a parlar de com de bonic serà tot quan arribi la primavera. Sembla una exageració, però només ho és parcialment. M'he fet farts de sentir converses sobre lo bonic que és tot quan ve la primavera,, o de suecs parlant-me del temps i dient-me durant l'hivern "hauries d'haver vingut a la primavera"...."t'hauries de quedar per veure la primavera"..i després "com a mínim t'has quedat i has vist la primvaera".

doncs això. Potser ni una flor no fa estiu ni una barbacoa no fa primavera, però ara sé que hi ajuda.

retocant

2008-06-03T13:59:00.000+02:00

rellegint-me he vist que m'ha faltat remarcar que...això que clarament
nosaltres no tenim aquesta sobèrbia era una broma....
m'ha semblat una puntualització important....sobretot perquè un cop em
vaig trobar uns espanyols a un bar aquí a, que polo i caballet a
puesto (sobre el cor) es van pensar que era...no sé, però em van
preguntar en anglès si coneixia la bandera que tenien com a fons de
pantalla al mobil, una bandera roja y gualba
davant del meu "ya la conozco, gracias"
em van preguntar un "la quieres besar" que em va deixar fora de joc.
en fi...però he de dir a favor seu que no portaven ulleres de sol :)

aurevoire hej då adéu....

2008-06-03T13:53:00.001+02:00

demà dimarts arribo a barcelona per estar-m'hi una setmana per
compromisos familiars :)
la setmana que ve tornaré per la presentació del David, aquí a
Chalmers, Göteborg, aquí a Suècia....aquí, però només per 5 dies
sembla que a barcelona fins el 21 de juny no tindré tampoc massa
temps....però després seré una dona de BArcelona, un altre cop
disposada a fer cerveses, braves, gelats i orxates, per esmorzar, a
mig matí, per dinar, per berenar, al capvespre, a la nit, a la
matinada...

Aquesta marxa en dos trams (marxar i tornar d'aquí a una setmana) té
l'avantatge que no dic adéu a goteborg, sinó un arreveure i fins demà,
cosa que enganya una mica (només una mica, però) la tristesa de la
partida que lluita per sortir...
però bé...

com sempre, m'han quedat moltes coses per explicar...però entre
barbacoes i prendre el sol se me n'ha anat el temps sense adonar-me'n.
escric uns temes dels que volia parlar per si algun dia tinc
temps....tant de bo el trobi, perquè tot i que inicialment no era per
això ara veig, rellegint el que escrivia al principi veig que em
serveix per recordar, i fa il·lusió.

1. les cues i els suecs
2. el salmó i les sueques (per qüestions d'equitat...). Menjar suec.
3. el diàleg...Attac, G8 a goteborg. Violència i dialog polis. 1 de
maig a göteborg. TEstimonis gràfics
4. el temps i els suecs...lo bogeria del sol.
5. la seguretat...soroll, etc..
6.invencions sueques: el buròcrata servicial
7. educació sueca. La baralla amb educació, l'expulsió amable
8. el treball a suècia. estrangers que hi treballen.
9. les tradicions seguides. Curses, maratons, esport, st lucia...modes
i diversitat
10. Màfies sueques
11. segregació i escoles privades
12. grecs a suècia, iran i la revolució islàmica
11...a seguir completant

dit això...fins aviat!
milena

pd alguns sabies que ràpids....
(la font d'informació és el David en la majoria de casos. Per a
qulasevol reclamació
1. una ministra sueca va dimitir perquè la van pillar que havia
comprat xuxes amb la targeta ministerial? (uns 3 euros)
2. en temes de prostitució, suècia va ser un dels països on es va
començar a castigar al client en comptes de la a la prostituta. Durant
un temps, al prinicipi d'implantar aquesta llei a la portada del diari
de goteborg per excel·lència (que té l'original nom de Göteborg Post)
publicava fotos de gent que anava amb cotxe pel carrer on hi havia
prostitució, en el moment en què els clients negociaven amb les
prostitutes. Una manera dràstica d'acabar amb el problema...
3. Hi ha molts estudiants de medicina grecs que vénen a Suècia, perquè
aquí els falten metges, i perquè a grècia un cop acabada la carrera
has de fer l'especialitat, i pots tardar anys en poder-la començar. A
més, aquí a Suècia
3.a. et paguen més
3.b. treballes menys
3.c les hores que es treballen durant guardies es comptabilitzen com a
hores treballades, cosa que es tradueix en que els metges tenen quasi
3 mesos de vacances, amb la qual cosa els grecs se'n poden anar aquest
temps a casa a menjar feta com uns condemnats i a fer el que més d'un
diu, i és que " a grècia, només de vacances". Cosa que jo també he
sentit a una amiga gallega que explica un panorama molt semblant al de
"los lunes al sol" en qüestions de feina a santiago de compostela...
i tot això també ho dic perquè últimament he conegut força grecs...i
bé, he elaborat una teoria que diu que a part de confirmar el que
tothom sospitava, i és que hi ha clarament una cultura mediterrània o
sud europea que contrasta clarament amb la nòrdica...i que sí,
compleix el tòpic de riure més, parlar més, cridar més, tocar-se més
-els uns als altres, s'entén-...les converses amb sudeorupeus solen
fluir molt més que amb suecs, on molt molt sovint es dona el fenomen
"conversa fronton", consistent en tu fer una pregunta per generar
conversa i només aconseguir respostes monosil·làbiques, una rera
l'altra, fins que al final tens la sensació d'estar en un
interrogatori en què el subjecte interrogat té alguna cosa a amagar i
li fa por contradir-se.

Doncs bé...a part d'aquesta cultura mediterrània, jo diria que amb
grecs els semblants potser són més grans que els italians, un poble
que -posats a dir tòpics amb la "brocha gorda"- tenen uns certs tics
afrancesats -un poble, el francès, que, per cert, he descobert que
desperta antipatia a tota Europa-...no sé, un cert xobinisme, una
certa sobèrbia. Cosa que nosaltres clarament no tenim. De fet, es veu
que a holanda hi ha la broma que la manera de distingir un espanyol
d'un italià, tant semblants físicament, és que si porta ulleres de sol
és italià.

vaja, és una llàstima, però he de marxar a fer un altre sopar de
despedida...ara que m'estava animant. Va, perquè no sigui dit diré que
tots els belgues mengen xocolata i tots els anglesos roast-beef
fins aviat!

fa calor...

2008-06-02T16:08:00.002+02:00

que tal si encetem una síndria què tal si me dius que m'estimes durant els següents trenta-mil demantins...com diria l'antònia...
i sí, realment, fa molta calor...
i ha fet molta calor....

tack gràcies grazzie te-lu-agradeixcu nofamal-dil-ho....

2008-05-12T17:42:00.001+02:00

com diria un bon amic...llegó la hora de agradecer...

aquests són els agraïments que hi ha al meu PFC-versió catalana...

EL primer agraïment de tots es queda especialment curt...estic corregint el PFC (aquí a Chalmers també el volen i l'he de corregir), és un exercici dolorós perquè em dóna ocasió de veure tots els errors que hi ha (petits i grans, mitjans, garrafals, faltetes...)...rellegint la versió entregada a BArcelona vaig produint sons i exclamacions de l'estil "no m'ho puc creure" -aquesta és la meva prefe- o..."merda!" o..."ostres.." i d'altres més malsonants. Hi ha alguns errors greus que són directament culpa de la word-crisi que malgrat l'ajuda de super-agus m'he menjat amb patates i que en rellegir-les han reforçat el meu bill-odi.
En fi. Que us deixo amb els agraïments...amb una certa vergonya, però estar secretament agraït a algú té poca gràcia, i, a més, la gran majoria dels que rebeu aquests mails hi sortiu d'una manera o altra mencionats...

abraçades vàries
milena

ACKNOWLEDGEMENTS

Abans de tot, agrair a Microsoft l'haver creat una eina com Microsoft Word, que ha sabut fallar en els moments claus afegint una emoció mai buscada a aquest projecte i recordant-me, constantment i amb insistència, que el futur està en el software lliure.

Dit això, queden els agraïments importants…

To Filip Jonsson, for giving me the opportunity to carry out this work at Chalmers.

To Eoin Ó Broin, co-supervisor and friend. For working on weekends to help me finish on time. for all the time he has spent correcting the same English mistakes over and over again. For his corrections, advice, patience, support, help….Thank you.

To Luis Calixto architect from Universidad de Lisboa, for his kind patience and useful answers.

A Francesc Reventós, per acceptar supervisar-me des de Barcelona i el seu ajut per qüestions importants.

A la casualitat, per haver-me permès treballar al Centre per a la Sostenibiliat i haver pogut aprendre, conèixer i formar-m'hi. A tota la gent que hi treballa i entorn (Didac, Francisco, Anna Luz, Josep, Marta, Anna Paula, Heloise, Mireia, Rosa, Fabian...) per haver facilitat directa o indirectament la meva anada a Suècia. Per resoldre'm dubtes concrets en moments concrets. Per la tasca que duen a terme.

Menció a part al Galdric, per sempre agafar-me el telèfon (i fins i tot donar-me conversa) malgrat la freqüència de les meves trucades, i per ajudar-me més del que es pensa. També agrair a l'Erika Matas i l'Anna Pagès el seu ajut i revisions en temes d'arquitectura a una enginyera en formació.

A l'Ayala i a l'Olga, per enfrontar-se per mi a la burocràcia i permetre'm entregar des de la distància.

A la gent i amics que he conegut a Göteborg, culpables que m'hagi costat tant decidir-me a tornar.

Especialment, a David Pallarès, company de despatx i de dinars de les últimes setmanes de projecte, gran suport -sense ser-ne del tot conscient, crec- durant el meu temps a Göteborg. Company –sense saber-ho cap dels dos- de camí durant molts anys...i amic que serà trobat molt a faltar mentre el síndrome de Stockholm no el deixi tornar a Barcelona.

I a la gent que ha convertit els anys a l'ETSEIB en el que han estat. A aquells professors, PAS, conserges, amics…que durant els intensos anys de carrera han fet de l'ETSEIB una segona casa i en una veritable escola en molts aspects més enllà de–i més rellevants que- l'enginyeria. I sobretot, a la Delegació d'Estudiants de l'ETSEIB (i Enginyeria Sense Fronteres), pels seus projectes, la seva gent, els meus amics. Per intentar canviar l'entorn i per haver-me canviat a mi.

A l'Agustín, per fer-me de padrí en el duel amb Microsoft, i ajudar-me a sortir-ne, sinó il•lesa, sí airosa. Pel seu suport tècnic, en general. Pel seu ajut per aguantar les envestides de Microsoft, en concret. I pel seu suport i ajut en tota la resta, sempre.

A la família, per jugar el paper de clan que tant ens agrada i enorgulleix.

I, sobretot, i sempre, i per tot, als meus pares i la meva germana, per tots aquests anys d'oportunitats i de suport per aprofitar-les.

el que m'ha fet el bil

2008-05-09T13:45:00.001+02:00

després del mail d’ahir, imagino que les ànimes innocents (que sé que són la majoria, entre aquells que llegiu aquests línies) es preguntaran: però què t’ha fet el Bill, pobre home (no cal dir que en aquest cas això de pobre es refereix únicament al camp espiritual). DOncs bé, en faré un resum (ja sabeu que jo sóc de poques paraules :) )

10 dies abans d¡entregar se’m va tancar irremeiablement, en la ja documentada crisi núm. 1
ja vaig dir que vaig aconseguir obrir-ho amb oppen word...però treballar amb oppen era realment una mala opció..a 10 dies d’entregar, perdent la majoria de formats i referències creuades....faltant-me el que em faltava, em va semblar que potser no era el moment d’aprendre a fer anar un altre software.
Aquí va entrar l’agustin, que amb una funció del microsoft office 2007 em va aconseguir recuperar i reparar el document.
aleshores vaig seguir treballant. Espantada, deixant a Word el seu espai, i resant cada cop que em sortia el rellotget de sorra indicant-me que estava pensant
fins divendres, 3 dies abans del dia D. EVidentment, com a bona professional dels últims minuts, em faltaven força coses per fer, per escriure, anexos, conclusions... però tenia 50 pàgines de les 75 que donava per acabades, i podríem dir que estava més o menys sota control...fins que word va detectar la seva oportuniat d’infligir dolor, com un tauró detecta l’olor de sang a quilòmetres de distància....i llavors...ZAS. “microsoft word ha detectado....”...i “ui, se siente..parece que el documento se ha corrompido”....i “ui, que mal me sabe, pero el documento no puede abrirse...”...i “vaya vaya, parece que alguien deberá volver a empezar...” Això un divendres a la nit, entregant dilluns.
La solució....que l’agustin i el seu office 2007 agafessin el document i ho enganxessin sense format a un document nou (jo no podia perquè se’m tancava el word), de manera que sense formats, ni taules, ni figures, ni referències creuades, ni estils els word es tornés a pensar que el document no era important per la persona en qüestió i jo hi pogués seguir treballant. .
Així que un cop acabat d’escriure el que havia d’escriure, a les 5 del matí de dilluns vaig poder-me enfrontar a la deliciosa tasca de tornar a fer el que ja tenia fet...a tornar a posar al sac el que si no fos per word ja estava al sac i ben lligat. I bé, l’agustín també m’havia ajudat reenganxant moltes de les taules i figures (72, en total), algunes de les quals estaven en el document corromput i la utilització del qual portava el meu Word a tancar-se irremeiablement). Sense l’agustin segur que no hagués arribat.
no cal dir que aquella nit els nivells de paranoia van arribar a tal extrem que vaig fer 28 (sic.) versions diferents...

i bé, així fins a les 3 de la tarda del dia D, després de 28 hores de no aixecar-me de la cadira, amb el cul adolorit, els ulls vermells i la tendinitis galopant, sabent que hi devia haver uns 293170 errors però incapaç (per cansament i per temps) de corregir-ho, ho vaig enviar a l’olga...amb una annexes ridículs, uns formats dubtosos, i uns continguts que no sé ni quins són...però vaig entregar.

Bill 12019. Milena 12020.

Bé, us torno a deixar. Avui potser treballo una mica, però no gaire, que he d’anar a buscar les cerveses que tinc en fred a casa per anar-me’n de picnic :)

Salute

milena

confidencial....el bill és un....(shhhttt!)

2008-05-08T15:36:00.000+02:00

En primer lloc...
1. sí, el darrer mail volia dir que havia acabat el PFC (i segons dius l’Olga, ja està entregat a ordenació d’estudis i tot....visca.)
2. fins quan em quedo? en principi fins a mitjans de juny, però potser torno abans (depèn d’una possible feina..ja veurem)

i bé, excusar-me per no contestar cap dels mails de suport que he rebut últimament…el cas és que jo pensava que la vida dura s’acabaria amb el PFC, però he descobert amb sorpresa (i desassossec) que no...res és tan fàcil com et penses. ARa toca prendre constantment decisions difícil....quan em desperto: em llevo, o mandrejo una mica més al llit? em poso LA samarreta sense mànigues que tinc, o LA samarreta de màniga curta? (tota la resta són jerseis de 3cm de gruix de llana que no m’afavoreixen gens amb la calor que està fent...)...la cervesa, de quina marca?
en fi, una vida dura. Molt dura.

En tot cas, m’agradaria compartir alguns dels aprenentatges que m’ha donat aquest projecte....
I és que després de les experiències doloroses amb el word...he de dir que tinc una sospita...siusplau, no ho feu córrer, de moment....encara estic reunint proves...però...crec que....
El Bill Gates és una vampir que s’alimenta de l’estress que ell mateix genera en la gent...(ssshhht! Parleu baixet, que ens observa)....i word no és més que la seva eina..el seu fidel servent, ensinistrat per crear aquests nivells d’estress que alimenten l’ànima del seu creador, podrida ja, només capaç de generar el MAL.

Això sí, el word és una eina molt perfeccionada. Tant, que crec que, com els animals, és capaç d’olorar la por, el nerviosisme, en les seves víctimes. No té pressa. Et va testant. Va esperant que creïs pàgines i pàgines, afegint taules i taules, figures i figures, referències i referències....i llavors, quan el document ja està madur, prou madur perquè la pèrdua sigui francament dolorosa, quan l’incaut usuari comença a emetre l’hormona “bé, em puc relaxar perquè veig que hi arribaré...”.zas, es tanca. Zas, “microsoft word ha detectado un problema y debe cerrarse. Desea informar a microsoft del problema”? jo normalment poso que no, no per res, però ....crec que si realment hi estessin interessats en millorar word et deixarien incloure un mail amb insults. Però així, un mail purament informatiu de la teva desgràcia personal, perquè els acòlits del bill sàpiguen quin és el grau de dolor que t’han infligit...no, gràcies.

Encara no tinc clar com ho fa per ensumar la por en l’usuari...tinc la sospita que és a través de les pijadetes i milions d’opcions que té word...estils, referències creuades, quadres de text, taules de taules, índexs...només són trampes per avaluar el grau d’importància del document en el que es treballa (ningú –tret dels psicòpates de l’ordre- es posa a definir tipus d’estil per un document d’una pàgina o per un document que no sigui important)....o potser la freqüència amb la que salves el document...?

No ho sé. ....demà continuaré compartint el coneixement que m’ha reportat aquest PFC, però ara us he de deixar. Vaig a trencar-me el coco per decidir en quina racó vull prendre el sol. Vull que em toqui l’aire o un lloc arrecerat??
buff....amb lo fàcil que era quan els únics dubtes eren si posar negreta o negreta amb cursiva...realment, no hi ha més paraïsos que els perduts

i es va fer la llum....

2008-05-05T15:30:00.001+02:00

....i vaig anar a dormir

kill bill

2008-05-02T22:13:00.003+02:00

els problemes amb word continuen
(per mantenir informats, diré que l'oppen office només em va permetre anar-me'n a dormir sense un atac d'histèria, però l'endemà vaig veure que les referències creuades (en total, tranquil·lament unes 120) havien desaparegut...
en fi, clarament era un mal menor en comparació amb haver perdut tot el PFC, però si algú que ha amenaçat amb matar-te al final et diu que només et torturarà, l'alegria inicial a poc a poc es difumina...
en fi, que al final l'agustin em va salvar la vida. Un cop més, vull dir.
però bé...després d'uns dies de relativa calma, el word em torna a...com dir-ho?
se'm penja irremeiablement
així que toca començar de zero (amb el format, oju), treure porqueria, posar-ho en simple, descarregar, descarregar, resar, maleir microsoft, maleir word, maleir els inventors dels ordinadors, esborrar referències creuades, tornar-les a posar, treure negretes, tornar-les a posar, treure taules de continguts, treure numeros de pagina...
i anar pensant...kill bill, kill bill...

la magnitud de la tragèdia

2008-05-02T22:12:00.001+02:00

això és el que enviava per mail diumenge passat, a les 7 del matí...veig que no ho havia penjat al blog, però ho vull recordar....

són les 7 del matí. Plou. I estic al departament fent el PFC des de la nit.
El que necessito compartir és que porto una hora lluitant contra word,
perquè cap a les 6 de m'ha tancat el document. Fins aquí podria
passar. I m'ho he pres amb relativa calma...
en fi. Que l'arxiu del document se m'ha corrumput. La versió amb la
que treballava. I la que tenia guardada a un altre lloc, d'aquesta
nit, també. I el que word va autosalvant...
com a mínim la versió d'ahir...sí, no?...
tampoc no me la deixava obrir.
Ni imprimir.
Ni veure.
La calma inicial s'ha anat convertint en pànic col·lossal en veure que
ni les mesures de precaució roçant la paranoia -una o fins i tot dues
versions diferents per cada dia, guardades en dos llocs diferents,
d'un dels quals, el servidor de Chalmers, se'n fan còpies de seguretat
cada dia- em protegien contra les urpes del gates, bill gates.
En fi...no allargo, que me'n vaig a dormir.
Com a última opció m'he baixat l'open office.
I he obert el document.
I l'he imprès.
i l'he imprès en pdf.
I..
God save open office. visca el software lliure. mort al bill

no plou i fa sol!

2008-04-20T18:21:00.001+02:00

el meu silenci d'últimament es deu a que un bon dia (bon?) d'ara fa 17 dies vaig decidir que volia intentar entregar el projecte al maig en comtpes del juny....
en fi, que les sessions de 16-18 hores diàries no em deixen temps ni ganes d'escriure (i si algú dels típics ja enginyers em ve amb allò tan típic de -ui, sí,ja veus, tots hi hem passat- jo li diré: mira, XXXX (els insults no els poso per escrit, però estaria encantada de dir-li a la cara), jo també m'he trencat el menisc i no per això el dia que a tu et passi et diré que va ser una bona experiència. Així que a xitar-la)
En fi, deia...fa un dia preciós. Està fent uns dies preciosos. El sol ja ha decidit -des de fa dies- començar a remuntar, i el tímid sol que al desembre no pujava del 10 graus respecte a l'horitzó (aprox...diguem) ara llu alt i ufanós, escalfa la cara, espanta els núvols, i et fa venir molt de gust, molt, estar a fora...i llavors els suecs es posen a fer barbacoes a fora, i les noies segueixen portant els mateixos models de minifaldilla i samarretes en tirants que veies en ple hivern a la nit a la zona pija de goteborg...però ara ho entens i no et preocupes per una societat -l'occidental, s'entén- en què la gent prefereix córrer el risc de morir d'una hipotèrmia abans que estar sensilla...el ja nostrat antes muerta que sensilla, no sé si se m'explico.

Lluny queden aquells dies en què sense ni un núvol al cel podies mirar al sol a la cara i dir-li "pa eso quédate en casa", que era el que més em venia de gust dir els pocs dies que la pluja sí que decidia quedar-se a casa...
recordo un cop -quan la mireia estava aquí, diria- que vam quedar en una parada d'autobús. Vaig arribar allà abans que ella, i vaig pensar que no moriria congelada perquè hi havia sol -si bé escalfar escalfar no escalfava, psicològicament ajudava- i perquè la parada estava a 30 m de l'edifici més proper. Quina no va ser la meva desil·lusió en veure que, tot i ser les dotze del migdia, el sol estava tan baix que l'ombra de l'edifici (de 2 plantes, els gratacels per aquí no es porten) devia tenir uns 200 m i que per tant a la parada, de sol, ni gota. L'ombra de qualsevol cosa, aquí, era moooolt allargada. Bé, això abans de les 16h, que era quan es feia de nit, es clar.

I bé. Fa sol, però fresca. les gavines cantes, els arbres comencen a expressar la seva vida interior...preciós. :)

També relacionat amb la trajectòria solar...no he investigat en el tema, però deu ser interessant veure què deien els científics suecs abans que es descobrís la teoria gravitatòria...vull dir, a casa nostra més o menys el sol està controlat. Surt més o menys sempre per un lloc, més o menys sempre per un altre, tenim alguna hora més de llum a l'estiu, alguna estona menys a l'hivern...però bé, si no t'hi fixes cronòmetre en mà, és difícil de dir...
Aquí, però, les diferències són brutals. El sol puja i baixa, ara surt per aquí, ara per allà...les postes de sol que veia des de lameva habitació al setembre es van anar apartant, fins que al desembre ni l'ensumava, el sol des de la meva habitació....després va anar tornant, ara a partir de les 13h em toca de ple i ja quasi s'està passant de llarg...
en fi, que abans que algú descobrís que la terra era rodona i estava inclinada, els pobres científics suecs devien parar bojos...imagino que les teories per explicar aquests moviments pseudoaleatoris devien ser interessants....potser la terra en la mitologia vikinga és un espiral? un dodecaedre irregular i el sol un pentagon amb només alguns costat illuminats?
o potser tot depenia d'un déu que puja, baixa, dorm i es lleva quan li dóna la gana?
No ho sé. Sigui com sigui, a mi em tranquil·litza saber que, en principi, demà hi haurà una mica més de sol que avui...no podria viure atemorida per si aquest déu capriciós es desperta girat i decideix, de cop, tornar a l'hivern...
perquè està clar que si ara tot és tan bonic i preciós és perquè efectivament està bonic i preciós, però també perquè els mesos de tempus horribilis t'ho permeten apreciar en tota la seva magnitud.

sabies què...
i sinó, només cal veure una de les dites sueques
"Det finns inga dåliga väder, bara dåliga kläder", "no hi ha temps dolent, només roba dolenta"...poc més a dir.
és a dir, que si estàs a -20ºC i tens fred, no és perquè faci fred, sinó és que vas mal abrigat.
I si, com passa aquí a goteborg, està plovent per 7 dia consecutiu de la setmana, i et mulles i n'estàs farta, no és perquè faci un temps de merda, sinó perquè no estàs prou impermeabilitzat...com un acudit de plastificar, tan vell com el de "no, pero me gustaria verlas....", que formen ja part del nostre imaginari popular. en fi.
I ja per últim....també és interessant que moltes de les cançons tradicionals parlen justament d'aioxò...ara és fosc a fora, fa fred, però quan vingui la primavera...quan vingui la llum...

premi i vinc a Barcelona!

2008-03-06T21:16:00.000+01:00

ESTIMATS!!
avui ens han dit que la marta (abad, que també està a Suècia, però que no és la MArta, Mateos, que està vivint a Göteborg...) i jo....hem guanyat el primer premi de "el premio del prontuario SIKA",

Primer premi .3000 -tres-mil- euros
el premi en qüestió consistia en resoldre dos problemes sobre resistència de materials i coles d'enganxar -a això es dedica SIKA-...ens hi vam presentar el juny passat....i...avui ens han trucat.
jejejejajjaajaja

a part de compartir aquesta alegria, també compartir la llista de -estic-a-punt-de-cagar-la-pero-al-final-tinc-sort del dia, que ha estat llarga, intensa, i extensa.

Quasi la Cago però al final No (d'ara endavant, QLCPAFN)) número 1

Hem d'anar a recollir el premi a Madrid el dimarts, cosa que, com que la Marta també està a Suècia i no hi pot anar, tenia més sentit que jo allargués la meva estada a barcelona i perdés el meu bitllet de tornada a Göteborg –que jo pensava que era per dimarts-

Això ha desencadenat una sèrie de trucades, de mirar vols, etc…per
tornar més tard-, i una sèrie de trucades a la noia de Madrid per veure si em podien pagar el bitllet Madrid Göteborg directament (no poden, només paguen Bcn-Madrid-Bcn)
després d'analitzar mil possibilitats, la Marta ha proposat de mirar quant costava canviar el bitllet (cosa que, tractant-se de Ryanair, no se m'havia acudit) I en intentar canviar-ho m'he adonat que...txatxáaan.....el bitllet és per dijous!
La sort m'ha somrigut...pels pèls.
Estic segura que si no arriba a ser per aquest premi m'hagués plantat el dimarts a girona amb les maletes, la sangria, el vi i tot i tot...
Bé, i si no arriba a ser per la Marta compro un altre bitllet per dijous, donant
per perdut el de dimarts...M'hagués agradat veure la cara de la noia -no sé per què, me l'imagino dona- del mostrador en donar-li el meu DNI i veure que tinc dues bitllets amb el mateix nom. Bé, i encara m'hagués agradat més veure la meva cara....

I sense comptar el que he marejat la noia de Madrid, per al final acabar-li dient "esto....al final no te preocupes...."

QLCPAFN número 2
tornant de BArcelona me'n vaig a Gävle a veure la MArta, i d'allà empalmo amb un viatgillo de 3 dies amb ma mare i una amiga per una illa -illota- sueca que hi ha al mig del mar Bàltic, Gotland (al nord del qual el BErgman vivia o feia pel·lícules)

Per al tren fins a Gävle m'havien de fer arribar el bitllet a casa, però no m'havia arribat...ni la factura tampoc, i com que arribo un dia abans de marxar -perquè arribo dijous, i no dimarts com pensava- el tema era preocupant.
Truco, em barallo amb un contestador suec (que em demanava que digués, en suec, el número de la meva reserva, dient noms propis per a les lletres -David Karen 456...- Molt bé...però....com enfrontar la Q i la Z que tenia a la meva reserva??????? Busca google "swedish names"...El David m'ha comentat que a ell també li va passar, i que parlant-ho amb suecs es veu que ells saben uns "noms estàndards" per aquestes situacions. Colla de freaks planificadors )
En fi. Finalment, parlo amb l'operadora.
T'ho vam enviar a casa, a l'adreça...
i em dóna una adreça equivocada.
M'hagués agradat molt pensar que són ells qui es van equivocar en apuntar-la....però el meu historial em pesa massa
En fi. Al final, arreglat

QLCPAFN número 3
per a la visita de ma mare vaig agafar una habitació a Visby, Capital de Gotland.
Vaig rebre per email les dades de la reserva, i jo vinga a mirar i mirar on podia pagar, com confirmar la reserva -quedar-se sense habitació a Visby a l'hivern no sembla bona idea-, mirar els links de la web...
Total, que al final truco, i la dona amable de l'altra banda del telefon em demana la reserva...
li dic...i em contesta...
"mmm...veig aquí que ens vas donar la teva targeta de crèdit"...
a lo qual li he contestat un discret...."ara que ho dius"
Cosa que a part de fer-me riure (en portava ja masses per un sol dia), m'ha preocupat....amb quina tranquil·litat dono el número de targeta, i amb quina facilitat me n'oblido...
suposo que és per això dels 1500 euros que d'aquí poc s'ingressaran trinco trinco al meu compte... :)
jejeje
visca visca

així que, amics, demà divendres -si déu vol, però ho dic flueixet perquè em faig més por que una pedregada- a les 7:30 del matí m'enlairaré per anar cap a BArcelona...Fins dijous
visca
petons
milena

sabies què...
les probabilitats que li passis tot això en un sol dia a un suec són de l'ordre de 0,0002%
les probabilitats que li passi tot això a una noia de Barcelona, tenint en compte que ja ha passat, són de l'100%

Moraleja 1. si ets una noia de Barcelona, vigila
moraleja 2. la MArta i jo hem guanyat 3000 euros!!!!!!!!!!!
moraleja 3: si pots, presenta't a SIKA

El sabies què dels problemes domèstics

2008-02-25T17:55:00.000+01:00

Sabies què....

A Suècia el tema de l'habitatge és prou interessant...

segons el fulletó que em va donar un amable noi que em va venir a picar a la porta per preguntar-me si em volia fer membre de la swedish union of tenants", que no sé si es podria traduir com l'associació de veïns, sindicat de veïns, sindicat de llogaters....erl concepte, però, queda clar.

Doncs, segons el fulletó aquest, l'1% de l'habitatge és public, i el 22% és municipal i el 18% són cooperatives (amb ànim de lucre)....i 17% de l'habitatge és de companyies privades, i el 42% són habitatges unifamiliars.

No sé com deuen ser a casa nostra, aquestes estadístiques....bé, per una banda el 80% de la gent és propietària dels seus habitatges, a Espanya, en un dels percentatges més alts d'Europa, com sabem (sinó per culturilla, perquè el meu PFC va de temes del ram...i, per cert, com a estadística que també em sembla molt interessant, el 30% dels habitatges a Espanya són buits o segones residències....per comparar, a UK és el 2%, la gent al·lucina quan dic el 30% d'Espanya –si bé, és cert, només en els cercles de feina....no ho he intentat mai, però imagino que la resposta d'un hipotètic interlocutor a la foscor de la discoteca, cervesa en mà en dir-li aquesta estadística seria molt més freda....–dic cervesa perquè els cubates crec que són prohibitivament cars, tot i que encara no m'he atrevit a intentar-ho…-)

Un tema també interessant és que de vegades quan compres un pis no compres ben bé un pis, sinó compres "el dret a viure-hi", però a fectes pràctics és exactament el mateix, diria....cosa que porta a la pregunta lògica de "i si és el mateix, perquè li diuen diferent"?

JO me l'he formulada molts cops. I fins i tot l'he formulada en veu alta....però no ho he aconseguit aclarir (l'últim cop estàvem en una conversa i veient que tots els estrangers excepte jo semblaven haver-ho entès, i després de demanar per tercer cop que m'ho tornessin a explicar, vaig optar pel clàssic "ahh, vale", en una barreja de no fer-me pesada i de dissimular les meves limitacions comprensives, mentre esperava que ningú s'adonés de l'interrogant que tenia dibuixat als ulls...clar que, ben mirat, és per actituds així que l'emperador del conte es passejava despullat entre la multitud....)

En fi. Diria que la qüestió és que els edificis són propietats de cooperatives de propietaris, i que els hi compres a elles –les cooperatives-...però de fet no és teu, tot i que el pots vendre (bé, pots vendre el dret a viure-hi), el pots llogar –diria- el pots reformar i tot el que es pot fer en un pis.

I tornant als propietaris dels edificis....la manera de trobar apartaments per aquí normalment és anar a una de les dues companyies –publiques?- que hi ha a Goteborg...bé, n'hi ha una tercera, SGS, que és només per estudiants, i que és molt més cara que la resta –en una lògica sorprenent poc pròpia de SUècia-. De fet, el meu pis de 20 m2 val uns 300 euros al mes, que és molt car pels estàndars d'aquí. Però bé....jo no pago :)

Després també hi ha unes limitacions amb el lloguer. TU no pots rellogar el teu pis...més d'un temps determinat. I per llogar-lo has de justificar per què el vols llogar. Entenc que si t'ho fan justificar no s'accepten motius com "perquè sí", o "per fer pasta", sinó qeu han de ser de l'estil "me'n vaig a fer una estada fora de 6 mesos i tornaré després". I, sempre, amb limitacions, de poder-lo rellogar com a molt durant 2 anys

Quasi com a casa –mai més ben dit- nostra, vaja.

Pd. tot el que he dit està subjecte a incorreccions. Que el David o alguna Marta si vol corregiran. I, si non e vero e ben trobato....(una de les últimes incorporacions en la meva vida social és un italià, i clar, en alguna cosa s'havia de notar -pasta, pizza, birra, si non e vero e ben trobato,mascarpone...)

problemes domestics 1

2008-02-25T17:53:00.000+01:00

vinc a barcelona el 7 de març, fins el 11....més detalls en propers mails (per concretar els colors de la pancarta a la rebuda a l'aeroport, etc)....

(això era pels que llegiu només les 2 primeres línies...la resta us la podeu saltar :)

A Göteborg costa molt trobar-hi apartaments de lloguer. PEr això, el departament té 3 apartaments llogats normalment, que lloga a la gent que ve, per faciltar les coses. EL meu xollo és que m'hi deixen estar gratis –cosa que he anat veient que és l'excepció-

L'altre dia em van venir a arreglar un parell de coses. Tot molt eficient. Comentar-li a l'administrativa del departament, una trucada seva, em truquen al mòbil, quedem per l'endemà entre 10 i 11, l'endemà a les 10:30 es planta un jove caches a casa meva....

En entrar el jove catxes es va descalçar, en un gest reflex, entenc, com a suec...En aquell moment, però, no vaig processar que era el seu gest reflex....suposo que com a sudeuropea (sempre em costa això de definir-me....sóc barcelonina? catalana? espanyola? península-ibèrico-habitant? sudeuropea? no-escandinava-però-temporalment-immigrant? occidental? terrícola?)

bé, deixem-ho amb que com a persona-procedent-d'una-país-on-no-t'acostumes-a-descalçar-quan-arribes-a-les-cases em va fer gràcia el gest venint d'un tio amb mono de treball una mica brut, i un cinturó amb tornavisos, claus allen i altres estris....i que, inconscientment, víctima de les campanyes publicitàries de cocacola light amb els descarregadors catxes traient-se la samarreta davant les mirades de fruïció d'oficinistes -dones- em vaig sentir decebuda quan es va quedar totalment vestit, però en mitjons, preguntant-me què havia de fer.

Un cop més, es demostra que la publicitat perveteix les ments més innocents...(és que estic llegint "no logo" i estic amb la publicitat i les marques que no puc pensar en res més...perquè pel que fa amics i sortir de festa es va fent, però amb moderació....ara, d'aquesta estada a Suècia tornaré feta una culturetes i una crack –com qui diu- de l'acordió....)

En fi. Fins aquí el comentari de l'anècdota. Tota una pàgina. Sense explicar res trascendental. Això demostra que quan no aconsegueixo establir conversa amb un suec, el problema és seu, perquè jo de fotre el rollo en sé un rato :)

salute!

milena

Pd. si algú encara en dubta de la perversió a què ens aboca la publicitat, podríem fer la prova de dir "busco a Jacques" en algun lloc...a veure quanta gent pensa en una mare desesperada que ha perdut el seu fill Jacques, i quanta gent pensa en una dona vestida de cuir, cara indeterminada i pits grans que s'està descordant la cremallera del mono ultra cenyit que porta, en un dels anuncis més gratuïtament sexuals que recordo –però que, suposo, el sol fet que ja formi part de l'imaginari col·lectiu és un triomf dels publicistes que el van idear....

tornada de nadal

2008-02-08T09:00:00.000+01:00

durant aquest mes que fa que he tornat m’he dedicat a estar amb amics de barcelona que m’han visitat, en tres packs diferents, PACK1 Macarena i Joan, pack 2: Mireia Salvat, Pack 3 germanes Esquerra (Agnès i Anna)
(amics visitants: Nuria, Agustin, Ariadna, Simon, Macarena, Joan, Mireia, Agnès, Anna...perdoneu que us posi en packs com si fóssiu vulgars ampolles de cocacola, però és perquè la gent ho entengui. PEr mi cada una de les vostres visites ha estat un regal –que ho digui en cursi no vol dir que no ho digui en sèrio- )

Això ha tingut moltes conseqüències. Físiques, emocionals, de feina....Els més cansats han estat els dos primers. Primer, la macarena i el Joan, que em van obligar a sortir molt i a beure el ron que ells havien portat. Fins i tot en dilluns! (que fos el meu aniversari no els excusa) Cansadíssim. DEsprés la mireia, que la primer nit em va obligar a beure fins les 6 de la matinada –havent de projectar el dia següent-. EL balanç d’aquella primera nit van ser dues ampolles de vi –que ella havia portat- i uns quants gots de ron. I un dia següent de projecte terrible. Per sort l’Agnès i l’Anna es van comportar i la seva visita no m’ha deixat seqüeles físiques tan grans, en part perquè la primera nit l’agnès va provar l’snus i...es va acabar trobant molt malament (pels que vau viure el meu cap d’any, doncs: sí, l’snus pot tenir efectes xungos. La meva regressió a l’adolescència de cap d’any, doncs, té una explicació)
Tot plegat també ha deixat algunes escenes divertides, com, per exemple, quan després d’aquella nit de vi, ron i conversa amb la mireia havien de venir a mirar no sé què de la ventilació. No vaig tenir la sort de veure la reacció,en entrar, al pis dels ventiladors - es deuen dir així, no, els que controlen la ventilació?-, aquesta sort només la va tenir la Mireia. De fet .quan jo marxava em va semblar que estaven arribant, però vaig decidir deixar-li com a regal a ella. No sé què devien pensar quan un cuerpo de cabell arrissat, ulls de clapada i alè de vi els va obrir pas a un apartament de 20m2 que semblava una espècie de camp de batalla –tot i que jo previsora havia amagat les ampolles buides-, tot desordenat, un sac de dormir a terra...En fi. Sé que la mireia va apreciar el meu regal –així m’ho va fer notar amb els insults pertinents quan ens vam tornar a veure-.
Tantes visites han tingut altres seqüeles –a part, es clar, de grans moments compartits amb els visitants, com sabem- però que explicaré més endavant...

SAbies què
Tot país té els seus estigmes. Els italians mengen pasta, els francesos són rancis, els alemanys cap quadrats, els espanyols fan la siesta (un cop em van preguntar, aquí, si era veritat que era un dret constitucional, a Espanya)...i els suecs són freds.
Esperant-me gent freda, doncs, inicialment me’n vaig endur una sorpresa molt agradable. Tothom al departament em semblava molt amable, era fàcil parlar amb la gent...
Hi ha elements, però, que van indicant allò de que si el rio suena es que agua lleva.La relació amb els companys de departament no semblava evolucionar. Això també es podria deure a que simplement siguin companys de despatx. Podria ser…
Hi va haver un altre element que em va rallar durant un temps. L’administrativa del departament, de nom Inger. Jo hi havia parlat, al principi, quan després de caps de setmana de soledat m’havia pensat de canviar de pis. Quan parlava amb ella es mostrava molt càlida, molt comprensiva i preocupada per la meva solitud, maternal, quasi. I després, mai més no em tornava a dir res fins que no tornava jo a anar a parlar amb ella, que es tornava a mostrar càlida, maternal i preocupada per mi.
I l’enigma és: com és de veritat l’inger? és freda? maternal? perquè tracta la Milena amb fredor a voltes, a voltes amb la calidesa pròpia d’una mare?
I la solució:
és sueca.
I?
doncs que aquí no es porta això de preguntar.
Així és, amics. Els suecs no pregunten. AIxí com per nosaltres no preguntar és de mala educació (que no t’importa, el que em passi a mi?) , per ells preguntar ho és. Si vols ho explicaràs. SI no, no.
El cas extrem el podria explicar el David. Però com que ell en aquesta història no és més que un simple lector, us ho explicaré jo.
Quan portava poc temps aquí va caure de la bici (en un dels molts elements que ens porten a pensar que duem vides paral•leles, decalades 7 anys en el temps)- Ell, en comptes d’insensibilitzar-se el nas, es va partir la cella. I va anar el dilluns a treballar amb la cara feta un mapa i punts.
El Filip –tutor dels dos, i bellíssima persona- va anar a parlar amb ell al despatx. Tot i una primera reacció de sorpresa en veure les tonalitats liloso-morades repartides per tota la cara , va començar a parlar de feina com si no hagués passat res. Fins que al final, després de mitja hora parlant, el David, ja mosca (estaves mosca, oi?) li va dir “és que vaig caure de la bici”, a lo qual el Filip va reaccionar fent veure que llavors se n’adonava (de l’estil “sí, ara que ho dius, veig que tens alguna cosa”), quan era impossible que no se n’hagués adonat fins llavors.

Una altra ocasió per comprovar això la vaig tenir tornant de barcelona després de NAdal. Primer dia al departament. Hola. HOla. Ja està. Com si ens haguéssim vist el dia abans. COm si no hagués estat 3 setmanes fora.
SI no portés un cert temps d’entrenament m’hagués mosquejat. RANCIS. Ni un “què tal per barcelona?” ni un “com han anat les vacances”?
(cal dir que després, en petit comitè, algun suec m’ha fet aquestes preguntes que a casa nostra formen part de les normes bàsiques d’educació. Però no ho digueu. No m’agradaria buscar-li problemes)

Això té uns clars avantatges....mai no cal inventar excuses.

NOTA: per fer aquest estudi no s’ha maltractat cap suec. Els resultats de l’estudi (per tant?) no són aplicables al 100% dels suecs. La realitat és –per sort- més complexa. Hi ha suecs que pregunten. Hi ha espanyols que no fan la siesta. Hi ha francesos que no són rancis. Hi ha alemanys que no són cap quadrats.
Això sí: tots els italians mengen pasta.

QED

despedida....Michael Collins

2008-01-06T22:48:00.000+01:00

amics,
diu ryanair que dimarts agafo un vol. Una servidora, que ja comença a ser un gat vell, no s'ho creurà fins que no estigui a dins de l'avió -no seria el primer cop que a l'últim moment em canvien el dia o l'hora de sortida de l'avió...o d'un examen....o d'una cita al metge. Quan impresentable suelto, per Déu!-.
En tot cas, pel que pugui ser, i perquè no m'agafi amb els pixats al ventre això de tornar cap a Göteborg....em despedeixo.

Pensava veure'us algun cop més -o, simplement, veure'us- però un refredat traïcioner, sumat amb els exàmens d'alguns de vosaltres, reis, i compromisos familiars diversos, nombrosos i gaudits, no ho han volgut...

això sí, sense ànims que sigui una despedida, demà dilluns a partir de les 22h anirem alguns al Michael Collins, pub irlandès de birra cara, però on els dilluns hi ha música irlandesa en viu...diuen les males llengües que el Llibert hi toca. Si us va bé us hi podeu passar...sinó, imagino que cap a l'abril/maig tornaré a Barcelona i ens tornarem a veure les cares...Ara em sembla lluny, molt més lluny del que em semblava Nadal quan marxava al setembre. Curiós.
Michael Collins
Placa de la Sagrada Familia, 4

En tot cas...una abraçada molt gran i que em trobeu a faltar menys del que jo us hi trobaré :)
milena

ps...però no ens diem adéu, sinó arreveure i fins demà, que cada dia és bo per començar...(com dirien els Garigots, grup d'animació infantil que per desgràcia de la quitxalla (!) catalana, es va dissoldre fa anys....cosa que, sense ser tremebundista, es pot relacionar molt fàcilment amb algunes desgràcies que assolen el país, començant per la pobresa moral de la classe política i segurament, fins i tot, la sequera que se'ns acosta)

medicina sueca

2007-12-20T14:08:00.000+01:00

Estimats, estimades,
Quina il•lusió. Aquesta nit agafo (agafem, el David, la Marta i jo) l’avió de tornada a Barcelona.
Abans, però, un últim mail que tenia escrit....encara en tinc uns quants al tinter, però el temps no ha volgut que sortissin abans de Nadal. Aquest segueix amb els temes mèdics que tants moments divertits m’han proporcionat, i és que la meva vessant d’investigadora m’ha portat a voler comprovar en primer persona si la sanitat sueca es mereix la fama que té.
La primera incursió va ser la ja documentada experiència a urgències relacionada amb la punta del meu nas.
Satisfeta amb aquest primer contacte, vaig pensar que perquè la investigació fos completa havia també de tastar la medicina no-urgent, i l’excusa escollida en aquest cas van ser unes molèsties intestinals –m’imagino milers de maneres de dir-ho més gràficament, però deixaré de banda la graficitat per no ferir sensibilitats- que portava arrossegant des que vaig arribar, feia dos mesos.

Així que seguint el ritual, vaig trucar, vaig teclejar el meu número després que l’amable senyora amb veu de contestador me’l demanés, i vaig esperar a que em truquessin. I ho van fer.
Una infermera –aquesta amb veu de dona de veritat- em va trucar, em va dir que no em podien donar hora per aquella setmana, però que li expliqués què em passava. Després de la meva explicació per telefon de 2 minuts em va fer un diagnòstic: “winter influensa”/grip intestinal d’hivern, diarrea, vòmits...i molt típica per aquestes dates. Tot i agrair-li la promptitud en la resposta, no vaig poder evitar corregir-la i dir-li que ho tenia des de l’estiu i que no havia vomitat mai. A més de ràpida en els diagnòstics, però, era una dona molt tenaç, d’aquelles que no es deixen afectar perquè els fets no s’adaptin a la seva visió de la realitat, i va trobar que el fet que ho tingués des de l’estiu no era prou motiu perquè no fos la winter influensa....sobre el fet que jo no hagués vomitat, simplement, va decidir ometre’l.
Llavors vam entrar en una espècie de bucle en què ella em deia que tenia winter influensa i que els símptomes eren aquests, i jo li insistia en que no tenia aquests símptomes. Aquí va aparèixer el David, amb qui va poder mantenir el mateix estira i arronsa –ara, però, amb la seva llengua materna-.
Finalment vaig decidir que millor trucava un altre dia -després de sentir els últims consells que deien que per lluitar contra la grip intestinal d’hivern me n’havia d’anar a casa i estirar-me al llit-.

Així que la setmana següent hi vaig tornar. Tampoc em podien donar hora, però la infermera –una altra, diria- em va dir que igualment hi anés, que ella em volia veure.
Quan li vaig explicar els símptomes i les possibles causes –que incloien un viatge a bolivia, argentina i perú- ella em va dir que era molt important el que menjàvem. I em va explicar que havia de menjar sopa cada dia per sopar. PEr dinar, un tros de peix. I a mig matí, un got de llet. I llavors em va explicar com havia de tallar les pastanagues i la col –si no recordo malament, a rodanxes- per fer-me la sopa de cada nit.
Al final de les seves receptes culinàries davant la meva mirada perplexa i les mandíbules apretades per aguantar-me el riure, em va preguntar si seguia volent veure un metge. Li vaig dir que sí. Doncs que em trucarien la setmana següent.
Així que al finalment la meva insistència va tenir recompensa i em va veure una doctora, que em va enviar a fer uns anàlisis.
Les dues dones del laboratori no parlaven una paraula d’anglès, cosa que no té major impacte si t’han de fet uns anàlisis de sang. Ara, les explicacions –en mímica- de com prendre mostres de femta (un procediment que puc afirmar aquí fan més complicat que a altres llocs) encara ara em donen estones de riure només de recordar-les. I imagino que a elles també.
Al final, efectivament, ni winter influenza ni pastanagues mal tallades, sinó una bactèria llationamericana allotjada al meu aparell digestiu. Antibiòtics.

Hi va haver una tercera incursió, de nou a urgències, ara per un tall substanciós al dit. No prou com per trucar una ambulància, però pel poc que era era prou perquè la tirita que tenia a casa fos insuficient. Les dues hores i mitja que van transcórrer entre que vaig arribar amb paper de water ensangrentat parant la sang i que vaig sortir amb una vena a la mortadelo i filemon embolicant-me el dit gros em van permetre acabar de saciar la meva curiositat per les urgències sueques. Així que de moment no tinc previst buscar-me més excuses per fer visites a Sahlgrenska-l’hospital ni a vårcentral Gibraltargatan-el-CAP.

Sabies què...
Aquí es paga per anar al metge. Cada visita a urgències son 33 euros, i cada visita a metge normal 12 euros...(per tant, he gastat 90 euros de moment, ou yeah, i no és perquè sigui estrangera, tothom ho ha de pagar)...
Diuen, però, que 80 euros és el màxim que arribes a pagar (a l’any, diria), que a partir de llavors qualsevol altra cosa va a càrrec de la seguretat social.

Ara comença a haver-hi hospitals privats, a Suècia, però són privats perquè la gestió és privada, són igualment gratuits per als pacients (l’estat paga a l’empresa explotadora per pacient atès). Diria que també hi comença a haver mútues, però no em queda clar perquè.

I sobre la qualitat? Doncs....no ho tinc clar. He sentit de més d’una persona que no entenen la fama que té, hores i hores i hores d’esperes a urgències, diagnòstics que no arriben, etc....però també he sentit el contrari. Seguiré preguntant (dono el treball de camp per acabat, per part meva)

Fins moolt aviat!!

ni fred ni calor

2007-12-14T09:10:00.000+01:00

La prova que a Goteborg no hi fa tan fred....
a la meva pàgina d'inici de google, he vist que, ara mateix, fa més fred a BArcelona que a GOteborg :)

Snus i King George

2007-11-29T17:55:00.000+01:00

la meva vida social aquí no és un no parar d’invitacions a festes, però vaig fent, encapçalant el ranking el David, que s’està convertint en un bon amic, i l’Emma, la seva companya/nòvia/churri, amb qui quedo un cop a la setmana per parlar suec i català, i que també és una gran dona.
Fa 2 dissabtes hi va haver una festa a casa un del department...com a bona festa sueca, començava a les 17h, et descalçaves en arribar, i et portaves la teva pròpia beguda –que no es socialitza -. Érem pocs, i va ser una festa tranquil•la....potser per això, la veritat és que em vaig sentir una mica borratxa quan 1) la gent anava bevent tímidament de les cerveses que havia portat i jo vaig treure l’ampolla de ron -compartida amb el David- 2) cada cop que em posava ron al got i me’l bevia sense diluir 3) vaig seguir bevent ron quan la gent ja s’havia passat a l’aigua 4) em vaig tornar a posar al bolso el que quedava d’ampolla –així es fa per aquí, i allí donde fueres...-.
Però bé, l’avantatge d’estar a l’estranger és que si dónes molt la nota ho pots atribuir a la cultura d’on véns. Així amb una mica de sort ara no es pensen que jo bec molt, sinó que a Espanya bevem molt...i les coses, diluïdes, sempre perden importància. I, a sobre, aquest sentiment d’avergonyiment el tinc tot i que tot plegat va ser molt sa –no sé si hi ha una dosi saludable de ron, però si n’hi hagués, estic segura que no la vaig sobrepassar-

A goteborg, que no deixa de ser una ciutat petita –500.000 hab- per sortir hi ha “l’avinguda”, lloc ple de locals pijos, i algun barri amb 4 o 5 locals alternativillos, però el que es porta, sigui on sigui, és el bar d’espelmeta. I en mig de tanta espelma, també hi ha alguns “svart clubs”, clubs negres, il•legals, però imagino que d’aquella il•legalitat relativa....o això o és que la policia sueca és altament ineficient. Molt Wallander molt Wallander...dime de que alardeas y te diré de que careces! Mmm… clar que…què se’n deu poder dir d’un país que té com a icona un home amb els pantalons abaixats, barretina al cap, i que està realitzant les seves necessitats corporals davant mateix de la verge maria? Voldrà dir això que els catalans caguem poc?
Suposo que les frases fetes no són infalibles...

Tornant a Suècia. Es veu que també hi ha svart taxis, que no paguen llicència, i que pots trobar a les sortides de les discoteques en forma d’homes que van dient per lo bajini “svart taxi svart taxi”.
Doncs això, vam anar a un svart club, en concret, al King George, sent el King George un tio que tocava amb el Jimi Hendrix i que en una visita a Göteborg va decidir quedar-s’hi. El local, un antro a l’entrada d’una espècie de nau industrial, amb el vell truc d’haver de firmar en entrar –ja formo part de la prestigiosa “göteborg’s blues society”-, força petit i fosc, una decoració que no em veig capaç de descriure, un escenari al mateix nivell que les taules, i, al mig de l’escenari, una trona –literalment- amb el nom de King George, i on el bon home s’asseu cada dissabte per tocar per un públic amb una mitjana d’edat entre els 40 i els 50, vells rockeros que no ho han deixat mai de ser-ho...

I fum, molt de fum, primer lloc de la ciutat on veig fumar...Però si és fum que ha passat pels mateixos alveols pulmonars que algun dia van impregnar-se del que havia passat pels aleveols del jimi, benvingut sia...quasi que podria dir que he respirat el fum del Jimi Hendrix, doncs....perquè...devia fumar, el jimi, no?
No podent rentar roba fins al cap de 9 dies –que era quan em tocava-, i no havent-hi cap lloc on estendre la roba –les secadores han jubilat els estenedors i les pinces d’estendre en el país del fred- el fum del jimi va estar ambientant el lavabo en modo “eau de discotheque” durant uns quants dies.
La festa la vam acabar l’irlandès, el David i jo, les 7 del matí sent una hora roçant l’impensable per la majoria de suecs, excepte pels personatges que ens rodejaven.

Una gran nit, que va venir acompanyada d’una gran reflexió. Perquè, en el fons, aquest local a barcelona seria un bon local per anar, penso, però aquí és, com diu el DAvid, una illa en el desert de Göteborg. I...des que estic aquí em ronda pel cap la idea de quedar-m’hi més temps, perquè, amb algun dia baix –tot i que estadísticament, no crec que més que a barcelona- en general hi estic molt contenta...
PErò que el que més m’agradi de Göteborg sigui un lloc que a Barcelona trobo aixecant una pedra, i aquí és l’excepció de l’excepció, em va fer pensar...I sí, només és un local de nit, però es pot agafar com a símbol d’altres coses...
En fi. Les grans reflexions trascendentals i definitives es fan perquè altres grans reflexions igualment trascendentals i definitives les desplacin...així que esperarem a veure quina altra reflexió em depara el destí per prendre alguna decisió que serà, aquesta sí, totalment definitiva...mentre duri.

sabies què
i parlant de fumar...
aquí això de fumar no es porta molt. La versió sueca de la nicotina és el “snus”, una espècie de...pasta? no sé, normalment ja ve embolicada amb les seves bossetes individuals, que es posen entre el llavi superior i la geniva i t’ho deixes allà, on tenim una vena que va directa al cervell. Podríem dir que és una operació de precisió, doncs...no com el fumar, que t’impregna des dels dits, la boca, la tràquea i tot d’altres òrgans que ells, pobres, només passaven per allà.
L’snus no. Llavi, vena, cervell. I amb l’avantatge afegit que no molestes els altres. I que no t’afecta la capacitat pulmonar. De fet, és típic entre els jugadors de joquei, esport popular per aquí. Sense arribar a ser sa –sembla que t’empitjora la circulació-, es veu que abans als paquets hi posava que l’snus matava, però ho van haver de treure.
Quan ja portes prou estona amb l’snus a la boca i s’està començant a desfer la bosseta te la treus...i d’aquí la tradició sueca d’escopir. Bé, dir-li tradició potser és una mica massa, però sí que sorprèn, en el país de les formes –en el sentit de educació, no de rodones quadrats i rectangles, s’entén, perquè d’aquestes suposo que tenen les mateixes que nosaltres- . En el país de les formes, deia, sorprèn veure de tant en tant la gent escopir. Algun cop he vist noies d’allò més mones –minifaldilla i botes, modus vestimentis molt típic per aquí- escopint al terra...cosa que no deixa de fer gràcia.
No m’imagino en una de les festes d’industrials a up&down cap industrialita típica escopint per allà. I crec que és una llàstima, m’agradaria molt veure les cares d’estupefacció traient el cap per sobre els polos de caballitu.

Es veu que en algun moment van intentar exportar l’snus a la resta de la unió europea, però clar, els van dir que nanai....però si us interessa, sembla que molts alemanys en demanen per internet. Ja sabeu. Si us va prou el rotllo autodestructiu com per només voler empitjorar el vostre estat de salut sense arribar-vos a matar, l’snus és la vostra droga.

companys de departament i Irlanda

2007-11-06T18:59:00.000+01:00

Envio el mail que vaig escriure fa uns dies (els solc escriure a casa per enviar-los despres a l’interné del departament)…per això no parlo de la visita de l’agustín, de dijous a dilluns…

La seva visita ha coincidit amb el cap de setmana amb més vida social que he tingut des que vaig arribar, cosa que ha anat bé perquè l’Agustín es pensi que estic totalment integrada en la vida goteborguiense…i perquè així ha conegut la gent amb qui em faig per aquestes contrades...ara us els presento a vosaltres.

el meu dia a dia, per sort, ha canviat força en aquests quasi dos mesos (dos mesos!) que porto aquí. Al departament, l’arribada del David va fer una gran diferència en el dia a dia..

segueixo dinant la majoria de dies allà, però els dimarts anem a dinar fora uns quants del departament, després de jugar una hora a innebandy. L’innebandy és una espècie de hockey en pista força popular per aquestes contrades. És un joc una mica histèric, de córrer molt a munt i avall sense massa ordre ni concert, anar-se pegant trompassos salvatges amb la gent quan es lluita per la pilota, i quan t’arriba passar-la com abans millor a algú que tingui més domini de l’estick...en el meu cas, tinc un ampli ventall de gent a qui passar-la - I tot això estick en mà, amb el plus de perillositat –i morbo- que aporta. Algun blau sol caure a cada partit)

Del departament em faig sobretot amb David el català, Daniel l’alemany i Eoin Ó Broin l’irlandès (a pronunciar Owen), nom que comparteix amb un dels liders del Sinn Féin , però sense ser-ho. En menys grau, també em faig amb l’Erik el suec (que toca el digeridoo –paraula que ni els aborígens saben escriure- en un grup de reggae), l’Elsa la sueca (que toca l’acordió –de teclat- en un grup de tango i que abans tocava musica tradicional sueca)...I un element important és German l’ecuatorià, un home del departament que porta 30 anys a suècia....molt amable i que explica coses interessants, però a qui els anys del silenci suec li han passat factura en forma d’una verborrea inacabable que t’atrapa quan tela d’aranya a les bestioles voladores....i, com aquestes, un cop a dins, ja pots patalejar, moure les potes frenèticament intentant fugir, que no escaparàs.

L’Eoin toca un tipus de flauta irlandesa cada 15 dies en un pub, en unes espècies de jam sessions de música irlandesa (aquest sembla que és el format típic per aquest tipus de música)....i fa 2 caps de setmana va anar –i jo m’hi vaig afegir- a un festival de música folk irlandesa a Kalmar, al sud-est del país.

NO era massa gran, potser uns 60-80 músics...acordions, violins, flautes travesseres, guitarres, banjos i bazukis, tocant durant hores i hores....rodejada de friks, doncs, que després de 12 hores tocant, en arribar a l’hotel a les 4 de la matinada van seguir tocant, molt aprop de la barrera que convertia el plaer en dolor....

Va ser un grandíssim cap de setmana...i jo mentrestant, per allà pululant, parlant amb gent a tort i a dret (quan s’està sol, les habilitats socials es multipliquen per 20...i si a sobre ets estrangera, les converses surten de sota les pedres, i poden ser molt interessants i tot, sempre i quan es passi dels 5 primers minuts i el –d’on-ets-de-barcelona-oh-que-bonic-jo-hi-vaig-estar.... perquè hi ha una espècie de fal·lera malaltissa a tot el país per barcelona....cosa que suposo que em facilita les converses, si bé el meu ego prefereix pensar que socialitzo gràcies al meu encant personal i no a anys del clos & co. venent barcelona als mercats de turisme internacional com si es tractés d’un fuet)

aquí hi ha alguns videos...

www.milenars.blip.tv

La sobredosi de música irlandesa ha desembocat en què un dels del seu grup m’ha deixat un acordió (cromàtic....físicament com el meu –de botons- però amb diferents escales), i intentaré aprendre alguna cançó per tocar amb ells.... no deixa de fer-me gràcia que quan vaig venir aquí volia conèixer frikis folkies, però en cap moment se m’havia acudit que poguessin ser-ho d’alguna cosa que no fos música sueca....

I amb l’Elsa la sueca tinc pendent alguna classe d’intercanvi, ella ensenyar-me l’acordió de teclat i jo el de botons

i mentrestant, també tinc el meu acordió aquí qu em’acompanya en les tardes plujoses (es a dir, quasi totes, excepte les que ha viscut l’agustín :) )

Potser aconsegueixo finalment conèixer freaks de música sueca (i no només irlandesa!)....he trobat una porta...a veure quan l’exploro....

A veure, doncs....

Sabies que...

Avui el sabies què serà d’Irlanda...

És interessant veure que tenim més en comú amb Irlanda que amb Suècia....suposo que el catolicisme i haver estat dels països més pobres d’Europa durant tant de temps ens dóna més en comú que amb els protestants-socialistes-rics dels suecs. Es veu (ja ho he dit en altres fòrums :) ) que durant temps a Irlanda basava el seu orgull en la tradició i l’arrelament, i s’hi deia que “si vols progrés, vés-te’n a Anglaterra” (semblant al nostrat “que inventen ellos” ).

De fet durant la guerra civil espnayola més irlandesos van anar a lluitar en el bàndol franquista que en el republicà (si bé també n’hi va haver algun que va anar al republicà, i que ara els hi descobreixen plaques i canten cançons...http://www.indymedia.ie/article/84680,
http://www.youtube.com/watch?v=HUxIUB__7V0)

També en el panorama polític...un cop l’Eoin va començar a parlar de corrupció urbanística a Irlanda i feia gràcia –si és que es pot dir així- com conceptes que nosaltres tenim tan interioritzats com especulació, tràfic d’influències o recalificacions, per als suecs eren conceptes tan estranys com agafar un tros de tomàquet i refregar-lo amb el pa per acabar-ne tirant la meitat, i se’ls havien d’explicar de zero. Les seves cares de concentració quan els explicava diferents casos en què es podia donar la corrupció no tenien pèrdua.

Amb el tema del català i llengües minoritàries també compartim força punts de vista...com a mínim una sensibilitat, tot i que les desenes de milers de gaèlic-parlants puguin parlar en gaèlic al parlament europeu, cosa qeu no poden fer els 7 milions de catalans. En fi, que hi ha una certa connexió en aquests temes, com sol passar entre els llengua-minoritàrio-parlants i nació-sense-estat habitants per dir-ho d’alguna manera....tot i que no és ben bé una nació sense estat, però han tingut la invasió anglesa durant segles (cosa que a la que et rodeges de més d’un irlandès acaba sortint a la conversa, juntament amb com en són de malvats i desgraciats els anglesos), i hi continua a Irlanda del nord.

DE fet, aquesta connexió es repeteix amb dues gallegues que hi ha per aquí a göteborg, i amb qui clarament compartim un punt de vista sobre la bandera espanyola i la una grande y libre. L’altre dia ens vam tobar home que es va presentar com a madrileny i ens va començar a dir que avui en dia no pots dir que ets espanyol perquè, clar, hi ha tants merders, i... només vam aconseguir estar d’acord amb que, efectivmane,t els espanyols ja no maten a milions i exterminen cultures senceres, però va ser divertit com el tio s’esforçava per trobar complicitats, i nosaltres no soltàvem prenda (feia mandra començar una discussió amb aquell home....)

Tornant a Irlanda, la independència d’Irlanda va ser just abans de la de l’Índia, i els irlandesos diuen que Gandhi es va inspirar en ells....cosa que pot ser veritat, i potser és culpa dels anglesos que ningú ho sap (això ja és collita pròpia)....però...em va fer gràcia, en tot cas.

el post de les coses petites....tradicions i anecdotilles

2007-11-02T09:37:00.001+01:00

l’agustín ja està aquí!!!

Ahir va manar a un concert de Skatalites, com a cosa tipicament sueca :)

Envio un mail escrit dimecres

EL MAIL DE LES COSES PETITES

una anècdota tot just sortida del forn

Avui era el dia que em tocava rentar roba. I això és un tema sèrio. Això de tenir rentadores comuntàries té l’inconvenient que has de planificar la rentada amb 10 dies d’antelació. I si et perds el dia i l’hora que has reservat, ja saps que et tocarà rentar a mà tot el que el reciclatge no pugui salvar en els 10 dies que et queden fins que puguis tornar a reservar....

El meu torn (reservat fa dos diumenges), era per avui dimecres de 6 a 10. Però un cop reservat, em va sortir un plan, que era quedar amb l’Emma, nòvia del David, que vol aprendre català, i amb qui, després de molt parlar-ne, vam decidir que el dimecres serà el dia....una hora de parlar en suec, una hora de parlar en català.

he arribat, doncs, a les 21:30 a casa, he baixat amb la roba a la sala de la rentadora, l’he posat, i en sortir de la sala, trayedia, m’he deixat el clauer –amb totes les claus- a dins la sala de rentadora (tvättsjuga). I llavors he comneçat a trucar a portes de veïns a veure si algú em podia obrir....i a les 5 primeres només m’ha respost el silenci, cosa que no deixa de semblar-me sospitosa. Un cop un suec em va dir (fent broma, crec...pero entre broma y broma la verdad se asoma) que segurament els suecs mirarien per la mirilla de la porta abans de sortir de casa per assegurar-se que no es trobessin cap veí per l’escala, i que per tant esperar a encontres casuals per conèixe’ls era mala idea. Deia, doncs, que he trucat a 5 portes i després de tants silencis com a resposta he arribat a sospitar que miraven i feien veure qeu no hi eren. A la sisena porta, però, m’ha resposta un “who is there”, i ha acabat mig obrint la porta un senyor amb calçotets i cara d’adormit a qui li he explicat la meva situació, i ha acabat anant a dins, agafant una bata (ha tardat prou estona com perquè em comencés a preguntar si tornaria a sortir) i m’ha acompanyat a baix....no s’ha mostrat molt receptiu als meus “moltes gràcies”, i m’ha demanat que les digués en veu baixa –les he dit quan la porta estava oberta- que hi havia algú dormint a casa seva. En fi, per la seva reacció, qualsevol diria que

Eren les 4 de la matinada
trucava a la seva porta per demanar-li alguna cosa totalment innecessària, de l’estil d’un tros “xocolata amb trossets de taronja” o semblant
era suec

En fi. Suposo que sóc una desagraïda, al cap i a la fi, a ell li dec estar ara a l’apartament (que, per sort, cal tancar amb clau, l’única garantia que no em quedaré mai tancada a fora...a canvi, es clar, de la possibilitat de deixar-me’l obert algun cop)

Una anécdota costumbrista, que m´ha ocupat una pagina….deixare parlar del dia a dia per un altre dia, que qui dia passa any empeny i el dia de demà serà un altre dia.

milena

sabies què

el sabies què de les petites coses....

els suecs en general mengen molt poc. Als menjadors universitaris et donen un plat, que sovint és peix (res de la paella-de-primer-amb-carn-estofada-amb-papates-fregides-de-segon-i-flam-de-postres del menú de l’ETSEIB). A la conferència de stockholm ens van donar per dinar un tros de peix amb una cullerada de puré de patates, i per allà al mig hi havia amanida que la gent es servia de manera civilitzada (de fet, la majoria va sobrar), i després un cafè amb un tros de xocolata. Anava bé per no adormir-se després...

El Germán (un ecuatorià que hi ha al departament, que porta 30 anys a suècia, i de qui algun dia també en faré algun monogràfic) sempre diu que al principi d’estar aquí quan el convidaven a sopar primer se n’anava a fer un gosset calent (també dit hotdog per algunes contrades) per algun lloc. I efectivament, mengen més peix que nosaltres....Entre les variants de peix que mengen, hi ha una cosa a la que li diuen kaviar, que és una espècie de cosa rosa embutida dins d’un tub que sembla de pasta de dents (d’aquells tubs antics....o de pintura, potser. No sé perquè, em fa pensar en els tubs de pintura que surten a la música inicial de grease, mira per on... suposo que tothom te la rerferncia al cap :) ), i que té un gust bastant fort de peix. N’hi ha de diferents tipus, i l’afició per les coses embutides en tubs metàl·lics que cal apretar s’estén també a coses dolces, hi ha com pasta de plàtan o alguna cosa així...que no he gosat provar.

El resultat de tot plegat (del menjar poc i l’esport, desconec els valors nutritius del dit kaviar) és que, efectivament, estan més prims. Diria que entre la gent jove no es nota massa la diferència, però la famosa corba de la felicitat, o la panxa cervesera típica a partir de certa edat, no semblen tenir molts seguidors aquí. Al poc menjar s’hi suma el molt esport, l’anar amb bici, la gent corrent pels carrers, l’anar a jugar a innebandy i altres esports amb la gent de la feina....I per acabar-ho de fer sa, al departament ens porten dos cops a la setmana una panera plena de fruita que pots agafar. A l’empresa de la Marta també els hi porten (no és una cosa de la universitat, per tant).

En aquest mar de saludabilitat, però, hi ha dues illes de perdició, la més gran (per generalitzada) és l’obssessió generalitzada per les xuxes (godis), que fa que a tots els supermercats i tendes on es pot comprar menjar hi hagi una secció on pots comprar xuxes a granel, de tots els colors, mides, gustos i sabors, normalment al costat de la secció on pots comprar fruits secs recoberts de iogurt, bombonets de xocolata i altres formes més elaborades de xuxes, també a granel. I amb tot això, una obsessió encara més inexplicable pels anacardos, que (com les xuxes), pots comprar de 7 del matí a 11 de la nit, 7 dies a la setmana, a qualsevol seven eleven o pressbyran (lloc de diaris i menjar) de la ciutat....però, per alguna espècie de veneració que encara em resulta inexplicable, els anacardos es mereixen sempre el seu lloc especialement destinat als anacardos a granel, que sol estar diferenciat de la resta de xuxes i fruits secs (on també hi ha anacardos, suposo que per si en el moment que t’agafa l’apretón de necessitar anacardos algú altre s’està servint de la columna-dispensadora-d’anacardos-a-granel)

Si trec l’entrellat de tant obsessió per aquest fruit sec, ho faré saber.

La segona illa de perdició se suposa que és l’alcohol i les turques descomunals que pillen quan es posen a beure (sense més objectiu que beure), però això de moment només n’he sentit a parlar....perquè si he sortit ha estat en bars, i imagino que al preu que va l’alcohol les turques es pillen a les cases (perquè l’alcohol també és molt car per a ells)...Una cervesa et costa en el lloc més barat de göteborg 29 SEK, uns 3,3€....Això és el més més barat que la pots arribar a trobar, el preu més típic són 35- 45 SEK (4-5 euros), i si és una mica car ja et plantes als 6 euros cosa que et permet, si surts, haver d’escollir entre sopar i beure una cervesa. No cal dir que, havent sopat el 95% dels dies de la meva vida, l’elecció és clara.

Amb els alcohol durs no m’hi he ni atrevit....

repulsa

2007-10-30T09:23:00.000+01:00

per una cosa de google he arribat a aquest link

http://www.freerice.com/faq.html
"ajuda als famolencs, sense problemes, fàcilment!"
10 grans d'arròs!! per cada paraula correcta!
m-ha produit una repulsió que havia de compartir amb algú...tot i que segurament la millor manera no sigui posant un link..però potser hi ha algun hacker que s'anima a intentar trencar la pàgina....
si és així, siusplau, no us deixen la tasca educativa d'explicar perquè s'ha fet
salut
milena

qüestió d'olfacte / quins nassos / aquí fa pudor / cop al nas

2007-10-30T08:52:00.000+01:00

se m’ha acumulat molt feina, amb això d’escriure...tinc pendents molts mails per contestar, però últimament la vida se m'ha frenetitzat una mica

tinc moltes coses a explicar

Començaré pel tremebundisme i la hostia que em vaig pegar la setmana passada anant amb bici, i que em va permetre conèixer el costat obscur del tramvia...i dels suecs . Anava tota ràpida i tota abrigada baixant per un carrer amb força pendent de göteborg, quan de sobte, zas, roda del davant a dins del carril...A partir d’aquí, vaig seguir estrictament el protocol establert per a caigudes previsibles: pensar “aiaiai ara em mato” en els dos segons que tens entre que t’adones que te la pegaràs i el moment en què estàs estirada a terra, i un seguit de cops a diverses parts del cos amb diferents parts de la bici i de la calçada. I per afegir-hi emoció, mentre queia vaig sentir (de oir, escuchar) un crec al nas (imagino, en la meva lògica newtoniana, que va ser just després que el mateix rebés l’impacte contra el terra, però tot va anar tant ràpid que no m’atreviria a assegurar-ho).

Després d’això, corre aixeca’t que estàs al mig del carrer, agafa la bici, ves a l’acera, i una avaluació dels danys. Fora guants, comprovació que no hi ha sang del nas i que diries que no el tens trencat....mal al colze, hi deus tenir alguna rascada sota les capes de jerseis i jaquetes....Més o menys veia que tot bé, però el nas....amb el fred, el cop, tot. no podia dir si el tenia molt malament o no. I llavors vaig mirar si hi havia algú que em vingués a ajudar....I no. En el carrer desert de göteborg (era un diumenge a les 8:30 de la nit), hi havia només un testimoni, una dona dins d’un cotxe a uns 5 metres d’on vaig caure, i que ho va veure tot des de dins el cotxe. Quan ja estava dreta i comprovant que el nas no em rajava, la tia va arrencar el cotxe, va passar per davant meu (mirant-me), i jo em vaig quedar al mig del carrer al·lucinant, espantada per la caiguda, intrigada per si el meu nas havia adoptat una forma nova, i indignada contra aquella tia que em deixava en aquell estat sola al mig del carrer sense ni preguntar-me com estava (sobretot perquè amb el pinyo que m’acabava de pegar, m’hagués pogut fer realment molt mal)

El resum seria que al cap de dos dies, en mig d’una conferència sobre energia i sostenibilitat a la que havia anat a Stockholm, i amb el bony que m’havia sortit començant a disminuir, em vaig adonar que de resultes de la caiguda no em notava la punta del nas quan me la tocava, cosa que que com a conseqüència immediata va tenir que no vaig escoltar res de la resta de conferència i em vaig dedicar a explorar els graus de pressió a què havia de sotmetre el meu nas per notar qeu me l’estava tocant. Dit així, fa quasi gràcia. Veient que no em millorava, de tornada a göteborg, el dijous, vaig anar a urgències.

La veritat és que anar a urgències perquè no em notava la punta del nas em feia una certa vergonya, però també vaig pensar que ja feia 4 dies i que potser no era normal, i que si s¡’havia d’arreglar alguna cosa, segur que més valia abans que tard. A la vergonya s’hi afegia la dificultat del suec; poc previsora de mi, havia centrat el meu estudi de l’idioma en pastanagues, cols i patates, i no en cirurgia, traumatologia o ginecologia…cosa que li afegia certa emoció a pulular per l’hospital i a obrir qualsevol porta (em tranquil·litzava pensant que els quiròfans on es fan operacions a cor obert no solen donar al passadís principal, cosa que minimitzava els riscos d’obrir la porta equivocada i interrompre una operació per culpa d’un nas insensible…tot i que fantasiejant, la imatge de metges bisturí en mà donant instruccions –mira, segueix el passadís, i la primera porta a mà dreta…- no deixava de fer-me gràcia)

PReguntatn, però, s’arriba a Roma i a urgències, i hi vaig arribar (a urgències) i vinga explicar que no em notava la punta del nas a tothom que m’ho preguntava. Vaig veure que tothom era molt professional perquè ningú no reia, sinó que em miraven amb cara de preocupació, i em deien que m’havien d’enviar al metge del nas en casos posttraumàtics. (amb un nom així, va ser a mi a qui li va costar aguantar el riure...segurament es tracta simplement d'una traducció massa literal del suec)

Al final, em van donar hora per al cap de 4 hores a l’otorrino (öron-näsa-halsäkare que vindria a ser un metge de l’orella-nas-coll, nom que, fracament, dóna poca confiança. A casa nostra hi ha una certa selecció, perquè tots aquells que es pensen que un otorrinolaringòleg és un mamífer palmímede que viu a Austràlia i pon ous hauran agafat alguna altra especialitat...Però aquí és justament al revés.)

I sobre el nas en si: doncs l’amable metgessa del nas (en el meu cas no va haver d’exercir en l’àmbit de l’orella i el coll) em va dir que, bé, que tenim moltes terminacions nervioses allà on em vaig donar el cop...i que pot ser que em millori, o que no em millori, però que no hi ha res a fer, en qualsevol cas. Si em millora pot tardar fins a 2 mesos. La no millora, però, és immediata. (vull dir, no cal esperar-la....cosa que no deixa de tenir el seu atractiu en la societat de ritme frenètic en què vivim)

En tot cas, ella creia que em milloraria...I la veritat és que crec que sí. De vegades sense fer res sento un pessigolleig al nas....i diria que ara me’l noto més que fa uns dies.

De tot això, doncs, n’he après diverses lliçons, que lligaré amb el sabies què del dia

milena

SAbies què

comentant el que m’havia passat amb suecs, hi ha un cert consens que l’actitud de la dona que em va veure caure des del cotxe és típicament sueca, i la gent anava explicant històries semblants amb caigudes vàries i cap reacció per part de la gent del voltant. També hi ha un cert consens (menys, però) en què si no m’hagués aixecat del terra hagués com a mínim vingut a veure si respirava, cosa que suposo que m’hauria de tranquil·litzar. Encara menys consens hi ha sobre perquè aquesta actitud...alguns creuen que de fet és per timidesa, i per no saber què dir...o potser pequè quan caus després passes vergonya, i no voldrien que et sentissis incòmode (tot i que a mi em sembla –des de la ignorància, certament, perquè mai m’he trencat cap costella- que estar al mig del carrer amb una costella trencada i amb dificultats per posar-se dret/a també hagi de ser una posició una mica incòmode, per dir-ho d’alguna manera. Potser, doncs, en la seva extremada consideració, no voldrien afegir incomoditat a la teva ja de per si incòmoda situació fruit de la caiguda)

SUposo que venint de la commoció de la pallissa al vagó del metro davant de la indiferència del tercer passatger, aquesta indiferència sembla quasi merescuda. El que em sembla fort, suposo, és que tots els suecs coincideixin en que és una cosa típica..

volia parlar també del sistema sanitari suec, però és tard, tinc moltes coses a explicar, i ja porto un mail força llarg...

així que ho posaré a la llista de coses pendents a explicar....

menjar suec i paneres de fruita
educaciói sueca
condicions laborals sueques i històries de la patricia
sanitat sueca
suècia vs. finlandia

si algú té una preferència, que ho digui :)

la panyuelitat del mon

2007-10-09T13:51:00.001+02:00

El David, doncs, el catala del departamanet, va venir aquí a fer el projecte, s’hi va quedar un temps més, va tornar a barcelona a treballar en una empresa, i va tornar aquí a fer el doctorat....en total, hi deu haver estat uns 7 anys. PArla suec perfectament –segons diu tothom- i...així d’entrada em va caure molt bé.

aquí ve una petita parrafada que només entendreu els de delegació:

Estudiant de l’ETSEIB, pla 64 (n’he conegut un!!), parlant em va comentar que els dos últims anys de carrera se’ls havia passat a....Delegació!!!!Delegació, arreplegats, BEI.Aquest és el seu currículum –d’arreplegats, de l’època pre-pique amb delegació... ja li vaig explicar que havia acabat com el rosari de l’aurora, i la mania heredada i irracional que tenia jo als arreplegats-. Em va començar a dir noms, doncs...xavi pastor? inés alomar? Ell és del 75. vaig dir algun de nom de la generació del 77 i no li sonàveu. Els de més tard menys, clar.

L’ombra de delegació és realment moolt allargada....perquè amb la marta també ens coneixem de delegació, clar!

Sense més estudis, diria que estic en condicions d’afirmar que Göteborg és, ara mateix, la ciutat sueca –i segurament del món- amb major densitat d’exdelegats fora de Barcelona. Dóna això per un estúpid récord guiness??

LA conversa va continuar, amb ell dient-me que era de sants, jo dient-li que tenia familia a sants, feliu, jo conec uns feliu, però no sé si seran els mateixos, albert feliu. Ets neboda de l’Albert Feliu????? Home, l’albert!! (és el meu tiet pallasso, alguns el coneixeu de la festa de ma mare)

Total, que a més de delegació coneix al meu tiet dels castellers de sants.

Les caramboles de la setmana passada es completen amb que la seva nòvia vol aprendre català i jo suec. Ja hem quedat que quedarem (es un principi)…i una festa a la “kulturnatta”, la cultura de la nit que va ser el divendres, espectacles, concerts i festes gratis per tota la ciutat, i acabant en una festa hippie amb foguera inclusa al mig de Goteborg…

Aixo sera un altre dia…

Sabies que....

Suècia té una televisió pública de “qualitat” –ho dic sense saber ben bé què vol dir...suposo que l’antítesi d’antena 3, simpsons exclosos- i en la que no posen anuncis. Es finança a través de l’impost de la televisió. La peculiaritat és com recapten els impostos de televisió...el paga només qui té tele, i són uns 120 euros a l’any. I com saben qui té tele? Trucant. “Té vostè tele?” SI dius que no, no pagues.

Clar, com que és d’esperar que hi hauria gent que diria que no i seria que sí, hi ha la figura de l’inspector/a, que va per les cases a comprovar si la gent té tele o no. Llavors, si truquen a la porta i no esperes a ningú, i no tens intenció de pagar l’0impost de televisió, és molt important que apaguis la tele i l’amaguis, o la posis en un lloc no visible des de la porta (perquè només poden mirar DES DE la porta, no poden entrar al teu pis).

Un dels escàndols polítics més grans que hi ha hagut darrerament al país va ser fa un any, quan es va descobrir que dos dels ministres del nou govern (un d’ells el de cultura) no havia pagat l’impost de televisió durant anys. Evidentment, van haver de dimitir.

I parlant de televisió (però baixant el nivell dràsticament), una petita anècdota escatològica que em va fer molta gràcia i que eclipsa el rotet del francino durant la retransmissió de la nit elecctoral, i el seu intent de camuflar-ho després dient “tos”...

no fa massa a una presentadora de telenoticíes se li va escapar un pet mentre parlava, al telenotícies nit, i va reaccionar dient “ups...no sé què dec haver menjat”. Quina naturalitat.

balonant i fent coneguts

2007-10-08T09:17:00.001+02:00

La setmana passada va començar a ser intensa en activitats....

dilluns, en un altre moment de rallada, em vaig posar a mirar més associacions a les que pogués apuntar-me en el paper de buscadora d’amics o....en mig de la llista immensa (on a part del can can i les que fan sopars de dones i ganxet, hi ha una freakades de l’estil de club del cub de rubik ...) hi havia la Chalmers hot ballong corps, sent ballong globus aerostàtic, segons www.wordreference.com (cunya publicitària. Recomanacio efusiva).

Segons la seva web, són l’associació de ballong més gran de suècia, i com que ami sempre m’han agradat les coses grans, dilluns els vaig enviar un mail preguntant, i en 1 hora ja havia quedat per apuntar-me a la sortida de l’endemà, a les 6:45 del mati a chalmers.

Així que el dimarts m’hi vaig arribar....als soterranis de ponts i camins, en un local d’associació d’estudiants tal com jo els havia conegut a l’escola –en gran-...ronyosillo, ple de coses, ordinadors vells, sofàs atrotinats...amb una gran quantitat d’ampolles buides esperant a ser retornades (algunes d’aigua amb gas, no us penseu), i tota la pinta que allà es reunien per dinar, fer festes i el que fos.

Després d’unes trucades a l’aeroport i al servei metereològic per saber d’on venia el vent, previsió, etc...es van posar el mono amb el logo de Chalmers Balong society, vam agafar les coses, i cap al cotxe de l’associació (!!!!!!) per sortir de Göteborg.

El lloc elegit estava a uns 30 minuts de camí –retenció inclosa-. Vam parar, inflar un globus d’heli per veure la velocitat del vent, comprovar que era d’uns 4km/h, tornar a pujar el cotxe, i a buscar un camp des d’on poguéssim despegar amb el globus aerostàtic que portàvem al darrera de la furgoneta.

Un cop localitzat el camp i demanat al pagès si li feia res, ens disposàvem a treure la cistella de la furgo quan....: es van adonar que faltaven els pals que sostenen el globus perquè quan aterris no et caigui a sobre....Algo tan tan bàsic que no ho havien ni comprovat, perquè sempre eren allà.

DEsprés de demanar perdó uns quants cops, van decidir anar a comprar galetes a una fàbrica que hi havia per allà a prop, on venen els paquets defectuosos molt barats, i de tornada a göteborg per arribar-hi a les 9:30 i anar a treballar com si no hagués passat res.

Pel camí m’havia dedicat a acribillar amb preguntes als 3 que eren (normalment són més, diuen). Doncs es veu que van fent sortides –això m’interessa-, si et treus el títol de pilot amb l’associació et surt més barat –això ja no-, i hi ha un equip, dins de l’associació, que competeix –no crec que em deixin, però deu ser fascinant veure el mundillo competitiu del globus aerostàtic....hi deu haver dopatge??- i fins i tot un d’ells és el campió de suècia en vol de globus, o alguna cosa semblant.

En què deu consistir una competició de globus aerostàtics??....mirar-s’ho des de terra deu ser encara més trepidant que mirar el tour de frança. Imagino que no ho deuen retransmetre per la tele, però seria molt divertit sentir què dirien els retransmissors.

En fi...intentaré que la història no s’acabi aquí.

Per altra banda, cada dimarts uns quants del departament van a jugar a inebandy –una espècia de hockey en pista- al gimnàs que hi ha aprop de Chalmers, i després a dinar per un dels restaurants universitaris que hi ha per la zona....així que aquest dimarts finalment vaig anar amb ells –com veieu, si hi hagués algun bombardeig per aquí correria a apuntar-m’hi-, i em va agradar molt...Així que un objectiu de la setmana, que era no dinar sempre al departament es va complir –estar en mig de converses en suec sempre acaba sent pesat-.

Amb això ens plantem a dimecres, dia en què finalment vaig conèixer el David Pallarès, l’altre català del departament, que havia estat a barcelona durant les 4 setmanes que porto aquí....i es va constatar la teoria de la condició de mocador del món.

Però això serà per al proper mail....

Ah...ja he aconseguit penjar fotos. Tambe n- hi ha algunes del viatge de l= estiu, que no havia penjat encara (de bolivia)...les d= argentina encara no

http://www.flickr.com/photos/milenars/

milena

Sabies que....

Segons la llei sueca de boscos, tot el que hi ha als boscos és de tothom. Diria que els terrenys dels boscos poden ser privats, però encara que siguin privats tothom té dret a passejar-s’hi i a recollir-hi rovellons, llanegues, xampinyons i castanyes. Això ha portat que vinguin bandes d’europa de l’est a “saquejar” de bolets els boscos suecs, per vendre’ls en els mercats internacionals. I clar, estan en el seu dret, segons la llei sueca.

Fa poc,però, es veu que ha sortit a la llum un cas més dramàtic, màfies que portaven gent des de tailàndia fins al nord del país, on els tenien en estat de semiesclavitud recollint fruits del bosc, suposo que per fer yougurts i sucs de “blackberries” que trobes per aquí, i tot de coses amb blackberries, cranberries, blueberries i tots els “berries” que mai he sabut traduir al català.

La veritat és que quan m’ho van explicar em va costar aguantar-me el riure, tot i que no fa gens de gràcia per la tragèdia humana que segur que hi ha al darrera, però la idea que les màfies, allà espanya, es dediquin al tràfic de persones, tràfic de blanques per a prostitució, etc...i aquí els portin forçats per recollir mores, així d’entrada, em va fer gràcia, dins del tòpic de que aquí tot és més innocent, i quasi com aquell gag dels monty python del soft cushion i l’extra soft cushion

Pensant-hi, però, realment em crec que siguin condicions de semiesclavitud i duríssimes. En un país com Suècia, on el 80% de la població viu al terç sud del país..(seran comodons! :) ), amb un nord totalment despoblat i immens (entre el sud i el nord de suècia hi ha la mateixa distància que del sud de suècia a roma), i amb les condicions climatògiques....tot això segur que ho converteix en una presó natural de la qual deu ser quasi impossible escapar i arribar a un altre lloc poblat amb vida.

adreces, telèfons i possessions

2007-10-02T14:19:00.000+02:00

1. El mòbil espanyol ja no em funciona.

2. ja tinc telefon suec
(+46)0737168767

3. ja tinc adreca
Dr. Forselius Backe 58/73
41326 göteborg
suècia

5. ja tinc telefon al departament
(+46) 031-772-1428
m´hi podeu trobar fins les 5 (per si us ve de cami....)

i ja puc anar a jugar a volley, ja he comencat les classes de ball (jeje), ja tinc bici, ja...ja he conegut una associacio super friki que promet moltissim. Avui he fet la primera sortida...ja explicare (ultra cosa no, pero explicar...)

I be, ja em podeu visitar, enviar regals, fer trucades, enviar-me missatges...tot aixo que estaveu desitjant poder fer pero no sabieu com. Espero que ara que teniu tota la informacio al vostre abast no us entri la timidesa, ni allò de "ai, si li envio un mail de dues línies...m´estare fent pesat/da???", o "potser prefereix estar sola en el seu despatx", o "segur que no li agrada tenir notícies de barcelona"...
Així que espero que l´allau de visites, regals, trucades i missatges sigui imparable...vaja, com l´allau de mails, ni més ni menys :)
besus

2007-10-01T10:30:00.001+02:00

aquest m´ha quedat una mica llarg...jeje

després del dia terribel –emocionalment parlant- que havia tingut el dijous, vaig quedar amb una companya del curs de suec per anar al “språkcaféet”, un cafè on es reuneix gent per parlar algun idioma....la companya en qüestió era una santiaguenya (de compostela) de 31 anys ,que va venir fa 2 anys i li va agradar tant que ha tornat per intentar quedar-se..

Ja hi havia anat dimarts, que em van dir que el dia de suec era el dijous, pero en anar-hi el dijous em van dir que era el dimarts. Sera aquest l inici dún cercle infinit? dema ho sabre. En canvi, hi havia una taula de castellà, i ens vam afegir a parlar castellà amb suecs que volien practicar. VA ser molt divertit, jo vaig estar parlant amb una sueca de pare gallec que el parlava força bé, i la seva amiga, que tenia un novio sevillà –o havia tingut...els senzillíssims temps verbals espanyols no eren el seu fort-.

Per allà també hi havia un bolivià que porta 20 anys aquí, que havia vingut com a refugiat polític –cosa que enllaça, amics, amb el sabies què d’avui...-, i que explicava coses força interessants...llàstima de la sensació que intentava lligar amb tot quisqui –amb frases com “todas las catalans son tan simpáticas??”....evidentment, per deixar-vos bé, mares, amigues, cosines, i germanes, vaig dir que sí, que i tant!, que de fet jo era de les mes antipàtiques que hi havia...però no va entendre la broma- En fi, aquesta galanteria/palabrería molt més típica de l’amèrica llatina que de la freda europa del nord, on per sort ningú t’obre la porta per ser noia...ni se’t tanca, tampoc (aqeust seria un joc de paraules digne d’antena 3...no el faré, per tant.)

Després del språkcaféet vam anar a un pub (pustervik, que a mi em sona a rus) on havia de tocar un grup que es deia ni més ni menys que “yiddish salsa group”, format per suecs. La combinació comença a ser rara. Com si això no fos prou, tocaven música balcànica.

El concert va estar molt bé, i després va començar la disco, on van posar des de música balcànica, fins a alguna que a mi em sonava a índia fins, oju al datu, Dusminguet!! “este es el ritmo americano....”. Em va agafar tan desprevinguda que tot i que postrof és un dels cds que més he estat escoltant aquí, vaig tardar tota la cançó en caure que era Dusminguet....

El millor de tot, però, era l’ambient de ball. A la sala de ball del pub hi havia 10 gats, dels quals 4 estàvem ballant, amb una edat compresa entre 25 –jo- i 50. Em va semblar especialment....guay? guapo? -en llenguatge no juvenívol no sabria com dir-ho- una dona de 50 i bastants i un home d¡edat semblant que ballaven amb naturalitat per allà el mig... També hi havia algú amb cadira de rodes, i un noi amb síndrome de down. Tot plegat, col·lectius que rarament he vist representats a les discoteques a barcelona....

Amb tot això, la sueca amiga de la santiaguenya va decidir que les sabates li molestaven, així que se les va treure, i va seguir ballant com una loca... Al cap d’una estona va veure que els mitjons li seguien fent calor, i se’ls va treure per seguir ballant.... i ningú no va semblar mínimament sorprès. Davant d’això, i seguint la màxima “allí donde fueres…”, jo m’hi vaig afegir –amb mitjons, però- , i per allà juraria que hi havia una altra noia que també anava descalça....Potser està relacionat amb la tradició que quan arribes a casa d’algú, aquí, et treus les sabates...

No sé si d’aquesta experiencia en podem deduir que el 5% dels suecs ballen descalços a la discoteca…però el que és segur que el 100% dels catalans ballen calçats.

Cal dir, també, que el terra estava sorprendentment net per ser una discoteca...a més de no poder fumar, segur que el preu de l’alcohol hi ajuda, perquè tothom deu fer l’impossible perquè no li caigui ni una gota al terra. O potser el tenen tan net perquè si a algú li cau la beguda la pugui recollir amb una bayeta i tornar-se-la a posar al got?

En fi. Que estar a suècia, amb una sueca i una santiaguenya, en un pub de nom pseudo-rus, després d’haver sentit un concert de música balcànica d’un grup de nom “yiddish salsa group”, descalça, ballant dusminguet, rodejada de gent curiosa pels estàndards discotequeros barcelonins, després d’haver parlat en castellà amb una sueca de pare gallec, una altra de novio sevillà, i un bolivià refugiat polític, em va semblar una combinació francament curiosa. I perquè no hi sumo com es coneixien la santiaguenya i la sueca (la història començaria “van un braslieny –resident a suècia-, un argentí –resident a Galícia- i una gallega i es troben a alemanya, i un li diu a l’altre....”

Suposo que això deu ser la globalització....no?

I, després d’això, a les 00h cap a casa...a fer els 40 minuts de pujada-que-flipes-neng que separa casa meva d’allà on érem. De fet, la pujada que separa casa meva de qualsevol lloc a göteborg, perquè tinc la dubtosa sort de viure en el punt més alt de la ciutat...cosa que per altra banda té l’avantatge que als matins mai no em fa mandra agafar la bici...

fins aquí la crònica de la meva primera inversió en la vida nocturna intrasetmanal göteborguiense...

Milena

sabies què...

Actualment aprox. 1 de cada 5 suecs és originari de fora de Suecia. Tothom diu que en els últims anys suècia ha canviat molt, ha tingut molta immigració, i comencen a tenir alguns problemes, vells coneguts d’altres països, que els agafen desprevinguts…. guettos, fills d’immigrants que no parlen suec –gràcies també a la televisió per satèl·lit- , i índex creixents de delinqüència –diria que a anys llums dels nostres, però-.

Fins fa pocs anys, aquests problemes s’havien mantingut a ralla per la dificultat per aconseguir la nacionalitat sueca, juntament amb una política d’integració, d’ensenyament de la llengua, d’una xarxa de biblioteques públiques molt potent –la meva mare ho sap bé-, beques a tort i a dret...En fi, que el que diu el tòpic sembla que és veritat: aquí l’estat ho paga tot. Una cosa que sorprèn, per exemple, és que a les biblioteques hi ha llibres en infinits idiomes. JO hi vaig anar preguntant per llibres en anglès –pensava que era l’únic que hi podria trobar que entengués-, i em vaig trobar amb tot un pis amb llibres en àrab, hindi, hindu, marsala, rus, txec, swahili i desenes de llengües que no sabia que existissin, a més, es clar, del francès, castellà, alemany i aquestes llengües més properes geogràficament parlant. Català diria que no. És el que té no tenir una comunitat catalano-monoparlant.

I tot això, perquè en els últims anys s’ha obert bastant a la immigració, cosa que també ha generat que hi hagi algun grup d’extrema dreta contra immigració, però que diria que no passen de la categoria de “4 pillats racistes”, en un país on el partit de dreta estaria a l’extrema esquerra en el nostra panorama polític.

Com deia, tradicionalment havia estat difícil aconseguir la residència sueca, excepte per als refugiats polítics, que sempre han estat molt ben acollits per Suècia. D’aquí que els col·lectius d’immigrants més nombrosos siguin iranians, somalians, i, diria que més recentment, iraquians.

De fet quan portava 2 dies aquí vaig anar a una festa on vaig conèixer un iranià –de nom mohammed, per ser original- i va ser el primer en estar-me explicant això...i em va estar parlant també del seu president iranià, –aquell d’ulls junts, símbol segons la cultura popular de poca intel·ligència-, i explicant-me que estava grillat.VA ser molt divertit i interessant, parlar amb ell, perque des de la incultura –meva- podria pensar que tots els iranians son uns retrògrades masclistes fanatics islamistes. Suposo que com tots els nordamericans uns fatxes, i tots els espanyols votants del pp, ultracatòlics, menjadors de paella i balladors de flamenc.

Moraleja: la diversitat despista.

feina...i un gir inesperat

2007-09-28T10:40:00.001+02:00

ja he aconseguit rentar roba. Visca.
Encara no sé tirar el plàstic.
he començat a descobrir l’oferta alternocúlturo-festiva de göteborg.

Les coses van evolucionant....Quant a la feina –PFC- al departament en si, de moment està sent força...una merda diria que és una expressió prou acurada. Perquè clar, aquí, com que tenen tantes instal·lacions i tantes coses, clar, tinc una habitació per mi sola, amb un ordinador per mi sola...amb lo bé que estaria jo a barcelona en una taula auxiliar en un racó, compartint despatx amb 15 persones més i havent de demanar pas cada cop que volia anar al lavabo! Tanta instal·lació es tradueix en hores i hores davant de l’ordinador, jo sola, fins que el silenci interior se m’ha instal·lat en tots els resquicis de l’ànima, i la llengua se’m comença a emmandrir a base de no utilitzar-la. I tot això agreujat perquè encara no està del tot definit el que he de fer, i el poc que sé que he de fer és buscar informació a internet...cosa que, ja de per sí, és poc estimulant....Podríem dir, doncs, que el dia a dia a la feina és una mica merdós (resum per als més mandrosos)

Per sort, hi ha pauses cafè instuticionalitzades a tot el país –també conegudes com a fika, que és cafè+pastís-. Al departament hi ha les fika en serio –dimarts i dijous a les 10, en què grans i petits ens reunim i mengem cafè i pastís que posa el departament-, les menys institucionals –divendres a les 15h, només a la planta 1, on hi ha doctorands i porojectistes, i el pastís es porta de manera rotativa entre els participants-, i de tant en tant alguna que cau perquè sí i que et vénen a avisar –vi ska ha en fika nu-....POdríem dir, doncs, que els suecs fan pauses de cafè en què mengen pastís i que s'agraeixen molt quan estàs treballant sola

Els dinars de moment sempre dino al departament, i solen ser prou divertits –segons la mostra estudiada, el sentit de l’humor suec és tirant a anglès....i a mi em fa tanta gràcia que algun cop he pensat que hauria de riure menys perquè acabaran pensant que sóc una ximpleta-. No sempre es riure incontrolat, però...clar, també hi ha converses normals, i dies de cara de póker i concentració quan parlen en suec. Però tothom al departament –a la planta 1, que és on estic com a projectista que sóc- és molt molt amable i molt més acollidors del que esperava, atenent-me al tòpic suec. A la MArta mateos li ha passat el mateix. Podríem dir, doncs, que els suecs són simpàtics i acollidors.

Dijous vaig tenir un dia especialment merdós, a la feina, per molts motius.Però a la tarda tot va acabar fent un gir inesperat...

En el següent capítol, descobrireu com ho va fer la milena per acabar tenint un bon dia. Podríem dir, doncs, que no us heu de perdre el proper capítol!!

Petons

Milena

Sabies què....

En honor a un tros de full escrit amb mala bava, de nom Fullonero, avui inauguro aquesta secció, en què escriuré petites anècdotes/informacions sobre la realitat sueca vista per la meva persona.O , simplement, de la meva realitat viscuda a Suècia, que no és lu mismu

brushing the cat

2007-09-24T09:24:00.000+02:00

com tots sabem, "who doesn´t haver any thing to do, brushes the cat", que es exactament el que estic fent...

els caps de setmana sempre son mes dificils d´omplir que el dia a dia, on la rutina, la feina, les classes de suec, t´omplen el temps (be, m´han omplert el temps aquesta setmana....posar-ho en termes atemporals quan nomes porto 7 dies em sembla exagerat)

Aquest cap de setmana, pero, he tingut prou sort...l írlandes del departament toca en un grup de musica folk irlandesa, i vam anar a un pub a sentir-lo tocar...d´alla, a un club de salsa....dissabte vam anar amb el meu tutor a una casa que te en una illa dels llacs que hi ha pel nord de göteborg, i despres al cine amb la marta i familia...i avui he tornat a quedar amb la marta per donar votles per göteborg. Aixi que no m´he dedicat tant a la meva vida interior com el cap de setmana passat, i espero que una mica menys que el cap de setmana que ve....

aixo si, es confirma la tendencia a convertir-me en una frik de la neteja per omplir el temps (que no de l´ordre), cosa que, creieu-me, soc la primera sorpresa que m´hagi donat per aqui. Abans hagues jurat que em aprendria a fer punt de creu...pero la vida dona moltes voltes....encara soc a temps a reorientar-me cap el punt de creu, gracies a deu.

En fi, un petit mail...doncs, apurant els ultims minuts de l´internet cafe....

i un apunt curios sobre la mania dels suecs per ballar salsa...cosa que, a part de semblar-me curiosa, es una font constant de decepcio entre la gent que practica aquest ball i pensen que la meva sang llatina es sinonim de balladora compulsiva de salsa, quan per mi la salsa esta en la mateixa nebulosa indistinguible que el merengue i tants altres balls que ballen alla, a l´america llatina (on per cert, segur que, ells si, pel fet de ser llatins ho ballen...no?)

lesson 9: renting and tiring

2007-09-21T17:16:00.000+02:00

JA estic quasi del tot instal·lada....vaig cremant etapes. Avui, he quasi acabat la lliçó 9 (de 9999) del curs "swedish way of life", i he donat un pas mes en la direcció d'entendre com rentar la roba i tirar les escombraries

Perquè...no tinc rentadora a casa, i en algun lloc en el meu edifici havia d'haver-hi la Sala de Rentadores, la porta de la qual s'havia d'obrir amb la Tercera Clau (a partir d'ara, TC) del joc de claus que em van donar amb el pis....fins aquí tot bé. Però les expedicions exploratòries als baixos de l'edifici havien acabat sempre amb fracàs, després d'intents infructuosos d'obrir portes amb cartells en suec amb la T.C....i sempre amb la por de trobar-me un veí mentre intentava obrir una porta equivocada i veure'm una d'aquelles situacions de "no és el que sembla" i intentar explicar en suec que, tot i les aparences, no estava intentant forçar un pany. En fi, m'hagués semblat una situació compromesa......(sí, l`opció de baixar amb diccionari era intel·ligent, però la vaig deixar per una tercera incursió, que no va arribar mai)

Al final, doncs, ho vaig preguntar al departament, que em van dir que a cada casa era diferent. Que ho preguntés als veïns (això era dilluns).

El dimarts (dilluns tenia suec i vaig arribar a les 9 a casa…hora que em feia por que fos massa tard per destorbar una llar sueca) vaig anar a casa la veïna a preguntar-li on podia rentar la roba. A l'edifici del costat, em va respondre amablement.

Il·lusa, vaig pensar que dimecres podria rentar la roba, però en anar-hi no vaig aconseguir entendre com resevar la rentadora…

dijous al matí, finalment, amb l'ajuda d'una altra veïna vaig entendre el complex mecanisme per reservar rentadora –tot es complica si en comptes de paraules només veus lletres juntes sense cap sentit aparent-…i vaig entendre que fins d'aquí una setmana no puc rentar la roba...!hauran passat 20 dies des que vaig marxar de barcelona (i els 15kg de ryanair, amb diccionaris, bambes, i abrics inclosos, no donen per massa roba)..Així que, mentrestant, esgotats els límits de la reducció i la reutilització, m'hauré de conformar a rentar a mà....

El reciclatge ha seguit un procés semblant…dia rere dia em dedicava a observar els meus veïns i el meu entorn a la cerca d'una pista que desbloquegés el misteri que envoltava la recollida selectiva per aquestes latituds...i he de dir, també, que la naturalitat amb que els suecs tiren les escombraries m'ha omplert d'enveja i de rancúnia durant tot aquest temps, pel sentiment que era un món, el del tir d'escombraries amb naturalitat, que no semblava estar al meu abast…Després de les explicacions de la meva veïna amable, però, tinc esperances....de moment ja sé tirar paper, orgànica, i reste....el plàstic, el vidre i les llaunes seran per la setmana que ve (lliçó 10).

Ja he començat amb la rutina, doncs...anar a la universitat, dinar al departament, llevar-me cada dia escoltant la mateixa emissora de ràdio, que, curiosament, els tres últims dies ha posat "la flauta màgica", cosa que li dóna a cada despertar un aire de "el dia de la marmota" que no deixa de ser divertit (els que no hagueu vist "atrapado en el tiempo" npotser no entendreu la referència...però no us perdeu res, és una pel·lícula a la que li tinc una tírria especial, però que per algun motiu la tinc molt present...). Em sembla molt raro, això que posin la mateixa òpera cada dia...perquè diria que no són trossos diferents (aquesta mania operística d'anar repetint una melodia sovint no em facilita la feina...). Potser forma part d'un programa estatal perqruè tots els suecs se la sàpiguen de memòria???

Començant a sentir-me instal·lada, doncs, l'altre dia vaig entendre que o em dedicava a conèixer gent o em menjaré 6 mesos de lectures i pel·lícules (bé, i de quedar amb la Marta Mateos, gràcies a déu, que, per sorpresa de les dues, està a la mateixa classe que jo de suec!)o sigui que he començat a mirar associacions i coses per fer...entre les descartades d'entrada, n'hi ha una de ball que fan can-can (no m'he portat el lligacama), i una que inicialment només era de dones i fan "women dinners", i diria que algo així com ganxet...i bé, la d'estudiants bangladeshians a chalmers tampoc no sembla que estigui feta per mi. PErò alguna trobaré....

i ja tinc bici! es diu björk...però això serà en un altre mail :)

venecia i aterrada de nou a göteborg

2007-09-17T14:47:00.000+02:00

He estat una setmana a venecia a un curs de edificacio, urbanisme, energia i sostenibilitat...el nom exacte en catala no el sabria, però per aquí va. Per dir-ho moolt suaument, ha estat una gran decepcio. Feia molt bona pinta, als matins hi havia xerrades, i a les tardes treball en grup...tot estava organitzat –i pagat- per la unió europea. Però...les xerrades del matí no eren d'un gran nivell, tot i que n'hi havia d'interessants...ara, els grups de treball de la tarda....ens dividíem en grups i havíem de fer propostes per solucionar els problemes de venecia perquè sigui una ciutat sostenible d'aqui a 50 anys. Aixi d'entrada podria sonar un pèl massa ambiciós, però bé....si l'important fos el proces d'aprenentatge, de treball en equips muçtidisciplinars, multiètnics, multilíngüics i multifruti, podria passar...el problema era que cada equip tenia el seu "team leader", i el meu era un....alemany que, per dir-ho suaument, era un....no se m'acudeix cap paraula per definir-lo que sigui suau i no traeixi l'essència del que era....podria començar per egòlatra, però la continuació no la deixaré per escrit...

En fi.les tardes han estat un absurd (veure ANNEX I) , mes aviat, i les desavinences amb el team leader les feien encara mes dificils d+aguantar. El curs, pero, també ha tingut coses positives, com conèixer molta gent (en llenguatge flins seria "networking"), gent que fa investigació en el mateix que jo faré...i gent que no, però que ha estat molt bé conèixer, com dues italianes, o una basca....i compartir un temps amb una ex-companya de feina del cities.

I estar a venècia, una setmana...i vivint-la no com a turista, que et dona un altre punt de vista. A la nit teníem una mica de temps lliure, i ens dedicàvem a passejar per allà, i l'últim dia vam fer una visita tècnica al MOSE, els murs que estan construint per minimitzar les inundacions a Venècia.Es una obra d+enginyeria molt bestia (Mose es moises en italia)

De fet, també ha estat molt interessant saber una mica de la problemàtica de Venecia. El seu major problema és que s'està despoblant, els preus de les cases són molt cars, i és una ciutat dedicada totalment al turisme. Al centre, cada 20 metres hi ha una botiga de màsqueres, però costa molt trobar un supermercat. Hi ha pocs serveis per als habitants, que cada vegada opten més per anar-se'n a terra ferma, o a maestre (la ciutat que hi ha a la costa) o algun altre lloc. I a sobre, la majoria de turistes només hi passen el dia i després se'n van, perquè és molt car dormir-hi (és difícil dormir-hi per menys de 80 eurus la nit), per la qual cosa el turisme massiu que té tampoc no hi deixa molts molts diners. Hi viuen unes....50.000 persones? no recordo exactament, però té uns 18 milions de visitants cada any.

Les cases són molt antigues, i per fer qualsevol reforma necessites milions de permisos perquè són patrimoni històric. No hi pots anar amb cotxe, ni amb bici, de fet. Has de caminar per anar a tot arreu. No tracta les seves aigües negres, que se'n van a les afores de la ciutat i són abocades directament al mar. I, a sobre, quan fa molt mala mar, s'inunda, i com que es va enfonsant una mica cada any, i el nivell del mar va pujant, cada cop s'inundarà més sovint.

En fi, que viure a venècia no és un no parar de sopars romàntics entre gondolers cantant "oh sole mio", sino que és una ciutat incòmoda, cara, i envaïda per turistes.

Això, i molt més....però ja estic de tornada a Göteborg, avui començo el curs de suec, i comença també la pesca, la caça i captura de gent que vulgui ser amiga meva. Espero tenir més èxit que quan vaig intentar pescar piranyes a la selva, allà bolívia....que vaig ser de les úniques que no en va pescar NI UNA. Espero que els suecs i les sueques es deixin convèncer més fàcilment per venir amb mi :) i que no mosseguin :))

i sinó hauré de tirar de la vida d'erasmus, tot i que no hi tinc una entrada fàcil...i l'altre dia vaig veure un grup d'espanyols de polo amb caballitu i jersei lligat al coll que així d'entrada em va treure les ganes d'apropar-m'hi....però la desesperació ja sabem que treu totes les barreres mentals, o sigui que no puc dir que d'aquesta aigua no en beuré, per, si n'he de beure, no haver-me-la de beure acompanyada de les meves pròpies paraules :)

milena

ANNEX I

S+ha de dir, pero, que he apres una gran llico: NO CAL LLUITAR PER TOT.

Les sessions de la tarda es convertien en un intent de fer-ho millor que la resta d'equips, i, per això, el més important era fer una presentació que estigués ben feta (cada tarda es feia una presentació de 10 minuts sobre el que s'havia parla), amb un bon format, sense importar que el que s'hi digués tingués algun sentit. El tercer dia, rallada de portar 30 minuts (dels 90 que teníem) parlant de si haviem de posar una foto al principi o una altra, vaig dir que perquè no parlàvem del contingut i no de la forma, i que si jo no sabia què dir no ho podia presentar bé, el meu team leader alemany em va dir que amb la meva actitud negativa desanimava a tot l'equip.

L'últim dia, però, vaig aprendre la lliço: no val la pena lluitar per tot, i, realment, posar-me pedres al fetge per una cosa com aquella no feia falta...així que vaig optar per fer el que em demanaven. I, efectivament, vaig ser molt més feliç. Ens vam passar l'hora i mitja parlant de com faríem la presentació, i tothom es preparava la seva part. A mi em tocava parlar de l'energia a la venècia del futur, i va ser molt fàcil: canvi climàtic, combustible fòssils, efecte hivernacle, fotovoltaica i alguna paraula clau més, en un discurs buit. Quan, en acabar la meva part, li vaig preguntar amb un somriure al meu team leader si li havia agradat em va dir que havia estat "perfect". I lo fort és que estic segura que ho pensava, al cap i a la fi, ho havia fet en el temps correcte! (el dia anterior ens havíem passat de temps i ens havien dit que només amb això ja estava malament tot)

A l'equip hi havia també una italiana, de 37 anys, amb qui ens enteníem molt. L'últim dia ella també va optar per fer el mateix. Actitud positiva, un somriure als llavis...un somriure que sortia naturalment de pensar que era l'últim dia d'aquell absurd.Un absurd pagat amb els vostres impostos, per cert :)

arribada a Göteborg

2007-09-08T17:02:00.001+02:00

uns 125 centims inicials (5 centims sempre mhan semblat poc)
ja estic installada a l+apartament, que esta prou be...de fet, esta molt be, fins i tot. Te molta llum, tot molt nou, tot molt net....i te una mica de tot. Fins i tot te estris per cuinar que no se perque serveixen, una tele, un rellotge de paret, un despertador...en fi, mes coses de les que caldrien i tot.
Esta a 10 minuts caminant de Chalmers -la universitat-, i a uns 25 del centre de la ciutat, en una zona de blocs de pisos grans i relativament lletjos, pero que com que estan envoltats de verd la lletjor queda dissimulada. De fet, fins i tot diria que te una bones vistes, dona a un parc amb arbres (arbres!!), i les postes de sol que s+hi veuen (es un 5e, i dona a l´oest), sobre els arbres, son boniques i tot.
l+unic negatiu seria que en no compartir-lo amb ningu, i no tenir amics, clar, m+haure de buscar mes la vida. Pero aixo no es cap impediment per una noia intrepida com jo.
un altre petit inconvenient es que a prop no te massa cosa, esta en mig d+una epsecie de zona residencial on tot son grans blocs de pisos, i nomes molt de tant en tant trobes alguna tenda estil gasolinera (tabac, alguna cosa de menjar, 4 pomes i 2 platans)
Mentre he estat a casa de moment m+he dedicat a netejar, ordenar les coses, sobretot...Un cop estigui realment intallada ja veurem com omplo el temps...potser em torno una frik de la neteja i l´ordre, per omplir el temps. Deu no ho vulgui. Arribat el cas, esperem que la tele em distregui de tan horrible temptacio.
A part d+aixo...realment, aqui tothom parla en suec. Ignoro si ho fan per molestar, com tants catalans, o perque es la seva llengua, pero si que es cert que la majoria de gent parla un molt bon angles -nomes en arribar no trobava on havia quedat amb els del departament, i li vaig preguntar a un segurata, que em va respondre amb un angles perfecte....cosa que a espanya sembla poc probable...de fet, si li preguntes al president del govern espanyol segur que tindria dificultats per respondre en angles.
Tambe he trobat algu que no en parla massa (Entre ells, el kioskero de sota casa meva, que diria que es pakistani o semblant...hi ha coses internacionals ) pero de moment son una aclaparadora minoria. '
Pero, clar una cosa es fer-te entendre, que de moment -nomes de moment!- amb l+angles ja faig, i l+altra anar sola a comprar en un super on tot esta en suec, que es converteix en un proces llarg i dificil, i amb uns inevitables errors...

el resum seria que tot molt be. Divendres vaig estar a Chalmeres, i em van presentar a tothom del departament, amb una majoria aclaparadora de nois, homes, i joves de sexe masculi enfront de les dones. Jo nomes vaig coneixer la secretaria (certs rols, fins i tot aqui, semblen tenir un sexe assignat), pero es veu que n+hi ha dues mes....en un departament de 45 persones, no es massa, no?
I be, el meu tutor es encantador, i hi ha un irlandes, que es amb qui treballare, que es el que em va venir a buscar a laeroport, que tambe sesta portant molt be amb mi. Entre el meu tutor i ell, doncs, m+estan cuidant molt. De fet, avui a la tarda anire amb l´irlandes i amics seus a una festa d+entrada de pis, i abans a jugar a un parc...i el tutor m´ha trucat fa una estona (es dissabte!) per saber si tot anava be.

Per continuar amb les bones noticies, l´irlandes aquest em va dir que anaven a fer escalada amb uns amics a un gimnas que esta entre casa meva i chalmers, i avui m´hi he passat i tambe juguen a volei, 3 cops a la setmana....
o sigui que, un cop torni de venecia, ja m´anire installant. La cosa pinta forca be

I goterborg,...es prou bonic. Tot i no haver estat a massa ciutats nordiques, m+atreviria a dir que es un prototipus de ciutat nordica. Molts tramvies, molta gent amb bicicleta, tot bonic, sembla que tot mes silencios, net i discret que a barcelona...fins i tot els punkis suecs (que n+hi ha) semblen que vagin mes ben pentinats que els de casa.
I de moment els 2 dies que he tingut aqui han estat molt bonics, amb un cel molt blau, molt de sol, i una mica de fresca a la nit...seria una temperatura de finals de marc nostra, amb una mica mes fred a les nits.

I be, despres d aquesta primera impressio, dema men vaig a venecia a un curs, una setmana, per fer lultim tast del desordre i caos mediterrani que tan interioritzat tinc...abans que aquests nordics no em transformin en una persona ordenada.

s'ha acabat....

2007-09-05T01:13:00.000+02:00

recollint l'habitació -una cosa que faig amb certa freqüència, en una lluita contrarellotge contra el caos...que, en el meu cas, sempre és més ràpid- he trobat uns resguards de pagament de crèdits ALE, i he decidit entrar a veure si ja me'ls havien convalidat....i, en el meu expedient, hi he trobat el que hi ha a dalt....
només em queda el projecte
Tot i que ja ho sabia....i tot i que estic contenta...i tot i que em fa il·lusió marxar...i tot i que fa temps que l'escola m'agovia, les assignatures se'm fan pesades, i tenia ganes d'acabar, entrar a un campus digital que ja no faré servir ha tingut el mateix punt nostàlgic que la visita a l'escola que vaig fer ahir per parlar amb el meu tutor...
no és més que el punt nostàlgic d'etapa passada, d'etapa que va ser il·lusionant en el seu moment i que ja no ho és, i ara la il·lusió està centrada en iniciar-ne una altra.... però és un punt nostàlgic, al cap i a la fi

En fi. Muntanyes de merda m'esperen. Confio en ser capaç d'amagar-la sota l'alfombra ràpid, o no dormiré d'aquí a dijous, quan agafi l'avió....i el vol per anar fins a goteborg no dura 12 interminables hores a omplir amb un son profund i reparador com va passar amb Madrid-Lima...

google i estalvi energètic

2007-07-09T16:43:00.000+02:00

tant de temps sense escriure...per escriure això.
Doncs sí
podria ser més curt...però no més impersonal :)

Whenever your PC screen is all white (as in a Word page for instance) the computer will consume about 74 watts. When black it uses an average of 59 watts. Using this knowledge, some months ago, Mark Ontkush wrote an article about how much could be economized if a Google page used a black background instead of white.
Taking into account the enormous popularity of the site, according to Mark's calculations, about 750 megawatts/hour would be economized each year.
Using this data Google created an all dark version of his search engine calling it Blackle that works exactly as the original version but consumes less power.

http://www.blackle.com/

jo procrastino

2007-04-29T11:10:00.000+02:00

m'adono que les entrades al blog són directament proporcionals als treballs a fer (amb un factor de multiplicació no definit, entre 3 i 10)
entre que m'assec davant de l'ordinador i començo a fer el que he de fer poden passar hores, omplertes amb més o menys gràcia amb tot tipus d'activitats no forçosament productives, ni gratificants, ni interessants, fins i tot.

Un cop contestat els mails, mirats els blogs amics -i no tan amics-, mirades 4 webs curioses, notícies, etc....el temps s'ha d'omplir amb entrades així de poc interessants al blog...potser dues en un dia. què hauria de fer, sinó..? Fer el treball?

Si a sobre fa un dia gris, lleig i depriment, com avui, l'agovio ve abans, perquè ja parteixes d'un punt de malestar interior més elevat.....i aviat apareixen les ganes d'estirar-me els cabells, i la samarreta, i els pantalons, com una nena de 3 anys que té calor, està cansada i té pipi....i de cridar i d'apretar alguna cosa amb totes les meves forces, d'estrujar-ho, retoraçar-ho i estripar-ho.....
i tot, per un treball que fa mandra fer, que converteix un dia potencialment bonic en un dia de merda, grisor i malestar. I, com tot, com sempre, sabent que la culpa no és del treball, sinó meva per ser incapaç de matar-ho ràpid si no tinc la pressió del temps a sobre.

Feta la reflexió...a veure si avui sí ho aconsegueixo....
Si faig alguna altra entrada al blog serà que no me n'he sortit.

l'estat del món

2007-04-22T21:51:00.000+02:00

un link interessant

http://www.theglobaleducationproject.org/index.php

hi ha informació, gràfiques, i de tot i tot sobre l'estat del món, i també centrat en l'orient mitjà...
trobo que si es té temps, és prou interessant donar-hi un cop d'ull.
I sinó, ara que parlar de la sostenibilitat i el canvi climàtic està tant de moda, aquesta web pot donar eines per omplir converses d'ascensor/silencis incòmodes amb companys de feina, o, si més no, per sentir que s'està "in". Potser la sostenibilitat algun dia desbancarà el futbol quant a conversa estàndard, inòcua i universal que permet establir vincles amb desconeguts?
el canvi climàtic, però, en ser una qüestió global té una clara desavantatge respecte el futbol, i és que no dóna peu al sentiment de "pertànyer".... aquella eufòria col·lectiva que es viu a Barcelona el dia que guanya el Barça una lliga, per exemple. No me la imagino per un augment de la capa d'ozó....o un descencs de 0,01 graus de la temperatura mitjana. Però mai se sap. I si s'arribés a donar, quina gran victòria de l'amor global, no? abraçades amb gent de Bangladesh, Kualalumpur, nova york...
I, qui sap, amb la campanya mediàtica que s'està fent últimament amb el tema del canvi climàtic, potser....

SObre la campanya en si....tot i que que la sostenibilitat estigui de moda en el fons està bé, no deixa de molestar-me que ara sigui el gran tema, que a tot arreu se'n parli, que TV3 faci la setmana del canvi climàtic, es treguin suplements, pel·lícules, llibres....ara el negoci està aquí. (per cert, i sense treure mèrit a la pel·lícula de l'Al gore, que segurament farà més que molts científics fent xerrades a tort i a dret, només dir que l'algore era vicepresident quan EUA va decidir no firmar el protocol de Kyoto. Lo cortés no quita lo valiente...però ho matitza)
Al llibre "el espejismo humanitario", escrit d'un Metge Sense Fronteres que ha anat a moltes guerres i situacions d'emergència, entre d'altres crítiques -rajava bastant de tot el món de la cooperació, etc- criticava el paper dels mitjans de comunicació, parlava de "víctimes sexys". Diria que aquest és l'argot que s'utilitza -no només ell-. Víctimes que interessen als mitjans...els mutilats són víctimes "sexy", que saps que sempre seran un bon reclam. Parlava amb especial cruesa del dels camps de mutilats Sierra Leone, un cop ja acabada la guerra en la què el RUF es va dedicar sistemàticament a amputar braços i cames a tothom a qui es trobaven.
El llibre també parlava-no estic descorbint la sopa d'all- de conflictes que es posen de moda, i els mitjans de comunicació es posen a cobrir-los, es recapten fons a tort i a dret, es fan programes de tele, reportatges i donacions, i personatges mediàtics van allà a fer-se la foto i a donar en mà els xecs o les ajudes. De la mateixa manera que els eixams de periodistes havien arribat, sovint marxaven...i el conflicte quedava igual, però ja lluny de les primeres planes occidentals.

Doncs això, ara el canvi climàtic és el reclam "sexy", que ha entrat en la correcció política...
Està clar que més val això, però...no sé, aquella sensació que el que importa és crear alarmisme i pujar-se al carro...fa 2 mesos havíem d'estar preocupats pel botellon i el consum de drogues del jovent, i en fa 5 pel racisme en el futbol...

Pel que pugui ser, Bon Sant Jordi...jo aprofitaré que a la UPC és festa....yuhu!

i celebraré que jo també faig un any de blog...mira per on. Ara fa un any caminava amb crosses i veia sant jordi des de dins d'un cotxe (emetent CO2, cert....però per compensar des de llavors intento respirar menys).
i us deixo amb una rosa, amb gebre...com a símbol del que potser no veuran els nostres néts, el yel... :)

ara el drac que hem de vèncer, amics, no treu foc, ni menja donzelles....però és molt més gran i poderós....i el portem a dins nostre....(sempre fa por que la gent no entengui que és una ironia, aquest to cursi)
Bon sant jordi, doncs!

pd.
hi ha una campanya "el clima cambia. y tu?" dde zero co2 amb uns cartells preciosos... http://www.frenaelcambioclimatico.org/blog/?cat=22
http://www.fundacionatura.org/cat/noticies/2006/161006.htm
aquí només n'hi ha algun, i que no trobo dels més bonics, però són els únics que he trobat onlíne)

creure-ho per veure-ho....baixant de l'hort

2007-04-17T00:42:00.000+02:00

si ho preferiu, aneu a www.etseib.upc.edu.....
sembla que hi ha qui no es pren amb esportivitat que els altres facin el que has fet tu....ara sembla que és super important que la junta d'escola s'hagi pronunciat....
"un fet sense precedents..." ??????????????
jo recordo una llegenda que deia que hi havia una vegada un rector molt dolent que manipulava, extorsionava, mentia i pressionava a la gent, i que va decidir passar-se pel forro una decisió d'una junta d'escola....
ai, no! si no és una llegenda....si ho he viscut en pròpia carn....
clar que, després de molts cops de dir que aquesta decisió, la de marxar, no es va prendre -jo ho he sentit dir infinites vegades, fins al punt que la veritat imperant a la junta d'escola és que l'ETSEIB no s'ha posicionat mai a favor d'anar-se'n- suposo que també es pot defensar que aquest rector no va mentir, manipular, extorsionar i mentir...bé, a mi que no m'ho justifiquin, perquè si a mi m'ha pressionat sent una estudiantilla sense ni pinchar ni cortar, i sense poder-me fer res jo em vaig cagar....

encara m'indigna...fins la medul·la. em crispa. M'entristeix. Em fa rabiar
M'indigna que la mateixa gent que durant anys s'ha passat sistemàticament pel forro les voluntats de la permanent, la junta d'escola, o ha aconseguit consensos basats en la pressió ara esgrimeixi l'insigna demòcrata de "la junta d'escola ha dit", quan MAI se l'han escoltat. M'indigna que s'hagi acabat imperant una veritat que contradiu el que jo he viscut, i el que diuen els documents. Com es pot dir que l'escola no s'ha posicionat mai? Com es pot manipular així? Es fa amb consciència?

A la beca tenim relació amb molts professors....i és quan és fa pal·lès la gran divisió que hi ha a l'escola, i de la qual en formo part, sens dubte. A molts professors els hi tinc un odi desmesurat, o una profunda estima...hi ha alguns punts mitjos, però no gaires....i en tot cas, solen ser als que no he conegut com a delegada....
Em vaig adonar que per explicar les manies sempre acabava parlant del debat de l'edifici, i em va preocupar, perquè no poder suportar als que pensen dirferent no és ser...intolerant? feixista?
Em vaig adonar, però, que el debat de l'edifici el que ha fet ha estat aflorar....tot. Ha obligat a aportar arguments (bons o ridículs), a defensar idees, a respectar -o no- altres opinions....i ha aflorat el que és d'esquerres i sempre ha tingut una "buena relación con los estudiantes, desde que corrí delante de los grises cuando yo lo era" però t'insulta quan no penses com ell, el que riu a la teva cara quan estàs parlant, l'exxrector que t'escriu mails al teu correu personal intimidatoris, el rector que et pressiona i et menteix perquè li facis campanya, el professor pallasso que sempre fa aportacions ridícules, però sempre parla creient-se qui sap què, la que riu sempre i que l'únic que sap aportar és "és normal, sou joves i heu d'estar en contra de tot", el cap d'estudis lolailo que et diu cínica i sempre que parla algun estudiant riu amb menyspreu, la professora amb cara de pocs amics i pintes de convergent que sempre mira amb fàstic els estudiants....
I per altra banda, també hi ha el professor que t'escolta i aporta arguments, el professor que et critica quan cal però t'escolta amb atenció, la professora que es preocupa pels estudiants, el professors apassionat que potser no sempre està allà, però que és capaç d'imaginar una altra escola -era...això anava per l'Albert Prat- i preguntar-se perquè els estudiants no van a classe, en comptes de respondre's que perquè són tots uns vagos...
També crec que valorar tant el respecte pels estudiants (a part, segurament, de perquè nosaltres ho fóssim) , també ve de pensar que se'n pot esperar poc d'algú que no et respongui en funció dels arguments que aportes, sinó de qui ets...la frase m'ha quedat empalagosa, però el sentit és aquest.

Un cop vaig escriure que el pitjor de fer-te gran es entendre que la gent gran tampoc no té respostes.Per mi, una altra putada de fer-te gran -jo ho he entès totalment amb l'escola- és entendre que la gent gran tampoc no es mou per arguments, i que la veritat no interessa sempre....
m'entristeix que els arguments serveixin de tan poc. que la gent pugui ser tan poc crítica. No és quedar-se o marxar. És defensar segons quins arguments. Tan tanquil·lament.
perquè si això passa aquí, en aquest mini entorn tan petit -i tan gris-, en un entorn universitari i tecnològic, on se suposa que les evideències haurien de pesar-...quina merda. Com diu no sé qui a no sé on -agustín, un cable?- hi ha qui necessita "creure-ho per veure-ho"....

Quanta merda infinita hi deu haver, ja no en l'alta política, sinó, simplement, allà fora? Quants interessos personals es deuen imposar al benestar general...? quants....
ja sé que sembla que baixi de l'hort...però és que constatar intuicions d'aquest tipus sempre és una merda.

i quina merda
així que corre, corre, fuig....i que no t'esquitxi. Quan l'escola s'enfonsi en la seva grisor jo no vull ser-hi.

la veritat sobre el acuchillador de tauros....

2007-04-15T18:58:00.000+02:00

com és ben sabut, internet ens porta a la veritat de moltes coses...entre elles, aquest testimoni de primera de mà que ens explica què va passar aquell dia que l'horòscop del 20 minutos va vaticinar per als tauros que "todos los hijos de puta de este signo morirán acuchillados"

Podria ser molt més truculent....jo m'hagués imaginat alguna cosa així com que la llicenciada en horoscopia de torn va veure en els astres que això és el que els passaria als tauros fills de puta....m'imaginava, llavors, una lluita al mig de la redacció, amb el jefe dient que això no es podia publicar, i l'horòscopa llicenciada defensant el dret dels lectors a conèixer la veritat...m'imaginava crits, amenaces amb escriure un article acusant el diari de censura, apel·lant al codi deontològic del bon periodista, i del bon horoscopista, m'imaginava un "demà no cal que tornis" dit pel redactor en cap, i l'horoscopista (que no sé perquè, però me l'imagino sent una dona, amb el cabell negre i llarg, arracades penjant, faldilles llargues i amb volada, i potser -només potser- una cabra com a animal de companyia) marxant amb un cop de porta ben fort, no, però, sense abans haver dit un críptic i amenaçador "qui desafia els astres desafia el destí"...

això, però, seria en un món en què la carrera d'horoscopista estigués valorada...o, com a mínim, existís.
En el nostre món, la història és molt més grisa....és el problema que té la realitat, que de vegades supera la ficció, però quan no, és molt més avorrida

http://www.yonkis.com/imagenes01/20minutos_asifue.htm

l'hort balear

2007-04-15T11:26:00.000+02:00

Sempre he pensat que més val no fiar-se d'una bleda assoleiada...(apunt lingüístic..."bleda assoleiada" trobo que és una expressió brutal, molt gràfica...una bleda ja és de per si una verdura així, lànguida, amb aquella caiguda de fulles que té, d'aquelles que l'agafes per una punta i és incapaç de mantenir-se dreta....i una bleda deixada al sol, una bleda assoleiada, amb les fulles ja totalment caigudes, pansides, sense força, havent perdut tota la turgència....quina graficitat! quina plasticitat! Agustín, vas veient, els matisos del català?? :) )
Deixant les verdures a part, deia que de les bledes en general més val mantenir-se'n lluny...per mandra, i perquè després encara et poden dir allò de "jo no volia, però...." i posar-se't a plorar...
aquesta reflexió de sobre les bledes m'ha vingut per la següent notícia:
"Maria de la Pau Janer formarà part de la llista balear del pp...."
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2354414

Amb aquell parlar empalagós que té, i aquell posat de "te deix, amor, la mar com a penyora"...
És una ràbia totalment infundada, per la ràbia que li té gent del meu entorn...però és que els enemics dels meus amics són els meus enemics....
i clar, que ara es presenti a la llista del pp balear (dels dolents més dolents, uns dels més dolents) només fa que reafirmar-me (aquell sentiment de victòria estúpid..."ajá...jo ja ho veia!")

En fi. Una reflexió de diumenge matí...
Demà, els tomàquets

(vermell com un tomàquet, expressió popular i d'ús freqüent "jo estic vermell com un tomàquet, tu estàs vermell com un tomàquet, ells estan vermells com un tomàquet, elles estan vermelles com uns tomàquets......". La seva freqüència d'ús, però, no ens hauria d'impedir veure la seva vàlua com a expressió també gràfica.....

semblar una ceba, ser estirat com un rave, etc....són altres expressions a analitzar....però me'n vaig a preparar l'estratègia per guanyar 3000 euros enganxant autobusos amb sika...

peticions populars

2007-04-03T11:49:00.000+02:00

ai, mireia!
què més voldria jo que poder escriure...però estic a berga, rodejada de 60 nens i, sobretot, de pluja, molta pluja...per esmorzar, a mig matí, per dinar, a mitja tarda, abans de sopar, durant el sopar, just després de sopar, abans de començar l'activitat de nit, durant l'activitat de nit, abans d'anar a dormir, quan ja estem dormint...!
però bé, com que tu em demanes que escriguis, i ja saps que els teus desitjos són ordres (no tothom s'atreveix a portar-te la contrària :) ), especialment dedicat per tu i el teu instrument (tu ja m'entens), us recomano aquest video del youtube....quan un no està creatiu, més val deixar pas als que sí que ho estan
una abraçada!
http://www.youtube.com/watch?v=OGM7PsXGkgg

Luejant il·lusionada...Lua Lueta Lua

2007-03-08T17:16:00.000+01:00

ahir, 7 de març de 2007, va néixer la Lua Garcia Feliu, filla de David Garcia i Mireia Feliu, néta d'Albert Feliu i Teresa Ràfols, besnéta de Teresa Esteve Mitjans...i Salvador Ràfols, que va morir fa 14 anys.
La Lua té molts més parents..les seves tietes, Marina i Eulàlia Feliu, molts tiets avis (entre ells els meus pares) , i encara moltes més tietes segones...entre les quals estic jo.
En resum: la meva cosina ha tingut una filla. Que es diu Lua Garcia Feliu...El primer membre de la nova generació del clan Ràfols, tot i que el cognom Ràfols, que dóna nom al clan, ha desaparegut gràcies als segles de patriacat...(no és el moment de parlar-ne. Però és veritat...de 9 cosins que som, som 8 noies...a la següent generació el cognom ràfols s'haurà diluït...de la mateixa manera que els meus fills no portaran cap cognom de ma mare, encara que com a homenatge -petit- a ma mare m'agradaria que els portessin....)
Entrant a la clínica pensava que probablement un naixement sigui l'únic motiu per entrar amb un somriure d'orella a orella en un hospital. I quin somriure. I quina emoció. I quina alegria.I quina il·lusió. A l'alegria pròpia s'hi sumava la contagiada per tothom. El meu tiet irradiant felicitat..i la meva cosina. I la lua, allà, amb les mans apretades, petita, petita...

Vaig estar parlant amb la meva àvia ahir...un naixement inevitablement et porta a parlar de la vida, i, com deia el pou de saviesa que és la meva àvia, "néixer morir tots ho fem igual...el que fem entre mig és l'únic que canvia".
Quants sentiments....per una banda, d'il·lusió. Allà tens algú que té tota la vida per davant. Quantes incògnites. I com serà? I què farà?
Sent la primera -i sembla que durant un temps, única- ràfols junior junior, la podrem mimar fins que sigui gairebé insuportable...sort que té els pares que té per ser estupenda :)

i, per altra banda, també et sembla que tornes a l'essència de tot plegat...i les petites preocupacions tontes que et poblen el dia a dia tornen al lloc on els tocaria estar, al calaix de les preocupacions tontes. Ara, la vida està feta d'aquestes coses petites, no? no tot poden ser naixements...que ja som prous, al món :)

i és curiós, perquè quan estàs molt trist et sembla que el món s'hauria d'aturar. Després d'un enterrament, -a mi em passa, com a mínim- resulta gairbé insultant que la gent estigui alegre...vénen ganes de cridar perquè el món s'aturi...Doncs avui he descobert que després d'un naixement et sembla impossible que les coses vagin malament. Coses que ahir em treien -literalment- de polleguera -vegi's pp+psoe al congrés- avui em semblaven totalment irrellevants...fins i tot -ojito- he passat per davant de la llibreria Europa, i hi he entrat, i he estat mirant coses...conservant el somriure interior...
Evidentment, no perquè no em sembli greu que existeixi gent com el varela (un apunt....en un dels articles que hi havia penjats, al costat d'un del Pedro Varela amb el titular "nadie me ha convencido de que existiera el holocausto", hi havia un retall de diari on sortia la notícia del descobriment que Enric Marco -aquell president de l'amical de mathausen que es va descobrir que no hi havia estat mai en un camp de concentració nazi...suposo que pretenia -el fet de penjar-los de costat- donar força a la tesi del varela...cosa que demostra que a més de mentir a tante gent sobre una cosa així, va donar ales als revisionistes, el marco aquest -que, per cert, va venir a industrials convidat per esf-delegació-...Creieu que encara dóna per posar un parèntesi dins del parèntesi dins del guió???)

Tornant a la Lua...doncs això, que estava en un estat semi levitatiu en què tota la merda del món -i això inclou els fills de puta- sigui llunyana i totalment irreal.
Ja passarà...perquè justament perquè hi ha petites Lues és imprescindible sentir fàstic cap a coses així, no?

El fàstic, però, ja vindrà un altre dia. De moment em centro, parafrasejant una cosa que vaig llegir fa poc, en mantenir "los pies en el sueño"....el sueño que és la vida :)

Quina alegria. Quina il·lusió.

talar svenska und giocare al voleybole

2007-03-01T23:34:00.000+01:00

Aquesta setmana he fet dues activitats novedoses...

he començat el curs de suec, el que en principi m'ha de permetre, d'aquí 6 mesos, anar a comprar el pa sense haver de fer servir la llengua de l'imperi (americà). Aquesta és la visió optimista del tema. La pessimista és que com a molt em servirà per fer-me la interessant, perquè en 4 mesos no aprendré a dir ni hola. El que encara he de trobar el públic entre el qual em pugui fer la interessant dient que estudio suec...però algú hi haurà, no?

El curs l'he començat amb bon peu...vaig arribar a classe el dimarts amb 2 fulls (total, el primer dia no farem res, no?) i amb la cara de pardilla de tot primer dia de classe. La professora, però, només entrar, saluda, i es posa a esciure paraules a la pissarra. Ni un joc de presentació?
Ni una ronda de noms?
"recordeu com es pronunciava això??" i la gent, en comptes de fer cara de sorpresa, contestava....
mmm...tot començava a prendre un aire sospitosament familiar, com un dejavu de tants cops de cagades pròpies...però vaig mantenir el tipus.. i vaig observar els meus companys....tothom tenia els llibres del curs...responien a preguntes de suec...es mostraven extranyament relaxats per ser el primer dia de classe (sempre hi ha un cert encarcarament el primer dia...)
Finalment, vaig entendre que una de les dues premises amb què jo havia afrontat la classe eren FALSES, és a dir que
1. o bé no era el curs d'introducció a la introducció al suec
2. o bé no era el primer dia de classe

Finalment li vaig preguntar a la meva "klasskomrade" de la dreta si estava al curs d'introducció a la introducció de suec....i em va dir que sí...i...però...no és el primer dia de classe? I la molt...la molt...em va dir que NO!!! amics, amigues...ho vaig saber....M'HAVIA TORNAT A UCURRIR!!! Una data falsa s'havia implantat en el meu cervell en algun moment en què estava despistada...i havia suplantat la veritable data...
ha estat més una tocada de nassos que res greu, un petit esprint que hauré de fer per intentar recuperar algunes coses ja explicades en les 4 hores perdudes... (l'alfabet, les persones verbals...això sí, m'he perdut com es pronuncien les vocals en suec...però bé que en àrab no tenen vocals i s'entenen, no???

a part d'això, quina alegria, quina il·lusió, mai hagués pensat que m'agradés tant aprendre un idioma nou (potser dir-ho després de 2 classes és precipitat....per`ro ja em coneixeu, sóc pura rauxa)...
en fi, un nou...interès? hobby? (passió potser seria precipitat...) en una setmana de retrobament amb un d'antic, el volei, que m'ha fet més feliç del que em pensava, també
He anat a la final de volei universitari de catalunya. Ahir i avui, a Lloret de mar. Semifinal contra la ramon llul (guanyat) i final contra la UB (perdut...per poc). Anirem a fases, a galícia.

Tot l'ambient, el partit contra la UB, que ha estat molt renyit...he disfrutat tant...-si, agustin, es diu gaudir...però la llengua de l¡imperi ha fagocitat tant les llengües minoritàries, com ara el català, que els catalano parlants necessitem recorrer-hi per sentir-nos-hi còmodes en segons quins aspectes-
Tant de temps -3 anys- més rodejada de basketboleros que altra cosa havien minat la meva confiança en el volei. Allà, al campus de basket, que si el magic johnson, que si el gasol, que si boto la pilota... :)
Però, sobretot, feia 8 anys que no estava en un partit sèrio de volei ...i m'ha fet enyorar-ho.I el més bo del cas, és que jo he jugat poquíssim....
em recordo a aquell acudit de "m'agrada tant jugat als escacs i perdre!"
"i guanyar?"
"ja deu ser la hòstia"
Doncs si estic així de contenta havent-me mirat el partit des de la banqueta....si hagués jugat ja seria la hòstia :)
he estat analitzant perquè no he jugat. De moment estic tendint a pensar que l'entrenador em té mania....però encara ho he d'acabar de perfilar :)

En fi, que així estem
bona nit!

tertúlia radiofònica

2007-02-20T22:34:00.000+01:00

anava a escriure alguna cosa...pensava, sobre el post anterior, perquè he pensat que potser ben bé el sentiment no era de fàstic, sinó de de calfred profund...puc entendre que el sentiment que descrivia el soldat/marine/el que sigui, es forgi estant en un exèrcit, tan a prop de la mort i aquestes coses. Però el calfred anava també pel fet de pensar que probablement sigui un sentiment universal comú a tants soldats de tantes guerres de tants països...
el calfred també ve de pensar que el sentiment, al final de tot plegat, d'algú que ho ha viscut en primera línia no sigui un preguntar-se "i valia la pena?", sinó un "orgull ferotge d'haver lluitat amb els companys".
El pitjor mal no sol ser el que es fa expressament....Aquest orgull el podria arribar a entendre si es passa per alt el context, cosa tan estúpida com dir que a Hitler, si no es té en compte tot el que va fer, se li ha de reconèixer que va ser un gran líder (més enllà de la demagògia, ho he sentit amb les meves pròpies orelles). I, de fet, és cert. Segurament qualsevol assassí en sèrie deu estar lliure de pecat, si no tenim en compte els seus assassinats....Va, home.

Quina mania, aquesta de matitzar. Quan faig algun amago de sentenciar de seguida em faig enrera, com si les coses no podessin ser mai o blanques o negres...no, no era del tot negre, era més aviat gris fosc amb punts semiobscurs i a estones blanc trencat amb un punt d'ocre. Però si a la ràdio i els programes de tele estan plagats de penya que es guanya la vida no sabent res però opinant de tot, i que l'últim cop que van dir alguna cosa interessant l'home encara no havia arribat a la lluna (i recordem les teories conspiratòries segons les quals encara no hi ha arribat) Va, home.

Ah, i tot plegat, brindant per la independència del poder judicial. Com moltes coses, si no fos perquè és una realitat, em faria molta gràcia. Una sentència judicial que depèn del que l'executiu digui. Em fa realment gràcia que algú pretengui que són independents.
A Estats Units va passar una cosa semblant. No sé quina elecció presidencial, diria que a la que va sortir el bush per primer cop, un dels motius pels quals era important -més enllà de poder ser el dolent més poderós del món, si es vol- era que allà els càrrecs del tribunal suprem són vitalicis, i durant el mandat del president que sortís elegit se'n jubilaven dos. Com que els designa el govern, en funció de si el que sortia era republicaà o demòcrata es preveia quin seria el color del tribunal suprem pels següents anys (conservador o ultraconservador)
De fet, entre 1974 i 1978 a EUA es va abolir la pena de mort, perquè es considerava que anava en contra de la octava enmnienda (tantes pelis sentint a parlar de la quinta enmienda, trobo que en català perd força....5ena esmena?). La 8ena esmena, doncs, va en contra "càstigs cruels i ...bé, "Cruel and inusual punishments".
Al '78 es va reinstaurar la pena de mort. Diria que el procés va ser això, un canvi en algun membre del tribunal suprem. Entre altres coses, em costa de creure que algú en 4 anys passi de pensar que la mort és un càstig cruel a que potser no n'hi ha per tant.

En mig d'aquesta disserció entre Iraq, el tribunal constitucional, els EUA i la pena de mort ha sonat la Janis Joplin amb el seu desgarro -vocal- i per sort he tornat a la meva confortable casa des d'on ho puc jutjar tot i quedar-me amb la consciència ben neta.
i parlant de cantants hippies, deixo una frase de la JOan Baez que m'agrada molt....

els detractors de la no violència diuen que la no-violència no ofereix garanties. És cert. El que és curiós, però, és que la violència tampoc no en dóna. Les estadístiques demostren que tens més probabilitats de sortir viu d'una batalla no violenta.

i ja callo...perquè, malgrat tot....hi crec

Avui sí, després de tant sentenciar i parlar d'Estats Units, "buenas noches, y buena suerte"

iraq

2007-02-19T01:39:00.000+01:00

un titular de notícia a vilaweb deia "Censuren els blocs dels soldats nord-americans a l'Irac" (http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2271651 )

Entrant-hi, deien que per qüestitons de seguretat el pentàgon ha decidit censurar blogs de soldats americans a l'iraq, i sortiens uns quants links de blogs. Per curiositat, i pensant que potser si els censuraven era per posar en dubte qüestions de l'ocupació, hi he entrat, amb aquelles ganes de trobar crítiques des de dins....Els subtítols dels blogs, però, m'han produït un calfred, "PROTECTING FREEDOM.....HALF AN INCH AT A TIME.", i l'altre "a view of Operation Iraqi Freedom through the eyes of a signal soldier".
SI no fos perquè cada entrada del blog pot ser interpretada com un suport....us recomanaria entrar-hi. I de fet, si no fos perquè són les 2 menys 10 de la matinada d'un dilluns, m'hi passaria una estona llegint-ho.
De fet, us en deixo un...l'únic que he llegit més estona. I encara m'ha posat més els pèls de punta. És un anglès recarregat, del qual jo no n'entenc totes les paraules, ni molt menys. El que em posa els pèls de punta, però, és el formalisme que sembla tret d'una peli dolenta de hollywood, que fa aquella sensació d'irrealitat que tot ho higienitza i ho allunya de les morts reals en les guerres reals.

Faig un intent de traduir-ne un tros...Missió gairebé impossible, sense entendre el 30% de les paraules...PErò el conceto intentaré que es quedi.

Estic deixant les FOB sen un home diferent del que va arribar a aquestes portes fa uns quants mesos. He begut del cálice (?) verinós de la pèrdua. Sentit glaçar-me les venes, i córrer llàgrimes calentes per la meva cara
I he mirat com la dalla de la segadora xiulava a través de l'aire desèrtic. Les coses mortals no poden acariciar les espatlles amb l'eternitat sense suportar les ciactrius psíquiques de la seva trobada. Estic tan canviat...tant per dins com per fora.
(...)

No malinterpreteu les meves paraules. NO estic trencat, ni ferit. LA història de la nostra missió no e´s una tragèdia, malgrat les nostres pèrdues. Les marques més profundes dins de la meva ànima, les que romandran tant en aquesta vida com en la propera, van ser els exemples incandescents de valor, coratge, i germanor de les que he estat testimoni cada un dels dies. Els homes que han servit al meu costat estaven lligats a mi, i jo a ells, amb unes forces que no tenen equivalent en la formalitat estèril del món vivent. A casa el concepte de "jo" és una construcció rígida, un domini traçat amb la formalitat d'un acord de terres. Però aquí en el límit ens convertim en una cosa més gran que les nostres pparts individuals. Hem esdevingut una família.
El nostre temps a iraq està arribant al final. Les nostres maletes estan fetes. El sol s'està a punt de pondre sobre els nostres 18 mesos de desplegament. I ara que no estem en els combats/contactes diaris he trobat que els meus sentiments estan centrats en el ferotge i solemne orgull t'haver servit al costat de tantes ànimes brillants.

Riuria de tant barroquisme si no fos perquè m'estic contenint les ganes de vomitar. No per aquest paio. Sinó perquè segur que aquest paio és un de tants. I aquest és encara prou intel·ligent per posar 3 paraules seguides i fer servir paraules que la majoria dels que l'envolten no deuen entendre.

Les paraules sobren. I millor, perquè tampoc em sento capaç de treure tot el que m'evoca aquest blog, a part de fàstic profund.

El dimecres 14 de març, 17h, campus nord, ve un líder de la resistència iraquiana, portat per una plataforma contra la guerra d'iraq i l'ocupació a la qual pertany un company de la feina, que m'ha dit molts cops que el que ve és molt interessant.
Queda dit.
Bona nit

Every goodbye is the birth of a memory

Dutch Proverb

What was to be our last day at the FOB started with pregnant drops of rain sizzling through the predawn darkness. They fell in a tumbling cascade, slowly gathering strength until the air was thick with water. The first few drops of rain splattered into the dust like micro meteorites, sending tiny puffs of dust into the air from their sudden impact. For the first few minutes the air was filled with a strange elemental alchemy – the elements of water, earth, and air all defending their respective domains. Eventually the rain turned into a torrent, and the fallow dust yielded, transforming into tarry pools of mud. Just like a year ago.

The mud is the same, the high walls still grope for the sky, even the wind tastes the same as when we arrived. But I am not earth, nor stone, nor air. I am creature of blood and bone… and I have changed. I am leaving this FOB a different man then the one who arrived at these chill gates those many months ago. I’ve sipped from the poison chalice of loss. Felt my veins run with chill blood and my face streak with hot tears. And I’ve watched as the reaper’s scythe whistled through the desert air. Mortal things cannot brush shoulders with eternity without bearing the psychic scars of their meeting. And so I am changed... both inside and out.

I have aged and weathered under the sun’s fierce glare, my face creased with worn lines as faulted as the sun splintered fields. They remind me of the fearsome toll every one of us paid. I don’t mourn their arrival, they are the outward manifestation of those ethereal scars the crease my soul. It seems somehow fitting and proper that I be left with a physical reminder of what was lost… and what was gained.

Do not mistake my words. I am not broken, nor am I damaged. The story of our mission is not a tragedy, despite our losses. The deepest etchings on my soul, the ones that will remain in both this life and the next, were the incandescent examples of valor, courage, and brotherhood I witnessed each and every day. The men who served at my side were bound to me, and I to them, with tidal forces that have no equivalent in the sterile formality of the living world. Back home the concept of "self" is a rigid construct, a domain mapped with the formality of a land agreement. But here on the bleeding edge we became more something greater than our individual parts. We became a family.

Our time in Iraq is drawing to a close. Our bags are packed. The sun is about to set on our 18 month deployment. And now that we aren’t in daily contact I’ve found my feelings centered on the fierce and solemn pride at having served alongside so many bright souls.

Flatulencias contra Kioto

2007-02-17T21:44:00.000+01:00

Aquesta notícia m'ha recordat una que vaig llegir d'un avió a EUA...quan s'estava enlairant l'avió un dona es va tirar un pet. Algú del seu voltant, en sentir pudor, i davant de la paranoia terrorista que es viu actualment, va fer saltar l'alarma....Entre mig de la histèria i davant la possibilitat que es tractés d'un atac terrorista amb gasos perillosos l'avió, que s'acabava d'enlairar, va tornar a terra, van desallotjar l'avió i experts terroristes van declarar que no hi havia res....
la dona va acabar reconeixent s'havia tirat un pet, que tenia problemes de flatulència pels quals ja havia anat al metge, i que no havia dit res perquè li havia fet vergonya reconèixer-ho.
American Airlines li ha prohibit viatjar amb ells en molts anys.

El imparable auge ganadero de Nueva Zelanda daña la atmósfera

JAVIER MARTÍN - Barcelona - 16/02/2007

Si hay un país respetuoso con la naturaleza, ése es Nueva Zelanda. Si hay un lugar donde el dinero no puede destruir una brizna de hierba, ése es Nueva Zelanda, el primer país que se declaró libre de centrales nucleares; un país que prohíbe mover las conchas de sus playas. Sin embargo, desde hace años, los neozelandeses viven en la contradicción de comprobar que la naturaleza también mata a la naturaleza; que las flatulencias de su extensa y sanísima cabaña de rumiantes emiten tanto metano que el protocolo de Kioto va a ser imposible de cumplir.

En un país de sólo cuatro millones de personas, es imposible contener los gases emitidos por 41 millones de ovejas y unos 10 millones de vacas. Cabras, ciervos y otros rumiantes unidos lanzan a la atmósfera el 40% de toda la contaminación del país, cuando en Europa o Estados Unidos las emisiones de la ganadería no superan el 2%.

Ante esa situación, en 2003 el Gobierno planteó la posibilidad de crear un impuesto sobre las cabezas de ganado, la Flatulence Tax. El dinero recaudado, unos cinco millones de euros, iría a investigar la reducción del impacto de las flatulencias en el cambio climático.

Parte de culpa de tanta vaca y tanta oveja, en definitiva tantos gases, la tiene Jeremy Absolom. Su granja Rissington, en la isla del norte, se ha especializado en la reproducción artificial. Dirige un imperio silvestre de 1.500 hectáreas por donde pastan libremente 3.000 ovejas, 10.000 corderos, 400 vacas y 400 terneros. Con tal cantidad de cabezas de ganado, Absolom hubiera tenido que pagar anualmente unos 1.500 euros del impuesto de la flatulencia. Si se hubiera llegado a ejecutar.

Absolom recuerda perfectamente la iniciativa gubernamental. "Fue una idea, entre otras, lanzada para rebajar las emisiones que afectan al medio ambiente. La iniciativa despertó el interés de todo el mundo, porque parecía que era divertido".

Absolom dirige su reino con sólo tres personas y dos perros. Sus 14.000 animales viven al raso todo el año. En el caso de los corderos, un perro va a buscarlos el día del esquile; después, otro perro los disgrega por los montes a ladridos. Gracias a sus técnicas de reproducción, Absolom ha logrado que sus ovejas paran dos corderos a la vez. "La diferencia entre parir uno o dos es la de perder o ganar dinero con la ganadería".

El Protocolo de Kioto, firmado por Nueva Zelanda en 2002, le comprometía a cumplir unos niveles de emisión de gases que, dado el nivel de reproducción de su cabaña, va a ser difícil que cumpla. Y más en sus condiciones de vida, paradisiacas, todo el año al aire libre, nunca estabulada ni obligada al menú diario del pienso compuesto.

Desechada la Flatulence Tax, se ha barajado la posibilidad de manipular genéticamente el sistema digestivo de los rumiantes; o cambiar sus hábitos alimenticios, ya que la vaca europea emite, al parecer, bastante menos metano por una dieta no tan nutritiva. Divertido o no, lo cierto es que una vaca neozelandesa produce 90 kilos de metano al año, equivalente energéticamente a 120 litros de gasolina.

"Yo entiendo que el Gobierno quisiera invertir dinero en investigar las emisiones de metano", razona Absolom, "sin embargo, incentivar la reducción de emisiones poniendo impuestos a las cosas sólo da resultados si hay un método, razonable y económico, para ejecutarlo".

Con impuesto o sin él, y dado la dependencia del petróleo y del gas, quizá el Protocolo de Kioto debería sopesar que las flatulencias anuales de 10 vacas neozelandesas pueden propulsar un automóvil durante 9.000 kilómetros.

el Salvador...o l'elogi a la llei de la memòria històrica

2007-02-15T01:13:00.000+01:00

3er post de la nit...i espero que últim

Això és el que està passant actualment a El Salvador, on hi governa el mateix partit de dretes (ARENA) des que es va acabar la guerra al 1992. El fundador d'ARENA, un tal d'Abuyson, es considera el responsables de l'assassinat de Monsenyor Romero, de qui he parlat tants cops...arquebisbe de San Salvador que es va posar del costat dels "pobres", demanant als soldats que aturessin la repressió, i a qui van disparar un tret mentre feia missa.
Monseñor es un símbol de...de tantes coses; guerrilla, del poble, de la resistència...de la revolució, en definitiva.
Doncs ARENA vol declarar al d'Abuysson fill emerítissim de El salvador. Ja em semblaria fort que un partit al poder declari al seu fundador fill emèrit del país. Si a sobre ha estat considerat per una comissió de la veritat com a culpable d'un assassinat d'un símbol del país... No cal comentar-ho, no?
Davant d'això, potser la nostra llei de la memòria històrica no està tan malament, no?? En fi, ho deixaré aquí que ara ja entraria en el terreny de la demagògia, perquè de la llei de la memòria històrica només en sé que m'ha de semblar poc, pel poc que sé, que no és prou, però és.

En fi, us deixo amb el que passa pel país més petit de la regió més petit del continent americà.

ARENA PRETENDE DECLARAR AL ASESINO DE MONSEÑOR ROMERO COMO HIJO MERITISIMO DE EL SALVADOR

El pasado 31 de enero de 2007, la fracción legislativa de ARENA presentó una pieza de correspondencia a la Asamblea Legislativa para que se otorgue en forma póstuma la distinción de "Hijo meritisimo de El Salvador" a Roberto D'Aubuisson Arrieta, que como todos y todas sabemos es el asesino de nuesto Arzobispo Oscar Arnulfo Romero.

Esta iniciativa ha sido aprobada por la Comisión de Cultura y Educación, ya fue emitido el dictamen favorable y quizá sea presentada en la Sesión Plenaria de este jueves 15 de febrero.

.......

Informe de la Comisión de la Verdad

Sobre la autoría del asesinato de Monseñor Oscar Arnulfo Romero, la Comisión de la Verdad estableció::

"El ex - Mayor Roberto D'Aubuisson, el ex- - Capitán Álvaro Saravia y Fernando Sagrera estuvieron presentes el día 24 de marzo de 1980 en la residencia de Alejandro Cáceres en San Salvador. Llegó el Capitán Eduardo Ávila y aviso que el Arzobispo Romero oficiaría una misa ese mismo día. El Capitán Ávila opinó que ésta era una buena oportunidad para asesinar al Arzobispo. El ex – Mayor D'Aubuisson ordenó que se hiciese y responsabilizó al ex – Capitán Saravia del operativo. Al observar que se requería un francotirador, el Capitán Ávila afirmó que él se encargaría de contactarlo por medio de Mario Molina. Amado Garay fue comisionado para transportar al asesino hasta la Capilla.

El parqueo del Hotel Camino Real sirvió de punto de encuentro antes de dirigirse a la Capilla. En ese lugar el tirador barbudo, junto con el arma asesina ingresó a un Volkswagen rojo de cuatro puertas, que conducía Garay. Cuando menos dos fueron los vehículos que desde el Hotel Camino Real se dirigieron al lugar del crimen. El asesino disparó desde el vehículo, frente a la entrada principal de la Capilla, una sola bala que ultimó al Arzobispo Romero.

El ex – Mayor D'Aubuisson ordenó la entrega de 1.000 colones a Walter Antonio "Musa" Álvarez quien, junto con el asesino de barba, recibió el pago correspondiente. Álvarez fue secuestrado en el mes de septiembre de 1981 y se le encontró muerto poco tiempo después".

En sus conclusiones generales de la Comisión de la Verdad, señaló:

"1. Existe plena evidencia de que:

(a) El ex-Mayor Roberto D'Aubuisson dio la orden de asesinar al Arzobispo y dio instrucciones precisas a miembros de su entorno de seguridad, actuando como "escuadrón de la muerte" de organizar y supervisar la ejecución del asesinato.

(b) Los capitanes Álvaro Saravia y Eduardo Ávila tuvieron una participación activa en la planificación y conducta del asesinato, así como Fernando Sagrera y Mario Molina.

(c) Amado Antonio Garay, el motorista del ex-Capitán Saravia, fue asignado y transportó al tirador a la Capilla. El señor Garay fue testigo de excepción cuando desde un Volkswagen rojo de cuatro puertas, el tirador disparó una sola bala calibre 22 de alta velocidad para matar al Arzobispo.

2. Hay suficiente evidencia de que Walter Antonio "Musa" Álvarez, junto con el ex-Capitán Saravia, tuvo que ver en la cancelación de los "honorarios" del autor material del asesinato.

3. Hay suficiente evidencia de que el fallido intento de asesinato contra el Juez Atilio Ramírez Amaya fue una acción deliberada para desestimular el esclarecimiento de los hechos.

4. Hay plena evidencia de que la Corte Suprema asumió un rol activo que resultó en impedir la extradición desde los Estados Unidos, y el posterior encarcelamiento en El Salvador del ex-Capitán Saravia. Con

Informe Comisión Interamericana de Derechos Humanos

Sobre la responsabilidad del Mayor Roberto D'Aubuisson en el asesinato de Monseñor Oscar Arnulfo Romero, la Comisión Interamericana estableció en su Informe de Fondo sobre el caso de fecha 13 de abril de 2000, concluyó lo siguiente:

"56. El artículo 4(1) de la Convención Americana establece que "toda persona tiene derecho a que se respete su vida...nadie puede ser privado de la vida arbitrariamente". El artículo 27(2) de la Convención Americana consagra este derecho como uno de los que no pueden ser suspendidos en caso de guerra, peligro público u otras amenazas a la independencia o seguridad de los Estados partes en dicho instrumento internacional.

57. Según se ha establecido supra, el Arzobispo de San Salvador fue asesinado con la participación intelectual y material del Mayor Roberto D'Aubuisson y los capitanes Alvaro Saravia y Eduardo Avila. También participaron los civiles Fernando Sagrera, Mario Molina y un "asesino profesional" de identidad desconocida. D'Aubuisson es la persona responsable de la orden de asesinar a Monseñor Romero, y de impartir instrucciones precisas a miembros de su entorno de seguridad, quienes actuaron como integrantes de un escuadrón de la muerte en operativo de la ejecución extrajudicial. [58]

La Comisión Interamericana también estableció:

"61. A fin de ubicar el fenómeno de los escuadrones de la muerte en el debido contexto, debe recordarse el golpe de Estado perpetrado en 1979, que alteró profundamente el escenario político de El Salvador. En esa oportunidad fueron pasados a retiro aproximadamente ochenta oficiales de la Fuerza Armada y cuerpos de seguridad, entre ellos el Mayor Roberto D'Aubuisson. Dicho militar retirado se transformó en el líder de una corriente que pretendía cerrar el paso a los grupos armados disidentes, y que se oponía a todo tipo de apertura política o negociación con éstos. Ciertos sectores percibían al grupo liderado por D 'Aubuisson como la única corriente nacional capaz "de impedir el proceso izquierdista para tomar el poder" [65].

62. Roberto D'Aubuisson obtuvo el apoyo de sectores financieros poderosos de la sociedad civil que temían que sus intereses resultaran afectados por las reformas anunciadas por la Junta de Gobierno y por una posible insurrección marxista. [66] A este respecto, la Comisión de la Verdad recibió muchos testimonios de que ricos terratenientes y empresarios proporcionaron sus fincas, casas, vehículos y guardaespaldas para apoyar la acción de los escuadrones de la muerte, especialmente los dirigidos por D'Aubuisson. [67] Éste también contó con el apoyo de sectores de las Fuerzas Armadas, a través de los cuales logró el acceso a informes de inteligencia que utilizó para sus fines. La filtración de información contó con el conocimiento o la tolerancia del Estado Mayor de la Fuerza Armada, a través de cuya actuación "inclusive se dirigió calculadamente el acceso a los datos". [68]

63. La organización política que lideraba D'Aubuisson incluía entre sus actividades la ejecución de atentados individuales, raptos, "recuperación de fondos" y sabotajes. [69] Uno de los atentados individuales exitosos de su organización fue, precisamente, la ejecución extrajudicial del Arzobispo de San Salvador.

Por ello, invitamos a todas las organizaciones de Derechos Humanos, iglesias, grupos solidarios, comunidades de salvadoreños en el exterior y amigos de la causa de la Patria Grande a pronunicarnos en contra de este acto de ofensa a la dignidad de Monseñor Romero y de todas las víctimas del Pueblo Salvadoreño.

Multipliquemos este boletín electrónico reenviándolo a nuestros contactos y mantengámonos a la expectativa de una próxima acción o movilización para expresar nuestro total repudio a esta iniciativa arenera.

Roque Dalton

2007-02-14T22:24:00.000+01:00

Estic intentant fer un document per una cosa d'ESF (de fet, intueixo que el malestar que he comentat en el darrer post no és més que una excusa inconscient per postposar encara més el moment de posar-me a treballar en sèrio...)
en fi, que mirant la web de la contrapart d'Esf a El Salvador he vist la següent poesia de Roque Dalton, poeta salvadoreny comunista, assassinat a finals del 70.
Diria que s'ha acabat descobrint que va ser assassinat per la guerrilla, va ser d'aquells casos en què s'utilitza una situació de guerra i assassinats a tort i a dret per eliminar els possibles adversaris polítics i ajustar comptes...
en fi, us la deixo

COMO TÚ
Yo como tú
amo el amor,
la vida,
el dulce encanto de las cosas
el paisaje celeste de los días de enero.

También mi sangre bulle
y río por los ojos
que han conocido el brote de las lágrimas.
Creo que el mundo es bello,
que la poesía es como el pan,
de todos.

Y que mis venas no terminan en mí,
sino en la sangre unánime
de los que luchan por la vida,
el amor,
las cosas,
el paisaje y el pan,
la poesía de todos.

I per buscar-la, he trobat una web on hi ha molta poesia seva,
http://amediavoz.com/dalton.htm#COMO%20T%DA
Jo tinc algun llibre de poesia seu, amb alguna poesia que m'agrada molt, més, potser, que aquestes que us he deixat
Entre elles, una que també us deixo....
i dit això, me'n vaig a treballar i acabar el que porto arrossegant 3 setmanes

EL salvador será

El Salvador será un lindo
Y (sin exagerar) serio país
Cuando la clase obrera y el campesinado
Lo fertilicen lo peinen lo talqueen
Le curen la goma histórica (goma=ressaca)
Lo adecenten lo reconstituyan
Y lo echen a andar

El problema es que hoy el Salvador
tiene como mil puyas y cien mil desniveles
quinimil callos y algunoas postemillas
canceres cascaras caspas shuquedades (chuco=brut)
llagas fracturas tembladeras tufos

Habrá que darle un poco de machete
Lija torno aguarrás penicilina
Baños de asiento besos de pólvora

pd. el que deia, la sombra de la indigestió emocional sembla que està passant...a veure si ara que em torno a enfrontar a la feina per fer em torna a agafar :)

malas noches, y buena suerte

2007-02-14T21:37:00.000+01:00

és curiós, això dels estats d'ànims
a mi em passa. Estic contenta. Tot va bé. I de sobte, en algun moment, em comença un malestar que fa que se m'indigesti la sopa (avui tenia sopa per sopar)...De fet no és ben bé una indigestió, però hi falta poc, perquè és un malestar anímic que neix molt a prop de l'estómac...una mica més amunt, diria jo...en algun lloc indeterminat de la caixa toràcica
Evidentment, no és ben bé de sobte...de fet, normalment els estats d'ànims aquests els puc veure venir....i el truco és intentar fer veure que no me n'adono De vegades, però, aquesta indigestió emocional es fa massa grossa per seguir fent la tàctica de l'avestruç, i cal passar a l'acció (alguna trucada, una cervesa...)
Quant no hi ha motius externs sòlids que ho justifiquen, sovint se'n va, perquè no té més importància que això. Una petita indigestió sorgida del no res que amb unes petites cures passa sense deixar seqüeles.

Els motius? De vegades ni n'hi ha. De vegades n'hi ha que no vull reconèixer. De vegades n'hi ha que sé que són estúpids....i en el meu cas, sovint, molt sovint, és que estic cansada...i, per recuperar un post meu de fa molt de temps -me remito a mi misma...-, l'hipotàlem em treballa més del compte.
El que no entenc és perquè sorgeixen. Jo no les he demanat.

En fi. Pugem el volum de l'ska i que segueixi la festa. Demà tornarà a ser un dia tan bonic com avui i tornarem a somriure
buenas noches y buena suerte, com deia algú en algun lloc

ADE Avorriment de Dreta a Esquerra (i a tort i a dret)

2007-02-12T23:58:00.000+01:00

avui he començat el que, primero Dios, hauria de ser el meu últim quadrimestre d'assignatures a industrials....4 assignatures....
entre elles Administració d'empreses...
Avui he anat a classe. Les vull aprovar totes, i clar, vull anar a classe. Clar.

Aquesta és la proposta que tenim amb la marta....de fet segurament sinó hagués quedat amb ella alguna excusa hagués trobat per no anar-hi, avui

i la classe no m'ha decebut.
"balances contables"
"plan de empresa"
"sociedad anónima"
i així, una infinitat de vocables que m'han despertat sentiments enfrontats.
En primer lloc he pensat que potser hagués hagut d'estudiar empresarials. Una mica en la línia d'aquell acudit d'un que va per la sabana arrossegant un tronc, i en preguntar-li que perquè el du respon un "perquè si ve un lleó el deixo anar i corro molt més ràpid". Doncs el mateix. 4 anys submergida en un infern de balanços comptables i plans d'empresa segur que m'haguessin permès, un cop passats, ser feliç en qualsevol situació.
Però clar, la societat on vivim, la societat de la felicitat en l'ara i l'aquí, em va portar a estudiar alguna cosa que potser m'agradava....i n'hauré de pagar les conseqüències la resta de la meva vida.

Un cop acceptat que ja no sóc a temps de fer empresarials, m'ha envaït un agovio profund. És el mateix sentiment que vaig tenir a principis de quadrimestre passat, a la primera classe que vaig anar...unes ganes infintes d'acabar, o, més aviat, desitjos d'haver acabat ja.
Amb aquest estat d'ànim, les paraules "balances contables" i semblants em queien a sobre com una llosa que m'aixafava pràcticament fins faltar-me l'aire...perquè el què sentia no era un avorriment instantani, l'avorriment de l'estona insípida, sinó l'avorriment dolorós de quan saps que tens moltes hores per davant i, a sobre, que en algun moment hauràs de dedicar alguna neurona a entendre alguna cosa que preferiries no saber....

Sort que per desavorrir-me podré estudiar construccions a estones....

quina merda de final per una carrera que m'ha agradat quasi molt....

la fatarella no te l'acabaràs 07

2007-02-07T20:39:00.000+01:00

aquest cap de setmana he co-organitzat la primera festa per menys de 3000 persones en molts anys: la fatarella no te l'acabaràs

a la fatarella, petit poblet de la terra alta...l'excusa era celebrar els 25 anys...En podria dir moltes coses, però com que molts dels que llegiu això hi heu estat, em cohibeixo...
Jo m'ho vaig passar molt bé, i diria que les 29 persones que hi eren però no eren jo també, segons m'han dit.
hi va haver danses, terrorífics passatges del terror, jocs, vi, cervesa, música fatarellenca i curses de rucs.
en fi, tot molt bé
I tot i que els meus 25 anys només eren una excusa, hi ha qui s'ho va prendre en sèrio i em van fer un regal que em va emocionar. Vale que tingui la llàgrima fàcil, però això no li treu mèrit.
Ho penjo, per tornar-vos a dir als que m'ho vau fer que em va fer molta il·lusió...suposo que la llàgrima va venir del punt nostàlgic, també, d'aquest resum del camí delegacionenc...
en fi, ho penjo
gràcies!

ambientalisme vs sostenibilitat

2007-02-06T18:43:00.000+01:00

treballant en el ram, fa temps que em trobo rodejada del debat -que, per obvi, ha deixat de ser un debat- sobre el gir que cal fer, de l'enfoc "ambiental" a l'enfoc "sostenible"...
Per si no és prou intuïtiu, "ambiental" fa referència només al medi ambient, mentre que la sostenibilitat és un terme molt més ampli que inclou també altres paràmetres (sostenibilitat social, tecnològica, econòmica...)

Per si no quedava clar, fa poc he vist (m'han fet arribar...ari!) l'exemple més clarificador que demostra que no és el mateix:

¡Tranquilos!, son balas respetuosas con el medio ambiente

The Sunday Times – 17 septiembre 2006
Por Jon Ungoed-Thomas

BAE SYSTEMS, uno de los principales fabricantes mundiales de armas, está diseñando una nueva generación de munición “verde”, incluyendo una clase de balas y cohetes “sin plomo” en las que se han reducido las toxinas.

También quieren reducir los compuestos peligrosos en sus reactores, en sus cazas y en su artillería, que según avisan “puede dañar el medio ambiente y suponer un riesgo para las personas”.

La iniciativa está siendo respaldada por el Ministerio de Defensa del Reino Unido, que ha propuesto armas silenciosas para reducir la contaminación acústica, y granadas que produzcan menos humo. Incluso ha habido experimentos encaminados a comprobar si los explosivos podían transformarse en abono.

La Dra Debbie Allen, directora de responsabilidad social de la corporación BAE Systems, comentó que aunque podría parecer extraño tener una política ecológica en la industria de las municiones, es importante considerar el impacto en el medio ambiente de toda clase de productos.

“Las armas serán usadas, y cuando esto suceda, intentaremos que sean todo lo seguras que podamos para los usuarios, de este modo se limitan los daños colaterales y se minimiza el impacto en el medio ambiente en la medida de lo posible”, comentó la Dra Allen.

La política de BAE refleja la avidez que reina entre las grandes empresas por airear sus preocupaciones medioambientales. El concepto de “munición verde” ha, por el contrario, enfurecido a los activistas que se oponen al tráfico de armas.

“Esto es de risa”, comenta Symon Hill de Campaña Contra el Tráfico de Armas. “La empresa BAE está determinada a intentar revestirse con una apariencia ética, pero fabrican armas para matar a gente y es extremadamente ridículo sugerir que son amistosas con el medio ambiente”.

Durante la Guerra de Irak, los británicos arrojaron más de 900 bombas, mientras que los Estados Unidos admitieron arrojar 1 500 bombas de racimo, que detonan numerosas explosiones a lo largo de áreas extensas, a pesar de que los activistas han intentado acabar con el uso de las minas de tierra. La cifra exacta de muertos sigue siendo desconocida.

Ambos países afirman querer asegurarse de que en el futuro sus armas serán más sostenibles y amistosas con el medio ambiente. BAE dejó de usar uranio empobrecido en sus armas en el año 2003, pero ahora un panel de expertos revisa todos sus productos para asegurarse de que los materiales y los procesos de manufacturación son todo lo ecológicos que sea posible. Su arsenal y prácticas medioambientales incluyen ahora:

Balas con bajos contenidos en plomo ya que, como la compañía dice en su página web: “el plomo usado en las municiones puede dañar el medio ambiente y supone un riesgo para las personas”. BAE comenta que su planta en Radway Green, cerca de Crece, ha estado trabajando en la eliminación completa del plomo de sus balas.
Vehículos blindados con bajas emisiones de carbono. La compañía emplea motores “híbridos”, que pueden funcionar tanto con baterías como con motores diesel convencionales.
Armamento con menos toxinas. BAE trabaja para reducir en sus productos los compuestos orgánicos volátiles (COV) y otros productos químicos peligrosos que a menudo son cancerígenos.
Artillería más segura y sostenible. La compañía ha comenzado a manufacturar cartuchos “insensibles” para sus proyectiles en su planta de Glascoed, en el sur de Gales. No estallan accidentalmente y pueden almacenarse por períodos de tiempo ilimitados, lo cual reduce la necesidad de desactivación.
Medidas encaminadas a promover el ahorro energético y el reciclaje, entre las que se incluye la experimentación con residuos de explosivos que puedan transformarse en abono.

La política de BAE se ve respaldada por el Ministerio de Defensa, que enfatiza la importancia de la munición amigable con el medio ambiente en su Manual del Desarrollo Sostenible del Medio Ambiente. En él se dice que el “ecodiseño” debería ser incorporado en todas las armas modernas.

También dice: “El concepto de la munición verde no es un término contradictorio. Cualquier sistema, sea cual sea su uso, puede ser diseñado para minimizar su impacto sobre el medio ambiente”.

Los cohetes lanzados en “medio ambientes marinos sensibles” podrían reducir sus emisiones para proteger la vida marina, sugiere el manual. Además, las armas empleadas en propósitos de adiestramiento podrían sufrir modificaciones. Entre las ideas se incluyen plásticos biodegradables para misiles, granadas con “reducción de humos” y cabezas nucleares más silenciosas.

Los militares estadounidenses también han desarrollado la estrategia de la sostenibilidad. Un documento que figura en la web sobre la Sostenibilidad del Ejército de los EE.UU., discute el posible empleo de aceite de soja como combustible en los aviones, el uso de paneles solares en las zonas de conflicto y el empleo de vehículos aéreos en miniatura accionados por hidrógeno.

Hase calorr

2007-01-27T19:04:00.000+01:00

Això és el que el professor bonals de calor ha penjat al campus, com a excusa perquè no hagin sortit les notes....i el segon paràgraf el que ha enviat als seus alumnes de calor...
Quina elegància....

Hola a tothom:* avui tenia previst treure les notes de Transferencia
de Calor pero un professor que no es ni el professor Ruiz, ni el prof.
Velo ni jo mateix, m'ha comunicat que te una grip que li impideix tenir
les notes abans del dilluns a la tarda. Per tant si el virus ho permet,
podreu disposar de les notes el dimarts al mati. Sabeu que no m'agrada
tenir que fer aquestes explicacions, pero com diriau vosaltres mateixos,
es lo que hay. Salutacions i bon cap de setmana.

Prof. Lluis Albert Bonals

Nota: el que no puc dir al campus es que fa un moment uns alumnes
(químics) i un professor l'han vist passejantse per el bar i els
ascensors. Molt lamentable.
Pero no hi puc fer-hi res. Al menys, així evito que esteu perden el
temps esperant les notes continuament.

i jo em pregunto...qui deu ser aquest professor misteriós que no ha fet la feina que li tocava...mm...pensem....hi ha 4 professors que donen l'assignatura de calor, Nacenta, Ruiz, Velo, Bonals...si la culpa no és ni del ruiz, ni del velo, ni del bonals...però és d'algú d'ells...de qui és culpa?

Això em recorda que ma germana quan feia mates va fer una assignatura de criptografia en què els donaven la nota encriptada...
més o menys com fa el Bonals, vaja. És una versió fàcil d'aquells passatemps de "no hi ha cap Joan que porti barret, tots els lluïsos duen ulleres, no hi ha cap pol al costat de cap marc....com es diu cadascú?"
Que pesats, ara fins i tot per saber una nota has de pensar...

oda al becari

2007-01-26T13:11:00.000+01:00

L'altre dia m'explicaven que google earth, en contra del que molta gent s'imagina, no està fet amb la tecnologia super puntera de la hostia, sinó que algú (presumiblement, un becari....que els fundadors de google estan massa enfeinats revolcant-se en piscines de bitllets de 100$) es va dedicar a escanejar planols i més plànols...i més plànols...i més plànols...i més plànols...
entenc (espero) que aquest algú no va fer tota la terra en soltari (jo m'imagino alguna cosa així com els becaris del matí fent l'hemisferi nord i els de la tarda el sud...o pito pito colorito donde vas tu tan bonito...pim pam fuera. Et toca a tu Àfrica i Oceania, jo faig Europa...
o també, perquè no, jugar-s'ho a pedra paper tisora, "avui jo porto cafès i faig fotocòpies, i tu escaneges l'atlàntic...t'aconsello que comencis per l'escala 1:2, ja veuràs els matisos de blaus, fliparàs...." en fi, els becaris tenim moltes maneres imaginatives per repartir-nos la feina...)
Doncs res, el cas és que es veu que hi ha una zona d'Alemanya que és famosa perquè hi havia un escarabat entre el vidre de l'escàner i el plànol quan ho van escanejar, i en comptes de no sé quina regió/ciutat es veu un
escarabat gegant/taca-negra-que-si-li-poses-imaginació-hi-veus-un-escarabat.
Si algú no té feina, ja sabeu...us animo a jugar a aquesta versió de "buscando a wally" a lo bèstia...i a que compartiu els resultats.

I a part d'això, m'han enviat un power point d'aquests que corren per internet...per sort en aquest no em deien que si l'he rebut és perquè m'estimen, etc...
és d'humor, i hi ha algunes diapositives que m'han fet gràcia
us en deixo alguna...de menys a més

salute!
pd. ja veieu...qui no té feina el gat pentina!

ARA SÍ...vacasions per un tub

2007-01-21T19:07:00.000+01:00

ja estic de vacasions. Una mica abans del que tenia pensat, perquè jo em pensava que acabava exàmens demà dimarts...
Però ahir tot parlant per telèfon amb un company de l'assignatura, com qui no vol la cosa, va dir no sé què de "demà després de l'examen"...clar, jo el vaig corregir..."demà? no, demà no! l'examen és dimarts....no?" El "no" interrogatiu final, dit amb la boca petita, era fruit de les múltiples cagades que he tingut en el passat en aquesta mateixa línia...que han anat minant la confiança en mi mateixa.

Com ha passat altres cops, era jo qui estava equivocada.
Calendari 7, milena 0. Això en un partit de futbol seria una pallissa. Però jo tinc tota la vida per remuntar el marcador. No tinc pressa...que la venjança es serveix millor freda....

Doncs res, a partir d'aquí (eren les 7 de la tarda) tot van ser més o menys corredisses...que si acabar el treball que els havia dit als meus companys que acabaria jo i que s'havia d'entregar el dia de l'examen, que si anar a l'escola, que si mirar exàmens d'anys anteriors, que si "siusplau, explicar-m'ho"....

Estic contenta, però, perquè he millorat. Sembla que he optat per la quantitat més que no pas la qualitat, i ho prefereixo.
Sembla que ara no perdo avions, ni no em presento a exàmens, ni deixo el freno de mà sense posar...
A canvi, en un mateix període d'examens estic apunt d'equivocar-me en dos exàmens diferents (el de mètodes numèrics pensava que era a les 5 fins 2 dies abans...però també per casualitat em van dir que era a les 8 del matí....va ser una mica problemàtic perquè havia decidit que només l'estudiaria la nit abans, i clar, de cop les hores disponibles es van veure reduïdes a la meitat. Però ho vaig saber abans de l'examen, i això és el que compta)

Està clar, però, que més val 100 "a punt de" que 1 "pensé que"
El que passa és que aquests "a punt de" sempre em fan pensar que el "pensé que" estan aprop. Aguaitant-me. En tombar la cantonada. Qualsevol dia d'aquests. I això m'intranquil·litza.

Qui no té cap ha de tenir cames....per passar-se el dia corrent, segons sembla

+ BTV - lectura

2007-01-20T10:48:00.000+01:00

Ja quasi de vacances, com qui diu...o fent-ho veure, que és el que compta.
Como decíamos ayer...
Relacionat amb el post anterior, perquè no fa massa em van enviar el video de la despedida del programa "el saló de la lectura", en què la presentadora fa un discurs...que a mi m'ha agradat molt,. i que és el que sembla que no es va arribar a emetre, i és arrel d'això que s'acusa de censura a BTV
http://www.youtube.com/watch?v=Uo2qn-KsIxY

M'agrada més que la notícia que vaig penjar en l'últm post perquè...la veritat és que en llegir la notícia vaig sentir una mica de recel, i per això no la vaig trobar tan interessant...vaig sentir el recel de "no es oro todo lo que reluce ni censura todo lo que no se emite", com molt bé diu la dita. Però veient el vídeo d'aquest últim programa, tot pren una altra dimensió, per mi.
Insisteixo, a mi m'ha agradat molt. Us el recomano.
I per si sou mandrosos, us deixo amb l'última frase del discurs que fa la presentadora
"si estem en una botiga i els que porten la botiga el que fan és tancar els ulls, jo crec que el que hem de fer els ciutadans és obrir-los, organitzar-los, i lluitar"
salut!

pd. i aquí una carta que corre per internet d'Emili Manzano, director de l'Institut Ramon Llull i creador del programa.

Amics,
com segurament ja sabeu, la direcció del canal
municipal BTV va decidir fa unes setmanes posar fi a
l'existència del "Saló de lectura", el programa
literari que vaig fundar el mes d'octubre de 2001 i
que vaig dirigir i presentar fins el mes d'abril de
2006, quan m'hi vaig desvincular per poder acceptar
l'encàrrec del president Maragall d'encapçalar un
altre projecte institucional consagrat a la difusió
cultural. El programa va quedar llavors en mans
del meu equip, sota la direcció de Marina Espasa,
garantint així la continuitat dels criteris de
qualitat, rigor i independència que várem voler que
definissin el "Saló de lectura" desde les seves
primeres emissions.

VoVos estalviaré, per evidents, les meves consideracions
sobre el tancament del programa i sobre els motius
exposats per part de la direcció de la cadena per
justificar-lo: el pressumpte "desgast de la fòrmula".
Només recordaré que la dita "fòrmula" no era altra que
la lectura atenta dels textos i la
conversa civilitzada entre autors i lectors. Si
m'adreç a vosaltres en aquests moments és per fer-vos
coneixedors un fet gravíssim: la direcció de la cadena
ha decidit censurar l'habitual redifusió dels
dissabtes del darrer "Saló de lectura", emés
en directe el passat dimecres 27 de desembre, i amb el
qual várem acomiadar-nos dels nostres espectadors.

Amb la correcció i la serietat que la caracteritzen, i
després d'oferir als espectadors una petita antologia
del que han estat aquests cinc anys de
vida i feina del "Saló", la seva directora s'acomiadà
fent unes legítimes observacions, com a professional i
com a ciutadana, sobre el model de ciutat
cap el que les nostres autoritats municipals semblen
voler conduir Barcelona i sobre el paper que hauria de
tenir una televisió pública com BTV, finançada amb
els impostos dels ciutadans. L'expressió d'aquests
pensaments, ho torn a dir,feta amb ferma exquisidesa i
amb tot el respecte institucional indispensable,
és la causa que el "Saló" no arribi aquest dissabte
que ve a un bon gruix dels nostres espectadors, que fa
anys ténen per costum veure el programa en format de
redifusió.

Properament, i gràcies a la iniciativa espontània
d'uns espectadors amics del "Saló", tendreu a la
vostra disposició, via internet, aquest programa
de comiat en la seva integritat.

De moment, jo vos deman que desde els vostres
destacats llocs de generació d'opinió qualificada,
volgueu bonament ajudar-nos a donar conéixer
aquests fets que, torn a dir, em semblen gravíssims a
una societat democràtica i en el marc d'una televisió
de servei públic.

Moltes de gràcies… i bona lectura!

Emili Manzano

la millor botiga del món

2006-12-30T00:15:00.000+01:00

hi havia aquesta notícia a vilaweb
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=2211946

mira, la notícia en si...bueno, el saber no ocupa lugar, que diuen...
la poso simplement perquè m'ha recordat el lema de "barcelona, la millor botiga del món", que m'ofèn profundament cada cop que el sento i sobre el que encara no havia escrit mai.
Un company de la beca em va comentar que havia anat a una conferència sobre...no sé què. Fins aquí, tot molt concret.Parlava de màrketing, i deien que el que calia era una marca...que la primera marca de la història va ser el concili de trento (en el camí he perdut el perquè es considerava una marca), i deia que unes regles de màrketing bàsqieus eren que
1. el que venia -i calia tenir- eren les marques, ni les empreses ni les idess (?) ni no sé què...(definició exacta de marca no la tinc clara)
2. que les maques s'havien d'anar renovant
i que això era exactament el que feia l'ajuntament de barcelona, i que això de "barcelona batega" correspon exactament a aquests paràmetres, que és una marca, i que ha substituït, com calia fer, la que hi havia anteriorment (barcelona t'estima? no sé quina era)
El que explicava de la conferència era molt interessant. Però nop prou, sembla, com perquè la meva memòria ho emmagatzemés de tal manera que després fos reproduïble inteligiblement. Intentaré a veure si puc re-aprendre-ho i, ara sí, guardar-ho amb el format adequat.

mentrestant, seguirem sentint bategar barcelona com a millor botiga del món...d'esquerres de debò, es clar

No hi ha res com tenir exàmens per redescobrir fins a quin punt m'agrada escriure. Molt, m'agrada molt. Crec que un post diari encara resulta massa poc....intentaré pujar-ho a dos...i després passaré a la intravenosa, que per via oral, en segons quines dosis, no s'absorbeix bé

A dios rogando...

2006-12-28T21:09:00.000+01:00

Hola amics
aquesta és una carta que ens ha enviat el César, el peludo, de la contrapart de El salvador d'ESF...
i a sota la que va enviar el mateix César a la comunidad de El Escalon
(petit diccionari:
ADESCO és la Junta directiva legalitzada
ANDA: empresa d'aigua de El salvador. EN principi pública, però no actua com a tal
cantarera: "font pública")
són un pèl llargues, però crec que valen la pena
salut

BROTES DE RESISTENCIA.
28-09-06

La comunidad Escalon está ubicada en el cantón del mismo nombre, que no tiene nada que ver con el nombre de la colonia de la clase dominante. Cuentan con una ADESCO llamada “Despertar”

Las 39 familias de la Escalón son pequeños agricultores, sembradores de maiz, de frijoles y de sueños. Los conocimos en el 2003 cuando se llevó a cabo el levantamiento del “Plan Director de agua y saneamiento”, ahí se identificó la problemática y se definieron propuestas técnicas de abastecimiento de agua potable y saneamiento, especificamente cuatro cantareras estrategicamente distribuidas a lo largo de la comunidad. Aun el proyecto no ha llegado.

En ese mismo cantón una poderosa empresa privada conocida como la ROBLE, de la familia Poma (uno de los bloques hegemónicos de poder mas grandes y bestiales del país, construyó un mega proyecto llamada QUINTAS RECREATIVAS LA HACIENDA; el valor de las casas es de 145,000 dolarucos); la historia de esta familia se remonta al año 1918 cuando un inmigrante español de profesión herrero del Sur de España llamado Bartolome Poma vino al país y se trajo a su media naranja y procrearon varios hijos.

Esta familia allá por los años 50 se metieron al negocio de vehiculos de una marca poco conicida llamada TOYOTA y montaron una empresa conocida como DIDEA.
En la actualidad es una empresa que se ha expandido a otros negocios por ejemplo: los mentados metrocentros, hoteles en Centro America y Miami, construcción, entro otros.

Pues volviendo a las mentadas “Quintas Recreativas” estos personajes cerraron el perímetro, cuentan con portones, casetas de control y vigilancia privada con sendas escopetas de calibre doce que le mientan.

Fue 1996 cuando el empresario Eduardo Poma con prepotencia y engaños se apoderó de la calle expresándose a los lugareños que la calle les pertenecía rebautizándola como “PASEO LA HACIENDA”, Por su parte el presidente de la ADESCO Sergio Alfaro negó que hayan negociado la calle a cambio de una triste cantarera con dos choros (esta fue la gran propuesta de los Pomas para privatizar la calle) dado que desde este año se interpuso la denuncia en la Procuradoría para la Defensa de los Derechos Humanos (PDDH) y fue hasta este año gracias a la presión y movilizacion de la comunidad y el apoyo de FESPAD (Fundación para la Apliación del Derecho) que el alcalde del municipio “papaito chulo” “peinador de cejas” “y de barbas” tuvo que tomar (siendo del partido gobernante), reafirmó el estado púublico de dicha arteria como consta en los archivos de la alcaldía.(ver nota de periódico)

Cuando la empresa de los Poma después de muchas reuniones les entregó la famosa propuesta de resolverles la problemática del agua mediante una canterera con dos grifos por ocho años, con una dotación de 37/l/h/día, los compas de la comunidad sacaron la propuesta del Plan Director y se acercaron a nosotros para que diéramos opinión sobre la misma.(adjunto carta presentada a la comunidad).

Antes de que la comunidad entregará la contra propuesta a los Pomas, desarrollamos una reunión en el local de la casa de oración de las asambleas de DIOS. Llegaron seis personas, tres mujeres y tres hombres, Sergio, Tilo, Pedro, Ana, María, Ester. En esta reunión se reflexionó sobre el fenómeno de los pobres y los ricos a la luz de las escrituras del gran libro, primero analizamos en el evangelio de Mateo la historia de Lázaro y el Rico y los compas dijeron “claro nosotros somos los Lázaros, ellos nos ven mal y nos desprecian como a lazaro, pero somos buenos y los ricos estan condenados. Por si esto fuera poco analizamos Santiago 5: “Ay de ustedes los ricos”, esta parte también fue contundente para que los compas comprendieran el conflicto histórico entre los ricos y los pobres y que el tema a resolver es un problema entre los que tienen demasiado y los que no tenemos nada.

Pero para terminar de rematar el asunto analizamos lo que aquel famoso barbudo le dijo a un hombre cuando éste le preguntó como podría alcanzar el Reino de los Cielos, y aquel le contestó “cumple los diez mandamientos, vende todas tus riquezas y repártela entre los pobres”.
Acá vino la reflexión “es mas fácil que un camello entre por el ojo de una aguja y no que un rico entre en el reino de los cielos”. En esta parte los ánimos de los compas estaban mas altos pero faltaba algo para rematar el asunto. Fue en este punto que el ayote se me alumbró y recordamos como un tal David con una onda y una piedra le rompió el ayote a un gigante llamado Goliat.
La gente reflexionó y concluyó: “nosotros somos los Lázaros pero también podemos ser el David y podemos darle en el ayote a los Pomas que son el Goliat moderno.

Y así fue, se preparó bien la onda, se consiguió una buena piedra redonda del río Aquiquisquillo y el día viernes 22 los Lázaros y los pequeños Davides derribaron las casetas de vigilancia, botaron los portones que les impedían el paso (pues lo que se me olvidó contar fue que la empresa Roble llevaría a cabo un censo en toda la comunidad y para que ellos ingresaran tenáan que dejar su DUI (DNI SALVADOREÑO) y a cambio les darían un carnet de visitantes y si no estabas en la lista siendo un familiar no te dejarían entrar, todo esto mientras les acondicionaban una nueva calle fuera del condimino, donde han visto semejante cosa?). Ese dia viernes 22 de septiembre cuando el reloj marcaba las 4:10 pm, con el apoyo del alcalde y miembros del consejo y bajo un ardiente sol la comunidad Escalón se armaron de valor, afinaron la punteria y le pegáron al gigante un gran cachimbazo lo derribaron poniendo de manifiesto un pequeño embrión de RESISTENCIA Y DIGNIDAD EN LA CORDILLERA DEL BALSAMO, HACIENDO HONOR A SU NOMBRE “DESPERTAR”.

EL CRISTO GUEVARA HIZO LA OBRA.
A DIOS ROGANDO Y CON EL MAZO DANDO
NO LES PARECE?

CESAR ERAZO

Zaragoza, 03 de septiembre de 2006.

Srs. Junta Directiva Comunidad Escalón.
San José Villa Nueva.
Presente.-

Reciban cordiales saludos y deseando al mismo tiempo que el señor derrame bendiciones y los guíe en su quehacer diario a nivel comunal y familiar.

En base a su solicitud hecha a nuestra asociación a través de mi persona el día 22 de agosto de los corrientes para expresar una valoración técnica de propuesta de abastecimiento de agua hecha por la empresa Roble, les manifestamos lo siguiente:

 Una sola cantarera con dos grifos no les resolvería la grave problemática de agua que actualmente ustedes viven.

 Que en nuestro estudio llevado a cabo en Plan director de agua y saneamiento en el 2003 se consideraban al menos cuatro cantareras estratégicamente distribuidas a lo largo de la comunidad.

 La dotación presentada en la propuesta esta muy por debajo de la dotación requerida para proyectos de abastecimiento de agua en el ámbito rural, que según ANDA es de 80 litros, habitante, día, lo que implica que tendrán déficit de agua y se formaran colas e invertirán demasiado tiempo en el abastecimiento de agua para la familia.

 La propuesta solamente habla de cantidad de agua (37 l/h/día) que ya hemos dicho que es baja, pero no se menciona sobre la calidad de agua, método de tratamiento, cloración, etc., además no queda claro aspectos de mantenimiento y operación del sistema propuesto.

 Solo se considera un periodo de 8 años de abastecimiento, siendo lo correcto un proyecto con una vida útil mínima a 20 años considerando el crecimiento de la población para el mismo periodo.

 Es importante en los proyectos de abastecimiento de agua en el ámbito rural incorporar el componente formativo educativo a través de capacitaciones que busquen sensibilizar a la población sobre temas ambientales, contaminación, recursos hídricos, biofiltros, tratamiento de agua, etc.

 En resumen la propuesta A NUESTRO JUCIO no se propone resolver la problemática de manera integral, considera una dotación baja y un periodo corto, sin crecimiento de población, no toma en cuanta los lotes de vivienda de las familias que no habitan actualmente y no se menciona el tema saneamiento básico.

 El caudal requerido para la comunidad Escalón, tomando en cuanto la población actual y lotes de vivienda a 20 años vista con una tasa de crecimiento anual de 2% es de 1.78 l/s

Sin otro particular muy atentamente.

Ing. César Erazo
Coordinador del Programa de Infraestructura Básica PIB
ACUA.

així va el tema....

2006-12-28T17:46:00.000+01:00

més bon nadal

2006-12-26T12:14:00.000+01:00

segueixo amb la recopilació de felicitacions de Nadal que m'han agradat especialment.
La primera, la del post anterior
Aquí en vénen algunes més, en una altra línia, però també- trobo- boniques (en la fina línia que separa lo bonic de lo carrincló, si es vol...i que fa que classificar-ho en una o altra banda de la línia sigui una qüestió de l'estat d'ànim del moment).
He de reconèixer que ara com ara em semblen una mica cursis, pero, com diu la dita, lo cursi no quita lo valiente (ni lo bonito)
En fi, sense més dilacions, el mític, l'inconfusible, el terrible, el meravellós: Bon Nadal

M’agradaria guarnir, aquests dies, un arbre de Nadal molt especial i penjar-hi, en lloc de regals, els noms de tots els meus amics. Els de prop i els de més lluny. Els de sempre i els que tinc ara. Els que veig cada dia, i els que trobo molt de tant en tant. Aquells que sempre recordo i els que sovint oblido. Els constants i els inconstants. Els de les hores alegres i els de les hores difícils. Els que sense voler vaig ferir, i els que sense voler em van ferir. Aquells a qui conec profundament, i aquells a qui només conec per la seva aparença. Els que em deuen alguna cosa i aquells a qui dec molt. Els amics humils i els amics importants. Per això els anomeno a tots, a tots els amics que han passat per la meva vida. Els que rebeu aquest missatge i els que no el rebran. Un arbre d’arrels profundes, perquè els vostres noms no es puguin arrencar mai. Un arbre que, en florir l’any vinent, ens porti il·lusió, salut, amor i pau. Tant de bo que per Nadal, ens puguem retrobar per a compartir els millors desitjos d’esperança, donant una mica de felicitat a aquells que ho han perdut tot.

El que ve a continuació diria que no pretén ser una felicitació de Nadal, però me l'han enviada per aquestes dates....i si es diu Oda a la Vida segur que deu ser per celebrar la vida del nen Jesús, o sigui que hi va que ni pintada

Oda a la Vida

Lentamente muere quien se vuelve esclavo de la costumbre, repitiendo cada día los mismos recorridos, quién no cambia el camino, quién no se arriesga a vestir con distintos colores, quién no habla a quien no conoce.

Muere lentamente quien evita una pasión, quién prefiere el negro al blanco y los puntos sobre las íes a "los" antes de un conjunto de emociones, justo esas que hacen brillar los ojos, las que hacen de un bostezo una sonrisa, las que hacen latir el corazón delante del error y de los sentimientos.

Lentamente muere quien no gira la mesa, quién es infeliz con su trabajo, quién no arriesga la certeza por la incertidumbre, para seguir un sueño, quién no se permite al menos una vez en la vida el huir de los consejos sensatos. Lentamente muere quien no viaja, quién no lee, quién no escucha música, quién no encuentra gracia en sí mismo. Muere lentamente quien destruye su amor propio, quién no se deja ayudar; quien pasa los días quejandose de la misma desdicha o de la lluvia incesante.

Lentamente muere quien abandona un proyecto antes de iniciarlo, quién no hace preguntas sobre los argumentos que no conoce, quién no contesta cuando le preguntan algo que conoce.

Evitamos la muerte a pequeñas dosis, siempre recordando que estar vivo solicita un esfuerzo mucho mayor del simple hecho de respirar. Solamente la ardiente paciencia llevará al logro de una espléndida felicidad.

Pablo Neruda

I ara aquest ja és de gratis, simplement aquesta del Neruda em recorda a "no te salves" de Benedetti, justament ahir vaig trobar-me a les mans el "inventario no.1", i la vaig rellegir. una poesia que durant molt de temps havia estat...no sé si dir una poesia de capçalera, però gairebé. En part perquè me la va ensenyar una noia argentina a qui fa anys que li vaig perdre la pista, però que m'agradava molt (en un sentit no sexual).
En concret es deia Felicitas (en general no sabria dir com es deia) i tenia darrera una història bastant dramàtica.
Em sap greu haver-li perdut la pista.

no te salves

No te quedes inmóvil
al borde del camino
no congeles el júbilo
no quieras con desgana
no te salves ahora
ni nunca
no te salves
no te llenes de calma
no reserves del mundo
sólo un rincón tranquilo
no dejes caer los párpados
pesados como juicios
no te quedes sin labios
no te duermas sin sueño
no te pienses sin sangre
no te juzgues sin tiempo

pero si
pese a todo
no puedes evitarlo
y congelas el júbilo
y quieres con desgana
y te salvas ahora
y te llenas de calma
y reservas del mundo
sólo un rincón tranquilo
y dejas caer los párpados
pesados como juicios
y te secas sin labios
y te duermes sin sueño
y te piensas sin sangre
y te juzgas sin tiempo
y te quedas inmóvil
al borde del camino

y te salvas
entonces
no te quedes conmigo.

Mario Benedetti

Y con esto y un bizcocho, amics i amigues, coneguts i conegudes, estimats i estimades, que gaudiu de la família i els amics i els turrons i les neules
Salut

bones festes

2006-12-25T21:45:00.000+01:00

Hi ha vegades que no pots arribar al teu destí final per molta màgia que li posis...

Bones festes

PD ( ... sobretot a aquells que vulguin seguir lluitant)

FINAL QUADRIMESTER TOTAL 2

2006-12-24T16:07:00.000+01:00

he arribat a final de quadrimestre...
he pensat en moltes metàfores per descriure'l, però penso que potser la descricpió més acurada seria que ha estat com un videojoc, on l'objectiu final era anar passant pantalles, unes pantalles (que a la vida real s'assimilaven a una setmana) que cada cop es succeïen amb un ritme més frenètic....
al principi de cada pantalla/setmana l'objectiu final només era arribar a la següent amb una barra d'energia suficient per poder sobreviure a la següent
I les proves a passar eren diverses.

En algunes havies de córrer davant d'un tren -en marxa- que anava accelerant, i jo anava corrent i corrent, per una via plena d'obstacles, sense possibilitat de sortir de la via...el tren anava accelerant, i jo anava mirant enrera i veient com la distància entre nosaltres s'escurçava..i s'escurçava...quan ja estava a punt de ser envestida per la locomotora veia el final, -Cap-de-Setmana's Station-, feia l'últim sprint i arribava, exhausta...pantalla superada

En d'altres, jo feia de Keanu Reeves a Matrix...agents malvats m'anaven tirant projectils, mentre jo intentava arribar a la central d'intel·ligència -Weekend Central- esquivant-los com podia....refugiant-me en braços amics, que de vegades m'oferien projectils per contratacar -en forma de treballs ja fets, petits favors, unes gotetes de llet de soja per tirar endavant-....

també hi havia pantalles on jo feia de portera de futbol, i tenia el ronaldinho, el pelé, el ronaldo en les sevs bones èpoques, el maradona i el guardiola -crec que no hi pintava res, però era un guinyo al públic català- que anaven tirant penalties a la meva porteria, un rere l'altre, i jo només em podia concentrar en anar tirant pilotes fora com podia,i quan n'aturava una no podia gaudir ni de 3 segons de calma, perquè ja tenia al següent amb la punta de la bota endinsant-se a la pilota...L'important no era fer bones parades...l'important era tirar pilotes fora com podia, i prepara-me pel següent xut...

En d'altres havia de sortir a fer un número de circ de malabars. Jo havia assajat el número amb les clàssiques 3 boles, però en treure'm a la pista m'obligaven a fer-lo amb 7 boles, mentre posaven una música frenètica que feia "titotiro-tiroriroriro-tito-tiro-tito-tiro...." un cop, i un altre, mentre cada cop em queien més boles a sobre que jo havia d¡intentar gestionar com podia, però els meus braços ja anaven més ràpid del que havien anat mai, però les boles no paraven d'arribar, i arribar, i la música em taladrava el cervell i m'impedia concentrar-me en agafar les boles, i tenia a tot el públic mirant-me i rient en veure el meu patiment...fins que arribava el final de l'espectacle, el "FINDE", deixava les boles i m'eixugava la suor que em regalimava pel front i que m'havia empapat la samarreta....Pantalla superada.

En d'altres -era un joc de manufactura japonesa, però versionat a lo castizo- jo era un torero, sense capa ni espasa, en mig de la plaça de toros monumental, amb 7 toros embravits volent-me embastir, i jo, entre corredisses i hàbils jocs de cintura havia d'aconseguir evitar les seves embastides....durant 5 interminables dies...rebia alguna cornada que altra, però havia d'aguantar fins que arribés el cap de setmana, que era quan venia el torero substitut.

I les dues últimes setmanes, perdó, pantalles, del "FINAL QUATRIMESTER TOTAL" tot això es sumava, i havia de fer de keanu reeves en mig de la plaça de toros amb una locomotora que m'intetava atropellar mentre havia de parar els xuts a porteria de pelé i companyia tot fent malabars i sabent que el meu únic objectiu era arribar al final de la pantalla i que la barra d'energia no estigués buida del tot...llavors l'esperit de Nadal -en forma d'una immensa targeta de crèdit- em recolliria i em portaria al braços d'un primer ministre blau -és que era un joc republicà, i això dels prínceps blaus està desfassadíssim-, on unes cures intensives em permetrien recuperar-me de les cornades, les bales i l'extanuament....
Si arribaves aquí -i jo hi he arribat- havies guanyat tot el joc. Hi ha una continuació del joc, que es diu "final exam 4", però és un joc de nens en comparació amb això....que avorrit.
Reconec que vaig tenir moment de dubtes de la meva capacitat, quan del no res sortien petits "bonus tracks" en forma de juntes d'escola, beques a demanar, cartes de recomanació a escriure...però en aquests moments m'aferrava a la meva dieta rica en vegetals i tirava endavant..

Quin subidón d'adrenalina....més absurd.
També s'ha de dir que probablement ssi no hagués funcionat amb la filosofia JIT (Just In Time) potser otro gallo hagués cantado...però què havia de fer, treballar els caps de setmana?????

Per sort tot plegat era prou poc important, però, com perquè m'ho hagi pogut prendre amb esportivitat (crec) ....
I tot això, sense la play station....

salut
pd.parlant de plays stations, l'altre dia ma germana em van explicar d'un capítol de south park on un no podia esperar per tenir la play station 4 (o semblant) i demanava als seus amics que el congelessin, i que quan la play station hagués sortit el descongelessin...els amics no ho feien, i ell s'anava posant a tots els congeladors dient "no puc esperar, no puc esperar"...fins que al final se n'anava a la neu i es congelava...però es descongelava al cap de 10000 anys, i ja no hi havia la play station 4...
moraleja? Que la descongelació espontània és poc precisa? pot ser

recomanació del dia :JO

2006-12-18T01:49:00.000+01:00

acabo d'escriure un esborrany de carta de recomanació per mi mateixa....per demanar una beca al govern suec perquè em mantingui si me'n vaig allà...la carta l'acabarà un professor, però m'han demanat que faci jo el primer esborrany...
si mai teniu la moral baixa, us ho recomano, com a exercici d'autoestima....
Un s'acaba preguntant com pot ser que no rebi constantment ofertes de feina, de col·laboració, peticions d'autògrafs.....tant de temps convivint amb mi mateixa, i sense saber que sóc un diamant en brut!!
Com apunt...em fa gràcia, perquè la CEDEII....aquí no ho havia posat mai al curriculum perquè em feia vergonya haver-ne estat presidenta...i si algú sap què és???
Enviar-ho a suècia, però, no sé, em dóna tranquil·litat...allà ningú no ho deu saber....... oi?
bona nit....així comença la meva setmana...dilluns a les 2h del matí i escribint al blog

la meva setmana en xifres

2006-12-16T13:34:00.000+01:00

5 treballs fets
1 practica assistida
3 problemes entregats
3 reunions fetes
1 junta d'escola assistida
2 documents escrits
1 director crispat
1 reunió del consell d'estudiants amb temptacions de ser assistida
54 mails escrits
1h de piano estudiada
1,15h de classe de piano assistida
1h d'acordio tocada
1h de classe d'acotrdió assistida
2h d'assaig de teatre fet
15 hores treballades
30 hores dormides
24km en bici fets
53451325132135164.98 tecles premudes
300 cops el nas mocat
....a l'infern de veritat, com a mínim, s'hi deu estar calent, no????
i tot això...perquè no vaig calcular bé el meu temps a principi de curs...? no!! l'únic que hi treuria aquí serien els treballs fets i els problemes entregats,,,,
tot això perque vull!...Perquè ja tinc ganes de viure. Perquè vull...He estat amb gent preciosa, perquè vull...

Per si algú no coneix la cançó de l'Ovidi Montllor en qüestió, aquí us la deixo.

Plovia aquell dia. Perquè vull! Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa.Perquè vull! Perquè tinc ganes que sortís!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull! Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'ajudar!
Va dir-me: «Encantada». Perquè vull! Perquè tinc ganes d'encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull! Perquè tinc ganes d'estimar!
Vam viure un món preciós. Perquè vull! Perquè tinc ja ganes de viure'l!
Després vàrem parlar. Perquè vull! Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull! Perquè tinc ganes de volar!
Vam volar pel món nou. Perquè vull! Perquè no m'agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull! Perquè sè qué és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull! Perquè sé que es pot menjar!
Van viure amb gent preciosa. Perquè vull! Perquè estic tip de la contrària!
Tot era meravella. Perquè vull! Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull! Perquè tot és de tots!
I acabo la cançó. Perquè vull! Tot comença en un mateix!

Per acabar, algunes xifres més, aquestes ja purament per matar el cuquet de la curiostiat
32135 passos començats amb el peu dret
0 premonicions tingudes
60% de passos començats amb el peu esquerra (ara, doncs, ja podeu calcular el nombre total de passos realitzat)
0 cops la internacional cantada
2563125 cops pronunciada la "e" neutra
1.76m mesurats (de mitjana, de cap a peus)
2 pujades amb anscensor compartides amb veïns
1 amic marxat a les Canàries
0 germanets nascuts

i acabo aquí el post...perquè vull...tot comença en un mateix

y murió

2006-12-10T20:20:00.000+01:00

ha mort pinochet... Alegria, però també ràbia perquè hagi mort al llit qual vellet afable, rodejat de família...uns mesos més per veure alguna condemna...tan costava? Però bé, amb això els familiars de les víctimes manen...si ells estan contents, jo també.
A l'escola tenia una professora de mates que era xilena. Quan el garzón va demanar l'extradició de Pinochet (jo devia fer 3er de bup) recordo un dia que la dona no estava molt fina, i demant-nos excuses per estar tan poc inspirada ens va confessar que havia portat cava a la sala de professors per celebrar-ho, i que estava una mica beguda. Està clar que un motiu així bé es val unes quantes integrals menys apreses.
Avui penso en ella. Espero que estigui ben borratxa. I, no sé perquè, m'ha vingut al cap un poema de Mario Benedetti.

Defensa de la alegría

Defender la alegría como una trinchera
defenderla del escándalo y la rutina
de la miseria y los miserables
de las ausencias transitorias
y las definitivas

defender la alegría como un principio
defenderla del pasmo y las pesadillas
de los neutrales y de los neutrones
de las dulces infamias
y los graves diagnósticos

defender la alegría como una bandera
defenderla del rayo y la melancolía
de los ingenuos y de los canallas
de la retórica y los paros cardiacos
de las endemias y las academias

defender la alegría como un destino
defenderla del fuego y de los bomberos
de los suicidas y los homicidas
de las vacaciones y del agobio
de la obligación de estar alegres

defender la alegría como una certeza
defenderla del óxido y la roña
de la famosa pátina del tiempo
del relente y del oportunismo
de los proxenetas de la risa

defender la alegría como un derecho
defenderla de dios y del invierno
de las mayúsculas y de la muerte
de los apellidos y las lástimas
del azar

y también de la alegría

Que així sigui

time capsule i el sexe

2006-12-06T18:32:00.000+01:00

Fa un any i pico em va arribar un mail d'una cosa que era "time capsule". Un lloc on et podies autoenviar un mail i que et retornés al cap d'un, 10 o 20 anys. Per por de la nostàlgia, m'ho vaig autoenviar només al cap d'un any...i fa cosa d'un mes em va arribar.
El procés en qüestió d'aquesta remesa de cartes als "futurs jo" es pot trobar a http://www.forbes.com/2005/10/21/email-future-time-capsule_cx_de_comm05_1024email.html

el trobo prou interessant...explicant com es pretén assegurar que una mail, digital, es pugui enviar d'aquí a 20 anys...coma ssegurar que una empresa, la que tingui la base de dades, encara existeixi d'aquí a 20 anys? I google, encara existirà? (si fes cas de la teoria de l'agustin la pregunta seria "encara serem lliures o google ens haurà sotmès i s'haurà convertit en el gran hermano de la societat informatitzada??")

Es veu que també hi ha llocs on ho pots fer, això d'autoenviar-te una carta al teu futur jo, si bé, entenc, no hi ha tantes garanties, sobretot si t'ho autoenvies a 20 anys.
http://futureme.org/

I sobre el mail en qüestió que em vaig autoenviar...el vaig enviar en una de les darreres visites que vaig fer al Consell de l'Estudiantat, quan ja no era coordinadora però estava recuperant hores (entenc que els 10 minuts que vaig tardar en fer-ho no els vaig comptabilitzar, no patiu). I hi deia coses prou interessants...quina tia, amb lo jove que era, i ja plena de saviesa! :P

Bé, el cas és que era l'última setmana que l'agustín corria per l'escola, per una banda, i per altra estava ordenant actes del consell, on hi sortien vells coneguts com txescos, mauris, mikels, agustins, i d'altres... (curiós, que amb aquests noms poc freqüents, n'hi hagués més d'un de cada)...i també hi havia actes on sortíem Marta, Macarena, i jo durant les batalles dels compensables (txescos, mauris, mikels, aguss vs marta, macarena, milena....el tema sexe, a delegació, era realment una qüestió generacional, vist així..ai, vull dir, no vull dir que uns tinguem una vida sexual més activa...vull dir, que en temes de sexe, oralment, vull dir, de parlar en públic, a delegació és...en fi, m'estic empantanegant)

Les actes, passat prou temps (i a delegació n'hi ha del 1800) sempre tenen un punt de nostàlgic...el que deuen representar, per la gent que ho va viure!
Ahir vaig tenir la meva darrera comissió permanent, i no sé perquè em va donar per pensar això...tantes disputes, tantes permanetns tenses...i pa qué? Pols som i pols serem..al final, tot quedarà reflectit en una acta en uns arxius que futurs becaris com la mireia i el jaume valentines recopilaran el 2050... :) PERÒ haurem canviat el curs de la història (juajuajua). Bé, això no, però haurem estat feliços ;)

El cas és que entre les actes i que marxava l'agus de l'escola, i que tothom que estava a delegació quan jo havia entrat estava a punt de marxar...i d'això parlava, i deia (em cito textualment, per no perdre la riquesa, els matisos de les meves pròpies paraules)

"quina tristesa....a poc a poc molta gent que m'estimo ho està deixant. i a poc a poc la lluita deixa de ser meva, i delegació (...)
i potser aquests mateixos són els sentiments que ha tingut tothom que ha estat a delegacuió i ha passat la carrera allà....
això és una cosa que em fa gràcia de tot plegat...que els processos personals es repeteixen, sempre...(...)
bueno, continuaré fent´hores de beca, un dia que pujo
i què estaré fent d'aquí a un any quan llegeixi això?
i si m'ho envio per d'aquí a dos anys,...?
en fi...
qui sap
ja veurem....
em fa por enviar-m'ho d'aquí a massa temps.
20 anys....em moriré de nostalgia?

" Tanco cometes. Ara 5 minuts de reflexió sobre les meves paraules.
Paraula de Milena
Amén

passats els 5 minuts....llàstima no haver-m'ho enviat a 20 anys. Com sempre, només em penedeixo d'allò que no he fet, especialment si és per por (en aquest cas, por de nostàlgia infinita)

pd. per cert...el títol és clarament l'aplicació de la regla número 1 del màrketing: el sexe ven. Ahir en vaig veure l'exemple més clar a la portada del muy interesante, al quisoc. En lletres molt grans "SEXO ORAL", i el subtitol era "porque hombre y mujeres piensan y hablan diferente", o semblant. Imagineu si ven que tot i haver-me llegit el subtítol m'ho vaig estar a punt de comprar! per sort no duia diners, que és l'únic contra el que el marketing no pot fer res.

difonem la paraula

2006-12-06T11:08:00.000+01:00

coses així rebo al meu compte de hotmail...Us ho passo, per si a algú li interessa....

AASOCIACION CRISTIANA NUEVOS HORIZONTES INVITA A PARTICIPAR EN UN
CAMPAMENTO MISIONERO LLAMADO ACERCATE A LOS TIKUNA
EL PROXIMO 8 AL 15 DE DICIEMBRE EN EL AMAZONAS.
SI ESTAS INTERESADO EN SABER MAS Y PARTICIPAR, HAZ CLIC AQUI.

O INGRESA AL SIGUIENTE SITIO EN INTERNET:

http://www.nuevoshorizontesweb.org/acercate/acercate_tikuna.html

renfe i rac1

2006-12-03T17:43:00.000+01:00

en aquest blog hi ha comentaris sobre això de renfe....

http://versiorac.blogspot.com/2006/11/el-merder-del-sr-del-moral.html

la veritat és que jo no en tinc una opinió formada...a mi en el fons em fa gràcia, però hi ha tanta gent tan emprenyada que em fa dubtar...i la pregunta seria: i si aquesta gent es tira del balcó, jo també ho faré??
Qui sap...
salut

responsable renfe

2006-11-20T23:48:00.000+01:00

us ho recomano
http://ch-chep.blogspot.com/2006/11/entrevista-al-responsable-de-renfe.html

ciutadans per mi

2006-11-20T23:28:00.000+01:00

que t'il·lustri, bernat??? quina resposnabilitat.,,, :)
doncs, petit saltamontes, els de ciutadans...sorgeiexen d'ex-psoes/pscs i ex-ciutadans per catalunya, preocupats pel rumb ultranacionalista (no és broma) que han pres aquests partits...Van començar fa un temps amb manifestos, firmats per "intel·lectuals" de l'estil de Boadella, ARcadi Espada i companyia, però aquests han anat passant a l'ombra a mesura que avançava la campanya.
La seva tesis principal és que a Catalunya els no catalano parlants estan perseguits, i per això es passen el dia dient "llibertat, libertad" com diu el mikel, barrejant (molt important) català i castellà per demostrar que els nacionalismes els la suen. A l'acte de presentació de campanya el seu cap de llista, Albert Rivera, va dir "Catlaunya me suda la polla", cosa que a mi me la suaria si no fos perquè coincidia amb l'època àlgida del pollón -parlant de coses que suen- pel que va dir el Rubianes. (si no ho saps...pregunta)

Mentre al Rubianes no li deixaven fer una obra sobre Lorca a Madrid per les seves declaracions, les del Rivera van passar quasi desapercebudes, cosa que em fa dubtar de si realment són els espanyols no catalans els que estan en inferioritat de condicions....A mi els de ciutadans sempre em recorden una cançó de la trinca, "i ara surten manifestos on expliquen quatre llestos que som jo i la querida (catalunya) els que els estem oprimint".

Ah! i molt important. Tot això acompanyat d'una postura vicitmista sobre el boicot que han patit per part de tots els mitjans de comunicació catalans, especialment tv3, perquè com que demanen llibertat i els mitjans de comunicació estan en mans del nacionalisme català, els han fet el buit...Curiós, com es pot veure tant diferent una cosa. Jo tenia la sensació que estaven fins a la sopa. Recordo una entrevista de la terribas amb algú d'aquesta colla i quan aquest va venir amb aquest discurs victimista la terribas va soltar un "home, senyor boadella, realment vostè creu que se'ls fa boicot??", amb aquell to de "home, tio, fes el favor".

El divertit del cas -és un dir- era veure el protagonisme que els donaven la razón & co. De cada 3 notícies de les eleccions catalanes, 1,4283 eren de ciutadans (aprox). I juraria que en un d'aquests diaris el dia després de les eleccions sortien en portada. Clar, en comparació, els mitjans catalans els invisibilitzaven. Clar que, per mi, prenent com a referència el posa-t'hi fulles, trobo que TV3 ens fa boicot, com a delegació. Fills de puta. Segur que és perquè som estudiants (i estudiantes).

I el seu programa electoral? No el sé, i diria que ells tampoc. Tenen massa feina prometent llibertat a tots els que, com jo, parlem català per por de ser linxats en mig del carrer.
ah! i per si vols informació sobre els que s'han presentat al claustre de la seva línia són:
http://www.uld.es/index.php?option=com_content&task=view&id=26&Itemid=2
I ja que hi som, animar a tothom a veure
www.etseib.com

i, de tant llarg que m'ha qeudat, això que era un comentari ho convertiré en un post, i així de passada la gent ho pot matitzar (i fins i tot contradir...)
i poso un article al mundo sobre terribas&rivera
No és especialment sucós, però té algun punt interesant. Els més tremebunds ja saps on trobar-los.. Però recorda que visita que hi facis, a aquestes webs, visita que serà comptabilitzada.
salut

Alex Salmón

Por fin Albert Rivera, diputado electo por Ciutadans, pudo explicarse con naturalidad en TV3. Fue en el mejor programa informativo de la televisión en España. Y lo digo con tranquilidad y sin excesos. El primero en contenidos y en realización, que además no tiene ningún problema en mostrar la portada de EL MUNDO cada noche. Contrarresta con la sutil ignorancia catalana, el pertinaz vacío que se hace de aquellos temas que no siguen el camino de la supuesta sociedad oficial. Nada nuevo. Los espectadores de Mònica Terribas pudieron hacerse su propio juicio sobre la nueva fuerza política que llega al Parlament de Catalunya. Y salió bien parado. Nada que temer desde el punto de vista ciudadano, sí desde el político. El sentido común que plantificó Rivera la noche del miércoles en los hogares catalanes es un peligro para las fuerzas políticas que trabajan más desde el artificio del titular de prensa que en los razonamientos de las personas.No me pareció Rivera un político con intención de ir en contra del catalán en el Parlament. Más bien una fuerza que intentará reproducir la normalidad de la calle. Oído cocina.

quan la política és fàcil

2006-11-16T20:12:00.000+01:00

avui estava a classe esperant que vingués el professor i he sentit la conversa dels del meu costat. (sí, curiosament avui, justament avui, anava jo sola...com si no tingués amics entre la gent del meu curs...i com si no tingués res millor a fer que escoltar converses d'altri)

EN algun diari gratuït hi havia les fotos de tots els diputats, i un dels que estava per allà ha preguntat qui eren ben bé els de ciutadants.

A-Són de dretes o d'esquerres?
B-de dretes o esquerres? vols dir...econòmicament?
A-cony, es pot ser de dretes o d'esquerres, i o català o espanyol
B-són fatxes

Això és un analista polític i la resta són conyes! Quina capacitat de síntesi! Quina capacitat de fer-te fàcil el que pot semblar complicat!
També s'ha de dir, però, que A li ha aplanat bastant el terreny...dretes/esquerres, espanyol/català. Punt.
Vist així, en comptes de votar, podríem fer un test. A la papereta:
t'agradaria un govern:
a) d'esquerres i català
b) d'esquerres i castellà
c) de dretes i català
d) de dretes i castellà
e) cap de les anteriors (jo ja ho vaig proposar)

Però segur que després vindrien els xorres de torn demanant matisos, que si una casella "d'esquerres de debò i català", i els altres demanant "de dretes de veritat i castellà", i els "catalans en sèrio i d'esquerres"...i ja l'hem liada.

Què li hagués respost si m'ho hagués preguntat a mi...? mmm.....suposo que algo així com que en una realitat complexa i rica com és la nostra, la sitaució socioeconòmica, sociocultural, sociolingüística i ecogeogràfica ha propiciat les condicions de contorn necessàries perquè naixés un partit del caràcter de ciutadans, que es podria definir com...
Suposo que aquí hagués arribat el professor...

Conclusió: els matisos són llargs, pesats, i sovint, innecessaris.

caspa amb xocolata

2006-11-14T23:04:00.000+01:00

avui he vist el nou anunci de Ferrero Rocher. per qui no l'hagi vist (que desitjo que sigueu uns quants), és exactament com el d'abans, però amb una tia que no conec en comptes de la preisler? presley? bé, la filipina dels liftings i ex del julio iglesias...(em preocupa saber tant de la seva vida)
El mateix anunci...casa luxosa, convidats amb vestits de nit, música clàssica de fons, i l'Ambrosio per allà el mig pululant amb guants blancs i safates daurades amb pilonets de ferrero rocher en forma de piràmide (la pregunta de "i si estan tan bons, perquè les safates estan sempre plenes??? eh?" la deixarem, suposant que en el món de les cases amb majordoms i vestits de nit hi ha una font inesgotable de ferrero rochers...o que la caça al canapè no es practica entre els que practiquen la caça a la guineu...)
És un anunci que de tant sobat el tenim interioritzat, però que no per això deixa de ser caspós...
Algun cop m'he preguntat a quin públic va dirigit...què pretén vendre? exclusivitat? Potser de tants anys que fa que fan l'anunci ara ja forma part de la casa...com el "Rondel és jove i és alegre, tal com ets tu", o l'"ara ve nadal, matarem el gall, farem xerinola i beurem cava Canals i Nuviola"...dues marques, aquestes últimes, que només conec per l'anunci...
mmm...tot escrivint el post me n'he adonat que deu anar per aquí. Si no fos per aquest anunci tan caspós probablement no me'n recordaria, dels Ferrero Rocher...clar que de caspós és digne de boicot...

L'anunci més fort que he sentit últimament, però, va ser l'altre dia a la ràdio...Típic diàleg que pretén ser normal, on una veu de dona diu "siempre he envidiado los alemanes, etc...que compraron casas en la costa por cuatro duros hace años y ahora han visto como se han revalorizado muchísimo"...
y aquí entra la veu d'home que anuncia el producte
"te gustaría poder hacer lo mismo en otros países?" I et venien a dir que hi ha molts llocs on les cases són barates i pujaran de preu, i que és una gran inversió...
era una immobiliària que oferia coses a l'extranger.
No sé quina idea he transmès, de l'anunci. Però la claredat amb que t'oferien especular a l'estranger era tal que em vaig quedar amb la boca oberta i la mirada fixa durant una estona llarga. Marinador és una ciudad de vacaciones, on el que et "venen" és anar a passar les vacances. No sé, normalment es pot revestir de comoditat, de segona residència, de sol, de platja, de felicitat, de tranquil·litat, de paisatge privilegiat, de vistes al mar...o, si vols, d'inversió. És tan fàcil fer servir alguna expressió, algun eufemisme...Em preocupa que no ho facin.
Per mi això és en la mateixa línia del diputat de no sé on que va anar a fer l'ingrés a Andorra, i en demanar-li d'on sortien (perquè, clar, que no fossin negres), amb un "no, hombre, no, tengo todos los justificantes...todo legal, todo legal" va treure, un a on, els justificants de "comissió per recalifiació de terreny", "comissió per concessió de permís", etc, etc (suposo que ho heu llegit...és verídic, en tot cas)...A mi això em sembla molt més greu, infinitament més greu que el fet que es faci, perquè vol dir que no hi ha ni la concepció de que està mal fet.

Tornant a l'especulació a l'estranger, té l'afegit que imagino que els països on tenen casetes a la platja que pots comprar per quatre duros perquè el dia de demà les puguis vendre per 4.000 euros no són ni suècia, ni Dinamarca, sinó països més pobres i amb un preus més baixos on ja ens podem encarregar nosaltres de fer-los pujar

Avui hi pensava...No sé si un altre món és possible. El que està clar, però, és que si ho fos seria amb una altra gent. Amb uns altres gens. En un altre lloc? (mart? Venus? Ara que plutó ja no és planeta anem restringint opcions, però)

Ambrosio, un Ferrero Rocher per oblidar, siusplau. Doble. Sense gel

ciutadans per la UPC

2006-11-10T20:52:00.000+01:00

es veu que a les eleccions al claustre universitari de la UPC, com a mínim a l'ETSEIB, s'hi ha presentat una llista de "CIUTADANS"...
em sembla xungo per molts motius. El primer i obvi és el que representa aquest partit. Però més enllà d'ells en concret, em sembla encara més preocupant la politizació partidista de la universitat. Recordo que molts cops parlant amb gent de la resta de l'estat sobre el claustre explicaven que allà a les eleccions a clautre, i fins i tot a les de delegat, hi havia lluites a mort entre les joventuts del PP, del PSOE i d'algun altre partit, si venia al cas. Sempre em sorprenia, perquè a la UPC, al claustre, s'hi presenten associacions/sindicats/assemblees/delegacions, que potser alguna estigui vinculada indirectament amb algun partit, però sense ser-ne les joventuts oficialment...i dins d'aquestes associacions hi ha molt més antisisèmic que altra cosa.

I que ara passés a ser un tema de partits em preocuparia, perquè sembla que la política dels partits estigui renyida amb la política de les idees...Suposo que en el fons tot és política, però per mi una és de la xunga, i l'altra és la d'intentar canviar coses.

L'altre dubte, però, és si és millor una universitat partiditzada, a nivell de "representatns" de l'estudiantat, o una universitat vacantitzada, amb un consell d'estudiants moribund i agònic, places al claustre que ni es cobreixen...El que està clar és que si la gent -els estudiants- no es movilitzen, si als partits els interessa s'acabaran menjant tot l'espai de representació...bueno, com passa a la societat en general.
Doncs quina merda.
Però, un cop més, la gent té, tenim, el que ens mereixem.
La delegació, m'afecta? el claustre, m'afecta? el canvi climàtic, m'afecta? el preu dels pisos, m'afecta? (per parlar del que està ara de moda...però es podria dir amb tot, tot i tot).
No, no t'afecta, si no t'afecta que et donin pe.. (encara tinc reparos en deixar per escrit la vulgaritat :) ).
Doncs així, amb tot.
Doncs quina merda

si pel novembre vas en tanga....

2006-11-09T21:56:00.000+01:00

diu la dita que si per novembre vas en tanga, el canvi climàtic no és cap mandanga...

Aquesta és la prova

Salut!

Cap de les anteriors

2006-10-27T08:25:00.000+02:00

ahir vaig veure t 3 minuts de l'entrevista del Jaume Masdeu (TV3, Brussel·les) al montilla...
no en vaig veure més perquè només amb la primera pregunta em vaig indignar..."eleccions el dia 1, blablabla, però aquest cop hi ha una diferència, hi ha un candidat que es diu José Montilla i com es digui" (el masdeu va dir el seu segon cognom, el com es digui el dic jo)
Ficar-se amb el cognom...ja sé que és tot el que hi ve darrera, etcetcetc..Però quina merda de pregunta.
En primer lloc, la pregunta em sembla de titular del Què...("el nuevo presidente de la Generalitat de Cataluña tendrá apellidos castellanos" NO us ho imagineu?)...però que a aquestes alçades ens posem amb els COGNOMS d'algú, em fa vergonya. Per les reminiscències feudals/aristrocràtiques, per...em sento insultada que a TV3, a una setmana de les eleccions, pregunti això com a primera pregunta, com si fos el que més ens interessa als telespectadors de Catalunya
....tot, per tot, em fa grima, i demostra el nivellassu de la campanya, els polítics, i tot el que els envolta. Espero que no sigui veritat que tothom té els polítics que es mereix...Perquè si és així hauré de fer una revisió molt a la baixa del que penso de mi mateixa

Tampoc no havia vist massa espots electorals...però ahir, per primer cop vaig veure el de convergència i no m'ho podia creure. Amb aquella canço de...l'aretha franklin? (the moment I wake up...before I put on my make up..I say a little prayer for you)..en català...si no fos per la sobresaturació de senyeres, hagués pensat que era un anunci de Nadal de Codorniu. Però no. Era molt pitjor que això.

Jo em quedo amb una de les opcions de què van parlar a polònia, una dictadura de ICV, que seria una TIRANO-SAURA...
i, sobretot, mantenint en ment la vinyeta de la mafalda..."anda con una cara, pobre"! Aviat la penjaré al blog

que guanyi....el millor???...
l'avantatge que tenen aquestes eleccions és que ho pots dir amb la tranquil·litat de no tenir-ne ni idea de qui és, el millor. De fet ja no sé ni qui és el pitjor, cosa que encara és pitjor...
Crec que hi hauria d'haver una butlleta amb un "CAP DE LES ANTERIORS". Si a tecnologia elèctrica funciona, perquè no pot funcionar a les eleccions???

Raul...un cop més

2006-10-22T13:32:00.000+02:00

us aconsello que mireu el vídeo que hi ha al darrer post del raul...sobretot als que el coneixeu, sinó segurament perd gràcia
No tinc paraules, Raul. Et vols casar amb mi? (malgrat que el matrimoni sigui una instució arcaica, passada de moda...m'ha semblat que "raul, vols ser el meu company", tot i que molt més progre, perdia força)
Quin home
el seu blog, http://raulvelascofernandez.blogspot.com/

La prova definitiva

2006-10-22T12:32:00.000+02:00

Aquest és un document, incunable, que corre per la meva habitació, i que demostra l'expoli a què la meva germana gran sempre m'ha tingut sotmesa...i també demostra el síndrome d'estocolm del qual, sense dubte, sóc víctima, sense el qual no s'explica que estigui trista perquè un monstre semblant s'independitzi i deixi de viure amb mi...
La guitarra en qüestió no en tinc ni idea de què devia ser, perquè no n'hem tingut mai cap, i menys als meus 8 anys...del que estic segura, però, és que no devia tenir cap tipus de valor, cosa que demostra la nefasta visió de negoci de ma germana, a més de ser una abusona sense cor...però ja se sap, per triomfar fent les coses bé s'ha de ser molt bo...triomfar expoliant als més dèbils està a l'abast de molta més gent...i fracassar expoliant als més dèbils està a l'abast d'absolutament tothom.

i com que fa temps que no escric, no em posaré a fer-ho ara...però hi ha unes frases que fa temps que volia posar....com per exemple la que va dir Matías Prats quan va morir el caça cocodrils...
"toda la vida enfrentándose a cocodrilos y no fue capaz de mantener a ralla....una raya"

I, sobretot, una que m'ha arribat del Gasset, famosíssim presentador de Días de cine,
“Aprovechen la pausa para revisar su agenda de amigos, encontraran que han malgastado su preciado tiempo y paciencia en conocer a un montón de ineptos, no se corten, cojan un boli y táchenlos"

Buscant exactament com feia aquesta frase he trobat fans seus que tenen recopilacions...us en deixo algunes...

Llega el momento de la publicidad, disfrutad del cine si podéis. Si no, también tenéis la música, la literatura o incluso la historia, a no ser que queráis ser presidente del Gobierno.”

“Y llegamos a la pausa en este programa del que tan orgullosos nos sentimos. No así de algunas compañeras de la 7ª planta de Torrespaña que fuman saltándose la norma que tanto nos beneficia a todos.”

“Les deseo que pasen una buena semana, sea lo que sea lo que hayan decidido hacer, incluso si es de Nazareno auto flagelante.”

“Servidor se confiesa seguidor de Philip K. Dick, quizás por ello me he convertido en un trastornado.”

“Aprovechen la pausa para revisar su agenda de amigos, encontraran que han malgastado su preciado tiempo y paciencia en conocer a un montón de ineptos, no se corten, cojan un boli y táchenlos.”

“Durante la pausa publicitaria, rezaré con la esperanza de que ninguno de sus hijos se haya presentado al casting de Operación Triunfo.”

“Jeunet es el director de ese engendro, película para algunos (estaban equivocados), ladrillo para otro (estábamos en lo cierto) que fue Amelie.”

“Nos vamos con la esperanza de que ninguno se deje llevar por los fanatismos religiosos, políticos o sexuales: los primeros por no llevar a nada, los segundos porque el objeto de deseo suele ser un idiota de renombre y los últimos por las continuas frustraciones.”

“Antes de despedirme, felicitar a todos los barcelonistas por el reciente titulo de liga conseguido por mi equipo. En esta vida hay pocas cosas tan grandes como el Barcelona.”

“Llego la pausa, evitar cambiar de canal en estos minutos no vaya a ser que os encontréis con esa mujer con ansias de fama, exhibiéndose en publico, justificando un frío asesinato.” (Se refería a la mujer que ayudo a morir a Ramón Sampedro, reconociendo su responsabilidad en un programa de la tele)

“Ahora vamos con "El señor de los anillos", película basada en un famosísimo libro... que yo no me he leído. Sin embargo, les diré como anécdota, que algunos de mis amigos tienen, en una estantería totalmente vacía, junto con su foto de sus vacaciones en Calasparra, un ejemplar de “El señor de los anillos”.”

“Llego la hora de la pausa... espero que puedan contener durante unos minutos los impulsos sexuales de vuestras parejas... si no puede ser, no puede ser... en cualquier caso volveremos después de la publicidad con el sector mas casto de la audiencia.”

“...Lo mejor del festival de Venecia, mi acompañante, aunque por desgracia este enamorada de otro.”

“...Soy consciente que a la hora de emisión de mi programa solo puede ser visto por un puñado de poli toxicómanos insomnes.”

“Tan guapa actriz como mala la película que ha venido a promocionar.”

“Ben Affleck es a la buena interpretación lo que un pepinillo cocido a la alta cocina.”

“Se estrena estos días la película El último samurai, protagonizada por el ex-marido de Nicole Kidman, único dato destacable de este actor llamado Tom Cruise.”

“Vamos a una pausa publicitaria, que será tan corta como el sueldo del presentador.”

“Para ir al cine con esta cartelera hay que tener coeficiente intelectual negativo.”

“Hasta el próximo programa. No sabemos ni qué día ni a qué hora nos pondrán, de modo que estén atentos.”

“Veamos el reportaje de Mar adentro que ha realizado mi compañero y amigo Alberto Bermejo, el único de todo el equipo al que le ha gustado la película.”

“Nunca se fíen de algo que sangra durante cuatro días y no se muere.”

“Y ahora, si nos perdonan, vamos a hablar de cine español.”

“Es incuestionable que Kill Bill es una virtuosa obra de dirección. Lo que es cuestionable es si es algo más.”

“Sed buenos, y si por lo que fuera no podéis, seguid siendo malos, la diferencia es mínima.”

“Quiero aprovechar, como amante de la Fórmula 1, para felicitar al corredor alemán Michael Schumacher por su triunfo en el Gran Premio de San Marino. Da gusto ver en lo más alto del podium a personas ni fatuas, ni engreídas, ni desagradecidas. Espero que continúe la racha.”

“Hola, buenas noches. Hoy les hablo desde Torrespaña en Madrid, más conocido como el pirulí, que con su forma fálica es un símbolo de la modernidad de esta ciudad. Como modernas también son las vidrieras de la Catedral de la Almudena y las pinturas del altar de un tal Kiko no sé qué. Por cierto, igual de horribles que algunas películas.”

“Sé que aguantaran a estas altas horas de la noche el momento de publicidad ya que al regreso tenemos un especial del salón del cine erótico de Barcelona….”

“¿Qué seria de nosotros sin un país inteligente como es Francia?”

“Cuando vuelvan de la publicidad me habré desnudado y me tiraré al mar (En Cannes)”. Evidentemente a la vuelta de la publicidad dio su explicación: "Era un patético intento por mantener la audiencia.....”

“La verdad es que hay días que no sé dónde refugiarme políticamente.”

“Ahora pueden ustedes hacer un montón de cosas aprovechando los interminables minutos de publicidad.”

Lorca eran todos

2006-10-11T00:02:00.000+02:00

vinc de veure "Lorca eran todos" amb n'Agus, l'obra dirigida pel Rubianes i que a Madrid només van fer a CCOO (llegir ce ce, o, o) perquè la van prohibir a la resta...bé, la història de sobres coneguda, vaja
Les frases absolutes sempre em causen respecte, però diria que és l'obra de teatre que m'ha emocionat més de les que he vist mai. Tot i que no vaig massa al teatre n'he vist que m'han agradat, i molt...però diria que mai cap m'ha arribat tan a dins...M'ha emocionat fins a la llàgrima -les llàgrimes-, però no de plor desbordat, sinó d'aquella llàgrima d'etómac tancat i que mentre apretes la mandíbula es va fent grossa fins que et cau galtes avall...

Segur que he vist altres obres que m'han emocionat, però no prou, crec, com per més d'una hora després de sortir del teatre encara tingui l'estómac en un puny. Segurament també hi juga el fet que no sigui una ficció, sinó teatre documental, i que per tant la història no es queda a dins del teatre, sinó que quan surts te l'endus amb tu, de tornada a la realitat que és on pertany.
Però no és només això, perquè una història real mal explicada pot ser infinitament menys vibrant que una de mentida, ben narrada. I per mi aquesta estava ben narrada. D'aquestes que et va portant en el seu terreny. T'imagines els personatges. La situació. Com es va tancant el cercle. Imagines a Lorca. Imagines cquè va passar quan el van detenir. T'imagines -i sents- la impotència, la ràbia, la por.

Sense tenir res a veure, recordo que després de veure Requiem for a dream no podia parlar. No em venia de gust. Vam sortir caminant de la sala d'actes de l'escola, també amb l'Agustin (mmm...començo a veure un patró....no seràs tu, el problema?? :) ) , mirant al terra, sense parlar fins arribar a maria cristina. Crec que ha estat la pel·lícula que m'ha causat una impressió més profunda i visceral.

A "Lorca eran todos" el sentiment no és de desesperació, com a requiem for a dream, però sí de profunda tristesa. I en sortir de la sala he recordat aquella sensació de caminar sense tenir ganes de parlar...Ara, crec, però, que en aquest cas hi havia, barrejada amb la tristesa, una part d'intentar retenir una estona més la impressió de l'obra.

I al principi de tot sortia el Rubianes fent una petita introducció i explicant una mica la història de l'obra...A mi el Rubianes sempre m'ha caigut molt bé, no sé ben bé per què. I allà tenia al públic a la butxaca. I té gràcia (a mi me'n fa). Explicava que a ell li agrada venir a presentar l'obra, però que sovint no pot per les altres obres que fa..."aunque como ahora tengo menos trabajo, puedo venir más a menudo", referència òbvia a la censura que ha patit.."aunque no hay nada que me divierta más que molestar a los fachas de mierda". En la seva línia. Aplaudiments efusius.

I, després de tot, d'haver-la vist, d'haver vist el que jo diria que és l'obra de teatre que més fons m'ha arribat de les que he vist mai la perplexitat i indignació perquè no l'hagin fet a Madrid ha arribat fins a extrems inimaginables.
I per què? perquè el rubianes va dir unes frases que per cert, els del partit del boadella van dir a la inaguració de la campanya del seu partit, traslladades a catalunya (a mi catalunya me suda la polla, o semblant) sense que se n'hagi fet més ressò.

Lorca eran todos. I els seus assassins encara viuen.

pd...no sé si després d'aquesta crítica exaltada us agradaria veure-la...però, en tot cas, queden un o dos dies a barcelona, o sigui que correu a agafar al telefon i trucar al 902 i uns quants números més, on un senyoret molt amable us regalarà unes entrades a canvi d'uns quants diners

l'infinitat

2006-10-08T23:45:00.000+02:00

hi ha una frase que diu que tot té un límit, menys l'estupidesa humana...el graciosillo que se li va acudir no sé si sabia que això ja ho predeia la bíblia, quan deia a no sé on què "el nombre de necis és infinit"....
o potser sí que ho sabia, i simplement estava fent una relectura d'un clàssic?
el que està clar, però, és que si bé una -la bíblica- fa referència a la quantitat total de gent nècia sense pronunciar-se sobre la quantitat de necietat que hi cap dins d'una persona, l'altra, la del graciosillo, no s'endinsa en estimar la xifra total d'estúpids que hi ha al món, limitant-se a afirmar que dins d'una sola persona hi cap estudidesa infinita, o que la suma de totes les estupideses de totes les persones estúpides -estúpides en diferents graus- és infinita.

Crec que la veritat -absoluta- està en una suma de les dues, que vindria a dir alguna cosa així com "el nombre de necis infinitament estúpids és infinit".

També hi ha una altra frase que diu que l'home és l'únic animal que ensopega dues vegades amb la mateixa pedra...Quina absurditat, limitar-ho a dues vegades.
i fins i tot n'hi ha una altra que diu que qui dia passa any empeny. Però aquesta no té res a veure...

I jo, aquí estic, per enèssim cop m'ha tornat a passar això de pensar-me que el que és infinit no és l'estupidesa humana sinó les hores del dia, els dies de la setmana, i les setmanes del mes...cosa que no seria cap problema sinó fos perquè aquesta fantasia fa n anys que xoca amb la realitat, una realitat que m'obliga a encabir una cosa infinita en una realitat finita, entera, discreta, i petita.

Total, que si no escric al blog és per culpa d'aquest xoc finitud real-infinitud fantasiejada...

Quina sort no tenir-ne jo la culpa!

l'home unidimensional

2006-09-24T11:44:00.000+02:00

intentant fer una mica de neteja de mails en la infinita bústia de gmail he trobat aquest article que també em va enviar na cata fa prop d'un any i que crec que val molt la pena (i és molt llarg)

Perquè no manen els pobres: l’Home Unidimensional

La democràcia és el govern de la majoria,

La majoria és dona*

Ergo, la democràcia és el govern de les dones

*Estadísticament, en l’espècie humana hi ha més individus de sexe femení que
de sexe masculí.

El sil.logisme que exposà Aristòtil, com a bon sil.logisme, hauria de funcionar
malgrat canviar-ne algun terme. Per això hem provat de canviar “pobres” per
“dones”. Segons Aristòtil, donat que la democràcia és el govern de la majoria i
la majoria és pobra, ens hauríem de trobar davant un govern dels pobres.
Però...si això és així, perquè en democràcia els pobres dónen suport a governs
en contra dels seus interessos? Perquè molts dels governs democràtics són votats
majoritàriament després d’anunciar mesures liberalitzadores, que, en principi,
van en contra dels interessos inmediats dels pobres?

Tornem al sil.logisme modificat: si la majoria és dona, la democràcia és el
govern de les dones. Però les dones continuen representant una part molt petita
del poder. És evident que, abans de votar com a dones, les dones voten segons
altres opcions, i que les dones són també moltes altres coses, a part de dones.
I hauria de ser evident, també, que els pobres són també moltes altres coses, a
part de pobres. Sembla que la resposta és la mateixa per als dos sil.logismes. I
que els pobres potser no voten sempre com a pobres. D’això és el que parlarem
avui. Què fa que la democràcia no sigui el govern dels pobres.

Un homosexual del PP. Un ecologista de CiU. Un petit empresari de IC. Un
trotskista del PNV. Un catòlic del PSOE. S’han trobat. Avui. Per veure si
poden recuperar aquella part de la seva voluntat popular que els sistema de
partits els ha robat. Perquè els han robat. La seva capacitat d’elecció.
L’homosexual del PP ha de decidir si per ell és més important el respecte per la
seva identitat sexual o la seva posició en el camp fiscal. L’ecologista de CiU
ha de decidir entre el seu amor per una idea concreta del planeta o la superació
de l’injust dèficit fiscal. El petit empresari d’Iniciativa-Verds ha d’escollir
entre la seva explotació no sostenible i la seva defensa de la
multiculturalitat. El trotskista del PNV, pobret, migpartit entre el somni d’una
germanor de treballadors i el dret a ésser-ho a la vasca. El catòlic del PSOE,
una versió light dels cato-comunistes que un dia la varen campar per terres
italianes, obligat decidir-se entre el seu esperit profundament socialista i la
seva fe, que mourà muntanyes, però no el traurà d’aquest embolic. No. Amb fe i
prou, no.

Aquesta situació és una situació peculiar. Ningú acceptaria que en anar a
comprar al supermercat, per a poder comprar el paper higiènic per força s’hagués
de comprar també una raspall de dents (que potser no necessites encara), menjar
per gossos (quan tu el que tens és un gat, que certament s’emprenyarà quan vegi
el menjar per gossos) i, ja per posar la guinda, una combinació de llenceria
femenina (que t’obligués a reconfigurar el teu Ser, o donar explicacions a una
parella ja de per si prou tocada d’haver hagut d’esperar tant de temps el paper
higiènic).

No ens sorprèn en canvi, que en anar a votar (diguem, a “comprar” la nostra
parcel.la de poder), hàgim de donar suport i emportar-nos amb nosaltres, si
volem el paper higiènic que ens fa falta, també coses que o bé no ens fan falta,
o bé provoquen problemes amb alguna altra part de casa nostra, o bé comporten
una renúncia a certs ideals.

Però tornem al supermercat del Poder. Vull comprar una pasta i un batut de
xocolata, per esmorzar. No. Això no t’ho venen. O bé prens una pasta i un suc de
fruita, o bé uns cereals i un batut de xocolata. Batut i pasta no pot ser.
Socialista i Catòlic no pot ser. Nacionalista i Socialista tampoc. Ecologista i
de Dretes tampoc...nois, ens han fotut l’esmorzar.

No només en cada elecció has d’acceptar de manera afegida allò que tu no vols,
sinò que a més, no pots pretendre obtenir tot allò que vols. El poder del teu
vot el pots exercir només d’una manera limitada a alguns dels aspectes de la
teva ideologia/visió/decisió.

Perquè els éssers humans som multidimensionals. Cadascú de nosaltres ocupa una
posició única en un sistema multidimensional definit per varis eixos: política
econòmica, ecològica, religió, de gènere, de llibertats socials, d’educació,
d’identitat nacional, avortament, idiomàtica, etc...Ergo, estar representats o
no, no depèn de si guanyen o no les eleccions aquells a qui votem. Al cap i a la
fi, si les perden, ens continuen representant, com a oposició. Depèn de fins a
quin punt els valors per als nostres eixos s’apropen a aquells del partit a qui
votem. O de fins a quin punt escollim (o ens “ajuden” a escollir) un dels valors
com a prioritaris.

Si analitzem aquesta estructura de funcionament als ulls de Dahl i el seu
Pluralisme, és comprensible imaginar una sèrie de grups, cadascun amb uns
objectius diferents (econòmics, ètnics, ...), sovint contradictoris
(solidaritats creuades) que lluiten per a aconseguir el poder. Però, com hem
dit, malgrat que en el sistema de partits existeixi un eix principal
Dreta-Esquerra, el fet que aquest eix sigui principal no és en absolut compartit
per la població, que pot definir com a principals molts altres eixos (ètnic,
cultural, religiós, gènere,...).

Per tant, que els pobres no governin és, simplement, perquè no existeixen com a
grup polític. Pretendre que l’eix económic-fiscal sigui l’eix primordial és tant
lògic com pretendre que l’eix de gènere sigui l’eix primordial. Les dones,
unides, mai seran vençudes. Els pobres no existeixen com a grup polític. Les
dones no existeixen com a grup polític. O els avis no existeixen com a grup
polític. Malgrat que donem molta importància a l’eix fiscal-social, els altres
també existeixen, i poden ser considerats principals. L’existència d’un grup que
reaccioni a un eix polític dependrà no només, del pes que representi aquest
grup, sinò també de la capacitat de presentar el seu Eix com a un Eix principal.
Això explica perquè els partits nacionalistes necessiten un nacionalisme oposat
que incrementi la importància d’aquest Eix per sobre de l’eix Dreta-Esquerra.

El sistema es torna encara més complex després de les eleccions, en formar els
governs de coalició.En les darreres eleccions autonòmiques, es donà la
circumstància que ERC (nacionalista i d’esquerres) podia formar govern amb el
PSC (d’esquerres) o amb CiU (nacionalista).Malgrat que pugui semblar evident
l’elecció final de formar un govern d’esquerres, molts votants d’ERC es sentiren
enganyats. Imagineu ara, per un moment un votant nacionalista de dretes, que
sacrifica les seves opinions en l’eix fiscal-social per a primar el seu vot en
el sentit nacionalista, en la convicció que el nacionalisme d’ERC és
independentista, mentre el de CiU és federalista.

El seu cas és patètic. No només s’ha hagut d’endur a casa el menjar per a gossos
i la combinació de llenceria femenina. No ha aconseguit el paper higiènic.

I això es converteix en un problema per a la legitimitat de la democràcia. El
problema de la legitimitat del sistema democràtic no és que siguin la dictadura
de la majoria. És que són el govern d’una majoria fictícia, que no existeix, i
que es constitueix per compromís representatiu per tal d’obtenir “una mica” del
que voldria, “mica” que serà convertida en “poc” gràcies al sistema
executiu-legislatiu, i “poc” que serà convertit en “res” per les exigències de
l’economia.

Què provoca que en un sistema democràtic, el votant no acabi demanant allò que
vol demanar? El sistema de partits implica uns packs d’opcions no desmontable.El
petit nombre de partits provoca que la combinatòria sigui limitada:cada partit
necessita definir-se en tots els camps, i no totes les opcions poden estar
representades. En intentar aconseguir vots, cada partir genera una oferta
d’ideologies, però s’ha de mantenir en uns valors molt concrets per a cada Eix i
mirar de no incrementar excessivament el nombre d’eixos, tant per la claredat
del missatge com per la governabilitat dels compromissos electorals.

A més, degut a la pèrdua progressiva d’independència dels diputats de cada
partit (partitocràcia disciplinària) , l’efecte és molt més greu, ja que es
talla una camí que hi hauria perquè dins cada partit els altres eixos hi
poguéssin estar representats.

És comprensible que quan dos objectius són contraposats (com ara l’increment de
prestacions socials i la reducció d’impostos) s’ha d’assumir la impossibilitat
d’acomplir-los tots dos. Però actualment, per culpa del sistema de packs
d’eleccions, opcions no contraposades no poden formar part de la legítima
voluntat del votant.

Com es podria solucionar?

Malgrat que s’hagi proposat la democràcia directa, aquest és un sistema que, per
raons de logística i governabilitat, és poc factible.Una opció seria incrementar
el nombres de partits, que afavoriria un increment de les combinatòries. Més
eixos, més diversitat. Menys governabilitat, però més diàleg. Al mateix temps,
però, pot provocar un sobrecàrrega de l’estat, que ha de fer promeses sobre
molts eixos diferents.

Si tot això fos poc, hem de considerar també que moltes vegades el votant no
actua tampoc en funció dels seus interessos, i ho fa de manera conscient. Dins
els dos casos que presenta Aristòtil com a govern del poble, un de govern en
interès propi (democràcia) i un altre en interès de tots els ciutadans
(republica), molts votants actuen amb un estil “Republicà”.

Molts empresaris voten partits d’esquerres perquè ho consideren més just, per
ideologia. Molts treballadors humils voten dretes perquè pensen que és millor
per a l’economia del país,...Existeix, doncs, també, una participació de
l’ideologia que va més enllà de l’interés propi. No sempre és cert el que diu
N.Bobbio que “la democràcia moderna descansa sobre una concepció individualista
de la societat”.

Per tant, el votant pobre no sempre vota a favor seu (de forma conscient) i
quan ho vol fer, ha d’escollir només alguns dels seus objectius (entre els que
el fet de ser pobre és només un més dels elements).

Potser, el sil.logisme famós, l’única forma en què funcionaria és:

La democràcia és el govern dels votants.

El 100% dels votants són adults.

Ergo, la democràcia és el govern dels adults.

...!

Un homosexual del PP. Un ecologista de CiU. Un petit empresari de IC. Un
trotskista del PNV. Un catòlic del PSOE. S’han trobat. Avui. I es passegen
cadascun amb el seu paper higiènic sota el braç, intentant trobar una manera
d’explicar a la seva consciència, què coi fan, amb aquella combinació femenina i
aquell paquet de menjar per a gossos. Incapaços de convertir-se en l’Home
Unidimensional.

Un problema que caldrà solucionar, si no volem que, a falta de paper higiènic,
el votant faci servir la papereta del vot.

Jordi Domènech

vols dir...

2006-09-19T16:09:00.000+02:00

per qui no l'hagi vist, un article del partal que ha enviat la CAta
http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2060545

Evidentment, que el PArtal no estigui d'acord amb mi, per mi és una senyal inequívoca que vaig pensar malament en el seu moment :)
Quan vaig escriure el post anterior no pretenia ser objectiva. Havia sentit la notícia de resquitllada a la ràdio, i realment em vaig indignar...i la indignació era una bona excusa per criticar el papa que, reconec, és un blanc fàcil (i parlant de blanc...no us heu preguntat mai com aconsegueix aquest blanc tan blanc a la sotana? Miracle?)

I amb l'article del Partal...no hi acabo d'estar d'acord (ho dic amb la boca petita perquè això de no estar del tot d'acord amb ell m'omple d'inseguretat)...Bé, de fet, estic d'acord amb el que diu, però m'hi falta alguna cosa. Com diu ell, "Els musulmans que es queixen no ho fan per allò que ha dit Benet XVI, sinó per allò que es pensen que ha dit, però que no ha pas dit. I aquesta és una barrera divisòria que no s'ha de traspassar mai."
Una barrera que no s'ha de traspassar mai però que en política i mitjans de comunicació sempre es traspassa...i que jo crec que era previsible que es traspassés.
I si culpabilitzo més al papa és perquè en el fons penso que està menys pillat que els altres...de la mateix manera que iniciativa em pot decebre més que el pp, greenpeace que Repsol, o el gelat de torró que el tutifrutti... tu ja m'entens

El que està clar, un cop més, és que de bones intencions l'infern n'està ple...Quina paradoxa seria que un Papa -benintencionat- acabés allà baix, no?

papa pepa pipa...PUPO PAPA

2006-09-15T20:49:00.000+02:00

Un parell de coses...abans de Perú...potser
1. Un tal Joan m'ha deixat una nota en el mail anterior. No sé quin Joan ets...Morey? Rivera? Alemany? Prego? Ràfols? (Si ets aquest últim, perquè no m'ho dius a casa?)...listo, parlo d'acabar perquè només em queden 4 assignatures per matricular...ara n'estic fent 6. I ni tu ni ningú em treurà la il·lusió que això és molt poc...i si tu et vas dedicar a agafar les assignatures en l'ordre establert perquè t'ho deien (si t'haguessin dit que et tiressis del balcó, també ho haguessis fet????) no vol dir que la resta, que som d'esperit més rebel, no les agafem amb l'ordre que ens doni la gana.
Listo, que ets un listo. I fes el favor d'identificar-te, i no escudar-te en un link de Cacaolat que surt quan cliques el teu nom.

2. encara no tinc la maleta, però ara ja sé que si tens prou temps i paciència, els d'atenció al client d'ibèria t'acaben atenent. N'hi ha prou amb esperant entre 20 i 30 min amb el telèfon a l'orella. La maleta està al pàrking (de maletes, entenc i espero) de l'aeroport des de dissabte. La veritat, ara que m'havia fet il·lusions que me la perdrien i cobraria 450eurus, resulta que en principi em retornaran una bossa amb 4 pingajus i molta roba bruta. Jugar així amb els sentiments de la gent no té nom.

3. Avui he sentit a la totpoderosa ràdio que el Papa ha citat un no sé qui del segle XII que deia que l'Islam només havia aportat violència a la humanitat (pam més, pam menys, però no ve d'un pam (si està fresca i eixerida, que si es porta pengim penjam sí que ve d'un pam). El món Islàmic li demana que es disculpi. Jo li demano que dimiteixi (i que allà dalt li acceptin la dimissió) Que desaparegui. Que ens deixi en pau...Em fot negra aquest home, com a persona, com a institució. Estic crispada.
Que calli. Que calli. I que recordi que Bush és cristià, i que diu que "God is on our side". I que l'estat d'Israel no és Islàmic. I que amb la conya del cristianisme es van matar i torturar centenars de milers de persones durant segles.
El Papa, màxima autoritat d'una Església que mentre condemnava la teologia de l'alliberació i els seus capellans per rojos donava la mà a Franco...de l'Església de la conferència episcopal espanyola, que permet tenir la màquina de fer odi que és jiménez Losantos...
Només falta ara que perquè un fanàtic que vol tornar a fer les misses en llatí (?) es converteixi en guerra de religions el que ja és una guerra econòmica i de tot.
Que calli d'una MALEÏDA VEGADA i es dediqui a aprendre idiomes per fer la benedicció des de la Pl. del Vaticà. Però que calli. I que pari de parlar del que en principi no en té ni idea. Ni de preservatius, ni de l'Islam, ni de l'amor lliure, ni de la dona, ni de la família. (tot i que diu l'acudit que el capellà és aquell a qui tots li diuen pare menys els seus fills que li diuen tiet)

PAPA: Jo ni t'espere, ni et vull, ni et soporte.

Recordo un reportatge que vaig veure sobre la conquesta d'Amèrica. Com tothom sap, en arribar allà es van dedicar a matar, assassinar, contagiar, violar, massacrar i robar tot el que van trobar per davant.
Segons deien, estaven a punt de cremar un cap índigena, i hi havia un capellà que li insistia perquè es convertís al cristianisme a l'últim moment, perque sinó no aniria al cel.
Davant d'això el cap indígena li va preguntar si el cel era on anaven els cristians, i davant la resposta afirmativa del capellà l'indi va respondre que llavors no es convertiria de cap de les maneres, que no volia anar a parar, després de mort, on hi havia tanta gent com aquells cristians que havia conegut (i que l'estaven a punt de cremar, recordem)

Semblava que l¡època fanàtica del cristianisme havia passat...però, qui sap, si se tornat a imposar la moda hortera dels 80, potser això també pot tornar...

Una cop més es demostra que mai pots dir mai...jo que fa 2 anys hagués jurat que mai trobaria a faltar Joan Pau II...

any nou, ganes noves, sorolls nous

2006-09-12T21:18:00.000+02:00

cada dia vull escriure sobre perú però l'actualitat m'ho impedeix (i encara no he parlat del clos ministre d'indústria, i ja no és ni actualitat...la demostració que, en política, la mediocritat i la grisor és el que puja...)

avui, davant del nou curs, no puc evitar fer un monogràfic ETSEBIÀ
nou curs, ganes renovades d'acabar. Estic en aquella recta final agònica en què vols sortir de l'escola com sigui. I de delegació, intentant-me encaminar cap al cementiri d'elefants-delegats tapant-me les orelles per no sentir els cants de sirena que encara sento (alternats amb ganes de fugir). Encara podria encabir un parell més de metàfores, però ho deixarem aquí
Qui mai decep, però, són les acadèmies. La imatge és de la publicitat que repartien a l'entrada, un A3 plegat a lo llibret, amb acudits i tot...Acadèmia Pi, es veu que l'any passat ja existia. A part de la foto, davant de la qual no puc sinó treure'm el barret, hi ha coses autènticament genials, com és el "actualitat: esmorzar amb els teus nous companys", o fins i tot un test "què en saps de la carrera". És el moment de, vist que no els hem pogut vèncer, unir-nos-hi. Jo ja m'he apuntat a càlcul I per recuperar el temps perdut.

Falta per dir que ja no tenim parking ni lloc on fer la festa...Les obres han començat. Horitzó: 2015. Just 5 anys abans de l'odissea a l'espai. Casualitat? No ho crec.
TAmpoc tenim pavelló d'electricitat. La porta que hi donava des del passadís de les aules d'estudi està tapiat amb maons..llàstima, m'hagués encantat que hi hagués una porta que donés al buit...seria tan divertit, estar allà estudiant i poder comptar la gent despistada que obre la porta i de sobte desapareix....
Són uns avorrits.
I afirma la gent que avui ha fet classe a l'edifici H que se sentia molt soroll d'obres...tatatatatá...Per sort, tenim anys (tenen) per acostumar-s'hi :)

Darrer apunt ETSEBIA:
dos somriures, només començar, amb construccions industrials.
1. Bibliografia. "estructuras metálicas hoy", ed. upc 1978.
2. Fulla amb horaris de consulta dels professors..Prof. X, dim, dijous,m de 12 a 14, etc...Pere Alavedra, horari de consulta: pere.alavedra@upc.edu
coneixent la seva llegenda (a qui conec molt més que a ell), i estant avorrida com estava, això m'ha animat l'hora llarga de classe...

L'agonia continuarà demà....

LA MARE QUE ELS VA PARIR

2006-09-07T19:17:00.000+02:00

estic trucant a iberia, i les línies estan ocupades...i ocupades...i ocupades...
i un contestador amb veu somrient (a sobre) em diu que les línies estan ocupades i que l'horari d'atenció al client és de 24h (!!!!!!. No se'ls pot acusar de mentir. Dono fe que, efectivament, m'han dit el mateix les darreres 24 hores (ahir a la 1 de la matinada, a les 2, aquest matí,ara... )

Indigna molt més la ràbia que no pots treure i sentir-te que no saps ni a on anar, ni a on queixar-te, i que passen de tu però que els és igual perquè seguiran tenint milions d'euros de beneficis, que no pas la maleta perduda (l'únic amb el que estic passant penúries és amb la roba interior, la resta era roba d'hivern i en portava molt poca...).
Ahir, però, a l'aeroport davant la indignació generalitzada vaig agrair que no hi hagués cap culpable visible i concret de tal caos, perquè estic segura que l'haguessin linxat...i per una maleta perduda tenir un delicte de sang, em sembla exagerat...
Però em va venir al cap una cosa que ens van explicar, d'un alcalde prop de Puno (una de les ciutats del Titicaca), a qui el poble el va agafar, el van fer anar en processó, amb la creu, com jesucrist i el van acabar matant...Fuenteovejuna lo hizo
No cal dir que els alcaldes de les rodalies es van posar a fer carreteres i altres om a bojos, després d'això

Curiosament, mentre estava esperant la maleta també se'm va enganxar aquella canço de ska-p, "españa, país de la patraña...y aquí no pasa nada nos comemos la tostada ni siquiera te levantas del sofá...". Sort dels referents que en moments així et donen forces

Avui anirem a l'aeroport, amb l'escut, la llança i rocinante, a enderrocar el gegant...sabent, a sobre, que el pobre pringat que està darrera la finestreta ni pinxa ni corta i que només està allà per aguntar gent indignada....
I això que a nosaltres només ens va pillar la vaga de neurones...no vull ni pensar el que va viure l'Agustin amb les 150.000 persones el dia de la vaga salvatge
Ja veurem
I a sobre, avui m'assebento que RyanAir, dilluns passat, si anaves a plaça Catalunya amb una pancarta en contra d'Iberia et regalaven un bitllet gratis...dix fois trop tard
McagunIberia
I, mentres, fills de puta tots

Perú 3: McagunIberia definitiu

2006-09-07T02:12:00.000+02:00

he trucat a Iberia, i després de posar-me el típic contestador automàtic (no, senyora, no vull informació sobre la meva reserva) les línies estan ocupades durant minuts i minuts
la mare que els va.......
EM CAGO EN IBERIA

Perú 2: McagunIberia de tornada

2006-09-07T02:10:00.000+02:00

Avui, lima-Madrid tot bé. només 11,45 hores, en comptes de les 15 que va durar el d'anada. Perfecte.
Arribem a Barajas. El vol a Barcelona té 1,15h de retard. Bueno.
En embarcar, primer criden als que venen de costa rica. No hi ha lloc en aquell avió per a ells, que s'han de recol·locar en diferents avions que van a Barcelona. Alguns en pont aeri, altres en altres avions. El pont aeri s'agafa a l'altre terminal. "allà, lluny, creues la terminal, surts de la terminal, agafes un autobús que et porti a l'altra terminal, entres a l'altra terminal, trobes la porta d'embarcament i te n'hi vas. "No le molestará, no?". McagunIberia. La resta embarquem en mig d'un campi-qui-pugui-jo-no-em-quedo-a-terra
A l'avió, com a mínim dues persones tenien assignat el mateix seient, que no sé com s'ha resolt (no m'ha semmblat veure sang a la tapisseria en sortir, o sigui que ho deuen haver arreglat pacíficament). "les damos la bienvenida al vuelo de Iberia 65612. SAludamos especialmente a los clientes de iberia plus, i con especial efusividad a los clientes de los programs de fidelización de iberia -one world, deséandoles una feliz estancia entre nosotros". Els hi faltava dir algo així com "a los que no pertenecen a esta categoría, les invitamos amablemente a que se vayan a la mierda". Aquesta era la sensació del missatge caspós de fons. També han dit alguna cosa així com que als passatgers de classe turista ens oferien un suc amb una ambrosía (nom pijo, pel que sembla, de kitkat petit), i que als altres no sé què...Als de primera, els interessa saber què ens ofereixen? i a nosaltres, el que no ens ofereixen??
Sort que les assafates antipàtiques et feien oblidar el missatge caspós, el retard, el caos i la falta d'informació.

En arribar a Barcelona i sentir com el 80% d'humitat omplia les meves fosses nassals (castigades durament per la sequetat andina, que convertia qualsevol secreció mucosa (també dit burilles) en afilades dagues disposades a perforar-te el nas al més mínim oblit), he comès l'error de dir als meus pares "molt millor, no, el vol de tornada?"

Anem a la recollida de maletes. El nostre vol no surt enunciat enlloc. McagunIberia.
Només hi ha una cinta que funcioni, les altres parades, sense gent. Fent una incursió veiem una cinta, ja parada, plena de maletes que estan sent retirades al costat d'una cua de gent davant de la finestreta de "reclamacions d'equipatges". Esperem davant l'única cinta que funciona, creient que en algun moment anunciaran el nostre vol. Abans, però, apareix la maleta de ma mare a la cinta amb vols provenint de Menorca (que portaven 40 minuts allà i no els havia sortit cap maleta) i Londres.
De cop venen les maletes de Menorca. NO en surt cap més del vol de Madrid. Venen les Maletes de londres. El nostre vol segueix sense ser anunciat.
Anuncien, en aquesta mateixa cinta transportadora, maletes del vol de turquia. El meu pare se'n va a reclamacions d'equipatges.
Entre mig d'aquestes de turquia, n'apareixen algunes del vol de Madrid (que no és -ni serà- anunciat) La del meu pare, la d'una senyora peruana...
Així ha continuat durant 2hores, jo fent veure que tenia alguna esperança de trobar la meva maleta i parlant amb la senyora peruana, a qui ni faltaven 2, amb uns que venien de Costa Rica (els que havien hagut de venir en diferents vols), que no en tenien cap, amb una parella d'aquí, que els n'hi faltava una, que havien vist com es deixaven tirada al mig de la pista. Tot, mentre el meu pare feia cua (d'una hora) a les reclamacions.
Els de reclamacions li han dit que
1. la meva maleta està a madrid
2. Que arribarà al vol de les 00:30
3. Que truquem per preguntar si arriba (?!??!!!!)
4. A la pregunta de si agafarien el telefon, han respost..."...bueno....hombre...sí, en principio sí...pero no siempre, porque como tienen muchas llamadas...." (!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)
5. Que l'anem a buscar a l'aeroport, perquè com que ve de Lima pot ser que ens la retinguin (!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!)

D'aquestes experiències, se'n deriven dues reflexions
1. estic molt contenta de no haver viscut plenament l'època de monopoli aeri d'ibèria. Si fan això estant subjectes a la llei del mercat, diuen, no vull ni pensar què feien quan fessin el que fessin havies de viatjar amb ells.
2. Vista la gestió exemplar que fan de ports i aeroports, suposo que apliquen la tàctica más vale mal conocido que bueno por conocer a l'hora de decidir no traspassar-ho a la generalitat.

McagunIBERIA

Perú 1: McagunIberia d'anada

2006-09-07T01:41:00.000+02:00

ja he tornat de terres peruanes...en principi sana, tot i haver deixat gran part de la meva flora intestinal per aquelles terres. Espero que el retorn a casa acabi amb aquesta bactèria que amb una interpretació molt seva de l'intercanvi cultural s'ha allotjat en els meus intestins els darrers dies...
Tot molt bé, i vindran molts posts parlant-ne...De moment només un post de retrobada, i per cagar-me -metafòricament- en els ineptes d'ibèria

bé, comencem pel caos, anant cap a Lima. Vols Bcn-Madrid-Lima. En arribar a Barajas, T4 (molt bonica, això sí), un avió ple de gent histèrica perquè perdia les connexions a Puerto Rico, Costa Rica, Perú, Ecuador, Panamà i tants altres països..
ARribem al control de passaports. 2 taulells. Ningú. La gent comença a anar pels laberints aquells fets amb cinta per quan hi ha cua, cap el taulell de la dreta. Aapareix algú i els diu que vagin al de l'0esquerra. Corredisses. Quan la massa de gent s'ha començat a desplaçar cap al taulell de l'esquerra, ens diuen que tornem al de la dreta. Corredisses. Finalment tots fent cua. Gent avançant perquè perd la connexió. Un de seguretat omnipotent fent de filtre entre el "passa o el perds" i "probablement hi arribes. Fes la cua".
Unes quantes corredisses més i arribem a l'avió Madrid-Lima. Ens acomodem tots. Barajas col·lapsat, esperem permís per anar a la cua d'enlairament. 40 minuts més tard arrenquem, anem cua enlairament, esperem. Tenim avaria que ha de ser reparada, tornem a l'aparcament, esperem, com que ja portem 2 hores i això fa que el total de temps de viatge sigui de 14 h es necessita un altre pilot, que ha de venir, esperem, esperem.
Total, després de les corredisses, 3 hores tancats a l'avió (que es sumarien a les 12 de vol), amb molta calor, gana, embutiment, i mal rollo per la poca informació que donava la tripulació rància d'ibèria. Després d'aquestes 3 hores de gratis d'estar aseguts als seients el vol es va fer especialment pesat...

En mig hi ha Perú, del qual ja parlaré....però avui és el post de "mcagunIberia".
McagunIBERIA

volando voy....plutó RESISTEIX

2006-08-25T01:53:00.000+02:00

El notición de la setmana, que no sé com ha acabat...s’estan plantejant treure la categoria de planeta a Plutó. Em sembla indignant. I la meva infantesa, què? Mercuri, venus, la terra, mart, júpiter, saturn, urà, netpú, i plutó...El que he seguit, diuen que si no li treuen la categoria a Plutó, li hauran de donar a dos “planetes més”. I jo em pregunto: i QUÈ???? Que potser hi ha subvencions a repartir entre planetes? Que potser el títol de planeta fa mal a algú?

El que em fa més gràcia de tot plegat és saber que els perdedors de la votació (avui es votava si es degrada Plutó de la categoria de “planeta” a la següent, que deu ser alguna cosa així com “rocot de merda”) sortiran indignadíssims. M’imagino al científic Paul X, de massachussets (ho poso en masculí perquè mal que ens pesi l’astronomia és avui en dia un feu bàsicament masculí. A no confondre amb l’astrologia, on les dones trepitgem fort)...el Paul, doncs, me l’imagino arribant a casa cagant-se amb la incompetència i ignorància dels que defensaven l’opció contrària –guanyadora-. Sempre passa així. Per més poc sagnant que pugui semblar una discussió des de fora, els de dins estan disposats a arrencar-se els ulls. I ja està bé. Fa molta més ràbia la gent amb sang d’orxata.
Jo, doncs, també vull pendre partit. Defenso que no es pot privar Plutó de la categoria de planeta. Si es canvia la definició de planeta, en CAP CAS hauria de tenir efectes retroactius. On s’és vist.
Però jo aniria més lluny. Crec que tot roc que es vulgui autoproclamar planeta ho hauria de poder fer, lluny dels corsés imposats per l’astronomia moderna.
Proposo una campanya de recollida de firmes per solidaitzar-nos amb aquest planeta resistent:
JO TAMBÉ SÓC PLANETA
Amics, ara és la nostra

fins la tornada

volando voy...pupurri de noticies

2006-08-25T00:38:00.000+02:00

d'aquí a 6 hores estaré volant amb destinació final Lima...Un viatge que de tan enunciat ja tenia més de farol que de realitat, s'està a punt de consumar...Fa 13 anys que en parlem...Però com molt bé diu la meva àvia, "la paciència tot ho alcança, que deia santa teresa"...també alcansarà els gairebé 5000m d'alçada del Titicaca? Ja veurem

Abans, però,i malgrat el cansament infinit d'alguna que altra nit de mala vida, em ve de gust escriure, presa del síndrome "ja dormiré a l'avió" també conegut com "el jet lag que puguis tenir ara, no el deixis per demà", o "más vale dolor de cabeza en mano que ciento volando".

Tot són retalls de premsa/tele que he vist darrerament que em van indignar/divertir en el seu moment...
El primer, La vanguardia, els primers dies de la crisi de salut de fidel a Cuba. Portada, foto immensa a color, senyora gran cubana mostrant una nevera buida i titular “estoy harta de comer arroz con frijoles”....no faré comentaris per no caure en l’obvietat. Sí, ja, la vanguardia. Però igualment.
Volia fer un seguiment de prop del tema cubà als diferents diaris, ara és el moment de crear un estat d’opinió i ha de ser molt interessant veure amb quin èmfasi i en quin sentit ho tracta cada diari...però no ho he fet. Ho faré l’any que ve, quan comenci a fer esport, deixi de fumar i estudiï una mica cada dia.

Segon El País. D’aquest en tenia bastants, però sobretot, un article del Millás “¿Es o no es para tenerles miedo?” (dilluns 21), que comença “En los congresos de escritores los participantes hablan de literatura; en los de cardiología del corazón; en los de agricultura, de los tomates, y así sucesivamente, excepto en los congresos de obispos donde, en vez de hablar de Dios, se habla de la unidad de España, de la moral, de la biología, de la familia, de la cultura, de la educación, de la sociedad y de las células madre.” És curiós com sense descobrir res de nou aconseguia posar-te els pèls de punta recordant-te qui són i que diuen des de la conferència episcopal espanyola.

Tercer. Antena 3. Llegada de 800 inmigrantes a las islas canarias, etc...la “notícia” continua dient que “una legislación demasiado blanda, las regularizaciones masivas y las expectativas de conseguir papeles son la causa de esta llegada masiva de inmigrantes”. Quina manera més descaradament capciosa (manipuladora?) de donar una notícia i de donar certeses sense que n’hi hagi...Sí, ja, Antena 3. Però igualment.

Quart. El país, en un article traduït del “financial Times”. Parlant de la reducció de la joranada laboral. Tots els europeus hi estan en contra, excepte els espanyols, i, diu el tio del financial times “segurament perquè ja els sembla un esforç massa gran tornar a treballar després de la siesta”. Serà capullo. Veste’n a menjar fish and chips al pub de la cantonada, amargat, més que amargat, que amb el clima de merda que teniu no m’estranya que la vostra gastronomia sigui encara més merdosa i grisa que els núvols que us envolten permanentment el cap. La veritat és que m´és igual, però no deixo de trobar-ho arrogant.
Amargat.
continuarà...

mexi en tercera persona: ja acabant

2006-08-19T18:54:00.000+02:00

Soc a Mexic, pero podria estar en qualsevol altre lloc del mon.
VAm trobar-nos, de casualitat i per problemes economics, ficats en una
casa-local d'una familia-organitzacio que treballa pels drets dels pobles
indigenes.

Despres de passar tres dies esperant que arribes tothom -13 perosnes- que
calia per comenÇar la reunio que decidiria el nostre futur com a missioners,
va resultar que la meitat de la gent que havia arribat -5 persones- va
tornar a marxar, molt enfadada amb la cupula dirigent -2 persones- que,
segons ells, es prenia massa llibertats.

L'escena -11 hores- em va semblar en aquell moment historica i dramatica,
pero avui la qualificaria de mitjanament dramatica, perque ahir en vaig
viure una de molt pitjor.

I es que els dies entremig -4 dies- he estat participant en un gran hermano
ideologic i he pogut observar fins a quin punt es pot ser marujo i com a la
gent li encanta participar en els carnavals d'opinions en que es
converteixen les discussions revolucionario-sentimentaloides. Es tracta de
trossejar unes quantes idees que es repeteixen sovint a les assemblees de
qualsevol pais del mon ("jo no estic legitimat a...", "jo actuo com a/ en
tant que...", "la cosa es molt complicada/tot es relatiu...", "m'he sentit
molt pressionat...", "no puc permetre que...", "no s'ha seguit el
protocol...") enxufar el play de verborrea i, sobretot, arrugar el front
fent cara de preocupacio.
I parlaven i parlaven, tant que es van oblidar d'anar a comprar el menjar, i
per sort es van oblidar tambe i menjar, i de dormir, i de parlar d'altres
coses. I jo callava i callava cada cop mes, al principi callava amb
discressio, pero despres em vaig decidir a callar ostensiblement, pero ningu
se'n va adonar perque seguien parlant i parlant, aixo si, respectant el torn
de paraula.

El cas es que va arribar el dia en que es va convocar una assemblea per
parlar de tot el que s'havia estat parlant de manera separada (mexicans de
la organitzacio per una banda i internacionals -oju, soc internacional!- per
altra). I per sorpresa meva als nacionals els agradar parlar encara mes que
als internacionals. Exemle practic: per comenÇar ens presentem:

-Em dic A i vinc de BCn
-Hola em dic Justo i vinc d'Escocia
-Em dic C i vinc de Finestrat
etc. -6 minuts en total-

-Hola, me llamo Maria Virginia Procoro Suarez, pero me llaman Doña Vicky, ya
des de chiquita me llamaban Vicky, mi familia siempre ...
etc. -35 minuts per persona-.
No m'ho podia creure. Tampoc em podia aguantar el riure. Be, no voldria
agafar el ritme mexica, aixi que us ho resumire dient que al cap de 13 hores
de dramatisme i estiraments gramaticals van acabar plorant 3 persones mes.
La C sense voler es va tirar un pet molt sorollos -enmig d'un discurs
molt emotiu i lent- que nomes vam sentir jo i ella, i encara em podia
aguantar menys el riure, aixi que vaig sortir de la sala fent veure que
tambe estava plorant.

D'aixo ja fa unes quantes hores -14- i encara segueixen alla tancats,
plorant i tirant-se pets sense compassio per les persones que, com jo,
conservem certa sensibilitat. Jo ja m'he hagut de comprar una altra remesa
de llibres (vaig de tres en tres), i lo mes fort de tot es que no se com
collons he acabat ficada aqui, ni se quan en podre sortir.

el tiet Fèlix II

2006-08-15T21:35:00.000+02:00

Relacionat amb el post d'abans...però fidel a lmàxima que els posts massa llargs fan mandra, l'he dividit...

Per mi, el pitjor d’anar-me fent gran és descobrir que la gent gran tampoc té respostes. Quan es va morir la mare de la meva mare, la meva àvia, –una dona nascuda el 1910, molt progre, d’armas tomar, i per qui encara sento una admiració profunda- jo era molt petita. Pensava que la meva mare, com que era “gran”, sabia com prendre-s’ho. Pensava que arribava un dia en què sabies on anaves, etc..em sembla que no vaig arribar a definir si aquesta clarividència et venia amb la majoria d’edat, el carnet de conduir o la pèrdua de la virginitat...però a poc a poc vaig descobrint la IMMENSA IMPOSTURA global: ningú sap res, tothom té por, i els que no en tenen és perquè no hi pensen. Quina merda, no?
Fer-se gran, doncs, consisteix en dissimular. Fer veure que “aquí no pasa nada”. Apa som-hi, doncs.

També volia escriure sobre St. Pau d’Ordal. De com parlen sempre de la terra. Del discurs que ha fet el mossèn, un home molt gran que ara viu a Barcelona però que va ser el mossèn del poble durant només 3 anys, però tothom se l’estima molt. De com tothom el saludava amb carinyu. De la seva afabilitat...Del sentiment de clan. De l’emoció en veure la làpida del meu avi al cementiri del poble.I de tantes coses més. Però deixaré que la pàtina diària de la rutina m’engoleixi per no recordar que la vida, ben mirat, és una merda. Perquè de què serveix pensar-ho? Life is a cabaret...come to the cabaret...o, en una versió més nostrada, “això, és el que hi haaaaaaa”.

Apa, juro que en el proper post escriuré sobre les reunions de taperware o dels últims lios que es couen per l’star system espanyol, per baixar el to trascendental. De moment, us dic que m’han dit que el boris izaguirre és gay...i això és només la punta de l’iceberg.

Salut

pd. no sé si lel sarcasme aconsegueix amagar la tristesa, però hi és. I hi serà, mentre la pàtina del dia a dia no em torni a vernissar